Un Nadal tot petit

p1090599Em dic Emma, tinc més de cent anys i m’agrada molt la casa on vivim, sobretot avui, el dia de Nadal. Té tants anys com jo, la casa, però ningú no ho diria tan polideta com la tenim. Cada estiu, el pare i l’oncle li donen una nova capa de pintura i la tieta Julieta la té sempre neta com una patena. Aquest matí, com que és Nadal, el meu germà i jo hem tret la pols del jardí, mentre la tieta Julieta parava la taula i la mare preparava el dinar —una sopa amb un galet, dues olives, un tros de llonganissa, set cigrons i tres cireres confitades; tot aconseguit anit en una incursió que el pare i l’oncle van fer a l’altre país—. Nyam, nyam, ja frisava per entaular-me!

Vivim molt bé a la casa sobre el turó de fusta. I tenim una vida tranquiŀla en el nostre país, massa i tot, perquè m’agradaria passar alguna aventura. N’he parlat amb el meu germà i m’ha dit que ell també voldria tenir una mica més d’activitat. Com que no ens deixen anar a les incursions al país veí, hem pensat que l’estiu que ve podríem baixar pel penya-segat, només un trosset i agafats a les enfiladisses. Ja ho veurem, perquè al nostre país també ens ho passem molt bé, estiu i hivern, amb tants racons com hi ha per explorar! No m’agraden gens, però, els ensurts que ocasionalment tenim. Ens espanta de valent quan venen al nostre país i ens hi llencen alguna cosa, com ara un barret atrotinat, uns paperots o, trenta anys enrere, la tieta Holanda.

Fa molts i molts anys, erem presoners dels gegants i, per bé que vivíem a la nostra casa, no teníem un país. Però un dia els gegants se’ns van endur, amb casa i tot, al capdamunt del seu país, van entrar en un territori desconegut i ens van deixar amb la casa sobre el turó de fusta. Mai més no es van recordar de nosaltres. Lliures! Erem lliures! S’havia acabat haver de posar cara de tòtil tot el dia, perquè abans, només a la nit, quan els gegants dormien i nosaltres estàvem tots encarcarats d’haver-nos estat immòvils i amb la mateixa expressió tantes hores, podíem bellugar-nos i parlar, però amb molt de compte, no fos cas que ens sentissin els gegants.

D’ençà que ens van deixar en terra incògnita, la qual ens va encisar de seguida —tota de fusta i protegida de la pluja, la neu i el vent— i que ha esdevingut el nostre país, ja no hem de fingir, ni de dia ni quasi mai, sols molt de tant en tant, quan sentim que algun gegant s’apropa a llençar quelcom a la nostra terra, hem de quedar-nos tots quiets.

Quan encara érem amb els gegants, l’oncle Joan no vivia a casa. S’estava molt trist en una capsa, amb boles de vidre, un àbac i llapis de colors. A la nit sortia de la capsa i parlava amb nosaltres. Ens feia pena, tan menudet i desvalgut com era, tot i anar vestit de soldat. Encara bo que quan se’ns van endur a on som ara, un moment que van deixar la casa a terra, l’oncle Joan va fer una correguda i s’hi ficà sense que els gegants el veiessin. Que terrible hauria estat deixar-lo tot sol amb l’àbac, els llapis i les boles de vidre. I potser mai no hauria conegut la tieta Holanda.

Ens la van llançar a la nostra terra un dia gris que en el món dels gegants plovia a bots i barrals. De principi ens va semblar estranya, tan alta i cepada que amb prou feines passava per la porta de casa. La vam asseure al sofà. Pobreta, semblava molt esverada. Com que no parlava, la vàrem examinar bé per saber qui era. Duia el cabell lligat en dues trenes rosses molt gruixudes, unes sabates de fusta, davantal i, cosida al vestit, una etiqueta que deia Holanda. Vam suposar que era el seu nom. Per fer-ho curt: es va quedar a viure amb nosaltres. Poc després, ella i l’oncle Joan es van enamorar i des de llavors que estan junts. La tieta Holanda mai no parla, però sospira o es belluga tota quan algú fa un acudit o ens abraça tota amorosa. I cada dia, en acabat de sopar, agafa l’oncle Joan i el porta en braços a la seva habitació.

Avui, després del dinar de Nadal, ja ben tips, hem anat a la saleta a pair l’àpat. A fora del nostre país nevava. Com que la nostra casa esta encarada a una finestra —no com les nostres, sinó molt gran, una finestra que ens separa del món dels gegants, amb un vidre que sempre tenim molt net— vèiem els flocs de neu davallant fins el fons del penya-segat. Hem apagat els llums i ens hem quedat embadalits contemplant la neu una bona estona. Hi havia un silenci absolut… Fins que, tot d’una, un rebombori ens ha trasbalsat.

 —Gegants! —s’ha sentit com un esgarip seguit d’una tosseta.

Per un moment ens hem quedat de pedra, i no només per la proximitat dels gegants, sinó perquè per primera vegada sentiem la veu de la tieta Holanda. Pobrissona, que agitada se la veia. Però ni temps hem tingut de preguntar-li com s’ho havia fet per parlar, perquè de seguida un escamot de joves gegants ha obert l’entrada al nostre país i s’hi ha ficat. No feien cap gràcia: eren sorollosos, donaven puntades de peu a les coses que formen la geografia de la nostra terra i s’han posat a remenar-ho tot.

De primer he tingut un esglai, però tot d’un plegat he sentit una gran indignació. Aprofitant que la família estava pendent dels gegants i que el nostre país era mig a les fosques, m’he escapolit cap a la cuina. Per la finestra que dona al costat de la casa, a l’altra banda d’on eren els gegants, he sortit a l’exterior i he baixat el turó per l’escala de corda que hi tenim. I de pressa, però amagant-me entre les ombres, he arribat a la peça de metall amb rodes que una vegada ens van llençar. L’he empès amb força i m’he ocultat darrere unes elevacions.

La peça de metall amb rodes ha avançat a poc a poc fins als gegants.

—Ahhh! El patí ha vingut aquí sol —ha cridat una geganta que m’ha ensordit.
—Com què sol? —ha dit una altra—. Et falta un bull.
—Jo també l’he vist venir tot sol d’allí on hi ha els sacs —ha fet el gegant més jove.

Amb tot això, jo ja m’enfilava cap a un altiplà on de vegades anem a berenar i on hi ha uns contenidors amb arròs, deixats allí qui sap quan. En ser-hi, he empès un contenidor fent força amb tot el cos. S’ha mogut molt poc. L’he tornat a empènyer amb tota la força de que sóc capaç i, aquest cop, ha caigut, s’ha trencat amb estrèpit i ha escampat arròs pertot arreu.

—Hi ha fantasmes a les golfes! —ha cridat un gegant.

Han sortit tots cap al seu país, tan de pressa que s’atropellaven, han tancat l’entrada de cop i em sembla que encara deuen córrer.

Els pares, l’oncle i la tieta Julieta m’han renyat, per exposar-me d’aquella manera, però sé que estan satisfets de la meva gesta —els gegants se’ns haurien pogut endur!—, i el meu germà em mirava admirat i amb una mica d’enveja. La tieta Holanda no ha tornat a dir res, però feia saltirons de felicitat, fins que l’hem fet sortir al jardí perquè, entre grossa que és i les sabates de fusta que du, feia trontollar tota la casa.

Ara a fora és ben fosc, en el món dels gegants continua nevant i al nostre país ha tornat la pau. La tieta Holanda s’ha emportat en braços l’oncle Joan a la seva habitació, els pares són a la saleta i juguen a escacs, la tieta Julieta està brodant asseguda a la butaca i el meu germà és a la cuina acabant-se el tros de cirera confitada que quedava. Jo m’embadaleixo mirant la neu que cau en volves delicades, i m’endormisca una dolça felicitat.

volves-de-neu

32 respostes a Un Nadal tot petit

  1. Josep Menorqui ha dit:

    Moltes gràcies pel relat tan especial i des de Terrassa et desitjo unes Festes de Nadal ben polides, especials i plenes d’amor.
    Aprofito per desitjar-te també una entrada d’Any Nou ben divertida i amb renovació de les forces i la il·lusió per un any que desitgem millorin totes les coses que afecten als catalans arreu del món, començant a la nostre estimada terra, on esperem ja veure resultats del procés cap la creació del país que mai hauria d’haver-se deixat de ser i que per gent com tu, que lluiteu per defensar la identitat, llengua i cultura arreu del món és com menys molt necessari per tenir el recolzament i reconeixement a la feina que feu.
    Moltes besades polida i ànims per continuar la teva feina i lluita!!!!!!!!!!!!!!!!!

  2. Anna M. Villalonga ha dit:

    Molt molt bonic, Shaudin. Gràcies. I també per la dedicatòria. Per tot! ❤

  3. Maria ha dit:

    Absolutamente delicioso. Has dado vida a mi casa de muñecas. Me los estaba imaginando viviendo esa aventura. Pero ellos tienen una Giganta que los cuida y los tiene en un lugar muy especial.
    Gracias por este cuento. Me ha hecho mucha ilusión.
    Una abraçada

    • Estic segura, María, que la geganta de la teva casa de nines té molta cura dels seus petits habitants.
      Em va quedar molt present la casa de nines que vas construir, deu fer cap a un any, i la paciència que vas tenir amb tants i tants detalls em va deixar admirada. Per això, quan cercava dins del meu cap una idea pel conte d’enguany, vaig veure tot d’una la teva preciosa casa de nines gràcies a totes les fotos que vas fer.
      Moltes gràcies i una abraçada!

      • Maria ha dit:

        No sabes como me alegra que el reportaje de la construcción de mi casa de muñecas te inspirase el precioso cuento.
        He hecho varias capturas de pantalla del cuento y lo he añadido al final del reportaje.
        A partir de ahora será un reportaje todavía más interesante 🙂
        Gracias y UNA ABRAÇADA

        • El reportatge em va agradar molt i em quedà present. Fa uns dies estava desesperada perquè havia de fer un conte per Nadal i amb tanta correcció d’exàmens tenia el cap ben buit de idees per contes. Va ser de sobte que em va aparèixer a la ment el teu reportatge amb la casa de nines… i ja tenia la idea de fons!
          Com et vaig dir, anava a posar una altra foto (una amb la butaca), però sortia tot el teu escrit. Les altres les vaig descartar perquè vaig pensar que donaven massa pistes —al principi, qui llegeix el conte ignora que es tracta d’una casa de nines— i era millor deixar que el lector se n’anés adonant a poc a poc.
          Ei, moltes gràcies, María, per posar el meu conte al final del teu reportatge!!! Ara l’acabo de veure. Una abraçada!

  4. Quico ha dit:

    Deliciós! Amb tots els ingredients d’un conte de Nadal. Bones festes!!!!!

  5. Margarida Aritzeta ha dit:

    Deliciós! Bon Nadal

  6. Griselda ha dit:

    Bon Soilstici d’HIvern!

  7. Àngels Freixa ha dit:

    Gràcies pel conte, Shaudin, és molt bonic. Bon Nadal!

  8. pere gomila ha dit:

    Un conte molt bell, Shaudin. Bon Nadal!

  9. Dolors ha dit:

    Molt bonic. Gràcies 😉
    Bon Nadal!

  10. Josep Maria ha dit:

    Quin relat tan deliciós Shaudin. Bon
    Nadal !!!

  11. Emi Yañez ha dit:

    Molt bonic i tendre. Com m’agraden els reus contes!

  12. Rosa Nebot ha dit:

    És un conte molt bonic, ple d’aquesta fantasia tan dolça que tu saps fer arribar als lectors.

  13. juli salvà ha dit:

    És un conte molt bonic, apropiats per aquests diez nadalens, una delicia. Una abraçada Shaudin

  14. Vicicle ha dit:

    Massa tard, però com diu la dita castellana: “más vale tarde que nunca”, o el nostre equivalent català: “val més una mica que res”. Bones festes, Shaudin! Una forta abraçada, i gràcies pel teu conte!

  15. Jesús (Xess) ha dit:

    Deliciós, com sempre, ple d’imaginació i màgia.

    Que tinguis un 2017 ben ple de felicitat i… màgia!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s