Aquella nit de Nadal de l’Anna petita

La nit de Nadal havia arribat a la ciutat de Toronto, al Canadà, i l’Anna es preguntava si Santa Claus hi hauria arribat també. Dins del llit, amb els braços amunt sobre el coixí, escoltava amb atenció per si sentia repicar els picarols dels rens que duien el trineu de Santa Claus. És clar que potser era massa aviat. Santa havia de visitar tantes cases des del pol Nord fins a Toronto! I les que faltaven, encara que Santa no havia d’anar per tot el món; els pares li havien explicat que part del món el cobririen els Reis d’Orient el dia 6 de gener, com ara Catalunya, d’on eren ells.

Els pares de l’Anna s’havien separat feia dos anys, però la nit de Nadal el pare la passava a casa la mare i la nena —havien decidit que de moment, i mentre l’Anna fos petita, ho farien així. Per tant, el matí de Nadal anaven tots a la saleta on hi havia l’arbre amb els regals de Santa a sota. L’Anna va somriure, feliç, en pensar-hi, i es va girar per dormir, convençuda que es despertaria quan els rens i el trineu aterressin a la teulada.

Es va despertar més tard, per culpa d’un malson. Havia somiat que Santa Claus passava de llarg perquè no veia la casa. No era un malson gaire terrible si el comparem a un altre que tindria sis anys més tard, pero encara era petita i que no vingués Santa per Nadal era prou dolent.

Al tercer pis, on l’Anna va voler instaŀlar-se feia uns mesos, entrava una llum d’hivern difosa, suau; de nit de Nadal, va pensar la nena. Va sortir del llit i anà fins a la finestra. Ara mateix no nevava, per bé que se n’havia fet un tip aquells últims dies i per això els jardins tenien un gruix de neu atapeïda de ben bé un metre. Des de la finestra, que era a la façana, es podia veure el carrer solitari i al lluny els gratacels. La lluna ja era baixa a l’oest, al darrere la casa, però encara arribava una mica del seu resplendor. I ni amb aquella iŀluminació hi havia cap rastre del trineu de Santa. La nena es va neguitejar. I si passava com en el somni, que Santa no veia la casa?

Tot i només tenir sis anys, l’Anna no solia esperar l’ajuda dels grans. Però era una nena força impulsiva i de vegades feia imprudències. Aquella nit de Nadal va decidir, tot d’un cop, que deixaria un senyal a Santa.

Sobre el pijama es va posar un jersei gruixut i va agafar uns mitjons. Va sortir de la seva habitació, va baixar al segon pis i va entrar a la cambra de bany per mirar per la finestra que donava al darrere de la casa. Davant la finestra hi havia un arbre que dificultava la visió, però no prou per no adonar-se que en el cel per aquella banda tampoc no es divisava cap trineu tirat per rens. L’Anna va anar al primer pis, després de passar de puntetes per davant la porta de l’habitació de la mare i la porta de l’altra habitació on avui hi dormia el pare.

Més tard, l’Anna es trobava a la cuina, asseguda a terra mentre provava de cordar-se bé les botes. Duia un gorro de llana, una jaqueta i una motxilla. En acabar amb les botes, es va posar els guans, sortí decidida de la cuina i va pujar al segon pis. Amb molt de compte per no fer soroll va obrir la finestra de la cambra de bany, que per sort no va xerricar, hi va pujar i s’hi va asseure, amb les cames penjant al buit. Quin fred feia!

Es va agafar a una branca de l’arbre i posà el peus a la branca de sota. No eren branques gaire gruixudes i hi havia el perill que es trenquessin, però va poder anar fins al tronc on hi havia un una mica de refugi. Va mirar avall: dos pisos des de l’arbre semblava un abisme! Però ara ja hi era i no volia fer-se enrere. De la motxilla va treure un estel molt gran de plàstic brillant, que havia sortit de qui sap on i que va trobar en una capsa del soterrani. També havia dut uns cordills. Va donar mitja volta al tronc, es tregué els guans i s’estirà cap a una branca aillada on va lligar l’estel —de prop era un nyap, però l’estel resplendia i es veia bé; de segur que Santa el veuria. Ara a tornar al llit, i que bé hi estaria! Però no esperava que tot d’un plegat sortís un esquirol i tots dos s’esveressin. L’esquirol pujà arbre amunt i l’Anna anà avall.

Plof! Va caure d’esquena a la neu, on va quedar encastada.

Va tardar uns moments a reaccionar i a notar que s’havia quedat sense alè. Agafà aire i s’incorporà amb esforç. La neu li arribava quasi al coll, però no havia pres mal. I aleshores, de la penombra, van sortir unes figures de caminar furtiu: eren tres ossos rentadors, o racoons, de pèl lluent i rodons com pilotes de platja. Se la van quedar mirant per darrere els antifaços que tenien dibuixats a la cara. Molt bufons, però l’Anna sabia que podien ser agresius. No li feia cap gràcia trobar-se ficada a la neu amb aquelles bèsties allí prop.

La neu no era flonja i l’Anna va poder sortir del clot on era entaforada i posar-se dempeus sobre la neu sense enfonsar-se gaire. Amb tres passes feixugues arribà al caminet que la mare havia fet amb la pala, de la casa al garatge. També els racoons, que van tallar-li l’anada a la casa. L’Anna s’apressà cap al garatge mentre els ossos s’estaven quiets, vigilant-la.

La porteta del garatge es va obrir amb facilitat i l’Anna s’hi va ficar, tancà i va encendre el llum. Va provar d’entrar al cotxe però estava tancat. Allí dins feia quasi tant fred com al jardí perquè la porta gran pel cotxe, la que donava al carreró del darrere, feia uns dies que tancava malament i per la part de baix hi havia una gran escletxa que deixava entrar neu, aire fred i qui sap què més. I ara que faria? No es podia quedar tota la nit al garatge.

Mentre ho decidia, va sentir un sorollet cap a la seva dreta, una mena de xic-xic-xic com d’unes bestioles. Què devia ser? Semblava venir de dintre el calaix d’un moble vell on hi havia draps per netejar el cotxe. L’Anna va obrir el calaix posant-t’hi totes les forces perquè pesava un munt. Va tenir un ensurt quan tot de carones se la van quedar mirant. Una pila d’animals eren sobre els draps: un de gran i molts de petits. El gran tenia un musell allargat i un nas gros de color rosa. La mirava amb la boca mig oberta i plena de dents. El pèl era aspre, llarg i escàs; la cua semblava de rata. Devia haver entrat al moble per la part de darrere.

Tot i petitona, l’Anna sabia que es tractava d’un opòssum, l’únic marsupial que hi ha a Amèrica, i ho sabia perquè n’havia vist ocasionalment quan anava amb el pare o la mare i ells li havien explicat que és força inofensiu, que menja de tot però més que res coses que la gent no vol, com paneroles, i que quan té por es fa el mort. L’Anna mai s’hauria imaginat obrir un calaix i trobar-hi una mare opòssum, amb totes les seves cries! Se les podia veure agafades al pèl de la mare al llom o a la panxa; una panxa que es bellugava tota perque a dins el sac, com d’un cangur, hi havia més fillets amunt i avall.

—Demà us portaré menjar —va dir la nena, i va empènyer el calaix fins a tancar-lo.

Ara hauria d’intentar arribar a casa, i amb sort potser els racoons haurien anat a cercar menjar als contenidors d’escombraries del barri.

Ja tenia la mà al pom de la porta, quan una capseta va caure a terra. L’Anna es girà de cop i en un prestatge va veure una petita ombra que s’amagava darrera uns pots de pintura. I ara, què era allò? Curiosa de mena, l’Anna es va enfilar al moble vell i apartà un pot del prestatge.

—Oh!

Una coseta de pèl gris i ulls brillants va córrer cap a l’altra direcció: un gatet!

L’Anna s’oblidà completament de l’opòssum, dels racoons al jardí i fins i tot de Santa Claus. Un gatet! Es va moure fins on era l’animaló i l’agafà pel clatell. Era tan petit! I no duia collar ni res. Algun malànima el devia haver abandonat. Li va fer un petonet i el va posar dins la motxilla, baixà del moble i va obrir la porta.  La nena tenia els ulls brillants i el cor li anava de pressa de l’emoció. Un gatet!

Ja amagada la lluna i només iŀluminat per la celístia, el jardí tenia un aspecte irreal. Però no pas adormit perquè a l’altra banda del jardí, potser tips d’alguna deixalla substanciosa, els tres racoons, els ossos, es rebolcaven a la neu.

L’Anna es quedà palplantada mirant-los: se’ls veia tan juganers i tan contents! Tant com ella n’estava? Impossible. També es va fixar que a dalt de l’arbre continuava resplandint el seu estel, que l’esquirol s’estava en una branca rosegant alguna cosa amb molta concentració, i que més avall en una altra branca refilava a cor què vols un ocell anomenat robin americà, o griva americana. L’Anna havia sentit robins moltes nits d’hivern, perquè son ocellets que aguanten temperatures baixíssimes, però fins ara a la nit només els havia sentit, des del llit —mai no els havia vist de matinada la nit de Nadal!

—Meeeu! Meeeu!

El miol era prim, innocent, de gat encara molt menut. Es va quedar com suspès a l’aire i va fer que ossos, esquirol i robin deixessin de fer el que feien i miresin cap a l’Anna.

Era hora de retornar a la seva habitació, pensà la nena, i va anar de pressa cap a la porta del darrere de la casa, mentre feia mirades furtives als racoons. Va agafar la clau de sota la catifa i va entrar. Quin descans!

Ja feia estona que l‘Anna era a la seva habitació, més contenta que un gínjol. Havia donat pa mullat amb llet al gatet. L’havia pentinat amb el raspall de dents i li havia rentat els ullets lleganyosos i les potetes. I l’havia omplert de petons. Quan l’animaló semblava satisfet i amb ganes de saber on era, el va deixar explorar mentre l’observava. Era una miniatura de gatet, tan jovenet, però era també molt actiu perquè tot d’una s’enfilava a cent per hora per la roba del llit i uns segons més tard feia una carrera amb alguna cosa imaginaria. L’Anna s’havia d’estar de fer riallades sorolloses, per no despertar els seus pares, però era difícil en veure aquell nap-buf de gatet bellugar-se amunt i avall. Semblava un puff, com dirien en anglès, una bufada, i ben petita.

A la fi, rendida, l’Anna s’estirà sobre la catifa. Immediatament el gatet pujà a l’estómac de la nena, s’hi va enroscar i es quedà com un tronc. L’Anna sentí un deliciós estremiment de felicitat i s’adormí sense adonar-se’n. Mentrestant, al jardí els racoons encara jugaven, l’esquirol rosegava, el robin cantava i, al garatge, els opòssums s’estaven tranquiŀlets al calaix. I, sí, sota l’arbre de Nadal reposaven els regals de Santa.

Si voleu saber més coses de l’Anna i què li va passar sis anys més tard, quan va anar a parar a un altre món, haureu de llegir Més enllà del somni. De moment, en aquest conte, deixem-la dormir feliç.

22 respostes a Aquella nit de Nadal de l’Anna petita

  1. Vicenç ha dit:

    Quin conte tan deliciós, Shaudin! Quants animalons que hi apareixen! L’esquirol, els ossos rentadors, la mare opòssum amb les cries, el robin, el gató… En qualsevol moment sembla que la història hagi de virar cap a la fantasia i, sense adonar-te’n, el que fas és veure (i viure) tota una nit màgica des dels ulls de l’Anna, uns ullets somniadors que són feliços després de posar l’estrella que guiarà Santa Claus d’alimentar alguns d’aquest animalons… Un bonic conte de Nadal que ens deixa el desig de saber què li va passar sis anys més tard 🙂
    Et desitjo, Shaudin, una bonica nit de Nadal amb la lectura de Dickens, un dia de Nadal ben feliç amb el teu fill i la teva família i una nou any molt millor per a tu i per a tothom. Perquè la màgia creativa segueixi demostrant que la humanitat pot ser diferent. Una abraçada i molt bones festes!

    • Hola Vicenç,
      Contenta de veure’t per aquí, i que t’hagi agradat el conte. Segurament alguns lectors de “Més enllà del somni” pensaven que hi hauria algun element de fantasia, però volia fer el conte, tal com dius, com una nit màgica que no necessita de la fantasia, només de l’Anna petitona.
      Ei, si vols saber què va passar 6 anys més tard només tens que llegir Més enllà del somni.
      Hauré de tornar a llegir el teu blog un dia d’aquests a veure com et va tot amb l’escriptura (si no ho he fet, ni amb tu ni amb ningú, és per una absoluta falta de temps).
      Una abraçada! Bon Nadal!

  2. Albert Feliu Blanch ha dit:

    Un conte molt bonic i amb detall. Un conte que t’obre la porta de la curiositat per saber-ne més. Caldrà donar un cop d’ull a: “Més enllà del somni” com bé dius.

    • Bona nit de Nadal, Albert,
      Oi que és la primera vegada que comentes aquí? Benvingut al meu blog!
      Doncs ja ho saps. Si vols llegir Més enllà del somni, la pots demanar a l’editorial (és el més pràctic i segur i l’envien de pressa) o trobar-la en alguna biblioteca (no totes la tenen).
      Gràcies pel comentari!

  3. pmartinezcor ha dit:

    M’ha agradat mooooolt!!!
    Que passis un Bon Nadal i que l’any 2021 es porti bé amb tu i la teva família!!! ❤️❤️❤️❤️❤️

  4. rosanebot ha dit:

    Quin conte més bonic, deliciós! Quin goig conèixer l’Anna molt abans que comencés a viure les trepidants aventures de “Més enllà del somni”. I envoltada de tants animalons. Ja se li veu el temperament decidit i valent que l’ajudaran a superar les dificultats i perills que haurà d’afrontar. Per cert, jo també, igual que fas tu, cada any, per Nadal, torno a llegir el Conte de Nadal de Charles Dickens; és una tradició que m’encanta.

    • Rosa! No sabia que tu també llegeixes aquesta història de Dickens per Nadal! Tants anys que fa que ens coneixem i mai m’ho havies comentat. Jo segueixo aquesta tradició des de fa unes quantes dècades.
      Que bé que t’hagi agradat el conte. I com que coneixes l’Anna molt bé (ets qui la coneix més bé després de mi) et deu haver fet gràcia. Com li comentava a la María (el seu comentari és amb l’entrada de felicitar el Nadal) fa anys que volia escriure alguns contes amb personatges de la saga quan eren petits. Aquest ha sigut el primer, però m’ha costa molt perquè estic molt blocada per escriure (des del trasbals amb la continuació de la saga) i a sobre sense temps… Vaig haver de posar-hi tota la meva voluntat.
      Que gaudeixis d’un bon Nadal (malgrat els inconvenients).
      Petons!

  5. lgarate2013 ha dit:

    Como una premonición de l’Anna… Precioso el cuento, Shaudin.
    Que sigas bien.
    Egu Berri on! Bon Nadal!
    Besarkada handi bat,
    K&M

  6. Anna M Villalonga ha dit:

    Aiiiii! Quants animalons! M’encanta, Potato. Ja t’ho pots imaginar. Una delícia. Saps que sovint escolto els contes d’hivern quan em poso al llit? Me’ls sé de memòria.
    Plena de nit, la ciutat de Barcelona també dormia.
    Com ara. Bona nit, nit de Nadal.

    • Potato, que contenta que t’agradi! Tret de l’esquirol i, naturalment el gatet, vaig voler posar animals que són propis d’aquí (opòssum, robin i racoons) per fer-ho més interessant per a lectors catalans.
      M’ho has dit diverses vegades, que escoltes les Històries d’hivern, i cada vegada em fa d’allò més contenta! És una llàstima que se’n venguin tan pocs –i jo no tinc temps de dedicar-m’hi (en qualsevol cas, no és la meva feina, però és que no tinc gens de temps).
      Ara mateix, en plena nit de Nadal, la ciutat de Toronto també dorm. I hi cau una nevada que ni es pot circular; demà serà increïble.
      Petons, i a la Colette també.

  7. Pilar Carmer ha dit:

    Quin gust llegir-te!

  8. Maria Teresa ha dit:

    Meravellós, un conte per a nens i per a grans!
    Gràcies, moltes gràcies!!
    Que tinguis unes bones festes!
    Una abraçada!!!

  9. Rosa ha dit:

    El vaig llegir ja fa uns anys, ho tornaré a llegir.
    Bones Festes Shaudin, una dolça abraçada. ☃️🌲🌟🙅
    L’Anna m’ha fet patir i després de tants animalons, trobar el gatet 😽😻😽 ha sigut relaxant.
    Bon vespre, 🌟🌲🙅😽🌹

    • Hola!
      Gràcies per passar per aquí i escriure un comentari.
      Ho recordo que el vas llegir. Hi pots tornar i si et torna a agradar, llegir la continuació: Perduts a l’altre món.
      El gatet del conte és en Puff, el gat que l’Anna té a Més enllà del somni. Surt per primera vegada cap al principi de la novel.la.
      Bones festes, Rosa! Una forta abraçada!

  10. Griselda ha dit:

    Fa gràcia trobar a la intrèpida Anna, petita. I animalons que gràcies als teus escrits coneixem.
    Bon Nadal, encara que em una mica de retard.

    • Hola Griselda,
      Gràcies!
      Vaig pensar que el conte faria gràcia als lectors de la saga. Com li deia a un altre lector, feia anys que volia escriure diversos contes sobre 5 o 6 dels personatges quan eren petits. Mai arribava el dia, fins que en decidir escriure un conte per aquest Nadal, em va semblar bona idea fer-lo sobre un Nadal de l’Anna petita, i de passada explicar l’origen del seu gat Puff.
      Espero que aquests dies hagis estat en contacte (d’una manera o d’una altra) amb la teva néta.
      Una abraçada!

      • Griselda ha dit:

        Sí, el dia de Nadal vàrem dinar junts (només som 4). T’he de dir que ja fa temps li vaig començar a llegir “Més enllà del somni”, però només ara, amb 5 anys, comença a posar atenció de tant en tant. Espero que més endavant li agafi el gustet a llegir-lo tota sola. Li agraden molt els contes, però aquest encara deu ser massa per la seva edat.

  11. Què dius, Griselda! Li llegeixes “Més enllà del somni” a la teva néta de 5 anys (ja 5! com passa el temps)! Que bo! Però és molt petitona. De debò que posa atenció de tant en tant? En qualsevol cas, és molt bo llegir a les criatures encara que no ho entenguin bé. Els lectors més joves que he tingut (de fet han estat 3 lectores), que en sé alguna cosa, tenien 11 anys. Ara bé, tinc una novel.la a partir d’11 anys que la va llegir una nena que encara no havia fet els 7. No se sap mai.
    Moltes gràcies, Griselda! I bon any 2021!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.