Pujada d’ànims

El dijous vaig llegir un escrit que em va fer pujar els ànims ipso facto.

contenta

Tot va començar fa uns sis anys a Harvard, perque a Harvard s’hi trobava com a investigadora postdoctoral la Gemma Pellissa Prades, amb qui vaig establir amistat a través del facebook. Ens comunicàvem força amb comentaris i alguns missatges privats, i a mi em semblava una noia molt inteŀligent i agradable. El 2015 va publicar el seu llibre de ficció Glopades de riu, que em va encantar i en vaig escriure una ressenya. Després d’un parell d’anys a Harvard ella va tornar a Catalunya, eventualment es va casar i va tenir un fillet, però sempre ha continuat treballant en ensenyament i recerca. Us recomano que entreu al seu lloc web i feu un cop d’ull a les activitats de la Gemma (aneu a Home). I si llegiu el seu CV (disponible) us quedareu estupefactes en veure com aquesta especialista en literatura medieval catalana acumula títols, investigacions, publicacions, experiència docent, ponències a congressos, beques…

I vet aquí que el dijous em vaig trobar que la Gemma havia escrit una ressenya de Més enllà del somni en el seu lloc web. I no és només la ressenya perquè també hi trobem propostes d’activitats a l’aula. He d’explicar que el blog de la Gemma te diversos articles on es recomanen llibres, bé per als més menuts o per a les escoles, i en els dos casos ens ofereix un seguit de propostes per treure més profit de les lectures.

Més enllà del somni el recomana per a 2n d’ESO. Però no es limita a una recomanació i a unes propostes d’activitats, sinó que arriba a dir que és “el nostre Harry Potter català”. Us l’enllaço a sota.

Més enllà del somni, de Shaudin Melgar-Foraster

Espero que us agradi.

Gràcies, Gemma!

Publicat dins de Interferència (saga), Llibres juvenils en català, Més enllà del somni | Etiquetat com a , , , | 14 comentaris

Resum i dues llibreries

Ha estat un començament d’any no gens encoratjador per mi. Entre altres coses que m’afecten: la persistència dels incendis monstruosos a Austràlia; l’avió ucraïnès abatut a l’Iran (57 canadencs morts, molts estudiants i professors, quatre de la meva universitat, amb un del campus de Glendon); la mort d’Isabel-Clara Simó; no cal dir la indignació, que no s’acaba, amb Espanya; i, a nivell més personal, primer un peu adolorit i inflat, i ara els dos peus que a penes em permeten caminar ni amb un bastó, i encara no han aclarit la causa perquè tot és tan lent!

Semblava que també hi hauria la notícia d’una altra llibreria a punt de tancar, però vet aquí que s’ha salvat. Es tracta de la Petersfield Bookshop, a Londres, Anglaterra, una llibreria de més de cent anys i especialitzada en la compra, venda i restauració de llibres d’antiquari, de segona mà i d’altres, i també compra i venda de mapes antics. Una altra característica és que compta amb una secció exterior, sota un cobert, que està oberta per a la venda de llibres de segona mà 24 hores i tots els dies de l’any.

La llibreria Petersfield va ser fundada el 1918 per el Dr Harry Roberts, un metge de l’East End que havia participat a la creació del predecesor de l’NHS (assistència sanitària universal). L’any 1958, Frank Westwood va comprar el negoci i el va traslladar a Chapel Street, on encara és. Per bé que Frank Westwood va morir, la llibreria continua com a negoci familiar, amb la seva vídua i els dos fills.

Petersfield Bookstore (their photo from Facebook)

El dimarts un empleat de la Peterfield Bookstore va publicar un tweet on deia que, per primera vegada, la llibreria no havia venut ni un sol llibre en tot el dia. Molta gent va fer retweet, inclós un autor best seller que va aconseguir milers de retweets. El director, John Westwood, estava aclaparat per la resposta. En un article de la BBC, John Westwood explica que amb les compres en línea d’Amazon, la seva llibreria ha sofert molt. Ell va haver de vendre el seu pis per fer surar la llibreria, i que moltes nits dorm en un llit de càmping dins la llibreria. Doncs bé, gràcies a aquell tweet del dimarts, la gent es va volcar a comprar-los llibres o a posar comandes, i sense aturador, fins al punt que avui ha estat el millor dia que la llibreria ha tingut en molts i molts anys.

I jo contenta, perquè me’n fa cada cop que se salva una llibreria.

I em pregunto: per què la gent deixa morir llibreries a Catalunya?

Ah, però aquí mateix tindreu una bona ocasió per ajudar una llibreria a Catalunya, la del Nord. No que tingui problemes, que jo sàpiga, però cal assegurar-nos que tindrà una llarga vida. Parlo de la Llibreria Catalana, a Perpinyà. Fundada el 1986, és l’única llibreria a la Catalunya del Nord que s’especialitza en llibres en català o de temàtica catalana.

La Llibreria Catalana (la seva foto al Facebook)

Joan Miquel Touron, qui la va fundar, era del Grup Cultural de la Joventut Catalana, per la difusió de la llengua catalana, i del qual van sortir d’altres moviments, com ara La Bressola o la Universitat Catalana d’Estiu. Joan Miquel Touron s’encarregava de la llibreria d’aquest grup, una llibreria mòbil que venia llibres en català i que anava amunt i avall de la Catalunya del Nord. Fins que va obrir una llibreria a Perpinyà, la Llibreria Catalana.

L’any 2011, la Llibreria Catalana va canviar de mans i des de llavors se n’encarrega Joana Serra, una persona que venia de l’associacionisme nord-català.

Com de segur comprendreu, és necessari ajudar aquesta llibreria, per assegurar-nos que continua amb bona salut —recordeu que és l’única especialitzada en llibres catalans a la Catalunya del Nord—. Es poden fer diverses coses, com anar-hi a comprar algun llibre si us trobeu a Perpinyà, seguir-la a Twitter o Facebook, fer-ne difusió entre els vostres coneguts, i ara una cosa ben fàcil: la Llibreria Catalana ha estat un dels tres finalistes per als Premis Martí Gasull i Roig. Teniu fins al 3 de febrer per votar (més val que ho feu ara per si de cas us n’oblideu). Premis Martí Gasull i Roig.

Bona nit (ara és de nit) i bona sort a tothom.

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a , | 14 comentaris

Aniversari del blog: 10 anys!

Demà, dimecres 8 de gener, aquest blog fa anys, com també en fa el meu fill el dia 9. I enguany l’edat del blog és de 10 anys (la del meu fill la callo que em fa vella, hahaha). Si no en teniu un vosaltres, no us podeu imaginar com és de costerut mantenir un blog amb entrada nova cada setmana (tret d’alguna que m’han operat o he estat malalta). És feina que es fa amb molta il⋅lusió, però no per això resulta fàcil. Tanmateix, en el meu cas, que sóc tan lluny i amb poques possibilitats de viatjar, sento que aquest blog m’apropa a vosaltres més que cap altra cosa. Em cal fer-lo anar endavant. I per mantenir-lo cal voluntat i constància per la meva part, i calen lectors. Però sobretot necessita comentaris.

De vegades descubreixo blogs per casualitat, ben bons, que no tenen quasi comentaris a les entrades, cap en certs casos. M’entristeix d’allò més, malgrat no conèixer de res l’autor. I si no vaig escopetejada (moltes vegades hi vaig) escric un comentari, encara que sigui curtet, perquè el blog s’ho mereix i vull donar una petita alegria a l’autor.

Jo no em puc queixar. Per bé que els comentaris han disminuït al llarg dels anys, encara tinc lectors fidels que, cada setmana o bé de tant en tant, em donen una alegria amb els seus comentaris, alhora que mantenen el blog saludable. Aquest blog és tant meu com dels lectors que comenten les entrades, sense discussió.

GRÀCIES!!!

Tal com he fet els altres anys, us dono les estadístiques del blog, des que va començar fa 10 anys: 130.338 visites i 10.598 comentaris. I, com sempre, faig una llista amb les 10 entrades de l’últim any que han resultat les millors.

Per anar a qualsevol d’aquestes entrades, cliqueu les imatges.


La fortalesa dels kreml


Llegir en català, marededéusenyor!


Quan en una altra llegenda Sant Jordi es diu Nana


L’11 de setembre de 1889 a París


Cavallets


De vegades et vols demostrar coses a tu mateixa


No tenia per on sortir-me’n i va arribar el daltabaix


L’escriptora del Panjab


Amb iŀlusió


Històries i la Caixa de Solidaritat

 

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a , | 32 comentaris

Bon Any 2020

Fa un any que vaig deixar de fumar, perquè estava molt malalta amb una grip d’aquestes fulminants. Però no he tornat a fumar mai més, gens, després d’haver fumat com aquell qui diu tota la vida.

Ha estat el més difícil que he fet mai, i he fet coses molt difícils, que requereixen molta voluntat, però res com això, res d’una manera tan dràstica i que m’ha deixat com si hagués rebut una commoció cerebral. De fet, sembla que en rebi una cada dia: atordida, sense ganes de res, falta de concentració i amb atacs d’ansietat cada dos per tres.

Vull una cigarreta. Cada segon del dia, i ja fa un any que no n’he fumat cap. Puc viure sense fumar, difícil però ho puc fer, és qüestió de voluntat i he provat que no me’n manca. Però no puc crear sense una maleïda cigarreta.

L’any passat vaig tenir molts problemes per crear les classes i per escriure gairebé qualsevol cosa. Vaig aconseguir disenyar les classes, i escriure els posts al blog i un conte, a base de menjar com un ogre mentre ho feia. Vaig veure que m’engreixava. Aleshores em vaig dedicar a menjar crispetes que tenen poques calories, però ostres, m’empassava les bosses grosses com si fossin gots d’aigua. Només havia fet una quarta part de la feina i ja portava dues bosses enormes de crispetes, i un mal d’estómac! Vaig haver de, simplement, fer el mínim, i en comptes d’escriure literatura quedar-me com un zombie mirant la paret però amb ganes d’encastar-hi el cap.

Només aconseguia no pensar en fumar  a base de bellugar-me, com ara anar amunt i avall del pis, els punys tancats amb ràbia, ganes de sortir i matar algú, —el meu regne per una cigarreta!—, calma’t, calma’t, ahhh, una cigarreta, sisplau o em tiraré pel balcó! (oh, no, està tot tapiat per les obres!). Més de pressa, he de moure’m més de pressa. Aconseguia no pensar en fumar, o no pensar-hi gaire, mentre continuava movent-me. I ja calmada tornava a l’ordinador i… apa, altre cop a desitjar una cigarreta i a no poder escriure ni un mot. Si hi afegim que estava malalta com un gos (expressió traduïda de l’anglès) i que vaig tenir 3 pneumònies, les possibilitats de crear com hi estava acostumada des de feia tants anys van esdevenir nuŀles.

A l’estiu van arribar els xiclets. Me n’havia de ficar 5 o 6 a la boca i mastegar com si m’hi anés la vida. Vaig passar l’estiu mastegant la goma aquesta a tota hora i em van començar a fer mal els queixals. Jo que no he tingut mai problemes amb les dents, i per primera vegada em feien mal, estaven súper sensitives, a més se’m ressecava la llengua i se m’hi feien ulceracions (de primer no sabia perquè dimonis tenia allò). El metge em va recomenar que deixés els xiclets. No ho vaig aconseguir fins un parell de mesos més tard.

I us asseguro que no tenia cap, cap, cap intenció d’escriure sobre res d’això. Ha sortit tot sol. Volia fer un post curtet per dir els meus desitjos per a l’any 2020. Bé, doncs ara ho faré, sense elaborar, abans de donar cops de puny al pobre sofà per allò de no fumar.

Per a l’any 2020 desitjo:

Salut al medi ambient,  a la República Catalana i  a la gent que estimo.

La meva salut a canvi de veure aviat la resta de saga publicada.

I un mal de panxa impressionant a tots els espanyols en llocs de poder que no ens deixen anar endavant i ens fan la vida impossible.

BON ANY NOU!

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a , | 20 comentaris

Bon Nadal 2019

Tan catalana com em sento i, d’altra banda, no he celebrat un Nadal català des de fa unes quantes dècades. Mai no he fet una sopa de Nadal de galets com les que menjava de petita, ni he tornat a tastar canelons per Sant Esteve —que aquí és Boxing Day, un dia que tothom se’n va a comprar rebaixes, per bé que no hi he anat mai—. I fa molts anys que no menjo torrons, tot i que m’agraden d’allò més. Tampoc no he fet mai un pessebre a Toronto.

Ara no faig res de particular, per Nadal, però quan el meu fill era petit comprava un arbre, primer molt petitet, perquè era molt pobre, després s’anà fent gran, cada any més (sense ser mai enorme). Al voltant de l’arbre, el meu fill instaŀlava les vies i el trenet que tenia (de fusta, no us penseu res més sofisticat) i jo penjava cosetes a les branques.

Fa molts i molts anys, vaig agafar el costum de llegir A Christmas Carol de Dickens la nit de Nadal. I encara ho faig, com vaig explicar l’any passat. Però quan el meu fill era petitó, abans de posar-me amb la història d’Scrooge, li llegia el poema “The Night Before Christmas”, escrit el 1822. Se n’han fet molts llibres iŀlustrats i aquí tothom el sap —fins i tot hi ha una versió d’en Louis Armstrong—. Després de tants anys de llegir-lo, i sentir-lo sovint a la ràdio durant aquestes festes, me’l sé de memòria. Aquí en teniu una lectura feta per autors anglesos de l’editorial Penguin, començant per l’Emma Thompson.

I moltes de les cançons i músiques de Nadal que sento cada any des de principis de desembre, no són, em sembla, les que sentiu vosaltres (si més no, jo no les sentia quan vivia a Barcelona). Algunes de les més populars són del ballet The Nutcracker, el de Tchaikovsky. També se sent a tota hora el Messies de Handel —de fet, molta música barroca, sigui o no especificament de Nadal—. I “The Twelve Days of Christmas”, és força constant:

“Il est né le divin enfant”, en francès, és una altra que se sent moltíssim.

I hi ha les que ja sentiu també vosaltres, tradicionals o contemporànies (aquestes últimes generalment americanes). Les úniques de la Península que posen moltes vegades són el nostre “Fum, fum, fum, cantada en català, i “The Little Drummer Boy” (“El tamborilero”) cantada en anglès.

Durant dècades he viscut aquestes festes de Nadal a Toronto. I hi estic acostumada; un Nadal diferent em semblaria estrany, ara. Té l’avantatge que tot el que envolta Nadal (com ara les decoracions al carrer), aquí és més tranquil i senzill. Però sempre, quan va arribant Nadal, em recordo petita, amb guantets de llana i el coll ben tapat, a la fira de Santa Llúcia, amb aquella olor tan bona d’abet i escorça, i amb totes les figuretes del pessebre, i la catedral, i la molsa i la pedra i el fred a les galtes. I la mare allí amb mi, agafant-me la maneta.

BON NADAL ESTIMATS AMICS I LECTORS!

Publicat dins de Canadà, Catalunya | Etiquetat com a , | 23 comentaris

Històries i la Caixa de Solidaritat

M’imagino que tothom que llegeix aquest blog sap què és la Caixa de Solidaritat, i probablement alguns ja hi haureu contribuït. Hi ha un article de elMón que recomano llegir d’allò més, i que comença amb aquestes línies: “La confiscació de patrimoni com a sistema de repressió política té una llarga tradició a l’Estat espanyol”. Aquí el teniu:

La represió econòmica, un flanc cada vegada més punyent

I què se m’ha acudit per contribuir amb una bona quantitat a la Caixa de Solidaritat, si més no més gran al que puc aportar normalment?

El meu llibre Històries d’hivern.

A partir d’ara i fins que no hi hagi víctimes de la repressió política espanyola contra nosaltres i qui ens ajuda — bé perquè l’estat espanyol ho atura (ha, ha, ha) o bé perquè ens hem independitzat totalment d’Espanya—, la part que em toca com a autora de Històries d’hivern (els meus royalties) anirà fins a l’últim euro a la Caixa de Solidaritat.

Em fa una iŀlusió enorme! Tant de bo tingui èxit. M’ajudeu a fer-ne difusió?

Si algú no coneix el llibre:

Ressenya de l’Anna Maria Villalonga

Enllaç a l’editorial Brins Edicions 

Publicat dins de Els meus contes, Històries d’hivern | Etiquetat com a , | 24 comentaris

Un, dos, tres, botifarra de pagès

Bé, no es tracta de jugar al pica paret, sinó que vull dividir l’escrit en tres parts i m’ha sortit sol aquest títol (records d’infància, suposo).

U: Qui sóc

Ahir vaig dedicar hores a posar aquest blog una mica al dia, i avui també. Feia ben bé sis anys que no tocava gairebé res! Vull dir, tret de les entrades setmanals.

Vaig canviar la meva fotografia a la pestanya de dalt “Qui sóc”. Ja té set anys, la foto, però no hi fa res perquè no se’m veu la cara. Me la va fer l’Anna Maria Villalonga el dia que ens vàrem disvirtualitzar, aquell estiu que vaig ser a Catalunya. Te’n recordes, Potato? En un cafè molt a prop de la UB. I a més de canviar la fotografia he posat una imatge amb els meus llibres publicats. També vaig renovar l’enllaç al Qui és qui de la Institució de les Lletres Catalanes, que no funcionava, però resulta que aquesta pàgina ara es troba en reestructuració.

Dos: En Veu Alta i Històries d’hivern

Un altre canvi va ser afegir un enllaç a EnVeuAlta —va directament als meus relats, però d’allí es va amb facilitat a tots els altres que tenen enregistrats—. Feia molt que ho havia de fer i, per una cosa o altra, s’anava quedant sense fer. Podeu veure el seu logo a la dreta d’aquesta pàgina, amb totes les altres coses que hi ha, no gaire avall, i clicar-lo si us abelleix.

I una altra cosa afegida, en aquest cas a les pestanyes de dalt, ha estat l’anomenada Històries d’hivern i que, evidentment, es tracta d’aquest llibre. Feia temps que necessitava tenir la seva pròpia pestanya, encara que apareixi en altres llocs. La pàgina té un enllaç a l’editorial, i un altre a la ressenya que va escriure l’Anna Maria Villalonga.

Tres: la saga i les entrevistes

Finalment, vaig renovar les pestanyes sobre Més enllà del somni i Perduts a l’altre món, una altra cosa que s’havia de fer de feia anys. Ara han quedat totes dues dins de la titolada “Interferència”. Cadascuna continua tenint els apartats “Ressenyes”, “On trobar-lo: Llibreries” i “On trobar-lo: Biblioteques”; només heu de posar el cursor a sobre sense clicar i veureu on voleu anar.

Els apartats de les ressenyes no m’han donat gaire feina perquè els enllaços estaven bé —només m’en faltava afegir un—, però els “On trobar-lo” han estat un malson i he tardat tant a solucionar-ho, entre ahir i també avui, que no ho he deixat tan bé com volia (em refereixo a estèticament). Gairebé tots els enllaços havien deixat de funcionar i em duien a una pàgina amb “Error”. Trobar els que tenen ara les webs d’aquests llocs, ha estat inacabable. I les biblioteques tenien els embolics més grans, tret de quatre on tot funcionava a la perfecció després d’anys: la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès, la Biblioteca Frost de Toronto, la Biblioteca del Congrés d’Estats Units i la Biblioteca Nacional d’Espanya. Per cert, he d’esmentar que l’única biblioteca de l’estat espanyol que té tots els meus llibres és la Nacional d’Espanya, ves per on. Potser algú de vosaltres sap per què?

Pel que fa a la pestanya “Entrevistes” he afegit la primera que em van fer, a la revista Cornabou, i que no tenia posada a la llista. M’ha fet gràcia llegir-la perquè, per bé que té força anys (uns deu), he trobat que les meves respostes variarien poquíssim si me la fessin ara; només l’última resposta (sobre internet) seria molt diferent —llavors hi entenia ben poc.

També he llegit la penúltima entrevista, que em va fer Tirant de Llibres per al seu programa de ràdio però que tinc escrita a la pàgina. M’he vist jove i optimista, no com ara.

Per acabar us deixo amb un enllaç a la cançó “Botifarra de pagès”. No la de La Trinca, sinó la de Doctor Prats, amb la lletra inclosa.

Botifarra de pagès

Publicat dins de Històries d’hivern, Interferència (saga), Les urpes del drac, Llibres juvenils en català, Més enllà del somni, Una mica de tot | Etiquetat com a , , | 14 comentaris

Amb iŀlusió

Avui em fa molta iŀlusió oferir-vos una petiteta part de la quarta i última noveŀla de la saga, la intitulada Ombres i flames, Fa tant que s’hauria d’haver publicat que em neguiteja tenir-la tota emmudida. Sempre he dit que escric per comunicar alguna cosa. I necessito compartir les meves històries o em desespero. Doncs bé, a sota teniu alguns trossets que he copiat del primer capítol (els punts suspensius corresponen a paraules o a paràgrafs sencers, que he d’amagar perquè revelen massa), i que continua directament de l’últim episodi de Les urpes del drac. No heu llegit tampoc la tercera noveŀla, però us adonareu de moltes referències a la primera, Més enllà del somni, com ara a la història del manuscrit trobat a la cova on s’estava en Groc, la història del drac que la Tariana li llegeix a en Tam.

Remolí de terror

La figura corpulenta de Farró, amb la banya a les mans, avança cap a Carià, ambdós xops de la sang del drac, i dalt de la cova Gilan s’ho mira tot quiet, sense ni tan sols anar fins a ella i endur-se-la lluny, que Farró no li pugui treure els ulls com ja es disposa a fer-ho amb Carià, mentre milers de mosques s’agiten, llamineres de tanta sang escampada; mosques i mosques que a ella se li fiquen a la boca, al nas, a les orelles, i no pot respirar i tanca els ulls per impedir que se’ls mengin, allí a terra, immòbil de terror, tot sentint com les mosques li entren al cap i li devoren el cervell.
     Les tenebres la colguen.

 

La llum d’unes torxes li fa entreobrir les parpelles On és? S’està asseguda en un racó, sobre les lloses fredes, en una sala amb parets de pedra d’on pengen espases. Al fons hi ha una gran finestra; al mig, una taula de fusta fosca amb una butaca folrada de cuir vermell; i amunt i avall de la sala es passeja la figura corpulenta del Senyor de Rocdur, els seus ulls vermells com brases.
     Què hi fa, allí? I per què el Senyor sembla ignorar-la?
     Se senten uns cops a la porta, just al costat de l’Anna.
     —Entra!
    Un home borni es ficà a la sala, s’agenollà i acotà el cap. L’Anna se’l mira atònita: . . . . . .
     —És a punt l’exèrcit . . . . . .? —fa la veu imperiosa del Senyor.
     —Gairebé —respon el savi—. Sortirà d’aquí deu dies, m’han dit.
     —Tenen les ordres ben clares?
     —Sí, Senyor, . . . . . .
     —Te’n pots anar!
    L’Anna, horroritzada pel que acaba de sentir, estàtica en aquell racó, veu sortir el savi, que tanca la porta. El Senyor reprèn el passeig d’una banda a l’altra. L’Anna s’ha quedat sola amb el Senyor de Rocdur, que continua sense fer-li cas, com si ella no hi fos, i comença a parlar sol.
     —. . . . . .—el Senyor s’atura i mira l’Anna de fit a fit, tot i que no sembla veure-la; ella, incapaç d’aguantar aquell esguard d’ulls encesos, mira a terra . . . . . .
     “Anna”, li diu una dona dins del cap.
     Sobtadament tot desapareix, ella cau en un forat negre i deixa d’existir.

 

Els gats, potser centenars, han grimpat als roures i es repengen a les branques retorçades mentre contemplen el drac mort on s’hi han concentrat totes les mosques. Enfosqueix. Ni Farró, . . . . . . ni Carià són allí. Tampoc Gilan dalt de l’entrada de la cova. L’Anna no es pot moure. Ho prova posant-hi tota la seva voluntat, però el cos no li respon, com si estigués totalment tenallat. Gira els ulls cap a totes bandes: la sang del drac ha deixat de córrer i s’ha estancat en bassals pudents. I aleshores els veu: uns ulls ensangonats, molt a prop d’ella, els ulls de Carià, . . . . . . Crida horroritzada, horroritzada dels ulls, dels records, de tanta violència, però cap so surt de la seva boca, només la té oberta, amb tota la vida que se li escapa.
     “Anna”. Aquella veu de dona al seu cap. “Anna, assossegat. Surt d’aquí, torna, sisplau, Anna”. Però la vida continua fugint-li. “Torna, Anna, torna…”.

Publicat dins de Interferència (saga), Més enllà del somni, Ombres i flames | Etiquetat com a , , , | 14 comentaris

Fadetes

No parlo mai de fades ni n’apareixen en els meus llibres de fantasia, perquè vull fugir de les fades aquestes grosses, com dones però mig bledes i amb un sonriure d’anunci de dentífric, i sempre amb la vareta màgica que ni té la gràcia de les que surten a l’univers Harry Potter. Tanmateix, hi ha també les fadetes, les fairies menudes del món anglosaxó, fades amb forma humana, de vegades amb aletes, petites com criatures o fins i tot diminutes com papallones.

Aquestes, les menudetes, sí que m’agraden, i les conec bé de les iŀlustracions d’Arthur Rackham, el primer iŀlustrador que recordo de quan era petita (en parlo aquí) i que m’encantava. I també és l’artista de la versió de Midsummer Night’s Dream que ara tinc a casa. Per cert, parlant de Shakespeare, sabíeu que a la seva època la gent creia en fades? La majoria de la població a Anglaterra —i a Gaŀles, Escòcia, Irlanda— creia que les fades existien. I aquesta creença va continuar fins al segle XIX, quan va decaure, per bé que hi va haver un increment de la literatura i les iŀlustracions de fades i fadetes. Però la creença no va desaparèixer pas per tothom, perquè en ple segle XIX i les primeres dècades del XX trobem un veritable creient: Sir Arthur Conan Doyle.

Sorprenent, oi? Aquí tenim tot un senyor metge ben seriós —recordem, per exemple, que aquest metge va ser un gran partidari de la vacunació obligatòria i sempre va denunciar les idees anti-vacunes—, i autor de la noveŀla The Lost World que, al cap i a la fi, partia d’una base científica. I, per damunt de tot, va escriure les històries de Sherlock Holmes, un detectiu científic que podia resoldre els crims amb observació, deducció, lògica. Però vet aquí que Conan Doyle creia en fadetes! Fins i tot va escriure el famos llibre assaig The Comming of the Fairies, després que unes noies van publicar unes fotografies fake on semblava haver-hi fades. Conan Doyle no va dubtar ni un moment en creure-se-les i creure que, com sempre havia sospitat, els boscos eren plens de fadetes.

No deixa de tenir el seu encant, no us sembla?

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a , , , | 16 comentaris

Banda sonora

Sí, avui us parlaré d’aquest tema, fent un esforç per allunyar-me una estona de la situació a Catalunya, de la qual me n’assabento quasi cada estona que no treballo. També em vull allunyar de la feina aclaparadora que tinc, dels dolors a voltes inaguantables, de l’estat del meu edifici (sembla que l’hagin bombardejat) i del maleït fred que enguany s’ha avançat.

Sóc una persona de ràdio, molt més que no pas de televisió; de fet, no tinc televisió des de fa molts anys, només el televisor, un aparell que aviat farà 27 anys i que em serveix per veure peŀlícules, sèries o documentals en dvd. Quan sóc a casa, gairebé sempre tinc la ràdio posada; al matí per sentir primer les notícies de la BBC i després de la CBC, i d’altres hores que sóc a casa escolto música clàssica (tenim programes boníssims), jazz (tenim una emisora que emet música de jazz 24 hores al dia) i de vegades poso d’altres emisores. Però quan escric de manera seriosa (fa segles que no ho aconsegueixo per diverses raons) acostumo a posar un cd amb la banda sonora d’alguna peŀlícula.

M’entusiasmen les bandes sonores, o soundtracks, si són del meu gust. De vegades no m’agrada gaire la peŀlícula, o fins i tot no m’agrada gens ni mica, però sí el seu soundtrack. La música m’ajuda molt a escriure, de tota la vida, i sobretot les bandes sonores; en força ocasions un soundtrack ha aconseguit inspirar-me a escriure tot un relat.

Com que tinc tendència a l’èpica (no ho puc evitar) començo amb una composició de Howard Shore, canadenc com jo i probablement el meu compositor preferit pel que fa a soundtracks. Per a la banda sonora de la trilogia Lord of the Rings, va emprar una gran orquesta simfònica, bandes instrumentals, diversos cors i solistes vocals i instrumentals —tot plegat gairebé 400 musics—. Lord of the Rings és considerat un dels més grans acompliments de la història de la música per al cinema. I aquí teniu una de les peces de la peŀlícula The Two Towers, de la trilogia Lord of the Rings que vaig posar nombroses vegades mentre escrivia la saga.

També té un bon repertori John Williams, el compositor de soundtracks per exeŀlència i un dels pocs que considera Spilberg per a les seves peŀlícules. Oi que tothom recorda la música de Jaws, Indiana Jones o Jurassic Park? Aquí, però, us poso la banda sonora de la peŀlícula Amistad.

Un altre dels grans va ser el francés Maurice Jarre, compositor de la banda sonora de Lawrence of Arabia o Doctor Zivago. I us poso una peça de la segona: “El tema de Lara”.

I no em vull oblidar d’Ennio Morricone i les seves súper conegudes bandes sonores. I he triat la que jo he posat moltes vegades quan escric: The Mission.

I el soundtrack de la peŀlícula The Last of the Mohicans el vaig posar força quan escrivia la saga de la Interferència. Quasi sempre que em referia al personatge Tajun, sobretot a la quarta noveŀla on apareix a diversos episodis amb molta acció.

Per acabar, vull dir quatre mots sobre una peŀlícula de Hitchcock. La banda sonora no la vaig posar mai quan escrivia la saga, però a Ombres i flames hi ha un llarg episodi, un dels meus preferits que em va divertir molt escriure, i es tracta d’un cas d’intertextualitat amb The Birds. I vull aprofitar per referir-me a un programa del Polònia de fa un parell de setmanes —exceŀlent, per cert—, que també tenia unes escenes amb referència a aquesta peŀlícula de Hitchcock, i a més feien servir la banda sonora. Us poso el Polònia més avall.

Nota: Us respondré els comentaris de fa dies així que trobi un moment. Vaig tenir un atac molt fort de fibromiàlgia (estic millor) i, a més, he de tenir tots els exàmens pel desembre fets pel dilluns.
Publicat dins de Interferència (saga), Música, Ombres i flames | Etiquetat com a , | 10 comentaris

Catàbasi, descens al món dels morts

Demà hi ha eleccions, però com que ja vaig votar al consulat el dimecres, i no tinc ganes de parlar de res relacionat amb Espanya, i de Catalunya no us puc dir res que no sapigueu i, a més, m’ofego de tantes notícies com m’empasso cada cop que tinc una estoneta lliure, i també per raons d’una òpera, avui faré una καταβασις i me n’aniré al món dels morts.

Hi penso molt, en el món dels morts, d’ençà que vaig acabar la saga de la Interferència. De fet, durant quasi tota la creació de la quarta noveŀla, Ombres i flames, perquè en apropar-me al final de la saga em va passar igual que abans de començar-la: vaig tenir un somni. En aquest no hi havia una vall amb guerrers (veure aquí), sinó que un personatge de la saga anava al món dels morts a cercar algú. I aquest somni, contrariament al d’abans de la saga, no es va repetir, no mentre dormia, però sí donava voltes al meu cap moltes vegades.

Tinc la configuració de la noveŀla, una seqüela de la saga de la Interferència, al cap. Sé què hi passa, per què passa i per què voldria escriure una seqüela, que seria una noveŀla per a grans, però també sé que mai no l’escriuré. És una noveŀla complexa i jo estic molt fotuda de salut, no tinc esma per a res. I sols tindria sentit escriure-la si moltíssima gent conegués bé la saga sencera. A més, la no-publicació de les dues últimes noveŀles ha fet que, per qüestions cronològiques, no resultaria l’anada al país dels morts.

Però no em direu que no és un tema interessant. Malgrat que s’ha emprat força (anar al món dels morts), encara poden sortir mil històries amb aquest tema. Històries orals, escrites, filmades o musicades. Com l’òpera que sentia a la CBC de la ràdio aquesta tarda mentre treballava, L’Orfeo de Monteverdi, i que m’ha inspirat a escriure sobre això. Una òpera antiquíssima, de l’any 1607, una de les tres primeres òperes mai creades. I a sota us poso un vídeo amb una representació magnífica de L’Orfeo per Jordi Savall i La Capella Reial de Catalunya.

Tothom sap, si fa no fa, la història d’Orfeu, per tan no cal que l’expliqui i només diré que es remonta molt més enrere que l’antiga Grècia, i que ha arribat fins als nostres dies en diverses versions, com ara L’Orfeu negre. Però no és només Orfeu que va al món dels morts, perquè s’ha de recordar Dante (de segur que ja el teníeu al cap), Enees i, en certa manera, Odisseu; també Odin de la mitologia escandinava o Yudhishthira de l’èpica hindu, i un munt d’altres personatges que ara no em venen al cap.

La meva història que surt de la saga, però, es quedarà dins meu.

Publicat dins de Interferència (saga), Una mica de tot | Etiquetat com a , , | 6 comentaris

Avui torno a ser aquí

Aquest cap de setmana no puc deixar de publicar una entrada o aviat ja no em comunicaré amb ningú —entro a les xarxes socials quan puc un parell de minuts—. La feina m’aclapara tot el dia i tots els dies (enguany cobro molt menys i treballo encara més), i no em trobo mai bé, sobretot des que ha començat el fred i em fan mal els pulmons. Em van dir a l’hospital que a l’hivern evités sortir al carrer, però amb tot l’embolic d’obres que hi ha en el meu edifici, que entre balcons i altres coses reconstrueixen els garatges dels soterranis u i dos, el cotxe és en un altre edifici a deu minuts de caminar (quan tinguem 20 graus sota zero, o menys, em moriré).

Però encara sóc viva i vull explicar que el dissabte passat vaig tenir una alegria. Vaig trobar-me amb una amiga, lectora i seguidora d’aquest blog, que fins ara només coneixia virtualment. Es tracta de la María Sanchez, la qual es trobava a casa d’uns amics en una altra ciutat d’Ontario, i, com que era lluny i jo estic lligadíssima, no ens va quedar més remei que trobar-nos a l’aeroport de Toronto, hores abans d’ella agafar l’avió cap a Barcelona. I més de tres hores vam ser allà xerrant.

Encara en pago les conseqüències, pel que fa a no treballar aquelles hores, però va valdre la pena. Conec la María des de l’estiu de 2011, quan les dues participàvem en un blog de fotos (ella és una boníssima fotògrafa), i just s’havia estat a Toronto. Després, en anar jo a Barcelona l’estiu de 2012, ella no era a Catalunya. I va tornar a venir a Ontàrio fa un any, però per distància i la meva feina no ens vàrem veure. Per tant, aquesta vegada havíem de trobar una manera. I cap a l’aeroport falta gent! I no parlo de manifestar-se al Prat.

Em van quedar moltes coses per dir, de segur que a ella també li va passar, malgrat no deixar de parlar en tota l’estona, envoltades de viatgers amunt i avall. Tant de bo la propera vegada puguem continuar la conversa a Catalunya. Una abraçada, María, i esperem que fins a aviat!

Com sempre, estic al dia de què passa a Catalunya. No és només interès a saber-ho, sinó que ho he d’entendre tot molt bé perquè cal que ho expliqui a la classe de cultura catalana (i a tothom a qui escau). I la veritat és que en part no entro més a les xarxes socials perquè seguir les notícies no només em treu temps, sinó que em treu també les ganes de parlar d’altres coses. Fa més de dos anys que estic si fa no fa així, però ha anat en augment. Em costa molt parlar de coses meves si no estan relacionades a allò que passa a Catalunya, i quan escric és el mateix.

Ja sabeu que a la universitat aquest any estem pagant les pitjors conseqüències de la vaga de 2018, amb pocs estudiants a les classes de literatura i d’altres, com ara la de Cultura Catalana que ha tingut el nombre d’estudiants més baix en quasi un quart de segle —en un any normal en tenia uns 35 i enguany en té 9—. A la vaga s’ha d’afegir la nova legislació del govern conservador que lidera a Ontàrio, per la qual els estudiants universitaris ja no reben més beques (en tenien quasi tots per ajudar a pagar la matricula tan alta), però continuen els préstecs que ara els endeutaran fins a que siguin avis.

Com que els únics cursos que estan plens al Departament d’Estudis Hispànics són els de llengua castellana, l’administració ja ha demanat que s’eliminin cursos per l’any vinent. I els meus cursos de Cultura Catalana i l’avançat de Literatura d’Hispanoamèrica, els meus preferits, han començat a trontollar. Aquests dos cursos fan ombra al curs de Cultura Espanyola, que enguany només tenia 3 estudiants i es va haver d’eliminar, perquè els estudiants poden triar-ne un o dos d’aquests tres (depenent de a quin programa són). És a dir que si eliminen el de cultura catalana i el de literatura, els estudiants hauran de matricular-se per força al d’Espanya. I com que ja sabeu també que l’ambaixada mana…

Tot va en davallada ràpida i jo i el meu curs de cultura catalana aviat ens fotrem una trompada històrica.

Em sento més sola, aïllada i frustrada que mai, aquí.

Publicat dins de Canadà, Catalunya, Una mica de tot | Etiquetat com a , , | 14 comentaris

Endavant, poble de Catalunya!

Avui serà molt curt i, naturalment, tindrà a veure amb la situació a Catalunya —parlar d’altres coses seria quasi ofensiu.

Estic enormement orgullosa del poble de Catalunya (i moltes gràcies als que ajudeu en els altres Països Catalans, i des de diversos indrets de l’Estat i d’Europa). I alhora, estic horroritzada dels actes de violència perpetrats per la policia espanyola i catalana —fa dies que no em puc treure del cap el pobre noi a qui van disparar a l’ull a l’aeroport—. Vaig mirar amb incredulitat els vídeos de les agressions dels mossos i em preguntava, una vegada més, per quins set sous es va deixar entrar al cos tota aquesta mala gent, i per què en Miquel Buch ho consenteix i no el fan dimitir.

Estic plena d’amor pel meu poble, per molt lluny que sigui, i me’l miro amb admiració. S’havia de trencar aquell estat passiu, que flotava com un globus durant el judici, les eleccions a la UE, en espera de la sentència… I va sortir la sentència i tot d’una la gent es mobilitzà, arribà la policia i all the hell broke loose, com dirien aquí, però el poble ha respost d’allò més bé, sense deixar-se trepitjar, amb dignitat. Endavant, que sou un orgull!

I en aquest vídeo tenim un exemple, no només de violència per part de la policia, sinó també de no deixar-se trepitjar, de respondre quan t’agradeixen, com es pot veure al principi del vídeo amb una noia molt decidida.

 

Publicat dins de Més enllà del somni | 12 comentaris

La fugida heroica de Clara Schumann

Força gent sap qui era Clara (Wieck) Schumann, la dona de Robert Schuman, una gran pianista, compositora i professora de música. De fet, era molt famosa com a concertista de piano des que tenia 11 anys —se la considerava una nena prodigi, un geni—. I és ben sabut que, després de casar-se amb Robert Schumann, va deixar de compondre música però no de fer concerts de piano, perquè interpretava las composicions del seu marit, el qual, atès un accident que havia sofert, no podia donar concerts.

I s’hi va lliurar totalment, la Clara, a interpretar la música d’en Robert. S’havien casat per amor i sempre es van estimar molt i van estar molt units, i la Clara es va dedicar de ple a fer conèixer les obres d’en Robert. La Clara era qui mantenia la llar amb els concerts i les classes de música, era el cap de família, tot i ser mare de vuit fills, i va ser la protagonista d’una fugida heroica.

L’any 1849, quan els Schumann vivien a Dresden, hi va haver una famosa insurrecció. La Clara, embarassada de 7 mesos, va aconseguir fugir de la ciutat amb el seu home malalt i tres dels sis fills que tenia llavors. Ella els va treure, per àrees molt perilloses i fins a passar a l’altra banda del front i, aleshores, com si no fos prou, va retornar sola a la ciutat, va confrontar homes armats i va rescatar els altres tres fills i la minyona amb qui s’havien quedat.

La fugida de Dresden, liderada per Clara Schumann, està molt ben documentada i se n’ha parlat moltes vegades, però em trobo moltíssima gent que no ho sap, per això en parlo aquí, per si no ho sabíeu, perquè a mi fa anys que em sembla una història fascinant.

I res més per avui. Estic amb poca concentració, tinc la propera sentència dels presos polítics donant voltes a la ment.

Publicat dins de Música | Etiquetat com a , | 16 comentaris

Aventura a l’oceà

Avui no us parlaré de les coses que em passen, ni de l’ombra allargassada d’Espanya a la meva universitat i al Canadà. Tampoc de l’angoixa i fúria que sento en llegir les notícies sobre els atacs d’Espanya a Catalunya. Avui em cal fugir, per una estoneta, a l’altre món.

Darrerament he tingut força missatges de gent que em diu que té ganes de llegir les últimes noveŀles de la saga. Doncs aquí teniu tots un fragment inèdit de Les urpes del drac, amb en Tam i un noi que es diu Nol, a l’Oceà dels Monstres. Espero que us agradi!

En Tam té una calor espantosa de la caminada per les roques. Examina la petita llacuna, fonda però no gaire més gran que una bassa. L’aigua és cristaŀlina i pot veure que allí no hi ha monstres, ni n’hi cabria cap. Entra a l’aigua i es capbussa fins al fons. Quan treu el cap es llepa els llavis i nota amb satisfacció el gust de sal. Està de cara al penya-segat i el sobta veure allí al davant l’entrada grandiosa d’una cova —ni se li va ocórrer mirar cap allà quan anava a la llacuna—. De seguida una sensació d’amenaça el neguiteja.

—Nol, què és aquesta cova?

—No res. La vaig explorar i és molt gran, però no hi ha res ni va enlloc. Què et penses, què hi ha monstres? Ha, ha, ha!

Tot just ho ha dit que de l’oceà s’aixeca un broll que cau amb força sobre la llacuna. Els nois, desconcertats, s’aparten els cabells de la cara i es treuen l’aigua dels ulls. I llavors se sent una remor profunda i per un instant tot trontolla.

—Què passa, Nol?

—No ho sé pas…

I aleshores veuen un cap desmesurat al capdavall d’un cos serpentí. Es queden paralitzats un instant, i tot d’un plegat criden alhora:

—Ahhhh! Una serp gegant!

Surten de l’aigua, caminen enrere i cauen asseguts a la sorra; el cap és allí mateix, sobre d’ells. I és quan s’adonen que no és una serp sinó un animal descomunal que ha sorgit de l’oceà: un monstre amb quatre potes, una aleta a cada banda del cos i un coll llarguíssim. És just davant de la platja per la banda de ponent on el sol comença a davallar cap a les aigües. Els dos noiets, aterrits, s’arrapen l’un a l’altre mentre aquell cap, amb uns ulls com plats, segueix tots els seus moviments. Reculen asseguts, fins que l’animal alça el cap i ells aconsegueixen dreçar-se i córrer vers el barranc amb les roques, però l’animal surt del tot de l’aigua, fa dues passes que fan trepidar la platja i el seu cos impedeix l’accés a la fondalada. Canvien de direcció i corren cap a la cova —potser hi haurà on amagar-se—, i el primer que veuen en entrar-hi són tres ous immensos.

—Aquí no, Nol! Hi té els ous, fora, fora!

Surten disparats pel costat de llevant, just quan aquell coll inacabable es fica a la cova i el cap examina els ous. La platja en aquella banda és petita i s’acaba al peu de l’espadat. Estan atrapats! L’animal treu el cap de la cova, i torna a examinar els nois. A en Tam l’esgarrifa aquella boca enorme on es veuen moltes dents. Quan decidirà clavar-los queixalada?

—Fiquem-nos a l’oceà, Tam! Anem fins a l’illot.

—Ets boig! Aquestes aigües són fondes, no ho veus? Qui sap què hi ha a sota.

—Se’ns menjarà! A l’illot estarem bé! —en Nol té el pànic dibuixat a la cara.

—No! Ens atraparà o alguna cosa se’ns menjara pel camí! — i l’agafa del braç.

El cap del monstre se’ls acosta més i en Nol es desfà d’en Tam d’una estrebada, es fica a l’aigua i neda embogit. La llum ha minvat i l’oceà s’arrossega davant seu tot fosc, paorós, un malson de monstres que travessen la ment d’en Tam. Però ha d’aturar en Nol. Entra a l’oceà i de seguida deixa de tocar el fons. Neda amb força, intentant no pensar en els monstres que hi pot haver a sota, i aconsegueix atrapar en Nol encara prop de la platja. L’agafa pels cabells i li dóna una bufetada per fer-lo reaccionar.

—Ara sortirem de l’oceà! M’has sentit!

En Nol assenyala l’illot.

—No, Nol. De cap manera nedarem fins a allí!

En Tam lliga la corretja que duu entortolligada a la cintura, amb la d’en Nol, tan de pressa com pot; no li fa cap gràcia estar-se allí flotant però es vol assegurar que no es separaran. I comencen a moure’s cap a la platja. En Tam té els ulls clavats en aquella mena de drac que ara s’està amb el coll estirat amunt —el cap sembla diminut, allí a dalt—, i calcula que és molt més alt que el palau de La Bonica. Potser quan arribin a la platja no els veurà? Però com aniran fins al barranc si l’animal no es mou d’allí? Sigui com sigui han de sortir de l’oceà. En Tam s’estima més provar de despistar el drac en terra ferma que no pas estar-se dins d’aquelles aigües tenebroses, inconegudes i molt perilloses. Li sembla que en qualsevol moment alguna cosa l’atraparà, el mossegarà, el devorarà. Neda tan de pressa com pot. I aleshores té un gran ensurt, no perquè res l’hagi atrapat, sinó perquè una gran onada els colga i empeny avall. I a penes han tret el cap que l’onada en retirada els arrossega un tros endins de l’oceà. Què deu haver estat aquella onada sobtada? Tot estossegant de tanta aigua que s’han empassat, els nois es giren en direcció a l’illot i es queden amb l’alè suspès.

De les aigües davant de l’illot van sortint uns peixos, grossos com un home, de colors molt llampants, i amb ales! Resulta tan espectacular veure’ls aletejar iŀluminats per la llum de l’ocàs, que els noiets fins i tot s’obliden un moment d’on són ficats i del drac que els espera. Els peixos s’enlairen força, i tanmateix, no sembla que puguin avançar gaire perquè de seguida es capbussen. Però tornen a sortir i aletegen desesperats. Com si fugissin, pensa en Tam. I abans que pugui digerir el que ha pensat, se li gelen les sangs. Un cos immens, un altre peix però de dimensions absolutament gegantines —la cua, el cos, l’aleta dorsal i la boca monstruosa—, surt impetuós fora de l’aigua, s’eleva un bon tros i atrapa un dels peixos voladors que s’empassa com si fos una nou. Es queda un moment aturat molt amunt, tot horitzontal, fa una contorsió i torna a l’aigua. I aleshores es forma una gran onada. La seva escomesa enfonsa els nois dins l’abisme i, altre cop, en retrocedir, els arrossega oceà endins. Ara són lluny de la platja, en unes aigües fredes, a mig camí de l’illot. “Controla la por”, li havia dit en Tajun feia molt temps, però el pànic envaiex en Tam, el tenalla, l’ofusca.

—Què podem fer, Nol?

—I si provem d’ofegar-nos i així no veurem qui se’ns menja?

En Tam ho considera un moment. Es gira cap a l’illot i veu com es repeteix l’escena del peix gegantí fora de l’aigua per atrapar-ne un de volador. Aquesta vegada l’onada en retrocés els durà fins a aquell monstre!

Publicat dins de Interferència (saga), Les urpes del drac, Llibres juvenils en català | Etiquetat com a , , , | 8 comentaris

Volia parlar…

Volia parlar de la Socks, la gossa de la meva germana, perquè m’he assabentat que va morir fa dues setmanes. M’he sentit molt trista. L’última vegada que vaig ser a Catalunya, l’estiu de 2012, vaig passar dues setmanes a casa la meva germana, a Lleida, i quan em llevava cada matí la Socks em venia a rebre amb gran estusiasme, com si fes mil anys que no m’havia vist. Que carinyosa era! L’he recordat tantes vegades! Però només us ho comento, com de passada, perquè les últimes detencions d’independentistes m’omplen el cap. I Espanya m’omple fúria. I Catalunya em preocupa.

Ja fa dos anys que em costa parlar d’altres coses, temes allunyats de la situació a Catalunya. Em sento com si Espanya em tingués mig segrestada, en certa manera presonera perquè no em deixa tranquiŀla (no ens deixa tranquils), sempre la seva presència com una amenaça, sempre vigilant-nos. I no us penseu que només passa a casa nostra. Jo tinc a la universitat mateixa l’amenaça de l’ambaixada, amb la qual ja he topat, i amb això estic totalment sola. I no és només quan hi són, sinó també quan només n’ha quedat una filagarsa, com un fantasma que recorre els passadissos de Glendon i ho impregna tot.

A la porta del meu despatx, a la universitat, hi tenia un poster sobre els presos polítics; era allí des de principis de 2018. Doncs la universitat l’ha prohibit i me’l va treure. No sé qui hi ha al darrere, però ha de ser l’ambaixada.

A principis de l’estiu, em van escriure de la Delegació de Catalunya a Washington, perquè estan interessants a obrir una comunicació amb el Canadà anglès, a Toronto. Després de diversos missatges, vam quedar que jo esbrinaria al departament d’Estudis Internacionals de Glendon, un cop m’assegurés que tenia feina (recordeu que ho tenia tot enlaire). Aquest departament té molt prestigi i la representació del govern català a Washington té molt interès en formar un vincle amb ells. He anat de bòlit aquestes primeres setmanes entre el començament de les classes, la meva salut que no rutlla i el peu trencat del meu fill, però vaig intentar posar-me en contacte amb algú d’Estudis Internacionals. No podia trobar-los mai als despatxos. I aleshores, vaig descubrir que un dels meus estudiants de llengua castellana està al quart any del programa d’estudis internacionals.

Vam tenir una llarga xerrada sobre Catalunya. Ell a penes si en sabia res, només recordava l’1 d’octubre de 2017 i es pensava que després tot s’havia esvaït. Però en sentir el que li explicava s’anava quedant tot admirat, i em deia allò que em diuen sempre: “com és que no en sabia res de tot això?”. El que el va sorprendre més va ser que, precisament, a les classes d’estudis internacionals no s’esmentés mai Catalunya. No ho podia comprendre. Per fer-ho curt, va dir que parlaria amb una professora molt coneguda, que fa una classe sobre dret internacional i drets humans, i ell n’és estudiant (no entenia com aquesta professora mai no havia dir res de Catalunya). A més, el noi estava súper interessat en saber més del tema.

Dos dies més tard em va dir que havia parlat amb la professora. La dona no està en absolut interessada i, segons ella, ningú del departament n’està. Catalunya no interessa, gens, perquè el que passa a Catalunya no té cap importancia i Espanya és un estat democràtic i bla, bla, bla. No sé que més li devia dir perquè el noi havia perdut de cop tot interès per Catalunya. Increïble.

Catalunya em preocupa. Estem sols. No a nivell de gent, sigui de casa nostra o d’altres llocs, perquè molta gent quan descobreix què passa ens fa costat de seguida (ho sé per tots els estudiants que he tingut al llarg dels anys). Però per les altes esferes, les elits mundials (polítiques o d’altres), els cercles on es fan les decisions, no pintem res. Espanya, amb tota la seva barroeria, és acceptada —sobretot quan paga i paga, com fa a la meva universitat.

Publicat dins de Canadà, Catalunya | Etiquetat com a | 16 comentaris

I el català a pastar fang

Ja hi torno, a queixar-me de com s’arracona el català a Catalunya. En vaig parlar el mes de març, arran d’un fil de twitter (aquí). Ara retorno al tema, i per una cosa que acabo de veure també al twitter. Aquesta vegada qui ha alertat és en Pau Vidal.

Si voleu veure el tweet és en aquest enllaç. Es tracta d’un altre tweet, escrit per un professor de l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya, on comenta que els seus alumnes li han regalat un diccionari, fet per ells, per tal que els entengui. Ha penjat unes pàgines d’aquest diccionari i us asseguro que he aŀlucinat, i no només perquè denota un llenguatge propi de gent mig analfabeta o que pertany a una banda criminal, sinó perquè, a més a més, és tot en castellà. Val a dir que, segons sembla, els joves a Catalunya (o molts) només saben expressar-se, de la manera que els agrada, en castellà (amb alguns mots en anglès).

Heus aquí uns pocs exemples del famós diccionari que han fet per al professor:

Stalkear: “Voy a stalkear a Chen que me gusta por insta”, que vol dir: “Investigar a una persona por redes sociales”.

Tamo activo: “Mañana estrenamos Umbral, ¿estamos activos?”, que vol dir: “Palabra compuesta para denominar el interés i emoción de una persona”.

Hater: “Me parece que Mercè Rodoreda tiene mucho hater entre el público juvenil”, que vol dir: “Dícese de aquella persona que siente un profundo odio por alguien o algo”.

El més curiós, com va passar amb el post del mes de març, és que hi ha molta gent a qui li sembla fantàstic, en aquest cas el diccionari, començant pel professor, i el demanen sencer per entendre els seus fills o alumnes. Molt d’entusiasme i poca gent a qui li cridi l’atenció que tot sigui en castellà, ni res tampoc no diu sobre el nivell calamitós del llenguatge que empren els joves.

Estic esgotada d’ençà que el meu fill es va trencar el peu, la feina a la universitat m’aclapara, trec foc pels queixals, des de fa massa, per la situació a Catalunya, no estic bé de salut i… l’únic que em faltava per acabar-me de deprimir era llegir el tweet d’aquest professor!

Publicat dins de Català | Etiquetat com a , | 14 comentaris

Josep M Borrull: adéu, amic

Amics, amigues,

Avui us he de comunicar que anit em vaig assabentar de la mort de Josep M. Borrull, a qui molts de vosaltres coneixeu, personalment o n’heu sentit parlar o bé coneixeu el coŀlectiu que ell va crear.

La notícia m’ha deixat molt trista perquè en Josep M., a qui coneixia des de l’any 2008, era un bon amic i un home honest, senzill, generós. L’any 2012, abans d’anar a l’aeroport del Prat per tornar a Toronto, ell i la seva dona Laura van ser les últimes persones de qui em vaig acomiadar (m’havia estat quasi dos mesos a casa seva). No sabia llavors que abraçava en Josep M. per última vegada.

Us podria parlar més d’ell, però ho vaig fer l’any 2013 quan li van donar el premi d’Òmnium Cultural del Vallès Oriental, amb la presència de Muriel Casals (pobreta, ella tampoc ja no hi és). Us agrairé que aneu a l’enllaç i llegiu (o rellegiu) aquell post, sense deixar-vos, sisplau, el  que ens va escriure en Josep M. mateix a la secció de comentaris.

Més premis: Català Sempre

Publicat dins de Català, Catalunya | Etiquetat com a , , | 8 comentaris

L’escriptora del Panjab

La pau no és només l’absència de violència, la pau és quan floreixen les flors
(Amrita Pritam)

Avui dissabte, quan ho escric, és commemora l’aniversari de l’escriptora Amrita Pritam, que va morir l’any 2005. Nascuda a l’Índia, al Panjab, avui hauria fet 100 anys, per tant va néixer durant la dominació anglesa i abans de la partició del país. El Google ens l’ha recordat (si més no el Google en llengua anglesa) i m’ha semblat un bon tema del qual parlar.

Quan un home nega el poder de les dones, està negant el seu subconscient.
(Amrita Pritam)

Amrita Pritam, filla d’una mestra i d’un poeta espiritual sikh, va ser escolaritzada en panjabi. Tot i que amb només 8 anys ja ajudava el seu pare a compondre poesia, va ser a partir dels 11, després de morir la seva mare, que s’enfocà a escriure poemes, instruïda pel seu pare en ritme i mètrica. Va publicar el seu primer recull de poemes als 13 anys. Però va ser als 16 que el seu llibre Thandiyan Kirnan va ser aclamat per la crítica i va convertir la jove autora en la primera poeta moderna del Panjab —ara està considerada un dels pilars de la poesia panjabi i la primera persona que ha donat fama a aquesta llengua. Tanmateix, per bé que s’ha de preuar el seu magnífic domini del panjabi escrit, s’ha de recordar que va escriure també, i força, en hindi.

A més de cent llibres de poesia, Pritam va escriure noveŀles, contes, assatjos, biografies i cançons. A la seva obra, els temes sempre giren entorn de la llibertat, l’amor, la justícia, els drets de les dones —l’anomenaven “la feminista abans de les feministes”— i l’angoixa per la partició Índia i Pakistan, aquest un tema molt recurrent perquè ella va viure directament la massacre, quan va haver d’emigrar de Lahore a l’Índia, durant la partició. Gairebé un milió de musulmans, sikhs i hindús van morir amb els aldarulls. A la seva noveŀla Pinjar (L’esquelet), hi trobem representats els horrors de la partició, com la violència contra les dones i la pèrdua d’humanitat. D’aquesta història en van fer una peŀlícula.

Pritam s’havia casat als 16 anys amb un editor a qui estava promesa des de la infància. Se’n va divorciar quan ja tenia fills i passava dels quaranta anys. I va ser a partir de llavors que en els seus llibres va proliferar el feminisme. Fins a la seva mort va tenir de parella l’artista i escriptor Inderjit Imroz, amb qui, a més, va compartir durant 33 anys la direcció de la revista literaria mensual Nagmani.

Amrita Pritam va ser guardonada amb nombrosos i importants premis de literatura, a l’India, a Bulgaria i a França, i va rebre doctorats honoris causa d’unes quantes universitats. Era una escriptora tremendament popular, tant al Pakistan com a l’Índia, i els seus llibres es van traduir a diverses llengües de l’India i també de l’estranger. Sobretot la noveŀla L’esquelet, de la qual hi ha una traducció al castellà, però no existeix en català —pel que he esbrinat, em sembla que no tenim res d’aquesta escriptora en la nostra llengua. I potser ja és hora que algú s’animi a traduir-la.

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a | 17 comentaris

No tenia per on sortir-me’n i va arribar el daltabaix

Avui ho he d’explicar, als lectors d’aquest blog, als amics, als lectors dels meus llibres i als que sou tot això alhora. Ho deixava i ho deixava perquè estic cansada, malalta, preocupada, no em puc concentrar, i explicar-ho no em resulta gens fàcil…

Començaré pel dia, fa moltes dècades, que li vaig dir a la mare que seria escriptora. Tenia sis anys i vaig escriure un conte. Després d’altres. Als dotze anys una noveŀla. Després d’altres.

La meva mare sempre em va animar a escriure. Ella venia de família d’escriptors, i escrivia molt bé (amb un català meravellós que ja voldria tenir jo), però deia, i s’equivocava, que no en sabia prou per dedicar-s’hi. La meva mare que va morir el febrer passat, quan jo estava amb les pneumònies que van precipitar la davallada a l’infern. Perquè sóc en un infern.

El que tinc als pulmons és greu, i ho he d’assumir. D’altres problemes de salut, si fa no fa, ja els sabeu. Estic ensordida del soroll, amb aŀlèrgia de la pols i sense poder reposar com em cal per culpa de la destrucció dels balcons. I gràcies a la vaga de fa més d’un any, els estudiants fugen d’aquesta universitat, la qual cosa repercuteix particularment en els departaments petits, com el meu, i s’afegeix al problema que ja teníem —la majoria de joves no volen estudiar literatura—. A això hi hem d’afegir a més el govern conservador d’Ontàrio, que fa estralls a les humanitats. Per tant, després de perdre el contracte que tenia, les classes estan mig buides d’estudiants (algunes buides del tot), i les que pugui arribar a tenir, amb un contracte pitjor pagat que el d’abans, són poques perquè mig departament se n’ha anat en orris.

La gent cada dia llegeix menys literatura i jo escric noveŀles. I les escric en català, perquè les he d’escriure en català passi el que passi, tot i arriscar-me a escriure en una llengua que potser aviat serà morta o mig morta. Estic pesimista, amb tot plegat. Hauré de convocar els meus personatges de la saga a veure si m’animen. Som molt amics (amb alguns) i tenim unes xerrades! Sense la seva companyia ja hauria enfollit.

Aquests personatges són més reals que tota la gent que conec, perquè he entrat a la seva ànima, i en animar-los a créixer, ells ho han fet dins la meva. Som inseparables i ho serem fins el dia que em mori. Mai no els hi vaig dir com havien de créixer, de desenvolupar-se. Només els hi vaig indicar el camí que havíem de seguir per a completar la història, però pel seu desenvolupament van tenir tota la llibertat. En el cas dels personatges principals i més joves, han crescut també literalment (l’Anna tenia 12 anys i acaba amb 15, per exemple) amb tots els canvis que això comporta, com ara el despertar de la sensualitat. Com sabeu, és una saga força èpica (sobretot en avançar la història), però m’entendreix comprovar com són d’humans molts dels personatges.

La meva impressió és que la tercera i quarta noveŀla, Les urpes del drac i Ombres i flames, han superat les dues primeres. N’he quedat contenta, sobretot d’Ombres i flames: dels seus moments àlgids o tràgics, alguns terribles, i dels moments de tendresa i humanitat. I encara em pregunto com vaig poder sortir-me’n amb més de 200 personatges (no que tots siguin importants, però els que en són pugen a unes quantes dotzenes) i centenars de detalls que havia de tenir en compte de la primera noveŀla a l’última (era imperatiu que no m’equivoqués i que tot quedés ben lligat). M’ajudava el fet que ja en escriure Més enllà del somni tenia els punts més eminents de la història (de tota la saga) força clars, i el final més clar que tot, però els centenars de detalls m’aclaparaven. Una feinada, malgrat la iŀlusió d’escriure-ho. I tenint en compte que el meu temps disponible és ben escàs, fer la saga, molt particularment les dues últimes noveŀles, ha suposat que, tret de la feina a la universitat, no he pogut fer pràcticament res més.

Tanmateix, qui haurà de decidir si la saga de la Interferència resulta atractiva, interessant, seran els seus lectors, no pas jo. Però no sembla que això passarà mai perquè aquest juliol, onze mesos després d’enviar l’últim manuscrit, l’editorial em va comunicar que no les pensa publicar: ha passat massa temps d’ençà de Més enllà del somni (2008) i Perduts a l’altre món (2012) i els lectors no recordaran de què anava; confiaven que les dues últimes noveŀles poguessin funcionar soles, sense dependre de les dues primeres, que es poguessin llegir sense haver llegit les precedents, però això rarament es el cas amb una saga i, definitivament, no amb la meva on tot està tan entrelligat. I la meva saga es ven poc, per tant l’editorial no pot arriscar-se a continuar-la.

Sé que en català les sagues de fantasia i d’èpica (per molt que s’apartin dels estereotips) no tenen gaire èxit. Hi ha força rebuig, tret que siguin traduccions d’altres llengües (Harry Potter, Hunger Games…), però saber-ho no em consola. El cas és que la meva no l’acabaran de publicar i, per tant, es queda enlaire. I no s’hi queda només la saga (la història), sinó que m’hi quedo jo. Jo sóc la saga de la Interferència, les quatre noveŀles són jo. Si alguna cosa volia deixar en morir-me era la saga, perquè és jo més que cap altra cosa, és la meva ànima. I m’he quedat amb l’ànima ferida, tallada. Fa molt mal, i el crit que fas continua i continua i continua fins que tota tu ets el crit i has perdut les ganes de viure.

Donaria la vida per veure aquestes noveŀles publicades i saber que es llegeixen. Però me n’aniré amb tot enlaire i amb un tall ferotge a l’ànima.

Publicat dins de Interferència (saga), Les urpes del drac, Ombres i flames | Etiquetat com a , , | 37 comentaris

Trobada inesperada i d’altres coses que passen

Alguns ja sabeu que a les 4 de la matinada del divendres vaig anar a l’hospital, per una urticària horrorosa que em va agafar mentre dormia. Probablement, a més de l’estrès que pateixo des de fa massa i per diverses raons, la culpa és de les obres (destrucció) dels balcons en el meu edifici. No és només el soroll infernal dotze hores al dia, sinó també l’enorme quantitat de pols que es fa (molt fina, grisa i es fica pertot). Per bé que em van tapar la porta del balcó i les finestres del menjador amb fustes a l’exterior, i està tot tancat, aquesta pols entra per foradets minúsculs. També es fica per les finestres de les habitacions, malgrat obrir-se només quatre dits, tenir tela metàŀlica i estar tancades fins a la nit. És a tot arreu, sobre mobles, a terra, al damunt del paper o llibre que has deixat en algun lloc només fa mitja hora… I quan sóc al llit la mastego.

El dijous vaig treure la pols d’on podia i com podia. I aquella matinada cap a urgències amb urticària? Hi ha d’haver una connexió.

He acabat prenent antihistamínics, perquè anit em vaig posar pitjor: vermella com una llagosta, la pell inflada i una picor incontrolable per tot el cos i cara.  M’ha millorat força. Però la pols no se n’anirà (n’hi ha per tres anys), ni tampoc l’estrès (encara no sé si tindré feina i un sostre).

Vaig sortir de l’hospital a les 11 del matí, però no m’havia vist cap metge fins a les 10. Cinc hores d’espera i gratant-me com boja. Primer a la sala gran, després en un passadís ple de lliteres, finalment en una altra sala. I a urgències gairebé no hi havia pacients! El metge (només un?!), segons ens van dir, havia hagut d’atendre una situació d’urgència i tardaria. I va tardar les cinc hores que vaig esperar, però hi havia gent que feia hores que esperava quan jo vaig arribar.

Tot s’ha deteriorat. Quan el meu fill va néixer, l’atenció mèdica era boníssima. Si anaves a urgències, t’atenien immediatament, a tots els hospitals. Mentre el nen va ser petit, vaig haver d’anar amb ell moltes vegades a l’hospital, quasi sempre per mal d’orella, i tot era ràpid i eficient. Però en anar-se fent gran, tot canvià: cada cop les esperes més llargues, incompetència del personal administratiu i sensació general de deixadesa. Gràcies a les retallades i més retallades. Sobretot amb governs conservadors, com el que tenim actualment a la província d’Ontario. La sanitat i l’educació depenen del govern provincial i són just les coses que més els agrada retallar als governs conservadors. El d’ara és un bèstia —pel que ja ha fet, i pel que ens espera!

Mentre era a la sala gran de l’hospital, va entrar una dona d’uns 55 anys que es va estirar sobre unes cadires (el lloc era quasi buit). Fins que una infermera al taulell la va cridar.

—Per què és aquí?
—Ah, no ho sé, no ho sé…
—No es troba bé?
—Estic molt cansada. Molt, molt cansada.
—Però no pot venir a urgències només perquè està cansada.
—Necessito un llit. Estic tan cansada, tan, tan cansada.

Va resultar ser una dona sense sostre. La infermera li va dir que la posaria en un llit, i que se n’havia d’anar a les 8 del matí. Era força inusual el que va fer la infermera, però la dona feia patir amb aquell cansament profund que tenia i sense un miserable llit.

Quan després em van fer esperar al passadís, les lliteres que hi havia eren plenes de gent sense sostre, tret d’un convicte acompanyat de la policia (sempre se’n veuen a urgències). Algun més que malalt estava begut, d’altres tenien coses que no semblaven ser gens clares. Potser el que tots volien era un llit.

I en anar a l’última sala, sorpresa!

Sí, m’hi vaig trobar dos amics, una parella que conec des de fa força anys, tot i que feia molt temps que no ens havíem vist, per raons de la meva salut i sobretot la d’ella. Aquesta amiga és una escriptora, prou coneguda al Canadà, i qui em va traduir la noveŀla Més enllà del somni a l’anglès (no caldria dir, doncs, que sap català; el seu marit també). Malauradament, ella ha tingut molts problemes de salut durant anys i va perdre la vista quasi del tot, per això no va arribar a traduir Perduts a l’altre món. Bé, doncs ens vàrem passar hores xerrant a l’hospital mentre esperàvem el metge. Ves quines coses passen.

La setmana que ve us explicaré el daltabaix moral que vaig tenir. 

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a , | 20 comentaris

11 d’agost de 2019

Cada any escric un post l’onze d’agost (per mi una data assenyalada), que enguany coincideix, a més, amb el dia que normalment publico. I he estat a punt de parlar-vos de la profunda ferida moral que pateixo des de fa unes setmanes, però he recordat que alguns lectors habituals són de vacances (sense connectar-se) i no seria just que no se n’assabentessin.

Us parlaré de la meva feina, o no-feina, perquè sé que alguns espereu saber què passa amb aquest tema.

D’una banda, com sabeu, el sindicat i jo vam obrir una queixa formal a la universitat, amb advocats, reunions molt pesades i tota la pesca, per no haver-me renovat el contracte (l’he de renovar cada tres anys) i sense cap explicació que justifiqui no haver-lo renovat. Tot això segueix el seu curs, que continuarà durant cap a un any i ja veurem com acaba.

També hi havia la possibilitat de tenir alguns cursos, amb un contracte precari de vuit mesos i menys sou per curs, a partir del setembre. Doncs tot plegat embolica que fa fort. Aquest agost m’han ofert ensenyar el curs de cultura catalana, de la primera semana de setembre a la primera de desembre, que ningú més que jo pot fer. Després s’hi han afegit dos cursos de llengua castellana. I aquí s’atura tot. Normalment ensenyo sis cursos (quatre sencers i dos mitjos). Ara, amb el que m’han ofert i cobrant menys per curs que abans, només m’arriba per pagar el lloguer (just, just, molt just) fins al maig. És a dir, sense menjar res, ni pagar l’internet ni el telèfon, ni el transport, ni tantes altres coses, como ara enviar diners a Catalunya a un familiar que no pot passar sense. Però hi ha més.

El curs de català gairebé no té estudiants matriculats (es necessiten 15 estudiants per obrir un curs). Tampoc en té el curs de literatura que sempre feia, i és la primera raó per la qual segurament no me l’han ofert, però no l’única perquè els altres cursos de literatura dels altres professors tampoc tenen quasi estudiants i, per tant, encara que el meu estigués ple, se’l quedaria un professor amb més pes que jo. El curs de teatre també està gairebé buit, i el de literatura i cinema, i els de llengua arriben ben justos al mínim del nombre d’estudiants requerits per obrir el curs.

Per fer una comparació: els altres anys a principis d’agost hi ha uns 30 estudiants matriculats de cultura catalana, però enguany n’hi ha vuit. Així tots els cursos que no són de llengua.

Què ha passat? Doncs, per començar, que estem pagant per la vaga de fa més d’un any. Ben pocs joves volen estudiar a la meva universitat perquè tenen por d’una altra vaga (la universitat és famosa per tenir una vaga cada 3 o 4 anys i l’última va ser espantosa). Ja l’any passat hi va haver una gran disminució d’estudiants, però ara és molt pitjor. I el meu departament d’Estudis Hispanics és petit i es nota molt. Però hi ha més.

Els joves no volen entrar al programa d’hispàniques (o d’italià, portuguès, alemany…) perquè passats els primers dos anys amb cursos de llengua, tenen l’obligació d’agafar cursos de literatura. I qui vol estudiar literatura aquí avui en dia? Quatre gats. Només els departaments d’anglès i francès se salven, perquè tenen molta força (són les dues llengües del país).

I encara hi ha més, però us deixo tranquils. Tan sols afegir que de moment no em signen el contracte ni pels dos cursos de castellà —podrien voler-los els professors de més pes si no tenen res més per ensenyar. Suposo que ningú deurà estranyar-se si dic que no em puc concentrar ni en llegir un llibre. I els pulmons fets malbé no ajuden.

El dia 11, però, faré l’impossible per passar-ho minimament bé. Una abraçada!

La Shaudin fa molts anys

Publicat dins de Retalls de biografia, Una mica de tot | Etiquetat com a | 25 comentaris

De vegades et vols demostrar coses a tu mateixa

Avui tinc una sorpresa.

A l’hivern, quan estava tan i tan malalta i va morir la mare i no em veia capaç de res, ni de menjar, tot i anar a treballar amb pneumònia doble, em vaig voler demostrar que podia escriure literatura sota aquesta situació. Ho havia de fer. I ho vaig fer, per bé que un relat curt, que normalment hauria escrit en unes hores, em va tardar un parell de mesos.

I ara us l’ofereixo enregistrat per EnVeuAlta (ja sabeu com són de magnífics)!

A la riba del Ganges

Publicat dins de Més enllà del somni | 17 comentaris

Cavallets

Quan era petitona m’agradaven molt els cavallets. Els cavallets de fusta que donen voltes mentre van amunt i avall i sona la música. I fins i tot ara, quan veig algun carousel (com en diem en anglès) em quedo embadalida mirant-lo —a Toronto n’hi ha dos, i un és de l’any 1907.

De la meva infantesa a Barcelona en recordo bé dos: el que hi havia al parc d’atraccions del Tibidabo i el de la Plaça Gaŀla Placídia. Al Tibidabo hi anava quasi sempre amb el pare, que se m’enduia els diumenges al matí per tal que la mare es quedés unes hores tranquiŀla. I al de Gràcia hi anava amb la mare, després o abans d’anar a comprar al mercat de la Llibertat que, em sembla, no se’n deia així llavors.

Al Tibidabo m’encantava pujar a la Talaia, des que era tan nap-buf que el pare m’havia d’aixecar perquè ni de puntetes podia veure avall —no tenia gens de vertigen i m’agradava enfilar-me a llocs ben alts, i en canvi ara semblo en Jimmy Stewart en aquella peŀlícula de Hitchcock—. Tanmateix, el que més m’agradava era donar voltes i voltes en els cavallets. Mai no en tenia prou.

La mare, quan anàvem al mercat i ella tenia pressa, havia de fer un camí tot enrevessat per tornar a casa, perquè si jo veia els cavallets o en sentia de lluny la música, no hi havia força humana que em fes desistir de pujar-hi. Eren màgics, els cavalls, els llums, la música, tot. I jo em sentia tota una amazona de conte. No m’agradava voltar amb la carrossa o els cotxes, havia de ser dalt de tot d’un senyor cavall.

Hi havia d’altres cavallets a Barcelona, però no els recordo amb tanta precisió com els de Gràcia i els del Tibidabo, perquè no hi pujava tan sovint, només de vegades, com el dia a la fotografia de sota on tenia tres anyets (segurament enfadada perquè no m’agradava que em fessin fotos).

M’he assabentat que els cavallets del Baix Guinardó encara funcionen, que són els únics cavallets permanents a la via pública que existeixen a la ciutat, és a dir, tret dels que es troben en parcs d’atraccions, com el del Tibidabo, que encara dona voltes el mateix d’abans. D’altra banda, les atraccions Caspolino, amb els cavallets i els petits cotxes de xoc, de la Plaça Gaŀla Placídia, han tancat després de tres generacions. I ignoro si encara n’hi ha d’ambulants, com els que s’instaŀlaven als pobles durant la Festa Major.

No sé per què s’ha deixat que desapareguin. Segons els articles que he llegit sobre el tema, a molts llocs d’Europa i Amèrica els cavallets han estat substituïts per centres comercials, i em sembla molt trist. Alguns resultaven veritables obres d’art, però a més les criatures s’hi encisaven i els esperonava la imaginació. Sortosament, encara en queda una pila a països com França, Alemanya, els Estats Units…

Avui he descobert que els cavallets tenen un origen molt antic. Vénen de certs entrenaments pel combat que tenien els genets a Europa i a l’Orient Mitjà. Per exemple, els cavallers feien voltes en cercle mentre es llançaven una pilota, la qual cosa requeria un gran domini de la muntura. I ja en el segle XVII, havien esdevingut espectacles. D’aquests origens ve el nom de la Place du Carrousel, a París, així anomenada per Louis XIV l’any 1662. Però a finals del segle XVIII la gent va tenir un espectacle diferent en aquesta plaça: s’hi va erigir la guillotina.

El principi dels cavallets com a entreteniment adreçat sobretot a les criatures, el trobem en entrar el segle XVIII, tant a Anglaterra com a l’Europa central. Eren cavallets ambulants que s’instaŀlaven a les fires, però no tenien plataforma i, per tant, els cavalls anaven penjats de cadenes. I no és fins a mitjans del segle XIX que surten els cavallets moderns, tal com els coneixem. Amb els anys, van apareixer innovacions mecàniques, eventualment llums elèctrics, música i cavalls més elaborats.

I bé, amics, amigues, si surto del problema laboral que tinc, i la salut no es deteriora més ni un disgust moral majúscul que vaig tenir fa cap a una setmana no me’n priva tampoc, escriuré un conte amb una història al voltant d’uns cavallets. És que m’acaba de passar pel cap.

Publicat dins de Catalunya, Retalls de biografia, Una mica de tot | Etiquetat com a | 27 comentaris

De records no viscuts i altres coses

Aquesta setmana he estat força ocupada i ha estat difícil perquè encara em trobo d’allò més dèbil de les tres pneumònies. He començat fisioteràpia pel peu que em vaig trencar fa un any i mig i, fins ara, no havia tingut l’ocasió de fer-ne. I dos dies vaig haver d’anar a l’altre campus (a la quinta forca), perquè el sindicat té les oficines allí. He entrat en una queixa formal contra la universitat, per no voler-me renovar el contracte, i no em fa cap gràcia —l’administració te moltíssim poder i paga el que sigui als seus advocats; el sindicat és una colla de gent molt naif que perd gairebé totes les batalles on es fica—. Diuen que el meu cas és una injustícia flagrant i que sigui optimista. Ok. Però em fa pànic per altres raons: moltes reunions, allí, a la quinta forca, i molta lluita. I estic tan dèbil!

El dilluns vaig haver de fugir de casa tot el dia: el soroll de la destrucció dels balcons era particularment horrorós (hi ha dies pitjor que altres) i no es podia aguantar ni físicament ni mental. Penseu que els objectes es belluguen als prestatges de casa i et sents el cor com si anés d’una banda a l’altra del tòrax. Doncs bé, me’n vaig anar a la biblioteca Robarts que és a prop. Ja la coneixeu la majoria de vosaltres, altrament podeu anar a aquests enllaços: Robarts 1, Robarts 2, Robarts 3. No és la primera vegada que hi vaig per les obres als balcons, però les altres vegades em vaig limitar a estar-me a les sales per llegir (no tenia esma per anar als pisos amb els llibres).

El dilluns hi vaig pujar per endur-me alguns llibres en català, perquè si no veuen que la gent els va traient, els envien al magatzem de Downsview (als afores), on no els passa res i es poden demanar, però no són a l’abast quan vas a Robarts i no deixen de ser en un magatzem. Bé, un dels llibres que vaig treure és de Pedrolo, i vull fer una pregunta a l’Anna Maria Villalonga, que per alguna cosa va ser la comissària de l’any Pedrolo: tu sabies que Tocats pel foc està traduït a l’anglès per Peter Griffin, com Touched by Fire (1993), i que és una edició bilingüe (les pàgines a l’esquerre en català i a la dreta en anglès)? No recordo haver-ne llegit mai res. Tenim tan poques traduccions a l’anglès!

Vaig pujar als pisos 12 i 13. No hi havia ningú (a l’estiu hi ha poca activitat). I tot d’una vaig rememorar la meva última noveŀla de la saga, Ombres i flames, on hi ha un capítol titulat “Robarts”, que passa en aquesta biblioteca a mitjanit, i té un final amb molta acció. Ho vaig recordar mentre m’endinsava entre les fileres inacabables de prestatgeries, recorria passadissos mig amagats i em semblava sentir la respiració accelerada dels llibres, els quals sabien tan bé com jo què havia passat allí. Oh, com ho vaig reviure tot i no haver-ho viscut! És per mi tan real! Us en copio uns fragments, però em reservo les parts sucoses per quan llegiu la noveŀŀa. Tinc unes ganes que la llegiu!

L’Alison es va impressionar en veure aquella escala immensa, tota de ciment gris, que anava fins al capdamunt de l’edifici. Hi havia poca llum i un silenci dens.
. . .
Van arribar fins al pis nou, esbufegant perquè a Robarts els sostres de cada planta són molt amunt i aquella pujada havia estat com d’uns setze pisos, i es van asseure als esglaons per recuperar-se. Poc després reprengueren l’ascensió, només sentint el so de les seves passes sobre el ciment. De tant en tant miraven avall abocades a la barana massa baixa de l’escala: l’amplitud i profunditat d’aquell buit imposava.
. . .
En arribar al pis tretze es quedaren palplantades davant de la porta, ben quietes, amarades d’un silenci que els feia sentir els batecs del cor. L’Anna va respirar profundament, amb una mà al pom, i aleshores el girà a poc a poc i començà a obrir, empenyent amb força perquè la porta pesava un munt. Van sortir a un passadís que s’allargava a cada costat: estret, pintat de groc, amb portes de diminuts despatxos a una banda; al davant tenien set esglaons que pujaven flanquejats d’unes parets de pedra. Els pujaren de puntetes i van anar a parar a un lloc on s’estenien fileres i fileres de prestatgeries de metall groc i atapeïdes de llibres; grossos pilars de pedra s’aixecaven aquí i allà. A aquella hora de la nit la iŀŀuminació era molt deficient i en els passadissos entre les prestatgeries dominava la foscor.

. . .
Poc després havien arribat a l’altra banda on van caminar per l’espai entre les fileres de prestatgeries i una paret, van tombar en una cantonada i es trobaren amb una sala de parets de vidre i plena de taules. L’Anna la mirà indecisa.
—Què passa? —xiuxiuejà l’Alison.
—Que a l’esquerra tenim les prestatgeries grogues, per tant ara hauríem d’haver anat a parar a la sala dels ascensors on hi ha l’escala que va al pis dotze.
—Com t’has pogut equivocar?
—Tothom es perd a Robarts, ja t’ho he dit. No hi ha manera d’orientar-se.

Deixaren endarrere aquella sala i passats uns minuts es van acabar les prestatgeries per donar pas a un espai sense llums, molt vast i amb columnes, taules i cadires. Sota la llum de la lluna que entrava per una gran finestra, el mobiliari i els grans pilars feien ombres que s’allargassaven per terra com tentacles. Més enllà es distingien d’altres prestatgeries.

—Hem d’anar fins a l’altre costat —indicà l’Anna.
—No. No sabem si hi ha algú per aquí.
—I què vols fer?
—Tornem a l’escala. Vull anar-me’n.
—Passem de quatre grapes i ningú ens veurà. Si un rocdurià es mou farà soroll amb les botes i podem córrer a l’escala.
—No, Anna. Pot sortir de darrere una columna —la cara ombrejada de l’Alison expressava molta por.
—Sobretot si ens sent xiuxiuejar. Vinga, n’hem passat de pitjors.

S’ajupí i, emparada pel mobiliari i la penombra, avançà amb mans i genolls cap als llibres, mentre evitava les columnes per si al darrere d’alguna s’hi amagava un rocdurià; l’Alison la seguia amb els ulls esbatanats. Es van aturar a escoltar quan la motxilla de l’Anna fregà sorollosament una cadira, però només se sentien la respiració enmig del silenci i les formes allargassades de les ombres. Van aconseguir arribar a l’altra banda sense contratemps i van continuar de quatre grapes fins a ficar-se d’esquitllentes entre dues prestatgeries.

—Aquestes són vermelles —va fer l’Anna fluixet—. No ho entenc, haurien de ser blaves.

Sense apressar-se, van resseguir la filera de prestatgeries vermelles, i es van trobar amb un seguit de saletes inesperades, fins que un gran espai més ben iŀluminat s’obrí a la dreta. L’Anna va treure el cap per la cantonada.

Publicat dins de Interferència (saga), Ombres i flames | Etiquetat com a , , | 14 comentaris

L’11 de setembre de 1889 a París

Sembla que els onze de setembre passen moltes coses, i no només a Catalunya. Fins i tot una no gaire coneguda —potser perquè es tracta d’una dona compositora.

Del 6 de maig al 31 d’octubre de l’any 1889, i per commemorar el centenari de la Presa de la Bastilla, a París es va celebrar l’Exposició Universal. Entre d’altres pavellons que eren part de l’Exposició, hi havia l’immens Palais de l’Industrie on s’havia de presentar una cantata per celebrar la revolució, un chant séculaire que uniria totes les exhibicions del Palais de l’Industrie.

La Comissió de les Festes del Centenari tenia planejada la presentació d’una cantata, que un jurat d’escriptors i músics hauria triat com a millor lletra i música. Tanmateix, totes les cantates presentades van ser rebutjades per manca de prou qualitat per a un esdeveniment com aquest. La situació es feia més i més difícil perquè no trobaven ningú que fos capaç d’escriure i compondre la cantata que s’esperava. Es van proposar noms de diversos compositors que ho van intentar, però cap ho aconseguia.

A la fi va sorgir el nom d’una dona compositora: Augusta Holmès.

Francesa d’origen irlandès, Augusta Holmès va demostrar ja de molt jove un gran talent al piano. I malgrat que no se li va permetre estudiar al Conservatori de París, va tenir classes privades. Quan tenia 29 anys esdevingué alumna de César Franck a qui va considerar sempre el seu mestre. Mai no es va casar, però vivia amb el poeta Catulle Mendès amb qui va tenir cinc fills.

Les primeres peces musicals que va compondre les signava amb un pseudònim masculí, però va acabar signant amb el seu nom. Componia cançons, oratoris i poemes simfònics —als quals escrivia la lletra—, i operes (també va escriure la lletra d’una d’elles), cantates, peces per orquestra i música de piano. I la Comissió de les Festes del Centenari va elegir la seva cantata Ode triomphale per a l’Exposició Universal. En saber la notícia, Holmès va dir: “Sembla que em trobi en un conte de fades i que no sigui real”.

L’11 de setembre de 1889 es va presentar al Palais de l’Industrie l’Ode triomphale, una obra ambiciosa que va requerir 1.200 musics (900 cantants i 300 instrumentalistes). Ja l’anunci de la seva presentació havia resultat un gran esdeveniment, si tenim en compte que el Palais de l’Industrie s’havia remodelat perquè tingués un escenari gegantí i 22.000 espectadors. L’obra mostrava França com la nova república de Roma. Cap al final, sortia una dona amb els cabells llargs, vestida de negre i amb cadenes, que caminava per l’escenari; aleshores apareixia l’encarnació femenina de la República, i la dona de negre trencava les cadenes i sota la roba negra duia els colors de França. Per fer-ho curt, aquesta figura representava la República universal a qui la República francesa li havia donat la llibertat. Tota l’obra tenia un to molt èpic.

L’Ode triomphale va tenir en el seu moment un enorme èxit, malgrat que a algunes persones els va semblar que tenia massa elements de República radical. I, ateses certes característiques de l’obra i d’algunes altres de la mateixa compositora, a partir de llavors Augusta Holmès va ser considerada una compositora d’obres amb significat polític.

No és fàcil trobar material sobre Augusta Holmès, sobretot digitalitzat, ni les seves composicions al Youtube. De l’Ode triomphale només he trobat un vídeo molt dolent, per tant us en penjo un d’una altra obra seva, una oda simfònica.

Publicat dins de Més enllà del somni, Música | Etiquetat com a , , | 18 comentaris

L’ajuda i unes urpes

Quan enmig de la nit s’obre el forat negre a la paret del davant, quan estic temptada a deixar-me xuclar i acabar amb l’angoixa, tanco els ulls i dic: “ajudeu-me!”. Sempre vénen.

Me’n podria refiar encara que em trobés al mig del Pacífic envoltada de taurons. O empresonada en una ceŀla profunda o agonitzant soterrada després un terratremol. Sempre vindrien, immediatament de sentir que els crido. No podrien treure’m ni de les aigües ni de la presó, tampoc no podrien guarir-me sota les runes, però em farien sentir millor, com fan sempre.

Els estimo, i són tan importants a la meva vida! Quan vénen a mitjanit, els hi explico què em passa i de seguida m’agafen les mans, em diuen coses per calmar-me. En Groc em mira amb tendresa. Però jo no els puc animar, tot i ser ben conscient que es troben enlaire, que fa 10 mesos que són ficats en els dos últims llibres en algun racó de l’editorial, que el final de les seves històries no arriben als lectors que les van començar. I em desespero i es torna a obrir el forat negre, però ells s’hi posen al davant, i ens mirem, intensament. Sento les seves mirades càlides fins el fons de l’ànima. I a la fi tanco els ulls i m’adormo una estona.

Com que fa molt que no us dic res de la saga de la Interferència, i necessito fer alguna cosa per als meus personatges, us copio els dos primers capítols (molt curtets) del llibre 3, Les urpes del drac.

Foscor

No podia veure res.

Hi havia una absència de tot, tret d’ella que avançava a les fosques dins d’aquell no-res, perquè ni sons no hi havia: cap veu o la fressa d’unes fulles, d’uns insectes, de l’aire; ni les seves passes no sentia. Entretancà els ulls i va forçar la vista. Res.

Va continuar endavant.

Dins la negror va percebre que la foscor era ara emboirada, perquè les tenebres semblaven moure’s lentament com si fossin dins d’un núvol. Però era una impressió, més que no pas una certesa, l’única sensació que havia advertit d’ençà que era dins d’aquell allunyament de la llum i del so.

No es va aturar fins que de sobte va sentir una ràfega de vent. Es va dissipar aquella obscuritat tan densa i davant d’ella es manifestà l’entrada d’una cova. Però tot era tèrbol entre les penombres de la nit. I la boira s’espessia, al seu voltant i a la boca de la cova. Era impossible ni tan sols endevinar que amagava aquella gran obertura desdibuixada que ella encarava.

            L’Anna obrí els ulls de cop, amb la sensació que unes grosses urpes l’havien esgarrapat. Però era al seu llit i es tornà a adormir tranquiŀla.

El setè mirall

Dalt de la torre del Castell de Rocdur, els potians que serveixen el Senyor li han deixat una copa de vi. Quan surten, el Senyor veu el savi més vell a fora i el fa entrar.

            L’home, capcot, es fica a la sala, tanca la porta i s’agenolla davant la taula.

          ―Què m’has de dir? ―pregunta el Senyor mentre aferra la copa amb unes mans d’ungles garfiüdes, unes veritables urpes.

            ―Es tracta dels miralls.

            ―Ah! Ja els heu enganxat o el que sigui que feu?

            ―No, Senyor, però…

            ―No tinc més paciència, tots plegats em sou innecessaris!

            ―Però, Senyor, tinc bones notícies.

            ―De què?

            ―Hi ha un altre mirall.

            ―Eh? ―el Senyor deixa la copa de vi a la taula―. On?

           ―Ah, veureu, n’hi ha un altre però no sabem on és. Senyor, escolteu-me, si us plau.

            ―Escolto.

            ―Doncs vet aquí que érem al soterrani, tot buscant estris per refer els miralls…

              ―Al gra, gamarús!

           ―Hem trobat un manuscrit, escrit en la llengua antiga, que fa referència als miralls i diu que n’hi ha set, no només els sis que teníem ―el savi treu el manuscrit de dins la túnica―. Tradueixo: Alarús, torbat pel poder que tenien els set miralls, els amagà al Castell perquè ningú mai no pogués emprar-los. Encomanà als seus homes de confiança posar sis miralls en una cambra entaforada al soterrani, tancats sota clau. El setè mirall, el més poderós, un mirall capaç de transportar a un altre lloc qui el travessés, ell mateix s’encarregà d’ocultar-lo. Tal havent fet, s’oblidà dels miralls per sempre més. I el gran Alarús governà amb saviesa fins a la fi de la seva llarga vida. Com prou bé sabeu, Senyor, vàrem trobar els sis miralls en una cambra del soterrani, per tant deu ser veritat que n’hi ha un altre.

            El Senyor s’aixeca. Es gira d’esquena al savi i mira per la finestra la Vila de Rocdur que s’amara de sol tardorenc. Encara d’esquena, diu:

             —Què saps d’Alarús?

           —El que en diuen els manuscrits antics. No creia que hagués existit, però ara, després de trobar aquest escrit referent als miralls…

            El Senyor fa mitja volta, els ulls vermells encesos fiten el savi que acota el cap.

              —Mai no ha existit, Alarús —i afegeix pujant la veu—: Entesos?

              —Sí, Senyor.

              —Pel que fa a al setè mirall, és imperatiu trobar-lo.

           —Sens dubte, Senyor. Segons sembla ens podrà permetre anar fins als nostres enemics; fins a l’Arnom o fins a qui vulgueu.

             —Fins a les nenes del món desconegut?

             —Probablement.

       ―Cremeu el manuscrit. Regireu-ho tot, enderroqueu els murs, però trobeu el mirall!

Publicat dins de Interferència (saga), Les urpes del drac | Etiquetat com a , | 13 comentaris

Comença l’estiu

I com que continuo amb un cansament impressionant (segons l’especialista és normal que el tingui), faré una entrada curteta i us enllaçaré una altra cosa.

Us desitjo un bon Sant Joan i, sisplau, a la revetlla no us passeu amb el soroll —és espantós per les bèsties i també per molta gent (infants, malalts, vells…).

A sota teniu un enllaç a la revista Descriu. Acabo de publicar-hi un escrit que alguns de vosaltres vàreu llegir aquí, al blog, l’any 2015. Si no l’havíeu llegit espero que us agradi (va tenir molt d’èxit en el seu moment).

Article a Descriu

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a | 10 comentaris

Habitatges

Em dol constatar que hi ha qui creu fermament que no tothom té dret a certes coses. Ho comprovo cada any a les classes i ho he llegit en comentaris a la xarxa. Deu tenir a veure amb la tradició judeocristiana, amb allò de ser expulsat del Paradís i les conseqüències, una tradició que ha adoptat molta gent, tingui la religió que tingui, o no en tingui cap.

A la majoria de països occidentals, em sembla que quasi tothom està d’acord amb tenir educació i sanitat públiques i de franc —malgrat que no tothom vol que no n’hi hagi també de privada—, però a partir d’aquí no és tot tan clar. Només cal veure com, per exemple, molta gent es posa les mans al cap quan ens referim a tenir renda bàsica. Doncs el mateix passa si diem que tothom té dret a un habitatge decent (vull recalcar “decent”). A les meves classes de llengua, quan practiquem amb conversa, moltes vegades trec el tema de l’habitatge universal (i decent) per a tothom. I per bé que molts estudiants hi estan d’acord, també molts d’altres ho rebutgen adduint que si es vol tenir un habitatge com cal s’ha de treballar per aconseguir-lo. Estic segura que, pel que fa a aquest tema, el motiu per rebutjar l’habitatge universal és el mateix a tot arreu, no és exclusiu de les meves classes.

I em fa treure foc pels queixals!

Edifici prefabricat

Tothom té dret a un sostre, a un habitatge apropiat a les característiques del lloc on es troba —no es el mateix tenir-lo al Brasil que a Laponia—, a un habitatge ben fet, net i còmode. A més cal que l’habitatge tingui els elements adequats de cara al medi ambient, com ara panels solars o un hort vertical, per posar dos exemples. Que no em vinguin que per tenir un piset o l’equivalent, ben fet però senzill, o treballes o et fots. Naturalment, es refereixen a treball remunerat, i el que s’hauria d’emfatitzar és de contribuir a la societat. Perquè una persona que treballa 8 hores al dia per a un sou, no fa més per a la societat que la persona que escriu bons poemes, o la que fa feina de voluntària en un hospital, o la que es preocupa pel barri i ajuda els veïns necessitats, a tall d’exemple. I a qui no pot, o fins i tot a qui no vol contribuir, tampoc no se li pot negar un habitatge. Qui te la potestat per decidir que algú no té dret a un sostre? Ningú.

Edifici prefabricat

I sempre hi ha qui diu que això costaria una enormitat i que no és assumible. Doncs no és així, senyors i senyores. De primer, he de dir que si penso sobre les fortunes de molta gent, que semblen provenir d’haver escurat la cova d’Alí Babà (allò de dos avions privats, cinc mansions, una illa), no vull ni sentir parlar sobre que l’habitatge per a tothom seria car. Tanmateix, no és veritat que no seria assumible. La construcció de cases i edificis està molt avançada. He llegit prou sobre el tema durant els últims anys per saber que el cost pot ser molt més reduït del que pensa molta gent. Es poden fer edificis prefabricats, súper soferts i adequats, per un cost molt baix. I posar tot l’edifici junt in situ és qüestió de dies. Fins i tot s’estan fent peces en impressores 3D! Avui en dia és molt fàcil, i gens car, donar casa a tothom. Que es vulgui fer, és una altra història —ja sabeu, interessos.

Publicat dins de Una mica de tot | Etiquetat com a | 16 comentaris

La Terra és de tots

Avui no anava a publicar res. Estic passant per un problema laboral (i el de la salut que ja sabeu) i, a més, l’ordinador diu prou —fa dies que fa un soroll fort d’helicòpter i se’m tanca després d’una estona, però ara ni s’engegava; ho he aconseguit però intueixo que se’m tancarà per sempre més en qualsevol moment. Tanmateix, he decidit publicar sobre un tema del qual ja tenia la recerca i una traducció fetes. Confio que l’ordinador aguanti.

Fotografia per Fabian Brennecke

Un dia, al twitter, vaig llegir un fil d’algú a qui segueixo i que em va agradar molt. El fil tractava d’una cançó del cantautor sirià Yousef Kekhia. Per si no el coneixeu, només dir-vos que va fugir de la guerra i de Síria l’any 2013, que s’establí a Istambul on va estudiar a la universitat, i que d’allí anà a Berlin on viu actualment

Les cançons de Yousef Kekhia són en àrab, i la música, electrònica, traspua malenconia. Jo les trobo molt boniques, sobretot la que hi havia al fil de twitter i que s’intitula “Hal Ard Lamin?” (Qui posseeix aquesta terra?). Us poso un vídeo amb la cançó que està subtitulada en anglès, però com que no tothom en sap us l’he traduït al català. També us enllaço un altre vídeo on Yousef Kekhia parla d’ell i de les seves cançons (en anglès):

Monòleg – Yousef Kekhia 

A mi la cançó “Hal Ard Lamin?” em va robar el cor i l’he escoltat moltes vegades. Espero que a vosaltres us agradi.

Traducció al català de “Hal Ard Lamin?” / “Qui posseeix aquesta terra?”:

Pregunta’t
Sobre el concepte de fronteres
Trenca la teva presó
Qui va escriure aquestes ordres?
Aixeca el cap
No ets un refugiat dels oceans
Erra per on vulguis
Perquè aquesta terra no té fronteres.
Qui posseeix aquesta terra?
Qui posseeix aquesta terra?
Qui posseeix aquesta terra?
Qui posseeix aquesta terra?
Fugir de la mort
Polítiques de migració
I aquest paper anomenat passaport
T’empresoneran.
Són reals, totes aquestes fronteres?
Totes aquestes divisions
Per avivar els focs de la guerra
I fer-nos viure com si fóssim (ja) morts.
Qui posseeix aquesta terra?
Qui posseeix aquesta terra?
Qui posseeix aquesta terra?
Qui posseeix aquesta terra?
Qui posseeix aquesta terra?
Qui posseeix aquesta terra?
Qui posseeix aquesta terra?
Qui posseeix aquesta terra?
Pots imposar passaports
Pots construir fronteres
Pots enviar soldats
No em faràs desistir.
Pots fer la tanca més alta
Pots amagar rostres
Pots rentar el cervell de les masses
No m’aturaràs.
Qui posseeix aquesta terra? (Aquesta terra és meva)
Qui posseeix aquesta terra? (Aquesta terra és teva)
Qui posseeix aquesta terra? (Aquesta terra és d’ella)
Qui posseeix aquesta terra? (Aquesta terra és nostra)
Aquesta terra és meva.

Publicat dins de Música | Etiquetat com a , | 12 comentaris