Conte de la Sessi

Vet aquí que una vegada, en un món quasi igual al nostre però no ben bé, hi vivia la Sessi, una nena sense cap altra família que un germanet, en Pau, a qui duia en un cotxet. També duia una vaca, lligada amb un llarg cordill, no fos cas que es desorientés i se separessin, perquè aquell cordill no hauria servit pas per aturar la vaca Neus, si hagués volgut anar-se’n, cosa que no semblava ser la seva intenció perquè se la veia ben feliç darrere la nena i el germanet. I també anava feliç en Lluís, el ruquet, sense cordill perquè ell mai no es desorientava.

En aquell moment anaven per un gran pont de pedra. D’altra gent també caminava pel pont, i hi passaven carros, camionetes i algun genet; tothom amunt o avall, segons si sortien de la vila o, com la Sessi, s’hi dirigien. I per quins set sous una nena vestida amb parracs, amb un nano d’uns dos anys, amb una vaca i un ruc, anaven a aquell preciós municipi?, pensaven algunes persones en veure’ls. Doncs per anar a un camí a l’altra banda de la vila, hauria respost la Sessi si algú li ho hagués preguntat. I per què hi has d’anar?, potser li preguntaria aquell algú. Ah, faria la Sessi, això no t’importa. I la nena ja entraria a la vila amb el nasset i la barbeta ben amunt.

Més tard, van arribar a una caseta d’una planta, tota bufona, envoltada d’arbres i camps. La nena va deslligar la Neus i va treure en Pau del cotxet. La vaca i el ruquet van anar a menjar herba i en Pau es va entretenir a fer foradets amb la seva petita pala de plàstic. Aleshores, la Sessi es va treure un palet de la butxaca i va fer unes giragonses amb la mà, com li havia ensenyat la seva mare. Va apareixer un estable ampli i lluminós. Ara li calien un parell de gallines.

Va fer una mena d’essa a l’aire i dues grosses lloques es van materialitzar. L’una tota daurada, a qui la Sessi va anomenar Marta, i a l’altra, com estampada amb marró clar i fosc i la cua negra, li va dir Roser. Un altre moviment de la mà i va apareixer un galliner adosat a l’estable. Les dues lloques van anar cap al galliner, seguides pel petit Pau.

—Cuideu-lo bé, sempre —els hi va dir la nena. Elles es van girar i van fer que sí amb el cap. La Sessi va anar a la casa, i amb la clau que duia penjada va obrir.

A dins era fosc, però la Sessi va obrir els finestrons i tot s’iŀluminà de llum de tardorenca. Hi havia un menjador cuina amb una llar de foc, i dues habitacions. També un armari encastat i un rebost. La Sessi es va asseure a terra amb les cames encreuades i va fer càlculs. No es podia equivocar. A veure, feia 14 dies que havia fet 8 anys, i fins avui només havia fet servir la vareta màgica el primer dia, quan va fer aparèixer tot un àpat al mig del bosc. Feia més d’un any que la mare, abans de morir, li va dir que un cop fes els 8 anys podria fer servir la vareta, però només la podia usar una vegada al dia, o no fer-la servir i acumular els dies. L’estable, el galliner i les dues lloques eren 3 vegades, per tant avui encara la podia fer servir 10 vegades més. Millor 9. Més valia tenir-ne una de reservada per a un imprevist. El primer era tenir llits amb matalassos, coixins, llençols i, sobretot, flassades perquè les dues que havia carregat en Lluís tant de temps estaven brutes, s’havien aprimat i feia nits que passaven fred dormint als boscos o en algun paller. A veure si podia incloure-ho en una sola filigrana de la vareta.

Per bé que l’últim coixí de poc queda fet a miges, la Sessi s’havia concentrat amb tots els sentits i va resultar. Després es va preocupar d’obtenir queviures. Una altra giragonsa de vareta per a tots el plats, vasos, coberts i estris per cuinar. I una taula gran i cadires. I així anar fent fins a acabar amb uns llibres de contes iŀlustrats per llegir-los a en Pau. Quan va decidir que ja tenia tot allò que necessitava, la vareta encara podia fer-se servir dos cops més aquell dia o acumular-ho per a un altre.

Va sortir a cercar en Pau. Que no hagués agafat fred al galliner! Però el nen era adormidet entre les dues lloques, tan cobert amb les seves plomes que només se li veia la carona.

Aquella nit els hi va fer molta iŀlusió anar a dormir a l’habitació que de moment compartirien tots dos. Feia tant que no dormien en llits! O en una casa! Quina sort que la mare tenia l’escriptura d’aquella caseta que havia heretat d’un oncle i havia posat a nom dels fills, perquè la casa on havien viscut tota la vida i que havia estat de la família per unes quantes generacions, tan bon punt morí la mare, les autoritats els hi van prendre aŀlegant que la mare havia estat una bruixa. Quan va morir la mare, la Sessi encara no havia fet els set anys i encara no podia fer servir la vareta.

Van passar els dies; la Sessi i en Pau estaven tranquils i eren feliços. La Sessi havia creat una pomera plena de pomes, i un ametller que floriria a la primavera. I en un tros del seu terreny, amb la vareta, la nena hi va plantar tomaqueres, i d’altres plantes de verdures. I a més tenien els ous de la Marta i la Roser, i la llet. Gràcies a la Neus que en Pau havia sobreviscut, perquè després de morir la mare nomes tenia mesos.

S’havien acostumat a estar sempre amb els seus animalons i hi jugaven moltes hores davant de casa: en Pau corria amb les gallines, i la Sessi jugava a fet i amagar amb la Neus i en Lluís. Cada tres dies, amb la vareta, la Sessi omplia de menjar la taula, i els dies acumulats sense fer-la servir eren utils per a tenir roba o sabates, o per tallar la llenya i fer-la arribar a la llar, que la nena encara era petita. Però s’assegurava que sempre sobrava alguna vegada a la vareta.

Un dia, la Sessi es va adonar que un home amb un mocador vermell al coll i un barret de copa atrotinat, deambulava pels camps prop de la casa. I les seves visites per les rodalies s’anaven fent més freqüents. No li feia cap gràcia. Va posar panys a les portes del galliner i l’estable, que tancava a la nit, com també les finestres, no fos cas que l’home robés les lloques, o qui sap si en Lluís o la Neus, pobreta, tan poruga com era.

Per bé que a la Sessi li agradava dormir amb la finestra un pèl oberta, s’havia hagut d’acostumar a tancar-la, i li molestava d’allò més, però no podia saber si l’home del barret de copa rondava per allí a la nit. Era una sensació ben desagradable quan ho pensava, i no la deixava dormir bé. I durant el dia, a qui havia de vigilar amb tots els sentits era a en Pau, que qui sap si el podria robar l’home per vendre’l a una ciutat llunyana. Tan bé que estaven abans que l’home aparegués! Quina ràbia!

I va arribar un dia lluminós d’hivern que ja va començar malament quan es va embossar la ximeneia i la Sessi va haver de fer servir la sola vegada que li quedava aquell dia a la vareta màgica per desembossar-la. Al capvespre, mentre la Sessi endreçava l’armari encastat i en Pau mirava les iŀlustracions d’un llibre de contes, per una finestra la nena va veure l’home allí mateix, a uns metres de la casa. Va tancar els finestrons ràpidament i recordà que la Neus i en Lluís eren al prat. I la Marta i la Roser fora del galliner! I la vareta no serviria fins l’endemà. Què podia fer?

Van sonar uns cops forta a la porta.

—Obre, nena! —va fer l’home.

—Ves-te’n! —va fer la Sessi—. No t’hi volem, aquí.

Però l’home copejava la porta amb insistència i amb força. Feia basarda. En Pau, esverat pels cops, es va posar a plorar. Aleshores se sentí una cridòria ensordidora de la Marta i la Roser. La Sessi va córrer a la finestra i obrí una mica els finestrons, a temps de veure l’home que se n’ananva mentre intentava desempallegar-se de les gallines que l’atacaven implacables. I de sobte va aparèixer en Lluís que amb grans brams i guitzes va fer que l’home, just quan s’havia lliurat de les gallines, corregués cap al camí, on es va trobar la Neus que l’envestí i el llànçà enlaire. La Sessi, fora de la casa, va veure l’home que s’aixecava i se n’anava camí avall, cametes ajudeu-me, amb les mans al cap i perseguit pel ruquet i la vaca. La Neus i en Lluis es van aturar, però l’home va continuar corrent i a poc a poc va desapareixer cap a l’horitzó: una figura llunyana enmarcada pel sol ponent. Mai més el van veure.

Aquell vespre va ploure a bots i barrals, i pels voltants de la caseta es van formar petits corrents d’aigua que serpentejaven entre les pedres. Les gotes grosses esclataven a la teulada i molt amunt rondinaven els trons. La Sessi havia fet una sopa de verdura amb una capa de formatge a sobre, i a la llar cremava un magnífic foc. La nena havia convidat la Neus, en Lluís, la Marta i la Roser a estar-se a la casa aquella nit. Mentre ella i el germanet sopaven, els animalons es van instaŀlar a dormir allí, i en acabat el sopar la Sessi va dur al menjador un munt de flassades i ella i en Pau es van adormir allí, envoltats de la vaca, el ruquet i les dues lloques.

A fora, va continuar la pluja.