Una mena de diari personal

Ja sabeu com estic d’ocupada des que va començar el confinament (i ja n’estava massa abans). Vaig acabar el curs d’hivern com vaig poder i em vaig trobar immediatament amb el curs d’estiu, en un altre departament, en un altre campus. Tant se val que sigui ara un curs a distància i no en el campus físic, perquè és un altre departament i fa les coses d’una manera diferent. M’he hagut d’espavilar, quin remei, sobretot amb moltíssimes coses tecnològiques de les quals fins ara no sabia ni que existissin, però el cas és que cada mes m’arribi algun sou. Estic molt cansada, però molt i molt.

Bé, com que moltes setmanes se’m fa súper difícil escriure tot un article, i com que no vull deixar de banda aquest blog per res del món —on puc ser jo, i no és fer feina per a la universitat; i és un lloc on m’agrada, més que cap altre, trobar-me amb amics i lectors—, he decidit que les setmanes que no puc fer un article com cal, copiaré cosetes que hauré escrit durant la setmana en petits moments. Ja em direu, sisplau, si us resulta prou interessant. El que teniu a continuació va del dissabte passat (16 de maig) fins ahir.

Acabo d’escriure al professor Joseph Gulsoy (antic coŀlaborador de Joan Coromines), responent un missatge d’ell. Encara treballa en un diccionari (n’ha fet tants!) i ja té uns 95 o 96 anys (he perdut el compte). Diu que l’ha d’acabar abans de morir, i per això no surt de casa per a res, no fos cas que la covid-19 li espatllés completar el diccionari. Però està molt malament de la vista i ha de treballar amb una lupa.

Quina troballa el vídeo en portugués d’un conte de Salvador Macip. L’han fet uns bombers portuguesos i resulta preciós.

No suporto un moment més un alumne del curs d’estiu. El fa des de Bangladesh, d’on és (estudiava aquí i va poder anar-se’n abans que es tanquessin les fronteres). Al principi li responia els missatges constants que m’enviava (entre 10 i 20 al dia), amb preguntes de tipus tècnic (Moodle, Zoom, Supersite…),  de gramàtica (és un curs de llengua castellana), etcètera. Fins que no puc més —em dóna més feina ell que tots els altres 31 estudiants junts—. Al penúltim missatge em deia que no pot aprendre’s ni el vocabulari ni la gramàtica, que l’he d’ajudar! A l’últim, que no li funciona bé la webcam i que l’he d’ajudar! Farta, n’estic.

Acaba de passar un dels falcons pelegrins que viuen al barri. Llàstima que els taulons als vidres de la finestra no me l’han deixat veure bé. A Toronto n’hi ha moltíssims. És impressionant veure’ls volar.

Quin temps que fa! Fins fa uns dies encara baixavem a 4 o 5 graus sota zero a la nit. Ara fa “bon temps”, que vol dir 13 graus durant el dia i pluja quasi sempre. El meu fill diu moltes vegades que els catalans no saben què tenen, referint-se al temps i a d’altres coses.

He de regar les plantes, però ara no tinc temps.

Em pregunto com deu estar el meu especialista dels pulmons. Trenta cinc anys (amb aspecte de 25), i ja molt bon metge i a més súper simpàtic. Cada cop que he tingut hora amb ell a l’hospital ens hem fet un tip de riure. Hi penso moltes vegades des que tenim la covid-19. Entre la seva especialitat i que treballa a l’hospital, m’imagino que deu estar ficat fins al capdamunt amb tot això de la pandèmia, pobrissó.

Fa una bona estona que a la ràdio hi ha una opereta de Gilbert i Sullivan, potser The Pirates of Penzance…, no, em sembla que és aquella altra famosa, com-es-digui, amb allò de “That he is an Englishman, that he is an Englishman!” Vaig a canviar l’emissora que això és una llauna.

No sé què pensar. A les notícies a cada moment diuen que algú —ara un canadenc— ha trobat un medicament que fa que els infectats de la covid-19 es recuperin molt millor. I cada cop parlen com si sigui la primera vegada que es troba alguna cosa així.

Una amiga que viu a Montreal m’ha fet saber d’una cançó de Sud-àfrica que ha estat un gran èxit. Va sortir el desembre passat i tota l’Àfrica en va plena. M’ha agradat molt. M’encanta el ritme que té i me n’he d’estar de posar-me a ballar, però vaig movent les espatlles i el tòrax mentre l’escolto tot treballant. Es diu “Jerusalema”, del compositor Master KG i cantada per Nomcebo Zikode, ambdós de Sud-àfrica.

Publicat dins de Música, Retalls de biografia, Una mica de tot | Etiquetat com a , | 26 comentaris

Records del Dia de la Victòria

El divendres es va commemorar el que en anglès anomenen el VE Day. Sí, el Dia de la Victòria de les forces aliades a Europa després que va capitular Alemanya. Un dia que té més pes al Canadà (per alguna cosa hi participà), que no pas a les terres catalanes. I a Anglaterra en té molt. Allí és festa grossa, i fa anys encara era més grossa.

Plymouth

Qui fou la meva parella durant quasi dues dècades, l’Alan, que morí ara farà dos anys, era anglès, a més jueu amb parents europeus que van desaparèixer durant la guerra, i era de la ciutat de Plymouth que havia estat arrasada per bombardetjos sistemàtics, ja que la marina anglesa era a les drassanes de Plymouth. Tota la vida havia sentit parlar a la seva família del conegut Plymouth Blitz de la Luftwaffe, de 1940 a 1944. Per tant, quan era petit, a casa seva el VE Day era molt assenyalat. L’Alan no era gaire de fer grans celebracions de res, per bé que preparava uns àpats fantàstics per Thanksgiving i Nadal (sí, era jueu i celebrava Nadal), però era perquè a mi i als seus fills i a la seva neboda i als amics ens agradava celebrar aquestes festes a casa seva. I sempre va considerar VE Day un dia molt important.

I aquest dia no podia faltar Vera Lynn, la cantant per exeŀlencia de la Segona Guerra Mundial a Anglaterra, amb les seves dues cançons més conegudes: “The White Cliffs of Dover” i “We’ll meet again”, les dues cantades durant la Segona Guerra Mundial i amb temàtica d’aquesta guerra. Per cert, ja que hi som, Vera Lynn encara viu i té 103 anys.

L’Alan era un expert sobre la Segona Guerra Mundial, tema del qual n’havia fet documentals (treballava per a la televisió canadenca), i me’n parlava moltes vegades. Per tot plegat associo aquestes cançons de Vera Lynn amb l’Alan. I ara que hi penso em sembla que tot això va passar en una altra vida perduda en el temps.

“The White Cliffs of Dover” es refereix a la famosa batalla aèria, Battle of Britain (Batalla d’Anglaterra), quan van ser bombardejats els penya-segats blancs de Dover. I parla de que un dia acabarà la guerra i la pau tornarà als blancs peya-segats.

“We’ll meet again” és una cançó que amb Vera Lynn va esdevenir una icona de la Segona Guerra Mundial pel poble anglès.

Publicat dins de Música, Una mica de tot | Etiquetat com a | 9 comentaris

Grace Williams: paisatges musicals

Una composició musical pot fer-te evocar moltes coses. De vegades un paisatge, tal com a mi em sol passar amb les composicions de Grace Williams.

Us haureu adonat que de tant en tant m’agrada parlar de compositores, generalment de música clàssica (Augusta Holmès, Clara Schumann), i també d’altres (Elisapie). Trobo que moltes són les grans desconegudes, de vegades perquè només són conegudes en el seu entorn (Elisapie al Canadà), o per haver quedat eclipsades per la fama del seu home (Clara Schumann), o bé per haver estat famosa en el seu temps però acabar oblidada (Augusta Holmès). Aquest últim és també una mica el cas de la compositora de qui parlaré avui: Grace Williams.

Nascuda l’any 1906 al País de Gal·les, a la vila de Barry, i filla de mestres, Grace Williams va aprendre a tocar el piano i el violí quan encara era una nena petita, però ja a l’escola es va decantar cap a la composició. L’any 1923 aconseguí entrar a la Universitat de Cardiff amb una beca per estudiar música, i el 1926 començà els estudis al Royal College of Music de Londres. Aquí, va tenir de professor a Ralph Vaughan Williams (malgrat el cognom no eren familia, però sí que es nota la influència de Vaughan Williams a la música d’ella). Amb una altra beca, l’any 1930 va estudiar a Viena durant dos anys; aleshores tornà al Regne Unit, a Londres, on començà a ensenyar música.

Durant la Segona Guerra Mundial van evacuar-la amb els seus estudiants a una petita vila enmig dels camps. Allí va compondre les seves primeres peces conegudes, com ara “Fantasia on Welch Nursery Tunes” o l’evocació del mar a “Sea Sketches” (dura 20 minuts; si no teniu temps en podeu escoltar un trosset):

Acabada la guerra retornà a casa seva, a la vila gaŀlesa de Barry, d’on no se’n va moure mai més. La resta de la seva vida la passà component música la major part del temps: una òpera, suites, simfonies, concerts, balades, ballets, sonates… Fou, a més, la primera dona britànica a fer una banda sonora, per a la peŀlícula Blue Scar. Va morir amb 70 anys.

A sota teniu algunes de les seves composicions. No sé si us passará com a mi, que em solen evocar paisatges: mar, cel, camps, rius, boscos, que cambien segons l’hora o el temps i segons qui mira el paisatge, hi camina, hi corre, hi vola. I em sembla que és palès a la primera peça que us poso, “Hiraeth” (curteta).

Sinfonia Concertante, per piano i orquestra.

Violin Concerto (una de les meves preferides).

Publicat dins de Música | Etiquetat com a , | 16 comentaris

COVID-19: Canadà no és Espanya

No entenc els catalans que no volen anar-se’n d’Espanya, i ara ho entenc menys que mai, perquè l’Estat espanyol és criminal, amb milers i milers de morts que hauria pogut evitar, i això és molt gros. Per tant, repeteixo que no ho entenc. I no es excusa dir que hi ha morts de la covid-19 a gairebé tots els països, perquè hi ha números i hi ha números, que no és el mateix dir 37 morts per cada millió d’habitants, com a Noruega, o 70 com a Alemanya o 5 com a Cuba o 65 com al Canadà, que no pas dir 490 per cada millió d’habitants com a Espanya. Tampoc no és excusa dir que tots els països han actuat massa tard i han fet equivocacions. Primer, perquè a alguns ben poc se’ls pot retreure, com ara Vietnam que, amb només 270 casos i cap mort en una població de 95 millions d’habitants, ha fet confinar tothom (no sé perquè se’n parla tan poc del Vietnam, per cert). En segon lloc perquè, com en el cas dels morts, hi ha equivocacions y hi ha equivocacions. Cal que enumeri totes les que ha fet Espanya en relació a la COVID-19? No acabaria mai i tenim una manera més ràpida. A Austràlia s’ha fet un estudi per avaluar el lideratge que ha demostrat cada país per a respondre a una malaltia infecciosa global, i com està de preparat per a una altra pandèmia. Al capdamunt de la llista, com a millor lideratge i resposta, tenim a Nova Zelanda seguida per Singapore, Islàndia, Austràlia, Finlàndia, Noruega, Canadà, etcètera fins a arribar al país més avall d’una llista de 95 països: Espanya.  

Aquí, al Canadà, es van despertar tard, tot i que deien que en sabien més que ningú perquè l’any 2003 vam passar pel SARS. Canadà va rebre fort amb el SARS, i particularment Toronto amb un brot que ens va deixar 375 casos i 44 morts; el pitjor lloc del món després de China. Recordo com ho vam passar de malament, perquè era una malaltia no tan infecciosa com la Covid-19, però molt més letal. I van ser els laboratoris nacionals canadencs de microbiologia els primers en identificar el genoma de SARS l’abril de 2003. Bé, doncs que amb aquesta experiència pensaven que la COVID-19 seria bufar i fer ampolles, però aviat van veure que no era el cas i, au, a córrer abans que se’ls escapés de les mans. Tot i això, un cop van reaccionar ho han dut endavant força bé (el setè lloc de lideratge i resposta en 95 països no està malament, però podria haver estat millor). És quan es compara amb Espanya que Canadà sembla extraordinari.

Al Canadà, amb una població de 37 millions i mig d’habitants, tenim 45.354 casos positius, dels quals ja s’han recuperat 16.425, i hem tingut 2.465 morts. I puja, perquè continua pujant, però a poc a poc, sense estridències. La gran majoria dels casos de covid-19 són al Quebec (23.267) i a la província d’Ontario (13.995). La resta del país se’n surt força bé, amb províncies que a penes passen de 100 casos i territoris amb 11, 5 o cap cas (Nunavut).

De primer, abans de tancar totes les fronteres, Canada va enviar més de 40 avions a recollir canadencs escampats per arreu del món. L’última frontera a tancarse va ser la que tenim amb Estats Units, que ara només s’obre pel pas de mercaderies —encara sort perquè malament estaríem sense quasi cap fruita o verdura—. I el primer que a mi em va cridar l’atenció va ser com de comú acord van actuar el govern federal i els governs de les províncies i territoris. Molt notori el canvi de relació entre el govern d’Ottawa (liberal) i la província d’Ontario (conservador), que sempre estan de punta. De fet, l’actitud del Premier (primer ministre provincial) d’Ontario ha estat molt bona de cara a la covid-19 i totalment inesperada tractant-se d’un ultra conservador. Tots plegats ens varen enviar a casa, tret dels serveis essencials, i encara hi som. Per bé que aquí no està prohibit sortir, només et diuen constantment que t’estiguis a casa, que no surtis si no és estrictament necessari, com per anar a comprar queviures o a la farmàcia, però si consideres que et cal anar a caminar o córrer a l’exterior ningú t’ho prohibirà sempre que respectis els 2 metres de separació amb els altres (molt fàcil de fer perquè aquí hi ha molt espai i més ara que hi ha tanta gent confinada). Però ningú no et vigila, només a llocs com High Park hi ha policia mirant que es respecti la distància entre la gent, i també es suprimeixen parkings a certs llocs per tal que només la gent del barri hi camini. De moment tothom sembla respectar-ho, i la majoria s’està quasi sempre a casa.

Aquest any, el govern federal ha donat una llarga extensió per fer l’impost de renda, i ha donat ajudes a la gent afectada per la crisi del coronavirus, com ara per pagar el lloguer. Les petites i mitjanes empreses tindran també una ajuda per pagar els lloguers durant 3 mesos i a més prou per pagar als treballadors que puguin tenir, així aquesta gent no perderà la feina i alhora el negoci no haurà de tancar —diuen que aquesta mesura ajudarà l’economia. També donen 350 milions a organitzacions sense profit d’ajuda a la gent pobre, drogadicta, etc. I han rebut també suport els pescadors de Terranova i Labrador, perquè no han d’anar amb els vaixells amb la possibilitat d’infectar-se l’un a l’altre. I això són les coses que em venen al cap, perquè n’hi ha moltes més. Aquest és un dels últims vídeos del Primer Ministre (en anglès i en francès):

Al Canadà s’ha deixat que cada província i territori faci el que cregui convenient, pel que fa a la Covid-19, i el govern federal no s’hi fica. Un dia, però, el Primer Ministre, Justin Trudeau, va consultar als liders de les províncies si s’hauria d’implementar l’Emergency Act (substitueix l’antic War Measures Act), perquè no es pot implementar sense el consens provincial, que centralitzaria el poder de decisió a Ottawa, al govern federal. Però tothom li va dir un rotund NO per resposta.

A la província d’Ontàrio, s’estan fent moltes proves per detectar aquest coronavirus. Van començar amb els sanitaris, després les residències de gent gran i ara, si fa no fa, tothom. De moment, en una població de 14 millions i mig que té la província, s’ha fet gairebé un quart de milió de proves. I, per cert, en aquesta província s’apujarà el sou dels sanitaris.

Per acabar, que això s’està fent llarguíssim, al Canadà els hospitals estan pleníssims, els sanitaris estan molt cansats i s’han posposat operacions i sobretot visites, però res, ni de bon tros, comparat a les coses que he llegit d’Espanya. Ah, i aquí l’exèrcit no surt a parlar-nos del virus querido, de soldats ni de totes les bajanades que us diuen.

Publicat dins de Canadà | Etiquetat com a | 19 comentaris

Elisapie o ᐃᓕᓴᐱ

Es diu Elisapie Isaac, però tothom la coneix senzillament com Elisapie, nom que en el sistema d’escriptura de llengua inuktitut s’escriu ᐃᓕᓴᐱ. Perquè la seva mare es una inuk (singular d’inuit). I l’Elisapie és una compositora i cantant canadenca força famosa, que canta en anglès, francès, i sobretot en inuktitut. Si no la coneixeu és perquè la fama de ben pocs canadencs importants arriba a terres catalanes.

Elisapie Isaac ha guanyat diversos guardons, i l’any passat va ser nominada per un premi Juno. I no només per les seves cançons, sinó també pel documental que va dirigir sobre els pobles inuit de Nunavik (la part nord del Quebec), el qual ha rebut nombrosos premis.

I Elisapie és també una activista, que ha esdevingut una icona pels inuit. Enamorada de l’Àrtic, on va créixer, ens diu: “El Nord no és a l’altra banda del món. És dins el cor del meu”.

A sota teniu tres vídeos, cadascun amb una cançó. Són interessants també per veure una mica la vida dels inuit. La primera cançó és en anglès i s’intitula “Wolves Don’t Live by the Rules”. És una de les més conegudes i a mi m’agrada molt.

La segona, “Moi, Elsie”, és una de les meves preferides en francès. I el vídeo mostra les extensions desolades del nord canadenc.

I l’última és en inuktitut. S’intitula “Arnaq”, que vol dir “dona”, i la cançó vol ser un homenatge a la força de les dones inuit del Gran Nord.

Nota: no volia parlar gens del covid-19, però no em puc estar de dir que no aneu a treballar la setmana que ve. Sisplau, que seria un suïcidi coŀlectiu, i un genocidi per part del govern espanyol, al qual s’ha de desobeir en massa. Trec foc pels queixals!

Publicat dins de Canadà, Música | Etiquetat com a , , | 22 comentaris

Cambra de bany, una cançó i un relat

No paro de badallar. Estic cansada de passar moltes hores fent neteja. He netejat la cambra bany (la banyera el meu fill) ara que els homes no tornaran, i quin bunyol han deixat! Volia mostrar-vos alguna fotografia, perquè és inconcebible el que han fet, però em fa molta mandra cercar la càmera, fer les fotos, pujar-les a l’ordinador, etcètera. Un altre dia. L’únic que rutlla és la banyera, perquè no la van treure, només van haver de fer un forat a la paret on hi ha la dutxa. Pel que fa al vàter, han instaŀlat el mateix que havien tret, però no han posat el guix que va al voltant de la canonada a la paret. I el lavabo és tot un poema: s’han desfet de l’antic, de porcelana i del temps que van fer l’edifici però molt bonic, i han posat un nyap quadrat de plàstic que a més està torçat i les potetes són a dos dits de terra (s’aguanta agafat a les parets de la cantonada) i, quan l’he netejat, m’he trobat que la silicona que havien posat als dos marges on s’ajunta a la paret, es desfeia mentre hi passava una esponja. El mirall a sobre el lavabo també està torçat i els llums sobre el mirall també n’estan. Les parets estan mal pintades, amb parts on hi falta pintura, trossos bruts, un desastre (tan ben pintades i netes com les tenia!). Però la cirereta se l’endú el terra al voltant del lavabo, una veritable espifiada —no trobaven rajoles com a la resta de la cambra de bany i es van limitar a posar ciment de qualsevol manera (això volia fotografiar especialment) i que es trenca a les vores.

La cambra de bany del meu fill és pitjor: s’ha quedat sense dutxa i te un forat a la paret, prop de terra, d’uns 40 cm d’alçada i mig metre d’ample, perquè ahir, dissabte, quan ho havien d’enllestir tot, el manager de les obres va dir que necessitaven dues setmanes més per acabar-ho, perquè tenia uns quants nois malalts i els altres no podien anar més de pressa a enllestir més de 50 apartaments. “Malats? Què vol dir, malalts? No s’hauran infectat del Covid-19?”, “Oh, no, només tenen un refredat… Sí, sí, segur, dona, no tenen febre.” No valia la pena discutir amb un home d’allò més ignorant. Li vam dir que adéusiau, que ja ho acabaran quan hagi passat la pandèmia, sigui quan sigui. I vaig afegir que no volia tornar a veure ningú, ningú, ningú més dins de casa meva fins llavors. Home! Estaríem frescos! Que hi han estat ficats des de mitjans de febrer! I quan a Toronto s’estan enfilant els casos d’aquest nou coronavirus.

Ara només cal que acabin els balcons. Grrrrrrr…

M’he adonat que aquests dies a la ràdio es fan un tip de posar cançons dels anys de la Segona Guerra Mundial: “In the Mood”, “Begin the Beguine”, etc. I mentre preparo classes i exàmens i responc als estudiants i intento entendre tot això de les classes en línia —de moment, com que tinc els estudiants molt avançats, me n’he pogut sortir amb Moodle, powerpoint i poc més, però necessitaré coses més sofisticades, com ara zoom, pel curs d’estiu, si vull continuar cobrant algun sou—, doncs mentre treballo vaig sentint totes aquestes cançons, que trobo molt animades i amb un ritme increïble (difícil no posar-se a ballar). I aquí us en penjo una que Glenn Miller va fer famosa:

Don’t Sit Under the Apple Tree

I ara us vull recomanar un relat. Un amic me l’ha passat i l’he començat només per veure el què, però no l’he pogut deixar fins a acabar-lo. I una de les coses que m’ha cridat l’atenció ha estat el sentit de l’humor en una situació seriosa (sempre resulta si es fa bé). L’ha escrit Miquel Casacuberta, traductor de literatura al català, i al twitter explica que aquest conte està basat en l’experiència d’un amic seu que va estar ingressat en una unitat d’aïllament pel coronavirus. Tanmateix, explica Casacuberta, tot i que els fets són veridics, els pensaments del protagonista son fruit de la seva imaginació. Aquí el teniu:

El lavabo de la 344/345

Per acabar, només indicar-vos que he afegit dues imatges a la dreta de la pàgina. L’una és la Mafalda i l’altra l’Asterix. Les vaig penjar al facebook i ara les penjo també aquí.

Bona nit i bona sort!

Publicat dins de Més enllà del somni | 16 comentaris

Va dormir cent anys.

Tenia diversos temes dels quals volia parlar, però entre tota la feina que tinc amb la universitat (ara en línia), aquest coronavirus que ho ha trasbalsat tot i ens fa patir de valent, i l’ansietat que passo cada dia amb tots els treballadors ficats a casa per la qüestió de les cambres de bany (quan fem confinament per una pandèmia!), doncs no m’he volgut complicar la vida i m’he decantat per un microconte senzillet que res té a veure amb el covid-19. El cas és estar en contacte amb tots vosaltres i no deixar que mori aquest blog.

Ja sé que vosaltres us cuideu i us esteu a casa, per tant només cal desitjar-vos molta salut.

Publicat dins de Els meus contes | Etiquetat com a | 17 comentaris

Qui dia passa any empeny

Fa setmanes que no escric al blog ni em comunico amb vosaltres enlloc. He tingut, i continuo tenint, molts problemes. Us explicaré una mica com han estat aquestes setmanes.

El 26 de febrer va fer un any de la mort de la meva mare. I no hi ha hagut dia que no pensés en ella tot aquest any. He recordat milers de moments, m’ha arribat la seva veu amable i segura, i he celebrat, com tantíssimes altres vegades, haver-la tingut de mare. Sempre em va animar a escriure, a estudiar, a estar activa físicament, a no haver de dependre d’un altre, a ser forta i valenta. I a no deixar-me trepitjar mai per ningú! Com si la sentís ara mateix.

Ja sabeu que en el meu edifici hi ha unes obres espantoses per fer balcons nous, des del març de 2019 i durarà dos anys més. Els treballadors dels balcons hi són de 7 del matí a 6 de tarda, ara també dissabtes i diumenges. Us imagineu 30 homes amb perforadores per tot l’exterior de l’edifici, tots alhora? Quan es troben allunyats del teu apartament, amb taps a les orelles aconsegueixes fer alguna cosa, però quan són a prop has de ser sortir de casa. Tanmateix, es veu que no era prou i l’edifici va haver de cercar un altre infern per turmentar-nos: fa tres setmanes que a tots els apartaments a la meva cantonada de l’edifici (de dalt a baix 56 apartaments) ens han deixat sense les cambres de bany. Han de canviar les canonades i, per tant, a les cambres de bany els han tret els components i han enderrocat tota una paret. A més, el primer dia, quan jo no hi era, van treure de lloc les prestatgeries del passadís i mobles del menjador i els van amuntegar de qualsevol manera, perquè necessitaven espai per a la maquinaria —visc a la cabina dels Germans Marx, sobretot quan hi ha una dotzena de treballadors a casa—. A més a més, quan torno hi ha tanta pols pertot arreu i munts de brutícia per terra, que tarda quatre hores netejar-ho. Ah, i he d’usar la cambra de bany d’un apartament buit en un altre pis de l’edifici. I he tingut una infecció. I tinc asma —els pulmons molt fotuts des de les pneumònies— i aŀlèrgia a la pols.

La vista que tenia abans de les obres.

Foto de l’estiu. La meva vista al menjador. Tota la finestra tapada amb fustes.

El que em fa més ràbia és que això pugui passar sense cap compensació i amb els lloguers que arribem a pagar! Hem posat queixes a l’ajuntament, als partits polítics i al síndic de greuges, però no hi poden fer res, si fa no fa diuen que ens hem d’aguantar.

Aquestes setmanes també han coincidit amb la reunió sobre la queixa de disputa laboral que jo havia posat a la universitat l’estiu passat, per no haver-me renovat el contracte que tenia. Va ser aquest últim dilluns, al campus de Keele (molt lluny). Va durar set hores i res no es va aconseguir, tot i que tenia al meu favor dues advocades, el sindicat i el mediador, que era neutral però se li veia que volia ajudar-me. Contra el mur de l’administració de la universitat, tota formada per gent del món corporatiu, no hi ha manera. Amb la cantarella de que Glendon (el meu campus) pot desaparèixer, que tot va malament, que els estudiants no es matriculen a les assignatures d’humanitats, que estem en crisi i, per tant, no es poden arriscar a renovar-me el contracte. Si continuo, si hi ha cursos l’any que ve, hauré de tenir el mateix contracte merdós que he tingut enguany, pitjor pagat i només és per 8 mesos. És com les obres en el meu edifici, el mateix abús. Aquest món corporatiu que ho domina tot ens tracta com si fossim ramat. Estic indignada.  

Per acabar, només em faltava el covid-19. Resulta que he de tenir sempre algunes mascaretes, atès l’estat dels meus pulmons i del meu sistema immunològic. Van ser instruccions de l’hospital, l’estiu passat, per quan cal que vagi a un lloc interior amb molta gent, com ara si he de comprar en uns magatzems o agafar el metro a hora punta, o bé hi ha algú malalt a prop. Doncs no hi ha ni una mascareta a cap farmàcia de Toronto. Vaig anar a comprar-ne fa una setmana i em van dir que s’havien esgotat ja a finals de gener. Tampoc no es troba gel antisèptic, ni alcohol. No m’ho podia creure. Dec ser l’única habitant que no té res de tot això. És clar, es passen el dia donant-nos instruccions sobre tenir-ne i ara no n’hi ha enlloc. I em va sorprendre veure com han disminuït els desinfectants de neteja als supermercats i, fins i tot, les llaunes de sopa, paquets de galetes i de pasta, etc. etc. A les instruccions del govern també en donen sobre tenir llanternes, piles, medicaments i no sé quantes coses més. Ben mirat, hauria de comprar sabó. No em faria cap gràcia quedar-me sense.

Cuideu-vos. Una abraçada.

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a | 21 comentaris

Per què no es parla de la insurrecció al Canadà?

Avui parlo d’una notícia important del Canadà que no veig a cap mitjà català. Però ho he publicat al meu blog de VilaWeb on feia un any i mig que no hi publicava res!

La trobareu aquí:

Insurrecció indígena i crisi al Canadà

Nota: estic malalta i amb tants problemes que tot plegat sembla una maledicció. Però m’ajuda comunicar-me amb vosaltres. Gràcies per ser-hi!

Publicat dins de Canadà | Etiquetat com a | 12 comentaris

Adéu Kirk Douglas

El 5 de febrer va morir Kirk Douglas, i des de llavors he tingut al cap diverses vegades la cançó de Ned Land amb la foca, una escena que em va entusiasmar en veure Vint mil llegües d’un viatge submarí per primera vegada, amb el pare i la mare en un cinema del barri quan jo tenia set anys justets. Ara m’agrada més James Mason, de fet el trobo súper atractiu en el paper de capità Nemo, però amb set anys justets qui se m’endugué el cor va ser en Kirk Douglas. Per una criatura, aquell Ned Land protagonitzat per un Douglas rialler i energètic, que jugava i cantava amb una foca, era irresistible. A sota teniu l’escena a partir del minut 2:00 del vídeo.

Quan vaig veure Vint mil llegües d’un viatge submarí encara no havia llegit la noveŀla i ja m’estava bé la versió de Disney. Anys després em va agradar més el llibre, però fins ara m’ha quedat present aquell Ned Land tan simpàtic de la peŀlícula. Com també recordo molt bé Kirk Douglas fent d’Ulisses, sobretot l’escena amb el ciclop Polifem i l’altra quan lliguen Ulisses al vaixell en arribar les sirenes. La vaig anar a veure amb el pare, també petita, i en sortir del cinema del barri i camí a casa em va parlar d’Homer i de L’Odissea que encara tardaria anys a llegir. I en una altra anada al cinema vaig veure The Vikings, no sé quan, em sembla que era més gran, i en recordo coses aquí i allà, però sempre en Kirk Douglas amb aquella energia inesgotable, com a l’escena on salta pels rems del vaixell i que ara sé que no el van doblar perquè mai no el doblaven per molt acrobàtiques o perilloses que fossin les escenes.

He vist moltes peŀlícules protagonitzades per Kirk Douglas al llarg de la meva vida, però tret de les que he comentat només n’hi ha dues més que es troben amb les meves preferides: Spartacus i Paths of Glory, totes dues dirigides per Stanley Kubrick.

Spartacus, basada en un fet històric —la Tercera Guerra Servil que Plutarc anomenà Guerra dels Gladiadors i Guerra d’Espàrtac—, té entre d’altres particularitats que Dalton Trumbo, el guionista, era a la llista negra perquè havia estat membre del partit comunista. Tot i això, Kirk Douglas el va voler per a Spartacus, amb la qual cosa el va ajudar a sortir de la llista negra. Pel que fa a Paths of Glory, és una exceŀlent peŀlícula antimilitarista que només va aconseguir filmar-se gràcies al suport que li va donar Kirk Douglas. Malgrat tot, a França no la van deixar estrenar fins anys més tard, i el cas d’Espanya ha estat notori: Paths of Glory es va estrenar l’any 1957, però a Espanya no es va veure fins al 1986!

I aquest ha estat el meu petit homenatge a Kirk Douglas.

Publicat dins de Cinema | Etiquetat com a | 12 comentaris

Un peix a TV3

Els que em coneixeu ja sabeu com m’agrada descobrir coses, i fa poc vaig descobrir un nou programa a TV3 que és ben divertit —avui n’he vist el segon episodi—. I com que també tinc una forta tendència a cercar sobre allò que he descobert, m’he trobat amb un boníssim article d’en Pau Vidal, que m’ha dut a indagar sobre el llibre Els barbars, d’Alessandro Baricco. Resultat: se m’ha acumulat la feina que haig de tenir llesta el dilluns. Ei, però he descobert tot de coses interessants!

El programa de TV3 és sobre la llengua catalana i s’anomena El llenguado. A mi em sembla molt entretingut i diferent, i celebro la seva existència. El primer episodi em va agradar i el segon encara més, sobretot la part sobre el parlar del Matarranya i del Baix Aragó, potser perquè tenen una parla que desconeixia força. També m’ha fet molta gràcia veure en Xavier Mas Craviotto, que ha participat en aquest segon episodi. El recordeu? Va guanyar el premi Documenta de narrativa, l’any 2018, amb només 22 anys, i el premi de poesia Salvador Iborra. A més a més, era alumne de l’Anna Maria Villalonga.

Si no heu vist El llenguado, us el recomano (per bé que algú potser arrufi el nas en certs moments).

Aquí teniu la pàgina de El llenguado. A les pestanyes de dalt trobareu qui són els presentadors (súper simpàtics) i l’equip. I l’article de l’assessor lingüístic, Pau Vidal, amb l’humor que el caracteritza. Probablement el coneixeu, a més el vaig esmentar en aquest blog (aquí), però per si de cas algú no sap de qui es tracta: filòleg, escriptor i traductor (se’l coneix força per haver estat el traductor al català d’Andrea Camilleri). També escriu articles d’opinió al VilaWeb cada setmana, que en poques ocasions em perdo. Precisament l’article (“Els quinquis) que m’ha portat a Els barbars és un de fa temps, d’en Pau Vidal, que no havia llegit.

Si veieu El llenguado, ja em direu si us ha agradat.

Publicat dins de Català | Etiquetat com a , , , | 21 comentaris

Pujada d’ànims

El dijous vaig llegir un escrit que em va fer pujar els ànims ipso facto.

contenta

Tot va començar fa uns sis anys a Harvard, perque a Harvard s’hi trobava com a investigadora postdoctoral la Gemma Pellissa Prades, amb qui vaig establir amistat a través del facebook. Ens comunicàvem força amb comentaris i alguns missatges privats, i a mi em semblava una noia molt inteŀligent i agradable. El 2015 va publicar el seu llibre de ficció Glopades de riu, que em va encantar i en vaig escriure una ressenya. Després d’un parell d’anys a Harvard ella va tornar a Catalunya, eventualment es va casar i va tenir un fillet, però sempre ha continuat treballant en ensenyament i recerca. Us recomano que entreu al seu lloc web i feu un cop d’ull a les activitats de la Gemma (aneu a Home). I si llegiu el seu CV (disponible) us quedareu estupefactes en veure com aquesta especialista en literatura medieval catalana acumula títols, investigacions, publicacions, experiència docent, ponències a congressos, beques…

I vet aquí que el dijous em vaig trobar que la Gemma havia escrit una ressenya de Més enllà del somni en el seu lloc web. I no és només la ressenya perquè també hi trobem propostes d’activitats a l’aula. He d’explicar que el blog de la Gemma te diversos articles on es recomanen llibres, bé per als més menuts o per a les escoles, i en els dos casos ens ofereix un seguit de propostes per treure més profit de les lectures.

Més enllà del somni el recomana per a 2n d’ESO. Però no es limita a una recomanació i a unes propostes d’activitats, sinó que arriba a dir que és “el nostre Harry Potter català”. Us l’enllaço a sota.

Més enllà del somni, de Shaudin Melgar-Foraster

Espero que us agradi.

Gràcies, Gemma!

Publicat dins de Interferència (saga), Llibres juvenils en català, Més enllà del somni | Etiquetat com a , , , | 14 comentaris

Resum i dues llibreries

Ha estat un començament d’any no gens encoratjador per mi. Entre altres coses que m’afecten: la persistència dels incendis monstruosos a Austràlia; l’avió ucraïnès abatut a l’Iran (57 canadencs morts, molts estudiants i professors, quatre de la meva universitat, amb un del campus de Glendon); la mort d’Isabel-Clara Simó; no cal dir la indignació, que no s’acaba, amb Espanya; i, a nivell més personal, primer un peu adolorit i inflat, i ara els dos peus que a penes em permeten caminar ni amb un bastó, i encara no han aclarit la causa perquè tot és tan lent!

Semblava que també hi hauria la notícia d’una altra llibreria a punt de tancar, però vet aquí que s’ha salvat. Es tracta de la Petersfield Bookshop, a Londres, Anglaterra, una llibreria de més de cent anys i especialitzada en la compra, venda i restauració de llibres d’antiquari, de segona mà i d’altres, i també compra i venda de mapes antics. Una altra característica és que compta amb una secció exterior, sota un cobert, que està oberta per a la venda de llibres de segona mà 24 hores i tots els dies de l’any.

La llibreria Petersfield va ser fundada el 1918 per el Dr Harry Roberts, un metge de l’East End que havia participat a la creació del predecesor de l’NHS (assistència sanitària universal). L’any 1958, Frank Westwood va comprar el negoci i el va traslladar a Chapel Street, on encara és. Per bé que Frank Westwood va morir, la llibreria continua com a negoci familiar, amb la seva vídua i els dos fills.

Petersfield Bookstore (their photo from Facebook)

El dimarts un empleat de la Peterfield Bookstore va publicar un tweet on deia que, per primera vegada, la llibreria no havia venut ni un sol llibre en tot el dia. Molta gent va fer retweet, inclós un autor best seller que va aconseguir milers de retweets. El director, John Westwood, estava aclaparat per la resposta. En un article de la BBC, John Westwood explica que amb les compres en línea d’Amazon, la seva llibreria ha sofert molt. Ell va haver de vendre el seu pis per fer surar la llibreria, i que moltes nits dorm en un llit de càmping dins la llibreria. Doncs bé, gràcies a aquell tweet del dimarts, la gent es va volcar a comprar-los llibres o a posar comandes, i sense aturador, fins al punt que avui ha estat el millor dia que la llibreria ha tingut en molts i molts anys.

I jo contenta, perquè me’n fa cada cop que se salva una llibreria.

I em pregunto: per què la gent deixa morir llibreries a Catalunya?

Ah, però aquí mateix tindreu una bona ocasió per ajudar una llibreria a Catalunya, la del Nord. No que tingui problemes, que jo sàpiga, però cal assegurar-nos que tindrà una llarga vida. Parlo de la Llibreria Catalana, a Perpinyà. Fundada el 1986, és l’única llibreria a la Catalunya del Nord que s’especialitza en llibres en català o de temàtica catalana.

La Llibreria Catalana (la seva foto al Facebook)

Joan Miquel Touron, qui la va fundar, era del Grup Cultural de la Joventut Catalana, per la difusió de la llengua catalana, i del qual van sortir d’altres moviments, com ara La Bressola o la Universitat Catalana d’Estiu. Joan Miquel Touron s’encarregava de la llibreria d’aquest grup, una llibreria mòbil que venia llibres en català i que anava amunt i avall de la Catalunya del Nord. Fins que va obrir una llibreria a Perpinyà, la Llibreria Catalana.

L’any 2011, la Llibreria Catalana va canviar de mans i des de llavors se n’encarrega Joana Serra, una persona que venia de l’associacionisme nord-català.

Com de segur comprendreu, és necessari ajudar aquesta llibreria, per assegurar-nos que continua amb bona salut —recordeu que és l’única especialitzada en llibres catalans a la Catalunya del Nord—. Es poden fer diverses coses, com anar-hi a comprar algun llibre si us trobeu a Perpinyà, seguir-la a Twitter o Facebook, fer-ne difusió entre els vostres coneguts, i ara una cosa ben fàcil: la Llibreria Catalana ha estat un dels tres finalistes per als Premis Martí Gasull i Roig. Teniu fins al 3 de febrer per votar (més val que ho feu ara per si de cas us n’oblideu). Premis Martí Gasull i Roig.

Bona nit (ara és de nit) i bona sort a tothom.

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a , | 14 comentaris

Aniversari del blog: 10 anys!

Demà, dimecres 8 de gener, aquest blog fa anys, com també en fa el meu fill el dia 9. I enguany l’edat del blog és de 10 anys (la del meu fill la callo que em fa vella, hahaha). Si no en teniu un vosaltres, no us podeu imaginar com és de costerut mantenir un blog amb entrada nova cada setmana (tret d’alguna que m’han operat o he estat malalta). És feina que es fa amb molta il⋅lusió, però no per això resulta fàcil. Tanmateix, en el meu cas, que sóc tan lluny i amb poques possibilitats de viatjar, sento que aquest blog m’apropa a vosaltres més que cap altra cosa. Em cal fer-lo anar endavant. I per mantenir-lo cal voluntat i constància per la meva part, i calen lectors. Però sobretot necessita comentaris.

De vegades descubreixo blogs per casualitat, ben bons, que no tenen quasi comentaris a les entrades, cap en certs casos. M’entristeix d’allò més, malgrat no conèixer de res l’autor. I si no vaig escopetejada (moltes vegades hi vaig) escric un comentari, encara que sigui curtet, perquè el blog s’ho mereix i vull donar una petita alegria a l’autor.

Jo no em puc queixar. Per bé que els comentaris han disminuït al llarg dels anys, encara tinc lectors fidels que, cada setmana o bé de tant en tant, em donen una alegria amb els seus comentaris, alhora que mantenen el blog saludable. Aquest blog és tant meu com dels lectors que comenten les entrades, sense discussió.

GRÀCIES!!!

Tal com he fet els altres anys, us dono les estadístiques del blog, des que va començar fa 10 anys: 130.338 visites i 10.598 comentaris. I, com sempre, faig una llista amb les 10 entrades de l’últim any que han resultat les millors.

Per anar a qualsevol d’aquestes entrades, cliqueu les imatges.


La fortalesa dels kreml


Llegir en català, marededéusenyor!


Quan en una altra llegenda Sant Jordi es diu Nana


L’11 de setembre de 1889 a París


Cavallets


De vegades et vols demostrar coses a tu mateixa


No tenia per on sortir-me’n i va arribar el daltabaix


L’escriptora del Panjab


Amb iŀlusió


Històries i la Caixa de Solidaritat

 

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a , | 32 comentaris

Bon Any 2020

Fa un any que vaig deixar de fumar, perquè estava molt malalta amb una grip d’aquestes fulminants. Però no he tornat a fumar mai més, gens, després d’haver fumat com aquell qui diu tota la vida.

Ha estat el més difícil que he fet mai, i he fet coses molt difícils, que requereixen molta voluntat, però res com això, res d’una manera tan dràstica i que m’ha deixat com si hagués rebut una commoció cerebral. De fet, sembla que en rebi una cada dia: atordida, sense ganes de res, falta de concentració i amb atacs d’ansietat cada dos per tres.

Vull una cigarreta. Cada segon del dia, i ja fa un any que no n’he fumat cap. Puc viure sense fumar, difícil però ho puc fer, és qüestió de voluntat i he provat que no me’n manca. Però no puc crear sense una maleïda cigarreta.

L’any passat vaig tenir molts problemes per crear les classes i per escriure gairebé qualsevol cosa. Vaig aconseguir disenyar les classes, i escriure els posts al blog i un conte, a base de menjar com un ogre mentre ho feia. Vaig veure que m’engreixava. Aleshores em vaig dedicar a menjar crispetes que tenen poques calories, però ostres, m’empassava les bosses grosses com si fossin gots d’aigua. Només havia fet una quarta part de la feina i ja portava dues bosses enormes de crispetes, i un mal d’estómac! Vaig haver de, simplement, fer el mínim, i en comptes d’escriure literatura quedar-me com un zombie mirant la paret però amb ganes d’encastar-hi el cap.

Només aconseguia no pensar en fumar  a base de bellugar-me, com ara anar amunt i avall del pis, els punys tancats amb ràbia, ganes de sortir i matar algú, —el meu regne per una cigarreta!—, calma’t, calma’t, ahhh, una cigarreta, sisplau o em tiraré pel balcó! (oh, no, està tot tapiat per les obres!). Més de pressa, he de moure’m més de pressa. Aconseguia no pensar en fumar, o no pensar-hi gaire, mentre continuava movent-me. I ja calmada tornava a l’ordinador i… apa, altre cop a desitjar una cigarreta i a no poder escriure ni un mot. Si hi afegim que estava malalta com un gos (expressió traduïda de l’anglès) i que vaig tenir 3 pneumònies, les possibilitats de crear com hi estava acostumada des de feia tants anys van esdevenir nuŀles.

A l’estiu van arribar els xiclets. Me n’havia de ficar 5 o 6 a la boca i mastegar com si m’hi anés la vida. Vaig passar l’estiu mastegant la goma aquesta a tota hora i em van començar a fer mal els queixals. Jo que no he tingut mai problemes amb les dents, i per primera vegada em feien mal, estaven súper sensitives, a més se’m ressecava la llengua i se m’hi feien ulceracions (de primer no sabia perquè dimonis tenia allò). El metge em va recomenar que deixés els xiclets. No ho vaig aconseguir fins un parell de mesos més tard.

I us asseguro que no tenia cap, cap, cap intenció d’escriure sobre res d’això. Ha sortit tot sol. Volia fer un post curtet per dir els meus desitjos per a l’any 2020. Bé, doncs ara ho faré, sense elaborar, abans de donar cops de puny al pobre sofà per allò de no fumar.

Per a l’any 2020 desitjo:

Salut al medi ambient,  a la República Catalana i  a la gent que estimo.

La meva salut a canvi de veure aviat la resta de saga publicada.

I un mal de panxa impressionant a tots els espanyols en llocs de poder que no ens deixen anar endavant i ens fan la vida impossible.

BON ANY NOU!

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a , | 20 comentaris

Bon Nadal 2019

Tan catalana com em sento i, d’altra banda, no he celebrat un Nadal català des de fa unes quantes dècades. Mai no he fet una sopa de Nadal de galets com les que menjava de petita, ni he tornat a tastar canelons per Sant Esteve —que aquí és Boxing Day, un dia que tothom se’n va a comprar rebaixes, per bé que no hi he anat mai—. I fa molts anys que no menjo torrons, tot i que m’agraden d’allò més. Tampoc no he fet mai un pessebre a Toronto.

Ara no faig res de particular, per Nadal, però quan el meu fill era petit comprava un arbre, primer molt petitet, perquè era molt pobre, després s’anà fent gran, cada any més (sense ser mai enorme). Al voltant de l’arbre, el meu fill instaŀlava les vies i el trenet que tenia (de fusta, no us penseu res més sofisticat) i jo penjava cosetes a les branques.

Fa molts i molts anys, vaig agafar el costum de llegir A Christmas Carol de Dickens la nit de Nadal. I encara ho faig, com vaig explicar l’any passat. Però quan el meu fill era petitó, abans de posar-me amb la història d’Scrooge, li llegia el poema “The Night Before Christmas”, escrit el 1822. Se n’han fet molts llibres iŀlustrats i aquí tothom el sap —fins i tot hi ha una versió d’en Louis Armstrong—. Després de tants anys de llegir-lo, i sentir-lo sovint a la ràdio durant aquestes festes, me’l sé de memòria. Aquí en teniu una lectura feta per autors anglesos de l’editorial Penguin, començant per l’Emma Thompson.

I moltes de les cançons i músiques de Nadal que sento cada any des de principis de desembre, no són, em sembla, les que sentiu vosaltres (si més no, jo no les sentia quan vivia a Barcelona). Algunes de les més populars són del ballet The Nutcracker, el de Tchaikovsky. També se sent a tota hora el Messies de Handel —de fet, molta música barroca, sigui o no especificament de Nadal—. I “The Twelve Days of Christmas”, és força constant:

“Il est né le divin enfant”, en francès, és una altra que se sent moltíssim.

I hi ha les que ja sentiu també vosaltres, tradicionals o contemporànies (aquestes últimes generalment americanes). Les úniques de la Península que posen moltes vegades són el nostre “Fum, fum, fum, cantada en català, i “The Little Drummer Boy” (“El tamborilero”) cantada en anglès.

Durant dècades he viscut aquestes festes de Nadal a Toronto. I hi estic acostumada; un Nadal diferent em semblaria estrany, ara. Té l’avantatge que tot el que envolta Nadal (com ara les decoracions al carrer), aquí és més tranquil i senzill. Però sempre, quan va arribant Nadal, em recordo petita, amb guantets de llana i el coll ben tapat, a la fira de Santa Llúcia, amb aquella olor tan bona d’abet i escorça, i amb totes les figuretes del pessebre, i la catedral, i la molsa i la pedra i el fred a les galtes. I la mare allí amb mi, agafant-me la maneta.

BON NADAL ESTIMATS AMICS I LECTORS!

Publicat dins de Canadà, Catalunya | Etiquetat com a , | 23 comentaris

Històries i la Caixa de Solidaritat

M’imagino que tothom que llegeix aquest blog sap què és la Caixa de Solidaritat, i probablement alguns ja hi haureu contribuït. Hi ha un article de elMón que recomano llegir d’allò més, i que comença amb aquestes línies: “La confiscació de patrimoni com a sistema de repressió política té una llarga tradició a l’Estat espanyol”. Aquí el teniu:

La represió econòmica, un flanc cada vegada més punyent

I què se m’ha acudit per contribuir amb una bona quantitat a la Caixa de Solidaritat, si més no més gran al que puc aportar normalment?

El meu llibre Històries d’hivern.

A partir d’ara i fins que no hi hagi víctimes de la repressió política espanyola contra nosaltres i qui ens ajuda — bé perquè l’estat espanyol ho atura (ha, ha, ha) o bé perquè ens hem independitzat totalment d’Espanya—, la part que em toca com a autora de Històries d’hivern (els meus royalties) anirà fins a l’últim euro a la Caixa de Solidaritat.

Em fa una iŀlusió enorme! Tant de bo tingui èxit. M’ajudeu a fer-ne difusió?

Si algú no coneix el llibre:

Ressenya de l’Anna Maria Villalonga

Enllaç a l’editorial Brins Edicions 

Publicat dins de Els meus contes, Històries d’hivern | Etiquetat com a , | 24 comentaris

Un, dos, tres, botifarra de pagès

Bé, no es tracta de jugar al pica paret, sinó que vull dividir l’escrit en tres parts i m’ha sortit sol aquest títol (records d’infància, suposo).

U: Qui sóc

Ahir vaig dedicar hores a posar aquest blog una mica al dia, i avui també. Feia ben bé sis anys que no tocava gairebé res! Vull dir, tret de les entrades setmanals.

Vaig canviar la meva fotografia a la pestanya de dalt “Qui sóc”. Ja té set anys, la foto, però no hi fa res perquè no se’m veu la cara. Me la va fer l’Anna Maria Villalonga el dia que ens vàrem disvirtualitzar, aquell estiu que vaig ser a Catalunya. Te’n recordes, Potato? En un cafè molt a prop de la UB. I a més de canviar la fotografia he posat una imatge amb els meus llibres publicats. També vaig renovar l’enllaç al Qui és qui de la Institució de les Lletres Catalanes, que no funcionava, però resulta que aquesta pàgina ara es troba en reestructuració.

Dos: En Veu Alta i Històries d’hivern

Un altre canvi va ser afegir un enllaç a EnVeuAlta —va directament als meus relats, però d’allí es va amb facilitat a tots els altres que tenen enregistrats—. Feia molt que ho havia de fer i, per una cosa o altra, s’anava quedant sense fer. Podeu veure el seu logo a la dreta d’aquesta pàgina, amb totes les altres coses que hi ha, no gaire avall, i clicar-lo si us abelleix.

I una altra cosa afegida, en aquest cas a les pestanyes de dalt, ha estat l’anomenada Històries d’hivern i que, evidentment, es tracta d’aquest llibre. Feia temps que necessitava tenir la seva pròpia pestanya, encara que apareixi en altres llocs. La pàgina té un enllaç a l’editorial, i un altre a la ressenya que va escriure l’Anna Maria Villalonga.

Tres: la saga i les entrevistes

Finalment, vaig renovar les pestanyes sobre Més enllà del somni i Perduts a l’altre món, una altra cosa que s’havia de fer de feia anys. Ara han quedat totes dues dins de la titolada “Interferència”. Cadascuna continua tenint els apartats “Ressenyes”, “On trobar-lo: Llibreries” i “On trobar-lo: Biblioteques”; només heu de posar el cursor a sobre sense clicar i veureu on voleu anar.

Els apartats de les ressenyes no m’han donat gaire feina perquè els enllaços estaven bé —només m’en faltava afegir un—, però els “On trobar-lo” han estat un malson i he tardat tant a solucionar-ho, entre ahir i també avui, que no ho he deixat tan bé com volia (em refereixo a estèticament). Gairebé tots els enllaços havien deixat de funcionar i em duien a una pàgina amb “Error”. Trobar els que tenen ara les webs d’aquests llocs, ha estat inacabable. I les biblioteques tenien els embolics més grans, tret de quatre on tot funcionava a la perfecció després d’anys: la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès, la Biblioteca Frost de Toronto, la Biblioteca del Congrés d’Estats Units i la Biblioteca Nacional d’Espanya. Per cert, he d’esmentar que l’única biblioteca de l’estat espanyol que té tots els meus llibres és la Nacional d’Espanya, ves per on. Potser algú de vosaltres sap per què?

Pel que fa a la pestanya “Entrevistes” he afegit la primera que em van fer, a la revista Cornabou, i que no tenia posada a la llista. M’ha fet gràcia llegir-la perquè, per bé que té força anys (uns deu), he trobat que les meves respostes variarien poquíssim si me la fessin ara; només l’última resposta (sobre internet) seria molt diferent —llavors hi entenia ben poc.

També he llegit la penúltima entrevista, que em va fer Tirant de Llibres per al seu programa de ràdio però que tinc escrita a la pàgina. M’he vist jove i optimista, no com ara.

Per acabar us deixo amb un enllaç a la cançó “Botifarra de pagès”. No la de La Trinca, sinó la de Doctor Prats, amb la lletra inclosa.

Botifarra de pagès

Publicat dins de Històries d’hivern, Interferència (saga), Les urpes del drac, Llibres juvenils en català, Més enllà del somni, Una mica de tot | Etiquetat com a , , | 14 comentaris

Amb iŀlusió

Avui em fa molta iŀlusió oferir-vos una petiteta part de la quarta i última noveŀla de la saga, la intitulada Ombres i flames, Fa tant que s’hauria d’haver publicat que em neguiteja tenir-la tota emmudida. Sempre he dit que escric per comunicar alguna cosa. I necessito compartir les meves històries o em desespero. Doncs bé, a sota teniu alguns trossets que he copiat del primer capítol (els punts suspensius corresponen a paraules o a paràgrafs sencers, que he d’amagar perquè revelen massa), i que continua directament de l’últim episodi de Les urpes del drac. No heu llegit tampoc la tercera noveŀla, però us adonareu de moltes referències a la primera, Més enllà del somni, com ara a la història del manuscrit trobat a la cova on s’estava en Groc, la història del drac que la Tariana li llegeix a en Tam.

Remolí de terror

La figura corpulenta de Farró, amb la banya a les mans, avança cap a Carià, ambdós xops de la sang del drac, i dalt de la cova Gilan s’ho mira tot quiet, sense ni tan sols anar fins a ella i endur-se-la lluny, que Farró no li pugui treure els ulls com ja es disposa a fer-ho amb Carià, mentre milers de mosques s’agiten, llamineres de tanta sang escampada; mosques i mosques que a ella se li fiquen a la boca, al nas, a les orelles, i no pot respirar i tanca els ulls per impedir que se’ls mengin, allí a terra, immòbil de terror, tot sentint com les mosques li entren al cap i li devoren el cervell.
     Les tenebres la colguen.

 

La llum d’unes torxes li fa entreobrir les parpelles On és? S’està asseguda en un racó, sobre les lloses fredes, en una sala amb parets de pedra d’on pengen espases. Al fons hi ha una gran finestra; al mig, una taula de fusta fosca amb una butaca folrada de cuir vermell; i amunt i avall de la sala es passeja la figura corpulenta del Senyor de Rocdur, els seus ulls vermells com brases.
     Què hi fa, allí? I per què el Senyor sembla ignorar-la?
     Se senten uns cops a la porta, just al costat de l’Anna.
     —Entra!
    Un home borni es ficà a la sala, s’agenollà i acotà el cap. L’Anna se’l mira atònita: . . . . . .
     —És a punt l’exèrcit . . . . . .? —fa la veu imperiosa del Senyor.
     —Gairebé —respon el savi—. Sortirà d’aquí deu dies, m’han dit.
     —Tenen les ordres ben clares?
     —Sí, Senyor, . . . . . .
     —Te’n pots anar!
    L’Anna, horroritzada pel que acaba de sentir, estàtica en aquell racó, veu sortir el savi, que tanca la porta. El Senyor reprèn el passeig d’una banda a l’altra. L’Anna s’ha quedat sola amb el Senyor de Rocdur, que continua sense fer-li cas, com si ella no hi fos, i comença a parlar sol.
     —. . . . . .—el Senyor s’atura i mira l’Anna de fit a fit, tot i que no sembla veure-la; ella, incapaç d’aguantar aquell esguard d’ulls encesos, mira a terra . . . . . .
     “Anna”, li diu una dona dins del cap.
     Sobtadament tot desapareix, ella cau en un forat negre i deixa d’existir.

 

Els gats, potser centenars, han grimpat als roures i es repengen a les branques retorçades mentre contemplen el drac mort on s’hi han concentrat totes les mosques. Enfosqueix. Ni Farró, . . . . . . ni Carià són allí. Tampoc Gilan dalt de l’entrada de la cova. L’Anna no es pot moure. Ho prova posant-hi tota la seva voluntat, però el cos no li respon, com si estigués totalment tenallat. Gira els ulls cap a totes bandes: la sang del drac ha deixat de córrer i s’ha estancat en bassals pudents. I aleshores els veu: uns ulls ensangonats, molt a prop d’ella, els ulls de Carià, . . . . . . Crida horroritzada, horroritzada dels ulls, dels records, de tanta violència, però cap so surt de la seva boca, només la té oberta, amb tota la vida que se li escapa.
     “Anna”. Aquella veu de dona al seu cap. “Anna, assossegat. Surt d’aquí, torna, sisplau, Anna”. Però la vida continua fugint-li. “Torna, Anna, torna…”.

Publicat dins de Interferència (saga), Més enllà del somni, Ombres i flames | Etiquetat com a , , , | 14 comentaris

Fadetes

No parlo mai de fades ni n’apareixen en els meus llibres de fantasia, perquè vull fugir de les fades aquestes grosses, com dones però mig bledes i amb un sonriure d’anunci de dentífric, i sempre amb la vareta màgica que ni té la gràcia de les que surten a l’univers Harry Potter. Tanmateix, hi ha també les fadetes, les fairies menudes del món anglosaxó, fades amb forma humana, de vegades amb aletes, petites com criatures o fins i tot diminutes com papallones.

Aquestes, les menudetes, sí que m’agraden, i les conec bé de les iŀlustracions d’Arthur Rackham, el primer iŀlustrador que recordo de quan era petita (en parlo aquí) i que m’encantava. I també és l’artista de la versió de Midsummer Night’s Dream que ara tinc a casa. Per cert, parlant de Shakespeare, sabíeu que a la seva època la gent creia en fades? La majoria de la població a Anglaterra —i a Gaŀles, Escòcia, Irlanda— creia que les fades existien. I aquesta creença va continuar fins al segle XIX, quan va decaure, per bé que hi va haver un increment de la literatura i les iŀlustracions de fades i fadetes. Però la creença no va desaparèixer pas per tothom, perquè en ple segle XIX i les primeres dècades del XX trobem un veritable creient: Sir Arthur Conan Doyle.

Sorprenent, oi? Aquí tenim tot un senyor metge ben seriós —recordem, per exemple, que aquest metge va ser un gran partidari de la vacunació obligatòria i sempre va denunciar les idees anti-vacunes—, i autor de la noveŀla The Lost World que, al cap i a la fi, partia d’una base científica. I, per damunt de tot, va escriure les històries de Sherlock Holmes, un detectiu científic que podia resoldre els crims amb observació, deducció, lògica. Però vet aquí que Conan Doyle creia en fadetes! Fins i tot va escriure el famos llibre assaig The Comming of the Fairies, després que unes noies van publicar unes fotografies fake on semblava haver-hi fades. Conan Doyle no va dubtar ni un moment en creure-se-les i creure que, com sempre havia sospitat, els boscos eren plens de fadetes.

No deixa de tenir el seu encant, no us sembla?

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a , , , | 16 comentaris

Banda sonora

Sí, avui us parlaré d’aquest tema, fent un esforç per allunyar-me una estona de la situació a Catalunya, de la qual me n’assabento quasi cada estona que no treballo. També em vull allunyar de la feina aclaparadora que tinc, dels dolors a voltes inaguantables, de l’estat del meu edifici (sembla que l’hagin bombardejat) i del maleït fred que enguany s’ha avançat.

Sóc una persona de ràdio, molt més que no pas de televisió; de fet, no tinc televisió des de fa molts anys, només el televisor, un aparell que aviat farà 27 anys i que em serveix per veure peŀlícules, sèries o documentals en dvd. Quan sóc a casa, gairebé sempre tinc la ràdio posada; al matí per sentir primer les notícies de la BBC i després de la CBC, i d’altres hores que sóc a casa escolto música clàssica (tenim programes boníssims), jazz (tenim una emisora que emet música de jazz 24 hores al dia) i de vegades poso d’altres emisores. Però quan escric de manera seriosa (fa segles que no ho aconsegueixo per diverses raons) acostumo a posar un cd amb la banda sonora d’alguna peŀlícula.

M’entusiasmen les bandes sonores, o soundtracks, si són del meu gust. De vegades no m’agrada gaire la peŀlícula, o fins i tot no m’agrada gens ni mica, però sí el seu soundtrack. La música m’ajuda molt a escriure, de tota la vida, i sobretot les bandes sonores; en força ocasions un soundtrack ha aconseguit inspirar-me a escriure tot un relat.

Com que tinc tendència a l’èpica (no ho puc evitar) començo amb una composició de Howard Shore, canadenc com jo i probablement el meu compositor preferit pel que fa a soundtracks. Per a la banda sonora de la trilogia Lord of the Rings, va emprar una gran orquesta simfònica, bandes instrumentals, diversos cors i solistes vocals i instrumentals —tot plegat gairebé 400 musics—. Lord of the Rings és considerat un dels més grans acompliments de la història de la música per al cinema. I aquí teniu una de les peces de la peŀlícula The Two Towers, de la trilogia Lord of the Rings que vaig posar nombroses vegades mentre escrivia la saga.

També té un bon repertori John Williams, el compositor de soundtracks per exeŀlència i un dels pocs que considera Spilberg per a les seves peŀlícules. Oi que tothom recorda la música de Jaws, Indiana Jones o Jurassic Park? Aquí, però, us poso la banda sonora de la peŀlícula Amistad.

Un altre dels grans va ser el francés Maurice Jarre, compositor de la banda sonora de Lawrence of Arabia o Doctor Zivago. I us poso una peça de la segona: “El tema de Lara”.

I no em vull oblidar d’Ennio Morricone i les seves súper conegudes bandes sonores. I he triat la que jo he posat moltes vegades quan escric: The Mission.

I el soundtrack de la peŀlícula The Last of the Mohicans el vaig posar força quan escrivia la saga de la Interferència. Quasi sempre que em referia al personatge Tajun, sobretot a la quarta noveŀla on apareix a diversos episodis amb molta acció.

Per acabar, vull dir quatre mots sobre una peŀlícula de Hitchcock. La banda sonora no la vaig posar mai quan escrivia la saga, però a Ombres i flames hi ha un llarg episodi, un dels meus preferits que em va divertir molt escriure, i es tracta d’un cas d’intertextualitat amb The Birds. I vull aprofitar per referir-me a un programa del Polònia de fa un parell de setmanes —exceŀlent, per cert—, que també tenia unes escenes amb referència a aquesta peŀlícula de Hitchcock, i a més feien servir la banda sonora. Us poso el Polònia més avall.

Nota: Us respondré els comentaris de fa dies així que trobi un moment. Vaig tenir un atac molt fort de fibromiàlgia (estic millor) i, a més, he de tenir tots els exàmens pel desembre fets pel dilluns.
Publicat dins de Interferència (saga), Música, Ombres i flames | Etiquetat com a , | 10 comentaris

Catàbasi, descens al món dels morts

Demà hi ha eleccions, però com que ja vaig votar al consulat el dimecres, i no tinc ganes de parlar de res relacionat amb Espanya, i de Catalunya no us puc dir res que no sapigueu i, a més, m’ofego de tantes notícies com m’empasso cada cop que tinc una estoneta lliure, i també per raons d’una òpera, avui faré una καταβασις i me n’aniré al món dels morts.

Hi penso molt, en el món dels morts, d’ençà que vaig acabar la saga de la Interferència. De fet, durant quasi tota la creació de la quarta noveŀla, Ombres i flames, perquè en apropar-me al final de la saga em va passar igual que abans de començar-la: vaig tenir un somni. En aquest no hi havia una vall amb guerrers (veure aquí), sinó que un personatge de la saga anava al món dels morts a cercar algú. I aquest somni, contrariament al d’abans de la saga, no es va repetir, no mentre dormia, però sí donava voltes al meu cap moltes vegades.

Tinc la configuració de la noveŀla, una seqüela de la saga de la Interferència, al cap. Sé què hi passa, per què passa i per què voldria escriure una seqüela, que seria una noveŀla per a grans, però també sé que mai no l’escriuré. És una noveŀla complexa i jo estic molt fotuda de salut, no tinc esma per a res. I sols tindria sentit escriure-la si moltíssima gent conegués bé la saga sencera. A més, la no-publicació de les dues últimes noveŀles ha fet que, per qüestions cronològiques, no resultaria l’anada al país dels morts.

Però no em direu que no és un tema interessant. Malgrat que s’ha emprat força (anar al món dels morts), encara poden sortir mil històries amb aquest tema. Històries orals, escrites, filmades o musicades. Com l’òpera que sentia a la CBC de la ràdio aquesta tarda mentre treballava, L’Orfeo de Monteverdi, i que m’ha inspirat a escriure sobre això. Una òpera antiquíssima, de l’any 1607, una de les tres primeres òperes mai creades. I a sota us poso un vídeo amb una representació magnífica de L’Orfeo per Jordi Savall i La Capella Reial de Catalunya.

Tothom sap, si fa no fa, la història d’Orfeu, per tan no cal que l’expliqui i només diré que es remonta molt més enrere que l’antiga Grècia, i que ha arribat fins als nostres dies en diverses versions, com ara L’Orfeu negre. Però no és només Orfeu que va al món dels morts, perquè s’ha de recordar Dante (de segur que ja el teníeu al cap), Enees i, en certa manera, Odisseu; també Odin de la mitologia escandinava o Yudhishthira de l’èpica hindu, i un munt d’altres personatges que ara no em venen al cap.

La meva història que surt de la saga, però, es quedarà dins meu.

Publicat dins de Interferència (saga), Una mica de tot | Etiquetat com a , , | 6 comentaris

Avui torno a ser aquí

Aquest cap de setmana no puc deixar de publicar una entrada o aviat ja no em comunicaré amb ningú —entro a les xarxes socials quan puc un parell de minuts—. La feina m’aclapara tot el dia i tots els dies (enguany cobro molt menys i treballo encara més), i no em trobo mai bé, sobretot des que ha començat el fred i em fan mal els pulmons. Em van dir a l’hospital que a l’hivern evités sortir al carrer, però amb tot l’embolic d’obres que hi ha en el meu edifici, que entre balcons i altres coses reconstrueixen els garatges dels soterranis u i dos, el cotxe és en un altre edifici a deu minuts de caminar (quan tinguem 20 graus sota zero, o menys, em moriré).

Però encara sóc viva i vull explicar que el dissabte passat vaig tenir una alegria. Vaig trobar-me amb una amiga, lectora i seguidora d’aquest blog, que fins ara només coneixia virtualment. Es tracta de la María Sanchez, la qual es trobava a casa d’uns amics en una altra ciutat d’Ontario, i, com que era lluny i jo estic lligadíssima, no ens va quedar més remei que trobar-nos a l’aeroport de Toronto, hores abans d’ella agafar l’avió cap a Barcelona. I més de tres hores vam ser allà xerrant.

Encara en pago les conseqüències, pel que fa a no treballar aquelles hores, però va valdre la pena. Conec la María des de l’estiu de 2011, quan les dues participàvem en un blog de fotos (ella és una boníssima fotògrafa), i just s’havia estat a Toronto. Després, en anar jo a Barcelona l’estiu de 2012, ella no era a Catalunya. I va tornar a venir a Ontàrio fa un any, però per distància i la meva feina no ens vàrem veure. Per tant, aquesta vegada havíem de trobar una manera. I cap a l’aeroport falta gent! I no parlo de manifestar-se al Prat.

Em van quedar moltes coses per dir, de segur que a ella també li va passar, malgrat no deixar de parlar en tota l’estona, envoltades de viatgers amunt i avall. Tant de bo la propera vegada puguem continuar la conversa a Catalunya. Una abraçada, María, i esperem que fins a aviat!

Com sempre, estic al dia de què passa a Catalunya. No és només interès a saber-ho, sinó que ho he d’entendre tot molt bé perquè cal que ho expliqui a la classe de cultura catalana (i a tothom a qui escau). I la veritat és que en part no entro més a les xarxes socials perquè seguir les notícies no només em treu temps, sinó que em treu també les ganes de parlar d’altres coses. Fa més de dos anys que estic si fa no fa així, però ha anat en augment. Em costa molt parlar de coses meves si no estan relacionades a allò que passa a Catalunya, i quan escric és el mateix.

Ja sabeu que a la universitat aquest any estem pagant les pitjors conseqüències de la vaga de 2018, amb pocs estudiants a les classes de literatura i d’altres, com ara la de Cultura Catalana que ha tingut el nombre d’estudiants més baix en quasi un quart de segle —en un any normal en tenia uns 35 i enguany en té 9—. A la vaga s’ha d’afegir la nova legislació del govern conservador que lidera a Ontàrio, per la qual els estudiants universitaris ja no reben més beques (en tenien quasi tots per ajudar a pagar la matricula tan alta), però continuen els préstecs que ara els endeutaran fins a que siguin avis.

Com que els únics cursos que estan plens al Departament d’Estudis Hispànics són els de llengua castellana, l’administració ja ha demanat que s’eliminin cursos per l’any vinent. I els meus cursos de Cultura Catalana i l’avançat de Literatura d’Hispanoamèrica, els meus preferits, han començat a trontollar. Aquests dos cursos fan ombra al curs de Cultura Espanyola, que enguany només tenia 3 estudiants i es va haver d’eliminar, perquè els estudiants poden triar-ne un o dos d’aquests tres (depenent de a quin programa són). És a dir que si eliminen el de cultura catalana i el de literatura, els estudiants hauran de matricular-se per força al d’Espanya. I com que ja sabeu també que l’ambaixada mana…

Tot va en davallada ràpida i jo i el meu curs de cultura catalana aviat ens fotrem una trompada històrica.

Em sento més sola, aïllada i frustrada que mai, aquí.

Publicat dins de Canadà, Catalunya, Una mica de tot | Etiquetat com a , , | 14 comentaris

Endavant, poble de Catalunya!

Avui serà molt curt i, naturalment, tindrà a veure amb la situació a Catalunya —parlar d’altres coses seria quasi ofensiu.

Estic enormement orgullosa del poble de Catalunya (i moltes gràcies als que ajudeu en els altres Països Catalans, i des de diversos indrets de l’Estat i d’Europa). I alhora, estic horroritzada dels actes de violència perpetrats per la policia espanyola i catalana —fa dies que no em puc treure del cap el pobre noi a qui van disparar a l’ull a l’aeroport—. Vaig mirar amb incredulitat els vídeos de les agressions dels mossos i em preguntava, una vegada més, per quins set sous es va deixar entrar al cos tota aquesta mala gent, i per què en Miquel Buch ho consenteix i no el fan dimitir.

Estic plena d’amor pel meu poble, per molt lluny que sigui, i me’l miro amb admiració. S’havia de trencar aquell estat passiu, que flotava com un globus durant el judici, les eleccions a la UE, en espera de la sentència… I va sortir la sentència i tot d’una la gent es mobilitzà, arribà la policia i all the hell broke loose, com dirien aquí, però el poble ha respost d’allò més bé, sense deixar-se trepitjar, amb dignitat. Endavant, que sou un orgull!

I en aquest vídeo tenim un exemple, no només de violència per part de la policia, sinó també de no deixar-se trepitjar, de respondre quan t’agradeixen, com es pot veure al principi del vídeo amb una noia molt decidida.

 

Publicat dins de Més enllà del somni | 12 comentaris

La fugida heroica de Clara Schumann

Força gent sap qui era Clara (Wieck) Schumann, la dona de Robert Schuman, una gran pianista, compositora i professora de música. De fet, era molt famosa com a concertista de piano des que tenia 11 anys —se la considerava una nena prodigi, un geni—. I és ben sabut que, després de casar-se amb Robert Schumann, va deixar de compondre música però no de fer concerts de piano, perquè interpretava las composicions del seu marit, el qual, atès un accident que havia sofert, no podia donar concerts.

I s’hi va lliurar totalment, la Clara, a interpretar la música d’en Robert. S’havien casat per amor i sempre es van estimar molt i van estar molt units, i la Clara es va dedicar de ple a fer conèixer les obres d’en Robert. La Clara era qui mantenia la llar amb els concerts i les classes de música, era el cap de família, tot i ser mare de vuit fills, i va ser la protagonista d’una fugida heroica.

L’any 1849, quan els Schumann vivien a Dresden, hi va haver una famosa insurrecció. La Clara, embarassada de 7 mesos, va aconseguir fugir de la ciutat amb el seu home malalt i tres dels sis fills que tenia llavors. Ella els va treure, per àrees molt perilloses i fins a passar a l’altra banda del front i, aleshores, com si no fos prou, va retornar sola a la ciutat, va confrontar homes armats i va rescatar els altres tres fills i la minyona amb qui s’havien quedat.

La fugida de Dresden, liderada per Clara Schumann, està molt ben documentada i se n’ha parlat moltes vegades, però em trobo moltíssima gent que no ho sap, per això en parlo aquí, per si no ho sabíeu, perquè a mi fa anys que em sembla una història fascinant.

I res més per avui. Estic amb poca concentració, tinc la propera sentència dels presos polítics donant voltes a la ment.

Publicat dins de Música | Etiquetat com a , | 16 comentaris

Aventura a l’oceà

Avui no us parlaré de les coses que em passen, ni de l’ombra allargassada d’Espanya a la meva universitat i al Canadà. Tampoc de l’angoixa i fúria que sento en llegir les notícies sobre els atacs d’Espanya a Catalunya. Avui em cal fugir, per una estoneta, a l’altre món.

Darrerament he tingut força missatges de gent que em diu que té ganes de llegir les últimes noveŀles de la saga. Doncs aquí teniu tots un fragment inèdit de Les urpes del drac, amb en Tam i un noi que es diu Nol, a l’Oceà dels Monstres. Espero que us agradi!

En Tam té una calor espantosa de la caminada per les roques. Examina la petita llacuna, fonda però no gaire més gran que una bassa. L’aigua és cristaŀlina i pot veure que allí no hi ha monstres, ni n’hi cabria cap. Entra a l’aigua i es capbussa fins al fons. Quan treu el cap es llepa els llavis i nota amb satisfacció el gust de sal. Està de cara al penya-segat i el sobta veure allí al davant l’entrada grandiosa d’una cova —ni se li va ocórrer mirar cap allà quan anava a la llacuna—. De seguida una sensació d’amenaça el neguiteja.

—Nol, què és aquesta cova?

—No res. La vaig explorar i és molt gran, però no hi ha res ni va enlloc. Què et penses, què hi ha monstres? Ha, ha, ha!

Tot just ho ha dit que de l’oceà s’aixeca un broll que cau amb força sobre la llacuna. Els nois, desconcertats, s’aparten els cabells de la cara i es treuen l’aigua dels ulls. I llavors se sent una remor profunda i per un instant tot trontolla.

—Què passa, Nol?

—No ho sé pas…

I aleshores veuen un cap desmesurat al capdavall d’un cos serpentí. Es queden paralitzats un instant, i tot d’un plegat criden alhora:

—Ahhhh! Una serp gegant!

Surten de l’aigua, caminen enrere i cauen asseguts a la sorra; el cap és allí mateix, sobre d’ells. I és quan s’adonen que no és una serp sinó un animal descomunal que ha sorgit de l’oceà: un monstre amb quatre potes, una aleta a cada banda del cos i un coll llarguíssim. És just davant de la platja per la banda de ponent on el sol comença a davallar cap a les aigües. Els dos noiets, aterrits, s’arrapen l’un a l’altre mentre aquell cap, amb uns ulls com plats, segueix tots els seus moviments. Reculen asseguts, fins que l’animal alça el cap i ells aconsegueixen dreçar-se i córrer vers el barranc amb les roques, però l’animal surt del tot de l’aigua, fa dues passes que fan trepidar la platja i el seu cos impedeix l’accés a la fondalada. Canvien de direcció i corren cap a la cova —potser hi haurà on amagar-se—, i el primer que veuen en entrar-hi són tres ous immensos.

—Aquí no, Nol! Hi té els ous, fora, fora!

Surten disparats pel costat de llevant, just quan aquell coll inacabable es fica a la cova i el cap examina els ous. La platja en aquella banda és petita i s’acaba al peu de l’espadat. Estan atrapats! L’animal treu el cap de la cova, i torna a examinar els nois. A en Tam l’esgarrifa aquella boca enorme on es veuen moltes dents. Quan decidirà clavar-los queixalada?

—Fiquem-nos a l’oceà, Tam! Anem fins a l’illot.

—Ets boig! Aquestes aigües són fondes, no ho veus? Qui sap què hi ha a sota.

—Se’ns menjarà! A l’illot estarem bé! —en Nol té el pànic dibuixat a la cara.

—No! Ens atraparà o alguna cosa se’ns menjara pel camí! — i l’agafa del braç.

El cap del monstre se’ls acosta més i en Nol es desfà d’en Tam d’una estrebada, es fica a l’aigua i neda embogit. La llum ha minvat i l’oceà s’arrossega davant seu tot fosc, paorós, un malson de monstres que travessen la ment d’en Tam. Però ha d’aturar en Nol. Entra a l’oceà i de seguida deixa de tocar el fons. Neda amb força, intentant no pensar en els monstres que hi pot haver a sota, i aconsegueix atrapar en Nol encara prop de la platja. L’agafa pels cabells i li dóna una bufetada per fer-lo reaccionar.

—Ara sortirem de l’oceà! M’has sentit!

En Nol assenyala l’illot.

—No, Nol. De cap manera nedarem fins a allí!

En Tam lliga la corretja que duu entortolligada a la cintura, amb la d’en Nol, tan de pressa com pot; no li fa cap gràcia estar-se allí flotant però es vol assegurar que no es separaran. I comencen a moure’s cap a la platja. En Tam té els ulls clavats en aquella mena de drac que ara s’està amb el coll estirat amunt —el cap sembla diminut, allí a dalt—, i calcula que és molt més alt que el palau de La Bonica. Potser quan arribin a la platja no els veurà? Però com aniran fins al barranc si l’animal no es mou d’allí? Sigui com sigui han de sortir de l’oceà. En Tam s’estima més provar de despistar el drac en terra ferma que no pas estar-se dins d’aquelles aigües tenebroses, inconegudes i molt perilloses. Li sembla que en qualsevol moment alguna cosa l’atraparà, el mossegarà, el devorarà. Neda tan de pressa com pot. I aleshores té un gran ensurt, no perquè res l’hagi atrapat, sinó perquè una gran onada els colga i empeny avall. I a penes han tret el cap que l’onada en retirada els arrossega un tros endins de l’oceà. Què deu haver estat aquella onada sobtada? Tot estossegant de tanta aigua que s’han empassat, els nois es giren en direcció a l’illot i es queden amb l’alè suspès.

De les aigües davant de l’illot van sortint uns peixos, grossos com un home, de colors molt llampants, i amb ales! Resulta tan espectacular veure’ls aletejar iŀluminats per la llum de l’ocàs, que els noiets fins i tot s’obliden un moment d’on són ficats i del drac que els espera. Els peixos s’enlairen força, i tanmateix, no sembla que puguin avançar gaire perquè de seguida es capbussen. Però tornen a sortir i aletegen desesperats. Com si fugissin, pensa en Tam. I abans que pugui digerir el que ha pensat, se li gelen les sangs. Un cos immens, un altre peix però de dimensions absolutament gegantines —la cua, el cos, l’aleta dorsal i la boca monstruosa—, surt impetuós fora de l’aigua, s’eleva un bon tros i atrapa un dels peixos voladors que s’empassa com si fos una nou. Es queda un moment aturat molt amunt, tot horitzontal, fa una contorsió i torna a l’aigua. I aleshores es forma una gran onada. La seva escomesa enfonsa els nois dins l’abisme i, altre cop, en retrocedir, els arrossega oceà endins. Ara són lluny de la platja, en unes aigües fredes, a mig camí de l’illot. “Controla la por”, li havia dit en Tajun feia molt temps, però el pànic envaiex en Tam, el tenalla, l’ofusca.

—Què podem fer, Nol?

—I si provem d’ofegar-nos i així no veurem qui se’ns menja?

En Tam ho considera un moment. Es gira cap a l’illot i veu com es repeteix l’escena del peix gegantí fora de l’aigua per atrapar-ne un de volador. Aquesta vegada l’onada en retrocés els durà fins a aquell monstre!

Publicat dins de Interferència (saga), Les urpes del drac, Llibres juvenils en català | Etiquetat com a , , , | 8 comentaris

Volia parlar…

Volia parlar de la Socks, la gossa de la meva germana, perquè m’he assabentat que va morir fa dues setmanes. M’he sentit molt trista. L’última vegada que vaig ser a Catalunya, l’estiu de 2012, vaig passar dues setmanes a casa la meva germana, a Lleida, i quan em llevava cada matí la Socks em venia a rebre amb gran estusiasme, com si fes mil anys que no m’havia vist. Que carinyosa era! L’he recordat tantes vegades! Però només us ho comento, com de passada, perquè les últimes detencions d’independentistes m’omplen el cap. I Espanya m’omple fúria. I Catalunya em preocupa.

Ja fa dos anys que em costa parlar d’altres coses, temes allunyats de la situació a Catalunya. Em sento com si Espanya em tingués mig segrestada, en certa manera presonera perquè no em deixa tranquiŀla (no ens deixa tranquils), sempre la seva presència com una amenaça, sempre vigilant-nos. I no us penseu que només passa a casa nostra. Jo tinc a la universitat mateixa l’amenaça de l’ambaixada, amb la qual ja he topat, i amb això estic totalment sola. I no és només quan hi són, sinó també quan només n’ha quedat una filagarsa, com un fantasma que recorre els passadissos de Glendon i ho impregna tot.

A la porta del meu despatx, a la universitat, hi tenia un poster sobre els presos polítics; era allí des de principis de 2018. Doncs la universitat l’ha prohibit i me’l va treure. No sé qui hi ha al darrere, però ha de ser l’ambaixada.

A principis de l’estiu, em van escriure de la Delegació de Catalunya a Washington, perquè estan interessants a obrir una comunicació amb el Canadà anglès, a Toronto. Després de diversos missatges, vam quedar que jo esbrinaria al departament d’Estudis Internacionals de Glendon, un cop m’assegurés que tenia feina (recordeu que ho tenia tot enlaire). Aquest departament té molt prestigi i la representació del govern català a Washington té molt interès en formar un vincle amb ells. He anat de bòlit aquestes primeres setmanes entre el començament de les classes, la meva salut que no rutlla i el peu trencat del meu fill, però vaig intentar posar-me en contacte amb algú d’Estudis Internacionals. No podia trobar-los mai als despatxos. I aleshores, vaig descubrir que un dels meus estudiants de llengua castellana està al quart any del programa d’estudis internacionals.

Vam tenir una llarga xerrada sobre Catalunya. Ell a penes si en sabia res, només recordava l’1 d’octubre de 2017 i es pensava que després tot s’havia esvaït. Però en sentir el que li explicava s’anava quedant tot admirat, i em deia allò que em diuen sempre: “com és que no en sabia res de tot això?”. El que el va sorprendre més va ser que, precisament, a les classes d’estudis internacionals no s’esmentés mai Catalunya. No ho podia comprendre. Per fer-ho curt, va dir que parlaria amb una professora molt coneguda, que fa una classe sobre dret internacional i drets humans, i ell n’és estudiant (no entenia com aquesta professora mai no havia dir res de Catalunya). A més, el noi estava súper interessat en saber més del tema.

Dos dies més tard em va dir que havia parlat amb la professora. La dona no està en absolut interessada i, segons ella, ningú del departament n’està. Catalunya no interessa, gens, perquè el que passa a Catalunya no té cap importancia i Espanya és un estat democràtic i bla, bla, bla. No sé que més li devia dir perquè el noi havia perdut de cop tot interès per Catalunya. Increïble.

Catalunya em preocupa. Estem sols. No a nivell de gent, sigui de casa nostra o d’altres llocs, perquè molta gent quan descobreix què passa ens fa costat de seguida (ho sé per tots els estudiants que he tingut al llarg dels anys). Però per les altes esferes, les elits mundials (polítiques o d’altres), els cercles on es fan les decisions, no pintem res. Espanya, amb tota la seva barroeria, és acceptada —sobretot quan paga i paga, com fa a la meva universitat.

Publicat dins de Canadà, Catalunya | Etiquetat com a | 16 comentaris

I el català a pastar fang

Ja hi torno, a queixar-me de com s’arracona el català a Catalunya. En vaig parlar el mes de març, arran d’un fil de twitter (aquí). Ara retorno al tema, i per una cosa que acabo de veure també al twitter. Aquesta vegada qui ha alertat és en Pau Vidal.

Si voleu veure el tweet és en aquest enllaç. Es tracta d’un altre tweet, escrit per un professor de l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya, on comenta que els seus alumnes li han regalat un diccionari, fet per ells, per tal que els entengui. Ha penjat unes pàgines d’aquest diccionari i us asseguro que he aŀlucinat, i no només perquè denota un llenguatge propi de gent mig analfabeta o que pertany a una banda criminal, sinó perquè, a més a més, és tot en castellà. Val a dir que, segons sembla, els joves a Catalunya (o molts) només saben expressar-se, de la manera que els agrada, en castellà (amb alguns mots en anglès).

Heus aquí uns pocs exemples del famós diccionari que han fet per al professor:

Stalkear: “Voy a stalkear a Chen que me gusta por insta”, que vol dir: “Investigar a una persona por redes sociales”.

Tamo activo: “Mañana estrenamos Umbral, ¿estamos activos?”, que vol dir: “Palabra compuesta para denominar el interés i emoción de una persona”.

Hater: “Me parece que Mercè Rodoreda tiene mucho hater entre el público juvenil”, que vol dir: “Dícese de aquella persona que siente un profundo odio por alguien o algo”.

El més curiós, com va passar amb el post del mes de març, és que hi ha molta gent a qui li sembla fantàstic, en aquest cas el diccionari, començant pel professor, i el demanen sencer per entendre els seus fills o alumnes. Molt d’entusiasme i poca gent a qui li cridi l’atenció que tot sigui en castellà, ni res tampoc no diu sobre el nivell calamitós del llenguatge que empren els joves.

Estic esgotada d’ençà que el meu fill es va trencar el peu, la feina a la universitat m’aclapara, trec foc pels queixals, des de fa massa, per la situació a Catalunya, no estic bé de salut i… l’únic que em faltava per acabar-me de deprimir era llegir el tweet d’aquest professor!

Publicat dins de Català | Etiquetat com a , | 14 comentaris

Josep M Borrull: adéu, amic

Amics, amigues,

Avui us he de comunicar que anit em vaig assabentar de la mort de Josep M. Borrull, a qui molts de vosaltres coneixeu, personalment o n’heu sentit parlar o bé coneixeu el coŀlectiu que ell va crear.

La notícia m’ha deixat molt trista perquè en Josep M., a qui coneixia des de l’any 2008, era un bon amic i un home honest, senzill, generós. L’any 2012, abans d’anar a l’aeroport del Prat per tornar a Toronto, ell i la seva dona Laura van ser les últimes persones de qui em vaig acomiadar (m’havia estat quasi dos mesos a casa seva). No sabia llavors que abraçava en Josep M. per última vegada.

Us podria parlar més d’ell, però ho vaig fer l’any 2013 quan li van donar el premi d’Òmnium Cultural del Vallès Oriental, amb la presència de Muriel Casals (pobreta, ella tampoc ja no hi és). Us agrairé que aneu a l’enllaç i llegiu (o rellegiu) aquell post, sense deixar-vos, sisplau, el  que ens va escriure en Josep M. mateix a la secció de comentaris.

Més premis: Català Sempre

Publicat dins de Català, Catalunya | Etiquetat com a , , | 8 comentaris

L’escriptora del Panjab

La pau no és només l’absència de violència, la pau és quan floreixen les flors
(Amrita Pritam)

Avui dissabte, quan ho escric, és commemora l’aniversari de l’escriptora Amrita Pritam, que va morir l’any 2005. Nascuda a l’Índia, al Panjab, avui hauria fet 100 anys, per tant va néixer durant la dominació anglesa i abans de la partició del país. El Google ens l’ha recordat (si més no el Google en llengua anglesa) i m’ha semblat un bon tema del qual parlar.

Quan un home nega el poder de les dones, està negant el seu subconscient.
(Amrita Pritam)

Amrita Pritam, filla d’una mestra i d’un poeta espiritual sikh, va ser escolaritzada en panjabi. Tot i que amb només 8 anys ja ajudava el seu pare a compondre poesia, va ser a partir dels 11, després de morir la seva mare, que s’enfocà a escriure poemes, instruïda pel seu pare en ritme i mètrica. Va publicar el seu primer recull de poemes als 13 anys. Però va ser als 16 que el seu llibre Thandiyan Kirnan va ser aclamat per la crítica i va convertir la jove autora en la primera poeta moderna del Panjab —ara està considerada un dels pilars de la poesia panjabi i la primera persona que ha donat fama a aquesta llengua. Tanmateix, per bé que s’ha de preuar el seu magnífic domini del panjabi escrit, s’ha de recordar que va escriure també, i força, en hindi.

A més de cent llibres de poesia, Pritam va escriure noveŀles, contes, assatjos, biografies i cançons. A la seva obra, els temes sempre giren entorn de la llibertat, l’amor, la justícia, els drets de les dones —l’anomenaven “la feminista abans de les feministes”— i l’angoixa per la partició Índia i Pakistan, aquest un tema molt recurrent perquè ella va viure directament la massacre, quan va haver d’emigrar de Lahore a l’Índia, durant la partició. Gairebé un milió de musulmans, sikhs i hindús van morir amb els aldarulls. A la seva noveŀla Pinjar (L’esquelet), hi trobem representats els horrors de la partició, com la violència contra les dones i la pèrdua d’humanitat. D’aquesta història en van fer una peŀlícula.

Pritam s’havia casat als 16 anys amb un editor a qui estava promesa des de la infància. Se’n va divorciar quan ja tenia fills i passava dels quaranta anys. I va ser a partir de llavors que en els seus llibres va proliferar el feminisme. Fins a la seva mort va tenir de parella l’artista i escriptor Inderjit Imroz, amb qui, a més, va compartir durant 33 anys la direcció de la revista literaria mensual Nagmani.

Amrita Pritam va ser guardonada amb nombrosos i importants premis de literatura, a l’India, a Bulgaria i a França, i va rebre doctorats honoris causa d’unes quantes universitats. Era una escriptora tremendament popular, tant al Pakistan com a l’Índia, i els seus llibres es van traduir a diverses llengües de l’India i també de l’estranger. Sobretot la noveŀla L’esquelet, de la qual hi ha una traducció al castellà, però no existeix en català —pel que he esbrinat, em sembla que no tenim res d’aquesta escriptora en la nostra llengua. I potser ja és hora que algú s’animi a traduir-la.

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a | 17 comentaris