Una nit…

La mare li ha dit que no surti, però tot el poble és a la cala i les campanes no paren de tocar. La Fiona mira per la finestra. Ja fosqueja i només veu la pluja repicant als vidres. Escolta amb atenció. Li arriba el so de les campanes i el brummm dels trons que s’arrosseguen al lluny.

S‘asseu prop de la llar amb les cames creuades, els colzes en els genolls, la barbeta sobre les mans. L’expressió concentrada a la carona plena de pigues, fins que un tió encès es desploma i la nena fa un bot.

Contempla els trossos incandescents del tronc, les espurnes màgiques i les flames petitetes que li ofereix. Hauria de posar més llenya, atiar el foc, que s’escalfi bé la sopa, però només pot pensar que l’han deixada allí sola mentre l’altra gent és a la cala. Tota la seva família hi és: el pare, la mare i l’avi Liam. L’avi ha estat el primer d’aixecar-se d’una revolada en començar a tocar les campanes. S’ha posat la jaqueta, les botes, la gorra i, en un tres i no res, ja era fora de casa. L’energia de l’avi és ben coneguda en aquelles rodalies. També en són les seves històries. I la Fiona mai no es cansa d’escoltar-les: “Venien de terres llunyanes, molt al nord, de la neu i del gel, en els seus vaixells petits, ràpids com el vent, que apareixien tot d’una entre la boira. I arrasaven els pobles d’aquestes costes. Eren alts i cepats, d’ulls molt i molt blaus, i duien espases invencibles. Tothom temia els homes del nord”.

vaixell viking-2

Històries que s’havien repetit generació rere generació, durant segles, i que l’avi Liam contava amb una passió que deixava la seva audiència embadocada. Sobretot la Fiona. La Fiona que ara no sap què fer, perquè la mare li ha dit que no surti però ella vol ser amb tothom a la cala. Doncs no es pensa pas quedar a casa. “No”, diu, i es posa dempeus. Agafa un jersei gruixut i la capa impermeable, se la corda bé. Fica els peus a les botes de goma. Ja va a sortir que s’ho repensa. Va a la llar i posa llenya sota l’olla. Ara sí, ja pot partir.

El carrer només s’iŀlumina amb la llum que fa pampallugues a les finestres. Pertot hi ha focs que cremen a les llars, taules parades esperant les sopes i gairebé ningú dins de les cases, només en una hi veu una mare amb un nadó. A la Fiona li ve a la ment una cançó de Nadal que li agrada molt. És clar, avui és el 24 de desembre, recorda la nena. Fa cap a la costa per carrers empedrats per on s’escola l’aigua com si fossin rierols; la pluja també li regalima per la cara, i és ben freda. S’abaixa més la caputxa. Mentre s’acosta a la cala intenta distingir qui són les figures que es veuen més avall a la platja. La Fiona s’hi apropa a poc a poc —que no la vegi la mare—. S’amaga darrere una barca al capdamunt de la platja i intenta veure què passa. Hi ha dues barques que pugen i baixen amb les onades, amb homes que remen cap a l’oceà que s’estén més enllà del far. De segur que el pare i l’avi hi són, sempre els primers a arriscar la vida quan hi ha un naufragi.

Arrupida, la Fiona va d’una barca a una altra fins a arribar a l’extrem de la platja on hi ha les roques. S’enfila, rellisca, avança a poc a poc, de quatre potes, agafant-se on pot, cap a amunt de les roques. Si les ressegueix vers el far i el mar obert, podrà veure què fan les barques. L’escuma de les onades salta fins a la nena. La caputxa li ha relliscat i té els cabells xops, i també estan xopes les faldilles, que se li enganxen a les cames. No sembla adonar-se de com es de perillós anar per aquelles roques, i si arriba al final on hi ha el far —la seva intenció—, qualsevol onada forta la podrà fer caure fàcilment a les aigües turbulentes, a l’oceà que no perdona. Tanmateix, la Fiona no sembla ser conscient que s’apropà massa on les onades són més fortes, ni tampoc de la marea que ja arriba.

far

I aleshores el sent.

Un lament de no res que es confon amb el bramul del mar. La llum del far, com un estel solitari, iŀlumina una figura fosca entre unes roques, més avall d’on és la nena. No pot ser una persona, pensa la Fiona. Què deu ser? Per un moment sent paüra i considera girar cua, però el plor petit que sent trenca el cor. Com pot, la nena baixa on hi ha la figura. La pluja ha minvat tant que gairebé no plou, però els ruixats de les onades deixen la Fiona ben xopa, i les botes se li emplenen d’aigua gelada. La figura que plora és un gos dins d’un toll d’aigua, tan gros com la nena, i al qual ella no ha vist mai.

            —Què et passa? Has vingut nedant?

El gos aixeca el cap, mira la nena i plora. Es ajagut dins d’aquella aigua tan freda, com si no li quedés gens de força. La Fiona pensa com s’ho farà per treure’l d’allí. No el pot deixar, es morirà de fred, i s’ofegarà quan pugi la marea. La marea que ja avança implacable i no tardarà a cobrir l’indret on ella i el gos es troben.

            —T’has d’aixecar i venir amb mi —li diu al gos; l’agafa pel coll i l’estira.

L‘animal fa esforços per aixecar-se. Ho aconsegueix, però les cames li tremolen i es torna a ajeure dins de l’aigua. La Fiona, amarada de fred, se sent incapaç de treure el gos. Què pot fer? Sola no se’n sortirà. Tant és que la mare la renyi, necessita ajuda. Torna a pujar dalt de les roques i des d’allí es posa a cridar i a moure el braços. Ningú no la veu, ningú no la sent, i la Fiona tremola com una fulla. A la fi tot d’homes corren cap a ella. La Fiona s’espera i continua tremolant. Es gira cap al far i veu com la marea ja ha cobert les roques més enllà, ha aïllat el far de la terra ferma i avança a poc a poc cap a la Fiona que s’ho mira amb pànic. El toll on es troba el gos ha crescut, l’animal amb prou feines pot mantenir el cap fora de la superfície. La nena torna a baixar-hi. Té les botes tan plenes d’aigua i els peus tan gelats que li és gairebé impossible avançar. Arriba on és el gos i rellisca amb les algues que el mar ha arrossegat fins allí. Per un moment queda colgada sota l’aigua. Treu mig cos a fora i sent un fred tan i tan ferotge que pensa en no fer res, en quedar-se asseguda allí, quieta com el gos, per sempre més. I aleshores sent uns braços que l’agafen i la treuen.

            —El gos, el gos! —xiscla la nena amb les poques forces que li queden.

Uns nois duen la Fiona i el gos al capdamunt de la platja. La seva mare i d’altres dones corren cap a ella. La mare està molt trasbalsada.

            —Que has perdut l’enteniment? Quina imprudència!

L’eixuguen amb energia, una dona li fa prendre un got de te tan calent que crema i una altra li posa una flassada. Els nois que l’han portada fins allí eixuguen el gos i també l’emboliquen amb una flassada. Es veuen les barques que fan cap a la platja i molta gent va fins a l’aigua per ajudar. Hauran salvat gent? Però la Fiona no veu res més perquè la mare i els nois se l’enduen amb el gos, de pressa cap al poble.

retorn

La Fiona és a casa amb la mare i el gos. La nena s’ha canviat la roba —la mare li ha posat tants jerseis que sembla un globus—, i tots tres s’estan al costat de la llar, embolicats amb flassades, mentre mengen sopes. La Fiona se sent d’allò més bé perquè té els peus dins d’un cubell d’aigua calentona. Les campanes ja no sonen. Una veïna els ha dit que tots els homes que han anat al rescat estan bé i cap dels nàufrags no s’ha ofegat.

            —Eren pocs i anaven en un veler petit que s’ha estavellat a les roques més enllà del far. Només estan esgotats. Deuen ser forts com un roure.

Ara la mare ha sentit veus al carrer i obre la porta.

            —Ja vénen el pare i l’avi! —exclama—. Duen un dels homes del naufragi. Li haurem de preparar un lloc on dormir. Als seus companys els deuen haver dut a d’altres cases.

El pare i l’avi entren a casa. Arrosseguen un dels homes rescatats de l’oceà i la Fiona es queda bocabadada mirant-lo. És un home molt corpulent i té els ulls més blaus que la Fiona ha vist mai. Un home del nord! Aleshores el gos fa un petit lladruc i l’home exclama “Frode!” El gos es llença cap a l’home, a qui omple de llepades, i ell l’abraça i li parla en una llengua estranya.

Tothom és al voltant de la llar de foc, ben abrigat, i s’ha refet amb sopa de peix ben calenta i pa de soda, i ara els grans prenen uns gotets de whisky, la Fiona i el gos llet calentona. No es parlen, perquè no s’entenen amb l’home del nord, de qui només saben que es diu Nicolaus, però es somriuen de tant en tant. L’avi Liam fuma amb pipa i sembla molt satisfet; la mare va a obrir una mica la finestra.

            —Oh! Està nevant!

La Fiona corre a la finestra. Tot de flocs de neu van davallant i pinten de blanc teulades i carrers. No sol nevar en aquelles rodalies i la nena està encantada. Es posa a cantar:

Santa nit, plàcida nit,
ja està tot adormit,
vetlla sols en la cambra bressant,
dolça mare que al nen va cantant…

I tot d’un plegat l’home del nord, en Nicolaus, la canta també, amb una veu molt forta i en la seva llengua:

Stilla natt, heliga natt,
allt är frid. Stjärnan blid
skiner på barnet i stallets strå
och de vakande fromma två…

La cançó s’escampa pel poble i aviat se sent d’altra gent que també la canta. La Fiona s’asseu a terra, a frec de la llar, i continua cantant mentre mira les flames i pentina amb els dits el pèl del gos. Ara canta tothom, la gent del poble i els homes del nord, tots a una veu; veus fortes, veus clares, veus en llengües diferents. L’oceà, el naufragi i el fred semblen molt lluny. En el poble nevat només se sent la cançó dins el silenci de la nit, dins la dolça pau de la nit de Nadal. I la Fiona, amb el ulls que ja se li tanquen, pensa que tot és tan bonic que no sembla de debò.

llar de foc

42 respostes a Una nit…

  1. JepMaria ha dit:

    Gràcies Shaudin MC, gràcies per aquest conte tan bonic. Bon NADAL !!

  2. Josep menorquí ha dit:

    MOLTES BONES FESTES I DESITJOS QUE EL 2015, AMB L’ESPERANÇA QUE ESDEVINGUI L’ANY DE LA INDEPENDÈNCIA I QUE LA CULTURA CATALANA ARREU SIGUI DEFENSADA ADEQUADAMENT I TU PUGUIS FER LA TEVA FEINA SENSE ENTREBANCS MAI MÉS.
    MOLTES BESADES DES DE MENORCA POLIDA.

  3. María ha dit:

    “Gallina de piel”. Una historia preciosa. Y acompañada de bellas imágenes y música. Te lo has currado un año más. Muchas gracias por el regalo.
    Te deseo felices fiestas haciendo lo que más te gusta (a ti y a nosotros): tener tiempo para continuar con la novela.
    Un abrazo

    • Hola María,
      La feinada va ser esgotadora, no només haver d’escriure la història a cent per hora, sinó també les hores que em vaig passar buscant les imatges tal com les volia, i embolicant-me de valent amb coses técniques. Però estic molt contenta d’haver-ho aconseguit i, especialment, em fa molt contenta veure que us ha agradat!
      Moltes gràcies per tot, ets una bona amiga. Et desitjo un bonic Nadal i t’envio una abraçada!

  4. Anna Maria Villalonga ha dit:

    Potatito, estimada, quina història més preciosa. Gràcies, gràcies, gràcies! Un conte de solidaritat i amor, de companyonia i comprensió. T’estimo. Bon Nadal.

  5. montserrat vilaro berenguer ha dit:

    Es tant i tant bonic que m’ha emocionat. Gracies

  6. Mila esker, Shaudin. Oso kontu polita. Eguberri on eta urte berri on eta independentzia!!!

  7. El teu conte t’arriba fins dintre. Bon Nadal!!!

  8. maria dololors batists ha dit:

    Un relat fantàstic i amb final feliç.
    He passat una estona nerviosa i intrigada a l’hora.
    Felicitats i Bon Nadal.

  9. Mila esker, Shaudin. Oso kontu polita. Eguberri on eta urte berri on independentziarekin!!! Besarkada handi bat.

  10. Dolors ha dit:

    Gràcies, Shaudin 🙂
    Que tinguis un bon Nadal!

  11. Dolors ha dit:

    Amb el teu permís, l’he passat als “meus” nens. Segur que els agradarà!

  12. Pilar ha dit:

    Bones festes de Nadal, Shaudín, m’ha encantat el teu conte, pareix tan real! Una abraçada des de Mallorca.

  13. Juli Salvà Bibiloni ha dit:

    M’ha agradat molt Shaudin, gràcies. Que passis unes bones festes de Nadal, petons

  14. Jesús (Xess) ha dit:

    Estic d’empeus i fent l’onada…
    I amb un nus a la gola…

  15. Ricard Pons ha dit:

    Sens dubte és la manera més bona de felicitar, donar el millor de tu, de la manera que ho saps fer millor. Amb un relat d’amor i solidaritat. Bones festes, un proper any més tranquil i assossegat i gracies pel que ens aportes.

    • Ricard, tu ets un lector meu més nou que en Xess, més amunt, i molts d’altres; des que n’ets, però, mai no deixes de dir coses boniques sobre les meves narracions, noveŀles, contes…, i em fas contentíssima! Una forta abraçada i molt Bon Nadal des de Toronto!

  16. Griselda ha dit:

    Jo també em prenc la llibertat d’utilitzar el teu conte per felicitar a uns menuts a qui segur els hi agradarà ! Gràcies i molt bon solstici d’hivern Shaudin.
    Griselda

  17. Marta ha dit:

    Acabo de llegir el teu bonic conte de Nadal. Quanta tendresa!!
    Que passis unes bones festes…
    Una abraçada!!

  18. Grocdefoc ha dit:

    Sí, és un conte de Nadal! Amb cadascuna de les paraules i detalls brodats, fas que hagi estat dins la mar gelada, davant dels tions encesos, he vist per la finestra la mare amb el nadó, he cantat amb tot el poble, i he vist els ulls blaus de l’home del nord, que a més, l’anomenes Nicolaus, a part de tots els valors humans que s’hi poden trobar ben palesos. Sí, és un bon conte de Nadal.
    Rep una abraçada de Nadal i que l’any 2015 et continuï inspirant relats inoblidables.
    M. Pilar

    • Grocdefoc! M. Pilar! Perdona, he estat tot el dia corregint exàmens i ni he entrat a l’internet fins ara. Veig que has compartit el meu conte en el teu bloc, i amb una iŀlustració teva (m’encanta!). Gràcies, moltíssimes gràcies per tot! Et desitjo un 2015 amb força salut i ben profitós amb l’escriptura i l’art! Una forta abraçada!

  19. Retroenllaç: Un Conte de Nadal de Shaudin Melgar-Foraster | Dies d'Art

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s