Els tumbarú (La Lluna en un Cove, núm. 36)

ELS TUMBARÚ

            Potser era pel ritme persistent de la pluja o perquè el llibre li resultaba feixuc –un volum gros amb cobertes pesades d’un dit de gruix–, o tal vegada estava cansada de feinejar tot el dia en aquella casa gran i desendreçada. El cas era que li pesaven les parpelles i se li començaven a fer borroses les paraules de la pàgina. Tenia molta son, però no es podia adormir; havien quedat amb la Dolors, una noia del poble, que passaria cap a les set del vespre i encara faltava una hora. Si s’adormia allí no sentiria la Dolors trucar a la porta –coses d’una casa com aquella que ni timbre tenia–. És clar que podia fer una becaineta estirada al sofà de la saleta del davant, al costat del rebedor, però s’hi trobava bé allí on era, enfonsada en una butaca enorme tota encoixinada de vellut verd, amb la llar de foc que espurnejava a la seva esquerra, la prestatgeria plena de llibres a la dreta i una catifa exòtica que s’estenia davant d’ella fins al gran finestral que s’obria al precipici, a la tarda, al cel amarat de pluja fina.
            Aquella biblioteca inesperada (mai no havia sentit que l’oncle en tingués cap) era com un refugi a la part del darrere d’aquella casa tota deixada. Semblava que durant molts anys havia estat l’única peça habitada, ja que no solament les altres habitacions estaven polsoses i tenien un aire de no fer-se servir mai, sinó que fins i tot la cuina s’agermanava amb aquell ambient desolat –buida, freda i sense ni un mos de pa per rosegar–. Per això era important que sentís l’arribada de la Dolors que li portaria costelletes de xai, oli, pa i havia dit no sé què d’unes maduixes boníssimes. Ben mirat, potser la nyonya li venia de la gana ferotge que tenia. Ni se n’havia adonat fins ara; tot el dia traient la pols i desant les seves coses als armaris, i amb tot just unes galetes per aguantar. I encara bo que anit s’havia quedat a l’hostal del poble, perquè de bon principi havia pensat anar a la casa recentment heretada, molt més enllà del poble, tot seguit d’arribar; però tot i no saber encara l’estat lamentable de la casa de l’oncle, va decidir enfrontar-se al seu nou habitatge un cop hauria descansat; havia estat un viatge llarg des de la ciutat, conduint la camioneta per carreteres secundaries que serpejaven amunt per muntanyes despoblades i rostes.
            Quan a la fi, aquell matí, va arribar a la casa, el sol acoloria les margarides, les fulles dels arbres i un gavadal d’herbotes que creixien, anàrquiques, per  tot el jardí del davant. No li va fer res veure l’estat, realment deplorable, del jardí; tal vegada perquè el sol, les papallones i els ocells l’omplien de calidesa i vivor. Va ser en entrar a la casota que restà de pedra. Tota aquella pols acumulada, teranyines i mobles aquí i allà sense ordre ni concert. És clar que l’oncle s’havia passat mesos a l’hospital abans de morir, però tot i així res no rutllava en aquella casa, i l’únic que sens dubte n’era l’excepció –aquella biblioteca a uns metres del precipici– era tot un misteri. Tants i tants llibres! Tots ben ordenats, tot tan polit i acollidor.
            I, ben mirat, fins i tot hi havia llibres que no era ben bé lògic que hi fossin, perquè, vejam, ¿què dimoni hi feia allí, a la casa de l’oncle, un tractat en cinc toms, escrit en francès i publicat al Quebec, sobre la història i els costums dels tumbarú? Sí, això mateix, els tumbarú: una nació africana, segons havia llegit, ben diferenciada gràcies a l’arrelament a les seves institucions i a la seva llengua, anomenada tumbaruna, i que, malgrat els esforços de diverses nacions frontereres per assimilar els tumbarú i eradicar la llengua tumbaruna, avui en dia encara es mantenien independents i la llengua persistia. ¿I el diccionari anglès-tumbarú que també havia trobat a les prestatgeries i que, a més, estava dedicat al seu oncle per l’autor, un lingüista escocès, professor emèrit de la universitat d’Edimburg? Doncs això havia anat a fer l’oncle a la Gran Bretanya aquell cop que deien que hi va anar per un negociet d’importació de llana. És clar que no li havien anat gaire bé els negocis si el que feia era visitar professors de llengües que ningú no coneixia; per això se’n va anar a viure a la casa de les muntanyes on tot just passava amb una petita renda. I el llibre que tenia sobre la panxa en aquell moment? Les cròniques dels reis tumbarú dels segles XIII i XIV: una traducció al català de l’original en tumbarú medieval feta per un monjo de Montserrat.
            Tot allò era ben curiós. No, què curiós, era inquietant. Gairebé li feia basarda trobar-se en aquella biblioteca de la casa mig abandonada i solitària on només se sentia el trip-trap de les goteres de l’àtic. Si no hagués estat pel plaer de la llar de foc, la butaca de vellut, la pluja rítmica als vidres, la catifa exòtica… Això també era ben estrany perquè, ves, què hi feia allí aquella catifa luxosa i exòtica? Ni que hagués estat una despulla de guerra obtinguda pels tumbarú –va fer una rialleta–, perquè de fet,  al tractat d’història i costums dels tumbarú, s’indicava que aquesta nació va tenir una llarga guerra amb un altre país africà, ara feia tres segles, i tot el que havien obtingut d’aquell conflicte bèŀlic era una pila de catifes. Va badallar i amb un esforç de voluntat deixà de banda el llibre de les cròniques, s’aixecà de la butaca i s’ajupí. La catifa feia molt goig ara que se la mirava de prop, tot i que semblava força antiga; tanmateix, què en sabia ella de catifes?
            Va repassar els prestatges i hi trobà el que necessitava –un atles–, però a l’atles no hi havia el que realment volia trobar: el país dels tumbarú. Tot i que, tal com havia llegit, hauria d’haver estat situat prop del Sudan, en aquella àrea del mapa no deia res relacionat amb els tumbarú. Resseguí els altres llibres arrenglerats: moltes obres d’autors catalans, llibres d’història, el tractat en cinc toms sobre els tumbarú, un manual de reparació de bicicletes… Un volum, però, li va cridar l’atenció, simplement perquè tenia les cobertes grogues i brillants. El va treure. El títol era atractiu, Voyages à de fantastiques endroits, i l’any de publicació era recent. S’instaŀlà altre cop a la butaca amb el llibre. Pel finestral entrava una claror esmorteïda, però ara que s’havia assegut li feia mandra aixecar-se per encendre el llum.
            Aquell libre era més entretingut que les cròniques dels reis tumbarú. És tractava d’una relació de viatges a llocs meravellosos, bé citats per persones reals o bé en obres de ficció. S’hi trobava allò més típic: El Dorado, Shangri La, etcètera. Però quan ja feia estona que llegia coses aquí i allà va trobar unes pàgines sobre els tumbarú. Es deia que aquest país, tot ple de botiguetes i situat a l’Àfrica, havia estat esmentat per primera vegada a finals del segle XIX per un francès que assegurava haver visitat els tumbarú, tot i que se sabia que mai no havia anat més enllà de Perpinyà, prop d’on hi tenia una caseta i on es dedicava al cultiu i venda de xampinyons.  Ah, va pensar en acabar de llegir, així era català, i continuà la lectura. Hi havia més persones “visitants” dels tumbarú: el monjo de Montserrat que havia traduït les cròniques, el quebequès autor del tractat i el lingüista d’Edimburg; també un basc el qual, ves per on, havia descobert una herba estranya que curava l’abatiment, si bé els entesos encara ho qüestionaven. Se seguia dient que el país dels tumbarú era, evidentment, un indret imaginari, però ja que alguns dels presumptes visitants eren persones d’un cert prestigi, s’havia fet els ulls grossos i se’ls havia permès que publiquessin obres sobre els tumbarú amb pretensions d’autenticitat.
            Naturalment, entre aquestes persones prestigioses no hi entrava el que cultivava xampinyons, de qui tota relació sobre els tumbarú era, a més, de tradició oral. I el basc de l’herba no va poder publicar un llibre sobre la vegetació del país dels tumbarú perquè era un revolucionari. El comentari sobre els tumbarú s’acabava amb una altra menció al lingüista d’Edimburg a qui es referien com una mena de Tolkien i el comparaven també a aquell americà que havia compilat un diccionari anglès-klignon per a la sèrie televisiva Star Treck –genial, però tota una ficció.
            Bé, va concluir tot tancant el llibre, ara ja entenia l’embolic, però el que encara no havia resolt era que hi feia el seu oncle ficat en tot allò. Tal vegada, per casualitat, va conèixer el lingüista d’Edimburg i d’allí tots aquells llibres. Es tornà a aixecar de la butaca i va veure un paperet a terra que sens dubte havia caigut del llibre. L’agafà i veié que estava signat per l’oncle, i encara que no hagués estat signat es reconeixia l’estil de l’escrit: “Collons, i jo que també he anat a visitar-los!” Potser a la vellesa l’oncle s’havia tocat una mica. Badallà. Encara faltava mitja hora perquè arribés la Dolors.
            La pluja continuava, menuda, davant el finestral. Va contemplar la vista: només cel i espai, allí, a frec de l’abisme. S’apropà als vidres. La vista era veritablement magnífica, era com ser al llindar d’un buit absolut. Va aixafar el nas contra els vidres per a veure-hi millor i es va adonar que hi havia com una taca fosca ben bé al costat del precipici; semblava un forat. Va forçar la vista. Sí, era un forat de metre i mig d’amplada, però el més curiós, ara que s’hi fixava, era que semblava haver–hi una escaleta de metall. Obrí el finestral i va treure el cap a fora: el forat no hi era. S’enretirà una mica: doncs sí, semblava que ara hi era. Va moure’s cap a un costat: no hi havia forat. Cap a l’altre costat: sí n’hi havia. Evidentment es tractava d’una mena d’efecte òptic. Intrigada, sortí a fora. Es mullaria, però la pluja, tot i persistent, no era gaire forta, i només seria un moment per comprovar si hi havia un forat o no n’hi havia. Es movia amb precaució perquè el llindar del precipici era allí mateix. En arribar al lloc, no va veure cap forat. Es mogué primer cap a la dreta, després cap a l’esquerra, i res; s’ajupí i, sí, hi havia un forat tallat a la roca, amb una escala de metall que s’enfonsava avall. L’efecte òptic era extraordinari. Bé, ja no venia d’un pam, i començà a baixar fins a tocar a terra en un toll d’aigua.
            Davant l’escaleta hi havia un passadís iŀluminat amb bombetes aquí i allà –algunes foses–. Tanmateix, com hi podia haver un passadís que s’endinsava fins qui sap on davant l’escaleta? Era ben clar que aquella era la direcció cap al buit, i estava segura que el precipici baixava dret fins gairebé a la vall, ho havia vist el dia abans quan anava per la carretera. Bé, fos com fos, ja era allí i volia continuar. S’endinsà pel passadís que seguia i seguia ben dret cap al que, segons les lleis de la física, hauria de ser l’espai més enllà de la caiguda del precipici. Sense acabar-ho d’entendre, avançava endavant i s’entretenia llegint els diversos graffiti de les parets. Fossin qui fossin els que els havien escrit, era evident que les parets del passadís els servien com una mena de catarsi. S’hi trobaven escrits de to romantic, com ara “estimo la Roser”; tot i que la majoria eren rampells d’enuig, els quals, evidentment, pertanyien a diverses èpoques: “Grisos assassins”,  “Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”, “Independència!”…
            Es veia una llumeta al final del passadís; per tant, anava errada amb les distàncies i aquella llum era, sens dubte, una obertura al precipici. Així que s’hi apropava, va pensar que la pluja s’havia aturat i el dia s’havia aclarit del tot perquè es veia un tros de cel blau a l’altra banda de l’obertura. Va acostar-s’hi amb precaució; segurament el passadís acabava a l’abisme. En arribar al forat, d’un parell de metres d’alçada, va veure que d’allí baixaven uns esglaons fins a, bé, un carrer. Sí, un carrer que, definitivament, no era un carrer del poble. De fet, no era cap lloc que li fos remotament familiar: se sentia caloreta i a cada banda del carrer hi havia un seguit d’arbres amb flors tropicals; tot era ple de botiguetes i la gent, de pell molt fosca, caminava amunt i avall o anava amb bicicleta, però no amb les bicicletes usuals sinó que, per increïble que li semblès, les bicicletes no tocaven a terra –era com si volessin a un pam d’alçada–. Embadocada, va baixar els esglaons. La gent anava vestida, si fa no fa, com nosaltres a l’estiu, però amb un no sé què diferent, i ningú no semblava sorprés de veure-la allí amb un jersei de llana i l’expressió d’astorament.
            Més enllà dels esglaons, una botiga d’electrodomèstics li va cridar l’atenció tot d’una. De dins li arribava una cançó que, de segur, era d’en Raimon, però cantada en una llengua forana. Davant la botiga, assegut en un tamboret, hi havia un home vell amb barretina i un gros ocell groc a l’espatlla. S’hi va arribar a grans passes. Tota la situació era inexplicable i volia una resposta, així que li preguntà a l’home vell:
            –Parla català?
            –Una mica –feu amb un accent una mica estrany, i va somriure.
            –I aquesta cançó d’en Raimon…? –assenyalà cap a la botiga.
            Però en estirar el braç, gairebé tocà l’ocell groc que va fer un crit agut; ella, atemorida, es va fer endarrere cap a la calçada, sense adonar-se de la bicicleta que se li llançava al damunt. Va caure i es donà un cop al cap. La foscor la va envoltar.
            Al seu costat sentí una veu que li deia:
            –Ja m’ho semblava que series aquí.
            Obrí els ulls i ofegà un crit. Era a la biblioteca, enfonsada a la butaca de vellut verd, i al seu costat hi havia la Dolors amb un cistell al braç.
            –Ai, em sap greu, t’he esverat, oi? –digué la Dolors–. Com que no em senties i tinc la clau de la casa, doncs he pensat que no et faria res que entrés.
            Es refregà els ulls. Tot estava en ordre: la biblioteca, la llar de foc, la catifa i, ara, la Dolors amb el menjar. Doncs s’havia adormit, però quin somni més real que havia tingut!
            –Ah, és clar que no –va dir i s’aixecà de la butaca– És que m’havia adormit.
            S’apropà un moment al finestral i mirà a fora: la pluja s’havia aturat i s’hi veia millor, però no va veure cap forat ni escaleta, s’ho mirés com s’ho mirés.
            –Duc les costelletes –va fer la Dolors–. Deus tenir gana, oi?
            Va fer que sí tot badallant. I tant que en tenia! Sortí de la biblioteca seguida de la Dolors i van anar cap a la cuina. La casa es notava molt freda després d’haver estat a la biblioteca amb la llar de foc encesa.
            –T’he dut també el pa, l’oli i les maduixes; ja veuràs que bones.
            –Així, doncs, tens la clau?
            –Sí, me la va donar el teu oncle, però si et molesta te la puc tornar –cercà dins la butxaca dels texans.
            –No, no, Dolors, no hi fa res. Sempre va bé que algú altre tingui la clau.
            Van entrar a la cuina. Una bombeta a l’extrem d’un cable penjat d’un clau va iŀluminar-la d’una llum groguenca i trista.
            –Ai, quin fred que fa, aquí! –va exclamar la Dolors, tot posant el cistell sobre la taula de marbre–. Es nota que fa anys que ningú no hi ha cuinat res; com que el teu oncle sempre menjava a la biblioteca. Jo li duia el dinar preparat; de vegades li portava la meva mare o el meu germà, però mai no li va mancar el dinar. Al matí i per sopar només volia menjar fruita.
            –També a la biblioteca?
            –Sí, és clar.
            –I dormia a la biblioteca?
           –Crec que sí. Pobre home, ens va saber tan de greu que es morís; era molt estimat per tot el poble. Tothom venia a passar estonetes amb el teu oncle; gairebé sempre hi havia un de nosaltres amb ell a la biblioteca. No et fa res que vinguem, oi?
            –Com? Ah, de fet volia demanar-vos si em podríeu donar un cop de mà. Necessitaré posar aquesta casa al dia: pintar, arreglar les goteres i…
            –Però la biblioteca és ben bonica!
            –Sí, sí que n’és, i té una vista esplèndida. Bé, doncs, ja em fareu un pressupost per pintar i fer reparacions.
            –I ara! De cap manera!
            –Què? –va dir, bocabadada.
            –No et cobraríem pas a tu! Ja t’ajudarem en tot el que et calgui; tu només deixa’ns passar estones a la biblioteca. No et molestarem, digues-nos a quina hora et va bé que vinguem per estar-nos-hi i fet. I…, jo hi tinc el meu xicot, allí –va fer un moviment vague amb la mà i “allí”, igual podia ser Lleida com l’armariet amb l’escombra.
            Això no s’ho havia esperat pas. Potser sí que hauria d’haver venut la casa tal com li aconsellaven els amics; tanmateix, li va fer iŀlusió poder viure enmig de les muntanyes, si més no un parell d’anys, on podria continuar amb la seva feina de traductora. I l’oncle havia deixat prou per ajudar a cobrir les necessitats. A la fi, havia pensat, podria traduir literatura i deixar de banda totes les altres traduccions pesades i avorrides, però, és clar, no en sabia res del costum de la gent del poble d’anar a passar estones a la biblioteca de l’oncle. Vaja, hauria de tenir sempre gent entrant o sortint de casa seva. Sí que era bonica la biblioteca, però, caram, en feien un gra massa. I què li havia dit la Dolors del seu xicot? No n’havia entès el sentit.
            –Bé, doncs –va fer la Dolors–, et deixo que descansis. T’he dut tot el que volies i les maduixes. Ah, i també hi he afegit llet; la posaré a la nevera, en tindràs prou?
            –Sí, sí, no t’amoïnis, demà ja aniré al poble –volia treure-se-la del damunt i quedar-se sola.
            Varen anar plegades fins a l’entrada. En obrir la porta li va arribar un flaire a terra mullada; va tancar els ulls uns segons i s’omplí d’aquella olor a camps xops de pluja. La Dolors agafà la bicicleta i caminà pel jardí on se sentia el degotar dels arbres molls i els rajolins d’aigua entre les pedres. El vent s’emportava els núvols per sobre la solitud de boscos i muntanyes.
            –Adéu, Dolors –va dir-li quan la noia ja arribava al camí–. I moltes gràcies.
            –I ara! De res –s’aturà un moment per pujar a la bicicleta i es girà cap a ella amb un somriure–. El meu xicot hi té una botigueta, allí.
            –Com?
            –N’hi ha tantes, oi? Potser l’has vista; l’avi del meu xicot sempre hi és assegut al davant en un tamboret –va prémer els pedals–. Porta una barretina que li regalà el teu oncle. Bé, adéu-siau.
            S’allunyà pel camí ple de tolls sense que les rodes el toquessin. Les ombres vespertines ja confonien les aparences.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s