El desert

Aquests dies estic moltes hores asseguda corregint exàmens i en reunions, i ara i adés la ment fuig de totes aquestes coses i em du a la meva nissaga de la Interferència. De primer sento una fiblada dolorosa i molt trista al pit, perquè no es van publicar totes les noveŀles de la saga, però acabo recordant amb amor els meus personatges i les seves aventures. Aquest matí recordava un dels episodis del viatge d’en Tam a Les urpes del drac. I he pensat ja era hora de tornar a la saga en aquest blog que, al cap i a la fi va néixer per parlar de la saga de la Interferència. A sota teniu la primera part del capítol “El desert”, amb el nen Tam i el seu lleó Groc. (Les plantes farcides que aparèixen, per cert, són figueres de moro).

Quan ja fosqueja en Tam s’asseu en aquell terreny ressec, tot esquerdat fins qui sap on, i es pregunta quan deu faltar per arribar a les muntanyes. El paisatge és sempre igual: la plana grisosa fragmentada i l’horitzó per totes bandes. Sort que d’ençà de l’ocàs es pot respirar més bé, la calor ha amollat força i bufa un ventet que fa revifar; altrament no haurien pogut fer l’últim tram.

En Groc s’ha ajagut al seu costat. El pèl se li comença a notar asprós; tan lluent com encara el tenia a La Grossa —li deu haver disminuït molt l’aigua acumulada—. En Tam li deslliga les corretges amb què arrossega uns grossos bots de cuir amb aigua, posats sobre uns pals, tal com transporten les coses els surans. N’obre un i mulla un drap que es passa per la cara. Veu que ha quedat brut de sang, dels llavis secs, plens de petites ferides, de tot el dia en aquell desert gris. L’esprem bé i s’empassa cada gota dins la gola seca. Torna a mullar-lo i s’ocupa una estona dels ulls i del musell d’en Groc —tenen un aspecte penós—. Li fa obrir la boca i el gat rep una bona quantitat d’aigua d’un bot. En Tam també beu força.

La calor no se sent gens quan el cel esdevé blau fosc, travessat per una grossa llenca bronzejada que s’esvaeix a poc a poc. I tot s’omple d’estels, tot tot ple, tant que no sembla haver-hi lloc ni per un més. En Tam, estirat sobre la terra dura, la mirada als puntets de llum per assegurar-se d’on queda l’estel del nord, pensa que s’han de posar en marxa, ara que fa fins i tot fred i han descansat com cal, perquè la parada que van fer sota el tendal de fulles durant les hores de calor forta no els va donar gaire repòs amb aquella calda insofrible que feia. Mengen peix assecat, tornen a beure i parteixen.

Dues figures menudes sota la gran nit estelada del desert.

Fa dies que avancen: una caminada tota la nit, un llarg descans sota el tendal, una caminadeta abans de fer-se fosc, parada per refer-se i tornem-hi. Cada dia igual, sempre cap a ponent, per la ruta del Llarg Camí que han prosseguit des de La Grossa. Les terres grises queden endarrere i ara van per un terreny sorrenc d’un groc apagat. Ambdós porten el cap embolicat amb trossos de mosquitera per protegir-se del sol; de fet, en Tam ha aprofitat la mosquitera també per cobrir-se fins als peus. Beuen dels grans bots que duu en Groc. Les muntanyes no es veuen enlloc.

El terreny ha esdevingut més compacte, amb petits rocs escampats i plantes farcides que en Tam va aprendre a apreciar quan era al campament d’en Coixà. Les fulles, carnoses i amb espines, contenen aigua i els creixen fruits comestibles. Quan en troba, mentre en xucla la polpa i menja els fruits, es pregunta si indiquen la proximitat de les muntanyes. Però cap no se’n veu.

Un matí, sota el sol que ja abrusa, en Tam es penedeix d’haver abandonat el tendal, incapaç d’arrossegar-lo un dia més. Com s’ho faran sense res amb què aixoplugar-se del sol? No hi vol pensar i es concentra a fer moure les cames. Al seu costat en Groc avança a poc a poc. Ell també camina lentament i amb el cap cot, però un moment que mira enllà li sembla veure una muntanya. De seguida es fa ombra als ulls: tanmateix, no pot distingir bé què és allò que veu. En Groc se li acaba d’ajeure i tindrà feina per fer-lo moure, però ell també voldria estirar-se i quedar-se allí fins que el sol l’assequi, el cas és no haver de caminar. Es torna a posar la mà sobre els ulls: asseguraria que al lluny hi ha alguna cosa més que la planura calenta.

—Groc —la veu li surt ronca i a penes audible—, aixeca’t, t’has d’aixecar, només caminarem una mica més, de debò, ja es veuen les muntanyes, em sembla.

Aconsegueix mobilitzar el gat i avancen, apàtics, cap a aquella forma llunyana. Però què hi fa allí? En Tam no ha sentit mai res de muntanyes aïllades. I sembla ben petita, un turonet, potser. Ja quasi hi són i no, no és cap muntanya, sinó una roca, molt voluminosa però senzillament una roca. Decebut, en Tam s’hi va apropant, i s’adona que no només hi ha plantes farcides, sinó també uns arbustos. Quan hi arriba es despenja a la seva ombra i crida a en Groc que s’ha ressagat. Agafa el drap i es mulla la cara i els canells, beu, es treu l’embolcall del cap. El gat es desploma al seu costat i de seguida en Tam el mulla i li fa beure el que queda d’un bot.

S’ajeuen, aixafats per la calor i el cansament, i deixen passar el temps. Més tard, quan el sol els escalfa per aquella banda, es mouen fins a la nova ombra. Allí la roca sobresurt com un sostre i a sota la sorra es humida. Es miren un moment i, encoratjats, es possen a fer un forat.

—Què deu ser, Groguet? Es nota tan moll…

De cop i volta comença a pujar aigua i immediatament en Tam omple un dels petits bots que porta ell. Tot seguit en Groc s’hi aboca assedegat i beu una bona estona perquè l’aigua continua pujant. Fins que s’acaba, del tot. En Tam beu del bot que ha omplert. Encara en té dos més, amb aigua, però els que arrossegava el gat es van acabar i els han abandonat pel camí. Com duran l’aigua quan retornin a la selva? Ara no hi vol pensar, ara només té esma per donar peix assecat a en Groc —tot el que els queda— i menjar-se uns fruits de les plantes farcides. En acabat, se li tanquen els ulls.

Es desperta de cop, amb fred, i s’adona que gairebé són a trenc d’alba. Com s’ha adormit tant de temps? Han perdut tota la nit, quan va bé per fer via! Està molt fatigat, però s’ha d’espavilar i aprofitar abans que pugi el sol. Sacseja en Groc que no li fa cap cas. Agafa un dels dos bots petits i en beu mig; a en Groc li fa beure l’altra meitat. Ara només els queda el bot que en Tam duu encara ple. Han d’arribar a les muntanyes prest o es moriran de set i de gana, però quan falta per arribar-hi? A la part de llevant just es desvetlla la llum de l’albada, però a ponent no es veu l’horitzó perquè encara és fosc.

Ja aixecat el dia, en Tam observa que el terreny és ple de petits matolls polsosos. S’aparta la toca que duu al cap i que li tapa mitja cara i aleshores les veu, o això li sembla: un esbós al lluny, com una carena de poca alçada. Mulla el musell d’en Groc i es fica el drap a la boca, xuclant la humitat que hi troba, mentre apressa la marxa.

El sol comença a picar quan es fan clares unes muntanyetes totes retallades que no poden ser altra cosa que les famoses muntanyes. Torna a mullar en Groc i beuen l’aigua de l’últim bot. I si a les muntanyes no hi ha cap font? Han passat tants i tants anys d’ençà de la història de la Nana, incomptables generacions, canvis a Pot. Gairebé tot el camí que han fet des de La Grossa eren selves i ara és desert. Qui li assegura, doncs, que encara se sent el pic, pic, pic del degoteig de la fonteta a la cova? Potser ja no hi ha aigua, potser ni tan sols hi ha coves, potser tota la història de la Nana només és una cosa per explicar vora el foc, potser mai no va passar.

Intranquil, continua endavant.

Ja són al peu de les muntanyetes on s’hi han fet visibles diverses obertures: les coves! Cap al nord en Tam albira una entrada gran amb una esplanada al davant on es veuen palmeres. Palmeres? No havia sentit mai que hi haguessin arbres, allí. Ben mirat, tant li fa, només vol arribar a aquella cova que ha de ser la que té la font. Una mica més sense defallir i podran descansar i beure. Però entre el sol abrusador, la set i l’esgotament, i que el terreny fa pujada i que el pedruscall es desprèn sota peus i potes, arribar a dalt no és gens fàcil. Es gira per acuitar en Groc i es queda sense alè. El gat és estirat, més avall, sense bellugar-se.

—Amunt, Groc, amunt! Hem d’arribar a la cova! —sembla que la gargamella resseca se li obri de dalt a baix; tan mal li fa que té un rodament de cap i cau sobre mans i genolls.

Acluca els ulls i es deixa anar. De cara a terra, extenuat, respira la pols que se li fica als narius i a la boca. Se li han anat les poques forces que li restaven. No és capaç ni de baixar fins a on és en Groc ni de continuar amunt, ni tan sols d’aixecar el cap. I tan a prop com és de la cova.

L’ardor del sol s’incrementa per moments; ja deu ser prop del migdia i poc tardaran en Tam i en Groc en ser unes pelleringues dessecades. I aleshores alguna cosa pessiga la mà del noi. Instintivament l’aparta. Deu ser la picada d’una serp? Així acabarà més de pressa, però aixeca el cap i es troba amb un ocellot negre, ben negre, bec i tot. Veu visions? Aconsegueix asseure’s i l’ocell fa una volada fins a un arbust des d’on l’observa. Hi ha un munt d’ocellots negres, per allí, i semblen vigilar-lo. Més avall, en Groc continua immòbil, envoltat d’ocells. Sense forces, en Tam els llença un roc que cau allí mateix. I horroritzat veu que un parell d’ocells han començat a espicassar el gat. No, no! Només ho pensa, perquè de la boca només li ha sortit un gemec. Li trauran els ulls, se’l menjaran viu! Però no sap si encara n’és, de viu.