Un escrit curtet i un vídeo preciós

L’altre dia, en una classe de llengua de primer any, m’havien de fer una redacció de tres pàgines. Com a tema els hi vaig passar un vídeo: l’havien de veure i després comentar-me’l amb la seva opinió. Els va agradar tant que van aconseguir fer-me unes redaccions magnífiques —em vaig quedar parada del seu nivell, i de l’entusiasme que expressaven.

Es tracta d’una peŀlícula que va guanyar l’Oscar al millor curt d’animació l’any 2011. S’intitula “The Fantastic Flying Books of Mr. Morris Lessmore”.

Vull agrair a Jordi de Manuel que ens fes saber la seva existència, ara fa uns anys, quan el va penjar al facebook.

No us el perdeu. És una petita meravella sobre escriure, llegir, l’amor als llibres i unes quantes coses més.

Publicat dins de Més enllà del somni | 10 comentaris

És important la literatura?

L’altre dia aÉs important llegir?explicava sobre les funcions cerebrals que s’activen quan es llegeix. Avui el tema és sobre el tipus de lectura.

De primer, cal remarcar que per moltes funcions cerebrals que s’activin amb l’acte de llegir, per obtenir un resultat òptim cal que allò que llegim tingui un contingut, és a dir, no només llegir paraules sinó les seves combinacions en frases, associacions d’idees, metàfores, històries. Com més complexa sigui la lectura millor el resultat.

Durant el segle XXI els estudis de literatura han derivat en gran mesura cap a teories de darwinisme literari, literatura com a supervivència de l’espècie, i crítica psicològica.

De teoríes literaries sempre n’hi ha hagut, però es van disparar, si fa no fa, a partir de la segona meitat del segle XX: formalisme, deconstruccionisme, estructuralisme, new criticism, reader-response criticism i fenomenologia, entre d’altres; diferents mètodes per estudiar la literatura, entendre-la i interpretar-la. Russos, francesos, americans, alemanys… van aportar les seves idees sobre crítica literaria. Lluny quedaven els mètodes d’estudiar literatura a través de l’autor: què volia dir l’autor, la vida de l’autor, l’autor, l’autor, l’autor que va desaparèixer de l’escenari amb la seva mort —recordem La mort de l’auteur de Roland Barthes—, i la crítica se centrà en el text, la qual cosa té molt més sentit, però ara no és el moment de discutir-ho. Amb totes les noves teories de crítica literària que anaren sorgint com bolets, l’estudi de la literatura va adquirir una pàtina de ciència, d’importància, de cosa seriosa. I se’n va beneficiar força, si més no a les universitats. Van proliferar les assignatures de teoria literària i totes les assignatures de literatura van incorporar-la a les classes. A l’Amèrica del Nord, per exemple, l’estudi de la literatura a les universitats va experimentar un boom, que necessitava d’allò més.

A finals dels anys 90 del segle passat, però, aquesta pujada espectacular que havia estat l’estudi de la literatura, anà en davallada, i ja entrant al segle XXI semblava que s’anava a estavellar i fer-se una truita, coincidint amb una manca d’interès per la literatura i, en general, per les humanitats. I aleshores va sorgir la teoria literària de la crítica psicològica i de l’evolucionisme, és a dir, una nova injecció de ciència i de rellevància.

Com ha passat amb totes les teories literàries, aquestes d’última fornada tenen nombrosos seguidors i també detractors. Tenint en compte, però, que els detractors que han escrit sobre el tema solen ser persones molt allunyades de l’estudi de la literatura, com ara assessors financers, no sembla que les seves opinions tinguin gaire pes.

I què són exactament aquestes noves teories i què aporten quant a la importància de la literatura?

El darwinisme literari o evocriticism, liderat entre d’altres per Brian Boyd, és una branca de la crítica psicològica. Boyd, que es va doctorar a la Universitat de Toronto i actualment és professor de literatura a la universitat de Auckland, Nova Zelanda, va escriure On the Origin of Stories: Evolution, Cognition and Fiction (2009), que es va comparar a la coneguda Anatomy of Criticism de Northrop Frye. En aquest llibre i en altres escrits, Boyd argumenta que la ficció, ha estat, i és, essencial per a la nostra evolució i supervivència. Ens diu que les històries són models d’experiència que ens entrenen mentalment per viure en societat, i afegeix que com més bo és l’escriptor més poderosa és l’experiència.

La crítica psicològica per se, com per exemple de Keith Oatley, professor de literatura de la Universitat de Toronto, també es fixa en les idees dels evolucionistes, però l’èmfasi rau més aviat amb l’hipòtesi, avalada per molta recerca i proves, que la gent que llegeix més ficció té una millor comprensió de l’altra gent. Ho compara a aprendre a fer volar un avió amb simulació virtual: com més hores passi algú entrenant-se amb un simulador més bé aprendrà a volar. De la mateixa manera, com més temps passem llegint ficció més empatia tindrem, perquè quan llegim una història entrem dins l’experiència d’un altre. El lector d’un text de ficció no és un mer observador dels personatges, sinó que la lectura esdevé una simulació: adoptem les reaccions, els pensaments i la predisposició dels personatges, la qual cosa deriva a ser més capaços d’entendre els altres.

Com us podeu imaginar, hi ha molt més a comentar sobre aquestes noves teories literàries i la importàcia de la literatura, tema que trobem a moltíssims llibres i articles, però espero que aquest resum us hagi agradat. I també espero que aquestes teories aconsegueixin remuntar l’interès pels estudis sobre literatura a les universitats i per la literatura.

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a , , | 15 comentaris

No us vaig dir res

El cap de setmana passat estava malalta amb grip. Tenia tanta febre que no em vaig veure capaç de dir-vos ni un mot. A més va coincidir amb un disgust que em va deixar (m’ha deixat) moralment feta un nyap. Com que he continuat malalta tota la setmana, ara em toca molta feina de la universitat i encara no estic bé. Per tant, avui només us deixo una imatge que expressa en anglès com he estat —sick as a dog—. Oi que no es diu en català?

Publicat dins de Més enllà del somni | 12 comentaris

És important llegir?

Començaré l’escrit d’aquesta setmana amb el primer paràgraf d’un comentari que la Margarida Aritzeta va publicar al facebook:

“M’agraden els fòrums amb estudiants de secundària que han llegit un llibre meu. Avui, però, un d’ells m’ha deixat de pedra: parlàvem d’un viatge en el temps, aterrar al s. XII enmig de gent senzilla i tenir la necessitat d’apuntar alguna cosa. Com ho faig?, aquella gent no sabia llegir ni tenia estris per escriure! Que bé!, ha dit un noi, a mi m’agradaria viure en aquest lloc, sense llegir ni escriure ni res… a cap d’ells (tres grups) no els interessava llegir.”

Evidentment, alguna cosa no rutlla. A Toronto tampoc, perquè em trobo amb estudiants que tampoc els interessa llegir (alguns, fins i tot ho odien), i parlo d’estudiants universitaris! No són tots, és clar que no, però prou per fer-te trobar malament. Quina mena de joves estem creant? Perquè som nosaltres, els pares, oncles, avis, mestres, qui en té la culpa. I els ministeris d’educació, la programació de la televisió, i un llarg, molt llarg, etcètera, però tot això també depèn en gran mesura de nosaltres. Potser cal adonar-nos que ni les universitats rutllen (aquí, en absolut; en uns anys, no gaires, han esdevingut una fàbrica de donar títols). A més de trobar-nos per arreu la llei del mínim esforç.

Hem de creure que la lectura, i sobretot la literatura, ha perdut la batalla i conformar-nos com si res? Al cap i a la fi, no serveix de gaire, diran alguns. Doncs vet aquí que precisament avui en dia s’ha descobert la importàcia de la lectura pel que fa a l’activitat del cervell: centenars d’articles, escrits per professors i investigadors de departaments universitaris de psicologia i neurociència,  coincideixen a dir que llegir activa moltes àreas del cervell. El departament de neurobiologia de l’escola de medicina de Harvard ens explica que, entre d’altres, activa el lòbul temporal, que és responsable per la comprensió fonològica i per decodificar i discriminar els sons; l’àrea de Broca, en el lòbul frontal, que s’encarrega de la producció de la parla i la comprensió del llenguatge; el gir angular i supramarginal, que enllaça diverses parts del cervell perquè la forma de les lletres es puguin ajuntar per formar mots; i un increment del volum de substància blanca, que afecta l’aprenentatge, i de la qual cosa també ens en parlen al centre mèdic de la Universitat de California, San Francisco.

llegir

D’acord a diversos estudis mèdics, la manca d’interès per la lectura té força a veure amb factors mediambientals durant la infància, que han dut a una falta de desenvolupament de la funció executiva de l’autocontrol —la regulació del comportament necessària per aconseguir objectius—, la qual cosa disminueix l’activitat de la substància blanca. Però es pot normalitzar amb un entrenament educatiu cap a l’autocontrol. I, després de tot el que he llegit sobre el tema, em sembla que les escoles i els pares haurien d’emfatitzar aquesta funció executiva. I fomentar més la lectura!

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a , , | 33 comentaris

Cooperatives de treballadors

Sóc una entusiasta de les cooperatives de treballadors, és a dir d’una estructura de treball organitzada pel benefici de qui hi treballa i, per tant, molt més humana, justa i agradable que el model típic capitalista. Per mi, que el món s’ompli de cooperatives d’aquestes: des de les agrícoles fins a les d’artistes.

logoDe cooperatives de treballadors, i de molt èxit, n’hi ha a cabassos pertot el món. Aquí mateix, al Canadà, a la meva província d’Ontario, n’hi ha una que m’encanta. Es tracta d’una cooperativa de grangers que es dediquen a la venda de llet i productes lactis (iogurts, mantega, formatge, gelat). Abans eren unes famílies amb poques vaques cadascuna, fins que van decidir ajuntar-se en una cooperativa per ajudar-se entre tots. Fa més de 20 anys que tots aquests productes els compro d’aquesta cooperativa, i per diverses raons: per posar el meu granet de sorra; perquè són productes d’alta qualitat —boníssims i biològics— i perquè tracten les seves vaques d’una manera òptima —cadascuna té el seu nom, les netegen amb cura perquè es trobin bé, pasturen pels camps i reben amor (que només hagin necessitat el veterinari 3 cops en 11 anys, ja diu força)—. Tinc uns amics que van visitar una d’aquestes granges i em van dir que vaques més contentes no les trobaria.

organic-meadows

I els productes d’Organic Meadow (com es diu aquesta cooperativa) es venen d’allò més bé. Fa molts anys, era difícil trobar-los —jo havia fet veritables excursions per tal de comprar aquesta marca—, però ara es troba per tot Toronto, a les botigues petites i mijanes i als grans supermercats. Avui en dia, a més, hi ha d’altres cooperatives de grangers com aquesta a Ontario i a tot el Canadà.

harmonyorganics

També hi ha el cas d’una fàbrica a Chicago, de manufactura de finestres, que l’any 2009 va fer fallida i va acomiadar tots els treballadors, però ells van ocupar la fàbrica i van formar una cooperativa. Amb l’ajuda de l’organització The Working World, que ja havia assistit a recuperar i posar en mans dels treballadors diverses fàbriques d’Argentina, van poder comprar la seva de Chicago i avui en dia, quan els treballadors en són els amos, la fàbrica, que han anomenat New Era Windows, va a tot vent, un autèntic èxit. Com l’han aconseguit? Es van treure del damunt coses innecesàries, des de maquinaria fins a, naturalment, executius que guanyaven milions; han millorat la qualitat, la qual cosa els reporta clients contents; cap dels treballadors-amos intenta fer-se ric, només guayar suficient, i, per tant, poden competir amb la indústria; intenten fer el millor per a tothom i treballen amb ganes, més que mai, però gaudint-ne —“treballem amb passió”, diuen.

new-era-windows

Hi ha centenars, potser milers, d’exemples de cooperatives de treballadors amb històries força interessants, però per avui ja n’hi a prou. Vosaltres què opineu d’aquest tema?

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a | 18 comentaris

Històries dins d’històries

Els que heu llegit les meves noveŀles sabeu que apareixen històries inserides dins la història principal. A totes les meves noveŀles, no només a les de la saga de la interferència, perquè El secret de L’oreneta, curteta i tot com és, també en té. I sempre són essencials per comprendre la història principal.

nines-russes

A El secret de L’oreneta, un cop establert el lloc i alguns dels personatges, ens trobem que un d’aquests personatges narra una història de por que resultarà ser fonamental per a la narració principal. I no és l’única història que s’insereix a la principal i en forma part indissoluble.

Pel que fa a la saga, segurament recordeu, a Més enllà del somni, la història antiga de Pot, contada per en Tam, on hi trobem la Nana i el darc verd, o la història rocduriana escrita per Gilan del Castell. I hi tenim també el diari personal de l’Anna o la narració de l’avi Roger. A Perduts a l’altre món ens trobem amb diversos personatges que expliquen històries, curtes o llargues però en tots els casos necessaries per entendre aquesta noveŀla en concret o tota la saga, perquè a Perduts em trobava ben immersa dins la saga i havia de començar a teixir pensant-hi com un tot. I ja us havia dit que Les urpes del drac està cosida d’històries. N’hi ha més encara que a les noveŀles precedents. I totes són primordials.

Per què aquesta dèria de ficar històries dins d’altres? Perquè mai no en tinc prou quan es tracta de contar històries, i abans que me n’adoni s’han multiplicat com conills. I perquè, reconec, m’agrada complicar-me la vida. No la vida diaria, que la vull ben senzilla, em refereixo a quan escric. Tinc la necessitat de conjurar mil coses (entre d’altres, històries intercalades), fer un enrenou i, mentre el faig, anar pensant on ha d’anar cada peça per tal d’aconseguir que tota la història sigui consistent, sense cap escletxa. En el cas de la saga, l’enrenou ha estat, i és, majúscul, i el nombre d’històries inserides també.

llibre

Les històries dins d’una altra història no sempre són de la mena de les meves —part important de la història principal—. De vegades es tracta d’històries secundàries que no són estrictament necessaries per entendre la noveŀla. També ens podem trobar amb dues, o més, històries paraŀleles. Les possibilitats d’inserir d’altres històries són moltes. De fet, podríem dir que totes les noveŀles estan farcides d’històries que s’entrecreuen: un record, un episodi, una analepsi, etcètera, són, al cap i a la fi, històries dins del marc de l’argument principal.

Com que alguns de vosaltres sou escriptors, us pregunto: escriviu, conscientment, històries dins d’històries? Per què? I a qui és seguidor del bloc, però no escriu ficció: us agrada trobar-vos amb diverses històries diferenciades en una noveŀla? Podeu pensar en algunes que us hagin interessat?

Publicat dins de El secret de L'oreneta, Les urpes del drac, Més enllà del somni, Perduts a l’altre món | Etiquetat com a , | 20 comentaris

Comprovat: la música ajuda la gent amb alzheimer

Fa uns mesos vaig sentir a les notícies de la ràdio que la música és la millor teràpia per a la gent amb alzheimer o demència senil en general. Des de llavors que se’n parla força, si més no al Canadà, on s’han fet reportatges a la CBC. També vaig trobar articles sobre aquest tema de la clínica Mayo. Dóna tan bons resultats que hi ha tota una organització que demana donacions d’ipods per a vellets sense gaires recursos que són en residències.

Segons sembla, les cançons que la persona en qüestió sentia durant la seva infantesa o joventut donen els millors resultats. He vist vídeos de persones molt grans, que estan quasi en estat vegetatiu, i els hi posen un ipod, amb cançons que coneixien i que els hi agradaven, i, voilà, tot d’una aixequen el cap, obren bé els ulls, la cara se’ls anima i solen cantar el que senten. Però no és tot perquè, després de sentir les cançons i durant una bona estona, estan alerta i poden seguir força bé una conversa. Gairebé sembla miraculós.

Com que la meva mare, a més de tenir molts anys, té alzheimer, vaig voler comprovar si resultava aquesta nova teràpia. Malauradament, parlar amb ella és força complicat des del Canadà. La truco cada dissabte, però per aconseguir uns minutets de res amb ella, de vegades he de passar molt temps intentant comunicar, i quasi sempre haig d’esperar que qui és a recepció s’assabenti d’on és i la duguin al telèfon. Quan aconsegueixo que s’hi posi, li han d’aguantar el telèfon, perquè ella no té forces, i com que tenen altra feina, no podem parlar gaire. Són persones súper amables, cap queixa, però no donen abast amb tants residents i poc personal.

I un altre problema: generalment hi ha un soroll per tornar boig a qualsevol, amb la qual cosa no hi ha manera de sentir-nos. Solen ser veus i crits dels residents, però moltes vegades s’afegeix música de flamenco o similar o la televisió espanyola, mai la catalana perquè la majoria de residents així ho volen (fins i tot els que normalment parlen català). Com que a la meva mare mai no li va agradar el flamenco i sempre veia la televisió catalana, a més de ser una persona a qui mai no van agradar els crits ni el soroll en general, la pobra dona està ben atabalada.

Bé, vaig haver d’esperar fins a un dissabte on hi havia pau i silenci. La mare estava ensopida (sempre em diu que s’avorreix molt) i jo no estava gaire segura que la teràpia resultaria. Li vaig dir: “Recordes aquella cançó que et cantaven quan eres petita [m’ho havia comentat moltes vegades] de la caseta petita?” No va dir res. I aleshores ja em teniu a mi cantant “allà dalt hi ha una caseta, així, així, amb un fum que vola per la teuladeta, així, així…” Ai, caram, es va posar a cantar amb mi! Van seguir “les nenes maques al dematí s’alcen i reguen…”, “rossinyol si vas a França, rossinyol…” i “muntanyes del Canigó fresques són i regalades…”. Totes les va cantar amb mi. Es va animar força i vam parlar molt més que de costum, fins que a la residència em van dir que necessitaven el telèfon.

arbre

Això es va repetir un altre dissabte que també hi havia silenci. I la mare, altre cop, va cantar i parlar tota animada. Comprovat, doncs, que aquesta teràpia té un resultat óptim. Quina llàstima que només ho podem fer ocasionalment. Que trist que ella no pugui tenir un ipod amb les cançons que li agraden. I no es tracta d’enviar-n’hi un perquè la residència, que pertany a l’ajuntament, té prohibit que els residents tinguin res de valor (no em van deixar ni posar-li un quadret amb una fotografia de les filles i el nét).

A la residència, com comentava, hi treballa gent molt maca i és un descans per mi saber-ho, però em sembla un desproposit que el castellà tingui prioritat, i en gran mesura. Els residents que voldrien sentir música catalana o veure la tele en català s’han d’aguantar perquè són minoria. I em sembla molt poc saludable que aquests mateixos residents no tinguin mai l’oportunitat de tenir l’ajuda mental que els proporcionaria sentir les cançons que els agradaven. Esperar que els hi proporcionin ipods (a cadascun les cançons apropiades en la llengua indicada, i tothom content) sé que és una quimera, però potser que ens hi posem un cop tinguem la República de Catalunya.

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a | 20 comentaris