Atac al ROM, taurons i l’odissea del telèfon

És la matinada del diumenge i no sé si podré acabar això o hauré d’esperar a demà –tinc una son imponent.

Dilluns, 27 de juliol
Durant la meva passejada del vespre, ja una mica fosc, per la Universitat de Toronto, he pujat a mig camí per University Avenue, una gran avinguda que talla la universitat en dos, i he anat cap al carrer Bloor (surt a Més enllà del somni). A dalt de tot de University, fent cantonada amb Bloor, hi ha el ROM (Royal Ontario Museum), on hi passava els diumenges amb el meu fill quan era petit. Aquest estiu, cada vespre hi veig un gat a fora: ratlles marró vermelloses, assegut i quiet com una estatua, però ben alerta mentre té la mirada fixa al capdavall d’unes escales que donen on hi ha els contenidors d’escombraries. És un caçador de ratolins, un d’exceŀlent, i adoptat pel museu, segons em va dir un dia un guarda de seguretat, per la magnífica neteja que fa.

Aquest vespre el gat era al mig de l’amplíssima vorera, no al capdamunt de les escales que van a les escombraries, i se’l veia alerta però d’una manera diferent als altres dies. M’he quedat a observar. Poc després, entre les ombres que feia la façana del Planetarium (just al sud del ROM), han passat quatre figures corbades i sigiŀloses i s’han aturat força més enllá del gat però al davant: eren quatre racoons (ossos rentadors), adults però encara joves. El gat els tenia la mirada clavada. Els racoons s’han començat a moure en ziga-zaga, l’un darrere l’altre, mentre s’acostaven al gat –entre el caminar tots corbats com si tinguessin un gep, i els antifaços negres que tenen a la cara, semblaven trets d’un cartoon.

El gat, per bé que romania assegut, s’havia incorporat una mica i se’l veia inquiet, però es mantenia al seu lloc. Els racoons s’havien agrupat, com per fer pinya, i s’acostaven al gat ara tots junts i molt a poc a poc. El gat ha bufat i els racoons s’han allunyat una mica. Tothom s’ha quedat immòvil, jo també. Aleshores els racoons han tornat a avançar cap al gat i han obert el grup com un ventall per envoltar el gat que ha amenaçat sense gaire efecte. He hagut d’intervenir. He anat amb grans passes cap als racoons mentre els cridava que se n’anessin; amb compte, però, perquè no volia que m’ataquessin –els racoons són forts, ferotges i et poden atacar (hi ha gent que n’ha sortit malferida d’un atac de racoons). Han fugit, tot i no anar més enllà del Planetarium, pert tant m’ha tocat anar-los al darrera perquè escampessin la boira. Em sembla que ho he aconseguit malgrat no estar segura que no tornaran.

(He vist el gat d’altres dies i està bé, no patiu).

Dimarts, 28 de juliol
La classe ha anat bé. Poc soroll de les obres per una vegada.

No entenc per què encara no m’ha arribat la SIM card (targeta SIM?) per al mòbil.

Dimecres, 29 de juliol
Els grans taurons blancs han retornat a la regió de Nova Anglaterra, Estats Units, tal com ens diu un titular del National Geographic d’avui, i com s’ha avisat diverses vegades els últims anys, també aquest any més al nord, al Canadà, a les províncies de New Brunswick i Nova Scotia.

El dilluns, en una illeta de l’estat de Maine, una dona de 63 anys que nadava amb la seva filla en una cala tranquiŀla va desapareixer sobtadament sota l’aigua, com explica un veí que veia l’escena des de casa seva. Va ser l’atac d’un gran tauró blanc i la dona va morir.

Des del 2012 a la regió de Nova Anglaterra hi ha hagut cinc atacs a l’estat de Massachussetts, un d’ells fatal; i ara aquest al Maine, el primer atac per un tauró blanc a la història d’aquest estat. Fins el 2012 no se sap de cap atac de tauró a Nova Anglaterra des de l’any 1936. Però sí sabem que el 2019, pels volts de Cape Cod (Massachusetts) es van enregistrar 50 grans taurons blancs, una cosa mai vista.

Una explicació que donen els experts és que en prohibir-se la cacera de foques i, en conseqüència, augmentar la seva població, va fer arribar els seus caçadors naturals: els grans taurons blancs. I també ha concidit amb la prohibició de caçar aquests taurons, ja que el seu nombre disminuia tant que a penes en quedava cap en aquestes aigües. I que hi hagin retornat és una molt bona notícia. Si la gent vol nadar en aquestes rodalies, que vagi en compte o que no es fiqui a l’aigua i punt. No som els amos del món.

També avui: he tingut una enrabiada amb la companyia de telèfon Bell Canada. Recordeu que la setmana passada us explicava que havia comprat un mòbil feia mesos i ara havia fet un contracte però calia que m’enviessin una targeta SIM per activar-lo? Doncs la targeta no arribava i avui m’he estat hores i hores al telèfon per saber que redimoni passava –endarrerint-me amb la feina–. I no he solucionat res, tot i parlar amb ben bé dotze representants de Bell que m’anaven passant d’un a un altre sense que cap entengués res, ni jo solucionés res tampoc. Si us ho expliqués bé, em caldria omplir moltes pàgines, però us faré un resum mentre trec foc pels queixals.

Cada persona amb qui he parlat, tothom jove, semblava ser curt de gambals, de debò. S’han après el guió per respondre a qui truca i si les teves preguntes se surten del guió els descoloques i no saben per on van, a més d’haver-hi molta incompetència. Amb tots he hagut de passar pel mateix en preguntar on era la meva targeta SIM.

–Quina targeta?
–La targeta SIM.
–L’ha de posar dins del telèfon.
–Sí, ja ho sé, però on és?
–On és què?
–La targeta SIM que vau enviar-me i no m’ha arribat (ja explicat a la mateixa persona abans).
–Miri, ara li enviaré un text amb un codi secret. Allí hi haurà les instruccions.
–On me l’envies, aquest text?
–Al telèfon amb aquest número [el número del mòbil].
–Però el telèfon no està activat!
–Ah, doncs ara l’activarem.
–Però no necessita tenir la targeta SIM?
–Sí, és clar. Que no l’hi ha posat?
–No tinc la targeta! No la tinc! T’entra al cap?  No l’he rebuda, i l’única raó per la que truco és per saber on és!
–No puc solucionar una cosa tan irregular. Un moment que la passo a algú que la podrà ajudar.

Musiqueta 10 minuts. Un altre jove, amb el que he hagut de passar pel mateix, les mateixes preguntes i respostes, inclós el maleït text que m’han d’enviar al mòbil que no està activat i no entenen per què no n’està i jo només vull saber on és la targeta! Així, gairebé calcat, unes 12 vegades (he perdut el compte) fins passada la mitjanit –hi ha gent treballant tota la nit, a més n’hi ha que ni viuen aquí.

Dijous, 30 de juliol
Poc soroll de les obres durant la classe. Al·leluia! No, res d’aŀleluia perquè de sobte ha sonat l’alarma de foc. Ha durat uns cinc minuts i ha parat. D’acord, devia ser una falsa alarma. Després d’una estona torna a sonar –he aturat la classe. Uns altres cinc o sis minuts i deixa de sonar. Així anar fent durant quasi una hora, quan per l’altaveu en comptes de l’alarma ha arribat la veu del manager de l’edifici: no passava res, era un problema amb l’alarma i ja l’han solucionat.

En acabar la classe, tornem-hi a trucar a Bell Canada per saber on és la targeta dels pebrots.

Ha estat una repetició d’ahir, però encara més llarga, tant que ni he pogut sortir a caminar. Estava tan frustrada que ja no parlava a qui m’atenia sinó que cridava: no, no em pots enviar un missatge de text perquè el telèfon no està activat… Perquè no tinc la targeta!!!!!! Només vull saber on és la targeta!!!!!! No sé amb quanta gent he parlat. I no hi havia manera que em passessin a un supervisor. Quasi a la una de la matinada un noi ha dit que era un problema de la companyia de correu, una companyia privada, i que ho havia de solucionar amb ells. Li he dit que era la responsabilitat de Bell, però ell tossut. M’ha donat un número, però ha dit que feia hores que havien tancat.

Divendres, 31 de juliol
El número que em van donar ahir estava equivocat. N’he trobat un altre, que era de la companyia però no he aconseguit que em respongués ningú.

He tornat a trucar a Bell, tan enfurismada com n’està sempre el Senyor de Rocdur dalt de la torre, però jo amb tota la raó per estar-ne. I no estava per passar pel mateix, per tant quan em demanaven el nom jo demanava el d’ells primer, i quan em sortien amb allò d’enviar-me el missatge al mòbil (deu ser una cosa que tenen amb negreta al guió) en comptes d’explicar per enèsima vegada que no està activat, preguntava si eren sords. No entenien res, una vegada i una altra. Quan un m’ha dit que havia de provar amb la companyia de correu (tot i haver explicat que ho havia fet) he saltat, li he dit que o em posava amb el supervisor o anava a la televisió a explicar que Bell era ple d’ineptes. Ho he aconseguit. Era una supervisora antipàtica que no volia escoltar. Li he cridat que tenia el telèfon de casa amb Bell des que vaig arribar al Canadà i tinc també l’internet amb Bell de fa un parell de dècades, però que no estic disposada a ser tractada així i me n’aniré a una altra companyia. Ai, caram, m’ha dit que un moment i poc després m’ho solucionava. He d’anar a una botiga de Bell prop de casa a recollir un altre SIM card i ja està.

Ho deixo aquí que no tinc més esma i l’entrada ja és molt llarga. Que tingueu una bona setmana!

Publicat dins de Canadà, Més enllà del somni, Una mica de tot | Etiquetat com a , , | 23 comentaris

De tornados a la Decisió de Havilland

Publico l’entrada setmanal amb un dia de retard. Ahir em trobava molt malament i, a més, tenia una enormitat de feina de la universitat. Avui estic una miqueta millor.

Diumenge, 19 de juliol
Hem tingut una tempesta tremenda de pluja i vent. Han avisat de la possibilitat de tornados, però ens els hem estalviat. Ja m’ho semblava, que no en tindríem, perquè el cel no era verd, com la vegada que era verd com un prat i vaig acabar enmig d’un tornado que em va llançar contra una paret. Ja fa molts i molts anys d’això, però mai no ho oblidaré. Em va servir per escriure l’episodi del tornado a Perduts a l’altre món, per bé que a la noveŀla era molt més impressionant. No sé si ho recordeu els que l’heu llegit: a la noveŀla anomenen el tornado “tirabuixó de vent” i aquest és el títol del capítol 13 (pàgina 210); l’episodi del tornado comença a la pàgina 214. És un capítol amb en Tam, que acabo de llegir mentre el cor em bategava amb força i jo em retrobava a mi mateixa, perquè aquestes noveŀles de la saga (les publicades i les que romanen inèdites) són jo més que cap altra cosa, escrita o no. Ja m’ha vingut la depressió, punyeta, el forat negre a punt d’engolir-me. Faré veure que no passa res, com faig sempre per sobreviure —i estic tipa de només viure per sobreviure.

Dilluns, 20 de juliol
M’he decidit a tenir telèfon mòbil. Fa anys que en tinc un de tercera mà que només serveix per fer trucades i moltes vegades no funciona, però a penes l’uso (sempre m’han molestat els telèfons). A la fi, però, el mes de març, quan va començar el confinament, en vaig comprar un,—vaig pensar que en cas d’anar a parar a l’hospital estaria incomunicada—. Tanmateix, el telèfon s’ha estat a la capsa des del març, per manca de temps ni de treure’l. No és la primera vegada que faig coses així: l’ordinador que tinc el vaig comprar 4 mesos abans d’instaŀlar-lo, i s’estava també a la capsa. I l’escàner s’hi va estar anys. Mai no trobava temps. Amb el telèfon, a més, hi havia la qüestió d’haver-lo de tenir en una companyia i fer un contracte —una altra despesa mensual—.

Però avui he trucat a Bell (la companyia clàssica d’aquí, que duu el nom de l’inventor del telèfon, Alexander Graham Bell, el qual era mig canadenc), i després de perdre molt temps que no tinc i menys per coses sense cap transcendència, sembla que m’enviaran una targeta i podré fer servir el telèfon. Sé que passarà força temps abans no ho tingui tot en ordre, en part perquè no hi entenc un borrall, i en part perquè m’atabala i em fa mandra i tinc coses més urgents a fer.

Dimarts, 21 de juliol
Avui durant la classe no hi havia gaire soroll als balcons…, però hi ha hagut tot el dia obres al pis de dalt! Canviaven el terra (rajoles a la cambra de bany i cuina, i la fusta de tota la resta) i vinga a barrinar amb un soroll eixordador. Ja no sé com més excusar-me amb els estudiants.

Nerviosa per la Laura Borràs. Sort que a Madrid demà estarà acompanyada per molta gent que li fa costat.

Dimecres, 22 de juny
De moment ha anat bé amb la Laura, i és un descans.

Llegida al twitter una cita d’Umberto Eco: “Qualsevol idiota pot opinar a les xarxes”. Quanta raó tenia!

Dijous, 23 de juliol
Avui hauria estat l’aniversari de la meva marona. L’enyoro d’allò més, per bé que els últims anys ella parlava poc i tot era jo cantar-li les cançonetes que ella em cantava quan jo era petita. Aquí us en vaig parlar: Comprovat: la música ajuda la gent amb alzheimer.

Sempre deia que quan es fes vella no volia ser un problema per mi i la meva germana. I, pobrissona, fins i tot es va morir abans de la covid-19. No vull ni imaginar què hauria estat ser lluny i la pandèmia i ella a la residència (que ha tingut casos de covid) i… No ho vull pensar.

Divendres, 24 de juliol
M’he assabentat per casualitat que la Mar Bàltica és la massa d’aigua salabrosa (poca salinitat) més gran del planeta, la qual cosa fa que tingui espècies molt diferents a les corresponents en altres mars.

Dissabte, 25 de juliol
M’he llevat amb mal de cap i súper cansada. Tant cansada que si em posava dreta em rodava el cap i les cames em tremolaven; semblava que m’anava a morir d’esgotament. L’esmozar i el café m’han ajudat i he estat capaç de posar-me a l’escritori a treballar. Tinc tanta feina que és una bogeria: tot el dia (vol dir unes 15 hores) dels set dies de la setmana. Només el dissabte esgarrapo temps per escriure l’entrada al blog —que vol dir posar junt i bé el que tinc escrit de cada dia—. I és de bojos, perquè al cap i a la fi a l’estiu faig la meitat de cursos que a l’hivern. Però les classes en línia, de sobte, sense preparació, ho han enredat tot. Hi d’altres professors que es queixen tant o més que jo de la brutalitat de feina que tenim, però no em serveix de consol.

M’he pasat el dissabte treballant sense pausa, trobant-me molt malament, però m’haig d’assegurar que no fallaré, que puc conservar la feina. I ara que hauria de fer l’entrada al blog no em veig capaç ni de broma perquè tinc la sensació d’anar-me a desmaiar. Demà serà un altre dia, un altre dia sense alegries, sense salut, sense temps d’escriure les milers d’històries que tinc a dins, sense publicar la saga que està esperant fa anys, només espero no trobar-me tan malament con avui.

Diumenge, 26 de juliol
S’han mort dos referents meus (és un no parar) molt diferents: Lluís Serrahima, pare de la Nova Cançó i la actriu Olivia de Havilland.

De Lluís Serrahima n’he sentit sempre coses (i la Nova Cançó ha estat molt important a la meva vida), i m’imagino que vosaltres també, però de l’actriu no en sabia gaire, tret de veure-la a les peŀlícules, i avui he descobert una cosa que m’ha semblat ben interessant.

Olivia de Havilland, quan encara era molt jove, tenia un contracte amb la Warner Bros. que l’obligava a fer papers de noia a qui el protagonista havia de rescatar i para de comptar, malgrat que ella volia fer una altra mena de papers, més profunds i amb més dimensions, per això de vegades refusava papers i la productora la va voler castigar estenent el contracte que tenia amb ells set anys més. Però ella va iniciar una batalla legal contra la poderosa Warner Bros., i la va guanyar. La seva determinació va fer un canvi notable a la industria de Hollywood, i fins al dia d’avui la llei que considera aquestes pràctiques iŀlegals s’anomena la Decisió de Havilland. 

Publicat dins de Perduts a l’altre món, Una mica de tot | Etiquetat com a , | 16 comentaris

D’opòssums a caragols

Diumenge, 12 de juliol
Al vespre, gairebé de nit, he anat a caminar pel campus de la Universitat de Toronto, davant de casa. És molt gran, una enorme extensió amb edificis antics i moderns, carrers, jardins, claustres, avingudes, places. Tret d’altra gent del barri que, com jo, hi va a passejar, des que la universitat va tancar per la covid-19 que ha esdevingut una zona força solitaria al centre de la ciutat. I avui m’hi he trobat més animals que de costum, un dels quals era d’una espècie que no havia vist mai al natural, un opòssum, l’únic marsupial que es troba al Canadà. Com d’altres marsupials, els mascles tenen un penis bifurcat que correspon a les vagines bifurcades de les femelles, les quals tenen, a més, un marsupi o bossa per a les cries. I una cosa molt curiosa dels opòssums és que es fan el mort tan i tan bé que en anglès fins i tot hi ha l’expressió “play possum” (fer-se l’opòssum) per dir “fer-se el mort”. El que ha creuat la vorera a mig metre de mi s’ha quedat molt quiet mirant-me, però no s’ha fet el mort. Es veia bon minyó, amb una expressió dolça en una carona lletja, pobrissó. Li he dit algunes coses, ha continuat aturat mirant-me, fins que jo no sabia què més dir-li —no sé quins sorolls fan— i ell, potser cansat de sentir parlar i res per menjar, se n’ha anat cap als arbustos d’un jardí. A sota teniu una imatge de l’opòssum que es troba a l`àrea de Toronto.

Com deia, m’he trobat també d’altres animals: una mare racoon (os rentador) amb cries  —d’aquests n’hi ha centenars a Glendon; recordeu que hi vaig dur la Marina Rossell?—, que s’han amagat dins d’un claustre per un forat. Els petits eren molt bufons, si fa no fa com aquests:

I més tard he vist a prop una mofeta que no s’ha amagat, no, però jo he fugit! No vull passar-me mesos empestada i sense res que ho tregui, com els passa a molts gossos.

Dilluns, 13 de juliol
Que pesats amb els missatges oferint-me milions, com si no rebés prou e-mails de la universitat. No us passa, a vosaltres? Solia rebre’n un cada uns quants dies, però d’ençà de la covid que són dos o tres al dia. Es veu que la meitat dels milionaris del món m’han fet la seva hereva, això sense comptar princeps nigerians, afganesos i indonesis que volen depositar els seus 100 milions de dòlars en el meu compte del banc perquè un oncle dolent els hi vol agafar —la història varia poc.

Dimarts, 14 de juliol
Una altra classe horrorosa, atès el soroll de les obres. Eren exactament al meu balcó durant les hores de classe, destruint tot el formigó de les parets fins a arribar al metall de l’interior. Sort que els estudiants són pacients i tenen la classe gravada per veure-la més tard, i els PowerPoints al Moodle, també de tota la classe, amb veu i tot. Però és un curs de llengua i cal que ells parlin. Sigui con sigui, em sembla que a mi m’ha afectat l’oïda.

He llegit sobre l’espionatge al nostre President del Parlament. Diuen que qui va alertar fou la Munk School of Global Affairs, de la Universitat de Toronto. M’ha fet gràcia, evidentment no el que ha passat, que no me’n fa cap, sinó això de la Munk que conec una mica perquè el meu fill hi va fer un parell de cursos, jo hi havia anat fa molts anys a fer servir els ordinadors i, bé, és a tocar casa meva. A sota la teniu.

Dimecres, 15 de juliol
L’edifici ens ha notificat que un dia, abans de l’agost (ja ens avisaran), es tancarà l’electricitat de tot l’edifici, coordinat amb la hidrolèctrica de Toronto, durant 12 hores! De les 7 del matí a les 7 de la tarda. Ni llum, ni ordinador, ni telèfon (només tinc el de casa), ni nevera (ja ens han dit que la buidem, sobretot els que les tenim antigues), ni aire condicionat, ni ventiladors, ni aigua (no pot pujar quan no hi ha electricitat), ni ascensors per fugir quan em trobi ofegant-me amb l’asma i sense ni balcó ni finestres i a dins de casa entre 48 i més de 50 graus, i durant una pandèmia. Un dia aniré a trobar l’amo de l’edifici, a Montreal, on viu, i li faré una cara nova. Buf, buf, buf, necessito esbravar-me.

Dijous, 16 de juliol
Més tranquiŀla la classe. Soroll més lluny. Als estudiants els ha encantat la lectura que els hi vaig preparar sobre Perú (costa, serra i selva).

Divendres, 17 de juliol
Molta feina de corregir un examen i preparar-ne un altre. A comprar al supermercat. Diversos imbècils sense mascareta. Buf, buf, buf.

Dissabte, 18 de juliol
Mai no deixa d’admirar-me la meravella que és la Terra. Ni deixo d’indignar-me en veure com la destruïm, i de vegades de les maneres més estúpides, com és el cas amb els caragols anomenats polymita picta, també coneguts com “caragols de coloraines cubans” que, com indica el nom, es troben a Cuba. Són preciosos (us en poso algunes imatges). Com podeu veure, aquestes imatges són de caragols vius, però a l’internet trobareu milers d’imatges de només les closques d’aquests caragols Per què? Doncs perquè es venen en quantitats astronòmiques (mireu a la xarxa), fins i tot els tenim a eBay, amb la qual cosa els pobres animalons han passat a ser una espècie en situació crítica de perill d’extinció. I tot perquè hi ha molta gent al món a qui li fan gràcia aquestes closques. Tan bonic que és veure’ls amb l’animal i no la closca sola.

Jo parlant de caragols i se m’han cremat els pèsols del sopar!

Publicat dins de Canadà, Natura | Etiquetat com a , , , | 28 comentaris

D’un gat als mohawk

Diumenge, 5 de juliol:
Com que us ha agradat el vídeo del gatet salvatge, us n’he buscat un altre que és quasi tan petit, però més ferotge i, diuen els experts, el caçador més letal de tots els fèlids: el Black Footed Cat, un habitant de les sabanes de l’Àfrica.

Dilluns, 6 de juliol:
S’ha mort Ennio Morricone. Se’m moren els referents, una indicació que sóc vella. Té moltes composicions magnífiques, totes conegudes, i n’hi ha per triar i remenar. Jo, per al blog, em decideixo per una de les més icòniques: la banda sonora de The Good, the Bad and the Ugly. La trobo absolutament genial.

Dimarts, 7 de juliol:
Les obres als balcons acabaran amb la poca salut que em queda. Després d’aconseguir adormir-me cap a les 5 o 6 del matí, atesa la calor que fa a la meva habitació (quasi 50 graus), els dolors que tinc i l’ansietat que se’m menja, a les 7, tot d’un plegat, engeguen les barrinadores a uns metres d’on dormo. Avui ha estat tan dràstic que m’he despertat de cop amb un crit i em pensava que havia tingut un atac de cor.

Tot el dia hem estat a 40 de temperatura, i a casa amb tot tancat i vinga a barrinar i a fer pols i jo cridant com boja per tal que em sentin bé els estudiants.

Bolsonaro té la covid-19. Ho celebro, i espero que es mori. No he cregut mai allò que no s’ha de desitjar la mort de ningú, perquè jo sí desitjo certes morts, com la de Bolsonaro, que té les mans tan tacades de sang que es mereix morir, però no és pas que li desitgi per això, sinó perquè és perillós que continui viu, perillós pel seu país, per la seva gent i pel medi ambient de tots nosaltres. I ara que s’ha infectat, si se’n surt amb facilitat, tindrà més munició per convèncer la gent que la covid-19 no és perillosa, i a sobre que les pastilles d’hidroxicloroquina van bé. Doncs li desitjo la mort, i tant que sí.

A Toronto ara s’ha fet mandatori l’us de mascareta als espais interiors, i ja era hora perquè hi ha massa gent que no se’n posa. Doncs avui tot de gent ha fet una protesta per haver de dur mascareta al metro, i s’hi ha ficat sense dur-ne (només cal dir que és per problemes mèdics), però abans d’entrar han dit tantes bestieses que fa hores que flipo. Una perleta: que això de fer-nos dur mascareta és propi de governs totalitaris i ja sabem què ha passat a la història amb aquesta mena de governs. De debò, és la meitat de la humanitat absolutament imbècil? Em sembla que la covid-19 ha servit per adonar-nos d’aquesta trista realitat. Amb l’estúpida controversia de les mascaretes queda clar que a la meitat de la gent li falta cervell, és d’una ignorància que aclapara (encara que la vulguin fer passar per altres coses) i és tan egoista que fa por. Aquí els podeu veure

Dimecres, 8 de juliol:
Just ahir, a la classe, vam llegir i comentar el famos conte “El dinosaurio” d’Augusto Monterroso, i avui la María Sanchez, que sempre comenta al blog i que deu tenir telepatia, m’ha enviat una vinyeta que m’ha fet esclatar a riure.

 

Dijous, 9 de juliol:
Els estudiants continuen contents, malgrat el soroll. Em tenen molta simpatia i aprenen molt, la qual cosa sempre anima una mica.

L’edifici ha avisat que demoliran els passadissos, on hi ha les portes dels apartaments, per canviar les canonades de les cuines. Durarà fins al setembre, sis dies a la setmana (dissabte també) de 8 del matí a 5 de la tarda, hores durant les quals s’haurà tancat l’aigua!!!

No en dic res més perquè quan hi penso el cor em va a cent per hora.

Divendres, 10 de juliol:
A França han matat un conductor d’autobús per haver dit a quatre impresentables que es posessin la mascareta.

Dissabte, 11 de juliol:
He parlat amb ma germana, que viu a Lleida i em té molt preocupada, i m’ha contat un munt d’anècdotes de gent sense mascareta, fins i tot d’un veí que diu que dur mascareta fa que agafis la covid-19. Marededéusenyor! Jo no sóc d’eixe món.

Recordeu la crisi d’Oka, la rebeŀlió dels mohawk? Us en vaig parlar aquí (jo ho vaig viure). Doncs avui fa 30 anys. Aquí un vídeo curtet, molt ben explicat, on ho resumeixen en 3 minuts.

30 anys de la insurrecció mohawk a Oka

Publicat dins de Canadà, Cinema, Música, Una mica de tot | Etiquetat com a , , | 15 comentaris

Vet aquí un gat…

Dilluns, 29 de maig:

Mentre cercava una altra cosa he descobert el gat més petit del món, el rusty spotted cat (no sé com s’anomena en català), un fèlid molt petitó que trobem a les selves de l’Índia i d’Sri Lanka. Un adult només fa 35 cm (sense la cua) i té uns ulls enormes, com un cadell de gat. Tanmateix, són fantástics caçadors. A sota, un vídeo sobre aquest gat (queda tallat de sobte, però no trobo res millor).

Reunió llarga i feixuga del departament de Glendon, per Zoom, de la qual parlaré en un altre moment. He vist que tothom viu en unes cases molt maques, malgrat que ja m’ho esperava; el meu apartament, encara que l’animi amb floretes, es veu tot modest.

Gràcies a un tweet d’en Salvador Macip m’he assabentat que avui fa 100 anys del naixement de Ray Harryhausen.

Dimarts, 30 de maig:

Els estudiants continuen molt simpàtics. Alguns nascuts al Canadà i una pila d’arreu del món, bé perquè van néixer en un altre país i ara són canadencs o bé perquè només estudien d’aquí. Dels canadencs n’hi ha nascuts a l’Afganistan, Pakistan, Senegal, Polònia, l’Iran, Rússia i un munt tant a l’Índia com a les Filipines. I els altres són de Corea del Sud, de Xina i de l’Aràbia Saudí. Molt agradables tots. L’arab (d’origen palestí), súper inteŀligent i amb un gran sentit de l’humor, resulta que és un gran admirador de Malcom X, i també un fan de la sèrie Friends! És el primer ciutadà d’Aràbia que conec, i la veritat és que me l’hauria imaginat diferent.

Dimecres, 1 de juliol:

Avui celebrem el Dia del Canadà.  El dia que la British North American Act va crear el Dominion of Canada, l’any 1867, llavors amb només quatre províncies: Quebec, Ontario, Nova Scotia i New Brunswick. Les altres sis províncies i els tres territoris s’anaren afegint al país al llarg dels anys; l’últim fou Nunavut l’any 1999.

Oh, s’ha mort Carl Reiner! Gran actor i molt bona persona. Sempre el recordo a la peŀlícula del director canadenc Norman Jewison, The Russians are coming, the Russians are coming! Fa un parell d’anys va dir que volia viure fins a veure Donald Trump derrotat —sap greu que no hi hagi arribat.

The Russians are coming, the Russians are coming! Davant, d’esquerre a dreta Alan Arkin, Eva Marie Saint, Carl Reiner.

I avui també: Olivia de Havilland ha fet 104 anys! Segons diuen els amics, encara fa una vida activa i fins i tot va amb bicicleta. A sota una fotografia de fa només un any.

Dijous, 2 de juliol:

Oh, no! M’he adonat que em va caducar el passaport espanyol fa dos mesos. És clar, fa ben bé sis anys tenia coll avall que Catalunya seria independent abans de 2020 i jo tindria passaport català (a més del canadenc que és l’únic que faig servir ara). I passaven els anys i jo encara esperançada amb tenir el català. I hem arribat al 2020, i quan havia de renovar el passaport espanyol hi havia confinament i no ho he recordat fins avui! Ara em tocarà fer paperassa i pagar més. Maleït estat espanyol!

Els estudiants m’han demanat de parar a mitja clase. El soroll de les obres ensordia. Hem quedat que ens retrobaríem mitja hora més tard i, miracle, el soroll ha disminuït just mitja hora més tard!

He llegit sobre l’agressió dels fatxes a Collsuspina. Recordo molt bé el poble perquè hi havia dinat unes quantes vegades —les millors costelletes de xai de tot el món—. Quina ràbia aquests fatxes que campen pertot arreu.

Llegeixo que 350 elefans han mort a Botswana en un parell de mesos, un fet que els científics consideren un desastre. No se’n sap la causa i s’especula sobre algun verí del qual, però, no se’n troba rastre, o d’un patogen desconegut que, si fos el cas, potser podria passar als humans. Un enllaç a The Guardian.

Divendres, 3 de juliol:

Feina de la universitat per triar i remenar. Uf, i a sobre fa moltíssima calor. I no s’aturen per a res els homes dels balcons.

Si no fumo em suïcidaré! Fa més d’un any i mig que ho vaig deixar i em sento com el primer dia, sempre, fins i tot de vegades a la nit somio que fumo.

Dissabte, 4 de juliol:

Molt preocupada amb el brot de la covid-19 a Lleida, on hi tinc ma germana. Es veu que l’hospital està al màxim. Tot per uns ximples. Estic indignada!

Avui he anat a la perruqueria a tallar-me el cabell. Feia quasi cinc mesos des de l’última vegada! La perruquera va obrir la setmana passada, però s’havia de fer cua. Pel que fa a tenyir, ho he enviat a pastar fang —em costa diners i temps que no tinc—. Ara aniré amb el cabell gris i a qui no li agradi que no miri. Em sento lliure.

Publicat dins de Més enllà del somni | 12 comentaris

Comencem pels dinosaures

Aquesta setmana m’he trobat més malament que de costum i no he apuntat gaire. Aquí ho teniu:

Sovint penso coses que res no tenen a veure amb allò que estic fent. Fa una estona, mentre creava un esquema del present d’indicatiu de tots els verbs en castellà (aquest estiu ensenyo llengua castellana), no sé per què m’han vingut al cap els dinosaures. Pensava que, quan menys m’ho espero, resulta que han trobat una nova especie. I cada cop més grossos o ferotges. Com el Siamraptor suwati, del qual n’anaven plens els mitjans el passat mes d’octubre: trobat a Tailàndia, 113 milions d’anys d’antiguitat i les dents com els taurons.

I pel que fa als herbíbors, els diplodocus i brontosaures que coneixíem s’han quedat ben petitets. Ara tenim, els titanosaures, com el Patagotitan mayorum descobert el 2013 a Argentina, el dinosaure més gran que es coneix. Pesava 76 tones (sí, 76!) i feia 37 metres. M’hi vaig basar per crear el dinosaure que surt a Les urpes del drac (la tercera noveŀla de la saga). Quan ho podran llegir els meus lectors?

Un vídeo curtet amb David Attenborough sobre aquest dinosaure:

Estic marejada de la pols i el soroll de les obres dels balcons. I tenen la barra d’haver-nos apujat el lloguer. Estic indignada.

Acabat de sentir d’un expert: s’ha descobert que la saliva dels lleopards a la pell estimula la producció de vitamina D.

Trec foc pels queixals pel que fan a la Laura Borràs. I estic preocupada. I trista. És tan injust que em costa acceptar que realment passa. Una persona tan honesta, neta, que diu les coses clares, i que la fiquin en aquest mullader que uns s’han empescat, i que d’altres arribin a dubtar d’ella! És tan fàcil acusar algú, i després el que costa deixar les coses clares. Hi ha gent dolenta que t’acusa de qualsevol cosa, i molta gent estúpida que s’ho creu, i gent egoista que et fa la traveta malgrat saber què es pot esperar del TS.

A la universitat tinc fama de protestar. Sóc l’única al meu departament, perquè d’altres es queixen en privat però a l’hora de dir-ho callen i em quedo sola, és increíble. Encara bo que em puc refugiar en les paraules de Pedrolo (avui, divendres, 30 anys de la seva mort):

“Cal protestar, fins i tot quan no serveix de res”. Manuel de Pedrolo

Publicat dins de Catalunya, Interferència (saga), Les urpes del drac, Una mica de tot | Etiquetat com a , , | 21 comentaris

Setmana fosca

Fa més de dues setmanes que estic desesperada. No us n’he dit res, no encara, perquè intento allunyar-ho de la ment com si no passés de debò (les nits són brutals, però). Perdoneu que gairebé no us faig cas fora del blog, i fins i tot aquí us responc amb molt de retard.

Diumenge 14 de juny: hi ha possibilitats que el meu fill tingui la covid-19. Mal de coll i febre (no molta). Marededéusenyor, si ja no m’hi veig de feina i preocupacions. Que no anava prou malament tot? Sigui com sigui jo he d’acabar de preparar un exàmen electrònic que és interminable i ha d’estar llest demà.

El meu fill continua igual, i tancat a la seva habitació. Com pot haver agafat res, el covid o qualsevol altra cosa, si sempre que cal duu la mascareta? Però espero que sigui una altra cosa.

M’acabo d’assabentar de la mort de Manuel Cuyàs. M’ha sabut greu, entre altres coses perquè va ser molt amable. Fa uns anys es va posar en contacte amb mi, perquè havia vist la meva entrada al blog sobre el meu besavi i volia fer-me unes preguntes. Vam intercanviar uns missatges i, com deia, era súper amable. Això va ser tot, però prou per deixar-me un bon record d’ell.

Les obres al meu edifici continuen a tutti pleni des d’abans de les 7:00 del matí. És terrible pel meu fill que està igual (ni millor ni pitjor). Estar malalt enmig d’aquest estrèpit sense treva ha de ser horrorós. I la polseguera que hi ha a tota hora! Potser té mal de coll d’això? Per sort, a les hores de la classe els homes de les obres estaven en una altra banda de l’edifici i el soroll era esmorteït.

La pesta bubònica no s’havia erradicat a Anglaterra des del segle XIV, quan hi va haver un greu brot a Londres l’any 1665, particularment als barris on la gent vivia en condicions espantoses de pobresa. Aquell any, en una població de 460.000 persones, hi va haver més de cent mil morts. Acabat l’any, l’epidèmia es va erradicar per sempre més i per un accident molt bèstia: el famós gran incendi que va arrasar gran part de la ciutat de Londres, tots els barris pobres on hi havia més malalts.

Del tema n’hi ha per parlar-ne hores, però el que acabo de llegir és sobre el dietari de Samuel Pepys, un administrador que va decidir escriure un dietari del brot de 1665. I en el seu dietari, que a més de contar què passava també tenim interessants caviŀlacions de l’autor, és curiós constatar similituds amb la pandèmia actual, com per exemple la gent confinada a les seves cases —els rics ben instaŀlats a les seves mansions al camp—, o molta gent que de principi no en feia cas, fins que els carrers es van començar a omplir de cadàvers per anar a enterrar. Tanmateix, força gent no es prenia la quarentena amb serietat i se la podia veure emplenant els pubs, malgrat que els metges demanaven distància. També menciona com les autoritats deien que s’havia d’estar de bon humor, que una actitut positiva allunyava la pesta, i a mi m’ha recordat aquest show que s’ha muntat pertot arreu sobre divertir-nos a tota hora, i una actitut positiva de no passa res i els morts que es fotin.

Ha mort la cantant Vera Lynn, de qui vaig parlar aquí. Tot un símbol de la Segona Guerra Mundial que ja no hi és.

Ha mort Ian Holm —quin greu, i quina setmana de morts!—, exceŀlent actor a qui he vist en incomptables peŀlícules i en tots els papers m’ha agradat.

Anit vaig somiar amb els personatges de la meva saga. Em vaig despertar amb un crit a dins, de ràbia, de dolor, de voler-me morir com més aviat millor.

Fa dos dies que el meu fill no té febre, però continua amb molt mal de coll, ja van set dies, i ell no és propens al mal de coll. Esperarem uns dies més abans de descartar que pugui ser el nou coronavirus.

Avui he sentit a la ràdio una música que m’ha agradat. És la banda sonora de l’última versió de Far from the Madding Crowd. El tràiler no m’ha convençut i no la penso veure. Ja vaig llegir a fons la noveŀla de Thomas Hardy per a un curs de literatura anglesa, i he vist la peŀlícula de 1965, amb Julie Christie, molt fidel a la noveŀla. Però la música de l’última versió em fa volar la imaginació. A sota la teniu (és la primera).

Publicat dins de Música, Una mica de tot | Etiquetat com a , | 12 comentaris

De Tintin a la Rosa Nebot

Fa un dia esplèndid, amb el cel d’un blau pur, intens, d’un blau Tintin.

Recordo que a Jaws, la peŀlícula d’Spilberg sobre el tauró gegant, la primera part té molta similitud amb la reacció de la gent a la pandèmia del nou coronavirus. Tota aquesta gent que no creu en mascaretes, ni distància, ni que sigui res perillós, no ha vist mai Jaws? Són tan rucs que no solament no escolten els científics, sinó que ni tan sols veuen el paraŀlelisme amb qualsevol peŀlícula amb volcans en erupció, inundacions apocalíptiques, taurons gegants o fins i tot pandèmies? I ves que no serà que no n’hi hagi dotzenes i de tots els temps. A Jaws tenim el cap de la policia local que vol tancar les platges perquè és massa perillós banyar-s’hi, l’alcalde que no les vol tancar perquè serà l’1 de juliol i esperen molta gent i cal defensar l’economia, la cacera coŀlectiva que s’organitza amb tot de gent que se’n riu del tauró, l’arribada del biòleg especialista en taurons que intenta parlar amb aquests ximples que no escolten i els acaba dient que moriran; en moren, d’innocents també, i l’alcalde encara només preocupat per l’economia. Com deia un personatge en una altra peŀlícula d’Spilberg, “primer sembla que no passa res i és després que venen els crits i les corregudes”. Hi ha gent que no aprèn ni de les peŀlícules de Hollywood.

Tinc ganes de vomitar de tan soroll de construcció. És inaguantable. Ara no només destrueixen els balcons, sinó que s’han posat a barrinar a l’enorme paret lateral sud de l’edifici (sense finestres, 26 pisos) perquè la volen refer. També em sento punxades al cap.

Els estudiants són molt simpàtics (aquell pesat que us deia ha deixat el curs), per bé que no els conec a tots 33, només els que apareixen sovint a la pantalla. Hi ha moltes etnies, sembla que hi ha origens de tot el món. Després de tants anys aquí, em resultaria difícil ensenyar una classe on tothom semblés igual.

Avui he vist el meu metge de capçalera. Hi havia la porta del consultori oberta i molt silenci. I ha aparegut “algú” vestit com no sabria definir, una mena de personatge de ciència ficció de peŀlícula que s’ha quedat sense presupost. Quan m’ha parlat he identificat el meu metge. Anava així vestit per protegir-me, ha dit. Ens parlàvem a través d’un vidre, fins que m’ha posat la vacuna contra la pneumònia (l’any passat la primera, ara puc estar quatre anys força protegida, o són cinc? tant se val). Estava enfadat amb la gent que no vol dur mascareta en llocs tancats i no creuen en el perill d’aquest coronavirus. No ho podia entendre. Hem parlat una estona. Estava afectat perquè se li han mort dos pacients de la covid. També ha mort un munt de gent en una residència on hi passa el dia els divendres, des de fa anys, treballant de voluntari. I m’ha dit que l’altre dia va passar per davant del meu edifici i no podia creure l’espectacle que veia amb les obres. Com podeu viure allí dins?, em preguntà. Jo fa 16 mesos que també m’ho pregunto.

Per matar algú. He hagut d’acabar la classe abans per culpa del soroll de la construcció, ja és la segona vegada, però l’altre dia vaig poder fer les primeres dues hores de classe sense problema, avui el soroll ha estat present des del principi. Havia de cridar tant que he agafat mal de coll (i anava amb auriculars i micròfon).

Se m’han mort les flors d’un petit test que vaig comprar fa pocs dies. Deu ser la falta d’oxigen d’aquest pis.

A Corea del Sud s’han descobert unes petjades prehistòriques, de fa 110 milions d’anys, que han estat una sorpresa. Es tracta de petjades de cocodrils de tres metres, amb potes de la mida de les cames humanes, que caminaven drets, amb els peus plans a terra, com nosaltres. L’estudi ha estat publicat a la Nature Scientific Reports. La National Geografic també n’ha publicat un article.

En Justin Trudeau, el nostre Primer Ministre, ha fet una cosa força inaudita: ha criticat el sistema canadenc per racista. Ha dit que no es tracta de persones individuals, tot i que també n’hi ha igual que hi ha gent magnífica, sinó que el problema rau en el sistema, heretat de generacions, que discrimina certs coŀlectius, ètnies, sectors de la societat, la qual cosa és avui en dia inacceptable. Que no voler-ho veure no és ser un bon canadenc, i que en comptes de pensar com és de magnífic Canadà, hauríem de fixar-nos en com de magnífic podria ser. Que hi ha injustícia en el sistema, i que no ens hem de posar defensius perquè es digui que el nostre sistema no es perfecte. Que es difícil per persones en posicions d’autoritat, “per mi mateix, Primer Ministre del Canada”, reconèixer que el nostre sistema es culpable d’una discriminació sistèmica. Que hem de dir que les coses no són perfectes, reconèixer que és així i aleshores escoltarem, aprendrem, entendrem i actuarem i ho arreglarem. És difícil però ho farem, plegats. Aquí en teniu una part:

Per acabar, la meva amiga Rosa Nebot, a qui tots coneixeu perquè sempre escriu comentaris al blog, a més de ser l’única persona, tret de mi i de l’editorial, que ha llegit la meva saga sencera i me la comentava mentre jo l’escrivia, com molts ja sabeu, doncs acaba de publicar un llibre de narracions. Ja té dues noveŀles publicades (d’una us en vaig parlar i de l’altre vaig escriure’n una ressenya), que us recomano d’allò més. Us passo l’enllaç a la pàgina de l’AELC amb el llibre de la Rosa.

Publicat dins de Més enllà del somni | 18 comentaris

Una setmana més de juny

Aquesta setmana m’he absentat de quasi tot arreu, menys de la feina que ha estat omnipresent tots els moments del dia. Vaig haver d’anar a urgències el diumenge i, malgrat estar més bé, amb un medicament que em van donar, vaig perdre moltes hores a l’hospital i ho he hagut de pagar car durant la setmana, sense temps ni per respirar.

Fa tants anys que els estius se me’n van en orris: operació d’un tumor a l’ull, recuperació brutal de la vaga, escriure les dues últimes noveŀles de la saga i no s’hi val descansar ni un segon (i ho aconsegueixo, i tot per a res), rehabilitació dels pulmons, baralles amb la universitat… Però aquest estiu l’esperava diferent, i amb la meitat de feina que durant el curs d’hivern. Abans de l’enrenou de la covid-19 pensava que aquest estiu escriuria una noveŀla curta. No ho havia dit perquè era poca cosa, però ho dic ara: l’estiu passat vaig inventar-me una història per una noveŀla, en vaig escriure tres págines i mitja (no hi va haver temps per a més) i, inaudit tractant-se de mi, té títol! Havia de tenir unes 80 págines, però quan no es té temps ni de posar-se crema a les mans (i les tinc destrossades de tant sabó i desinfectant), ni això es pot escriure. S’intitula La Vinyet no va arribar pel riu, i és una història amb moltíssima fantasia i moments força surrealistes, per a lectors a partir d’uns 9 anys. Una història més que es quedarà dins meu. De vegades penso que si algú m’obrís l’ànima diria: “My God! It’s full of stories!”. Hahaha! Com allò de la peŀlícula de Kubrick 2001 a Space Odyssey, “My God! It’s full of stars!” Coses que em passen pel cap.

A Toronto continua quasi tot tancat. Els restaurants poden obrir fins a les 8 del vespre, però només per fer menjar que la gent demana per telèfon, recull i s’endú a casa. No es pot prendre res en els establiments. I només alguns centres médics funcionen, cosa que em fa tenir pendents moltes cites, com ara el dentista. I la cita amb l’especialista dels pulmons i moltes proves que m’havien de fer, tot a l’hospital, a pastar fang, i tenia les cites des de fa 9 mesos. Per sort el meu metge de capçalera em veurà la setmana que ve.

Sembla que a algunes persones els ve de nou el que passa als Estats Units. On estaven ficades? Fa 400 anys que allí bull l’olla. I hi ha espanyols horroritzats quan veuen que la policia obre el cap a un vell americà, però van callar quan van obrir el cap als vells catalans. Tal com ens ha recordat avui Vicent Partal, quan Malcom X “va parlar a Oxford davant un grup de gent indignada, amb tota la raó, per la repressió contra els afroamericans i disposada, segons que li van dir, a fer tant com fos per ajudar-lo. I ell, que en aquell moment els hauria pogut dir qualsevol cosa i els hauria pogut demanar allò que fos, els va respondre que no volia ser cap producte exòtic que servís per a calmar les seues contradiccions. I que, per tant, si el volien ajudar, a ell i a la seua gent, havien d’identificar qui eren els ‘negres’ de la seua societat i anar a fer-los la pregunta: en què podem ajudar?” Tenia raó, perquè tota societat té els seus negres.

Des del primer moment que no he entès per què han d’entretenir la gent en confinament. Que potser tenim cinc anys? Les criatures ho entenc, però els adults? Un munt de llibres i l’ordinador i encara ens sobren coses a fer. Poses música, balles una estona, llegeixes una noveŀla, escrius un article o uns comentaris a les xarxes socials, a un blog, o un missatge, mires un vídeo, llegeixes el diari, penses, somies, etcètera… Això qui no ha de fer feina ni té nens petits, es clar. Per què tanta cosa sobre entretenir-nos? Que cadascú s’entretingui com vulgui.

Avui m’he comprat una pilota! Al supermercat on vaig tenen una petita secció amb joguines i hi havia unes pilotes de goma de coloraines d’un pam de diàmetre. No me n’he pogut estar perquè des de fa un any que vull una pilota, però mai tenia el temps per trobar-ne una. És clar que a l’apartament no la puc fer servir (quan la faig botre ressona tot el terra, i a més no hi ha lloc) i a fora ara no es pot.

M’adono que no he escrit res gaire interessant —he tingut una setmana amb tanta feina que pocs dies he apuntat alguna cosa pel blog—, però acabaré amb un vídeo interessant i divertit, narrat per David Attenborough. No em pensava que seria a YouTube però hi era.

La setmana passada us vaig presentar el Dracula parrot, i avui tinc més ocells: els fascinants ocells del paradís que, com en el cas del lloro, són de Papua Nova Guinea.

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a , , | 20 comentaris

Continuació de petits moments

La setmana passada algú em deia que és curiós que em dediqui a apuntar aquestes coses enmig de la feina. Però no ho havia fet mai fins que m’hi vaig posar fa dues setmanes. I no és pas tot el que penso, ni de bon tros, perquè no hi ha manera de fer callar el meu cervell en tot el dia, sembla que li donin corda. Tot el que faig, observo, penso, ho comento, ho explico a gent que no es amb mi. És com una mania haver-ho de contar tot. No parlo en veu alta, però dins del cap és un no parar d’explicar coses o d’elucubrar sobre d’altres. Doncs des de fa dues setmanes, de tant en tant (molt de tant en tant), éscric d’alguna cosa que tinc al cap per tal de poder fer la entrada al blog (compto amb poquíssim temps).

I ara començo amb alguns momentets de l’última setmana.

Una ullada al Twitter, on segueixo un munt de biòlegs, i he descobert un animal que no coneixia: el lloro Pesquet (Psittrichas fulgidus), o Dracula parrot com li diuen en anglès. Fa tants anys que llegeixo articles i miro documentals sobre animals que em resulta incomprensible no haver-me topat mai amb aquest ocell de Nova Guinea. Fa respecte, tant per l’aspecte com per la mida (mig metre sense comptar les ales), però segons diuen és un tros de pa que s’alimenta quasi exclusivament de figues.

Perfecte, pero sembla tret d’una història de fantasia, o potser de terror, de tipus medievalístic.

A la fi ha arribat el bon temps, però de cop, com sempre. Tot d’un plegat avui estem a 26 graus. I encara no ens han tancat la calefacció! Serà divertit intentar dormir aquesta nit amb una temperatura equatorial a la meva habitació.

La universitat diu que segurament les classes al setembre continuaran, com les d’estiu, a distància. Tret que el govern d’Ontario o de la ciutat obligui a fer-les presencials, però de moment no s’hi fiquen i, per tant, tenim el que recomanen el consell de governadors i el senat de la universitat. Ara bé, volen que tornem a les aules el mes de gener —quan tothom es posa malalt sense que calgui la covid-19!—. Malgrat tot, el més fotut és que no se sap encara quants cursos seran eliminats (es tem que en seran molts) ni quins (tremolo).

Avui m’he trobat força bé. Probablement perquè ha fet molta calor i no gaire humida, tirant a seca sense passar-se. Fins i tot a la càmera, mentre feia la classe, se’m veia molt millor que els altres dies, quan sembla que vingui d’una guerra. El canvi que fa no trobar-se gaire malament! Qui no es passa el dia amb dolor no sap la sort que té. I la classe ha anat com una seda…, fins que tot d’una els homes de la construcció dels balcons, que solen fer la feina més forta de 6:30 del mati fins cap a les 2:00 (just abans de la meva classe), avui, després d’una pausa del soroll fort des de les 2:00 han retornat a barrinar a les 4:00 com si els hi anés la vida, a poca distància del meu apartament. He hagut d’acabar la classe mitja hora abans perquè no se sentia absolutament res. Els estudiants semblaven esverats i tot. Si els digués que jo ho aguanto des de fa 14 mesos!

Què és això de “tercera edat” que es diu per allà? En ma vida he sentit res més ridícul per referir-se a la gent vella o que ha arribat a una certa edat, o que acumula molts anys de vida (i d’experiència, com va dir el meu fill quan tenia uns 13 anys).

I què passa amb el medi ambient? Em preocupa. Des del nou coronavirus encara més. Cert que ha disminuït la contaminació a molts llocs del món (a Toronto costa notar-ho perquè aquí hi ha poca contaminació), però ha augmentat la brutícia a la terra i a l’aigua: es fa més ús de plàstics, i a mars, oceans, platges, rius i en general pertot es troben mascaretes rebutjades, a dojo. Fins i tot jo, que des de fa moltíssims anys procuro evitar els plàstics, ara en faig servir més. També s’empren més productes de neteja que fan mal al medi ambient, com ara el lleixiu. Ho pagarem car.

Calor molt forta. Pluja. Molta humitat. A Toronto fem salts no només de temperatura sinó també entre sequedat i humitat: un dia estem a 14 d’humitat, l’endemà a 95, després a 20 i anar fent. Una bogeria.

L’amanida que he menjat fa poc era molt zesty, que es diu en anglès. I vet aquí un mot que no es troba en català. S’aplica sobretot al menjar, però no solament. La paraula ve del nom zest que és la part de fora d’una pela de cítric, on hi ha el color, que és fa servir per donar més sabor a un plat. Per bé que zest també vol dir entusiasme, vitalitat, alegria, etcètera —el contrari d’apatia—, però s’ha de saber quan es pot usar. I zest és, a més, un verb molt específic que vol dir: “gratar la part de fora d’una fruita cítrica per usar-la per donar més gust”. En resum, una amanida zesty vol dir que té molt sabor, que hi ha alguna cosa picant o cítrica que la fa gustosa, i també que té molt color (la roba de colors llampants pot ser zesty), que és molt fresca, que és estimulant…

Al Quebec el nombre de gent infectada amb la covid-19 creix d’una manera alarmant, i els morts déu n’hi do. El cap del govern del Quebec, François Legault, és estúpid i es nota. És del partit CAQ (Coalition Avenir Quebec), centre dreta i autonomista.

Les residències per a gent vella al Canadà també han estat molt tocades per la covid 19. Ha quedat tan manifest el desastre que són aquestes residències, que el govern federal i els provincials, sorpresos i alarmats, hi volen posar remei. El cas és que jo i molta altra gent ja sabíem en quin estat estaven les residències. La meva perruquera, que és una institució al barri i que ha anat moltes vegades a visitar antigues clientes a les residències, m’explica des de fa anys autèntiques històries d’horror. Com pot ser que els polítics vagin tan despistats?

Després d’uns dies de calor tropical, fa fred: 14 graus i vent gelat. Aquesta nit baixarem a 7 i ja no hi ha calefacció. Vaig a donar una volta per la universitat, davant de casa, que fa dies que no em moc del meu escriptori —aquest curs d’estiu em matarà.

Fa estrany anar per la Universitat de Toronto amb tot tancat. Continua sent bonica, però. Aquí en teniu algunes fotografies d’avui (a dalt i a sota), fetes amb el telèfon del meu fill.

A l’emisora de música clàssica i soundtracks que tinc posada fa estona, toquen la banda sonora d’Spartacus. Feia anys que no la sentia. Aquí en teniu un tastet, i amb això m’acomiado de vosaltres.

Publicat dins de Canadà, Retalls de biografia, Una mica de tot | Etiquetat com a , , | 16 comentaris

Una mena de diari personal

Ja sabeu com estic d’ocupada des que va començar el confinament (i ja n’estava massa abans). Vaig acabar el curs d’hivern com vaig poder i em vaig trobar immediatament amb el curs d’estiu, en un altre departament, en un altre campus. Tant se val que sigui ara un curs a distància i no en el campus físic, perquè és un altre departament i fa les coses d’una manera diferent. M’he hagut d’espavilar, quin remei, sobretot amb moltíssimes coses tecnològiques de les quals fins ara no sabia ni que existissin, però el cas és que cada mes m’arribi algun sou. Estic molt cansada, però molt i molt.

Bé, com que moltes setmanes se’m fa súper difícil escriure tot un article, i com que no vull deixar de banda aquest blog per res del món —on puc ser jo, i no és fer feina per a la universitat; i és un lloc on m’agrada, més que cap altre, trobar-me amb amics i lectors—, he decidit que les setmanes que no puc fer un article com cal, copiaré cosetes que hauré escrit durant la setmana en petits moments. Ja em direu, sisplau, si us resulta prou interessant. El que teniu a continuació va del dissabte passat (16 de maig) fins ahir.

Acabo d’escriure al professor Joseph Gulsoy (antic coŀlaborador de Joan Coromines), responent un missatge d’ell. Encara treballa en un diccionari (n’ha fet tants!) i ja té uns 95 o 96 anys (he perdut el compte). Diu que l’ha d’acabar abans de morir, i per això no surt de casa per a res, no fos cas que la covid-19 li espatllés completar el diccionari. Però està molt malament de la vista i ha de treballar amb una lupa.

Quina troballa el vídeo en portugués d’un conte de Salvador Macip. L’han fet uns bombers portuguesos i resulta preciós.

No suporto un moment més un alumne del curs d’estiu. El fa des de Bangladesh, d’on és (estudiava aquí i va poder anar-se’n abans que es tanquessin les fronteres). Al principi li responia els missatges constants que m’enviava (entre 10 i 20 al dia), amb preguntes de tipus tècnic (Moodle, Zoom, Supersite…),  de gramàtica (és un curs de llengua castellana), etcètera. Fins que no puc més —em dóna més feina ell que tots els altres 31 estudiants junts—. Al penúltim missatge em deia que no pot aprendre’s ni el vocabulari ni la gramàtica, que l’he d’ajudar! A l’últim, que no li funciona bé la webcam i que l’he d’ajudar! Farta, n’estic.

Acaba de passar un dels falcons pelegrins que viuen al barri. Llàstima que els taulons als vidres de la finestra no me l’han deixat veure bé. A Toronto n’hi ha moltíssims. És impressionant veure’ls volar.

Quin temps que fa! Fins fa uns dies encara baixavem a 4 o 5 graus sota zero a la nit. Ara fa “bon temps”, que vol dir 13 graus durant el dia i pluja quasi sempre. El meu fill diu moltes vegades que els catalans no saben què tenen, referint-se al temps i a d’altres coses.

He de regar les plantes, però ara no tinc temps.

Em pregunto com deu estar el meu especialista dels pulmons. Trenta cinc anys (amb aspecte de 25), i ja molt bon metge i a més súper simpàtic. Cada cop que he tingut hora amb ell a l’hospital ens hem fet un tip de riure. Hi penso moltes vegades des que tenim la covid-19. Entre la seva especialitat i que treballa a l’hospital, m’imagino que deu estar ficat fins al capdamunt amb tot això de la pandèmia, pobrissó.

Fa una bona estona que a la ràdio hi ha una opereta de Gilbert i Sullivan, potser The Pirates of Penzance…, no, em sembla que és aquella altra famosa, com-es-digui, amb allò de “That he is an Englishman, that he is an Englishman!” Vaig a canviar l’emissora que això és una llauna.

No sé què pensar. A les notícies a cada moment diuen que algú —ara un canadenc— ha trobat un medicament que fa que els infectats de la covid-19 es recuperin molt millor. I cada cop parlen com si sigui la primera vegada que es troba alguna cosa així.

Una amiga que viu a Montreal m’ha fet saber d’una cançó de Sud-àfrica que ha estat un gran èxit. Va sortir el desembre passat i tota l’Àfrica en va plena. M’ha agradat molt. M’encanta el ritme que té i me n’he d’estar de posar-me a ballar, però vaig movent les espatlles i el tòrax mentre l’escolto tot treballant. Es diu “Jerusalema”, del compositor Master KG i cantada per Nomcebo Zikode, ambdós de Sud-àfrica.

Publicat dins de Música, Retalls de biografia, Una mica de tot | Etiquetat com a , | 26 comentaris

Records del Dia de la Victòria

El divendres es va commemorar el que en anglès anomenen el VE Day. Sí, el Dia de la Victòria de les forces aliades a Europa després que va capitular Alemanya. Un dia que té més pes al Canadà (per alguna cosa hi participà), que no pas a les terres catalanes. I a Anglaterra en té molt. Allí és festa grossa, i fa anys encara era més grossa.

Plymouth

Qui fou la meva parella durant quasi dues dècades, l’Alan, que morí ara farà dos anys, era anglès, a més jueu amb parents europeus que van desaparèixer durant la guerra, i era de la ciutat de Plymouth que havia estat arrasada per bombardetjos sistemàtics, ja que la marina anglesa era a les drassanes de Plymouth. Tota la vida havia sentit parlar a la seva família del conegut Plymouth Blitz de la Luftwaffe, de 1940 a 1944. Per tant, quan era petit, a casa seva el VE Day era molt assenyalat. L’Alan no era gaire de fer grans celebracions de res, per bé que preparava uns àpats fantàstics per Thanksgiving i Nadal (sí, era jueu i celebrava Nadal), però era perquè a mi i als seus fills i a la seva neboda i als amics ens agradava celebrar aquestes festes a casa seva. I sempre va considerar VE Day un dia molt important.

I aquest dia no podia faltar Vera Lynn, la cantant per exeŀlencia de la Segona Guerra Mundial a Anglaterra, amb les seves dues cançons més conegudes: “The White Cliffs of Dover” i “We’ll meet again”, les dues cantades durant la Segona Guerra Mundial i amb temàtica d’aquesta guerra. Per cert, ja que hi som, Vera Lynn encara viu i té 103 anys.

L’Alan era un expert sobre la Segona Guerra Mundial, tema del qual n’havia fet documentals (treballava per a la televisió canadenca), i me’n parlava moltes vegades. Per tot plegat associo aquestes cançons de Vera Lynn amb l’Alan. I ara que hi penso em sembla que tot això va passar en una altra vida perduda en el temps.

“The White Cliffs of Dover” es refereix a la famosa batalla aèria, Battle of Britain (Batalla d’Anglaterra), quan van ser bombardejats els penya-segats blancs de Dover. I parla de que un dia acabarà la guerra i la pau tornarà als blancs peya-segats.

“We’ll meet again” és una cançó que amb Vera Lynn va esdevenir una icona de la Segona Guerra Mundial pel poble anglès.

Publicat dins de Música, Una mica de tot | Etiquetat com a | 9 comentaris

Grace Williams: paisatges musicals

Una composició musical pot fer-te evocar moltes coses. De vegades un paisatge, tal com a mi em sol passar amb les composicions de Grace Williams.

Us haureu adonat que de tant en tant m’agrada parlar de compositores, generalment de música clàssica (Augusta Holmès, Clara Schumann), i també d’altres (Elisapie). Trobo que moltes són les grans desconegudes, de vegades perquè només són conegudes en el seu entorn (Elisapie al Canadà), o per haver quedat eclipsades per la fama del seu home (Clara Schumann), o bé per haver estat famosa en el seu temps però acabar oblidada (Augusta Holmès). Aquest últim és també una mica el cas de la compositora de qui parlaré avui: Grace Williams.

Nascuda l’any 1906 al País de Gal·les, a la vila de Barry, i filla de mestres, Grace Williams va aprendre a tocar el piano i el violí quan encara era una nena petita, però ja a l’escola es va decantar cap a la composició. L’any 1923 aconseguí entrar a la Universitat de Cardiff amb una beca per estudiar música, i el 1926 començà els estudis al Royal College of Music de Londres. Aquí, va tenir de professor a Ralph Vaughan Williams (malgrat el cognom no eren familia, però sí que es nota la influència de Vaughan Williams a la música d’ella). Amb una altra beca, l’any 1930 va estudiar a Viena durant dos anys; aleshores tornà al Regne Unit, a Londres, on començà a ensenyar música.

Durant la Segona Guerra Mundial van evacuar-la amb els seus estudiants a una petita vila enmig dels camps. Allí va compondre les seves primeres peces conegudes, com ara “Fantasia on Welch Nursery Tunes” o l’evocació del mar a “Sea Sketches” (dura 20 minuts; si no teniu temps en podeu escoltar un trosset):

Acabada la guerra retornà a casa seva, a la vila gaŀlesa de Barry, d’on no se’n va moure mai més. La resta de la seva vida la passà component música la major part del temps: una òpera, suites, simfonies, concerts, balades, ballets, sonates… Fou, a més, la primera dona britànica a fer una banda sonora, per a la peŀlícula Blue Scar. Va morir amb 70 anys.

A sota teniu algunes de les seves composicions. No sé si us passará com a mi, que em solen evocar paisatges: mar, cel, camps, rius, boscos, que cambien segons l’hora o el temps i segons qui mira el paisatge, hi camina, hi corre, hi vola. I em sembla que és palès a la primera peça que us poso, “Hiraeth” (curteta).

Sinfonia Concertante, per piano i orquestra.

Violin Concerto (una de les meves preferides).

Publicat dins de Música | Etiquetat com a , | 16 comentaris

COVID-19: Canadà no és Espanya

No entenc els catalans que no volen anar-se’n d’Espanya, i ara ho entenc menys que mai, perquè l’Estat espanyol és criminal, amb milers i milers de morts que hauria pogut evitar, i això és molt gros. Per tant, repeteixo que no ho entenc. I no es excusa dir que hi ha morts de la covid-19 a gairebé tots els països, perquè hi ha números i hi ha números, que no és el mateix dir 37 morts per cada millió d’habitants, com a Noruega, o 70 com a Alemanya o 5 com a Cuba o 65 com al Canadà, que no pas dir 490 per cada millió d’habitants com a Espanya. Tampoc no és excusa dir que tots els països han actuat massa tard i han fet equivocacions. Primer, perquè a alguns ben poc se’ls pot retreure, com ara Vietnam que, amb només 270 casos i cap mort en una població de 95 millions d’habitants, ha fet confinar tothom (no sé perquè se’n parla tan poc del Vietnam, per cert). En segon lloc perquè, com en el cas dels morts, hi ha equivocacions y hi ha equivocacions. Cal que enumeri totes les que ha fet Espanya en relació a la COVID-19? No acabaria mai i tenim una manera més ràpida. A Austràlia s’ha fet un estudi per avaluar el lideratge que ha demostrat cada país per a respondre a una malaltia infecciosa global, i com està de preparat per a una altra pandèmia. Al capdamunt de la llista, com a millor lideratge i resposta, tenim a Nova Zelanda seguida per Singapore, Islàndia, Austràlia, Finlàndia, Noruega, Canadà, etcètera fins a arribar al país més avall d’una llista de 95 països: Espanya.  

Aquí, al Canadà, es van despertar tard, tot i que deien que en sabien més que ningú perquè l’any 2003 vam passar pel SARS. Canadà va rebre fort amb el SARS, i particularment Toronto amb un brot que ens va deixar 375 casos i 44 morts; el pitjor lloc del món després de China. Recordo com ho vam passar de malament, perquè era una malaltia no tan infecciosa com la Covid-19, però molt més letal. I van ser els laboratoris nacionals canadencs de microbiologia els primers en identificar el genoma de SARS l’abril de 2003. Bé, doncs que amb aquesta experiència pensaven que la COVID-19 seria bufar i fer ampolles, però aviat van veure que no era el cas i, au, a córrer abans que se’ls escapés de les mans. Tot i això, un cop van reaccionar ho han dut endavant força bé (el setè lloc de lideratge i resposta en 95 països no està malament, però podria haver estat millor). És quan es compara amb Espanya que Canadà sembla extraordinari.

Al Canadà, amb una població de 37 millions i mig d’habitants, tenim 45.354 casos positius, dels quals ja s’han recuperat 16.425, i hem tingut 2.465 morts. I puja, perquè continua pujant, però a poc a poc, sense estridències. La gran majoria dels casos de covid-19 són al Quebec (23.267) i a la província d’Ontario (13.995). La resta del país se’n surt força bé, amb províncies que a penes passen de 100 casos i territoris amb 11, 5 o cap cas (Nunavut).

De primer, abans de tancar totes les fronteres, Canada va enviar més de 40 avions a recollir canadencs escampats per arreu del món. L’última frontera a tancarse va ser la que tenim amb Estats Units, que ara només s’obre pel pas de mercaderies —encara sort perquè malament estaríem sense quasi cap fruita o verdura—. I el primer que a mi em va cridar l’atenció va ser com de comú acord van actuar el govern federal i els governs de les províncies i territoris. Molt notori el canvi de relació entre el govern d’Ottawa (liberal) i la província d’Ontario (conservador), que sempre estan de punta. De fet, l’actitud del Premier (primer ministre provincial) d’Ontario ha estat molt bona de cara a la covid-19 i totalment inesperada tractant-se d’un ultra conservador. Tots plegats ens varen enviar a casa, tret dels serveis essencials, i encara hi som. Per bé que aquí no està prohibit sortir, només et diuen constantment que t’estiguis a casa, que no surtis si no és estrictament necessari, com per anar a comprar queviures o a la farmàcia, però si consideres que et cal anar a caminar o córrer a l’exterior ningú t’ho prohibirà sempre que respectis els 2 metres de separació amb els altres (molt fàcil de fer perquè aquí hi ha molt espai i més ara que hi ha tanta gent confinada). Però ningú no et vigila, només a llocs com High Park hi ha policia mirant que es respecti la distància entre la gent, i també es suprimeixen parkings a certs llocs per tal que només la gent del barri hi camini. De moment tothom sembla respectar-ho, i la majoria s’està quasi sempre a casa.

Aquest any, el govern federal ha donat una llarga extensió per fer l’impost de renda, i ha donat ajudes a la gent afectada per la crisi del coronavirus, com ara per pagar el lloguer. Les petites i mitjanes empreses tindran també una ajuda per pagar els lloguers durant 3 mesos i a més prou per pagar als treballadors que puguin tenir, així aquesta gent no perderà la feina i alhora el negoci no haurà de tancar —diuen que aquesta mesura ajudarà l’economia. També donen 350 milions a organitzacions sense profit d’ajuda a la gent pobre, drogadicta, etc. I han rebut també suport els pescadors de Terranova i Labrador, perquè no han d’anar amb els vaixells amb la possibilitat d’infectar-se l’un a l’altre. I això són les coses que em venen al cap, perquè n’hi ha moltes més. Aquest és un dels últims vídeos del Primer Ministre (en anglès i en francès):

Al Canadà s’ha deixat que cada província i territori faci el que cregui convenient, pel que fa a la Covid-19, i el govern federal no s’hi fica. Un dia, però, el Primer Ministre, Justin Trudeau, va consultar als liders de les províncies si s’hauria d’implementar l’Emergency Act (substitueix l’antic War Measures Act), perquè no es pot implementar sense el consens provincial, que centralitzaria el poder de decisió a Ottawa, al govern federal. Però tothom li va dir un rotund NO per resposta.

A la província d’Ontàrio, s’estan fent moltes proves per detectar aquest coronavirus. Van començar amb els sanitaris, després les residències de gent gran i ara, si fa no fa, tothom. De moment, en una població de 14 millions i mig que té la província, s’ha fet gairebé un quart de milió de proves. I, per cert, en aquesta província s’apujarà el sou dels sanitaris.

Per acabar, que això s’està fent llarguíssim, al Canadà els hospitals estan pleníssims, els sanitaris estan molt cansats i s’han posposat operacions i sobretot visites, però res, ni de bon tros, comparat a les coses que he llegit d’Espanya. Ah, i aquí l’exèrcit no surt a parlar-nos del virus querido, de soldats ni de totes les bajanades que us diuen.

Publicat dins de Canadà | Etiquetat com a | 19 comentaris

Elisapie o ᐃᓕᓴᐱ

Es diu Elisapie Isaac, però tothom la coneix senzillament com Elisapie, nom que en el sistema d’escriptura de llengua inuktitut s’escriu ᐃᓕᓴᐱ. Perquè la seva mare es una inuk (singular d’inuit). I l’Elisapie és una compositora i cantant canadenca força famosa, que canta en anglès, francès, i sobretot en inuktitut. Si no la coneixeu és perquè la fama de ben pocs canadencs importants arriba a terres catalanes.

Elisapie Isaac ha guanyat diversos guardons, i l’any passat va ser nominada per un premi Juno. I no només per les seves cançons, sinó també pel documental que va dirigir sobre els pobles inuit de Nunavik (la part nord del Quebec), el qual ha rebut nombrosos premis.

I Elisapie és també una activista, que ha esdevingut una icona pels inuit. Enamorada de l’Àrtic, on va créixer, ens diu: “El Nord no és a l’altra banda del món. És dins el cor del meu”.

A sota teniu tres vídeos, cadascun amb una cançó. Són interessants també per veure una mica la vida dels inuit. La primera cançó és en anglès i s’intitula “Wolves Don’t Live by the Rules”. És una de les més conegudes i a mi m’agrada molt.

La segona, “Moi, Elsie”, és una de les meves preferides en francès. I el vídeo mostra les extensions desolades del nord canadenc.

I l’última és en inuktitut. S’intitula “Arnaq”, que vol dir “dona”, i la cançó vol ser un homenatge a la força de les dones inuit del Gran Nord.

Nota: no volia parlar gens del covid-19, però no em puc estar de dir que no aneu a treballar la setmana que ve. Sisplau, que seria un suïcidi coŀlectiu, i un genocidi per part del govern espanyol, al qual s’ha de desobeir en massa. Trec foc pels queixals!

Publicat dins de Canadà, Música | Etiquetat com a , , | 22 comentaris

Cambra de bany, una cançó i un relat

No paro de badallar. Estic cansada de passar moltes hores fent neteja. He netejat la cambra bany (la banyera el meu fill) ara que els homes no tornaran, i quin bunyol han deixat! Volia mostrar-vos alguna fotografia, perquè és inconcebible el que han fet, però em fa molta mandra cercar la càmera, fer les fotos, pujar-les a l’ordinador, etcètera. Un altre dia. L’únic que rutlla és la banyera, perquè no la van treure, només van haver de fer un forat a la paret on hi ha la dutxa. Pel que fa al vàter, han instaŀlat el mateix que havien tret, però no han posat el guix que va al voltant de la canonada a la paret. I el lavabo és tot un poema: s’han desfet de l’antic, de porcelana i del temps que van fer l’edifici però molt bonic, i han posat un nyap quadrat de plàstic que a més està torçat i les potetes són a dos dits de terra (s’aguanta agafat a les parets de la cantonada) i, quan l’he netejat, m’he trobat que la silicona que havien posat als dos marges on s’ajunta a la paret, es desfeia mentre hi passava una esponja. El mirall a sobre el lavabo també està torçat i els llums sobre el mirall també n’estan. Les parets estan mal pintades, amb parts on hi falta pintura, trossos bruts, un desastre (tan ben pintades i netes com les tenia!). Però la cirereta se l’endú el terra al voltant del lavabo, una veritable espifiada —no trobaven rajoles com a la resta de la cambra de bany i es van limitar a posar ciment de qualsevol manera (això volia fotografiar especialment) i que es trenca a les vores.

La cambra de bany del meu fill és pitjor: s’ha quedat sense dutxa i te un forat a la paret, prop de terra, d’uns 40 cm d’alçada i mig metre d’ample, perquè ahir, dissabte, quan ho havien d’enllestir tot, el manager de les obres va dir que necessitaven dues setmanes més per acabar-ho, perquè tenia uns quants nois malalts i els altres no podien anar més de pressa a enllestir més de 50 apartaments. “Malats? Què vol dir, malalts? No s’hauran infectat del Covid-19?”, “Oh, no, només tenen un refredat… Sí, sí, segur, dona, no tenen febre.” No valia la pena discutir amb un home d’allò més ignorant. Li vam dir que adéusiau, que ja ho acabaran quan hagi passat la pandèmia, sigui quan sigui. I vaig afegir que no volia tornar a veure ningú, ningú, ningú més dins de casa meva fins llavors. Home! Estaríem frescos! Que hi han estat ficats des de mitjans de febrer! I quan a Toronto s’estan enfilant els casos d’aquest nou coronavirus.

Ara només cal que acabin els balcons. Grrrrrrr…

M’he adonat que aquests dies a la ràdio es fan un tip de posar cançons dels anys de la Segona Guerra Mundial: “In the Mood”, “Begin the Beguine”, etc. I mentre preparo classes i exàmens i responc als estudiants i intento entendre tot això de les classes en línia —de moment, com que tinc els estudiants molt avançats, me n’he pogut sortir amb Moodle, powerpoint i poc més, però necessitaré coses més sofisticades, com ara zoom, pel curs d’estiu, si vull continuar cobrant algun sou—, doncs mentre treballo vaig sentint totes aquestes cançons, que trobo molt animades i amb un ritme increïble (difícil no posar-se a ballar). I aquí us en penjo una que Glenn Miller va fer famosa:

Don’t Sit Under the Apple Tree

I ara us vull recomanar un relat. Un amic me l’ha passat i l’he començat només per veure el què, però no l’he pogut deixar fins a acabar-lo. I una de les coses que m’ha cridat l’atenció ha estat el sentit de l’humor en una situació seriosa (sempre resulta si es fa bé). L’ha escrit Miquel Casacuberta, traductor de literatura al català, i al twitter explica que aquest conte està basat en l’experiència d’un amic seu que va estar ingressat en una unitat d’aïllament pel coronavirus. Tanmateix, explica Casacuberta, tot i que els fets són veridics, els pensaments del protagonista son fruit de la seva imaginació. Aquí el teniu:

El lavabo de la 344/345

Per acabar, només indicar-vos que he afegit dues imatges a la dreta de la pàgina. L’una és la Mafalda i l’altra l’Asterix. Les vaig penjar al facebook i ara les penjo també aquí.

Bona nit i bona sort!

Publicat dins de Més enllà del somni | 16 comentaris

Va dormir cent anys.

Tenia diversos temes dels quals volia parlar, però entre tota la feina que tinc amb la universitat (ara en línia), aquest coronavirus que ho ha trasbalsat tot i ens fa patir de valent, i l’ansietat que passo cada dia amb tots els treballadors ficats a casa per la qüestió de les cambres de bany (quan fem confinament per una pandèmia!), doncs no m’he volgut complicar la vida i m’he decantat per un microconte senzillet que res té a veure amb el covid-19. El cas és estar en contacte amb tots vosaltres i no deixar que mori aquest blog.

Ja sé que vosaltres us cuideu i us esteu a casa, per tant només cal desitjar-vos molta salut.

Publicat dins de Els meus contes | Etiquetat com a | 17 comentaris

Qui dia passa any empeny

Fa setmanes que no escric al blog ni em comunico amb vosaltres enlloc. He tingut, i continuo tenint, molts problemes. Us explicaré una mica com han estat aquestes setmanes.

El 26 de febrer va fer un any de la mort de la meva mare. I no hi ha hagut dia que no pensés en ella tot aquest any. He recordat milers de moments, m’ha arribat la seva veu amable i segura, i he celebrat, com tantíssimes altres vegades, haver-la tingut de mare. Sempre em va animar a escriure, a estudiar, a estar activa físicament, a no haver de dependre d’un altre, a ser forta i valenta. I a no deixar-me trepitjar mai per ningú! Com si la sentís ara mateix.

Ja sabeu que en el meu edifici hi ha unes obres espantoses per fer balcons nous, des del març de 2019 i durarà dos anys més. Els treballadors dels balcons hi són de 7 del matí a 6 de tarda, ara també dissabtes i diumenges. Us imagineu 30 homes amb perforadores per tot l’exterior de l’edifici, tots alhora? Quan es troben allunyats del teu apartament, amb taps a les orelles aconsegueixes fer alguna cosa, però quan són a prop has de ser sortir de casa. Tanmateix, es veu que no era prou i l’edifici va haver de cercar un altre infern per turmentar-nos: fa tres setmanes que a tots els apartaments a la meva cantonada de l’edifici (de dalt a baix 56 apartaments) ens han deixat sense les cambres de bany. Han de canviar les canonades i, per tant, a les cambres de bany els han tret els components i han enderrocat tota una paret. A més, el primer dia, quan jo no hi era, van treure de lloc les prestatgeries del passadís i mobles del menjador i els van amuntegar de qualsevol manera, perquè necessitaven espai per a la maquinaria —visc a la cabina dels Germans Marx, sobretot quan hi ha una dotzena de treballadors a casa—. A més a més, quan torno hi ha tanta pols pertot arreu i munts de brutícia per terra, que tarda quatre hores netejar-ho. Ah, i he d’usar la cambra de bany d’un apartament buit en un altre pis de l’edifici. I he tingut una infecció. I tinc asma —els pulmons molt fotuts des de les pneumònies— i aŀlèrgia a la pols.

La vista que tenia abans de les obres.

Foto de l’estiu. La meva vista al menjador. Tota la finestra tapada amb fustes.

El que em fa més ràbia és que això pugui passar sense cap compensació i amb els lloguers que arribem a pagar! Hem posat queixes a l’ajuntament, als partits polítics i al síndic de greuges, però no hi poden fer res, si fa no fa diuen que ens hem d’aguantar.

Aquestes setmanes també han coincidit amb la reunió sobre la queixa de disputa laboral que jo havia posat a la universitat l’estiu passat, per no haver-me renovat el contracte que tenia. Va ser aquest últim dilluns, al campus de Keele (molt lluny). Va durar set hores i res no es va aconseguir, tot i que tenia al meu favor dues advocades, el sindicat i el mediador, que era neutral però se li veia que volia ajudar-me. Contra el mur de l’administració de la universitat, tota formada per gent del món corporatiu, no hi ha manera. Amb la cantarella de que Glendon (el meu campus) pot desaparèixer, que tot va malament, que els estudiants no es matriculen a les assignatures d’humanitats, que estem en crisi i, per tant, no es poden arriscar a renovar-me el contracte. Si continuo, si hi ha cursos l’any que ve, hauré de tenir el mateix contracte merdós que he tingut enguany, pitjor pagat i només és per 8 mesos. És com les obres en el meu edifici, el mateix abús. Aquest món corporatiu que ho domina tot ens tracta com si fossim ramat. Estic indignada.  

Per acabar, només em faltava el covid-19. Resulta que he de tenir sempre algunes mascaretes, atès l’estat dels meus pulmons i del meu sistema immunològic. Van ser instruccions de l’hospital, l’estiu passat, per quan cal que vagi a un lloc interior amb molta gent, com ara si he de comprar en uns magatzems o agafar el metro a hora punta, o bé hi ha algú malalt a prop. Doncs no hi ha ni una mascareta a cap farmàcia de Toronto. Vaig anar a comprar-ne fa una setmana i em van dir que s’havien esgotat ja a finals de gener. Tampoc no es troba gel antisèptic, ni alcohol. No m’ho podia creure. Dec ser l’única habitant que no té res de tot això. És clar, es passen el dia donant-nos instruccions sobre tenir-ne i ara no n’hi ha enlloc. I em va sorprendre veure com han disminuït els desinfectants de neteja als supermercats i, fins i tot, les llaunes de sopa, paquets de galetes i de pasta, etc. etc. A les instruccions del govern també en donen sobre tenir llanternes, piles, medicaments i no sé quantes coses més. Ben mirat, hauria de comprar sabó. No em faria cap gràcia quedar-me sense.

Cuideu-vos. Una abraçada.

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a | 21 comentaris

Per què no es parla de la insurrecció al Canadà?

Avui parlo d’una notícia important del Canadà que no veig a cap mitjà català. Però ho he publicat al meu blog de VilaWeb on feia un any i mig que no hi publicava res!

La trobareu aquí:

Insurrecció indígena i crisi al Canadà

Nota: estic malalta i amb tants problemes que tot plegat sembla una maledicció. Però m’ajuda comunicar-me amb vosaltres. Gràcies per ser-hi!

Publicat dins de Canadà | Etiquetat com a | 12 comentaris

Adéu Kirk Douglas

El 5 de febrer va morir Kirk Douglas, i des de llavors he tingut al cap diverses vegades la cançó de Ned Land amb la foca, una escena que em va entusiasmar en veure Vint mil llegües d’un viatge submarí per primera vegada, amb el pare i la mare en un cinema del barri quan jo tenia set anys justets. Ara m’agrada més James Mason, de fet el trobo súper atractiu en el paper de capità Nemo, però amb set anys justets qui se m’endugué el cor va ser en Kirk Douglas. Per una criatura, aquell Ned Land protagonitzat per un Douglas rialler i energètic, que jugava i cantava amb una foca, era irresistible. A sota teniu l’escena a partir del minut 2:00 del vídeo.

Quan vaig veure Vint mil llegües d’un viatge submarí encara no havia llegit la noveŀla i ja m’estava bé la versió de Disney. Anys després em va agradar més el llibre, però fins ara m’ha quedat present aquell Ned Land tan simpàtic de la peŀlícula. Com també recordo molt bé Kirk Douglas fent d’Ulisses, sobretot l’escena amb el ciclop Polifem i l’altra quan lliguen Ulisses al vaixell en arribar les sirenes. La vaig anar a veure amb el pare, també petita, i en sortir del cinema del barri i camí a casa em va parlar d’Homer i de L’Odissea que encara tardaria anys a llegir. I en una altra anada al cinema vaig veure The Vikings, no sé quan, em sembla que era més gran, i en recordo coses aquí i allà, però sempre en Kirk Douglas amb aquella energia inesgotable, com a l’escena on salta pels rems del vaixell i que ara sé que no el van doblar perquè mai no el doblaven per molt acrobàtiques o perilloses que fossin les escenes.

He vist moltes peŀlícules protagonitzades per Kirk Douglas al llarg de la meva vida, però tret de les que he comentat només n’hi ha dues més que es troben amb les meves preferides: Spartacus i Paths of Glory, totes dues dirigides per Stanley Kubrick.

Spartacus, basada en un fet històric —la Tercera Guerra Servil que Plutarc anomenà Guerra dels Gladiadors i Guerra d’Espàrtac—, té entre d’altres particularitats que Dalton Trumbo, el guionista, era a la llista negra perquè havia estat membre del partit comunista. Tot i això, Kirk Douglas el va voler per a Spartacus, amb la qual cosa el va ajudar a sortir de la llista negra. Pel que fa a Paths of Glory, és una exceŀlent peŀlícula antimilitarista que només va aconseguir filmar-se gràcies al suport que li va donar Kirk Douglas. Malgrat tot, a França no la van deixar estrenar fins anys més tard, i el cas d’Espanya ha estat notori: Paths of Glory es va estrenar l’any 1957, però a Espanya no es va veure fins al 1986!

I aquest ha estat el meu petit homenatge a Kirk Douglas.

Publicat dins de Cinema | Etiquetat com a | 12 comentaris

Un peix a TV3

Els que em coneixeu ja sabeu com m’agrada descobrir coses, i fa poc vaig descobrir un nou programa a TV3 que és ben divertit —avui n’he vist el segon episodi—. I com que també tinc una forta tendència a cercar sobre allò que he descobert, m’he trobat amb un boníssim article d’en Pau Vidal, que m’ha dut a indagar sobre el llibre Els barbars, d’Alessandro Baricco. Resultat: se m’ha acumulat la feina que haig de tenir llesta el dilluns. Ei, però he descobert tot de coses interessants!

El programa de TV3 és sobre la llengua catalana i s’anomena El llenguado. A mi em sembla molt entretingut i diferent, i celebro la seva existència. El primer episodi em va agradar i el segon encara més, sobretot la part sobre el parlar del Matarranya i del Baix Aragó, potser perquè tenen una parla que desconeixia força. També m’ha fet molta gràcia veure en Xavier Mas Craviotto, que ha participat en aquest segon episodi. El recordeu? Va guanyar el premi Documenta de narrativa, l’any 2018, amb només 22 anys, i el premi de poesia Salvador Iborra. A més a més, era alumne de l’Anna Maria Villalonga.

Si no heu vist El llenguado, us el recomano (per bé que algú potser arrufi el nas en certs moments).

Aquí teniu la pàgina de El llenguado. A les pestanyes de dalt trobareu qui són els presentadors (súper simpàtics) i l’equip. I l’article de l’assessor lingüístic, Pau Vidal, amb l’humor que el caracteritza. Probablement el coneixeu, a més el vaig esmentar en aquest blog (aquí), però per si de cas algú no sap de qui es tracta: filòleg, escriptor i traductor (se’l coneix força per haver estat el traductor al català d’Andrea Camilleri). També escriu articles d’opinió al VilaWeb cada setmana, que en poques ocasions em perdo. Precisament l’article (“Els quinquis) que m’ha portat a Els barbars és un de fa temps, d’en Pau Vidal, que no havia llegit.

Si veieu El llenguado, ja em direu si us ha agradat.

Publicat dins de Català | Etiquetat com a , , , | 21 comentaris

Pujada d’ànims

El dijous vaig llegir un escrit que em va fer pujar els ànims ipso facto.

contenta

Tot va començar fa uns sis anys a Harvard, perque a Harvard s’hi trobava com a investigadora postdoctoral la Gemma Pellissa Prades, amb qui vaig establir amistat a través del facebook. Ens comunicàvem força amb comentaris i alguns missatges privats, i a mi em semblava una noia molt inteŀligent i agradable. El 2015 va publicar el seu llibre de ficció Glopades de riu, que em va encantar i en vaig escriure una ressenya. Després d’un parell d’anys a Harvard ella va tornar a Catalunya, eventualment es va casar i va tenir un fillet, però sempre ha continuat treballant en ensenyament i recerca. Us recomano que entreu al seu lloc web i feu un cop d’ull a les activitats de la Gemma (aneu a Home). I si llegiu el seu CV (disponible) us quedareu estupefactes en veure com aquesta especialista en literatura medieval catalana acumula títols, investigacions, publicacions, experiència docent, ponències a congressos, beques…

I vet aquí que el dijous em vaig trobar que la Gemma havia escrit una ressenya de Més enllà del somni en el seu lloc web. I no és només la ressenya perquè també hi trobem propostes d’activitats a l’aula. He d’explicar que el blog de la Gemma te diversos articles on es recomanen llibres, bé per als més menuts o per a les escoles, i en els dos casos ens ofereix un seguit de propostes per treure més profit de les lectures.

Més enllà del somni el recomana per a 2n d’ESO. Però no es limita a una recomanació i a unes propostes d’activitats, sinó que arriba a dir que és “el nostre Harry Potter català”. Us l’enllaço a sota.

Més enllà del somni, de Shaudin Melgar-Foraster

Espero que us agradi.

Gràcies, Gemma!

Publicat dins de Interferència (saga), Llibres juvenils en català, Més enllà del somni | Etiquetat com a , , , | 14 comentaris

Resum i dues llibreries

Ha estat un començament d’any no gens encoratjador per mi. Entre altres coses que m’afecten: la persistència dels incendis monstruosos a Austràlia; l’avió ucraïnès abatut a l’Iran (57 canadencs morts, molts estudiants i professors, quatre de la meva universitat, amb un del campus de Glendon); la mort d’Isabel-Clara Simó; no cal dir la indignació, que no s’acaba, amb Espanya; i, a nivell més personal, primer un peu adolorit i inflat, i ara els dos peus que a penes em permeten caminar ni amb un bastó, i encara no han aclarit la causa perquè tot és tan lent!

Semblava que també hi hauria la notícia d’una altra llibreria a punt de tancar, però vet aquí que s’ha salvat. Es tracta de la Petersfield Bookshop, a Londres, Anglaterra, una llibreria de més de cent anys i especialitzada en la compra, venda i restauració de llibres d’antiquari, de segona mà i d’altres, i també compra i venda de mapes antics. Una altra característica és que compta amb una secció exterior, sota un cobert, que està oberta per a la venda de llibres de segona mà 24 hores i tots els dies de l’any.

La llibreria Petersfield va ser fundada el 1918 per el Dr Harry Roberts, un metge de l’East End que havia participat a la creació del predecesor de l’NHS (assistència sanitària universal). L’any 1958, Frank Westwood va comprar el negoci i el va traslladar a Chapel Street, on encara és. Per bé que Frank Westwood va morir, la llibreria continua com a negoci familiar, amb la seva vídua i els dos fills.

Petersfield Bookstore (their photo from Facebook)

El dimarts un empleat de la Peterfield Bookstore va publicar un tweet on deia que, per primera vegada, la llibreria no havia venut ni un sol llibre en tot el dia. Molta gent va fer retweet, inclós un autor best seller que va aconseguir milers de retweets. El director, John Westwood, estava aclaparat per la resposta. En un article de la BBC, John Westwood explica que amb les compres en línea d’Amazon, la seva llibreria ha sofert molt. Ell va haver de vendre el seu pis per fer surar la llibreria, i que moltes nits dorm en un llit de càmping dins la llibreria. Doncs bé, gràcies a aquell tweet del dimarts, la gent es va volcar a comprar-los llibres o a posar comandes, i sense aturador, fins al punt que avui ha estat el millor dia que la llibreria ha tingut en molts i molts anys.

I jo contenta, perquè me’n fa cada cop que se salva una llibreria.

I em pregunto: per què la gent deixa morir llibreries a Catalunya?

Ah, però aquí mateix tindreu una bona ocasió per ajudar una llibreria a Catalunya, la del Nord. No que tingui problemes, que jo sàpiga, però cal assegurar-nos que tindrà una llarga vida. Parlo de la Llibreria Catalana, a Perpinyà. Fundada el 1986, és l’única llibreria a la Catalunya del Nord que s’especialitza en llibres en català o de temàtica catalana.

La Llibreria Catalana (la seva foto al Facebook)

Joan Miquel Touron, qui la va fundar, era del Grup Cultural de la Joventut Catalana, per la difusió de la llengua catalana, i del qual van sortir d’altres moviments, com ara La Bressola o la Universitat Catalana d’Estiu. Joan Miquel Touron s’encarregava de la llibreria d’aquest grup, una llibreria mòbil que venia llibres en català i que anava amunt i avall de la Catalunya del Nord. Fins que va obrir una llibreria a Perpinyà, la Llibreria Catalana.

L’any 2011, la Llibreria Catalana va canviar de mans i des de llavors se n’encarrega Joana Serra, una persona que venia de l’associacionisme nord-català.

Com de segur comprendreu, és necessari ajudar aquesta llibreria, per assegurar-nos que continua amb bona salut —recordeu que és l’única especialitzada en llibres catalans a la Catalunya del Nord—. Es poden fer diverses coses, com anar-hi a comprar algun llibre si us trobeu a Perpinyà, seguir-la a Twitter o Facebook, fer-ne difusió entre els vostres coneguts, i ara una cosa ben fàcil: la Llibreria Catalana ha estat un dels tres finalistes per als Premis Martí Gasull i Roig. Teniu fins al 3 de febrer per votar (més val que ho feu ara per si de cas us n’oblideu). Premis Martí Gasull i Roig.

Bona nit (ara és de nit) i bona sort a tothom.

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a , | 14 comentaris

Aniversari del blog: 10 anys!

Demà, dimecres 8 de gener, aquest blog fa anys, com també en fa el meu fill el dia 9. I enguany l’edat del blog és de 10 anys (la del meu fill la callo que em fa vella, hahaha). Si no en teniu un vosaltres, no us podeu imaginar com és de costerut mantenir un blog amb entrada nova cada setmana (tret d’alguna que m’han operat o he estat malalta). És feina que es fa amb molta il⋅lusió, però no per això resulta fàcil. Tanmateix, en el meu cas, que sóc tan lluny i amb poques possibilitats de viatjar, sento que aquest blog m’apropa a vosaltres més que cap altra cosa. Em cal fer-lo anar endavant. I per mantenir-lo cal voluntat i constància per la meva part, i calen lectors. Però sobretot necessita comentaris.

De vegades descubreixo blogs per casualitat, ben bons, que no tenen quasi comentaris a les entrades, cap en certs casos. M’entristeix d’allò més, malgrat no conèixer de res l’autor. I si no vaig escopetejada (moltes vegades hi vaig) escric un comentari, encara que sigui curtet, perquè el blog s’ho mereix i vull donar una petita alegria a l’autor.

Jo no em puc queixar. Per bé que els comentaris han disminuït al llarg dels anys, encara tinc lectors fidels que, cada setmana o bé de tant en tant, em donen una alegria amb els seus comentaris, alhora que mantenen el blog saludable. Aquest blog és tant meu com dels lectors que comenten les entrades, sense discussió.

GRÀCIES!!!

Tal com he fet els altres anys, us dono les estadístiques del blog, des que va començar fa 10 anys: 130.338 visites i 10.598 comentaris. I, com sempre, faig una llista amb les 10 entrades de l’últim any que han resultat les millors.

Per anar a qualsevol d’aquestes entrades, cliqueu les imatges.


La fortalesa dels kreml


Llegir en català, marededéusenyor!


Quan en una altra llegenda Sant Jordi es diu Nana


L’11 de setembre de 1889 a París


Cavallets


De vegades et vols demostrar coses a tu mateixa


No tenia per on sortir-me’n i va arribar el daltabaix


L’escriptora del Panjab


Amb iŀlusió


Històries i la Caixa de Solidaritat

 

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a , | 32 comentaris

Bon Any 2020

Fa un any que vaig deixar de fumar, perquè estava molt malalta amb una grip d’aquestes fulminants. Però no he tornat a fumar mai més, gens, després d’haver fumat com aquell qui diu tota la vida.

Ha estat el més difícil que he fet mai, i he fet coses molt difícils, que requereixen molta voluntat, però res com això, res d’una manera tan dràstica i que m’ha deixat com si hagués rebut una commoció cerebral. De fet, sembla que en rebi una cada dia: atordida, sense ganes de res, falta de concentració i amb atacs d’ansietat cada dos per tres.

Vull una cigarreta. Cada segon del dia, i ja fa un any que no n’he fumat cap. Puc viure sense fumar, difícil però ho puc fer, és qüestió de voluntat i he provat que no me’n manca. Però no puc crear sense una maleïda cigarreta.

L’any passat vaig tenir molts problemes per crear les classes i per escriure gairebé qualsevol cosa. Vaig aconseguir disenyar les classes, i escriure els posts al blog i un conte, a base de menjar com un ogre mentre ho feia. Vaig veure que m’engreixava. Aleshores em vaig dedicar a menjar crispetes que tenen poques calories, però ostres, m’empassava les bosses grosses com si fossin gots d’aigua. Només havia fet una quarta part de la feina i ja portava dues bosses enormes de crispetes, i un mal d’estómac! Vaig haver de, simplement, fer el mínim, i en comptes d’escriure literatura quedar-me com un zombie mirant la paret però amb ganes d’encastar-hi el cap.

Només aconseguia no pensar en fumar  a base de bellugar-me, com ara anar amunt i avall del pis, els punys tancats amb ràbia, ganes de sortir i matar algú, —el meu regne per una cigarreta!—, calma’t, calma’t, ahhh, una cigarreta, sisplau o em tiraré pel balcó! (oh, no, està tot tapiat per les obres!). Més de pressa, he de moure’m més de pressa. Aconseguia no pensar en fumar, o no pensar-hi gaire, mentre continuava movent-me. I ja calmada tornava a l’ordinador i… apa, altre cop a desitjar una cigarreta i a no poder escriure ni un mot. Si hi afegim que estava malalta com un gos (expressió traduïda de l’anglès) i que vaig tenir 3 pneumònies, les possibilitats de crear com hi estava acostumada des de feia tants anys van esdevenir nuŀles.

A l’estiu van arribar els xiclets. Me n’havia de ficar 5 o 6 a la boca i mastegar com si m’hi anés la vida. Vaig passar l’estiu mastegant la goma aquesta a tota hora i em van començar a fer mal els queixals. Jo que no he tingut mai problemes amb les dents, i per primera vegada em feien mal, estaven súper sensitives, a més se’m ressecava la llengua i se m’hi feien ulceracions (de primer no sabia perquè dimonis tenia allò). El metge em va recomenar que deixés els xiclets. No ho vaig aconseguir fins un parell de mesos més tard.

I us asseguro que no tenia cap, cap, cap intenció d’escriure sobre res d’això. Ha sortit tot sol. Volia fer un post curtet per dir els meus desitjos per a l’any 2020. Bé, doncs ara ho faré, sense elaborar, abans de donar cops de puny al pobre sofà per allò de no fumar.

Per a l’any 2020 desitjo:

Salut al medi ambient,  a la República Catalana i  a la gent que estimo.

La meva salut a canvi de veure aviat la resta de saga publicada.

I un mal de panxa impressionant a tots els espanyols en llocs de poder que no ens deixen anar endavant i ens fan la vida impossible.

BON ANY NOU!

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a , | 20 comentaris

Bon Nadal 2019

Tan catalana com em sento i, d’altra banda, no he celebrat un Nadal català des de fa unes quantes dècades. Mai no he fet una sopa de Nadal de galets com les que menjava de petita, ni he tornat a tastar canelons per Sant Esteve —que aquí és Boxing Day, un dia que tothom se’n va a comprar rebaixes, per bé que no hi he anat mai—. I fa molts anys que no menjo torrons, tot i que m’agraden d’allò més. Tampoc no he fet mai un pessebre a Toronto.

Ara no faig res de particular, per Nadal, però quan el meu fill era petit comprava un arbre, primer molt petitet, perquè era molt pobre, després s’anà fent gran, cada any més (sense ser mai enorme). Al voltant de l’arbre, el meu fill instaŀlava les vies i el trenet que tenia (de fusta, no us penseu res més sofisticat) i jo penjava cosetes a les branques.

Fa molts i molts anys, vaig agafar el costum de llegir A Christmas Carol de Dickens la nit de Nadal. I encara ho faig, com vaig explicar l’any passat. Però quan el meu fill era petitó, abans de posar-me amb la història d’Scrooge, li llegia el poema “The Night Before Christmas”, escrit el 1822. Se n’han fet molts llibres iŀlustrats i aquí tothom el sap —fins i tot hi ha una versió d’en Louis Armstrong—. Després de tants anys de llegir-lo, i sentir-lo sovint a la ràdio durant aquestes festes, me’l sé de memòria. Aquí en teniu una lectura feta per autors anglesos de l’editorial Penguin, començant per l’Emma Thompson.

I moltes de les cançons i músiques de Nadal que sento cada any des de principis de desembre, no són, em sembla, les que sentiu vosaltres (si més no, jo no les sentia quan vivia a Barcelona). Algunes de les més populars són del ballet The Nutcracker, el de Tchaikovsky. També se sent a tota hora el Messies de Handel —de fet, molta música barroca, sigui o no especificament de Nadal—. I “The Twelve Days of Christmas”, és força constant:

“Il est né le divin enfant”, en francès, és una altra que se sent moltíssim.

I hi ha les que ja sentiu també vosaltres, tradicionals o contemporànies (aquestes últimes generalment americanes). Les úniques de la Península que posen moltes vegades són el nostre “Fum, fum, fum, cantada en català, i “The Little Drummer Boy” (“El tamborilero”) cantada en anglès.

Durant dècades he viscut aquestes festes de Nadal a Toronto. I hi estic acostumada; un Nadal diferent em semblaria estrany, ara. Té l’avantatge que tot el que envolta Nadal (com ara les decoracions al carrer), aquí és més tranquil i senzill. Però sempre, quan va arribant Nadal, em recordo petita, amb guantets de llana i el coll ben tapat, a la fira de Santa Llúcia, amb aquella olor tan bona d’abet i escorça, i amb totes les figuretes del pessebre, i la catedral, i la molsa i la pedra i el fred a les galtes. I la mare allí amb mi, agafant-me la maneta.

BON NADAL ESTIMATS AMICS I LECTORS!

Publicat dins de Canadà, Catalunya | Etiquetat com a , | 23 comentaris

Històries i la Caixa de Solidaritat

M’imagino que tothom que llegeix aquest blog sap què és la Caixa de Solidaritat, i probablement alguns ja hi haureu contribuït. Hi ha un article de elMón que recomano llegir d’allò més, i que comença amb aquestes línies: “La confiscació de patrimoni com a sistema de repressió política té una llarga tradició a l’Estat espanyol”. Aquí el teniu:

La represió econòmica, un flanc cada vegada més punyent

I què se m’ha acudit per contribuir amb una bona quantitat a la Caixa de Solidaritat, si més no més gran al que puc aportar normalment?

El meu llibre Històries d’hivern.

A partir d’ara i fins que no hi hagi víctimes de la repressió política espanyola contra nosaltres i qui ens ajuda — bé perquè l’estat espanyol ho atura (ha, ha, ha) o bé perquè ens hem independitzat totalment d’Espanya—, la part que em toca com a autora de Històries d’hivern (els meus royalties) anirà fins a l’últim euro a la Caixa de Solidaritat.

Em fa una iŀlusió enorme! Tant de bo tingui èxit. M’ajudeu a fer-ne difusió?

Si algú no coneix el llibre:

Ressenya de l’Anna Maria Villalonga

Enllaç a l’editorial Brins Edicions 

Publicat dins de Els meus contes, Històries d’hivern | Etiquetat com a , | 24 comentaris

Un, dos, tres, botifarra de pagès

Bé, no es tracta de jugar al pica paret, sinó que vull dividir l’escrit en tres parts i m’ha sortit sol aquest títol (records d’infància, suposo).

U: Qui sóc

Ahir vaig dedicar hores a posar aquest blog una mica al dia, i avui també. Feia ben bé sis anys que no tocava gairebé res! Vull dir, tret de les entrades setmanals.

Vaig canviar la meva fotografia a la pestanya de dalt “Qui sóc”. Ja té set anys, la foto, però no hi fa res perquè no se’m veu la cara. Me la va fer l’Anna Maria Villalonga el dia que ens vàrem disvirtualitzar, aquell estiu que vaig ser a Catalunya. Te’n recordes, Potato? En un cafè molt a prop de la UB. I a més de canviar la fotografia he posat una imatge amb els meus llibres publicats. També vaig renovar l’enllaç al Qui és qui de la Institució de les Lletres Catalanes, que no funcionava, però resulta que aquesta pàgina ara es troba en reestructuració.

Dos: En Veu Alta i Històries d’hivern

Un altre canvi va ser afegir un enllaç a EnVeuAlta —va directament als meus relats, però d’allí es va amb facilitat a tots els altres que tenen enregistrats—. Feia molt que ho havia de fer i, per una cosa o altra, s’anava quedant sense fer. Podeu veure el seu logo a la dreta d’aquesta pàgina, amb totes les altres coses que hi ha, no gaire avall, i clicar-lo si us abelleix.

I una altra cosa afegida, en aquest cas a les pestanyes de dalt, ha estat l’anomenada Històries d’hivern i que, evidentment, es tracta d’aquest llibre. Feia temps que necessitava tenir la seva pròpia pestanya, encara que apareixi en altres llocs. La pàgina té un enllaç a l’editorial, i un altre a la ressenya que va escriure l’Anna Maria Villalonga.

Tres: la saga i les entrevistes

Finalment, vaig renovar les pestanyes sobre Més enllà del somni i Perduts a l’altre món, una altra cosa que s’havia de fer de feia anys. Ara han quedat totes dues dins de la titolada “Interferència”. Cadascuna continua tenint els apartats “Ressenyes”, “On trobar-lo: Llibreries” i “On trobar-lo: Biblioteques”; només heu de posar el cursor a sobre sense clicar i veureu on voleu anar.

Els apartats de les ressenyes no m’han donat gaire feina perquè els enllaços estaven bé —només m’en faltava afegir un—, però els “On trobar-lo” han estat un malson i he tardat tant a solucionar-ho, entre ahir i també avui, que no ho he deixat tan bé com volia (em refereixo a estèticament). Gairebé tots els enllaços havien deixat de funcionar i em duien a una pàgina amb “Error”. Trobar els que tenen ara les webs d’aquests llocs, ha estat inacabable. I les biblioteques tenien els embolics més grans, tret de quatre on tot funcionava a la perfecció després d’anys: la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès, la Biblioteca Frost de Toronto, la Biblioteca del Congrés d’Estats Units i la Biblioteca Nacional d’Espanya. Per cert, he d’esmentar que l’única biblioteca de l’estat espanyol que té tots els meus llibres és la Nacional d’Espanya, ves per on. Potser algú de vosaltres sap per què?

Pel que fa a la pestanya “Entrevistes” he afegit la primera que em van fer, a la revista Cornabou, i que no tenia posada a la llista. M’ha fet gràcia llegir-la perquè, per bé que té força anys (uns deu), he trobat que les meves respostes variarien poquíssim si me la fessin ara; només l’última resposta (sobre internet) seria molt diferent —llavors hi entenia ben poc.

També he llegit la penúltima entrevista, que em va fer Tirant de Llibres per al seu programa de ràdio però que tinc escrita a la pàgina. M’he vist jove i optimista, no com ara.

Per acabar us deixo amb un enllaç a la cançó “Botifarra de pagès”. No la de La Trinca, sinó la de Doctor Prats, amb la lletra inclosa.

Botifarra de pagès

Publicat dins de Històries d’hivern, Interferència (saga), Les urpes del drac, Llibres juvenils en català, Més enllà del somni, Una mica de tot | Etiquetat com a , , | 14 comentaris

Amb iŀlusió

Avui em fa molta iŀlusió oferir-vos una petiteta part de la quarta i última noveŀla de la saga, la intitulada Ombres i flames, Fa tant que s’hauria d’haver publicat que em neguiteja tenir-la tota emmudida. Sempre he dit que escric per comunicar alguna cosa. I necessito compartir les meves històries o em desespero. Doncs bé, a sota teniu alguns trossets que he copiat del primer capítol (els punts suspensius corresponen a paraules o a paràgrafs sencers, que he d’amagar perquè revelen massa), i que continua directament de l’últim episodi de Les urpes del drac. No heu llegit tampoc la tercera noveŀla, però us adonareu de moltes referències a la primera, Més enllà del somni, com ara a la història del manuscrit trobat a la cova on s’estava en Groc, la història del drac que la Tariana li llegeix a en Tam.

Remolí de terror

La figura corpulenta de Farró, amb la banya a les mans, avança cap a Carià, ambdós xops de la sang del drac, i dalt de la cova Gilan s’ho mira tot quiet, sense ni tan sols anar fins a ella i endur-se-la lluny, que Farró no li pugui treure els ulls com ja es disposa a fer-ho amb Carià, mentre milers de mosques s’agiten, llamineres de tanta sang escampada; mosques i mosques que a ella se li fiquen a la boca, al nas, a les orelles, i no pot respirar i tanca els ulls per impedir que se’ls mengin, allí a terra, immòbil de terror, tot sentint com les mosques li entren al cap i li devoren el cervell.
     Les tenebres la colguen.

 

La llum d’unes torxes li fa entreobrir les parpelles On és? S’està asseguda en un racó, sobre les lloses fredes, en una sala amb parets de pedra d’on pengen espases. Al fons hi ha una gran finestra; al mig, una taula de fusta fosca amb una butaca folrada de cuir vermell; i amunt i avall de la sala es passeja la figura corpulenta del Senyor de Rocdur, els seus ulls vermells com brases.
     Què hi fa, allí? I per què el Senyor sembla ignorar-la?
     Se senten uns cops a la porta, just al costat de l’Anna.
     —Entra!
    Un home borni es ficà a la sala, s’agenollà i acotà el cap. L’Anna se’l mira atònita: . . . . . .
     —És a punt l’exèrcit . . . . . .? —fa la veu imperiosa del Senyor.
     —Gairebé —respon el savi—. Sortirà d’aquí deu dies, m’han dit.
     —Tenen les ordres ben clares?
     —Sí, Senyor, . . . . . .
     —Te’n pots anar!
    L’Anna, horroritzada pel que acaba de sentir, estàtica en aquell racó, veu sortir el savi, que tanca la porta. El Senyor reprèn el passeig d’una banda a l’altra. L’Anna s’ha quedat sola amb el Senyor de Rocdur, que continua sense fer-li cas, com si ella no hi fos, i comença a parlar sol.
     —. . . . . .—el Senyor s’atura i mira l’Anna de fit a fit, tot i que no sembla veure-la; ella, incapaç d’aguantar aquell esguard d’ulls encesos, mira a terra . . . . . .
     “Anna”, li diu una dona dins del cap.
     Sobtadament tot desapareix, ella cau en un forat negre i deixa d’existir.

 

Els gats, potser centenars, han grimpat als roures i es repengen a les branques retorçades mentre contemplen el drac mort on s’hi han concentrat totes les mosques. Enfosqueix. Ni Farró, . . . . . . ni Carià són allí. Tampoc Gilan dalt de l’entrada de la cova. L’Anna no es pot moure. Ho prova posant-hi tota la seva voluntat, però el cos no li respon, com si estigués totalment tenallat. Gira els ulls cap a totes bandes: la sang del drac ha deixat de córrer i s’ha estancat en bassals pudents. I aleshores els veu: uns ulls ensangonats, molt a prop d’ella, els ulls de Carià, . . . . . . Crida horroritzada, horroritzada dels ulls, dels records, de tanta violència, però cap so surt de la seva boca, només la té oberta, amb tota la vida que se li escapa.
     “Anna”. Aquella veu de dona al seu cap. “Anna, assossegat. Surt d’aquí, torna, sisplau, Anna”. Però la vida continua fugint-li. “Torna, Anna, torna…”.

Publicat dins de Interferència (saga), Més enllà del somni, Ombres i flames | Etiquetat com a , , , | 14 comentaris

Fadetes

No parlo mai de fades ni n’apareixen en els meus llibres de fantasia, perquè vull fugir de les fades aquestes grosses, com dones però mig bledes i amb un sonriure d’anunci de dentífric, i sempre amb la vareta màgica que ni té la gràcia de les que surten a l’univers Harry Potter. Tanmateix, hi ha també les fadetes, les fairies menudes del món anglosaxó, fades amb forma humana, de vegades amb aletes, petites com criatures o fins i tot diminutes com papallones.

Aquestes, les menudetes, sí que m’agraden, i les conec bé de les iŀlustracions d’Arthur Rackham, el primer iŀlustrador que recordo de quan era petita (en parlo aquí) i que m’encantava. I també és l’artista de la versió de Midsummer Night’s Dream que ara tinc a casa. Per cert, parlant de Shakespeare, sabíeu que a la seva època la gent creia en fades? La majoria de la població a Anglaterra —i a Gaŀles, Escòcia, Irlanda— creia que les fades existien. I aquesta creença va continuar fins al segle XIX, quan va decaure, per bé que hi va haver un increment de la literatura i les iŀlustracions de fades i fadetes. Però la creença no va desaparèixer pas per tothom, perquè en ple segle XIX i les primeres dècades del XX trobem un veritable creient: Sir Arthur Conan Doyle.

Sorprenent, oi? Aquí tenim tot un senyor metge ben seriós —recordem, per exemple, que aquest metge va ser un gran partidari de la vacunació obligatòria i sempre va denunciar les idees anti-vacunes—, i autor de la noveŀla The Lost World que, al cap i a la fi, partia d’una base científica. I, per damunt de tot, va escriure les històries de Sherlock Holmes, un detectiu científic que podia resoldre els crims amb observació, deducció, lògica. Però vet aquí que Conan Doyle creia en fadetes! Fins i tot va escriure el famos llibre assaig The Comming of the Fairies, després que unes noies van publicar unes fotografies fake on semblava haver-hi fades. Conan Doyle no va dubtar ni un moment en creure-se-les i creure que, com sempre havia sospitat, els boscos eren plens de fadetes.

No deixa de tenir el seu encant, no us sembla?

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a , , , | 16 comentaris