Un llibre blanc

El llibre blanc és sobre el banc d’un carrer curt, més aviat estret i poc transitat, flanquejat en una banda per una petita esglèsia on no hi va gairebé ningú, la papereria d’un home vell que sobreviu gràcies al gran nombre de còmics que ofereix i la paret d’un garatge (l’entrada és al carrer del costat); a l’altra, un llarg mur mig esfondrat separa el carrer d’un terreny abandonat amb un arbre que es recolza contra el mur.

Passen una nena i el seu germà gran. El noi entra a la papereria, però la petita s’estima més asseure’s al banc a cantussejar cançons de Nadal. Calla, però, en veure el llibre. L’agafa i mira al seu voltant: no hi ha ningú. D’on deu haver sortit aquell llibre tot blanc, per fora i per dins, perquè totes les pàgines són tan blanques com la coberta. S’aparta la bufanda, treu un llapis de la butxaca i comença a escriure: “Vet aquí que una vegada hi havia una caseta blanca amb la teulada vermella…”
     —D’on t’has tret aquest llibre? —fa el seu germà que ha sortit de la papereria amb un parell de còmics i s’acosta a la nena.
      —Era sobre el banc.
      —Deu ser d’algú. Deixa’l aquí i anem, els avis ens esperen i fem tard.

El sol treu el nas entre els núvols i, malgrat l’aire fred, uns ocells arraulits a les branques de l’arbre agraeixen l’escalfor. El llibre blanc resplandeix en el banc i crida l’atenció a tres nens que s’afanyen cap a casa. L’obren, encuriosits. Sense dir res agafen uns llàpiços i, sota l’escrit, dibuixen una caseta blanca amb la teulada vermella. Els queda prou bé, només una mica torta.
     —Qui vingui a buscar el llibre tindrà una sorpresa! —i se’n van tot rient.

Una noieta passa de pressa. Té fred i molta gana. No pot esperar a arribar a casa i dinar. De cua d’ull veu el llibre blanc sobre el banc. L’obre i la sorprèn veure què hi ha escrit i el dibuix. Es treu un bolígraf i afegeix: “I dins la caseta hi havia un gat negre de potes blanques.” Somriu. Una ràfega de vent li esvalota els cabells; el nas vermell li moqueja i té molt fred. Deixa el llibre on era i se’n va corrent.

Per bé que els altres carrers estan guarnits per Nadal i hi circulen cotxes i gent, el carrer del banc amb un llibre blanc està tranquil i continua tan gris com sempre. Un nen passa per davant del banc. Està trist perquè enguany ha tret molt males notes i els pares estan enfadats. No li agrada estudiar, ell només vol dibuixar. S’asseu al banc i gronxa les cames, la mirada al mur del davant. Repenja l’esquena al banc, sospira. I tot d’una veu el llibre. L’obre. El llibre diu que hi havia un gat en aquella caseta que hi ha dibuixada. D’una butxaca de la jaqueta treu la bosseta amb els llàpiços de colors i una goma d’esborrar. Dibuixa un gat negre amb potes blanques i li pinta uns ullasos verds. Què bé li ha quedat! S’anima i escriu: “I a la caseta també hi vivia un gos, de color canyella i amb una taca blanca sobre el musell”. Aleshores dibuixa el gos. Se’l mira en acabar. Com en sap de dibuixar! Um, però falta alguna altra cosa. S’hi torna a posar i escriu: “I amb el gat i el gos hi vivia un ocellet”. Li costa força fer el dibuix, però en acabar ha aconseguit un ocell de coloraines amb la punta de les ales blanques. I aleshores li sona el mòbil. És la mare, molt enfadada. Com és que encara no és a casa? Tanca el telèfon, esverat, realment és molt tard. Agafa les seves coses i mira el llibre un moment. El deixarà sobre el banc, així molta gent veurà els seus dibuixos. Se’n va de pressa.

Ha començat a fer-se fosc; al costat del banc s’ha encès la llum groguenca d’un fanal. Una dona amb un munt d’anys s’endinsa pel carrer. Està cansada de traginar tot el dia a la botiga, i quan arribi a casa haurà de preparar les coses per demà, que tindrà els fills i els néts. S’asseu un moment al banc i s’adona del llibre. Es treu les ulleres de la bossa i passa les pàgines. Ves quina cosa de trobar, pensa mentre llegeix i observa els dibuixos, què hi fa allí sobre el banc? I és ben curiós, perquè la lletra i els dibuixos sens dubte els han fet persones diferents. Potser el llibre és allí perquè tothom que s’asseu al banc hi digui la seva?

 Agafa un bolígraf i escriu: “La casa blanca amb teulada vermella era una mica torta, però s’hi estava bé. I el gat, el gos i l’ocell eren prop de la llar de foc tot esperant…” Què esperaven?, es pregunta. Bé, demà és Nadal, doncs direm que esperaven “el dia de Nadal”. I si és Nadal, cal posar un tió; no, posarem una tiona com aquella que va fer la Margarida i en va penjar una fotografia al facebook. “Prop de la llar de foc hi havia una tiona, a punt per cagar peres dolces i taronges sucoses, formatges i pa encara calentó del forn, tot un pernil, xocolata i torrons”. La dona té gana. Potser que se’n vagi a sopar, què hi fa allí al banc escrivint bajanades? Però abans de tancar el llibre encara té humor per dibuixar una tiona. Belluga les espatlles en sentir una esgarrifança de fred. Deixa el llibre sobre el banc i enfila el carrer en direcció a casa seva.

Un home avança pel carrer, ara fosc. Camina a poc a poc cap a la llum del fanal, cap al banc on dorm cada nit. Ell no té pressa, tampoc forces, tot i ser jove. Fa tant que no menja! Ni dorm sota teulada, ni sent tampoc l’escalfor d’una família, d’uns amics. Què lluny és tothom! Però també és lluny la guerra, per això ara és aquí, arrossegant els peus pels carrers d’una ciutat aliena.

Abstret, s’asseu al banc i fa un gros sospir. Està molt cansat, però no sap pas si podrà dormir amb tot el fred que fa. Es queda molt parat quan s’adona del llibre de cobertes blanques que reposa sobre el banc. Estranyat, l’obre.

El dia de Nadal es desperta lluminós i el cel no tarda a ser d’un blau lluent, com de porcellana. Hi ha molta quietud a la ciutat fins entrat el matí. Una família camina pel carrer del banc. Els pares i la nena gran van de pressa, però la petita s’ha ressagat tot fent saltirons. En passar pel costat del banc s’adona del llibre i l’agafa. És tot blanc, per fora i per dins. El torna a posar on l’ha trobat i es fixa en una caseta, just darere del banc, entre l’esglèsia i la papereria, que no recorda haver vist abans. És blanca, amb la teulada vermella, bufona tot i ser una mica torta. A través del vidre d’una finestra veu un gat, un gos i un home amb un ocellet damunt del cap; l’estan mirant.

Abans de córrer a atrapar els pares i la germana, la nena saluda amb la maneta. L’home li somriu.