Vaig endavant

Estic ben ficada dins de la quarta i última noveŀla de la saga de la Interferència, tinc una barbaritat de feina amb les classes i tinc dos projectes literaris en marxa —l’un amb poca feina a fer, però l’altre molt endarrerit—. Per tant, l’entrada d’avui serà una mica breu.

Ah, voleu saber de quins projectes parlo? Haureu d’esperar pels detalls. L’un, en particular, em fa una iŀlusió immensa i ja és pràcticament un fet, no una cosa a l’aire. Us en parlaré d’aquí a uns pocs mesos. L’altre, un projecte aquí, al Canadà, encara no és res concret; culpa meva per no dedicar-m’hi, però era això o la noveŀla. Ja veurem què passa. Si no es pot fer enguany —era per a l’octubre—, l’hauré de deixar per l’any que ve.

Pel que fa a la noveŀla, està molt avançada (162 pàgines per ser exactes, tot i que això no vol dir gaire perquè és la història el que compta), però encara és lluny del final, per bé que ja es veu venir perquè tot es va precipitant cap a la conclusió. A la noveŀla prèvia, Les urpes del drac, vaig aclarir misteris, vaig desenvolupar diversos personatges un xic secundaris (necessari per aconseguir la coherència imprescindible de cara a la conclusió) i vaig preparar-ho tot per la quarta noveŀla. Per tant, sense dir que ara és bufar i fer ampolles —en absolut, és ben difícil, de vegades per fer sortir fum del cap—, puc avançar d’una manera més directa. Queden encara dos grans misteris per resoldre —per escriure, perquè ho tinc ben resolt al cap—, i unes quantes aventures i impactes emocionals més abans d’acabar.

Quan acabi, us asseguro que enyoraré els personatges durant la resta de la meva vida, encara que visqui cent anys.

Publicat dins de Interferència (saga), Les urpes del drac, Llibres juvenils en català, Més enllà del somni, Perduts a l’altre món | Etiquetat com a , | 19 comentaris

Joan Alcover amb Erik Satie

L’amic Quico Romeu ha fet un vídeo captivador amb el poema “La relíquia” de Joan Alcover i Maspons. La música que l’acompanya, d’Erik Satie, no podria ser més escaient.

El conjunt de tot plegat m’ha enamorat. Gràcil i amarat de malenconia, se’t fica molt endins, a poc a poc, amb cada nota del piano, amb cada mot.

No us el perdeu.

Publicat dins de Català, Una mica de tot | Etiquetat com a , , | 10 comentaris

Lliçó d’història

Fa molts anys, quan era petita i em trobava de vacances en un poble de Catalunya, vaig assabentar-me d’un fet històric de la manera més inusual.

Havia arribat el dia abans amb els pares i la germaneta i jo ja havia fet tot d’amistats (m’era més fàcil amb els nens dels pobles no pas amb els de la ciutat). Doncs vet aquí que mentre jugava amb ells, tot d’un cop un d’aquells menuts s’aixeca, diu que se’n va a can Felip i desapareix. Vaig pensar que volia anar a jugar amb algun nen que es deia així i no en vaig fer cas. Però heus ací que torna de seguida i continua els jocs amb nosaltres. Bé, devia canviar d’opinió amb allò d’anar a can Felip. Tanmateix, passada una estona, una nena s’aixeca, diu que se’n va a can Felip i també torna prest. I hi va haver d’altres casos. I n’hi va haver l’endemà. Allò era molt estrany. Qui era aquell Felip que semblava ser tan famós? Però per què s’estaven amb ell unes estones tan curtes?

Com que la cosa es repetia cada dia, els vaig preguntar on era la casa d’aquell Felip on tothom anava. No recordo com van reaccionar, però sí que em van dur a una cambra de bany i em van assenyalar el vàter. Vet aquí qui era en Felip: el vàter.

Aquell mateix dia ho vaig comentar a la meva mare i, després de fer-se un tip de riure, em va explicar la Guerra de Successió i qui va ser i què va fer Felip V. No em va estranyar gens, doncs, que així anomenessin el vàter.

Ara, quan hi penso, m’admira la facultat inventiva del poble, i la seva constància per tal que un fet no s’oblidi. Perquè, ves per on, fins i tot un vàter pot ser tota una lliçó d’història.

Publicat dins de Català, Catalunya, Una mica de tot | Etiquetat com a | 14 comentaris

Fragment

La quarta noveŀla va endavant, però no tan de pressa com voldria. Tinc poc temps per dedicar-m’hi i, quan en tinc, m’apresso de tal manera que l’endemà m’adono que he fet alguna equivocació: ai, marededéu, que no era ben bé això que deia algú a la primera noveŀla; que això altre no hauria de passar fins més endavant; que a la segona noveŀla ja ho havia explicat en aquell diàleg curtet; que aquesta descripció s’assembla massa a la que vaig escriure fa uns capítols; que això ho va dir exactament igual un personatge a la tercera noveŀla; que algú ha anat massa de pressa a travessar un país; o, com ho sap, això, aquest personatge?, no li va dir ningú a cap de les noveŀles…, i, apa, a refer amunt i avall. I no serà que no em concentri. Em concentro tant i visc el que escric amb tanta intensitat que, si es tracta d’un episodi colpidor, me’n vaig al llit trobant-me ben malament.

Tanmateix, estic contenta. Més o menys de pressa, la noveŀla no deixa d’avançar cap a la conclusió de tota la història.

He buscat algun fragment per copiar aquí, però ha estat difícil trobar alguna cosa que no reveli res, tenint en compte que ni tan sols heu llegit Les urpes del drac. M’he decidit per una descripció molt curteta i totalment innòcua. Aquí la teniu:

La neu que encara resisteix a les branques dels arbres ja no és espessa, ni endurida als branquillons —resplendent quan un raig de lluna la desperta—, sinó que es despèn de manera sobtada i cau a la terra molla, o, deferent, es deixa anar a poc a poc en gotetes sobre un genet que passa, dos genets, ara mateix en són dos, un home i una dona. Avancen a un ritme regular, relaxat, sense cap pressa. I alenteixen la marxa en apropar-se a un rierol on l’aigua comença a aflorar entre el gel. S’aturen prop de la riba i descavalquen.

Publicat dins de Interferència (saga), Llibres juvenils en català | Etiquetat com a , | 28 comentaris

El Canadà fa 150 anys!

L’1 de juliol se celebra el dia del Canadà. Però enguany, a més, hem celebrat els 150 anys de la confederació canadenca.

És un Estat molt nou, sobretot si pensem que fa 150 anys el país només comptava amb les províncies d’Ontàrio, Quebec, Nova Scotia i New Brunswick, i el territori Northwest Territories. Van caldre tres anys més perquè s’hi afegís la provincia de Manitoba, quatre per incorporar British Columbia, sis per comptar amb Prince Edward Island i vint-i-un pel territori del Yukon.

I per tenir el Canadà tal com el coneixem avui en dia, es va necessitar entrar al segle XX, quan es van incorporar la resta de les províncies: Saskatchewan i Alberta (1905), Newfoundland i Labrador (1949). Tanmateix, no va ser fins l’any 1999 que el Northwest Territories es dividí i es creà el territori de Nunavut —jo me’n recordo molt bé perquè ja feia anys que vivia al Canadà—. Per tant, podem dir que, de fet, el Canadà, tal com és actualment, només té 18 anys.

Com podem veure, a més d’adonar-nos que el Canadà és un estat encara amb bolquer, no cal fer escarafalls amb els canvis en els mapes polítics. La divisió, per exemple, del territori dels Northwest Territories i la creació de Nunavut (on es parlen tres llengües) es va dur a terme amb tota normalitat.

La celebració d’aquests 150 anys, no s’ha limitat a l’1 de juliol, però, perquè s’ha volgut integrar les diverses cultures que formen part del país. Les celebracions van començar el 21 de juny amb el dia nacional del patrimoni de les cultures indígenes, que correspon al solstici d’estiu, quan molts grups de les primeres nacions canadenques han celebrat la seva cultura durant generacions. A continuació, el 24 de juny, coincidint amb el dia de Saint-Jean-Baptiste, la festa nacional del Quebec, es va celebrar el patrimoni francòfon del Canadà. Fa uns dies, el 27 de juny, vam celebrar el dia nacional canadenc del multiculturalisme, proclamat per decret l’any 2002. I finalment, l’1 de juliol hem celebrat el dia de tot el Canadà i els 150 anys de la seva creació.

Hem de recordar, però, que per bé que l’Estat canadec acaba de néixer, com aquell qui diu, les primeres nacions d’aquestes terres fa molts segles que hi són; diversos grups indígenes es van assentar aquí durant l’última època glacial, fa milers d’anys, i avui en dia tenim els descendents dels habitants originals. Tots aquests grups constitueixen veritables nacions, amb la seves pròpies llengües, i una cultura que té poc a veure amb certs desplegaments de gent ballant amb plomes per als turistes. Són nacions orgulloses del seu passat miŀlenari, amb un coneixement exceŀlent de la natura amb la qual han conviscut tots aquests anys (sense cap relació, però, amb les bajanades del New Age), amb un magnífic art i unes històries mítiques, o relats més contemporanis, d’una ironia i sofisticació envejables.

Per a les primeres nacions, per a totes les altres i per a aquells que fa poc que han arribat:

Bona Diada del Canadà!
Happy Canada Day!
Joyeux Jour du Canada!

Publicat dins de Canadà | Etiquetat com a , | 21 comentaris

La reunió

Ens vàrem reunir l’altre dia, a casa meva, quan la nit tot just s’agermanava amb la matinada i els llums dels gratecels de Toronto deixaven el menjador immers en una mitja claror. Més valia així, que tots plegats restéssim una mica imprecisos, sense protagonismes innecessaris.

La vaig convocar jo, la reunió. Era imperatiu un diàleg seriós, seré, que ningú no s’alterés. No volia sentir res de ves amb que ens surts ara, que jo vull anar a la meva, que sóc prou gran, que sé el que em faig, que és a nosaltres a qui ens passen les coses i no a tu. Però quan els vaig tenir congregats, asseguts al sofà, a la butaca, en els coixins, no sabia com evitaria una discussió acalorada.

—Som a tocar el final —vaig començar—. Cal arribar-hi sense desviacions supèrflues.

Ningú no va badar boca. Es van quedar on eren bo i mirant-me —suposo, perquè no els veia bé, però el cas és que ningú no va protestar ni tampoc no va badallar—. Una mica intranquiŀla per aquell silenci, vaig preguntar:

—Algú necessita que clarifiqui alguna cosa o vol suggerir quelcom?

Una mà es va aixecar.

—Sí, Anna, digues.

—Ell no hi és, oi?

—A casa meva? No, tranquiŀla.

Tanmateix, per un moment, em vaig preguntar si aquell home monstruós d’ulls encesos havia entrat d’estranquis i s’ocultava a l’aguait dins la foscor del passadís.

—I no s’enfadarà? —va fer l’Alison.

—No vindrà d’un pam, sempre està rabiós. I farà el que jo vulgui que faci. A ell no li dono mai cap opció. Que es foti.

L’Anna i l’Alison van fer una rialleta.

—El meu pare tampoc no hi és —va indicar la Tariana—. Ja sé que és el cap de l’exèrcit de Rocdur, però…

—El Cap és per damunt de tot un soldat i, per tant, sap obeir, si més no al Senyor de Rocdur, tot i que darrerament… Però bé, a mi mai no m’ha causat problemes i ja sap què ha de fer.

—Jo no ho sé, què he de fer, no ben bé —expressà en Tam.

Com m’entendreix aquest noiet. I ho passa d’allò més malament ara, pobret, però la història ha d’anar endavant sense canvis cap a la conclusió.

—Continua de dia en dia, i quan arribi el gran moment sabràs què has de fer.

La reunió va prosseguir amicalment. Hi van haver més preguntes, com ara que en Jovial, el noi foscà, volia saber si el seu país se’n sortiria, o quan el surà Tajun em preguntava que faria en Calpor, el cruel líder gelgelià, però els vaig dir, a ells i a tothom, que el futur no està escrit i han de tenir paciència perquè el que hagi de succeir ja vindrà, que els esperen unes bones muntanyes russes abans d’arribar al final, però que han de ser valents passi el que passi i, sobretot, vaig emfatitzar, res de desviar-se.

—Però qui morirà? —fa fer tot d’un cop l’Ival, el noi maierà amb una cama artificial.

—Algú vol pastís de cireres amb pistaxos? A mi m’encanta i en tinc un a la cuina! —el cas era canviar de tema.

Amb la despreocupació de la gent molt jove, es van entusiasmar amb el pastís i la pregunta de l’Ival es va esvair com una bombolla de sabó. Però en donar-li un tall de pastís, em vaig adonar que el líder maierà, l’Arnom, més gran i més avesat a la lluita, em mirava amb un posat greu.

Va ser una reunió positiva. Tothom sap que el final és molt a prop —ells i jo ho sabem— i hi hem d’arribar amb decisió. A Les urpes del drac es van aclarir força aspectes de l’altre món i de la història, es van insinuar transformacions socials i personals, i es va suggerir un preludi del detonant que hem començat a viure i que no té aturador. Sé que no em fallaran.

Publicat dins de Interferència (saga), Les urpes del drac, Llibres juvenils en català, Més enllà del somni, Perduts a l’altre món | Etiquetat com a , | 22 comentaris

Un triangle ideal i un baró de foc

Estava segura que m’agradaria la noveŀla El Baró de Foc d’Isabel Canet Ferrer, i no m’equivocava. Havia llegit la seva primera noveŀla publicada, de la qual us vaig fer una ressenya (La copa dels origens), i m’havia adonat que es tractava d’una autora de gran originalitat.

Sóc una lectora voraç de literatura juvenil des de l’adolescència, i com que d’això fa unes quantes dècades, es poden comptar en centenars les noveŀles juvenils que he llegit, llegeixo i rellegeixo, des de clàssiques fins a les d’última fornada i tot el que hi ha al mig. Majorment les escrites en anglès, però no només. Vull fer constar, doncs, que m’he fet un tip de llegir literatura juvenil i, per tant, ben poques noveŀles em poden ja sorprendre com a realment originals, sobretot si entrem a les de fantasia. Tanmateix, les noveŀles d’Isabel Canet m’han sorprès.

Explicava a la ressenya de La copa dels origens que es tracta d’una història on ens trobem amb un món paraŀlel habitat per gent de les pintures del Quatrocento. Mai no havia llegit res semblant —l’haureu de llegir per entendre-ho—. Doncs ara, amb la seva segona noveŀla, El Baró de Foc, Isabel Canet m’ha tornat a deixar admirada.

El Baró de Foc ens presenta diversos personatges mitològics, sobretot de les terres catalanes, i té lloc a les contrades de la Valldigna, País Valencià, on va nèixer l’autora. Els escenaris on es desenvolupen els episodis de més intensitat els trobem al Castell de Marinyén o a les fonts i al Monestir de Santa Maria, a Simat. Se’ns diu ben poc dels seus habitants humans, tret d’unes comptades persones, com ara un arqueòleg, perquè la novela està poblada, i amb profusió, de dones d’aigua, àngels i sicaris del Baró de Foc. Es tracta d’una lluita dels elements de la terra, l’aire i l’aigua contra el foc —més no puc dir per no fer d’spoiler.

Dones d’aigua i àngels lluitant contra el mal de les grutes de lava?, em deia, ben endinsada ja en la lectura; no ho havia trobat mai. I s’hi ha d’afegir una noieta d’ulls d’iris de gran paŀlidesa, la veritable protagonista de la noveŀla, que ha de caminar amb una crossa; a més del misteri que envolta la seva àvia desapareguda, un estrany manuscrit sobre els origens de la Terra i la presència d’un ocellot amb cara d’home.

L’originalitat d’El Baró de Foc, però, no és l’únic atractiu de la noveŀla. Per començar he de referir-me al seu llenguatge polit, sense repeticions enutjoses, ben treballat i amb un lèxic ric, qualitats que malauradament no sempre es troben a la nostra literatura juvenil d’aquest segle. També cal que esmenti la bona cohesió entre els diversos episodis de la història. I vull destacar la magnificència de la relació de batalles i lluites heroiques que situen El Baró de Foc dins la fantasia èpica, literatura poc conreada en la nostra llengua i menys per escriptores.

Per acabar, he de dir alguna cosa sobre el final de la història: em va deixar bocabadada.

El Baró de Foc és una noveŀla que t’atrapa a poc a poc. De principi, tot i els diversos esdeveniments immersos en el misteri o insòlits o d’acció sobtada, no arribes a endevinar l’exuberància d’incidents, els conflictes interns dels personatges ni el gran dinamisme que t’espera un cop avançada la noveŀla. I menys encara et pots imaginar com acabarà. Mai no m’he trobat amb un final com aquest en una noveŀla juvenil, en cap llengua. És inesperat, esplèndidament original (sobretot tenint en compte qui són els personatges que hi intervenen), està relatat d’una manera òptima i resulta d’una coherència palesa amb tota la història narrada. És perfecte.

Publicat dins de Llibres juvenils en català | Etiquetat com a , , , | 10 comentaris