Una història trista

Recordeu la notícia que us vaig fer saber sobre l’ejiao i la matança indiscriminada de milions d’ases? Aquí (començant al tercer paràgraf). La notícia us va esgarrifar però, malauradament, n’hi ha una pila de semblants. Sempre per raons de profit i, encara pitjor, gràcies a l’estupidesa de molta gent (sense aquest ingredient no hi hauria profit i s’acabaria el problema). Però l’estupidesa persisteix i el tràfic iŀlegal d’animals vius o morts és un dels més lucratius que existeix.

A les selves d’Indonesia s’hi troba un ocell d’allò més curiós, que en català s’anomena calau de gorgera (helmeted hornbill en anglès), i sembla talment tret d’una iŀlustració d’animals prehistòrics, com podeu sens dubte percebre. És força gran, un metre vint a més a més d’una cua amb plumes que tota sola té entre 50 cm i un metre més, per tant hi ha alguns d’aquest ocells que passen dels dos metres. I cal afegir que el so que fa comença amb un hu, hu, que s’anima a huhuhu i acaba amb hahahaha! Com la riallada d’un boig. Suposo que sentir-la al mig d’una selva ha de fer una mica de iu-iu. Ah, i una altra dada: viu entre 40 i 50 anys, la qual cosa el situa per sota només de l’albatros laysan de les illes Hawaii, l’au més longeva del món, que en viu 68.

Aquest ocell fa uns quinze milions d’anys que és al món —déu n’hi do— i ara se’l troba a la Península de Malaia, Sumatra, Borneo i al sud de Tailàndia, per bé que cada dia és més difícil trobar-ne enlloc, atesa la caça furtiva i el tràfic iŀlegal de parts de l’ocell que hi ha. S’ha calculat que en els últims deu anys han perdut la vida cada any, per la cacera iŀlegal, uns sis mil calaus de gorgera. Però aquest número només representa els ocells que s’han recuperat (morts) del crim organitzat; en realitat és només una fracció de la quantitat que deu ser en realitat. Per això, de tenir un estatus d’espècie amenaçada ha passat a ser una espècie en perill crític d’extinció, molt crític. I s’ha d’afegir que aquest ocell necessita niar al bell mig de la selva densa, lluny dels humans, i en grans arbres de troncs molt guixuts i de gran alçada que, a més, tinguin les característiques que els calen als calaus de gorgera per tenir descendència. Uns arbres en unes selves cada dia més menudes amb tota la deforestació ocasionada per les companyies que planten palmeres d’oli.

Perquè s’ha de tenir en compte que els calaus de gorgera nien d’una manera ben inusual. Primer, s’ha de remarcar que mascle i femella són parella per vida, 30, 40 o més anys junts, i fan el niu en uns forats determinats dels arbres gruixuts i altíssims que es troben a les selves on viuen. Quan han tobat el forat adequat a l’arbre, s’aparellen. Aleshores la femella es fica al forat de l’arbre i entre ella i el mascle fan el forat més petit amb materials que troben, que només quedi una petita obertura. La femella pon un sol ou i es queda dins del forat de l’arbre durant uns cinc mesos, sense sortir mai, allí dins amb el seu poll que tarda molt a poder volar. Mentrestant, el mascle proporciona aliment a la femella i el petit —fruita, insectes, petits vertebrats—, fins que el poll ja pot volar. I tot això es reprodueix cada any. Es pot entendre, doncs, que no ajuda gaire al perill d’extinció d’aquesta espècie, per la caça i disminució del seu habitat, el fet de tenir una sola cria a l’any.

Hi ha diferentes espècies de calaus al sud asiàtic i també a l’Àfrica, però per bé que els altres també són caçats pel tràfic iŀlegal, no arriben als gran nombres del calau de gorgera. A sota en podeu veure alguns.

Que es caci el calau de gorgera de manera intensa té a veure amb el material de que está feta la protuberància que té dalt del cap. És l’únic ocell calau que no té la protuberància buida per dins, sinó totalment sólida i feta de queratina, com les nostres ungles o la banya d’un rinoceront. Fort però no tan dur com el vori dels ullals d’un elefant, i per tant més fàcil d’esculpir. I a l’Àsia, particularment a Xina, hi ha una gran demanda de caps de calaus de gorgera per fer penjolls, braçalets i altres treballs artístics molt buscats per les classes adinerades que estan disposades a pagar el que sigui per obtenir-ho. Si hi afegim que avui en dia ja no es tracta de quatre gats que van per la selva a la cerca d’un calau, sinó grans mafies xineses que paguen sucoses quantitats de diners a la població local, empobrida i amb moltes necessitats, per tal que els hi proporcionin aquests ocells o els duguin allí on són, no és estrany que aquests ocells estiguin a punt d’extingir-se. Ha esdevingut una cacera en pla industrial, com passa amb l’ejiao, amb les aletes de tauró, amb els ullals dels tigres… S’usa com a decoració i esdevé un senyal de diners i poder per els nou rics xinesos que ho prefereixen al vori dels elefants. Estranyes modes de persones estúpides que es mereixen que els hi tallin a ells el cap.

Us recomano aquest vídeo, és molt bo. A més té imatges que jo no puc posar aquí.