Unes cosetes i una tragèdia

Ja sóc aquí. Han estat unes setmanes molt difícils amb feina per un exèrcit, i problemes de salut a dojo, alguns segur que per esgotament i no dormir com ara molt dolor als ulls; treballava amb un sol ull, l’altre tancat perquè descansés i no em fes tan mal, fins i tot a la classe presencial. També se’m va afegir el que semblava ser una cosa molt seriosa amb la salut del meu fill, pero el dijous vam saber que havia estat una falsa alarma. La feina continua però he aconseguit posar una micona al dia l’acumulació que tenia. D’escriure ficció res, no trobo el temps i acabaré boja.

A Toronto continuem amb una tempesta de neu i vents molt forts cada setmana, que cau sempre en divendres i dissabte –fa una setmana a casa ens vam quedar sense electricitat de mitja nit a mitja tarda, però vaig poder llegir literatura! Com que no tenia ordinador i no podia fer la feina de la universitat, doncs em vaig instaŀlar a llegir –va ser com tornar al paradís perdut.

Avui hem tingut el president dels Estats Units a Ottawa. El país veí, després d’anys d’insistir (i amb el suport del Quebec), ha aconseguit sortir-se amb la seva i ara tenim un nou acord pel pas de Roxham Road. Molt trist.

A la llarguíssima frontera entre el Canadà i els Estats Units hi ha uns passos oficials, algunes zones que no estan vigilades però que molta gent hi ha perdut la vida provant de passar, i també el pas de Roxham Road entre l’estat de Nova York i el Quebec. Aquest és un pas no oficial però Canadà fa la vista grossa i cada any passen per allí cap a Quebec unes 30,000 persones que cerquen asil. Un cop al Canadà i un o dos kms dins del país hi ha un centre on aquesta gent demana asil. Els duen generalment a Montreal on es queden mentre es fan els papers. Si algú resulta ser persona non grata el deporten, altrament aquesta gent es queda al Canadà. Molts casos són de mares soles amb nens petits, de vegades nens de mesos, però també hi ha homes, dones i parelles que han fugit per qüestions de perill o de necessitat d’una vida digna. La majoria són africans subsaharians i també d’Haiti (el Quebec els hi va molt bé perquè ja saben francès), d’altres són gent de Colòmbia o Veneçuela. Un gran nombre dels africans són del Congo (República Democràtica del Congo) i del Camerun, generalment mares amb criatures, però també d’altres. Aquests tenen el viatge més llarg: de la costa d’Africa amb vaixell o si poden amb avió fins al Brasil; aleshores cap a Colòmbia i de camí a Panamà han de passar a peu per l’anomenat Tap del Darién, una de les selves més perilloses del món (hi moren anualment 10,000 migrants) i un dels llocs més humits del planeta, on continuament t’enfonses al fang i d’on molts no en surten, bé ofegats en rius cabalosos que han de travessar o bé atacats per un animal o, més sovint, pels bandolers, o moren de ferides o microbis. Tarda entre set i catorze dies per fang i aigua travessar el Tap del Darién. Si ho aconsegueixen (recordem que molts són dones o parelles amb criatures), han de continuar cap al nord, i per tant passar per tota l’Amèrica Central, Mèxic i els Estats Units, a base d’autobusos i llargs recorreguts a peu. I un dia, alguns arriben al Canadà pel pas de Roxham Road.

Aquí teniu un bon documental de la PBS sobre la travessa de migrants pel Tap del Darien.

Ahir, dissabte, diverses persones van arribar amb autobús a Roxham Road cap a la una de la matinada. No van poder entrar al Canadà. Hi havia tot de policia canadenca que els hi va barrar el pas. “Llàstima, si haguessiu arribat fa una hora…”. Perquè a les 12 de la nit s’havia fet efectiu l’acord entre els dos països i el pas de Roxham Road quedava tancat indefinidament.

Ara els Estats Units segurament deportaran tota la gent d’aquest autobús.

Les expressions d’aquelles persones, fins i tot dels nens, eren colpidores. Arribar una hora tard i una burocràcia més freda que el vent gelat que feia al pas de Roxham Road els ha destrossat la vida.