El gran cantautor asteca

Fa quatre anys, vaig publicar en aquest bloc un escrit (el trobareu aquí) que feia referència a una carta que apareix a la meva noveŀla Perduts a l’altre món. Es tractava de la meva versió, força lliure, d’un poema escrit originalment en llengua nàhuatl —traduït al català per Aveŀlí Artís-Gener i també per Josep Carner—, anomenat “Nonantsiné” i creat pel poeta Netsahualcoiotl. Us vaig dir que un dia parlaria d’aquest poeta i el dia ha arribat.

netsahualcoiotl

Netsahualcoiotl, o Coiot Afamat, fou el senyor de Texcoco (una de les tres ciutats-estat que formaven la triple aliança asteca de l’antic Mèxic). Va viure entre els anys 1402-1472, per tant abans de l’arribada del espanyols. Esdevingué un guerrer després que, amb 16 anys, presencià l’assassinat del seu pare; aconseguí fugir a la important ciutat de Tenotxtitlan, que l’acollí, i onze anys més tard liderà un exèrcit formidable que recuperà Texcoco. Tanmateix, per bé que són indiscutibles les seves dots de guerrer i també que va ser un governant modèlic, la seva importància històrica rau en una altra banda.

Netsahualcoiotl fou un home molt erudit que va destacar com a filòsof, arquitecte i enginyer, que va promoure les arts i les ciències i, per damunt de tot, va ser un cantautor.

Com a arquitecte i enginyer va construir a Texcoco un fantàstic jardí botànic on s’hi reunien poetes i inteŀlectuals; també diversos aqüeductes, tant a Texcoco com a Tenotxtitlan; i preses d’aigua, temples, calçades, cases, sistemes d’irrigació, jardins, una resclosa de 16 km, una acadèmia per a investigadors i poetes, i una biblioteca. Com a gran amant de la natura, volia que totes les obres urbanístiques harmonitzessin amb les condicions naturals de l’entorn, i tenia molta cura de preservar els arbres, les flors i els animals.

A les escoles públiques asteques, on hi anaven tots els nens i nenes, nois i noies, es considerava una part essencial de l’educació l’aprenentatge de la música i la poesia. Per tant, els poemes (que anomenaven flors), cantats i acompanyats d’instruments musicals, tenien molta importància dins del món asteca, i els interprets (homes i dones) eren molt admirats. De fet, els homes que no volien ser guerrers podien aconseguir l’èxit a travès de la poesia cantada. Però cap cantautor arribà al nivell de Netsahualcoiotl, el qual tenia la reputació, i encara la té, de ser el poeta més important de l’antic Mèxic. Els seus poemes, moltes vegades sobre la fugacitat de la vida, van tenir una gran influència d’estil i de contingut i han arribat fins als nostres dies.

El meu poema preferit és el “Nonantsiné” que us vaig mostrar aquí. I ara us en poso dos més: el primer amb l’original nàhuatl i la meva traducció al català emprant traduccions en castellà i en anglès; i més avall un vídeo on un nen mexicà en recita un altre, en l’original i en castellà.

Niqitoa ni Nesaualkoyotl:
¿Kuix ok neli nemoua in tlaltikpak?
An nochipa tlaltikpak:
san achika ya nikan.
Tel ka chalchiuitl no xamani,
no teokuitlatl in tlapani,
no ketsali posteki.
An nochipa tlaltikpak:
san achika ye nikan.

Jo, Netsahualcoiotl, pregunto:
De debò es viu amb arrels a la terra?
No per sempre a la terra:
només una mica, aquí.
Encara que sigui de jade es trenca
encara que sigui d’or es fragmenta
encara que sigui de plomes de quetzal s’esquinça.
No per sempre a la terra:
només una mica, aquí.

 

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a , , , | 24 comentaris

Adéu, estimat Manel

15965078_10211754853284498_6680569094388031794_n

Un infart fa un mes i mig. Després, setmanes de patiment. I el dijous ens va deixar en Manel Mora, un home valent, integre, militant independentista, lluitador infatigable per millorar les condicions d’accessibilitat a les persones amb mobilitat reduïda, i amb un somriure encisador.

Ens vàrem conèixer virtualment l’any 2010, a través de la seva dona, l’Anna Maria Villalonga, a qui llavors tampoc no coneixia personalment. La meva amistat amb ells va crèixer durant aquell estiu, quan tots tres vam presentar els nostres blocs al Premi Blocs Catalunya —de segur que molts ho recordeu— i el bloc d’en Manel es va endur un primer premi. Fins que a la fi ens vam desvirtualitzar l’estiu del 2012.

manel-i-colette

En Manel, tot i haver tingut una vida dfícil per qüestions de salut i anar amb cadira de rodes, era un gran activista que mai no parava de fer coses. Un home ferm, de tracte afectuós i incapaç de fer mal, d’aquestes persones que et fan sentir bé perquè te’n pots refiar.

Aquí una entrevista que li van fer: “Només els romantics aconsegueixen coses”.

colette

Som molts els que l’enyorarem: amics i coneguts (només cal veure l’enormitat de missatges al facebook), la seva gata Colette que es passa el dia a la cadira d’en Manel des de l’infart i, sobrebretot, l’Anna Maria i la seva filla Mireia.

manel-mireia-anna-maria

Quan es mor algú com en Manel, el món es queda amb un foradet tot trist.

Publicat dins de Catalunya, Una mica de tot | Etiquetat com a | 12 comentaris

Aniversari del bloc: 7 anys!

Avui estem a 22º sota zero, la feina m’aclapara, voldria ser en algun lloc càlid sense cap obligació…, però avui, 8 de gener, és també l’aniversari del bloc, d’aquest bloc que fa set anys i no m’ho acabo de creure. Recordo que quan el vaig estrenar gairebé no tenia ni idea de com funcionava res, i ja són set anys publicant! Em fa contenta, sobretot pels vostres comentaris, que mai no falten i aconsegueixen un bloc molt saludable. Pel que fa a les estadístiques: 97.100 visites i 8.163 comentaris en set anys.

I, com sabeu els seguidors més fidels, demà 9 de gener és l’aniversari del meu fill. Farà molts més anys que el bloc, però també té molt bona salut. Un altre motiu per estar alegre, malgrat el fred i la feina.

Per celebrar l’aniversari, tal com vaig fer l’any passat, us posaré a sota els posts que han tingut més visites i comentaris durant aquest últim any. No sempre coincideixen amb els meus preferits, però els lectors manen. I primer una fotografia del meu fill quan tenia, precisament, set anys i era molt entremaliat.

7-anys

A sota els 10 posts de més èxit durant el setè any del bloc.
(per anar-hi, cliqueu la imatge).

Ja tinc… dos títols

Ara sí, aŀleluia

Eliminar el gran sacerdot o…?

Començament

El pare, o per mi el besavi

Abraçada

El passat

Un passat remot que encara és viu

Bones notícies

Bon Nadal 2016 – Un Nadal tot petit

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a , | 29 comentaris

BON ANY 2017!

Bons desitjos per a la meva família i per als meus amics i lectors—molta salut a tothom!—, per a Catalunya, perquè aquest ha de ser el seu any, i per a tot aquest món nostre tan castigat. Hi ha tant a desitjar i a redreçar que no sabria per on començar. Per tant, em limitaré a una sola cosa, de la qual es prescindeix força i si continua així ens en penedirem:

Que més gent llegeixi literatura.

Literatura, no només llegir o llegir qualsevol llibre.

Literatura, no llibres de cuina o d’esports o sobre la vida de no sé qui.

Literatura, no publicacions que es fan passar per literatura.

Literatura per a grans o infantil i juvenil —la LIJ també és literatura!

Literatura en escrits llargs o curts. Poesia i narrativa.

Literatura publicada fa dos dies i la que va ser escrita fa dècades o fa segles.

Literatura en català. Hi ha molt bona literatura en totes les llengües escrites, però la literatura en català no té res a envejar a les altres i ens necessita més que cap. Qui se’n preocuparà si no ho fem nosaltres?

La literatura estimula la imaginació, ens fa millorar la llengua i, com deia un escriptor, és probablement la manera més completa i profunda d’examinar la condició humana.

literatura

Bon Any 2017 i bona literatura!

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a , | 24 comentaris

Bon Nadal 2016!

nadal-2016

Com cada any, us he escrit un relat per Nadal.

Enguany vull, a més, enviar una abraçada virtual ben forta als amics que no estan bé i es troben a l’hospital, i als amics que tenen un Nadal trist perquè una persona estimada no està bé.

A sota teniu l’enllaç del conte.

Un Nadal tot petit

Publicat dins de Els meus contes | Etiquetat com a , , , | 6 comentaris

Gats i rentat de cervell

Com que fa anys que diversos lectors em pregunten per què els rocdurians tenen tanta por dels gats, trobo que toca dir-ne alguna cosa. I per començar he de deixar clar que el Senyor de Rocdur és l’origen del pànic als gats. Abans que ell posseís el poder, els rocdurians no tenien aquesta paüra, per tant, tot va començar fa uns 200 anys —recordeu que el Senyor de Rocdur s’ha mantingut al poder tot aquest temps.

Rocdur, sota el Castell i amb el Senyor al capdamunt, té un règim totalitari que no només controla les activitats i l’espai social dels seus habitants, sinó que també ha aconseguit senyorejar dins les seves ments. Tal com passa amb les dictadures en el nostre món, qui és al poder dicta que ha de fer, pensar i creure el poble al qual domina. I les conviccions dels habitants solen ser un producte de les obsessions de la classe que els sotmet. Si mirem la història del món en trobarem força exemples.

Quan vaig començar la saga amb Més enllà del somni, la meva intenció, pel que fa a Rocdur i als gats, va ser representar com tota la població d’un país ha fet seva l’obsessió d’un dictador. I no hi fa res que no tingui ni solta ni volta, perquè qui pot tenir por d’un gatet, oi? Doncs tots els gats fan esporuguir els rocdurians.

gats-i-rentat-de-cervell

Si qui mana en una dictadura aconsegueix mantenir la gent ignorant i adoctrinada, li serà força fàcil mantenir el poder i la població creurà tot allò que li faci creure. Un rentat de cervell, és clar, com una boira espessa que envaeix les ments. La gent es atrapada per la boira i tot esdevé borrós; res és el que realment és, només el que sembla ser. El Senyor de Rocdur i el Castell, a la meva saga, són els que fan el rentat de cervell, i l’absurda por als gats és un dels resultats. Naturalment, hi ha d’altres nocions inserides dins les ments del poble rocdurià, com ara els prejudicis cap als immigrants potians, però per mi la por als gats iŀlustra el rentat de cervell millor que cap altra.

He d’afegir que no tothom a Rocdur és afectat per aquesta paüra. Ja a Més enllà del somni podem veure que els potians que viuen a Rocdur no tenen por dels gats de la mateixa manera que els rocdurians. Per els potians és més aviat el pànic a ser descobert amb un gat —recordeu que el càstig és l’execució—, com es veu quan en Tam duu a casa en Groc. Els potians, però, no preocupen el Senyor de Rocdur, perquè només li cal que obeeixin i treballin com mules; el que puguin pensar li resulta irrellevant perquè cap potià no podrà ser mai una amenaça al seu poder, o això creu. Tanmateix, hi ha una rocduriana que, amb una inteŀligencia i curiositat innegables, es va adonant que es troba atrapada per la boira i, quan l’ocasió es presenta, no dubta a dispersar-la. Probablement molts lectors saben que parlo de la Tariana.

Espero haver esclarit algunes coses sobre la por que els rocdurians tenen dels gats. I ja sabeu que el Senyor de Rocdur és l’origen de la por. Ara bé, per saber d’on li ve aquesta paüra, haureu de llegir la continuació de la saga.

Publicat dins de Llibres juvenils en català, Més enllà del somni | Etiquetat com a , , | 10 comentaris

Llibres en català a Toronto

Fa uns quants anys que em dedico (entre altres coses) a aconseguir llibres en català. Em refereixo a llibres per a les biblioteques de Toronto, dues concretament: la magnífica biblioteca Robarts que pertany a la Universitat de Toronto, on vaig estudiar, i la biblioteca Frost del campus de Glendon (York University) on treballo.

A la biblioteca Frost no tenien cap llibre català quan vaig decidir que en compressin. Ara ja n’hi ha un bon munt. Els meus també hi són perquè, tot i que les biblioteques universitàries no volen llibres juvenils (tret dels clàssics), han de tenir qualsevol llibre escrit per un professor de la universitat.

Biblioteca Frost

Pel que fa a la biblioteca Robarts, té moltíssims llibres en català des de fa dècades. Va ser el professor Joseph Gulsoy (inicià les classes de català a la Universitat de Toronto l’any 1957; coŀlaborador de Coromines) qui va començar a demanar a Robarts que comprés llibres en català. Com que Robarts compra milers de llibres cada any, l’adquisició de llibres en la nostra llengua no va ser cap problema, sobretot quan ho demanava una eminència com és el professor Gulsoy. Quan aquest professor es va jubilar, Robarts ja tenia un departament que s’encarregava de l’adquisició i catalogació de llibres en italià, castellà i català. I fins i tot quan la universitat va eliminar les classes de català (em va tocar a mi viure-ho, per variar), com que Robarts vol ser, i és, una biblioteca de prestigi a la qual no manquen llibres d’una certa qualitat, va continuar comprant-ne en català. Ara bé, Robarts no donava abast per tants llibres i va necessitar un magatzem, enorme, als afores de la ciutat, on anaven a parar molts i molts llibres que arribaven, entre d’altres la majoria dels catalans. A més, ja no hi havia ningú amb prou coneixements de català ni de la literatura catalana que es publicava per adquirir els llibres més adequats; tot estava en mans de distribuïdors de Barcelona que eren els que triaven i no sempre l’encertaven.

Biblioteca Robarts

Vaig decidir fer alguna cosa. Per fer-ho curt: fa uns anys que em dedico a aconseguir llibres en català per a Robarts. No és senzill, però els llibres catalans triats per mi continuen omplint a poc a poc, molt a poc a poc, la biblioteca Robarts (no el magatzem). Malauradament, l’últim any, Robarts ha retallat molt personal (passa a tot arreu, com podeu veure) i, tot i que compren els llibres que demano, tarden molt a catalogar-los. Fa més d’un any que pregunto sistemàticament cada cert temps sobre els “meus” llibres que encara no han catalogat, sense aconseguir que ho facin. Però aquest cap de setmana he tingut una molt grata sorpresa en veure, a la fi, que uns quants ja són disponibles. Encara en falten alguns, però després de tants mesos insistint i tipa d’esperar, m’he tret un pes de sobre.

Una d’aquestes petites alegries que ajuden a viure.

Publicat dins de Més enllà del somni | 22 comentaris