Retallet de Barcelona l’any 1781: un conte de Nadal

Feia calor en aquella sala plena de gent que assistia a la representació. La Margarida intentava no ser aixafada per la tieta Mercè que era al seu costat i ocupava més lloc que la cadira on s’asseia. A l’altre costat, però, hi tenia la mare, més menuda que la tieta. Anava vestida tota fosca i feia cara de cansada, però per a la Margarida la seva mare era la dona més bonica de tota la ciutat de Barcelona. I se l’estimava tant! Feia dos anys que estaven soles, des que la tos aquella s’havia endut el pare, però la confraria dels sabaters s’ocupava que no passessin fam. Tenien, a més, el germà de la mare, l’oncle Josep, que era un prohom del gremi i es preocupava molt d’elles. I s’ho podia permetre perquè el gremi de sabaters era prou important, malgrat el que en digués el cosí Pere. Justament la peça teatral a la que assistia en aquella sala anava d’això, del gremi de sabaters. Examen d’un mestre sabater s’intitulava l’obra que tot just s’estrenava aquell dia i, curiosament, l’examen a l’obra també passava durant les festes de Nadal de l’any 1781 a Barcelona. Es representava en un saló de la seu del gremi, al carrer de la Corríbia, davant de la Catedral. No era estrany, doncs, que la majoria d’aquell públic el formés gent del gremi. En aquell moment, a l’escenari, el personatge de l’aprenent deia:

gremi de sabaters, carrer de la corribiaJo, senyores, a fins ara
he après de sabater,
que és un ofici honrat
i millor que el de ferrer,
pues aquell sols calça bèsties
i jo calçaré senyors;
les obres d’aquell són de ferro
jo les faré de primor.

La Margarida observà que molta gent del públic assentia complaguda. Es mirà les sabatetes que duia: ben fetes i calentones; un regal de l’oncle Josep. Ella i la mare, a despit de passar-ho magre, sempre anaven ben calçades. I avui, a més, la Margarida estrenava un vestit. Se l’allisà amb la mà sota un somriure de satisfacció; li agradaven totes aquelles flors vermelletes que s’estenien per la roba. La tela estampada amb la que la mare li va fer el vestit havia estat un regal de la tieta Mercè, qui li havia comprat a la mateixa botiga d’indianes on n’era clienta habitual. A la Margarida li agradaven molt les sabates que duia i el vestit estampat que estrenava, però encara li agradava més el gatet negre de la Maria, pensà tot perdent el fil de l’obra que es representava.

El gatet negre ocupava els pensaments de la Margarida des de feia dies. El recordà dins del cistellet, al costat de la Maria, la dona captaire que la Margarida trobava sovint en algun carrer. Era molt vella, la Maria. Potser vella com l’avi Francesc en seria si encara fos viu, pensà la nena, però com la Maria mai no parlava, només allargava el braç amb la mà oberta per si algú li depositava quelcom, la Margarida no sabia si també havia viscut la Guerra de Successió, com l’avi Francesc que havia nascut just al canvi de segle, l’any 1700, i de vegades els explicava coses molt i molt horroroses del setge de Barcelona i la caiguda de la ciutat, quan l’avi era un vailet de 14 anys. Potser la Maria també havia passat per aquell terror quan era joveneta. A la Margarida li hauria agradat que li contés coses de feia molts anys, però la Maria mai no li responia, només li somreia, sense dents, i movia el cap d’una banda a l’altra mentre li cantava al gat: Què li darem a n’el noi de la mare… I aquell gatet encisador que tenia el cor robat a la nena, tot negre i amb uns ullasos verds, s’amansia i feia rom-rom. La Margarida parpellejà i retornà l’atenció a l’escenari.

Així que avançava Examen d’un mestre sabater, s’hi deien coses que, observava la Margarida, feien arrufar el nas a alguns homes del públic, com ara al seu oncle Josep. La majoria de la gent, però, només reia dels acudits sobre el gremi, sobretot el seu cosí Pere. De vegades, quan la Margarida anava a berenar a casa l’oncle i la tieta, havia sentit en Pere riure’s del gremi de sabaters, deia que els gremis ofegaven amb tantes regles i foteses ―la qual cosa molestava l’oncle i pare i fill acabaven amb unes baralles colossals―. En Pere deia que es dedicaria al lliure comerç amb el mercat de les Amèriques, que allí aniria i faria una fortuna, que ho tenia coll avall. “Valgan’s Déu”, feia la tieta Mercè, però se la veia cofoia d’aquell fill que considerava molt llest. La Margarida no entenia perquè en Pere se’n volia anar a aquelles terres llunyanes, ni perquè deia aquelles coses dels gremis. A ella li agradava Barcelona, i l’ofici que havia estat sempre el de la família. Però potser no entenia bé les coses. Ella no havia après de lletra com el seu cosí Pere. Tanmateix, en Marc, l’altre fill de l’oncle i la tieta, sí que havia anat a escola i deia que seria mestre sabater. Ara era aprenent i aviat hauria de passar l’examen, tal com l’acabava de passar el noi de l’obra teatral que feia:

Dono gràcies a vostès
que m’han examinat
i en lo gremi m’han posat
de los mestres sabaters.

En un tres i no res es va acabar Examen d’un mestre sabater i tothom aplaudí. A l’obra es comentava molt sovint que després de l’examen farien un àpat de celebració i, com si obra i realitat fossin una sola cosa, el públic es preparà per fer un àpat de final d’obra.

Era fosc quan la Margarida i la seva mare sortiren al carrer. Tenien la panxa plena i estaven contentes perquè la tieta els havia donat un cistell tot ple de queviures on fins i tot hi havia una llonganissa! La nena es tancà bé la capa, ja que el vestidet estampat no l’abrigava gaire, i agafà la mà a la mare. Els oncles i els cosins les durien fins a casa, per si de cas es trobaven amb trinxeraires, i de passada pairien l’àpat. La Margarida es preguntava si es trobarien la Maria i el seu gatet. Quan anaven a veure la peça teatral, van trobar-se la Maria sota el pòrtic d’una botiga tancada i la Margarida va córrer a veure el gatet. La mare li donà una monedeta a la dona i va haver d’arrossegar la nena o farien tard; la Margarida mai no en tenia prou amb aquell gatet negre que feia el ronquet quan la Maria li cantava “El noi de la Mare”. Ara, mentre tornaven a casa, la Margarida va escoltar amb deteniment per si sentia la cançó enmig el silenci que amarava la ciutat, però només la van sobtar les campanes de la catedral. Potser la Maria dormia, pobra dona, allí arraulida sota el pòrtic, i tan velleta com era! Aviat ho sabria perquè havien de passar per aquell carrer. Una cantonada, unes passes i ja eren gairebé al pòrtic de la botiga. La Margarida va premer la mà de la mare i la mirà. La dona la va entendre i la deixà anar . La nena va córrer fins a la figura arraulida sota el pòrtic. La Maria estava com congelada i tenia els ulls oberts. Tothom ja era allí i l’oncle apartà la Margarida i examinà de prop la dona.
     ―És morta ―va fer―. S’ha d’avisar les autoritats. Ja me n’encarregaré quan  tothom sigui a casa.

La Margarida se sentí una suor freda. Per uns moments es quedà paralitzada. La mare i la tieta la van estirar per endur-se-la, però ella es resistí.
      ―El gatet ―va dir.

gat negreFeia estona que la Margarida i la seva mare havien arribat a casa. A la nena li havia costat molt que la deixessin endur-se el gat. A l’oncle i a la tieta els semblava un despropòsit i els cosins li deien que si es quedava el gat negre l’anomenarien Margarida la Bruixota. Fins i tot amb la mare no va ser fàcil, però a la fi va cedir. El gatet era molt petitó i tremolava, potser de fred o de gana o bé tenia por. La Margarida li donà pa sucat amb llet i la mare li va dir que quan es fes gran el gat s’hauria d’espavilar amb els ratolins. La nena li deia que sí a tot sense treure els ulls d’aquella cosa peludeta i tendra. Quan van anar a dormir la Margarida va haver de convèncer la mare que deixés estar el gatet a la cambra que compartien.
      ―La seva mare és morta, pobrissó ―va insistir la nena.
      ―Què dius? La Maria no era la seva mare!
      ―No, però… Deu ser al cel, la Maria, mare?
      ―Sí que hi deu ser. Era una bona dona.

La mare ja s’havia adormit quan la Margarida es llevà i agafà el gat que encara era al cistellet, esporuguit, i no dormia perquè la mirà amb aquells ulls tan verds que resplandien a les fosques. Se’l posà al costat, en el llit, i l’amanyagà a poc a poc, tot esperant el rom-rom de l’animaló, però el gatet només tremolava. La nena es preguntà si el gat enyorava la Maria.
      ―La teva mare ara és al cel ―li va dir.

A la Margarida li va semblar sentir la Maria que cantava i, sense gairebé adonar-se’n, la nena començà a cantar, molt fluixet: Què li darem a n’el noi de la mare, què li darem que li sàpiga bo… El gatet feu el ronquet que anà pujant de to mentre s’arraulia sota el braç de la nena que ni respirava de tan iŀlusionada com estava. Així s’estigueren una bona estona fins que el gat es quedà tot adormidet. La Margarida recordà la dona captaire i se sentí molt trista; tan velleta i vivint al carrer; però ara devia ser feliç al cel, contenta que el gatet fos amb amb la Margarida i no mort de gana o d’una garrotada. Ja s’adormia que se sentiren les campanes de la catedral. “Toquen per la Maria”, va pensar abans de adormir-se del tot. Plena de nit, la ciutat de Barcelona també dormia.

53 respostes a Retallet de Barcelona l’any 1781: un conte de Nadal

  1. Margarita ha dit:

    preciosa pinzellada d´una època i d´uns sentiments.Gràcies i Bon Nadal!

  2. Anna Maria V. ha dit:

    Shaudin. No sé què dir. Ric i ploro a l’hora. Em cauen uns llagrimots galtes avall. Per tot. Pel relat, preciós. Perquè és tendre, està ben escrit, resulta una petita meravella. Per tu, que ets lluny i no et puc abraçar. Perquè hi surt un gat. Perquè sempre penses en mi i has fet aquest magnífic joc intertextual utilitzant l’edició del meu text. Perquè parles de Barcelona, i de nenes encara innocents, i de coses antigues. I perquè t’estimo molt. Moltes moltes moltes gràcies.

    • Estic tan contenta que t’hagi agradat! Tenia por que no t’agradés, de debò, per tota la part dels sabaters; pensava que potser no t’agradaria. Com ja saps, ho vaig haver escriure tot a la matinada i el cap no el tenia gaire clar a l’hora que normalment faig nones i després de passar tot el dia corregint els maleïts exàmens. En fi, que no hi havia temps per desar el relat un o dos dies abans d’aprovar-lo, sinó que tot van ser presses i cansament i ni idea de saber si l’havia encertat. Així que el teu comentari em feia molta por, hahaha! Però t’ha agradat!!!
      Com et pots imaginar, et tenia molt present quan l’escrivia (l’intetextualitat amb la peça teatral, el gat, l’època i fins i tot Barcelona). Jo també t’estimo molt, Potato de Barcelona!!!!!!!!!

  3. Anna Maria V. ha dit:

    alhora. Ja no sé què escric.

  4. Anna Maria V. ha dit:

    Ah, i ara penso: Ostres, si l’anònim autor de la peça teatral pogués saber això. Que fort. Quina passada. Tres segles després i la seva obreta encara cueja. Brutal!

  5. Pilar ha dit:

    M’ha encantat aquest relat tan emotiu i tendre! Ets una gran persona Shaudin, et mereixes tenir molta salut! Una abraçada forta des de Mallorca!

  6. Tura ha dit:

    Només puc donar-te les gràcies per aquesta meravella….i també a l’Anna per la part que li toca!
    Sous uns craks, quina sort ser amiga vostra!
    Bones Festes !

  7. Ester Camps ha dit:

    Hola bonica.
    És preciós, m’ha agradat molt, que tendra i trist, com aquestes dates, que per mi son molt tristes, tant consumisme, tanta hipocresia, tanta estimació, tanta falsetat………
    Realment et mereixes el millor, desitjo de cor que la vida et compensi tanta bondat, ets meravellosa i fantastica, gràcies per el conte.
    Abraçada d’estima inmensa nineta.

    • Hola Ester,
      A mi també em fastigueja tant consumisme i etc., però he de dir a favor del Canadà que aquí tot això és més senzill. Ho dic pel que veig a Catalunya que sembla una bogeria, i amb la crisi i tot plegat, no ho entenc.
      Moltes, moltes gràcies per les teves paraules. Una forta abraçada, amiga!

  8. Jordi Martí ha dit:

    Hola SHAUDIN :: Un relat molt bonic, detallant caraterístiques de l’època i de la seva gent. Tendre i commovedor. T’agraeixo el teu regal i penso que en ell hi ha alguna cosa que et representa. Cuidat molt i sé, que tot el que en un moment determinat aclapara, desapareixerà.

  9. Rosa Nebot ha dit:

    Fa pocs anys se’m va morir una gata negra, preciosa, que tenia uns ulls molt verds i molt grossos. De petita devia ser com la del teu conte, tan bonic.

  10. Gemma Colomé ha dit:

    Ai quina joia, quin conta més bonic.
    Mossa, que les coses et vagin bé, t’ho mereixes. Molta sort i Bon Nadal ❤

  11. jofrepervez ha dit:

    Quin relat més tendre I emocionant! M’ha agradat moltissim. Bones Festes, Salut I Felicitat.

  12. Sal Constans ha dit:

    Merci Shaudin, es en l amor quan hi veig clar, i el teu conte es ple d amor. als animals, a les persones, a l historia i a la nostra llengua. Des d aquest exili volgut, una forta abraçada. Bon Nadal !

  13. Jesús (Xess) ha dit:

    Definició de màgia: es diu dels contes, llibres i tot tipus d’escrits fets per la Shaudin.
    És preciós!! Fins i tot les parts més dures i doloroses les fas dolces.
    T’ho diu un altres de Badalona 😉

  14. Dolors ha dit:

    Molt bonic, Shaudin. Gràcies.
    I molt bones festes !

  15. Gemma Matas Gustems ha dit:

    Gràcies per aquest regal que ens has enviat. L’acabo de llegir, és preciós. Saps trobar aquell punt de “pell de gallina” en més d’una ocasió.
    Bones festes Shaudin, una abraçada!

  16. Quim ha dit:

    Un conte infantil molt tendre. Moltes gràcies!

  17. María ha dit:

    Por poco no te comento. Una historia preciosa. Parece increíble que en una noche puedas escribir tan bien.
    Me gusta la intertextualidad con el texto de Anna Maria. Un guiño muy simpático y entrañable.

    Ahora bien, no me extraña tus problemas de salud. Has de realizar tus objetivos al precio que sea. Imagino que toda la vida has hecho igual. Tu personalidad me resulta muy “familiar”. Llevo muchos años viendo personas como tu….. y se lo difícil que os resulta renunciar…..
    En este caso la satisfacción de habernos regalado tu historia y el buen recibimiento que ha tenido habrá compensado bastante el esfuerzo.
    Por supuesto no te voy a dar consejos pues vas a hacer lo que te de la gana jajaja
    Un abrazo

    • María, dona, no s’enfonsarà el món perquè no em comentis, de vegades no es pot, però em fa molt feliç que ho facis!!!
      Pel que fa a la resta… hahaha! Sembles la meva mare. I sí, sempre he estat així ―a qualsevol preu!― és la meva personalitat, ves. Ara bé: he hagut de renunciar a moooooooooltes coses, coses que m’omplien de goig, com ara la dansa, però moltes i moltes més. Fins i tot escriure, per la qual cosa mai no trobo temps. Em diràs que escric, però si sabessis quantes i quantes històries tinc al cap que mai no poden veure la llum! Si hagués de fer el que li convé a la meva salut no faria res. M’estaria en qualsevol habitació miserable (no tindria diners per més), envoltada de “cucarachas”, menjant malament i amb una frustració immensa, no en tindria ni per pagar un ordinador ni internet. No em dóna la gana. Per viure així més val morir-me. I si no fes aquests esforços de “a tot preu”, no podria fer res que m’agrada i també més valdria morir-me.
      Ja sé que tu ets psicòloga, però jo sóc escriptora i també, d’una altra manera, sé el que em convé. I la satisfacció que m’omple quan, a tot preu, aconsegueixo un resultat! Estic tan contenta que em millora la salut i tot!
      T’agraeixo que no em donis consells, mai no m’han agradat els consells, hahaha!
      Una forta abraçada!

  18. Bon Nadal Shaudin i esperançador 2014
    Abraçada cordial de JM

  19. Jordi Martí ha dit:

    Bona tarda SHAUDIN:. Jo t’entenc i tampoc deixaré de fer coses que m’omplen i em causen alegria, per por o per precaució, si físicament les puc fer, amb molt d’esforç ….. de que serviria llavors estar viu.Yo, amb limitacions, no em resigno a no fer coses i si algú pot fer, no fa, la seva vida ha de ser mediocre i gris (des del meu punt de vista), encara que si és feliç així, no ho vaig a criticar, faltaria més. Una abraçada.

  20. Shaudin,
    És un conte preciós i deliciós. Bones festes!! Me’n vaig al llit, que no em trobo bé.
    Una abraçada molt forta,

  21. Griselda ha dit:

    Gràcies. Per escriure. Per deixar-nos ho llegir. Per tot plegat.
    Molt bon solstici d’hivern!
    Griselda

  22. Maria ha dit:

    Quin conte més bonic! A veure si seré capaç d’explicar-lo als meus néts. Als dos grans, vaja. No sé si, en voler-lo repetir, hi sabré conservar el to de tendresa que té el teu text. Però sí que hi aprendran una mica d’història. I sabran que poder anar a escola i aprendre-hi de llegir i escriure era un luxe que molts no es podien permetre, especialment les nenes, i que avui dia encara és així a molts llocs.

    • Vinc de l’altre comentari teu a “Retallet…”.
      Com et deia, per als teus néts enfoca’t més aviat en la part del gatet que és més adient per a la seva edat. Però és bo que amb el conte aprenguin una mica d’història (els gremis, els canvis socials, les teles d’indianes, el teatre popular en català representat en sales ―en els teatres grans havien de ser obres en castellà―, una mica de la vida en aquella època, en fi, tu decidiràs). Vaig situar el conte a finals del segle XVIII perquè és una època poc explorada pel que fa a Catalunya i em sembla que gens explorada a la literatura juvenil i infantil.
      Una forta abraçada, Maria!

  23. Adrià Franquesa ha dit:

    M’ha encantat aquest conte Shaudin, es molt bonic. A mes, has aconseguit que amb tres paragrafs agafés afecte als personatges, sobretot a la velleta Maria. Et felicito.
    PD. Com ja he dit abans a l’altre bloc, t’acabo de descobrir i magnifica. Tens un lector més 🙂

    Ànims i Endavant!

    • Moltes gràcies, Adrià! T’acabo de respondre a l’altre bloc. Ei, un altre lector, fantàstic!
      Saps que et pots subscriure en aquest bloc? T’ho dic perquè els subscriptors reben una notificació quan escric un nou post. Per fer-te subscriptor has d’anar a la dreta de la pàgina principal i seguir les instruccions. Però no t’hi sentis pas obligat.
      Com t’he dit al bloc de VilaWeb, estic molt contenta d’haver-te conegut.
      Un abraçada!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s