Del Canadà estant

La província canadenca d’Alberta crema. Tenen 110 focs forestals gegantins, dels quals 36 estan fora de control. Expliquen a la CBC que normalment en aquesta època de l’any cremen 800 hectàrees en focs forestals, però enguany en són 350.000 (3.500 km quadrats)! La gent que s’ha hagut d’evacuar de les àrees rurals, tot i que els llocs rurals són poc poblats, puja a 25.000 persones. A Alberta fa dies que les temperatures són molt amunt, entre 25 i 29 graus en zones on moltes vegades encara neva. El record de temperatura més alta enregistrada a Alberta era a la ciutat d’Edmonton, amb 26 graus un dia de principis de maig de 1931, fa 92 anys. Amb tot plegat encara bo que l’associació agrícola de la província ha aconseguit un lloc on posar els animals evacuats de les granges, però no tots els grangers han pogut treure les seves vaques i altres animals perquè eren un gran nombre i viuen en àrees molt a prop del foc, on la gent era forçada a evacuar immediatament. Fa molta llàstima.

Cada any agafo una enrabiada el 23 d’abril. A Toronto ni un mot sobre la nostra Diada de Sant Jordi, tot és sobre el dia de la llengua espanyola, la hispanidad no sé què i, a tot estirar, esmenten el dia internacional del llibre. La cantarella a les universitats (fora de les universitats la gent no sap res de tot això) és amunt i avall la llengua espanyola i els llibres en aquesta llengua. Mai he anat a cap dels esdeveniments que fan per celebrar-ho, cosa que no em perdonen. Sempre sóc la nota discordant: qui protesta, qui defensa la nostra festa de Sant Jordi (entre altres coses), qui duu un penjoll amb l’estelada, qui no apareix mai als actes promoguts per l’ambaixada o el consulat espanyols, qui treu foc pels queixals pels atacs als cursos de català. I a qui arraconen perquè no em dóna la gana de claudicar. Espanya em força a una existència molt estressant i molt solitària. A vosaltres us deu costar d’entendre, però no tenir la força de l’altra gent, d’un poble, trobar-me sola i lluitar durant molts anys per enaltir el català i els Països Catalans contra unes institucions que em poden anihilar (especialment les que representen Espanya) us asseguro que és molt traumàtic. Als catalans sempre ens ho fan tot difícil, i si defenses la teva cultura no et deixen viure.

El 2 de maig a primeres hores de la matinada (hora a Toronto) va morir el cantautor canadenc Gordon Lightfoot, de qui us vaig parlar fa uns mesos. Me’n vaig assabentar quan acabava de morir, per casualitat en entrar un moment al twitter i trobar-me amb un tweet d’un altre cantautor canadenc (per bé que ell es fa dir trobador), de qui també us havia parlat al blog –recordeu en Raffi, el cantautor per a nens? He descobert que eren amics i que en Raffi ha cantat cançons d’en Lightfoot. Em va afectar força assabentar-me de la mort de Gordon Lightfoot. Era una bona persona, un magnífic cantautor i jo sempre tenia la impressió que ens coneixíem, per bé que en persona només ens havíem vist aquella vegada de la propina fa segles, i la coincidència quan era a la universitat de McMaster. Moltíssima gent l’estimava i li van fer tota mena d’homenatges, des de grups d’amics que es reunien a cantar les seves cançons fins a retre-li un homenatge al parlament canadenc.

Acabo amb la seva cançó “Summer Side of Life”. Concert en directe de la BBC l’any 1972.