Tres dones

Millor el braç, però les cervicals pitjor i em fan molt mal quan teclejo. Una altra vegada, doncs, escriuré poc perquè ho he de reservar per la preparació de les classes. A més a més, tinc el cap molt ple de preocupacions: les que ja tenia més el que passa a Ucraïna. I les idees se m’embullen totes.

Començaré amb el nou premi de literatura de noveŀla negra, el Premi Margarida Aritzeta que, com podeu veure, du el nom de la magnífica escriptora catalana a qui molts de vosaltres coneixeu i qui moltes vegades escriu comentaris en aquest blog. El premi ha estat creat per l’Ajuntament de Creixell i l’editorial Alrevés com a reconeixement a la trajectòria literària de Margarida Aritzeta. Ha estat una gran idea.

Fa temps que al twitter ens seguim amb una catalana que té molts anys: el divendres en va fer 115. Es tracta de Maria Branyas, una de les tres persones amb més anys d’Europa, però que té una ment d’allò més lúcida. M’encanta el que té posat al twitter sota el seu nom: “Sóc vella, molt vella, però no idiota”. No passa gaire temps escrivint al twitter però quan ho fa és sempre interessant el que diu, i a mi m’agrada molt quan explica cosetes de la seva vida. Des que jo era petita m’ha agradat sentir què explica la gent vella de quan eren joves, adolescents o petits; tan moguda i entremaliada com era i, tanmateix, podia quedar-me ben quieta escoltant un retallet de vida que m’explicava alguna persona vella. Recordeu aquella famosa cita de l’escriptor d’Uruguay Eduardo Galeano: “Los científicos dicen que estamos hechos de átomos, pero a mí un pajarito me contó que estamos hechos de historias”, doncs jo també ho penso, i una persona com la Maria Branyas és un tresor d’històries.

Per acabar, he de dir alguna cosa sobre la famosa artista ucraïnesa Maria Prymachenko (1908-1997), admirada per Picasso. De fet, només vull mostrar algunes de les seves pintures ja que moltes han desaparegut per sempre, dotzenes de les seves pintures són cendra des que fa uns dies va caure una bomba al museu on eren i tot es va cremar.

[Dec resposta a una pila de comentaris de la setmana passada. Tot arribarà]

Publicat dins de Arts, Una mica de tot | Etiquetat com a , , | 29 comentaris

La mare, els bàrbars i mems en català

Provaré de ser breu (provaré) perquè tinc les cervicals, la mà i el braç dret amb molt de dolor. Es de teclejar i fer anar el ratolí moltes hores al dia. Necessiten un llarg repós, però la feina no m’ho permet.

Abans de res vull dir que avui (dissabte, quan escric aquesta entrada) fa tres anys que va morir la meva mare. Fa tres anys va morir una catalana independentista, inteŀligent, decidida i d’allò més bona persona. Una dona molt capaç però que després de la guerra, amb la seva mare morta a consequència de la guerra, li va tocar viure amb el franquisme. Per tant, mai va poder acomplir cap dels somnis que tenia, com ser crítica literària, arquitecta o biòlega. Llegia molt, li encantava mirar edificis i es podia passar hores observant uns cavalls, unes granotes, uns insectes. Però la guerra (ella maleïa sempre les guerres) i el feixisme (la feia treure foc pels queixals) la van deixar només amb els somnis. Adéu un any més, marona; t’enyoro moltíssim.

I ara un resum de què més ha passat amb els bàrbars del Canadà.
(Article anterior: Fora les forces d’ocupació)

Com sabeu, la setmana passada va entrar en funcionament l’estatut de l’Emergencies Act, que va ser aprovat formalment aquest dilluns per una majoria del Parlament. S’havia arribat a l’acord de que l’Emergencies Act no podia anar més enllà d’un mes, per una qüestió de drets civils ja que la policia adquireix poders extraordinaris, però de fet ja s’ha acabat. Només va caldre tenir aquestes mesures uns dies; suficient per recuperar els passos fronterers amb Estats Units, que Ottawa fes fora el bàrbars i els seus camions, que s’arrestessin els líders i els que es negaven a anar-se’n, que es congelessin els comptes d’aquesta gent als bancs i s’aturés l’entrada de diners dels Estats Units que anaven al comboi. Durant aquests dies també hi ha hagut les mesures cautelars (em sembla que es diu així en català).

El casos de la Tamara Lich i en Pat King van ser de peŀlícula, còmica. Ja, ella, quan l’havien arrestat, va cridar que visca el gas i la gasolina, perquè aquesta gent són una mica com els bàrbars de Mad Max, obsessionats amb tenir molta gasolina; i això duia escrit també al seu jersei el primer dia de les cautelars: I love Canadian oil and gas. El seu marit va anar a Ottawa en un vol d’una companyia d’avions privats –5,000 dòlars per anar d’Alberta a Ottawa. No quedava gaire bé quan la seva dona havia dit que eren pobres, per tant el marit va explicar que li havia pagat el viatje algú anomenat Joseph i que no en sap res més. Són un cas. La Tamara va demanar llibertat provisional fins al judici, que li van denegar perquè hi ha un gran risc de fuga. El seu marit, probablement no satisfet amb haver esmentat aquell tal Joseph que li havia pagat l’avió privat sense ni dir-li el cognom, ara l’havia de fer més grossa. Quan va testificar li va dir al judge que no entenia per què era allí, que es pensava que tenia dret a la protesta (el malson infligit als habitants d’Ottawa) d’acord al First Amendment. “Quin First Amendment?” li va preguntar el judge. Ha, ha, ha! El molt ase es pensava que tenim els amendments de la Constitució d’Estats Units. Quan nosaltres tenim el Canada’s Charter of Rights and Freedoms!

Pel que fa a Pat King, tampoc va aconseguir la llibertat provisional, ni aŀlegant que no s’ha volgut vaccinar i a la presó es pot infectar de covid, ha, ha, ha! Només veure els videos que ell havia penjat tranquiŀlament a la xarxa durant tota l’ocupació de la capital és per tancar-lo per vida. Els van passar durant les cautelars. N’hi ha molts de súper racistes, i un on deia que ja duien deu dies sense deixar dormir ningú a Ottawa, “deu dies fa que no els deixem dormir!”, i es trencava de riure. Això era quan només havien passat deu dies, perquè l’infern que van crear va durar tres setmanes.

La neteja d’Ottawa va ser tremenda. No sé com s’ho van fer per deixar-la impecable. Quan els habitants van començar a sortir dels seus apartaments i de les cases, mentre s’obrien les botigues, es notava una sensació d’alleujament tremenda entre la gent. Moltes persones a qui entrevistaven deien que estaven molt contentes de tornar a tenir la seva ciutat súper avorrida de sempre (Ottawa té fama d’avorrida). També s’ha vist com proven d’ajudar els petits negocis que van haver de tancar. Fins i tot un munt de gent de Montreal i d’altres llocs han anat a Ottawa per fer despeses en aquestes botigues. També han fet donacions molt considerables als dos refugis per a gent sense sostre que van passar-ho molt malament amb les amenaces dels bàrbars continuament. 

Però tothom sap que tard o d’hora les hordes bàrbares pensen tornar. A Ottawa i a d’altres ciutats. Avui ja els teniem altre cop Toronto (sense camions) cridant “Freedom” amb una energia digna de la peŀlícula Braveheart. Pobre William Wallace si sabés que el seu crit per la llibertat d’Escòcia ara serveix perquè uns impresentables l’usin perquè no es volen vaccinar o dur màscara.

De la tragèdia a Ucraïna només dir que espero que s’acabi ben aviat sense que el país perdi la seva sobirania. També desitjo que tot plegat se li posi en contra a Putin, començant pels mateixos russos. Tant de bo el facin caure. L’home és inteŀligent, però tan ple de si mateix que potser no s’adona que s’ha ficat de peus a la galleda. Sigui com sigui, el que passa a Ucraïna és terrible, com ho són totes les guerres. A sota teniu una cita d’Einstein que probablement ja heu vist abans. L’he traduïda al català (no crec que hi sigui perquè tothom la posa en anglès o castellà). I amb això vull dir que hauríem de traduir al català aquesta mena de mems que corren per la xarxa, o inventar-ne de nous. I ho deixo aquí que em fa molt mal el braç.

Publicat dins de Canadà, Una mica de tot | Etiquetat com a , | 14 comentaris

Fora les hordes d’ocupació!

Continua la crònica (aquí la de fa set dies).

Al Canadà, aquesta setmana va començar moguda perquè fins i tot va entrar en efecte, per primera vegada des de la seva creació l’any 1988, l’Emergencies Measures Act (o simplement Emergencies Act).

Primer, el dilluns 14 de febrer de matí es va acabar el bloqueig a l’Ambassador Bridge, el pont a la frontera entre la província canadenca d’Ontàrio i l’estat de Michigan, després que la província hi enviés un gran nombre de policies. Van arrestar uns quants bàrbars i remolcar una pila de camions. I el divendres, per assegurar-nos que no hi tornaran, el president de la Cort Superior d’Ontàrio va concedir una mesura cautelar que prohibeix blocar l’Ambassador Bridge fins que la cort decideixi rellevar la mesura. Qualsevol que ho incompleixi s’enfrontarà a sancions penals

També el dilluns i també a la frontera, en aquest cas el pas a Coutts entre la província d’Alberta i l’estat de Montana, on hi havia un altre bloqueig dels bàrbars que es va acabar el divendres, la policia va interceptar un camió carregat d’armes de foc, munició i armilles antibales (s’ha de recordar que al Canadà no es poden comprar ni tenir armes; les havien adquirit als Estats Units). Van arrestar 13 canadencs relacionats amb el comboi de camions a Ottawa. Aquests homes van confesar que les armes eren per usar contra la policia.

I, com deia més amunt, el dilluns va entrar en efecte l’Emergencies Act. Es tracta d’un estatut creat pel Parlament l’any 1988, el qual autoritza al govern a prendre mesures extraordinàries, per bé que temporals, per confrontar una situació crítica i urgent que posa en perill la població i l’ordre públic. Va entrar en efecte el dilluns però de moment només per set dies, fins que sigui aprovat formalment, si n’és,  per la Cambra dels Comuns i pel Senat, demà (dilluns 21 de febrer). De moment hi ha un debat permanent al parlament amb tots els diputats, i continuarà avui. No s’han mogut del parlament, mentre a fora la policia, ara amb poders especials i més nombrosa, anava conquerint metre a metre el centre de la ciutat.

No sabem com anirà la votació el dilluns, però la gran majoria dels ciutadans volem que l’Emergencies Act vagi endavant. De moment, atès el debat que hi ha al parlament, sabem que els Liberals i l’NDP (esquerra) hi donen suport, a més ho han declarat els dos líders, Justin Trudeau i Jagmeet Singh. D’altra banda, els conservadors (la majoria neoconservadors; els de tota la vida són minoria) no en volen saber res, la qual cosa no és gens estranya perquè són ben amics d’en Ted Cruz (Texas) i tot d’altres seguidors de Trump. A més, la líder dels conservadors (Candice Bergen; sí, igual que l’actriu) es va trobar diverses vegades amb les hordes bàrbares i fins i tot duia una gorra MAGA (Make America Great Again), frase molt usada per Trump i d’altres americans. La líder d’un partit canadenc fent això i envoltada de bàrbars! Pel que fa als primer ministres de les províncies, de moment Ontario i British Columbia han donat tot el suport a Justin Trudeau.

Gràcies a l’Emergencies Act s’ha pogut parar tota mena de transaccions bancàries dels bàrbars, tots els seus comptes han estat intervinguts i res pot entrar o sortir dels comptes bancaris de 70 bàrbars amb camions. Fins i tot han aconseguit que les criptomonedes, a les que s’havien passat els bàrbars, quedin subjectes a les noves regles mentre duri l’Emergencies Act.

Els últims tres dies han estat molt intensos. Aquest cap de setmana a Toronto ens havien avisat que venien els invasors, però no han vingut. La meitat del centre està envoltat de cotxes de policia; malauradament jo quedo just fora perquè l’avinguda on visc és just el final de l’àrea delimitada. Des de la finestra puc veure els cotxes de policia tancant els carrers que entren a la Universitat de Toronto. Però el bàrbars no han vingut. Estan encara entretinguts a Ottawa, tot i els esforços de la policia per treure’ls. N’han pogut fer fora una pila, però tornen a entrar. De tota manera, en uns dies han remolcat més de 100 camions i d’altres vehicles grans, generalment de gent arrestada (170 persones). Alguns dels bàrbars arrestats surten l’endemà, però a d’altres els esperen càrrecs molt forts i penes severes, sobretot a tres dels líders que tenen ja han arrestats: Chris Barber, Tamara Lich i Pat King.

Pel que fa a d’altra gent del comboi de bàrbars, n’hi ha d’arrestats, n’hi ha que han fugit d’Ottawa i n’hi ha que hi han tornat i ho han celebrat amb un llançament inacabable de coets en un barri residencial, tocant la bocina i amb música i festa i soroll. També amb escopinades i fortes empentes als reporters que cobrien les notícies –feien pena, pobres, rebent insults, escopinades i cops mentre intentaven fer la seva feina, i amb una paciència de sants! A sobre, els bàrbars els hi deien que saben on viuen i que es preparin ells i les famílies. Era horrorós de veure.

El cap de les forces de l’ordre que netegen Ottawa de bàrbars ha dit ben clar que van a poc a poc per no fer mal a civils, però que cap ni una persona que hagi participat a la protesta iŀlegal a la capital aquest últims 23 dies s’escaparà de la justícia. La investigació criminal ja està en marxa. Els buscaran a tots i hauran de respondre de les seves accions. Ja fa dies que intenten trobar dos homes que van calar foc al vestíbul d’un edifici d’apartaments del centre, perquè els veins es queixaven del soroll. A més, van tancar bé la porta d’entrada amb cinta adhesiva per tal que no puguessin sortir de l’edifici ni poguessin rebre ajuda des de fora. Per sort es van adonar de la foguera al vestíbul i tot es va solucionar. Els dos criminals que ho van fer van quedar filmats per la càmera de seguretat, per tant tard o d’hora els trobaran. D’altres bàrbars s’han dedicat a posar cadenats a les portes d’entrada de diversos edificis –quan la gent arriba a casa no hi pot entrar–, tenint en compte que tenen temperatures frígides i tempestes de neu, imagineu-vos quina gràcia.

I parlant del fred que fa, el dissabte un infant dels bàrbars ha estat dut a l’hospital amb congelació a la cara i als dits. Perquè resulta que els bàrbars han dut un munt de nens. I aquests dies que la policia posa ordre, els bàrbars posen els seus nens com escuts. És increïble de veure, ni que fossin de l’ISIS. Tots els nens en primera fila quan avancen compactes els policies. Hi havia una bèstia que ha posat el cotxet amb un nen molt petit al davant de tot. I la policia els avisa constantment que s’enduguin els nens d’allí, però res. El cap de policia ha informat que tenen gent dels serveis socials i diversos psicòlegs a punt, perquè es possible que en alguns casos hagin de separar nens dels seus pares per maltractament. Tenir les criatures nit i dia a l’exterior amb aquest fred i posar-les en perill com escuts no és acceptable. Una dona boja cridava que perquè els nens hagin de viure sense llibertat (dur màscara i vacunar-se quan hi ha una pandèmia) més val que es morin.

He de dir que la policia ha estat molt pacient. Dies i dies avisant cada unes hores que s’ha fet efectiva l’Emergencies Act i ja no hi ha excuses, han d’anar-se’n d’Ottawa o seran arrestats i els seus vehícles confiscats. Han estat dies sense cap mena d’agressió, però ahir, quan un munt de bàrbars van agredir la policia amb armes, la policia va agafar porres de fusta, es va posar cascs i durant una estona va aparèixer policia a cavall. La qual cosa em duu a dir-vos que estic tipa de les fake news i que fins i tot les trobem al New York Times. Primer va ser la notícia a la Fox que un cavall havia atropellat una dona vella i que la va matar. Ha corregut per la xarxa com la pòlvora. I un bé negre un cavall ha matat una dona vella (és massa tard per detalls d’on s’ho han tret). Ningú ha mort ni ha estat ferit per causa de la policia a Ottawa. I després ha sortit una notícia al New York Times dient que la policia canadenca arrestava la gent a punta de pistola. Mentida! L’actuació de la policia ha estat impecable.

Com l’altra setmana, hi ha molt més a explicar però això és massa llarg i jo estic molt cansada que són les 8 del matí i encara no he anat a dormir. Bona nit!

Publicat dins de Canadà | Etiquetat com a , , , | 24 comentaris

Continuació de les notícies sobre les hordes bàrbares

A les ciutats canadenques s’han creat contraprotestes que es fan més decidides, tenint sempre en compte que es tracta del Canadà i, tret dels indígenes, la gent no està gaire acostumada a aquestes coses. Però la gran majoria de canadencs no està disposada a deixar-se trepitjar pels bàrbars motoritzats. Si les autoritats no són prou contundents, ho serà el poble, com ja s’ha vist una micona el dissabte a la petita ciutat de Kingston on, mentre la policia s’estava allí palplantada com qui contempla el paisatge, la gent s’ha situat a l’ample del carrer i un home ha començat a posar barricades per tal que, en aquest cas, les camionetes i cotxes dels bàrbars no entressin a la ciutat. Possava una barricada, aleshores un policia anava i la treia, tornava a posar una barricada, un policia la tornava a treure, i així anar fent, amb molta parsimònia, a la canadenca. Era com una peŀlícula còmica. Més tard, els policies han decidit posar les barricades que havien tret, encara amb molta parsimònia, privant el pas dels bàrbars. Després, tot el comboi de vehicles se n’ha anat de la ciutat. Si voleu veure la part de les barricades, com a curiositat canadenca, aneu al minut 1:50 i mireu fins al minut 3:50; aleshores salteu al minut 7:00 i fins al 8:00. Tot això és la seqüència de les barricades. El cas, però, és que encara que resulti còmic han fet fora els bàrbars.

Els indígenes cada dia estan més indignats amb els bàrbars. La nació algonquina de l’àrea d’Ottawa ja fa més d’una setmana que va presentar un manifest on exigien que els camioners d’aquest anomenat Comboi de la Llibertat fotessin el camp de les seves terres. Veure com els bàrbars duien objectes i símbols de la cultura algonquina, alguns venerats, i els usaven amb grolleria i per una ocupació, al cap i a la fi, de les seves terres, els va encendre. Però els bàrbars continuen emprant símbols de les primeres nacions, barrejats amb epítets racistes. Perquè de racistes, aquests bàrbars en són fins al moll de l’os.

Tal com ja us feia saber la setmana passada les hordes bàrbares motoritzades tenen el suport de l’ultra dreta d’Estats Units. Pasada una setmana, la informació de tot el que passa darrere bastidors és molt més clara. Ja te’n parlen a tots els mitjans oficials i, si vols profunditzar, hi ha d’altres mitjans més acadèmics o bé fora del mainstream que t’esclareixen moltes coses. Però abans de seguir ho vull dir ben clar, sobretot per als catalans que celebren el comboi de camions canadenc: són neo-nazis i molt perillosos. Ha quedat clar senyors i senyores que seguiu els comptes de facebook i telegram sobre aquest comboi?  Tipa, vaig quedar l’altre dia de llegir tantes bestieses i discutir-me el que explico.

Tots els líders i organitzadors del comboi de la llibertat canadenc són d’extrema dreta i estan financiats per milionaris dels Estats Units. Alguns ja són ben coneguts per les seves idees racistes i anti tot. Gent com James Bauder, conegut supremacista blanc i teòric conspiranoic i qui va tenir la idea del comboi, molt abans de la pandèmia (aquest comboi fa més de 2 anys que es començà a organitzar; res a veure, doncs amb vaccins o màscares que han estat excuses). Quan el comboi es va posar en marxa, James Bauder va enviar un memorandum a Ottawa exigint que s’acabessin els mandats anti covid. A més, és un dels més grans partidaris del moviment QAnon (la versió en anglès és millor si l’enteneu) dels Estats Units, és a dir que es tracta d’algú a qui li falta un bull. Aquest personatge, ja l’any 2019 va iniciar un altre comboi anomenat United We Roll contra les polítiques pel medi ambient del govern canadenc. James Bauder va deixar ben clar que arrestarien el Primer Ministre, Justin Trudeau, just reelegit fa quatre mesos per el poble canadenc. L’arrestarien i estaria tancat tota la vida. I encara es quedava curt perquè d’altres deien que el penjarien.

També tenim a Romana Didulo que s’autoanomena “reina del Canadà”. Una altra conspiranoica afiliada al moviment QAnon, la qual va instruir a tots els seus milers de seguidors a Telegram (n’hi ha de catalans) que disparessin contra el personal mèdic. Una altra guillada del comboi és Tamara Linch, coneguda racista i qui s’encarrega de les finances del comboi. Va aconseguir 10 milions de dòlars en uns dies, gran part venien d’Estats Units i principalment de Texas, a través de GoFundMe, però quan aquesta organització de caritat va assabentar-se de qui eren aquests del Comboi de la Llibertat ho va parar tot. Un milió ja havia arribat a la butxaca dels bàrbars, però la resta va ser retornada a qui ho havia donat. D’altres donacions directes que eren al TD Bank del Canadà, el mateix banc ho ha blocat tot i ha lliurat els diners a la cort perquè siguin retornats a qui ha fet la donació. Aleshores van aconseguir més de 9 milions de dòlars a través d’una altra organització, GiveSendGo, però la Cort Superior d’Ontario ha congelat els diners ja que contribuiran als actes criminals que s’estan fent als carrers d’Ottawa. Sembla que ara el comboi passarà a les criptomonedes. Tot plegat està en mans de la cort, perquè és molt seriós que un estat estranger financi un grup que pertorba el nostre país, és un atac a la soberania canadenca.

Una altra perla entre els líders és Pat King, tocat del bolet com els altres i obsessionat amb la superioritat de la sang caucàsica i anglosaxona (ho treu a cada moment quan l’entrevisten). Ell va deixar clar que per aconseguir el que volen haurien d’anar a trets. També va dir que havien d’estar ben assabentats d’on vivien tots els polítics (el primer ministre va se evacuat de casa seva amb la dona i els fills i dut a un lloc desconegut; això quan Trudeau estava força malalt amb covid). King també ha dit que les terres americanes són dels blancs, com ell, i no d’aquests idiotes dels indígenes. I, com tots els altres, de dalt o de més avall, vol enderrocar el govern canadenc, desfer-se de Trudeau, dels ministres i dels diputats –el Parlament en ple eliminat; ara bé, deixar el senat, i aleshores instaurar un govern amb una base de grassroots i governar ells, alguns dels líders del comboi, un govern dictatorial. I es clar, els canadencs ho acceptarem tot com si res, oi? Són una horda de bàrbars i a sobre guillats. I molt perillosos.

I ha més del líders i organitzadors, però això es fa llarg. Tenia molt per explicar, però aniré a un parell de coses només.

Tenim els tres punts de creuament més importants a la frontera amb Estats Units totalment blocats pels camions d’aquesta gent. L’un és entre la província canadenca d’Alberta i l’estat americà de Montana, l’altre entre la província de Manitova i l’estat de Dakota del Nord i l’altre entre la província d’Ontario i l’estat de Michigan. Aquest últim és el més essencial, l’Ambassador Bridge, que conecta concretament la ciutat canadenca de Windsor i l’americana de Detroit. És on hi ha més tràfic de mercaderies amunt i avall. Un llarg pont sobre el riu Detroit que ha estat ple de camions i també de cotxes atrapats allí des de fa sis dies. Però avui la policia canadenca ha pogut desbloquejar-lo. Encara queden alguns bàrbars, però poca cosa. Els altres punts per creuar continuen blocats.

La setmana passada ja avisava de molta gent catalana a les xarxes glorificant els bàrbars amb camió. Continuen dient veritables barbaritats, com ara que Canadà és una dictadura i els del comboi canviaran el Canadà i el món. I ho saben molt bé, diuen, perquè s’ha de seguir no-sé-què de Telegram en anglès, que com que és en anglès vol dir que és veritat. Bé, els comptes de Facebook i de Telegram del comboi de la llibertat estan creats per trolls pagats, el famós Astroturfing. Tot el que generen és fals i a favor dels camioners bàrbars, per fer-los quedar súper bé i alhora desprestigiar el govern democràtic canadenc. És tot generat per trolls, però milers de catalans ho segueixen. Aviso, doncs, de què hi ha darrere: està pagat per grups i individus d’estrema dreta. Tot plegat és més perillós del que sembla.

Us enllaço un parell d’articles de The Guardian molt interessants, però són en anglès:

The global ‘freedom movement’ is a carnival of crank and conspiracy – and very dangerous

The whole world should be worried by the ‘siege of Ottawa’. This is about much more than a few anti-vaxx truckers

Per acabar (tenia molt més per explicar!), aquest cap de setmana hem tornat a tenir les hordes bàrbares a Toronto, però només a la tarda ha estat molt pesat de camions passant per l’avinguda davant del meu edifici fent sonar el clàxon tota l’estona. Ara hi ha silenci, i no vull cridar. Pel que fa a la capital, Ottawa, l’ocupació continua i, segons diuen la gent que hi viu, cada dia és pitjor, amb els invasors envalentits. Els canadencs estem demanant que es mobilitzi l’exèrcit, però el govern no vol violència i així continua la cosa. Potser és millor no incitar a la violència però els habitants d’Ottawa estan en un estat de setge.

[Us respondré els comentaris de la setmana passada de seguida que pugui]

Publicat dins de Canadà | Etiquetat com a , , , | 36 comentaris

Les hordes bàrbares han arribat a Toronto

I continuen ocupant Ottawa. Hi ha qui els titlla de criminals. La consellera Diane Deans de l’ajuntament d’Ottawa ha indicat que la ciutat està sota setge, la qual cosa també ha dit el Premier de la provincia d’Ontario. D’altres polítics s’hi han referit com a crisi nacional i ocupació. I el divendres els bàrbars van arribar a Toronto. De fet ja són també al Quebec i a les ciutats de Vancouver, Winnipeg…

Molts dels que protesten no són canadencs sinó americans. Segons sembla, aquesta protesta té el suport de l’ultra dreta d’Estats Units. Hi havia uns energúmens americans que deien que no va resultar allò del Capitol, doncs ara ho reproduirien al Canadà. De fet, a Ottawa sobretot, hi ha moltes banderes americanes (algunes confederades) i a favor de Trump.

Els ciutadans d’Ottawa ja tenen un bon advocat i han iniciat un plet als bàrbars de deu milions de dòlars, pels negocis que han hagut de tancar; per la gent que ha emmalaltit atesa la impossibilitat de dormir ja que els camions toquen els clàxons tot el temps, dia i nit; pels desperfectes; per la gent agredida, etcètera. Aquesta nit els bàrbars fins i tot han projectat coets que han xocat contra parets, finestres i balcons dels apartaments de la gent que ja fa 8 dies que no dorm.

La capital del país realment està sota setge d’aquestes hordes bàrbares. M’estimo més no anomenar-los camioners perquè n’hi ha molts més que fan molt bé la seva feina transportant mercaderia amunt i avall, i s’asseguren que hi haurà menjar a les botigues. Ja vaig dir l’altre dia que el sindicat de camioners no vol saber res de la protesta.

I són hordes bàrbares perquè ho demostren amb tot el que fan. Per exemple, atacant personal mèdic. Fa uns dies els invasors van llançar pedres a una ambulància i van agredir un paramèdic. Ara els paramèdics procuren anar amb escorta policial, però resulta que la policia no dóna abast perquè Ottawa té 150 policies dedicats a la protesta i els bàrbars són 5,000. Malgrat tot, el cost de la policia extra i tot el que ho acompanya és de 800 mil dòlars diaris que sortirà dels impostos de la gent d’Ottawa.

Les hordes bàrbares van contra els vaccins, els hospitals, els metges, els infermers. A més d’acosar, i en diversos casos agredir amb força, gent que duu màscara. Els cafès i botigues del barri han hagut de tancar perque els bàrbars entraven sense màscara i cridaven i acosaven els treballadors perquè en duien. Petits negocis, ja molt tocats per la pandèmia, que s’aguanten per un fil, han hagut de tancat per culpa dels bàrbars. També han tancat els laboratoris del centre. I clíniques de vacunació. I també consultoris mèdics perquè els pacients tenen por d’anar-hi –un metge explicava que té pacients que han esperat un munt per anar-hi, atesa la pandèmia, i ara tampoc no poden tenir la visita.

The Canadian Press / Adrian Wyld

A més del soroll dels clàxons a tota hora (i el so del clàxon d’un camió és fortíssim), per si de cas no arribava prou bé, hi ha camions que es dediquen a donar voltes als hospitals fent anar el clàxon. És terrible per tothom però sobretot per la gent a les UCI o que s’està morint. Van entrevistar una dona que va explicar les últimes hores de vida de sa mare. La mare i ella embogien amb els camions donant voltes a l’hospital sense aturar el clàxon. Així van ser les últimes hores de sa mare, només se sentia el soroll ensordidor que feien els camions.

Una altre anècdota encantadora sobre els bàrbars: el primer dia que eren a Ottawa, a l’hora de dinar, van anar a un refugi per a gent sense sostre que operen uns voluntaris, i van exigir que els hi donessin la sopa a ells. Van robar la sopa que era pels sense sostre!

Tal com deia més amunt, ja els tenim també a Toronto. Van arribar el divendres. La ciutat estava preparada perquè s’havia vist el panorama d’Ottawa, però també és una situació difícil. Ja abans que arribessin la ciutat va avisar al personal mèdic que no duguessin res que els pogués identificar com a tals, i que a ningú se li acudís d’anar amb màscara pel carrer (aquí mai ha estat mandatori dur-la pel carrer, però hi ha qui se la posa per l’aire fred), tot plegat per evitar agresions.

El divendres jo havia de fer-me una anàlisi clínica urgent, però tots els laboratoris del barri han tancat per por dels bàrbars. El meu fill em va dur en cotxe a un laboratori a una hora de casa, i pel camí ens vam trobar una cua de tractors i de camions immensos, fent sonar el clàxon com si no hi hagués un demà. I més tard, tornant de fer l’anàlisi, vaig passar pel supermercat. Us havia explicat que fa setmanes que moltes lleixes són buides, justament perquè molts camioners estaven malalts de covid. I ara ha empitjorat perquè els camioners que participen a la protesta tampoc treballen. Afegiu que molta gent ha comprat reserves per si estem dies sense poder sortir (si passa com a Ottawa), i no trobava quasi res. Ni llet hi havia. Però vaig fer bé de comprar el que podia trobar, perque els bàrbars han tancat el pas al meu supermercat amb els camions!

A Toronto, el batlle i el cap de la policia estaven més preparats que a Ottawa. Com que el Parlament de la província d’Ontario és molt a prop de 5 grans hospitals, han posat blocs de formigó i cotxes de policia que tanquen el carrer College perquè els camions no puguin accedir a la part de University Avenue on hi ha els hospitals. Tot al voltant dels hospitals està cosit de policia per assegurar-se que personal mèdic i els pacients poden arribar-hi sense entrebancs i, alhora, es tanca el pas als bàrbars. Però per bé que han protegit els hospitals i han exigit que molts camions es quedessin a parkings lluny del centre, els bàrbars ens maregen força amb els clàxons.

Jo els tinc aquí mateix. Com sabeu els que em coneixeu, visc a tocar la Universitat de Toronto, la qual és a tocar el Parlament. I un bon munt dels bàrbars estan instaŀlats a l’avinguda que passa pel mig de la universitat i a diferents punts del meu barri. Els estudiants de la Universitat de Toronto que es troben en residències s’han confinat a les habitacions, segons m’han dit, mentre els bàrbars es passegen per tota la universitat com si fos terra conquerida. Estic indignada. Aquesta universitat és la meva alma mater i tot això que ha estat el meu barri durant unes quantes dècades ara està ocupat per gent forana, violenta i grollera.

Camions i tractors a la Universitat de Toronto. (de CityNews)

I, per cert, a Catalunya déu n’hi do amb quanta gent posant els camioners bàrbars com si fossin herois. És que és increïble. Al twitter vaig rebre insults per parlar malament d’aquests bàrbars. Em vaig fer un tip de blocar gent.

Si sabeu anglès i voleu saber una mica més del tema o, simplement, veure algunes imatges interessants d’això que passa, podeu anar a l’enllaç (fins al minut 8:12). Notícies.

Publicat dins de Canadà | Etiquetat com a , | 44 comentaris

Notícies de l’última setmana

El 18 de gener, una família procedent d’un poble de l’Índia va morir mentre intentava creuar a peu la frontera des del Canadà als Estats Units per tenir una vida millor. Es tractaba d’un pare, una mare, una nena d’11 anys i un nen de 3. Ara ja sabem també que feia uns dies havien arribat a Toronto des de l’Índia, d’aquí van anar a la província de Manitoba, i un cop allí algú amb una camioneta els va deixar relativament a prop de la frontera. Aleshores, en plena nit, la família va començar una marxa a peu cap als Estats Units, amb una temperatura de 35 graus sota zero. Després d’onze hores de caminar per la neu, van caure congelats prop de la frontera –els van trobar l’endemà–. Penseu que quan tenim aquestes temperatures sempre ens avisen que qualsevol part del cos exposada més de 10 minuts vol dir congelació. És increïble que aguantessin 11 hores, encara que anessin ben tapats. Segons han informat, aquesta família es trobava sota una forta pressió en perdre la petita botiga que tenien al seu poble i veure que no tindrien prou per sobreviure. Han pogut arrestar l’home que els va entabanar a fer el viatge, un traficant de persones que ja havia enviat d’altres grups de gent a passar la frontera i de la mateixa manera, però no se’n saben detalls. Sí se sap que tot plegat es tracta d’una gran operació de contraban de persones de l’India fins als Estats Units passant la frontera des del Canadà.

El meu cervell es queda com si li creuessin les connexions quan prova d’entendre com hi pot haver gent que fa contraban de persones.

A Toronto i a tota la província d’Ontario continuen les temperatures molt baixes. Abans d’ahir 18 sota zero, ahir 23 sota zero i aquesta nit diuen que entre 30 i 35 sota zero. I neva sovint. Els sense sostre de la ciutat van en gran nombre a les sales d’urgència dels hospitals, als quals només els faltava això quan ja no donen abast. Els refugis per als sense sostre, a més de ser insuficients, sobretot quan baixa la temperatura, ara estan plens de covid i no poden rebre més gent; per tant, qui no té sostre s’exposa a morir congelat al carrer o bé ha d’anar a un hospital. Aquests dies els que arriben als hospitals estan molt malament atesa la temperatura fora. Alguns s’han mort d’hipotèrmia ja a l’hospital. D’altres han sofert congelació, amb lesions que en molts casos han requerit amputació. Els sanitaris ja no poden més amb tot plegat.

El meu cervell també se sent perplex sense entendre com pot ser que en els països del primer món hi hagi gent que dorm al carrer. I si hi penso gaire m’agafa una indignació que mossego ,perquè a més sempre he cregut que l’habitatge és un dret per a tothom, sigui qui sigui.

He aconseguit que el departament d’ajuda al personal de la meva universitat (ajuda per problemes mèdics; en el meu cas pels pulmons i la covid) hagi aprovat la meva soŀlicitud per a continuar les meves classes online fins al final d’aquest curs acadèmic a l’abril. He estat lluitant per tenir-ho des del novembre i m’he escapat just de les classes presencials, perquè comencen per a quasi tothom d’aquí uns dies. Ara bé, si la covid no empitjora amb variants més dolentes, no puc solicitar-ho més. Però qui dia passa any empeny.

No us podeu imaginar la quantitat de temps que he perdut i els nervis que he passat des del novembre per aconseguir-ho. No hi ha dret que aquestes coses representin una enormitat de temps aconseguir-les. Quan demanes, malament. No parlo només de mi sinó de moltíssima gent que es desespera i de vegades ho deixa córrer. Jo he deixat córrer moltes coses d’aquestes o no tindria temps ni de treballar.

En Jonathan de l’illa de Santa Elena (sí, on va morir Napoleo) ha fet 190 anys. És la tortuga gegant més longeva de la història i l’animal vertebrat terrestre amb més anys que hi ha al planeta. Jonathan és una tortuga gegant d’una espècie ja extinta que va ser duta des de l’oceà Índic fins a Santa Elena l’any 1882 com a regal al governador de l’illa, quan la tortuga Jonathan tenia 50 anys. Encara viu a la propietat del governador. I és immensa!

Avui, dissabte, hi ha hagut una protesta ben sonada a la capital. Una protesta de camioners, anomenada Freedom Convoy, que avançaven feia dies amb els seus vehicles des de diversos punts del Canadà cap a Ottawa. Milers de camions, on s’hi trobaven gent d’extrema dreta que amenaçava amb arrestar el Primer Ministre, tancar-lo per vida, agafar el Parlament i tot un reguitzell de bestieses. N’hi havia que deien que seria com l’assalt al Capitol de Washington, ara fa un any, i fins i tot duien banderes confederades (banderes que a més mai han estat canadenques). La protesta era pels vaccins, les màscares, les restriccions. Ja sabeu, que si conspiracions, que si la covid no ha matat ningú, etcètera, etcètera. Tot va començar quan el govern va anunciar que tots els camioners canadencs que duien mercaderies amunt i avall entre Estats Units i Canadà havien d’estar vaccinats.

He de dir que no tots els camioners canadencs han participat a la protesta –de fet molts estaven indignats i insistien que aquells energumens no els representaven. Dels que protestaven, l’un deia que protegien la raça anglosaxona i es feia uns embolics de mil dimonis, per llogar-hi cadires. Però no han assaltat el Parlament ni arrestat el primer ministre Trudeau ni agredit ningú –hauria estat difícil perquè no hi havia ningú més als carrers d’Ottawa. Ara bé, vandalisme n’hi ha hagut: han aparcat camions on hi ha el monument al soldat desconegut i s’han posat a ballar sobre la tomba, la qual cosa ha indignat la població canadenca. També s’han rigut del monument a Terry Fox, un noi a qui havien amputat una cama per càncer, i tot i això va córrer la marató de l’esperança d’una punta a l’altra del Canadà per recollir donacions per a la investigació del càncer. Va morir i té una estatua a Ottawa prop del Parlament. I avui els camioners aquests han posat una gorra de beisbol a l’estatua, li han penjat rètols i li han posat una bandera canadenca cap per avall. La indignació dels canadencs ha crescut d’allò més. I finalment, el que més ha indignat, i sobretot horroritzat, als canadencs ha estat veure un que protestava i duia una bandera amb una swastika. L’horror de la gent a les xarxes i en comentaris als diaris i per tot arreu ha estat absolut: una bandera amb una swastika a Ottawa! Inimaginable!

I res més per avui. Us respondré aviat els comentaris de la setmana passada. He tingut uns dies carregadíssims de feina i estava molt cansada (no m’agrada respondre amb presses).

Publicat dins de Canadà | Etiquetat com a , , | 35 comentaris

Després de la tempesta

La setmana passada em vaig equivocar, perquè a Toronto no vam tenir entre 10 i 20 centímetres de neu, com pronosticaven, sinó entre 45 i 55 cm (segons el barri), des de la matinada i fins a la nit del dilluns. Va ser una tempesta de neu històrica, una tempesta de les anomenades blizzard i una de les més importants a la ciutat des que hi ha rècords. I vull puntualitzar que molta gent de serveis essencials va fer l’impossible per arribar a la feina. Això va ser notori amb la gent que treballa als hospitals; entre d’altres anècdotes, alguns metges van abandonar els cotxes al mig de la neu i van caminar kilòmetres enmig del blizzard fins a  arribar al seu hospital.

N’hi ha hagut molts d’altres, de blizzards –jo n’he viscut un munt–, i alguns van ser també històrics i més tràgics, amb un bon nombre de morts de gent amb atacs de cor de caminar per la neu o de treure-la, a més d’accidents. Aquí tothom ha sentit parlar del blizzard de l’11 de desembre de 1944 quan Toronto va acumular 57 cm de neu en dos dies (48 en un dia) i hi va haver 21 morts a causa del temps. Tot va haver de tancar, fins i tot les fabriques de munició (no oblidem que l’any 1944 era durant la Segona Guerra Mundial). Un altre blizzard històric a la ciutat de Toronto va ocórrer el 25 de febrer de 1965: 39.9 cm de neu en un dia. I una altra vegada un any més tard, el 23 de gener de 1966, quan un blizzard va deixar Toronto amb 38.8 cm de neu.

També va ser sonat el blizzard de 1999 amb 41 cm de neu en un dia a Toronto. Aquest jo el recordo. Mai havia vist tanta neu en ma vida, perquè a més dels 41 cm d’aquell dia ja feia dies que nevava i va continuar. En menys de dues setmanes vam acumular 118 cm de neu. Només cal dir que el batlle de Toronto va haver d’avisar que ens enviessin l’exèrcit, perquè els centenars de màquines de treure neu que té la ciutat i els 90 milions de dòlars anuals destinats a treure la neu no donaven abast. I va venir l’exèrcit. Recordo aquells camions militars enormes i tota la ciutat plena de soldats amb pales traient la neu –era un descans pels ciutadans veure’ls–. Però vam ser la riota de gran part del Canadà. Als llocs més al nord o a la costa est, acostumats a unes nevades gegantines cada any, feien acudits de la població consentida de Toronto que per una micona de neu havia d’avisar l’exèrcit. S’hi van passar mesos, fotent-se de nosaltres, i anys després encara de vegades ens ho recordaven. A sota teniu alguns dels soldats que van venir a ajudar.

L’altre setmana explicava que a les botigues de comestibles hi manquen moltes coses. Fins al capdemunt d’haver de comprar croissants i galetes perquè no hi ha pa. Al supermercat moltes lleixes estan buides. Molts camioners estan malalts, molts distribuidors estan malalts, i els que treballen als forns de pa i els botiguers i etcètera. Em diuen que s’ha rebut ben poc des de finals de desembre. Afegit a això, els preus semblen fora de control. S’apugen d’un dia a l’altre. I jo cada any faig menys cursos (llarga història, algun dia que estigui d’humor l’explicaré). Però per mi, pitjor que apujar els preus, és la disminució de la mida dels productes. I no em vinguin que és per la covid perquè ho vaig començar a notar molt abans. Durant anys, un cop a la setmana comprava com una mena de croquetes rodones d’uns 8 cm, fetes de pasta italiana amb molt formatge i arrebossades, que tenen al supermercat on vaig. Boníssimes! Ja em va molestar quan van començar a apujar el preu, molt a poc a poc, ara 10 cèntims, ara 20, ara uns altres 10, com si la gent es mamés el dit i no s’adonés que en un any s’havia doblat el preu. I aleshores el preu va deixar de pujar, però la mida del producte va començar a disminuir. Finalment, apujaven un poquet el preu, l’altre mes eren més petites i així anar fent. Fa molt temps que vaig deixar de comprar el que ara són unes rodonetes minúscules a preu de caviar. Doncs igual amb moltes coses. I a mi m’indigna més que redueixin la mida perquè a sobre prenen la gent per idiota.

I parlant del supermercat on vaig, l’altre dia m’hi vaig trobar l’escriptora Margaret Atwood. N’heu sentit parlar, oi? La que va escriure, entre moltes altres coses, The Handmaid’s tale (El conte de la criada?), la distopia de la qual en van fer una peŀlícula i recentment una sèrie. Viu al barri i me l’he trobat altres vegades, al carrer i al supermercat, però mai li havia dit res per no molestar. Tenint en compte que he llegit uns quants llibres d’ella, l’altre dia vaig decidir saludar-la. Es va quedar parada que l’hagués reconegut amb roba d’hivern i la màscara per la covid que li tapava quasi tota la cara. M’és molt fàcil reconèixer la gent pels ulls –potser li resulta fàcil a tothom?

Publicat dins de Canadà, Medi ambient, Natura | Etiquetat com a , | 18 comentaris

Condol, fred, gent malalta i els sonats

Escric aquesta entrada en dues parts, perquè tot de cop de vegades m’estressa molt, atesa la meva crònica falta de temps. Començo, doncs, el divendres a la nit, amb una temperatura a Toronto de -30° (sí, 30 graus sota zero).

Abans de res us vull fer saber, a aquells que encara no ho saben, que demà, dissabte, farà una setmana que va morir el germà de la nostra companya María Sánchez, coŀlaboradora del blog, com altres de vosaltres, amb els seus comentaris que mai no fallen. Ho vaig comentar al facebook i ara ho faig aquí. Francesc Sánchez, el seu germà, era un advocat de Sabadell, i si moltíssimes persones van escriure sobre en Francesc en assabentar-se de la seva mort va ser perquè era molt conegut, com a advocat i com a expert del món antic romà, a més de ser segons tothom que el va conèixer una persona encantadora. A sota us copio un parell de tweets que van escriure sobre ell.

Lourdes Ciuró, consellera de Justícia del Govern de la Generalitat de Catalunya:
Molt trista perquè ens ha deixat @calix_cicero [Francesc Sánchez]. Un bon amic. Sempre hi era. Un sabadellenc de soca-rel, com deia ell. Gran advocat, molt pencaire, honest i un mestre de la cultura romana. Descansa en pau, Francesc. Et trobaré a faltar.

Maria Carme Roca, escriptora:
Quin greu, quin buit! Ens ha deixat en Francesc Sánchez @calix_cicero, advocat, apassionat del món romà i de Catalunya. Ambdues coses ens unien. Va tenir la generositat de presentar alguns dels meus llibres. Ha estat un luxe compartir la seva amistat i saviesa.

Molta gent s’ha referit al seu somriure, i la seva germana, la María, va penjar al Facebook una cançó que jo vaig compartir i ara també ho faig aquí: “La vall del riu vermell”.

El nostre condol de part del blog, María.

Continuo el dissabte.

Com deia més amunt, fa molt fred (amb alguns dies més acceptables de tant en tant). Entre això i la covid, Toronto, sempre solitària, sembla ara una ciutat fantasma. A partir de cap a les set del vespre al centre no s’hi veu pràcticament ningú. Per la finestra miro l’avinguda on hi ha l’edifici on visc: està buida de persones, i de cotxes ben poquets. He de dir que aquí, a la província d’Ontario, mai no ens han confinat a casa; des del principi de la pandèmia podem sortir tant com vulguem –de fet ens han dit sempre que anem a caminar­–, ara bé, les botigues, restaurants i etcètera han estat molt més temps tancats que als Països Catalans (vaig passar 10 mesos sense poder anar a la perruqueria, per tant us podeu imaginar com són les coses aquí). Aquesta nit la temperatura és millor que anit (-24°; anit eren -30°). De tota manera, això era molt normal fa anys, i temperatures més avall també, com quan el meu fill era petit, però aquests últims hiverns teníem temperatures d’uns -6° a -12° i ens havíem malacostumat a no tenir gaire fred. Diumenge a la nit, a més de la temperatura molt baixa, arribarà una tempesta de neu que durarà fins el dimarts i ens deixarà entre 10 i 20 cm de neu, una barbaritat. Per bé que abans també nevava molt més que els últims anys.

Fa deu dies em van posar el booster shot, que diuen aquí, –la tercera dosi del vaccí–, i vaig reaccionar ben malament amb febre alta, molt mareig, dolors forts, cansament, mal de panxa, un bony dolorós a l’aixella i, el que em va tenir més preocupada, un dolor molt intens a la banda esquerra de la cintura que em dificultava el respirar. Va durar quatre dies, molt dolents amb tot plegat, després se’n va anar del tot la febre i molts dolors, però la punxada a la cintura va perdurar un parell de dies més. Ara encara continua el cansament fort i el dolor al braç (no molt fort), però els altres dolors són els de sempre de la fibromiàlgia. Va ser difícil, sobretot treballar, però evidentment estic contenta de haver-me-la posat (el meu fill també té la tercera, i els meus estudiants també).

Sort que tinc alguna protecció amb el vaccí, perquè entre l’estat dels meus pulmons i amb la covid que fa estralls a Toronto, a la província d’Ontario i a tot el país, no sé pas que podria passar. A Iqaluit, la capital de Nunavut, al nord del Canadà, estan totalment confinats a casa des del 24 de desembre quan es va descobrir que un ciutadà estava infectat d’omicron. Es tractava d’evitar que el virus pugués córrer, i sembla que ho han aconseguit. Al nord han de ser molt curosos perquè, tot i que tenen hospitals, no solen ser grans, i rebre ajuda, com ara transportar pacients a un hospital del sur, és molt difícil a l’hivern.

A Toronto l’omicron està disparat i els hospitals no donen abast. Anar a urgències, tret que estiguis a un pas de morir, és inutil. Jo tinc moltes necessitats mèdiques aparcades des del març de 2020, com ara veure el meu pneumòleg que és en un hospital, i també m’han de fer diverses proves i he veure d’altres especialistes però no cal ni que intenti veure’n cap. Tot el que està relacionat amb hospitals (i no només), malament. Tenen tanta gent del personal sanitari malalta! Fa uns dies, a Toronto va morir una persona mentre esperava una ambulància hores i hores –hi ha tants paramèdics malalts que no hi ha prou gent per dur les ambulàncies. Però no són solament metges i personal sanitari en general, perquè al supermercat hi ha unes cues kilomètriques a la caixa, ja que quasi totes les caixeres estan malaltes i de vuit caixeres han passat a dues. I falten molts productes perquè els distribuidors estan malalts. L’altre dia vaig haver de comprar un munt de croissants per esmorçar uns quants dies perquè no hi havia gens de pa al supermercat (i és molt gran).

A la universitat les classes continuen en línia fins al febrer (ja veurem què passa quan hi arribem). Per cert, la universitat va expulsar dues alumnes meves el mes de novembre, per no vaccinar-se, ja que aquí tothom (professors, alumnes, personal administratiu i de neteja) ha de tenir les dues primeres dosis del vaccí o et fan fora. L’una, era cosa d’ella no voler-se vaccinar i ja s’ho farà. L’altra em va saber molt greu perquè era una estudiant exceŀlent i, sobretot, perquè no era culpa seva. M’ho va voler explicar bé, no em pensés que és una anti vaccins, però el problema és que ho són els seus pares, els quals li van donar un ultimàtum: si es vacunava, com ella volia fer, la treien de casa i passaven a no considerar-la mai més filla seva. La noia té 18 anys, ha viscut sempre a casa i em deia que estimava els seus pares i l’horroritzava no veure’ls mai més. Va deixar la universitat, va perdre els diners de la matrícula, que aquí és moltíssim, i que ella havia guanyat treballant a l’estiu set dies a la setmana. Una llàstima. Quins pares més bèsties!

De casos semblants n’hi ha d’altres, com ara a la província de Saskatchewan on una nena de set anys, de pares divorciats, ha estat segrestada pel pare quan la filla passava uns dies amb ell, i la policia no els troba. El segrest va ser perquè la mare volia vacunar la nena i el pare s’hi oposava. L’home és un redneck conegut en certs cercles per les seves teories conspiranoiques i idees d’extrema dreta. La mare, pobreta, està desesperada. El món és ple de gent que li falta un bull.

Publicat dins de Canadà, Catalunya, Una mica de tot | Etiquetat com a , , , | 30 comentaris

Aniversari del blog: 12 anys!!!

Com cada any el 8 de gener, us faig saber que avui el meu blog maiera fa anys. Aquesta vegada 12 anys, que és força per un blog personal, oi? Dotze anyets des d’aquell 8 de gener de 2010, quan vaig publicar la primera entrada que només tenia el títol “Hola a tothom”, res més que un títol perquè ni sabia com funcionava un blog. La primera entrada si fa no fa com cal va ser el 15 de febrer de 2010. S’intitulava “Bèsties i bestioles”, era curteta i no tenia cap imatge (encara no sabia posar-ne). Us la copio aquí: 

M’agraden els gats. També els gossos, els ratolins, els dofins, els elefants, els goriŀles… M’agraden els mamífers. Trobo que d’alguna manera m’hi puc relacionar. Sóc del parer que entre ells i nosaltres hi ha un vincle que no és senzillament saber que són els animals més propers a nosaltres, sinó que l’assumpte és més intuïtiu –els altres mamífers i nosaltres ens entenem. Jo me n’he adonat moltes vegades. I vosaltres?

Això no vol dir que no m’interessin els altres animals, és clar. Ara bé: quan em miro un insecte, per més que m’esforço, mai no trobo cap possibilitat d’afecte o, si més no, de comprensió entre l’insecte i jo. Més aviat la bestioleta no em fa gaire goig.

Quan era petita no filava tan prim pel que fa als animals. Vaig tenir una “amiga” que era una aranya –cos petit i cames llarguíssimes– que vivia a la seva teranyina en un racó de casa. La bestiola ben segur que estava atabalada d’haver d’escoltar cada dia les meves cabòries, perquè a ella m’adreçava per explicar el que tenia al cap. I, ves, ara que hi penso; tot i que no em deixava comentaris, l’aranya era una mica com aquest bloc.

Els que em seguiu de fa anys, ja sabeu que l’endemà de l’aniversari del blog, el 9 de gener, és l’aniversari del meu fill, perquè cada any ho comento.

Tampoc em puc descuidar de donar les gràcies a tothom que em llegeix, i especialment a qui em comenta, encara que sigui esporàdicament però més i tot a qui ho fa sovint. Perquè aquest blog és tan meu com vostre. Els blogs sobreviuen si tenen lectors i comentaris. Per tant, per molts anys a tothom que coŀlabora en el blog maiera!

Per acabar, també com faig sempre, passo a les estadístiques del blog, des que va néixer i fins a avui: 152.411 visites i 12.217 comentaris.

I a les deu entrades de més èxit en visites i comentaris l’any 2021:
(per anar-hi, cliqueu la imatge corresponent)

Un fragment innocent

El naixement d’una nació

La solitud de Toronto

Casa amb enfilall

Papallones de nit

Matar a Viena

No engreixar-se i d’altres coses

La dona que infectava a tort i a dret

La por en anglès

Bon Any 2022

Publicat dins de Canadà, Catalunya, Història, Natura, Temes relacionats amb la ciència, Una mica de tot | Etiquetat com a , | 22 comentaris

Bon Any 2022

Fa 3 anys vaig deixar de fumar. No he tocat ni una cigarreta des de llavors. N’hi ho faré. Però moltes vegades al dia, cada dia, em moro de ganes de fumar, sobretot quan vull escriure. Em quedo com aturada davant la pantalla, incapaç d’escriure res, com si no tingués cap força i el cap fos tan buit com la pantalla. Estic tipa dels anuncis aquests que si deixes de fumar et trobarás millor, tindrás més energia, millor salut, bla, bla, bla, pero jo mai m’havia trobat tan malament, mai amb tan poca energia i mai amb tan mala salut. És clar que tot em ve de la maleïda pneumònia de 5 mesos l’any 2019, però el cas és que la meva salut està feta un nyap i no tinc ni el plaer de poder fumar. No que ningú m’ho prohibeixi, sóc jo qui no vol fumar perquè vaig dir que no hi tornaria i sempre compleixo la meva paraula; també quan me la dono a mi mateixa.

Contenta que la Grossa hagi tocat a la vila de Castellterçol. Em va fer molta gràcia assabentar-me’n perquè a casa passàvem els estius a Castellterçol des que jo tenia onze anys. I ara que hi penso, enyoro Castellterçol. Tant de bo hi fos ara mateix. Voldria anar pel camí que va a la creu, allí pujar un pujolet, buscar fòssils una bona estona i després asseure’m a mirar la posta de sol, com havia fet tantes vegades.

Fa uns deu dies vaig tenir l’alegria de confirmar que el professor Joseph Gulsoy està bé. L’home ja té 97 anys, però viu sol, des que va morir la seva dona d’un accident, en una petita ciutat als afores de Toronto, i em deia que continua treballant en el diccionari. No vaig gosar preguntar de quin diccionari es tracta, aquest, perquè n’ha fet tants que ja no sé quin és quin! Ja sabeu que ell és professor emèrit de la Universitat de Toronto, va ser coŀlaborador de Joan Coromines, quan feia el Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana i també l’Onomasticon Cataloniae, molts anys de feina, però no són els únics diccionaris en els que ha treballat. Va ser guardonat amb el premi Ramon Llull i el premi Catalònia, té un doctorat honoris causa de la Universitat de Barcelona i és membre de l’Institut d’Estudis Catalans. I bé, que cada vegada que em comunico amb ell (ara per e-mail perquè té problemes d’oïda) ja tremolo i toco ferro, atesa la seva edat, però ell continua endavant i amb una salut prou bona.

I ahir em va trucar en Sam, el meu amic israelià que viu a Haifa i sempre em felicita l’any nou. L’amistat, que va començar a Toronto, ja té unes quantes dècades. Tenia males notícies del seu oncle canadenc de 94 anys, que va morir fa un mes. També vivia sol i era súper actiu físicament –entre altres coses feia skydiving; sí, tal com ho llegiu–, i malgrat que no va agafar covid, va ser una víctima de la covid perquè en deixar d’estar actiu i de fer vida social, bé, es va morir. Fa molts anys, gràcies en gran part a l’ajuda d’aquest oncle, vaig aconseguir quedar-me al Canadà. Sortosament la dona i les filles d’en Sam estan bé i ell continua amb el seu art (és escultor). Com ha fet dotzenes de vegades, em va convidar a passar una temporada a casa seva a Haifa. Diu que el clima d’Israel m’aniria millor que el de Toronto. Estic segura que té raó.

Avui m’ha arribat un llarg missatge de la meva estudiant Dana. Una noia extraordinàriament inteŀligent que va venir a un dels meus cursos quan tot just tenia 17 anys. De seguida em va cridar l’atenció la seva inteŀligència, perquè aprenia amb una facilitat increïble. A més sempre estava disposada a entrar en discussions de la classe i tenia els millors arguments. Llegia un munt d’autors clàssics i contemporànis i parlava unes quantes llengües. Ah, i ensenya gimnàstica rítmica, és d’allò més simpàtica i sempre està disposada a ajudar. Va continuar fent cursos amb mi, per bé que eren opcionals perquè ella era en el programa de francès; l’últim va ser el de literatura hispanoamericana. Després se’n va anar a estudiar un any a París. Quan va tornar, va entrar a fer un màster de literatura francesa. En acabar em va demanar una carta de recomanació i omplir tot de formularis per entrar a la Universitat d’Oxford a fer un doctorat en literatura anglesa i francesa, i a més amb una beca. Em va posar com a principal referència acadèmica, la qual cosa em va fer sentir força nerviosa. I si no aconseguia entrar a Oxford per culpa meva? Recordo que us ho vaig comentar al facebook, quan estava enviant totes les coses a Oxford. I bé, la Dana va aconseguir entrar a fer un doctorat a Oxford i amb una beca. Però va arribar la covid. La Dana va esperar la vacuna i que la pandèmia afluixés una mica i, mentrestant, va acabar de llegir l’obra d’Honoré de Balzac. Va anar a Oxford a finals d’agost i avui m’ha arribat la seva carta electrònica. M’ha explicat un munt de coses de la seva tesi i que està enamorada d’Oxford. Realment em sento molt orgullosa d’aquesta estudiant.

Per acabar, sabeu quantes noves especies de dinosaures s’han descobert l’any 2021? Quaranta-dues. Aquests descobriments comporten un progrés científic molt valuós, ja que la història escrita en aquests fòssils ens permet posar-los en context i interpretar el significat d’alguns esdeveniments que passen avui amb el canvi climàtic.

Bon 2022 a tothom que passa per aquí!

Publicat dins de Retalls de biografia, Una mica de tot | Etiquetat com a , , , , | 32 comentaris

Bon Nadal 2021

Us he escrit un conte, però molt i molt de pressa i no sé pas si resulta. Potser pot agradar a alguna criatura —al cap i a la fi és per a lectors molt joves. No és gaire llarg, per tant, si el llegiu, ja em direu que us sembla (amb confiança). M’he trobat no solament aclaparada d’exàmens, sinó que alhora he estat embolicada amb el sindicat i metges per aconseguir que la universitat no em faci anar a fer classes presencials el gener (fins ara eren online), ja que n’hi ha que continuen online, però se les han quedat professors situats més amunt que jo. Encara no tinc resposta. Bé, que no he parat amb tot plegat i fins aquesta nit de Nadal (aquesta matinada) no he pogut posar-me a escriure res, quan estava molt cansada.

És aquí.

Bon Nadal, amics, lectors i amics lectors!

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a , | 20 comentaris

Uns cascs una mica intertextuals

Heu vist peŀlícules del director rus Sergei Eisenstein? Si més no segur que les heu sentit anomenar. Jo n’he vist algunes: El cuirassat Potemkin, Ivan el Terrible (totes les parts) i la que ara m’interessa: Alexandre Nevski.

D’Alexandre Nevski em va quedar molt present la batalla sobre el llac tot gelat, com suposo que li deu haver passat a d’altra gent; una batalla èpica feta amb milers d’extres, amb el final del gel que s’obre i engoleix l’exèrcit invasor. Però el que em va quedar més gravat no va ser Alexandre, amb la capa moguda pel vent, al cim d’una elevació mentre contempla el seu exèrcit i, al lluny, l’exèrcit dels Cavallers Teutons; ni tampoc la dramàtica música de Prokofiev de fons, o la batalla mateixa. El que em va impressionar més va ser quan avança a cavall l’exèrcit teutó i podem veure els genets. O no els podem veure, vet aquí, perquè duen uns cascs que els tapen completament els caps amb només unes ranures pels ulls. Algú podria fer broma i dir que sembla que duguin una galleda cap per avall, però jo trobo que fa basarda perquè no hi ha manera de veure cap cara, res, de coll en amunt és tot el casc. En alguna ocasió, per les ranures, s’endevinen les ninetes d’uns ulls, però encara fa més feredat.

A què ve parlar d’això? Doncs que avui m’ha vingut al cap la primera noveŀla de la saga de la Interferència, Més enllà del somni, que molts de vosaltres heu llegit. Recordava el capítol “Combat de nit”, amb l’exèrcit rocdurià que envaeix les terres de Gelgel i s’esdevé la Batalla d’Abledeer (quan l’Anna i l’Alison fan la coneixença de l’Ival —per tal de situar-vos). Bé, quan el vaig escriure imaginava els rocdurians a cavall amb uns cascs iguals iguals als que duen els teutons a Alexandre Nevski. A la noveŀla només dic que els cascs els tapaven tota la cara i els donaven un aspecte temible, per tant els lectors poden imaginar els cascs com vulguin, però us asseguro que jo els veia exactament com a la peŀlícula d’Eisenstein.

Per mi es tracta una mica d’uns cascs intertextuals.

A sota teniu la batalla al llac gelat d’Alexandre Nevski (els Cavallers Teutons surten al cap d’uns minuts de començar).

Publicat dins de Cinema, Interferència (saga), Més enllà del somni | Etiquetat com a , , , , | 14 comentaris

Un altre adeu, aquest al Canadà

Ho vaig comentar al facebook i al twitter, però m’ha costat força escriure una entrada al blog sobre el tema. La feinada tremenda que tinc i la salut sempre avall no han ajudat. Bé, es hora que us presenti la meva amiga Medora.

La Caroline Medora Sale (pels amics Medora) ha estat una escriptora canadenca de noveŀla negra i noveŀla històrica. Va néixer a Winsor, a la província d’Ontario, però de petita va viure uns anys a Washington, atesa la feina del seu pare, després una altra vegada a Windsor, i un cop començà la universitat ja va viure sempre a Toronto. Es va doctorar d’estudis medievals a la Universitat de Toronto. S’havia especialitzat en l’edat mitjana del sud de França i part de la Península Ibèrica, la qual cosa la va empènyer a aprendre a fons francès i castellà. El seu marit, en Harry Roe, ara professor emèrit de la Universitat de Toronto, també és medievalista però d’estudis celtes i llengües nòrdiques.

La Medora va treballar molts anys de professora de literatura anglesa en una escola secundària. Les seves classes eren majorment sobre Shakespeare i va aconseguir que munts d’alumnes aprenguessin a fons les obres del dramaturg anglès. Encara se’n recorden i amb una gran estimació per la Medora. I mentre era en aquesta escola va començar a escriure noveŀles de gènere negre.

Quan  la vaig conèixer, ella havia deixat de treballar a l’escola. Ja havia escrit la famosa sèrie amb la parella Harriet Jeffries i John Sanders com a protagonistes. A mi em van encantar títols com Murder on the Run o Shortcut to Santa Fe, per esmentar un parell dels set títols que té la sèrie. Tenien a més la gràcia de ser canadencs, l’autora i els personatges, i de passar quasi tots a la ciutat de Toronto, perquè sembla que sempre hagi de ser tot dels Estats Units. Va publicar la primera noveŀla l’any 1986, a la branca canadenca de l’editorial Penguin, però una altra editorial va comprar els drets dels llibres de la Medora (no sé els detalls perquè jo encara no la coneixia), i aquesta editorial era la Charles Scribner’s Sons de Nova York, molt antiga (fundada el 1846), on van publicar autors com ara Henry James, F. Scott Fitzgerald o Ernest Hemingway. Les set noveŀles de la sèrie  van passar, doncs, a ser part de l’editorial Charles Scribner’s Sons. I van tenir força èxit, amb ressenyes molt positives de diaris com el New York Times o el Globe & Mail de Toronto. A més a més, el 1987 havia guanyat el Crime Writers of Canada Awards of Excellence, premi per la millor noveŀla negra canadenca de l’any. I la Medora va ser presidenta del Crime Writers of Canada (1989-1990) i també presidenta del consell directiu de l’organització internacional Sisters in Crime (1998-1999).

La vaig conèixer el mes de setembre de 1998 (o 1997, no puc recordar quin dels dos). Ella i el seu marit van venir a la meva classe de català de primer any, quan jo impartia aquest curs i el de cultura catalana a la Universitat de Toronto. De primer no sabia qui eren. Em va estranyar veure’ls en una classe on els altres estudiants tenien entre 18 i 20 anys, i en Harry ja passava de l’edat de jubilació. Però de seguida es van adaptar a la classe i van resultar ser els millors alumnes. Em van explicar que havien fet un viatge a Girona, n’havien quedat enamorats i volien aprendre català. Vam acabar fent certa amistat i en venir l’estiu em van contractar perquè els hi fes classes de pràctica de català. Ens trobàvem en un cafè del centre i allí fèiem la classe. I l’amistat va créixer. A a finals d’estiu ja em convidaven a sopars que feien a casa seva pels amics. Aquell any, també, la Medora va publicar la noveŀla Remedy for Treason, la primera d’una nova sèrie sobre un metge jueu i cec de Girona, durant el segle XIV i la pesta negra. Una noveŀla de gènere negre i alhora una noveŀla històrica, que la Medora va signar amb el seu altre nom, Caroline, i el cognom del marit, Roe, ja que la seva agent li va dir que vendria més llibres. A la tardor, la Medora i en Harry van tornar a Girona.

Quan la Universitat de Toronto va eliminar els cursos de català (el braç d’Espanya és molt llarg), per bé que entre les dues classes tenia 122 estudiants, una barbaritat, en Harry va organitzar una recollida de signatures entre els professors de la universitat –se’n van recollir centenars–, però els cursos de català van ser igualment eliminats. Aquell any la Medora va publicar el segon llibre de la nova sèrie d’Isaac el cec, intitulat Cure for a Charlatan. Ella i en Harry van tornar a Girona. I vet aquí que Edicions 62 va publicar el primer llibre de la sèrie en català: Remeis i traïcions.

Els anys que van seguir, jo, a més de fer classes a la Universitat de McMaster i després al campus de Glendon de la York University, vaig continuar fent classes privades per La Medora i en Harry, malgrat que el seu català ja era boníssim –en Harry s’havia fet ell mateix tot un diccionary de català-anglès. La Medora va publicar més títols de la sèrie a la Girona medieval; un altre va ser publicat per Edicions 62, Remei per a un xarlatà. La sèrie de Isaac el cec en anglès va arribar a 8 llibres l’any 2004. Tot i que en català no en van publicar més, editorials de França, Alemanya, Rússia, Espanya (i d’altres que no recordo d’on eren) van publicar-los en les seves llengües.

En un dels viatges a Girona, van anar a la llibreria d’una ciutat de la Catalunya Nord, no recordo si era Perpinyà, on tenien llibres de la Medora. I es van trobar amb l’escriptor Joan-Lluís Lluís que també signava llibres o feia una presentació. La Medora hi va parlar i ja a Toronto m’ho va explicar. Bé, és només una anècdota, però no sé per què em va quedar molt present.

L’amistat amb la Medora i en Harry va continuar i eventualment jo vaig començar a escriure Més enllà del somni. Abans que me’l publiquessin, la Medora va llegir el manuscrit i se’n va enamorar, tant que va decidir traduir-lo a l’anglès. Tant ella com en Harry, que també el va llegir, van dir que era millor que Harry Potter i que seria un gran èxit (ells, com d’altres persones, es van equivocar). El cas és que em van animar molt, sempre m’animaven. I quan l’any 2008 Edicions del Bullent em va publicar la noveŀla, la Medora ja quasi havia acabat la traducció. El llibre es va publicar en anglès el 2009. A sota teniu una fotografia del dia de la presentació (no en tinc cap de millor): la Medora i jo, signant llibres, i l’artista que va fer la coberta.

Quan vaig publicar la continuació, Perduts a l’altre món, i el vaig anar a presentar a Barcelona, la Medora estava escrivint una nova noveŀla. Havia llegit Perduts a l’altre món, també li havia entusiasmat i s’havia compromés a traduir-lo de seguida que acabés la seva noveŀla. Però tot començà a anar malament. Primer en Harry va estar molt malalt, després ella, molt temps, anys, fins al punt de perdre la vista. Mai no va acabar la seva noveŀla per bé que sempre deia que es posaria més bé i l’acabaria. Va recuperar una mica la vista, però la seva salut va anar avall.

Fins a arribar a la setmana passada que va morir d’un atac de cor inesperat.

La Medora ha estat una gran amiga a qui vaig veure entre un i dos dies a la setmana durant una pila d’anys, fins que la meva vida es va complicar massa i la salut, tant d’ella com la meva, també, i ja només ens comunicàvem per telèfon. Però durant uns 13 o 14 anys parlàvem sovint per telèfon, en un cafè o a casa seva. Era una persona molt alegre, cultíssima, amb un humor irònic súper divertit. I molt generosa, sempre disposada a ajudar.

Estic molt trista.

Publicat dins de Canadà, Més enllà del somni, Retalls de biografia, Una mica de tot | Etiquetat com a , | 20 comentaris

La dona que va evitar un atac d’Estats Units al Canadà

L’any 1813, Laura Secord, després d’una caminada èpica, va donar l’alarma sobre un atac imminent dels Estats Units a les colonies canadenques. Va ser durant l’anomenada Guerra de 1812.

La Guerra de 1812 és complicada i llarga d’explicar, per tant em limitaré a dir que va ocórrer en territory dels Estats Units i de les colonies canadenques. Hi van estar involucrats americans, anglesos, colons canadencs, diverses nacions indígenes de l’Amèrica del Nord i un poc els espanyols. Pel que fa a les causes, n’hi havia un munt, però una de molt clara per part dels Estats Units era annexionar-se les colonies canadenques.

Laura Ingersoll va néixer l’any 1775 a Massachusetts. Malgrat que el seu pare va lluitar a la Guerra d’Independència Americana (1775-1783) al costat dels rebels, l’any 1795 la Laura va immigrar a la colonia britànica d’Upper Canada (gran part del que és la província d’Ontario), com van fer molts altres que donaven suport a la Gran Bretanya, els loyalists. Un cop allí, la Laura va rebre una subvenció per establir-s’hi, va obtenir una petita casa i va regentar una taverna. Passats dos anys es va casar amb James Secord i la parella se’n va anar a viure a Queenston, prop de Niagara Falls. Poc després d’esclatar la guerra amb els Estats Units, en James va ser ferit a la batalla de Queenston Heights i va ser rescatat del camp de batalla, literalment, per la seva dona! Mesos més tard els americans van ocupar part de la península de Niagara, Queenston inclós. Unes setmanes després de l’ocupació, la Laura va sentir la conversa d’uns oficials americans: els Estats Units preparaven un atac sorpresa a la part no ocupada d’Upper Canada.

Atès que el seu marit estava convalescent i no ho podia fer, la Laura va decidir anar ella a avisar al tinent James FitzGibbon que comandava les forces britàniques a Beaver Dams, a 32 km de distància, a través de terres boscoses i desconegudes per la Laura. La caminada que va fer es considera heròica.

La Laura va sortir a la matinada i, en comptes d’agafar la ruta més directa, va fer volta per evitar topar-se amb guardes americans. Al vespre, després d’haver caminat tot el dia sense treva, s’adonà que estava desorientada. S’havia perdut dins l’espessor dels boscos. I tot d’un cop es va trobar amb una acampada de guerrers mohawk. De moment es va esverar, però va mantenir la calma mentre explicava a tota la colla de guerrers que el seu marit estava convalescent, que ella tenia un missatge molt urgent pel tinent James FitzGibbon a Beaver Dams, i que estava perduda. Com que els mohawk estaven de part dels anglesos, de seguida van ajudar la Laura, guiant-la tota la nit fins a arribar a Beaver Dams.

Passats dos dies, l’exèrcit americà que anava a caure per sorpresa sobre els defensors d’Upper Canada va ser emboscat pels britànics i 400 indígenes, i s’esdevingué la batalla de Beaver Dams. Els americans van haver de rendir-se. Va ser una gran victòria, però als informes oficials de la victòria, res es deia sobre Laura Secord.

Durant els següents 15 anys, la familia Secord va viure en la pobresa, fins que en James va aconseguir una plaça de jutge. Quan va morir en James, la Laura es trobà sense recursos i ja amb 66 anys, però era una dona espavilada i va obrir una escola per nens petits a casa seva. Les peticions al govern demanant una pensió no van tenir resposta.

Quan la Laura ja tenia 85 anys, el Princep de Gaŀles va fer una visita al Canadà i per casualitat es va assabentar de la caminada de la Laura durant la Guerra de 1812. Immediatament la va voler conèixer. Abans d’anar-se’n, el Princep li va enviar diners i la Laura va poder viure còmodament fins a morir a 93 anys.

Laura Secord és ara molt coneguda. Se l’estudia a totes les escoles com una gran heroïna de la historia del Canadà, se l’ha celebrat en poemes i obres de teatre, hi ha nombrosos llibres sobre ella, també estatues, una pintura amb el seu retrat en el Parlament d’Ontario a Toronto i un munt d’escoles al Canada duen el seu nom. No és estrany perquè, d’acord als historiadors, la heroïcitat de la Laura va alterar el rumb de la guerra que van acabar perdent els americans i Canadà és avui un país independent.

I per cert, també tenim les famoses xocolatines canadenques Laura Secord, una empresa de més de 100 anys i amb dotzenes de botigues per tot el país, que va triar aquest nom per celebrar l’heroïna canadenca.

Publicat dins de Canadà, Història | Etiquetat com a , , | 11 comentaris

La por en anglès

Sovint vull dir alguna cosa en català, però la paraula clau que em ve al cap és en anglès i no li trobo equivalent en català. D’altres vegades em passa el contrari, quan no aconsegueixo una bona traducció a l’anglès de la paraula catalana que m’ha vingut al cap. I tinc la impressió que depèn del tema. Si es tracta d’un tema de por, per exemple, l’anglès ens guanya, em sembla. Si m’equivoco, ja m’ho direu.

En anglès hi ha una veritable pila de mots per expressar la por. Només enfocant-nos en els adjectius qualificatius ja en tenim un munt. I no trobo tants equivalents en català. Fem-hi una ullada.

Comencem amb l’adjectiu més simple pel que fa a aquest tema: scary o “que causa por”. Per tant, no tenim l’adjectiu “por” i diem “de por”. A scary movie serà, doncs, “una peŀlícula de por”.

Però què fem amb eerie? Ho tradueixen com “misteriós” o “estrany”, però ja hi ha una paraula equivalent en anglès per “misteriós”, que és mysterious i per “estrany” és strange. A més, aquestes traduccions no són el que vol dir eerie. Com traduim, doncs, eerie sense traduir-ho per “misteriós” o “estrany”? No ho sé, no trobo cap mot equivalent. Només puc pensar en “una cosa misteriosa/estranya que fa por” —perquè no totes les coses misterioses o estranyes fan por—, per bé que no és una traducció que rutlli en absolut. Alguns exemples serien: an eerie song (una cançó estranya que fa por); an eerie fog (una boira misteriosa que fa por); an eerie midnight cry (un crit misteriós que fa por a la mitjanit). Bé, trobeu alguna cosa millor, en català?

Anem a una altra: ghostly, aquesta encara ja que es pot traduir per “fantasmal”, però de vegades no és ben bé això en català. Per exemple: his paintings are extremely colorful and yet ghostly (les seves pintures són molt colorides si bé fantasmals). Em sembla que no estem dient exactament el mateix.

I què me’n dieu de uncanny, la qual també tradueixen com “estrany”. I, sí, uncanny vol dir “estrany” però no només; seria més aviat “estrany d’una manera inquietant”. Per exemple: an uncanny feeling that she was being watched (una estranya i inquietant sensació que l’estaven vigilant); he bore an uncanny resemblance to the dead sailor (tenia una estranya i inquietant semblança al mariner mort).

Continuem amb el mot creepy, que solen traduir per “horripilant”, però en força casos em sembla una mica exagerat. Creepy vol dir que una cosa o persona causa una sensació desagradable de por o d’inquietud, com per example: is she still married to that creepy guy? (encara està casada amb aquell paio desagradable i inquietant?).

Ei, i la meva preferida: spooky, que es tradueix com “esgarrifós”, però no em sembla que expressi prou bé el mot spooky que significa una cosa sinistre que causa por o inquietud. Aquí teniu uns exemples: I bet this place is really spooky late at night (m’hi jugo alguna cosa a que aquest lloc és realment sinistre i causa inquietud tard a la nit); a spooky bedtime tale (un conte de por de l’hora d’anar al llit); it’s kind of spooky (és així com inquietant); dark spooky castles haunted by ghosts (castells foscos, sinistres i amb fantasmes).

I també tenim blood-curdling. Més fàcil, aquest adjectiu. Literalment vol dir que coagula la sang, però em sembla que una bona traducció seria “aterridor”, com a the warrior’s blood-curdling cry (el crit aterridor del guerrer). Molt similar és spine-chilling. Literalment, que refreda l’espinada, i que també es podria traduir com “aterridor” o bé “esborronador”.

I n’hi ha més: weird, unearthly, frightening, hair-raising, terrifying, chilling i un llarg etcètera; però és tard, estic molt cansada i això es fa llarg. En qualsevol cas, només volia explicar que de vegades em torno ximple cercant al cap una bona traducció, que no trobo perquè de fet no existeix; i també volia dir que de mots per coses de por, l’anglès n’és  curull. Ah, i sisplau, feu-m’ho saber si trobeu una bona traducció al català per algun d’aquests mots.

Publicat dins de Llengua | Etiquetat com a , , | 28 comentaris

Hipopòtams i formigues republicanes

Colòmbia, un país amb coses meravelloses i d’altres de terribles, fa anys que té un problema amb els hipopòtams. Sí, ja sé que no és un animal de l’Amèrica del Sud, però a Colòmbia n’hi ha des que Pablo Escobar, el famós traficant de cocaina, se’n va fer portar. Potser ja n’esteu assabentats, però ho contaré per si de cas hi ha qui no ho sap.

Els hipopotams són animals terriblement agressius i poderosos que dominen allí on es troben. I això ha passat a Colòmbia amb els hipopòtams que eren de Pablo Escobar. Segons diuen, en tenia quatre, però després de la mort d’Escobar van fugir i van arribar fins al gran riu Magdalena on es van multiplicar –en poc temps ja n’eren 40, i es calcula que ara n’hi ha entre 80 i 100–. En conseqüència, la fauna local ha sofert, diverses especies endèmiques poden extingir-se i tot plegat esdevenir un autèntic desastre ecològic, ja que en uns 20 anys més hi podria haver milers d’hipopòtams a Colòmbia. A més, són un gran perill per la gent que viu prop del Magdalena, perquè els hipopòtams, animals territorials i ferotges, s’aventuren fins i tot dins dels pobles. S’ha parlat de castrar-los, però a veure qui és capaç de castrar un hipopòtam, i no diguem si n’hi ha dotzenes. Segons sembla, és una tasca pràcticament impossible de fer.

Això d’introduir espècies foranes iŀlegalment ha esdevingut un maldecap a molts països (potser a tots?). No n’hi havia prou amb la contaminació, deforestació i etcètera etcètera, que a sobre tot de delinqüents han hagut d’introduir espècies alienes en uns ecosistemes diferents. Però quina educació ha rebut aquesta gent? Cada dia més decebuda amb la raça humana; no tenim remei.

Bé, per acabar d’una manera més alegre: sabíeu que hi ha formigues republicanes? Doncs sí, n’hi ha, perquè no totes tenen una reina. L’anomenada diacamma rugosum, una formiga nativa de Borneo –per bé que es troba també a molts altres països del sudest d’Asia–, no té una casta amb monarquia. En comptes de tenir una reina, les obreres prenen part en llargues competicions fins a decidir quina serà la millor per pondre els ous.

Publicat dins de Medi ambient, Natura | Etiquetat com a , , , | 32 comentaris

La dona que infectava a tort i a dret

Fa un poc més d’un segle, una dona va causar diversos brots de febre tifoide a l’estat de Nova York. Va infectar directament 51 persones i va causar, també directament, tres morts, però dels brots que va iniciar tota soleta van morir 639 persones, que se sàpiga de segur, i moltes més que no es pot provar. Tot i això, ella no va tenir mai cap símptoma, ja que era una portadora i transmisora totalment asimptomàtica. La dona es deia Mary Mallon; però se la coneix popularment com a Thyfoid Mary, malgrat que es considera políticament incorrecte anomenar-la així.

L’any 1907, en una casa a Park Avenue, Nova York, van entrar en contacte una cuinera i un detectiu. La cuinera era Mary Mallon. El detectiu, de nom George Soper, era un expert en sanejament urbà, conegut com a lluitador d’epidèmies (epidemic fighter) i havia estat cridat en nombroses ocasions per l’estat de Nova York per tal que investigués brots de malalties. Aquell any, George Soper va arribar a la casa de Park Avenue per investigar uns brots de febre tifoide que, estava segur, provenien de la cuinera Mary Mallon.

Mary Mallon era una dona irlandesa que havia immigrat a Nova York quan tenia 15 anys. I després de passar uns anys amb uns oncles que vivien allí, va posar-se a treballar de cuinera. Entre l’any 1900 i el 1907, va treballar per a set famílies a diferents llocs de l’estat de Nova York, i a totes les set cases hi van haver brots de febre tifoide mentre Mary hi treballava. George Soper feia mesos que investigava un seguit de brots a l’estat de Nova York, els quals ja havien causat 639 morts. I aquella va ser la primera vegada que Soper va poder traçar-ho tot a un sol portador: Mary Mallon, la qual, d’altra banda, es trobava perfectament.

Va ser gràcies a aquest cas que Soper va confirmar que hi ha portadors i transmisors de malalties que són asimptomàtics. Els resultats de la seva investigació els va publicar més endavant al Journal of the American Medical Association. Però aquest cas va dur també a un debat sobre la llibertat personal quan es tracta d’anar contra la salut pública.

Quan, a la casa de Park Avenue, George Soper va confrontar Mary Mallon amb l’evidència, i li va demanar unes mostres d’orina i de femta, la dona va llançar-se cap a ell amb un gros ganivet. Uns dies més tard s’hi va enviar la Dra. Sara Josephine Baker. Aquesta metge, la primera dona en adquirir un doctorat en salut pública, va provar de convèncer Mary Mallon que li donés les mostres que ja li havia demanat George Soper, però Mary va reaccionar amb igual violència. A la fi, amb l’ajuda de cinc policies, la Dra. Baker va dur Mary Mallon a un hospital on es van aconseguir les mostres –després que Mary gairebé aconseguís fugir. I, efectivament, Mary Mallon era portadora de salmonella typhi el bacteri que causa febre tifoide.

Contra la seva voluntat, es va posar Mary Mallon en quarantena en una petita casa en una illa, a l’estuari de Nova York, on només hi havia un hospital. L’any 1909, Mary, amb un advocat, va dur el Departament de Salut de Nova York a la cort, argüint que l’havien empresonat. Mentrestant l’opinió pública debatía sobre si la llibertat individual era més important o no que la salut pública. L’afer anà a parar a la Cort Suprema, la qual va decidir que s’havia de protegir la comunitat contra la recurrència de la malaltia i, per tant, Mary Mallon havia de continuar confinada a l’illa. Un any més tard, però, un nou comissari de salut la va deixar lliure amb la condició que no tornés a treballar de cuinera.

Però Mary Mallon hi va tornar. Fins l’any 1915 va treballar per Nova York i New Jersey en un hotel, un spa, un restaurant, una pensió i una clínica de maternitat, sempre de cuinera. Quan aquell any hi va haver un brot de febre tifoide, es va demanar al detectiu George Soper que tornés a investigar. I la cuinera que s’anomenava Mrs. Brown va resultar ser Mary Mallon, la transmisora també d’aquell brot. Se la va tornar a confinar a l’illa, on es va quedar fins que va morir.

George Soper va comentar diverses vegades que el cas de Mary Mallon mostra com és de difícil fer entendre a la gent que està infectada que ha de protegir els altres. Segons sembla, Mary Mallon mai no va creure que ella podia infectar ningú, perquè mai no va creure que fos portadora del bacteri –com podia ser-ne si es trobava perfectament? Però no era només una portadora, sinó una súpercontagiadora.

Mary Mallon ha estat el tema d’una peŀlícula, de diversos llibres, entre d’altres una noveŀla, i ha estat també un personatge de Marvel Comics.

Publicat dins de Temes relacionats amb la ciència | Etiquetat com a , , , | 20 comentaris

Un capítol de llibres

Avui em fa molta iŀlusió tornar a la meva saga, amb un capítol curt de la noveŀla Ombres i flames. Esborraré algunes coses que podrien revelar massa, però s’entendrà bé. Es tracta d’un episodi a l’altre món, concretament al país de Rocdur. Hi trobem el cap de l’exèrcit de Rocdur, un home que obeeix el Senyor, malgrat no agradar-li. Per culpa d’una estratègia equivocada del Senyor de Rocdur, el Cap va ser malferit a la batalla contra els foscans, quan els Rocdurians volien envair Fosca –episodi de Perduts a l’altre món–. El Cap, com potser recordeu dels primers dos llibres, pateix d’un insomni terrible; abans aconseguia dormir amb les històries que li explicava en Tam, fins que el nen va fugir a Sura amb la Tariana, la filla del Cap, i el guerriller Tajun.

Ja em direu què us sembla, oi? M’estic quedant sense més fragments de les noveŀles per oferir-vos, perquè gairebé tots els capítols que queden, malgrat ser molts, són massa importants i reveladors per usar-los al blog.

Llibres

Els cims de les muntanyes que envolten la Vila de Rocdur encara estan nevats, però les seves faldes comencen a verdejar, s’hi obren poncelles i nombroses bestioles s’apressen entre les tiges tendres. La Vila reposa tranquiŀla sota el sol d’un migdia de principis de primavera: al mercat poques dones hi feinegen, els soldats endrapen el dinar a la caserna i la resta de rocdurians són a casa. Però als carrers, esmorteït pel sòl de terra, repercuteix el so dels cascs d’un cavall. El genet és el Cap.
Deixa enrere la plaça de la senyera amb les seves cases folgades i s’endinsa pels carrers adjacents on s’aixequen més residències opulentes. No s’atura, sinó que continua cap al raval on viuen rocdurians amb recursos més escassos que els altres.
Així que arriba a la perifèria de la Vila, ressegueix un carrer amb cases a una banda; l’altra s’obre als conreus, i al lluny, abans d’arribar a les altes muntanyes, s’eleven turons boscosos que formen diminutes valls amb masies. El riu ho envolta tot i es perd cap al sud.
El Cap estira les regnes i deté el cavall davant d’una casa estreta i força negligida. Descavalca, lliga la muntura en una anella i pica suaument a la porta d’entrada. Espera.
Un home obre. Té els cabells lligats en una cua i una barba també llarga; s’ha quedat tens en veure el Cap. Com que l’home no reacciona, el Cap es fica a la casa i tanca la porta.
—Ramià?
—Si, Cap, jo mateix —i s’agenolla tot seguit.
—Aixeca’t. He de parlar amb tu. Anem a dins.
L’home vaciŀla, però incapaç d’oposar-se al Cap, el guia per un passadís que desemboca a una sala amb una gran llar on cap foc no flameja, butaques atrotinades, prestatges i taules plenes d’ampolletes amb líquids de colors, i pergamins; de fet hi ha pergamins pertot arreu.
Esquivant l’escampadissa, el Cap treu un pergamí d’una butaca, s’asseu i li indica a Ramià que s’assegui en una altra. I tot d’un cop li etziba:
—On tens els llibres?
—Quins llibres? —li tremola la veu, les mans, les cames.
—No em facis perdre el temps. Ets germà de la Liana, la meva dona morta, i l’oncle de la meva filla. No et denunciaré. On tens els llibres?
L’home fa un sospir i s’aixeca. Prem un resort sota una taula i se sent una mena de gemec; a poc a poc es desclou una espaiosa obertura al fons de la llar. El Cap s’hi apropa.
—Són a l’altra banda, els llibres?
—Sí, Cap —agafa una grossa espelma—. Us l’iŀluminaré.
De seguida són en una altra sala, aquesta endreçada, amb parets folrades de lleixes atapeïdes de llibres i pergamins enrotllats. Una escala de mà es recolza en un racó.
—D’on ha sortit tot això?
En Ramià s’escura la gola i fa:
—Veureu, la meva família sempre va tenir llibres, de moltes generacions, i…
—Tal com em pensava, no tots van anar a parar a la Liana i després a la Tariana.
—En efecte, els altres són aquí, i jo n’he fet més.
—Tu fas llibres? —el Cap sembla molt sorprès—. Quina mena de llibres?
—Oh, de diferents tipus: sobre la història de Rocdur o històries que m’empesco; m’agrada sobretot fer-ne per a infants —somriu i es queda embadocat pensant qui sap què.
El Cap l’observa, desconcertat. Aquell Ramià deu ser l’home més estrany que ha conegut mai. De sobte arrufa les celles.
—Qui llegeix aquests llibres?
—Ningú —el somriure s’apaga.
—Doncs per què els fas?
—No ho sé pas, em distreu i m’agrada —diu amb senzillesa, i afegeix—: Voleu examinar-ne alguns?
—Sí, és clar.

En Ramià li dóna l’espelma i agafa l’escalà de mà.
—Vejam… Ah, allí —apuntala l’escala—. Feu-me llum, si us plau.
Poc després, tots dos retornen a la sala dels pergamins, carregats amb alguns llibres que dipositen en una taula. En Ramià n’agafa un de primet i li dóna al Cap.
—Aquest es diu “La cabreta entremaliada”. És per a infants, hi, hi.
El Cap es mira en Ramià un moment, com si no sabés com classificar-lo. Fulleja el llibre: té poques parts escrites, però moltes iŀlustracions.
—Tu l’has escrit i has fet les imatges també?
—I tant. Podeu veure tots els meus estris —assenyala les ampolletes amb líquids de colors; i obre un altre llibre, gruixut, amb les pàgines plenes d’escrit i només petites iŀlustracions als marges—. Aquest no me l’he inventat jo, l’he copiat d’uns manuscrits antics perquè començaven a esborrar-se les lletres. De vegades invento històries i d’altres copio manuscrits que ja existeixen, bé perquè es fan malbé o bé perquè són escrits en la llengua antiga; en aquest últim cas, els transcric a la llengua comuna.
—Em pensava que només els savis del Castell sabien la llengua antiga.
—Ells i jo. Que sàpiga, ningú més.
El Cap passa una bona estona inspeccionant d’altres llibres.
—Les imatges que fas em recorden les d’un llibre de la Tariana, La història de l’Ilarió, que conté “Les gestes d’Alarús”.
—Ah! L’heu llegit? Sí? Oh, i us va agradar?
El Cap no li respon, però pregunta:
—El vas fer tu?
—El vaig fer, certament, però la història ja existia. La vaig trobar en manuscrits antics. Va ser el primer llibre que vaig fer, i li vaig regalar a la meva germana Liana.
—Què se’n farà de tots aquests llibres quan et moris? Ho has pensat?
—Es quedaran on són i… Bé, potser algun dia algú els llegirà.
—Estan prohibits els llibres que no són els oficials. Ho tens present?
—Sí, Cap, però no fan cap mal aquí, a casa meva.
—Però estan prohibits!
En Ramià ha empaŀlidit.
—M’heu dit que no em denunciareu.
—Cert, però et puc manar que et desfacis dels llibres.
—Si us plau, Cap, seria la meva mort. I…, perdoneu, però el llibre que teniu de l’Ilarió i les gestes d’Alarús també estaria dins dels proscrits, oi?
La cara del Cap s’encén d’indignació i en Ramià sembla preparar-se pel cop que li arribarà, però el Cap es limita a fer un esbufec i dir:
—Me n’he d’anar.
—Voleu endur-vos algun llibre? Potser us serà útil per agafar la son.
—Potser sí —i n’agafa un com qui res.

És de nit i a la Vila de Rocdur només hi ha una finestra iŀluminada, la de la habitació del Cap, tal com des del Castell poden comprovar els ulls encesos del Senyor. Però el tirà de Rocdur no sap que el Cap s’ha adormit tranquil en acabar la història de “La cabreta entremaliada”.

Publicat dins de Interferència (saga), Llibres juvenils en català, Ombres i flames | Etiquetat com a , , , | 14 comentaris

No engreixar-se i d’altres coses

Aquest últim any i mig, si fa no fa, m’he engreixat per primera vegada a la meva vida d’adulta, perquè el meu pes va ser invariable durant dècades (tret del meu embaràs) fins que va arribar la pandèmia. Tinc roba que si era ajustada ara no m’entra, i amb l’altra vaig molt incòmode ja que encara no m’he comprat res nou, per falta de temps i, a més, perquè de tota la vida odio haver d’anar a comprar roba! Per això, abans, quan hi anava i trobava alguna cosa que em convencés (difícil, perquè sé molt bé què vull, però rarament ho trobo), comprava 2 o 3 peces iguals per tal que durés uns anys i no haver de perdre temps amb activitats que odio.

Bé, el cas és que entre fer classes en línia i tots els mesos que vaig estar sense quasi sortir després de lesionar-me el genoll, que continua amb problemes, aprimar-me sembla una utopia. Per això, quan em va arribar l’últim butlletí de la Universitat de Toronto (que m’envien per ser exalumne) i vaig veure un article intitulat “U of T study shows that nuts are not linked to weight gain” (Un estudi de U of T mostra que els fruits secs no van lligats a engreixar-se), el vaig llegir. S’ha d’entendre que “nuts” són fruites dins d’una closca dura: ametlles, nous, pacanes, pistatxos, nous del Brasil, macadàmies, avellanes… Res a veure amb panses, per exemple; per bé que malgrat no ser un “nut” sinó un llegum a l’estudi van incloure els cacauets. El van fer diverses universitats en diferents països i, precisament, qui ha estat una de les autores de l’estudi a la U of T, Stephanie Nishi, es troba ara a Catalunya on estudia a fons d’altres propietats dels fruits secs. És a la Universitat Rovira i Virgili, al laboratori de Jordi Salas Salvadó qui és també el director del CCNIEC (Centre Català de la Nutrició del Institut d’Estudis Catalans). Curiositats.

Doncs bé, després d’un estudi amb més de mig milió de voluntaris i 121 assatjos clínics, l’evidència va ser clara: a més de ser beneficiosos per als diabètics i per a la gent amb problemes cardiovasculars, i ser molt indicats per tenir una bona salut, els fruits secs no fan augmentar de pes i es recomanen per a la gent que es vol aprimar. Ja ho sabeu.

El dissabte 9 d’octubre vaig tenir massa feina (moltíssima!) per poder escriure una entrada al blog. Però hauria volgut felicitar els amics al País Valencià. Per tant: Amics valencians, espero que tinguessiu una bona Diada!

El dimecres vaig tenir una alegria en assabentar-me de la vacuna per la malària. Moren tants i tants nens cada any! Ara mateix no tinc els números, però són desenes de milers, la gran majoria a l’Àfrica subsahariana. En vaig parlar en una classe, tot i que no tenia res a veure amb el curs. Molts dies començo les classes amb alguna cosa que sospito que no saben i considero important que ho sàpiguen.

Parlant de vacunes, el dijous de poc perdo la feina, per tenir-ne tanta. I perquè la universitat ens atabala amb 30 o 40 o més missatges diaris (deixant de banda els dels estudiants). És una tortura, que va des d’anunciar alguna ponència o exposició, fins a demanar (gairebé exigir) que fem dotzenes de cursos per aprendre a fer les classes més divertides i atractives. Hi ha professors que passen tot el temps lliure fent cursos d’aquests (es tracta d’incloure ”juguets” a la classe) i d’altres professors estem fins el capdamunt de tot això. Bé, doncs m’atabalen tant i em fan perdre tant temps, perquè ho he de llegir bé i moltes vegades respondre, a més de la feinada que ja tinc amb les classes, que em va passar per alt que el dilluns era l’últim dia per enviar la prova de vacunació a la universitat, o no hi pots treballar més. Ens devia passar per alt a molts, perquè el dijous al matí ens arribava un missatge amb un ultimatum per aquell dia, per a qui no ho havia enviat quan tocava. Vaig haver de córrer perque anava a començar una classe, i no recordava on tenia la còpia del document ni on ho havia d’enviar. Ho vaig fer a temps, però quin ensurt —mira que si tot i vacunada m’acomiaden per no haver tingut temps de respondre!

Per acabar, us voldria presentar una activista i cantant quítxua del Perú. Potser la coneixeu, es diu Renata Flores. Per si no sabeu qui és, aquesta noia vol rescatar la seva llengua, el quítxua, i la vol promocionar sobretot entre els joves. És una cantant independent, que és part dels nous cantants i compositors andins que volen promocionar el quítxua entre els joves peruans. Són els promotors de la música urbana andina, també anomenada rap andí o inca trap, on combinen el rap, el reguetón i els sons del camp andí. A les seves cançons, Renata Flores empra majorment el quítxua, l’única llengua que parlaven les seves àvies, tal com ella explica, però de vegades canta en castellà. Parla de la discriminació, de la cultura dels seus avantpassats, de gent de l’altiplà que es va rebeŀlar contra els espanyols, i ho va pagar car, com en el cas d’una dona, María Parado de Bellido, a qui van torturar i finalment afusellar i de qui parla Renata Flores en una de les seves últimes cançons. També en té una on es refereix a les dificultats dels nens de les muntanyes per accedir a l’escola, sobretot les nenes, les quals han de fer un recorregut en molts casos de tres hores per arribar-hi; després tres hores de tornada quan ja és fosc, i de vegades són atacades. A sota la teniu. Les nenes que hi surten són nenes de les muntanyes que van voler coŀlaborar en el vídeo. Us he posat subtítols en castellà, però no sé si es mantindran (ja sabeu com canviar-los, oi? amb la rodeta de configuració a baix a la dreta del vídeo, aneu a quítxua i amb la fletxa a quítxua-español).

Publicat dins de Canadà, Música, Una mica de tot | Etiquetat com a | 22 comentaris

Avui anem al Pacífic

No pensava escriure un conte, però mentre buscava una cosa per un examen de llengua (he de preparar tres exàmens per la setmana que ve), m’he topat amb una fotografia que m’ha fet imaginar una història i, bé, no m’ho he pensat més. Aquí el teniu.

Tornar a començar

Després d’anys de penúries li va tocar la loteria, i una de ben ben grossa. Tant n’era que ni en somnis s’hauria imaginat poder tenir mai una quantitat semblant. Va pagar deutes, va repartir diners entre amics, veïns i coneguts –de família no n’hi quedava des de la mort del pare pel COVID-19–, i no es va descuidar d’omplir les arques de diverses organitzacions que vetllaven per la gent o per la natura. Va deixar la feina, aquella oficina sense finestres que cada matí feia fortor de lleixiu i on s’hi sentia presonera, va canviar el número de telèfon i se’n va anar d’on vivia per evitar la gentada, que ni coneixia però que l’assetjava dia i nit demanant diners, una foto o una entrevista. Fins i tot va canviar de país, sense dir a ningú on anava i sense endur-se’n cap possessió, cap record, res; partia amb el que duia posat.

Al país on anà a raure, va llogar una illa llunyana, una d’aquestes de revista, de súper luxe. Era prop d’una altra illa molt més gran que tenia un antic volcà, altíssim, al bell mig, i un munt d’hotels a les costes. Hi va arribar amb el que duia posat de casa seva, sense maleta, només amb una bossa de plàstic on hi havia dues samarretes, dos shorts i unes xancletes. Un dia a la setmana hi aniria un helicòpter des de l’illa gran, amb la gent de la neteja i els queviures. De moment, la casa estava neta i a la cuina hi havia de tot.

Quan es va quedar sola, es va canviar i va pujar a la terrassa del segon pis d’aquella casa immensa situada en una petita elevació de l’illa anomenada Apukohai, la seva illa fins que s’acabessin els diners o se’n cansés –no havia fet plans més enllà de les dues possibilitats. Ara, des de la terrassa contemplava una vegetació frondosa, platges de sorra blanca i aigües d’un blau de cobalt que per la banda de l’oest s’estenien fins a l’horitzó. La terrasa no quedava prou amunt per veure el contorn de l’illa, un gran peix tal com l’havia copsat des de l’helicòpter.

Feia tres dies que era a l’illa i ja havia gandulejat, nadat a la piscina i caminat per la platja a la banda de l’est, on més enllà hi havia l’illa gran amb el volcà. Durant aquells tres dies s’havia begut tota una ampolla de cava, ella que mai no bevia, i s’havia atipat de fruita i de menges suculentes que li havien deixat a la nevera i només havia d’escalfar. Ni havia mirat la tele, ni posat música, ni fullejat unes revistes, ni s’havia connectat a la xarxa amb l’ordinador que també era a la casa. El que més li agradava era estar-se a la terrasa de cara a l’oest i cantar cançons de quan era petita, mentre mirava cap a l’horitzó i escoltava l’aigua de l’oceà, només això.

Passada una setmana va venir l’helicòpter. Li van netejar la casa, tan gran que hi havia lloc per a un regiment; la tenia força neta, però van haver de fer set llits, un a cada un dels dormitoris que hi havia, ja que es dedicava a dormir en una habitació diferent cada nit. Quan tot era net, la cuina altre cop plena i l’helicòpter es posava en marxa, va sentir una glopada d’angoixa. Va córrer a l’helicòpter, que es va aturar. “No, res, no passa res. Ho sento. Adéu.”, va fer. Però sentia com un forat a l’estómac, i hauria volgut demanar a aquella gent que es quedessin a l’illa amb ella.

Quan se’n va anar a dormir i mentre traslladava el raspall i pasta de dents a la cambra de bany de l’habitació que havia triat, es va dir que potser començava a trobar-se massa sola. Bé, si se n’atipava se n’aniria a un altre lloc, ara que era lliure de fer el que volgués. I de sobte li tornà el buit a l’estòmac, i per uns moments una sensació de desassosec. Era estrany. Es va rentar les dents i anà a la terrasa a cantar i omplir-se de cel i d’oceà, l’última cosa que feia cada nit abans de ficar-se al llit. Era una nit amb els estels que resplendien i feien brillar les aigües fosques. S’estirà a la chaise longue i contemplà el firmament, sentint-se molt petita, molt petita, molt petita. S’adormí a la terrasa.

Va pensar que era un terratremol, mentre s’incorporava i mirava a totes bandes. O potser era el volcà? Va córrer a l’altre costat de la casa. Des de la finestra es veien llunyans els llumets dels hotels, però res semblava ocórrer al volcà. I tornà a passar: un sacseig brutal que ara va fer caure els objectes i la va fer perdre l’equilibri. Havia de ser un terratremol, segur. Que podia fer? Hi havia una llanxa motora a la platja; hauria d’arribar-se fins a l’illa gran on hi havia els helicòpters.

Quan va sortir de la casa, ja s’hi esquerdaven les parets, i a fora el terra trontollava. Mentre corria cap al petit moll de la platja, va veure arbres que es desplomaven, pedres que rodolaven avall i se sentien les aigües agitades. Va saltar a la llanxa i tot just treia la corda que la lligava quan la seva illa, l’illa d’Apukohai, s’aixecà de les aigües. Va engegar la llanxa i provà d’allunyar-se’n, mentre Apukohai s’espolsava tot el que tenia al damunt, es submergia i tornava a la superfície, provocant multiples onades que la llanxa trampejava com podia. La va aturar i es va girar. Es quedà immòvil mentre contemplava el cap descomunal del peix que havia sorgit de les aigües i que, tot quiet, semblava mirar-la. Tot d’un cop el peix se submergí, i poc després el seu traç sobre l’aigua fosca s’allunyava cap a l’oest.

Sense presses, la llanxa s’acostà a l’illa gran.

Espero que us hagi agradat. Jo encara no he tingut temps de saber si m’agrada. Voldria afegir que el nom de l’illa, Apukohai, en llengua hawaiana vol dir “monstre”.

Publicat dins de Els meus contes | Etiquetat com a , , | 16 comentaris

Pels cabells de la Nana!

Això em vaig dir el divendres en descobrir què havia passat amb el President Puigdemont. I el dissabte no ho vaig haver de dir perquè ja no calia, malgrat que quina poca gràcia li devia fer al President haver passat la nit a la presó, pels cabells de Nana!

Moltes vegades empro: Pels cabells de la Nana!”, però majorment quan sóc a casa perquè poca gent ho entendria. De vegades ho faig servir a les xarxes socials, però quasi ningú deu saber d’on surt aquesta expressió. Aquí, al blog, suposo que la majoria ho sabeu, però com que no és tothom, deixeu-m’ho explicar.

L’expressió me la vaig inventar per a la saga de la Interferència. Va sortir per primera vegada al tercer capítol de Més enllà del somni i la diu el pare d’en Tam. És una expressió dels habitants de Pot, tant els que hi viuen com els que han immigrat a Rocdur, i fa referència als cabells verds dels potians, al fet que no tenien cabells fins que a la seva prehistòria el personatge mític anomenat Nana, la noieta que va matar el drac, aconsegueix que el poble de Pot tingui cabells. I bé, vaig pensar que als potians els esqueia aquesta expressió. Aquí teniu el fragment que us deia:

Mentre això succeeix, prop del peu de la muntanya una familia s’arrauleix vora el foc en una barraca petita i molt pobra, una de tantes barraques que s’apilen, miserables, en una clariana del bosc. Són potians, immigrants del país de Pot al sud de Rocdur, una raça de gent menuda amb cabells verds arrissats i ulls color de mel, molt resistents pel treball i explotats pels rocdurians. En aquella barraca un home li parla al seu fill:
—T’he dit que no te’l pots quedar i no se’n parli més.
—Però, pare, el tindré aquí amagat i…
Pels cabells de la Nana! Prou, he dit!
—Ningú no amaga res en aquesta terra —assenyala la mare tot remenant la sopa que es cou al foc—. Intenta-ho i et treuran els ulls.
—O et tallaran les mans o fins i tot el cap si no els serveixes de gaire —afegeix la veueta de l’àvia, una dona de cabells més blancs que verds i tan petita i encongida que gairebé hauria cabut en un cistell.
En Tam, el nen, amanyaga un cadell de gat groc i lluent com un raig de sol.

Al segon llibre, Perduts a l’altre món, l’expressió surt diverses vegades. Aquí en teniu una amb la família potiana que en Tam es troba en el seu viatge cap a Pot:

—No devia voler deixar la casa del poble per una feina insegura –diu la nora que entre el sogre i l’infant plorant sembla ben irritada–. —Vinga, Avi Nonó, cap a Rateta, cap a Pot!
—No i no! —crida, encara assegut al camí i molt enrabiat—. Ningú no em traurà d’aquesta terra merdosa de Rocdur per anar a un poble encara més merdós a Pot. Vull tornar a fer espases!
—La darrera que vares fer, pare, tenia la punta arrodonida.
—Així no farà mal a ningú.
—I abans d’aquesta en feres una amb floretes gravades a la empunyadura.
—Sóc creatiu.
—Els rocdurians volen dracs i calaveres a les empunyadures de les seves espases!
—Ja s’ho faran.
—Pare, apa, aixeca’t… Pels cabells de la Nana! Que vull passar la frontera com abans millor!

Al tercer llibre, Les urpes del Drac, també n’hi ha un munt. Aquí en un fragment amb en Tam i en Groc.

La marxa es fa feixuga i en Groc comença a rondinar. Potser es pregunta per què en Tam s’ha obstinat a anar per allí quan estaven tan bé a la llacuna. Arriba un moment que s’asseu i no es mou.
―Apa, Groc, una mica més.
Però el gat es queda clavat on és; ni tan sols es digna a mirar-lo. Gira el cap i observa un tronc caigut per on avancen unes erugues.
―Groc, vinga, anem!
Continua mirant les erugues. Badalla. S’ajeu.
―No ens hi podem quedar, aquí. Què hi vols fer aquí?
S’ajup al seu costat, li grata el clatell i li fa un petó al front. El gat ho rep amb una grossa llepada al nas d’en Tam.
―Groc, anem-nos-en d’aquí. Només hi ha erugues i fulles podrides. Au, una miqueta més fins a trobar un lloc amb aigua. Potser tu la saps trobar? Aigua! ―i fa com si beu.
El gat grata a terra amb les tremendes urpes fins a aconseguir un petit toll d’aigua bruta plena de larves. Mira en Tam, murri.
―Sí, home! Això no és aigua per beure, pels cabells de la Nana!
En Groc torna a ajeure’s i aquesta vegada es concentra en la contemplació d’uns petits escarabats vermells que s’amunteguen en un fong.
―D’acord, queda’t aquí, però jo me’n vaig. Que ho passis bé!

I de l’últim llibre, Ombres i flames, la primera vegada que hi surt:

Avui en Tam té una pensada, només per venjar-se una mica. Deixa de cercar la banya i se’n va on hi ha l’home. El troba fent neteja amb una escombra de la seva invenció.
—Ei, qui et diu que no he trobat la banya? —fa en Tam.
L’home deixa d’escombrar i es queda quiet, els ulls molt oberts. Però reacciona de seguida.—Ha, ha, ha! Veig que estàs de broma avui; així m’agrada.
—Per què et penses que faig broma?
—Se’t veu el llautó, noi. Ets massa innocentot. I si tinguessis la banya moltes coses haurien canviat.
—Per què?
—Tindries poder, nano.
—Per què?
Pels cabells de la Nana! Per què, per què… Vinga, home! Perquè la banya et donaria poder i no t’estaries tant de temps sense intentar alguna cosa per fugir. Tu mateix vas contar les gestes d’Alarús i saps perfectament que amb una banya de drac et sents capaç de tot.
—La banya d’un drac de Rocdur, però el drac verd de Pot era diferent i potser la banya no té cap poder.
—Bona en fóra que la maleïda banya no servís per a res!
—És per salvar el poble de Pot.
—Sí, sí, tot el que vulguis, però jo vull el seu poder.
—I per qué?
—Quines preguntes! Sense poder no som ningú, per si no te n’havies adonat. I ara surt d’aquí o t’anirà tota la pols a sobre —fa retornant a la neteja.

Espero que us hagin agradat els fragments. I ara ja tots sabeu per què de vegades dic: Pels cabells de la Nana!

Publicat dins de Interferència (saga), Les urpes del drac, Llibres juvenils en català, Més enllà del somni, Ombres i flames, Perduts a l’altre món | Etiquetat com a , , , , , | 18 comentaris

Continuo molt enfeinada, i un altre tastet de ficció

A principis del mes de maig, us vaig explicar que començava el curs d’estiu a la universitat i jo estava embogint de feina. I, per primera vegada, us vaig oferir un tastet de la noveŀla La Vinyet no va arribar pel riu. En aquell moment, el mes de maig, la noveŀla restava empantanegada des de l’estiu de 2019, quan la vaig començar, i així es va quedar i exactament igual es troba ara perquè mai mai no tinc temps de continuar-la. Allò que va dir la Isabel-Clara Simó a la Margarida Aritzeta en una entrevista, que, mira, escrius una pàgina cada dia i en un any ja tens una noveŀla, malgrat tenir molta lògica, no aplica a tothom perquè alguns no tenim l’ocasió d’escriure ni una pàgina al dia. No és només escriure-la, sinó tenir la concentració per fer una pàgina de literatura (no la llista pel supermercat), quan el cap sap que tens feina de la universitat per tota la nit i amb prou feines podràs dormir un parell d’hores i, per tant, és difícil concentrar-se a escriure una pàgina de qualsevol cosa que no sigui per la feina.

Bé, doncs avui, després d’una setmana de poquíssim dormir, fer feina 20 hores cada dia i prendre més café del que aguanta el meu estómac, he decidit senzillament oferir-vos un altre tastet de La Vinyet no va arribar pel riu, i amb això arribo a tot el que hi ha escrit, tret de cap a una pàgina que m’he saltat. Espero que us agradi.
(Si voleu podeu llegir la primera part clicant el títol)

La Vinyet no va arribar pel riu (2)

En un indret on penetrava més la llum va veure la papallona amb cara d’home: les ales resplandents i el bigoti ben bé de coronel anglès de peŀlícula antiga. La nena va fer un crit, i en voler sortir d’allí de pressa va entrebancar-se i se n’anà a terra de quatre grapes. Mentre s’aixecava va veure la papallona al seu costat. Es va adonar que a més d’una cara amb bigoti, tenia dos bracets, que acabaven en dues mans. I una mà sostenia un drap que treia llustre a les tiges i fulles d’unes floretes!

Encara amb la boca oberta es va asseure a terra. Eren en realitat dues papallones. No, no dues, tot l’indret era ple de papallones bigotudes, cadascuna amb un drap, totes netejant la vegetació! Quan de sobte en va veure una que li refregava la samarreta verda, es va aixecar de cop. Li feien molta angúnia aquelles cares que tenien les papallones.

La Vinyet s’endinsà més pel bosc, encara amb l’esperança d’orientar-se cap a casa la Maragda. Però després d’una llarga estona, acompanyada pel xiuxiueig i les mirades dels grans arbres, va haver d’admetre que s’havia perdut. I va sentir com si el cor li caigués a baix de tot de l’estómac.

Mentre controlava el tremolor de les cames i les llàgrimes que li volien pujar als ulls, es deia que tot depenia d’ella i que no podia angoixar-se, o mai no sortiria d’allí. Va veure un parell de papallones que enllustraven un matoll, però ni els va fer cas perquè ara s’havia de confrontar a una cosa molt pitjor: els arbres amb cara. I els havia de convèncer que l’ajudessin.

—Hola —va provar, adreçant-se a un arbre amb cara, alt i de tronc molt gruixut.

La cara de l’arbre va fer una expressió encara més desagradable, es girà del tot i, per tant, va desaparèixer. La Vinyet va pensar que potser es veia la cara a l’altra banda del tronc, i li va donar la volta. Sí que hi era.

—Sisplau, arbre, voldria parlar amb tu.

Ni cas. La cara de l’arbre es tornà a girar.

La Vinyet va anar a adreçar-ne un altre, però abans que obrís la boca la cara de l’arbre també es va girar. I així va anar fent la nena, amb tots els arbres amb cara que trobava bosc endins, i tots reaccionaven igual. Després de ben bé dues hores, la Vinyet es va dir que res aconseguiria dels arbres. Estava molt cansada i es deixà anar i quedà asseguda. La llum ja minvava força a aquella hora dins la profunditat del bosc i la nena va ser conscient que hauria de passar la nit allí, sola, sense sopar, sense un llit, i envoltada de qui sap quantes criatures desagradables.

Es va agafar els genolls, va posar-hi el front i va tancar els ulls. Tot d’imatges van passar pel seu cap: la seva família, el pis on vivia, la seva habitació amb les seves coses, tot allò que la feia sentir segura. Va alçar el cap: la llum era encara més feble i les ombres s’estenien per arreu. 

Decidida, va anar cap a un arbre molt gran i rugós que havia de tenir molts anys.

—Ah… Bon vespre, arbre.

Com havia passat abans, l’arbre va girar la cara. Aleshores la Vinyet es va posar a donar cops amb el palmell a l’escorça, allí on hi devia haver el clatell de l’arbre. De moment res no va passar, però al cap d’una estona va aparèixer la cara, molt enfadada.

—Prou! Para ja amb els cops! Què vols?
—Saps on puc trobar una petricona amb roba de coloraines, …sisplau, arbre.
—Ets estúpida o què et passa? Tots els petricons duen roba de coloraines.
—Oh, bé, doncs em pots dir on hi ha algun petricó?

L’arbre no va dir res, només arrufava aquelles celles tan gruixudes que tenia, i semblava mastegar unes paraules que no acabava de dir.

—Veus aquells bolets d’allí? —va fer a la fi.
—Sí —va dir ella en veure uns bolets molt i molt grossos de color lila intens.
—Per allí has d’anar, ves per on hi hagi bolets, com més bolets més bona la direcció.

La Vinyet va recordar l’advertiment d’en Pròsper sobre els bolets, però qui sap què havia volgut dir l’home que feia mitja.

—Moltes gràcies, arbre. Adéu.

En passar prop dels bolets de color lila, li va semblar que es movien una mica cap a ella, però devia ser una impressió.

Les ombres ja gairebé dominaven dins del bosc. La Vinyet resseguia una mena de camí que marcaven els bolets, cada vegada més i més nombrosos. I cada vegada més estranys, molt grossos, fosforescents o amb petits tentacles. I de colors inesperats en uns bolets: a més dels lila intens, d’altres eren de color rosa xiclet, o grocs com un rovell d’ou, o de color negre lluent amb clapes blanques que donaven voltes com rodetes i feien un soroll de clau que obre o tanca un pany. Perquè molts d’aquells bolets feien soroll. De fet, la Vinyet s’estimava més sentir els de les rodetes blanques que no d’altres que feien un so com de xuclar. I es movien, poc però es movien!

Publicat dins de Llibres juvenils en català | Etiquetat com a , , | 18 comentaris

11 de setembre de 2021

Avui seré més breu. He passat hores (el dissabte) esbrinant coses sobre la manifestació de la Diada d’enguany i coses relacionades, amb la conseqüència que m’he endarrerit molt amb la feina que no perdona.

Contenta de veure que la manifestació ha sigut multitudinària. Potser no tant com aquells anys tan esperançadors abans de 2018, però déu n’hi do, sobretot considerant el trasbals que ha passat Catalunya els últims anys, afegint-hi la pandèmia i tot plegat. Jo podia olorar-hi un esperit desafiador i disposat a guanyar ara, sense dilacions. Imagineu si seria fort que ho podia olorar des del Canadà!

Fotografia de Jordi Borràs

El divendres, vaig penjar unas fotos al Twitter de l’1 d’octubre i de l’11 de setembre de 2013. La intenció va ser fer memòria i apujar els ànims. Increïble, una foto ha tingut 1.400 “m’agrada” i d’altres centenars. Jo que quan comparteixo un enllaç o una foto i tinc 10 “m’agrada” ja em sembla sorprenent, imagineu doncs més de mil –m’he esverat i tot, ha, ha, ha! A més de les fotos (que no eren meves) vaig enllaçar un parell d’entrades als meus blogs, també amb la intenció d’apujar la moral i una va tenir força èxit a jutjar pels centenars de visites i “m’agrada” i tweets positius, però només vull que hagi acomplert el que era la meva intenció.

L’entrada amb els centenars de “m’agrada” era aquella de principis de 2014 on vaig traduir algunes coses que deien els meus estudiants sobre Catalunya en un treball que van fer. Us l’enllaço per si algú no ho va llegir en el seu moment, o per si necessiteu animar-vos (jo ho rellegeixo quan ho necessito):

Per celebrar l’aniversari: cultura catalana al Canadà

L’altra es del blog que tinc al VilaWeb i la vaig publicar el 2015, just un any després dels Microrelats del setge que vàrem escriure un munt d’escriptors catalans. En aquesta entrada els vaig poder posar tots junts i en ordre. Mires quin escriptor t’interessa llegir i cliques el dia. Per bé que els recomano tots. Jo tinc el costum de rellegir-los cada 11 de setembre. No he fallat cap any. Com que és literatura i com passa sempre, aquesta entrada no ha tingut tant d’èxit. També us l’enllaço aquí per si us ve de gust llegir els microrelats.

Microrelats del setge

I res més per avui. Ara a dormir i demà a treballar tot el dia amb les classes que ja van començar el dimarts.

Publicat dins de Catalunya | Etiquetat com a , , | 13 comentaris

De l’edifici a la ràdio

Aquest setembre fa tres anys que van començar les obres dels balcons en el meu edifici. Recordeu? Els balcons, les finestres i la façana. Van acabar fa uns 6 mesos, per tant la broma va durar 30 mesos. La broma dels balcons a la meva façana, vull dir, perquè encara no han acabat els balcons de la façana del darrere. Tampoc els dos parkings (el soterrani de dos pisos sota l’edifici de 25 pisos), per tant continuem amb el cotxe en un altre edifici a 10 minuts (a l’hivern a 20 sota zero és deliciós). Fa dos anys que ho van començar i ni saben quan acabaran. I des que van acabar els balcons ens han marejat amb les canonades: des de llavors que canvien totes les canonades de tot l’edifici. Sembla que han acabat amb les de la cantonada on hi ha el meu apartament (per bé que no me’n refio) i per tant s’ha acabat tenir l’aigua tancada des de les 8 del matí fins a les 5 de la tarda tots els dies laborables durant 8 mesos. Ara només la tanquen un o dos dies a la setmana, quan han de tancar-la a tot l’edifici. Fa cap a un mes van acabar el terra del jardí al davant de l’edifici, i fins aleshores va ser un fangar. El jardí del darrere està tancat  i la zona sembla que l’hagin bombardejat. Ja fa tres anys que està així. També, com que no hi ha estudiants estrangers a la Universitat de Toronto davant de casa, atesa la pandèmia, al meu edifici hi ha la majoria dels apartaments sense llogar. Al meu replà, dels 15 apartaments que hi ha, només tres estan habitats. A la nit sembla un edifici fantasma, però té l’avantatge de no haver-hi gens de soroll. De dia, a més de totes les altres obres, es dediquen a enderrocar, si fa no fa, els apartaments buits, i refer-los. Tot el dia hi ha treballadors amunt i avall amb l’ascensor, i sense mascareta. Ah, i han començat les obres de l’edifici d’onze pisos que fan al costat, enganxadet al meu, on abans era el jardí del sud. Les han començat i també els túnels que connectaran els dos edificis. Ja esteu al dia; feia temps que no us en deia res.

Com a anècdota: ahir hi va haver protestes de centenars de persones anti-vacunes a algunes de les principals ciutats canadenques. Estaven rabioses perquè les províncies on hi ha aquestes ciutats han decidit que s’haurà de tenir prova oficial de vacunació completa per entrar a certs llocs. A Toronto es necesitarà a partir del 22 de setembre per entrar a universitats, restaurants, cinemes, gimnasos, etcètera. Per bé que no serà mandatori per entrar a supermercats, farmàcies, centres médics i d’altres llocs considerats de primera necesitat. I sabeu que van fer els molt bàrbars dels anti-vacunes? Van anar a fer les protestes davant d’hospitals d’aquestes ciutats! A Toronto, van parar el tràfic als carrers davant de dos hospitals, i la gent que anava a veure familiars, o a urgències, o el personal sanitari que anava a treballar no podia passar, i les ambulàncies, que duien gent greu, aturades pels anti-vacunes. Va durar hores. Metges i infermers, que ja estan al limit per tot el que ha passat amb la pandèmia, estaven més que indignats. A Vancouver, diverses persones que tenien hora per tractament de càncer no podien arribar-hi ateses les protestes davant dels hospitals i d’altres centres médics. A sota els teniu.

clica la foto si vols anar a la notícia

La setmana que ve començo a impartir les classes del curs de tardor i hivern a la universitat. No he tingut ni un sol dia –ni unes hores– entre acabar el curs d’estiu i posar-me a preparar el que ara comença. A més, hi ha tants i tants problemes! A la universitat unes classes són presencials, d’altres online, d’altres uns dies presencials i els altres online, d’altres online fins el desembre i presencials a partir del gener. Les meves són així (online fins el gener), després de lluitar com un gladiador per aconseguir no tenir-les presencials a la tardor. He estat a punt diverses vegades de tenir un atac de nervis de tanta gent amb qui he hagut de parlar i convèncer, i també per tants i tants embolics que s’han fet. Un curs a l’altre campus me l’han canviat de secció, dies i hores tres vegades en dues setmanes, i cada vegada he hagut d’organitzar-ho tot a l’eClass (unes 20 hores de feina) i totes les sessions de Zoom. Tres vegades! I amb els estudiants bojos que no saben per on van. Tot això és perquè la universitat no vol prescindir dels milers d’estudiants estrangers que paguen molt entre matrícula i residència, per això la universitat insisteix a tenir classes presencials, quan la majoria de professors no volen tenir-les. Bé, un gran embull i jo sense gens de vacances des de l’estiu de 2019.

Al mig de tot plegat, vaig ser al programa de Catalunya Ràdio L’ofici d’educar, per parlar de les escoles residencials per a indígenes al Canadà. Va ser a les 3:00 de la matinada, per la diferència horaria, i encara gràcies que l’Elisabet Pedrosa, molt amable, va aconseguir no fer-ho a les 5:00 del matí con havia de ser. A les 3:00, encara que estava molt cansada, no havia anat a dormir. Som quatre persones, que parlem, i comencen per mi. La meva part són 10 minuts. Si ho voleu sentir és aquí: “Escoles pel genocidi al Canadà“.

Publicat dins de Canadà | Etiquetat com a , , , | 19 comentaris

Una mare, uns fills

Avança àgil, amb rapidesa, per bé que el menjar que duu per dinar li resulta feixuc. El sol és molt fort i el camí més curt no passa per sota cap arbre, però el paisatge, obert, extens, la fa sentir bé, la fa sentir lliure. Accelera les passes, delerosa d’arribar fins als seus fills a qui ha hagut de deixar sense vigilància. Viu sola amb ells i com que no té l’ajuda de ningú, cada dia es veu obligada a deixar-los sols, de vegades durant força estona. Confia que si hi ha perill s’amagaran, tal com els hi ha insistit que facin, però mai no es queda tranquiŀla fins que torna i els troba sans i estalvis.

Al lluny, un cotxe aixeca un núvol de pols mentre corre a gran velocitat, com si fugís. Ella el veu de cua d’ull: un puntet molt llunyà enmig de la pols. Immediatament sent un buit a l’estómac i deixa anar el dinar. Corre cap on són els seus fills, que no els hagi passat res, corre, encara és lluny, corre, corre, corre, i ha passat: no hi són. Els busca per les rodalies, trasbalsada, sense voler acceptar que no es troben enlloc, i mentrestant aquell buit de l’estómac la va envaint sencera i ja no sap ni on ha cercat els seus fillets ni on no els ha cercat, totalment ofuscada.

A la fi es queda quieta, la mirada al lluny, molt lluny, allí on va desapareixer el puntet envoltat de pols. La pena l’envolcalla i abaixa el cap, vençuda, trista fins a l’atuïment. I així es queda, sense menjar ni beure, ni tan sols cridar, o vomitar, i treure fora la desesperació que sembla fer-li queixalades i menjar-li les entranyes.

Es tard, el sol ha deixat el cel roig i uns ocells sorollosos el travessen cap a l’horitzó. La mare no s’ha mogut. Els ulls, que té molt vius, estan apagats. Per un moment veu els seus fillets jugant allí mateix, i es tensa, però ha estat només un miratge de la llum que se’n va. Entretanca els ulls i, amb un dolor que sembla atenallar-li tot el cos, accepta que als seus fills no els veurà mai més, perquè quan al lluny hi ha un punt que fuig en un núvol de pols, les mares guepard saben que no tornaran a veure els seus cadells.

Aquesta història l’he enfocat cap a una part de la crueltat que és el tràfic iŀlegal de cadells de guepard, la crueltat cap a les mares que tornen de caçar i es troben que els hi han pres els fills. Després hi ha la part del cadellets, robats encara molt petits i indefensos a tot, ja que els cadells de guepard són molt vulnerables durant força temps. A més, se’ls enduen de les sabanes africanes cap a països com els Emirats Àrabs Units, Kuwait o Arabia Saudi, en viatges de setmanes dins d’una bossa en el maleter d’un cotxe o penjada d’un camell; passant set i alimentats amb trossets de carn quan encara necessiten llet de la mare. La meitat no arriben vius i dels altres molts moren aviat.

Els guepards són els felins més cobejats perquè no solen ser agressius cap als humans, per tant, són menys perillosos que un lleopard o un lleó, malgrat que amb cadells d’aquests també es trafica, però molt menys que amb guepards. Al món en queden menys de 7000 en estat salvatge; és un animal en perill d’extinció per un habitat cada cop més reduït i pel trafic iŀlegal de cadells.

S’han robat cadells de guepard per domesticar des de temps immemorial. Ja en tenien a l’antic Egipte i a Roma, per posar dos exemples, i al llarg de la història se n’han vist arreu, en cases de persones adinerades, però el descontrol que hi ha els últims anys no s’havia vist mai. Ha esdevingut un negoci molt lucratiu ja que s’ha incrementat el nombre de gent que vol un guepard –i en conseqüència l’amença d’extinció de l’animal s’ha incrementat també. I per què ha passat això? Per què de sobte hi ha tanta gent que en vol? Doncs per tenir èxit a les xarxes socials, per tal que et posin molts “m’agrada” en una foto on mostres que tens un guepard. Si la poses a Instagram en un no-res t’inunden amb cent mil “m’agrada”. Aquest és ara mateix el gran perill d’extinció dels guepards, els “m’agrada” a les xarxes socials. Per això hi ha una campanya que demana no dir res positiu en fotos on surten guepards domesticats.

Que estúpida, però que estúpida s’ha tornat la humanitat, pels cabells de la Nana!

Publicat dins de Els meus contes, Natura | Etiquetat com a , , | 22 comentaris

Un aniversari caòtic

El dimecres 11 d’agost va ser el meu aniversari.  Només us vaig dir que era un dia especial i aquest any més. N’era més perquè jo entrava en una altra dècada. 

Em vaig voler fer el millor regal que em podia fer jo mateixa: escriure literatura. Per això em vaig passar tota la nit abans del meu aniversari en blanc. Feia tres dies havia pensat que volia escriure alguna cosa que passés a la Viena del segle XIX. No em pregunteu per què –no tinc ni idea de per què volia escriure un relat que passés a Viena. Suposo que va ser en pensar el final, que era el que se’m va ocórrer primer, i Viena es prestava una mica al final i a les raons del personatge. Però no en sabia quasi res de Viena, mai no hi he anat, ni hi he pensat, ni m’ha atret especialment. Tanmateix, de sobte tenia aquella faŀlera perquè el conte passés a Viena.

Abans d’escriure, vaig fer recerca sobre Viena, de la qual només sabia el que sap tothom: capital d’Àustria, molts palaus de quan l’apogeu de la Casa de Hapsburg, el Danubi, el vals i gairebé res més. Ah, però el meu conte, tal com l’havia visualitzat havia de passar amb el personatge a cavall pels carrers de la ciutat en direcció als afores. Com que, evidentment, no em podia inventar la ciutat, vaig començar amb tot de mapes per aprendre’m els carrers del casc antic, atès que es tractava del segle XIX. Quan vaig tenir una idea de com funcionaven els carrers, vaig assabentar-me bé de quin any es van enderrocar les muralles i quan es va fer el bulevard Ringstrasse (que vaig descobrir la mateixa nit amb els mapes). M’anava bé perque va ser abans de l’any 1875, quan volia situar l’acció del relat. No podia ser gaire aviat perquè ens trobaríem que encara no s’havia establert l’Imperi Austro-Hongarès i m’interessava que fos llavors, com també després que Àustria canviés les lleis sobre es jueus.

Doncs bé, un cop amb els mapes, algunes direccions i assegurar-me de dates històriques, vaig cercar un lloc als afores de la ciutat que fos bonic, per situar la viŀla de Victor Bauer. Després d’investigar tots els afores de Viena, em vaig decidir pel districte de Döbling, al nord-oest de la ciutat, a prop del Danubi i que s’esten al llarg dels Boscos de Viena. Ara és un suburbi de la ciutat, però l’any 1875 només hi havia algunes cases aillades.

Cercar informació del recorregut per la ciutat que fa a cavall Frederick von Kleist, el personatge principal, em va tardar molt més del que m’esperava. Havia de cercar mapes de recorreguts turístics per anar del punt 1 al 2; aleshores ampliar-ho tot per trobar cada carrer; després buscar fotos dels carrers actuals, per fer-me una idea, i d’iŀlustracions i pintures de la segona meitat del segle XIX; i, finalment, trobar informació sobre aquells carrers cap a l’any 1875 –què hi havia, què s’hi feia, etcètera. Acabat això, tocava investigar un altre tram, del punt 2 al 3. I així anar fent.

Quan vaig tenir tota la informació, i fins i tot havia confirmat el possible comportament de cert animal, ja clarejava, estava cansadíssima i volia anar a dormir. Ah, però no em podia fallar a mi mateixa. Feia vuit mesos que no escrivia cap relat, ja que l’últim va ser per Nadal: “Aquella nit de Nadal de l’Anna petita”. Doncs, apa, a escriure “Matar a Viena” a cent per hora.

He de dir que va ser una mica una tortura perquè queia de son. A la vegada, tenia la iŀlusió i la necessitat vital d’escriure’l. I ho vaig fer, però amb massa presses (ja he corregit les errades ortogràfiques que hi he trobat). Veia que era de dia, que no havia sopat, que era el meu aniversari i no havia ni anat a dormir. Ai, quin dia m’esperaria. Si ho arribo a saber!

Vaig dormir molt poc i em vaig llevar amb mal de cap, però contenta d’haver escrit un nou relat. I abans de dutxar-me i esmorçar vaig decidir obrir els e-mails per si tenia alguna cosa urgent. A l’estiu, els dimecres no faig classes, sino que corregeixo proves, preparo classes i responc missatges, però havia avisat als estudiants que l’11 d’agost no m’enviessin els centenars de missatges que em solen enviar. Tanmateix, la universitat sempre m’atabala amb coses administratives i de vegades són urgents. I sí, hi havia un e-mail urgent de la universitat.

Per fer-ho curt, el departament de l’altre campus (ara treballo a dos campus) havia hagut de donar un curs meu pel setembre a un altre professor. Un embolic de mil dimonis que us estalviaré, però el cas és que vaig passar tot el dia del meu aniversari batallant amb diferents departaments de la universitat, per e-mail i per telèfon. A les 10 de la nit encara enviava missatges. I quatre dies més tard encara no s’ha solucionat, malgrat haver parlat amb tothom a totes hores. Estic molt nerviosa, preocupada i indignada. Em trobo malament. I per damunt de tot estic trista: ni pel meu aniversari d’una dècada més vaig poder tenir un dia tranquil.

Però enmig d’un aniversari caòtic, el ram de flors del meu fill, els missatges de tres persones que sabien que era el meu aniversari i els vostres comentaris sobre el relat van ser alegries molt boniques i van evitar que em donés cops al cap contra la paret. GRÀCIES! No us podeu imaginar com em vau ajudar!

Publicat dins de Els meus contes, Una mica de tot | Etiquetat com a , | 21 comentaris

Matar a Viena

Avui publico perquè és l’onze d’agost i cada any és un dia important per mi. I des que tinc el blog hi publico una entrada aquest dia. 

He estat molt ocupada amb les classes i no he tingut ocasió d’escriure res fins la nit del dia 10, que m’ha fugit fent recerca (com tarda tot) i pel conte que volia escriure no m’ha quedat quasi gens de temps, l’he hagut d’escriure a raig (sort que el tenia pensat) i ja s’ha fet de dia. Aquí sota el teniu.

Matar a Viena

Frederick von Kleist surt de casa seva una nit fosca. Tanmateix, a la ciutat de Viena les nits no són fosques del tot, no dins la Viena envoltada pel bulevard Ringstrasse, un llarg passeig que rodeja la part més antiga de la ciutat per on abans hi havia les muralles. I com li agradaria a Frederick von Kleist que encara s’aixequés el mur en comptes de tenir aquest bulevard sempre ple de diletants! Malgrat que, realment, tant li fa, perquè Viena li importa un rave. Hi va néixer, cert, però mai s’ha sentit austríac, menys encara austro-hongarès –mira que repartir-se capitalitat amb Budapest! Frederick von Kleist no vol saber res d’aquest nou imperi de la Casa dels Habsburg, perquè ell s’enorgulleix dels seus origens prussians.

El cavall de Frederick von Kleist avança al pas per l’Stephansplatz, la gran plaça al bell mig de la ciutat, on s’aixeca la catedral. És una mica fosc, aquí, i hi ha un cert silenci, només trencat pel clop-clop dels cascs del cavall sobre les llambordes. Frederick von Kleist no pot evitar un sospir profund. Va ser a l’Stephansplatz on la va veure per primera vegada: Maria Alexandra von Handel, boca petita i galtes rosades sota uns ulls molt blaus. En va quedar enamorat, malgrat que poc després, en seguir la noia acompanyada d’una colla de joves, la va veure entrar a una sala de ball. Llums i més llums i el soroll inaguantable del maleït vals, mentre les parelles volten i volten com enfollides i es veuen reproduïdes mil vegades pels miralls de les parets. Frederick von Kleist sent que li puja una amargor a la boca, tesa les regnes i fa tombar el cavall cap al carrer Graben.

Maria Alexandra von Handel, a qui durant mesos havia espiat els moviments per la ciutat, fins i tot ficant-se a les mateixes sales de ball i cafès que ella, ja no seria mai seva. Des que la noia es va casar i se’n va anar a viure a una viŀla a la zona dels Boscos de Viena, que Frederick von Kleist no viu. Fa ulleres de no dormir, ha deixat de fer entrenament amb les armes, menja poc i beu massa.

La iŀluminació i la gatzara del carrer Graben, amb els establiments plens a vessar, fan arrufar les celles a Frederick von Kleist qui sempre ha estat enemic de frivolitats. Qui sempre, també, ha sentit hostilitat envers els jueus i les seves idees que han esdevingut una plaga a Viena, envalentits des que fa uns pocs anys, exactament el 1867, recorda Frederick von Kleist prement les dents, se’ls va donar ciutadania amb tots els drets. Els inteŀlectuals jueus escampen idees liberals, i d’altres joves els fan cas, joves austríacs, i qui sap si fins i tot n’hi ha algun d’origen prussià com ell. Però el mal és encara més destructiu… Un noi distret no l’ha vist i de poc l’envesteix. Ell ha tibat les regnes amb força i el cavall s’ha encabritat, però a la fi ningú no ha pres mal i Frederick von Kleist continua per Graben fins a girar cap a Naglergasse.

Aquest és un carrer llarg i estret, poc iŀluminat, i Frederick von Kleist se sent més calmat; la iŀluminació exagerada l’atabala i no el deixa concentrar-se bé. I s’ha de concentrar, i s’ha de calmar.

Després de Naglergasse entra al carrer molt més ample de Heidenschuß. Més ample i més concorregut. No pot pensar amb claredat, només sentir la ràbia, com cada dia la sent en despertar i ja l’acompanya fins ficar-se al llit a la nit. Pensa amb Maria Alexandra von Handel i la ràbia s’omple de frustració. Per què no li va parlar mai? Perquè es temia que no li faria cas? O perquè era, s’ho havia de dir, massa frívola? Massa dansaire, massa riallera, massa alegre per a ell. Frederick von Kleist continua amb les seves cabòries mentre una colla de nois surt d’un establiment, l’un explica algun acudit i tots riuen, alhora que un carruatge passa de pressa i un gos es grata en un portal. I tot és continuar pel carrer Schottengasse cap a creuar el bulevard Ringstrass. I ara les cases es van espaiant fins que no en queda cap. Però Frederick von Kleist continua per una carretera cap al nord, sempre amb el Danubi a la seva dreta.

La nit s’ha aclarit una mica amb una tallada de lluna que apareix entre els núvols ara fugissers, empesos pel vent. Frederick von Kleist es palpa el ganivet i entretanca els ulls amb una imprecisa sensació de plaer. La viŀla és just al començament dels Boscos de Viena, a uns deu minuts d’on es troba ara. Ja és tard i estaran dormint, ella i el jueu. També la vella i la jove que es fan càrrec de la casa. El jardiner viu en una cabana allunyada. No tenen gossos. Serà fàcil: primer el jueu i després ella. Lligarà el cavall a un arbre prop de l’estany que queda darrere la propietat, ell s’hi ficarà i arribarà al jardí des de l’aigua. Ja hi ha anat dues vegades a estudiar-s’ho bé. És una imatge idílica amb l’estany tranquil, un cigne magestuós, uns quants ànecs exòtics i els salzes reflexant-se a l’aigua.

Fa poc que Frederick von Kleist ha arribat, i abans de ficar-se a l’aigua es mira bé l’estany. Impressiona una mica només iŀluminat amb la tallada de lluna; és força gran i ha calculat que profund cap al centre. Però ell neda bé. Es treu les botes, la jaqueta, l’armilla, i hi entra. L’aigua és freda. Mentre fa braçades i a poc a poc s’acosta al centre, recorda quan es va assabentar de qui era l’home que sempre acompanyava Maria Alexandra von Handel. És tractava d’un jueu de l’alta burgesia vienesa anomenat Victor Bauer. Li va costar molt pair-ho. No només li fugia la noia, sinó que es casava amb un jueu.

Frederick von Kleist, ja no sent l’aigua freda, perquè la ràbia el fa bullir, com cada cop que ho recorda. Com gaudirà de tallar-li el coll a aquest Victor Bauer, i a ella també, per estúpida. El país deixa que se celebrin aquests matrimonis abominables, i Maria Alexandra von Handel s’hi apunta de les primeres! Ja s’ho trobarà, i ben aviat. I aleshores Frederick von Kleist sent que li acaben de donar un fort cop al cap. Se l’agafa amb dolor i li martiritzen el clatell, les mans, altre cop el cap, i ell s’enfonsa i empassa aigua, però fa força amunt i surt a fora tossint, i a penes ha agafat un glopada d’aire que obre uns ulls com unes taronges, horroritzat de veure qui l’ataca, i sense ni tenir temps de reaccionar l’altre ja li ha enfonsat un ull i li colpeja la cara sense treva, i ell crida i demana ajuda i se sent morir de dolor, de terror, i es deixa anar aigua avall, ensagnat, agonitzant, aigua avall fins al fang del fons. Al cap de Frederick von Kleist hi sona un vals uns moments, com per turmentar els seus últims instants.

A la superfície tot s’ha calmat. L’aigua està tranquiŀla, la lluna l’iŀlumina, els anecs dormen i el cigne es neteja les plomes i el bec tacats de sang.

Publicat dins de Els meus contes | Etiquetat com a , , , | 24 comentaris

Papallones de nit

Sempre es parla de les papallones –oh, què bonica, quines ales, quins colors, mira quina preciositat sobre aquella flor– i, sí, tenen raó amb les lloances, però us heu aturat mai a pensar com poden ser de boniques les anomenades papallones de nit? No tenen res a envejar a les papallones diurnes més espectaculars. I tenen trets molt interessants.

Tant les papallones nocturnes, o falenes, com les diurnes són lepidòpters, però diferents, i no només per estar actives de nit o de dia –tot i que això no és sempre cert perquè n’hi ha de nit que de fet són diurnes–, sinó perquè les nocturnes solen tenir el cos més rodanxó, i la característica que les diferencia sempre la trobem amb les antenes, primetes a les diurnes, mentre que les nocturnes les tenen més amples i moltes vegades com si tinguessin petites plomes.

Com deia, les papallones de nit, o falenes, tenen característiques ben notables, com ara que beuen llàgrimes de diferents animals (cocodrils, mamífers, ocells), se suposa que per obtenir sal, un nutrient que no es troba al nèctar; tot i que altres biòlegs creuen que ho fan per suplementar la proteina que els dona el nèctar, ja que les llàgrimes contenen albúmina i globulina.

També és curiosa l’atracció que semblen tenir per la llum i que sol acabar amb tragèdia, com passa amb altres insectes. Com que són majorment criatures nocturnes, s’orienten amb la lluna, de la mateixa manera que nosaltres hem fet durant segles quan ens hem orientat amb l’estel del Nord. Aquestes papallones mantenen la posició del seu cos en relació a la lluna que és una llum molt tenue, atesa la distància. Però a la seva evolució no hi entrava tenir iŀluminació elèctrica. Per aquestes papallones és com si apareguessin tot de llunes, que ja és prou desorientador, però a més molt a prop i de llum molt forta. Els seus ulls, fets per estar iŀluminats per una llum tènue, són com petits telescopis confrontats per una llum molt més potent, propera i més avall de l’horitzó. Aleshores, intenten corregir la posició i, per fer-ho curt, es fan un embolic i es precipiten cap a la llum.

De curiositats sobre les papallones de nit n’hi ha per triar i remenar, i acabaré amb una que em resulta molt interessant. Es tracta d’un tret de l’anomenada Borinot de la mort, la que té al cap un dibuix que sembla una calavera i que molta gent recorda de la peŀlícula The Silence of the Lambs.  Aquesta papallona fa un so, que és entre un xisclet i un grinyol, i el fa dins del cap a la part que és l’equivalent a la nostra gola. No ens oblidem que és un insecte, i malgrat això produeix un xisclet.

Les papallones de nit són molt importants per la salut del medi ambient, sobretot com a poŀlinitzadors, però també per nutrir d’altres animals, com ara ocells i ratpenats. Al món tenim unes 160.000 espècies de falenes, però segons sembla n’hi deu haver unes 200.000 més, encara no identificades.

Publicat dins de Natura | Etiquetat com a | 28 comentaris

Un coiot i una guineu molt especials

Com potser ja sabeu, la paraula coiot ve del castellà coyote que ve de la paraula nahuatl (la llengua dels asteques) coyotl. Una figura important, el coyotl, a la mitologia dels pobles de l’antic Mèxic. De fet, el coiot és el personatge més rellevant de la mitologia de moltes cultures originàries de l’Amèrica del Nord. Per bé que no es tracta de qualsevol coiot sinó del Coiot, personatge que acostuma a ser mascle i té algunes característiques antropomorfes, com cames i braços, però no sempre. I sigui qui sigui el Coiot, no es pot fer mal a cap coiot.

El Coiot és trampós, juganer i té poders. En fa de molt grosses, però també és un benefactor qui més d’una vegada ha salvat el món.

No entraré a més explicacions perquè ahir em van posar la segona dosi de la vacuna i tinc febre, mal al braç i un cansament que m’aclapara. Només comentar-vos que a la primera versió de la meva noveŀla Les urpes del drac (tercera de la saga) vaig intercalar una història basada en el Coiot. He llegit diverses històries del Coiot al llarg dels anys, i se’m va ocórrer fer un personatge mític similar al Coiot per a l’altre món de la saga, per al país de Sura, concretament les terres del sud de Sura on hi ha els guerrillers sota el lideratge d’en Coixà. Però jo vaig convertir el Coiot en la Guineu, un personatge femella.

Apareix al capítol “Història de la guineu”, que ningú de vosaltres, tret de la Rosa Nebot, no ha llegit, i no el llegireu pas en el llibre perquè vaig decidir eliminar-lo, només en vaig deixar un resum d’un paràgraf perquè la història té repercussions importants més tard. Malgrat que no m’ho van dir clarament, em vaig adonar que l’editorial no entenia aquest capítol, i vaig pensar que els altres lectors en llengua catalana tampoc no l’entendrien perquè la mitologia sobre el Coiot és desconeguda als Països Catalans. A més, com ja sabeu, havia d’escurçar la noveŀla.

Per acabar, dir-vos que les històries del Coiot són divertides i absurdes, i així vaig voler crear la meva història de la Guineu, que té un tarannà calcat a les del Coiot, per bé que és totalment inèdita. I aquí sota la teniu. Ja em direu què us a semblat.

La història de la guineu

            Havent sopat, alguns surans van tocar els tambors i, fins i tot, hi va haver qui cantava. Era alegre aquella gent, malgrat haver-ho passat malament en moltes ocasions, pensà l’Anna. Reien molt i no paraven d’explicar acudits.
            ―Ei, Anna ―va dir en Tazi―, tu no deus saber les històries de la Guineu, oi?
            L’Anna fa fer que no amb el cap.
            ―N’hi ha un munt. Àvia! Conta-li a l’Anna una història de la Guineu, que tu en saps moltes. Saps què és una guineu, Anna?
            ―Sí.
            ―Bo. Però aquesta guineu és molt especial, ja ho veuràs.
            ―Fa molts anys ―començà l’àvia d’en Tazi―, tants i tants que sobre el nostre món no hi havia aigua i la gent només podia trobar-ne una mica fent forats molt fondos a la terra, la Guineu dormia. I somiava. I quan la Guineu somia en poden passar de ben grosses.
            L’Anna va pensar que quan ella somiava també en podien passar de ben grosses.
            ―La Guineu somiava i un somni li va sortir per una orella i es va posar a fer salts i a cridar “desperta!!!” al voltant de la Guineu. Amb tant d’aldarull la Guineu es va despertar i va veure el somni que amb aquells crits i salts feia fugir les ratetes. Això no li va agradar a la Guineu perquè tenia molta gana i les bestioles que volia per sopar ja eren qui sap on. “Qui ets?”, li va preguntar la Guineu. “Sóc el Somni!”, va dir el Somni. “Ets un pesat, això ets”. “Però si no peso gens, mira: iu, iu, iu”, va fer el Somni tot lleuger mentre saltava amunt i avall.
            L’Anna feia un esforç per seguir aquella història tan estranya. Es fixà que els surans que l’escoltaven semblaven ben còmodes, però, com si fos el més normal del món el que sentien.
            —”Para d’una vegada!”, li va dir la Guineu. “Para, para, la Muntara!”, va fer el Somni tot cantant. “Qui és la Muntara?”, va fer la Guineu. I vet aquí que per allí passava una dona que es deia Muntara i, en sentir el seu nom, va dir: “Jo sóc la Muntara, qui sou vosaltres?”. “Jo sóc la Guineu i aquest és el meu somni pesat”. “Apa, tinc altra feina que escoltar ximpleries”. I la dona ja se n’anava que el Somni es va eixamplar i eixamplar fins a envoltar la Guineu i la dona. I llavors xucla que xuclaràs fins que els xuclà ben endins, i aleshores el Somni es va fer petitó, petitó, petitó i, puf, allí no hi havia ningú, ni la Guineu, ni la Muntara, ni el Somni.
            L’Anna s’adonà que el seu grup havia crescut. Ara era ple de criatures que escoltaven calladetes i amb aquells ulls tan negres ben oberts.

            —”Què has fet, Guineu?”, li va dir la dona, “on som?”. Eren en una illeta tota envoltada d’aigua fins qui sap on, i per la illeta s’hi passejava un ocell molt gros amb ales petites. Semblava bo i la Guineu va dir: “Jo no he fet res. I som dins del meu somni pesat. Però m’agrada més ser aquí dins que tenir-lo empipant al meu voltant”. “Vull sortir d’aquí!”, va fer la dona. “Doncs surt si pots. Jo me’n vaig a caçar.” I se’n va anar a caçar aquell ocellot que havia de ser ben bo. La dona va pensar que més valia aprofitar ja que era allí, i se’n va anar fins a l’aigua. En va beure amb delit. Era molt bona, i n’hi havia tanta! Si se’n pogués endur una mica a casa… La Guineu va tornar amb l’ocellot a la boca i li va dir a la Muntara: “Treu-li les plomes que tinc molta gana”. “Jo?”, va dir la dona,”Ja t’ho faràs”. I la Guineu es va menjar l’ocellot, plomes i tot. I en acabat, va fer un rot i tot de plomes li van anar sortint pel cos i es va tornar un ocellot amb musell, orelles i una cua peluda tota grossa. La Muntara n’estava ben tipa de tot plegat i va dir: “Ara veuràs com t’estomaco, Guineu, vejam si així acabem amb tot això”. I l’ocellot, amb musell i orelles i cua, va córrer que correràs. Corria fent voltes a la illeta, amb la Muntara al darrere, i s’estava cansant d’allò més. “Muntara, espera, Muntara espera, vull pensar com fer-ho per sortir d’aquí!”. La Muntara es va aturar. Totes dues estaven molt cansades de tant córrer i es van asseure esbufegant. “Deixa’m pensar”, va dir la Guineu, tot gratant-se una orella amb una ala. “Pensa de pressa”, va dir la Muntara, “que he de tornar a casa a fer el sopar”. La Guineu va pensar i pensar i pensar fins que va dir: “Té, ja hi caic, he de tornar a dormir”. La Muntara no les tenia totes perquè prou maldecaps havia dut la Guineu dormint, però quan li ho anava a dir va veure que la Guineu ja dormia. La Muntara va esperar impacient, fins que va veure que aquell somni de l’aigua es ficava per les orelles de la Guineu, i la Guineu continuava dormint i dormint i dormint i tot el que els envoltava entrava per les orelles de la Guineu fins que van tornar a ser a les roques on tot havia començat. Ara la Guineu era un altre cop una guineu, però tota plena de plomes, i havia esdevingut enorme, tan inflada i rodona que semblava a punt de rebentar. La Muntara la va despertar, no fos cas que tornessin a començar amb el somni per allí. “Ai quin mal de panxa!”, va dir la Guineu en despertar. “I no em puc moure! Ajuda’m Muntara! Arrenca’m les plomes a veure si em desinflo!” La Muntara, que era una bona dona i la feia patir veure la Guineu d’aquella manera, es va posar a treure-li les plomes. “Ai, ai, ai!”, feia la Guineu cada cop que sortia una ploma. Però vet aquí que pel forat que li deixava a la pell cada ploma arrencada, sortia un rajolí d’aigua. Quan no li quedava cap ploma, la Guineu va fer un gros sospir i…
            L’Anna va somriure en veure que els menuts s’estaven tots amb la boca oberta.
            ―I de la Guineu va sortir aigua i més aigua i la dona va haver d’enfilar-se a les roques per no ser arrossegada per aquella riuada. La Guineu, ja encongida a la mida de sempre, va pujar allí també. “Que me’n dius, eh, Muntara? A que sóc meravellosa”, va dir mentre contemplava amb la dona com es feien riuets i creixien arbres i matolls. La Muntara va tornar a casa seva molt contenta. Tota aquella aigua i plantes la feien sentir feliç. I així va ser com la nostra terra va tenir aigua i la Muntara va explicar la seva aventura als seus i ara us la explico jo a vosaltres.
            Hi va haver un moment de silenci. L’Anna no sabia si esqueia aplaudir, així que va decidir estar-se’n.
            ―M’ha agradat molt ―va fer, i quan s’adonà que tothom la mirava esperant més, afegí―: Mai no havia sentit una història com aquesta.
            ―Hi ha moltes històries de la Guineu ―explicà en Tazi tot animat―, i totes són molt divertides. La Guineu de vegades és una trapella, però ens ha fet molts favors.
            L’Anna es preguntà si en Tazi realment se les creia, aquelles històries.
            ―A mi m’agrada la de la Guineu i la serp ―digué una veueta; era una nena petitona que s’asseia al costat de l’àvia d’en Tazi.
            ―Doncs demà us la contaré ―va dir la dona vella, i va somriure a la petita―. Ara me’n vaig a dormir que és molt tard.
            ―N’hi ha moltes, de guineus, per aquí? ―li preguntà l’Anna a en Tazi; l’àvia del noi i d’altra gent ja es retiraven.
            ―Força. Però no se sap mai quina és la Guineu. Per això les respectem tant a totes. Si algú fes mal a una guineu li aniria la vida.
            Buf, pensà l’Anna, no estaven per bromes aquells surans. I en aquell moment se sentiren cavalls que entraven al campament. Poc després, en Coixà i dos guerrillers arribaren on era ella i els seus rostres van quedar iŀluminats per la foguera. L’un li mostrà el que duia.

Publicat dins de Interferència (saga), Les urpes del drac, Llibres juvenils en català | Etiquetat com a , , | 13 comentaris

Animals i un bon llibre

Molt frustrada per la falta de temps. Només escriure una entrada al blog, uns pocs comentaris a les xarxes socials o llegir un parell articles acaba sent qui sap què. I dos anys sencers sense gens de vacances, ni unes de ben petitetes. Quan per anar al metge, per exemple, és difícil trobar temps, escriure relats més o menys curts (noveŀles no cal ni esmentar-ho) ha esdevingut impossible –i en tinc tants i tants al cap (i de noveŀles també)! No us en podeu fer una idea.

I a sobre només puc caminar una mica per la lesió al genoll.

L’altre dia, quan el meu fill em duia en cotxe, vaig passar per davant de la casa amb enfilall, recordeu aquella mena de relat? Pel jardí del davant corria un munt de conillets. Vaig haver de fer una foto a l’únic conillet que no va fugir, per bé que no ha quedat gaire clar (sota la finestra més allunyada de la porta).  Això és a la ciutat, a tocar el centre.

El més curiós, però, va ocórrer de tornada. Ja enfosquia i havia sortit del cotxe per intentar caminar una mica, quan vet aquí que per la vorera a l’altra costat del carrer baixa un coiot. Mai n’havia vist cap de prop. Es movia d’una manera força peculiar, com si tingués molles a les potes, i mirava de reüll a totes bandes. Ens vam quedar quiets, perquè la recomanació de la ciutat és evitar els coiots, no acostar-s’hi mai, però no córrer, i si va cap a tu, cosa que no acostumen a fer tret que tinguis un gos, una criatura o menjar a la mà, moure els braços i cridar. De seguida que ens va veure va fer un pipí, sens dubte per marcar territori, i va continuar carrer avall. Darrerament molta gent a Toronto ha tingut encontres amb coiots, es veu que s’han envalantit i se’n veuen prop del centre (com ens va passar a nosaltres), i ja han matat alguns gossos i gats. La fotografia de sota la van fer el mes de febrer en un petit parc prop del centre.

Parlant d’animals, sabeu que ja no es pot dir “atac de tauró”? S’ha de dir “encontre negatiu amb un tauró”. Diuen que és per evitar que tinguin mala fama, ara que aquestes espècies estan minvant tant, i evitar que la gent les vulgui matar. Jo no hi crec gaire en aquesta mena de canvis en el llenguatge. No es pot dir “atac”? Que els hi preguntin a les foques prop de la costa de Sud-àfrica si el que pateixen continuament no són atacs de taurons. I ”encontre negatiu amb un tauró” em sembla una bajanada. Ara bé, que si continua la matança sistemàtica i brutal de taurons acabarà que no n’hi haurà, és ben veritat i m’indigna. Caram, és que en maten 100 milions a l’any! Una part els pesquen atrapats en xarxes de pesca d’arrossegament –passa molt a Espanya i França— d’altres atrapats en xarxes de deriva –Iran, Sri Lanka, Corea del sud, Japó, Xina i, altre cop, Espanya. A més, la pesca de taurons és súper lucrativa (sopa d’aleta de tauró, l’oli per a cosmètics, carn per a diversos usos). Penseu que en tot el món, pel que fa al profit, al mercat del tauró només el sobrepassa el mercat d’armes. Estic totalment a favor dels taurons, però que no em facin dir estupideses d’encontres negatius amb taurons. Dubto molt que serveixi per aturar-ne la pesca.

Per acabar, m’he de referir a l’última ressenya que Sebastià Bennasar ha escrit a VilaWeb. És sobre un llibre que ha publicat l’editorial Comanegra: El gran llibre dels exploradors catalans per Joan de Déu Prats, amb il·lustracions per Maria Padilla. M’ha agradat molt la ressenya. I el llibre l’he d’aconseguir. Com diu Bennasar: “El conjunt és una obra preciosa de reminiscències vuitcentistes que delectarà tothom qui hagi sentit passió per les aventures, qui hagi resseguit amb fruïció cada una de les passes en la recerca de l’illa del tresor, o la circumnavegació tot cercant els fills del capità Grant, o bé que hagi remuntat cap a l’interior de l’Àfrica mirant de trobar les fonts del Nil, el doctor Livingstone o les mines del rei Salomó; o, en fi, que hagi entès on s’amaga el món perdut de Conan Doyle.” És a dir, un llibre per a mi. Però no és només l’aventura i totes aquestes referències, sinó que el llibre ens parla de descubriments poc coneguts fets pels catalans fa segles. Molt interessant. I aquí teniu l’enllaç a la ressenya.

Publicat dins de Canadà, Catalunya, Natura | Etiquetat com a , , , , | 12 comentaris