Covards

Tinc una veritable animadversió pels covards. I vull aclarir que per covard no em refereixo a algú que simplement té por, perquè si t’agafa pànic quan ets al mig del mar i veus una aleta avançant cap a tu, es tracta d’una por ben respectable, però d’altra banda és de covard amagar-se darrere un perfil anònim del twitter per criticar els altres, tal com és el cas del cap policial que investiga el procés. Heus aquí què ens en diu un article de Público (tradueixo al català):

“El tinent coronel Daniel Baena, cap de la Policia Judicial de la Guàrdia Civil de Catalunya, s’oculta a les xarxes socials sota el pseudònim de Tácito [@nmaquiavelo1984]. Amb aquest nick i amb la descripció de “politólogo” reprèn a polítics als quals ell mateix investiga en les tres causes obertes sobre l’1 d’octubre i la presumpta sedició i rebeŀlió. També critica a periodistes i les actuacions dels Mossos o les d’associacions com Òmnium o de partits com ERC i la CUP.” (llegir més: aquí)

Absolutament menyspreable, doncs, aquest individu, i un bon exemple de què entenc per covardia. Tanmateix, de covards —qui s’amaga per fer mal o que, amagat o no, abusa de la seva força— en podem trobar d’altres exemples. I ves per on i ja que hi som, no cal ni sortir de la GC i de la policia espanyola: la seva actuació durant el referèndum de l’1 d’octubre ens dóna tema per parlar de covards tota una vida. Tan machos com es creuen i, marededéusenyor, com són de covards! És incomprensible que no se n’adonin i no s’amaguin sota terra de pura vergonya. I a l’altra banda tenim la gent defensant les urnes amb coratge i dignitat a cabassos.

No cal dir res més perquè, malauradament, de casos de covardia el món n’està ple. Només amb el comportament del govern espanyol, acatat per coŀlaboradors i subalterns, ja en tindríem prou per escriure una tesi, i molt llarga, sobre covards.

Publicat dins de Catalunya | Etiquetat com a , , | 12 comentaris

Catalans (alguns), la culpa no és del desert

D’ençà de fa uns dies em considero una incondicional de la Mireia Boya. La seva dignitat i coherència són un exemple. Ara bé: això no vol dir que hagi de titllar de covards, traïdors, d’altres epítets veritablement insultants i, fins i tot, donar la culpa de la situació que es viu a Catalunya —tal com he vist, i en profusió, en comentaris als diaris i a les xarxes socials— a una colla de polítics bones persones, als quals l’estat espanyol fa passar per un infern. Tota la meva solidaritat a qui hagi estat cridat a declarar per haver fet possible el referèndum de l’1 d’octubre. Sisplau, que la culpa no és del desert!

A la universitat on treballo faig, entre d’altres, una assignatura de literatura d’Hispanoamèrica. Fa uns dies impartia una classe sobre el relat “Nos han dado la tierra” del mexicà Juan Rulfo. Per a qui no l’hagi llegit, la història tracta d’uns camperols que han lluitat a la Revolució Mexicana i, com a compensació pels anys de lluita, el govern els dóna el que va prometre: terres. Tanmateix, l’esperada terra no és més que una part del llano, un autèntic desert on mai no plou ni s’hi pot conrear res. Amb els estudiants vàrem discutir diversos aspectes del text, i em va cridar l’atenció que cap d’ells n’havia advertit un d’important: com és de pertorbador que aquests pobres camperols del relat no s’adonin que la culpa no és del desert. Perquè quan es queixen al delegat del govern sobre les condicions del llano, sobre el fet que no els servirà de res, remarquen que no és culpa del govern, és clar que no, la culpa és només del llano per ser una terra tan hostil.

Anys i anys, segles, d’opressió solen dur a aquests resultats, a no saber veure de qui és tota la culpa i fer-la caure sobre qualsevol altra cosa, sigui un desert o unes persones.

Publicat dins de Catalunya | Etiquetat com a | 16 comentaris

Un enfilall, potser no gaire coherent

Avui voldria parlar de la situació a Catalunya, però el que passa, per part d’Espanya i a primer cop d’ull gairebé incomprensible, em deixa sense saber ni per on començar. D’informació no me’n falta, de fet m’ofego de tanta que en tinc, i els mil temes que em venen al cap no em permeten trobar un fil per desenvolupar alguna cosa que no sigui un embull. És clar, em podeu dir que no m’emboliqui i escrigui sobre els meus llibres o qualsevol altra cosa, però ja fa massa que vull parlar de la situació a Catalunya —entre tota la feina que tinc sempre, les operacions, trencar-me el peu i etcètera, m’ha resultat ben difícil posar-m’hi.

Quan a la universitat em pregunten com continua tot a Catalunya, els he de dir: “Teniu deu hores per tal de posar-vos al dia?” Amb els meus estudiants de cultura catalana d’aquest any acadèmic, que van acabar el curs el desembre passat, és més fàcil perquè ja tenen una base i ells mateixos s’informen com poden (no sempre bé, perquè les notícies en anglès no són les més ideals), però els altres estudiants i els professors desconeixen la història de fons i tenen una informació força deficient de la situació d’última hora. Si més no, a la fi Catalunya és al mapa i pràcticament tothom està assabentat de l’1 d’octubre, de qui és el president Puigdemont i on es troba. També alguns saben que hi ha presos polítics.

Fa unes setmanes, un professor de francès amb qui em topo de tant en tant em va dir: “Celebro veure’t per aquí. Em pensava que eres a la presó”. “A la presó?”, vaig fer jo. “Dona, és que sembla que Espanya està empresonant tots el catalans”. Ja m’hi voldrien, d’empresonada. No a l’Espanya peninsular, que per quins set sous haurien de saber qui sóc, sinó els de l’ambaixada espanyola al Canadà. Només cal veure com em miren quan es passegen com paons per la meva universitat, o com l’any passat es va ficar al meu despatx aquella impresentable de l’ambaixada — sense trucar i exigint-me que li digués què hi feia allí—. Sap perfectament qui sóc, ja que fa massa anys que aguanto aquesta gent ficada continuament a la universitat. Perquè Espanya es fica pertot, com ara a les universitats canadenques, amb l’excusa que s’hi ensenya castellà. I fa conferències, de vegades sobre literatura, però aquests últims anys només es dedica a adoctrinar els estudiants, si pot (passar-se una hora escoltant l’ambaixador parlant de les exeŀlències de la bandera espanyola els deu resultar avorridíssim). També ajuda a omplir les arques de les universitats amb quantitats considerables de diners.

Espanya paga a l’estranger per tal de sortir-se amb la seva. Espanya compra el silenci. I qui sap què més fa per tenir tants països muts i a la gàbia. I Espanya és un estat, però Catalunya no n’és, no encara, per molt que en certa manera siguem una república. M’he fet un tip d’escriure que mentre no siguem un estat reconegut ningú no ens farà cas. Tanmateix, ens trobem amb una situació de catch-22, com diem en anglès, o d’un peix que es mossega la cua: no som un estat perquè no ens reconeixen i no ens reconeixen perquè no som un estat. Jo no tinc el desllorigador —tant de bo el tingués—, només sé que hem de ser molt contundents, que hem de tenir tots clar que Puigdemont és el nostre president i, també, que ens cal tenir més bona informació sobre Catalunya en anglès. Ah, i tot i que les constants manifestacions, de la mena que siguin, són molt d’agrair, caldria fer-les més concentrades, però sense que passi massa temps entre l’una i l’altra. Es l’opinió d’algú que ho veu de lluny i està envoltada d’altra gent que també ho veu des d’aquí i amb menys coneixements sobre el tema que jo. Als estrangers se’ls ha d’agafar per sorpresa i deixar-los embadocats, no fer-los perdre l’interès amb una sobredosi del mateix a tota hora.

Per acabar, és imprescindible informar sobre la història de Catalunya, altrament sembla que ens hem inventat de sobte (continuo parlant de l’estranger, del Canadà si voleu). I us passo el comentari d’una estudiant de cultura catalana de l’any passat, quan només feia un parell de setmanes que estudiava aquesta assignatura:

I am ashamed to say that I have not really heard about Catalonia until this class. I have also never heard about Catalonia history either. As a person who enjoys history, I want to know why Spain has such vendetta towards Catalonia.

Em fa vergonya dir que abans d’aquesta classe realment mai no havia sentit res sobre Catalunya. Ni havia sentit res sobre la història de Catalunya. Com a persona que gaudeix de la història, vull saber per què Espanya té tal vendetta contra Catalunya.

Publicat dins de Canadà, Catalunya | Etiquetat com a , | 22 comentaris

Un “crac” cap al futur

Va passar el dissabte a la nit, fa una setmana.

Ja us havia comentat l’embolic que tinc amb Hisenda, que ha continuat amb trucades, cartes, cerca de documents i passar-me nits senceres emplenant formularis. A aquesta situació esgotadora s’ha d’afegir la gran quantitat de cursos que imparteixo i la preocupació per la probable vaga a la universitat (si hi ha vaga, no cobraré el sou fins que s’acabi). I per acabar-ho d’adobar la situació a Catalunya, que tinc al cap a tota hora.

Entendreu, doncs, que el dissabte a la nit, amb tot plegat i després de haver passat moltes hores corregint proves, em trobés feble i em rodés el cap. I el que va ocórrer és la raó per no haver publicat una entrada al bloc el cap de setmana passat.

En cert moment vaig deixar les correccions, vaig aixecar-me de l’escriptori i vaig fer unes passes. Tot d’un plegat se’m van afluixar les cames. Devia durar uns segons, però ho recordo com molt llarg i amb càmera lenta: un peu se’m va torçar, vaig veure les estrelles, sabia que anava a caure, vaig fer equilibris, el genoll es va torçar, l’altre també, les cames i el cos van fer unes contorsions raríssimes, l’altre peu es va retorçar com un foll i es va sentir amb força un crac. Poc després queia a terra de genolls, parant també el cop un costat del cos i en menor mesura el cap, amb les cames i els peus recargolats d’una manera impensable.

Tanmateix, mentre el cos feia totes aquelles coses incomprensibles per evitar la trompada, d’altra banda inevitable, em va passar la vida pel davant, però no la passada sinó la futura. I no la vaig trobar llisa, igual i monòtona (recordant, ja que hi som, com abans de morir veia la seva vida aquell personatge de Pere Calders), sinó amb tants projectes de tota mena que no sembla possible poder haver vist tantes coses en uns segons. Fins i tot vaig tenir temps de resoldre un petit aspecte, que no em convencia i em tenia amoïnada, d’un episodi de la meva última noveŀla.

Vaig acabar a l’hospital. Tinc un peu amb un os trencat i un munt de lligaments (peu i turmell) esquinçats molt malament (segons el metge, el crac el van fer els lligaments), inflat com una botifarra i tot de color gris fosc; l’altre peu amb un esquinç; els genolls negres i inflats; una pila de blaus; i un canell, un braç i una costella em fan mal. Perfecte per anar a fer les classes, que vaig recomençar el dimecres, incòmoda, adolorida i totalment insegura. El pitjor: ni temps he tingut per refer l’episodi de la noveŀla!

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a , | 27 comentaris

Comtes catalans

M’agrada molt la història, des que era un nap-buf. Probablement hi va influir força que el meu pare en fos un apassionat, tingués centenars de llibres d’història i me’ls comentés sovint. Entre els personatges històrics, que per una o altra raó han esdevingut els meus favorits, s’hi troba Guifré el Pilós. I no precisament per allò de l’origen de la senyera, que com sabem es tracta d’una llegenda, sinó per les seves decisions de gran importància, com ara consolidar la repoblació de les terres centrals de Catalunya, una de les meves preferides i que mai m’oblido de recalcar a les classes.

I vet aquí que acabo de descobrir una sèrie anomenada Comtes: l’origen de Catalunya, amb guió d’Albert Sánchez Piñol i dirigida per Carles Porta, molt rigorosa pel que fa a la història dels nostres segles IX i X. Segons sembla, és una sèrie feta per a la xarxa. No sé si l’han passat a la televisió, però el cas és que té la seva pàgina web, on s’hi troben els quatre episodis i d’altra informació.

Només he vist el primer capítol, de moment, i m’ha encantat. Està fet amb cara i ulls. Naturalment, com que és el segle IX, tracta de Guifré el Pilós —n’havia de gaudir per força—. Només voldria que es trobés una versió subtitulada en anglès; seria ideal per a les meves classes, i també per fer saber la nostra història a llocs on la desconeixen.

M’ha fet gràcia constatar que avui en dia no és la primera vegada que és el nostre poble qui empeny aquells que el governen. Ja passava durant el segle IX, per tant ens ve de lluny. Quelcom que a Espanya no acaben d’entendre.

Molt recomanable. Podeu accedir-hi clicant a comtes.cat.

Ja em direu si us ha agradat.

Publicat dins de Catalunya | Etiquetat com a , , , , | 23 comentaris

Treballar a la universitat

D’ençà del mes d’octubre que estic enmig d’una lluita, injusta i estressant, amb l’Hisenda canadenca. Us ho vaig esmentar quan tot just començava, però entre els fets que van succeir a Catalunya i l’esperança de poder resoldre l’embolic amb Hisenda, no en vaig tornar a parlar. Ara, mesos després, hi torno perquè l’agència de recaptació d’impostos ha rebutjat el munt de documents, cartes meves i de l’administració de la universitat, plànols de casa meva, explicacions…, i em vol fer pagar uns 40.000 euros, perquè a més de retornar diners he de pagar multes.

L’afer va començar quan el meu nom va sortir (tipus ruleta) a Hisenda per fer una investigació. Només van trobar una cosa que, al seu parer, no quadrava: el retorn que m’han estat ingressant durant anys pel descompte d’una part del lloguer del pis, atès que reclamava tenir un despatx a casa per treballar. Com que la universitat s’havia descuidat d’enviar a Hisenda un document referent al despatx de casa (al qual els professors hi tenim tot el dret), semblava que, un cop l’aconseguís (un per cada any investigat) i enviés també un munt de paperassa i els plànols, l’embolic s’esclariria.

Després d’una feinada de mil dimonis, on s’hi ha d’afegir trucades a Hisenda, han donat el veredicte: no ho accepten i esperen que pagui. I és increïble si considerem que tots els professors tenen aquest descompte pel despatx a casa, a més a més la universitat va deixar clar en el document que tenir un despatx a casa forma part del meu contracte. No sé què més puc fer per solucionar-ho, sobretot quan no tinc temps ni de respirar, no m’he recuperat ni de bon tros de les operacions i sé que el problema bàsic és ser professor.

Me’n vaig adonar amb les trucades a Hisenda: “Quins dies i quàntes hores treballa a casa?” “Cada dia, també els caps de setmana i fins que he enllestit la feina, de vegades tota la nit”. “Em vol fer creure que no dorm?” “No gaire, no dormo, sobretot si he de corregir exàmens.” I quan veu els clients?” “Els clients? A la universitat no veiem clients [tot i que cada dia s’assembla més a una empresa], quan sóc a la universitat veig estudiants, i a casa m’hi comunico per e-mail i per moodle.” “Al plànol ha posat un sofà, això no es pot considerar part d’un despatx.” “El sofà fa anys que és ple de llibres i papers.” “Per què no fa servir les prestageries?” “Perquè els llibres no m’hi caben.” Quans llibres té?” “Milers.” Silenci. “I a la butaca també hi té llibres?” “No, la butaca és per llegir.” “Per tant no tot l’espai és per treballar.” “Llegir és part de la meva feina.” Silenci.

Podria continuar amb les converses estúpides amb l’agent d’Hisenda, però ja us en podeu fer una idea. No hi entenen ni un borrall, de com és la feina de professor i, de fet, no ens poden veure (ho he sentit moltes vegades). Si no treballes de 9:00 a 5:00, com Déu mana, i en canvi perds el temps llegint o fent qui sap què, no ets més que un gandul que, a sobre, pretén buidar les arques nacionals amb descomptes per despatxos inútils. Si se m’hagués acudit dir que també sóc escriptora, a hores d’ara m’haurien penjat (tret que els meus llibres fossin best-sellers i pagués un munt d’impostos).

Els que sou professors, d’universitat o d’escola, tant se val, de segur que compreu què poc es comprén la nostra feina. Aquí, us asseguro que gens ni mica. I els que ensenyem a la universitat som els més dropos, segons he anat veient a través dels anys, per gran part de la població.

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a , | 18 comentaris

Aniversari del bloc: 8 anys!

El dilluns, dia 8 de gener de 2018, aquest bloc fa 8 anys. I el dimarts el meu fill complirà anys, on també hi ha un 8. Curiós, quatre vuits.

Com cada any us dono les estadístiques del bloc:
108.408 visites i 9.045 comentaris. Ei, dos vuits a les visites!

I com en els últims anys, us faig una llista dels deu posts amb més visites i comentaris d’ençà del 8 de gener de l’any passat. No sempre coincideixen amb els meus favorits, però he de respectar l’opinió dels lectors.

Aquí teniu, doncs, els 10 posts de més èxit durant el vuité any del bloc. 
(per anar-hi, cliqueu la imatge).

És important llegir?

Català, anglès, castellà: quin embolic

Interferència

Gentrificació

¿Què cal per escriure una bona noveŀla?

Fragment

Noveŀles èpiques de fantasia

Ja he votat!

República i notícies

Una d’estressant i una de bonica

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a , | 22 comentaris