El 23 d’abril és, des de 2019 i segons les Nacions Unides, el dia internacional de la llengua espanyola. Ja feia anys que el dia de Sant Jordi jo treia foc pels queixals, perquè abans de ser oficial per les Nacions Unides, ja se celebrava, però l’ajuntament de Toronto l’ha fet oficial també a la ciutat. Moltes vegades havia protestat que aquí ningú, tret de 4 gats catalans i els meus estudiants de cultura catalana, sabia què se celebra a Catalunya el Dia de Sant Jordi. Cada any comprava un llibre aquest dia, feia la meva xerradeta explicativa a la llibreria on anava (no en sabien res, de Sant Jordi) i, d’alguna manera, ho celebrava, però em posava de mal humor tota la propaganda a les universitats, i en el món hispànic de la ciutat, sobre el dia internacional de la llengua espanyola. Aquí, el nostre Sant Jordi ja no era el desconegut de sempre sinó que havia estat eliminat abans de néixer. I vet aquí que ara, gràcies a la informació donada per Espanya, l’ajuntament de Toronto es creu que aquest dia de l’espanyol és un dia molt important que fa segles que existeix, i el fot oficial. Estic botant, de debò. Tants anys fent a Toronto tot el que he pogut per Catalunya i… Grrr!
Molt frustrada. Sobretot quan encara no he aconseguit mai de mai vendre un sol llibre meu per Sant Jordi, tot i haver-ho demanat a la xarxa gairebé de genolls (i odio, odio, odio demanar coses), malgrat no vendre ni un maleït llibre cap dia de l’any des de temps immemorial. Castigada per no ser a Catalunya, per tenir massa feina sempre i mala salut i no poder escriure un llibre, o més, cada any (ara, per primera vegada a la història, es veu que la literatura caduca; si no acaba de sortir el llibre ja no és bo).
Escric en català. Ho torno a dir: escric en català. No pot ser que no s’ajudi als autors que escriuen en català, gens als qui vivim a l’estranger. No tinc manera de ser a Catalunya. Els meus llibres no es venen, malgrat tots tenir bones ressenyes. Podria alguna bona ànima comprar-ne un aquest Sant Jordi? Sé que la majoria de lectors d’aquest blog ja els teniu i els heu llegit, però potser algú nou o algun lector que no comenta i no sé qui és, o potser per regalar a algú altre? Són llibres juvenils però han agradat a lectors de totes les edats. No els trobareu a cap llibreria, perquè a les llibreries no tenen llibres que es van publicar fa anys, però es poden comprar fàcilment online a les editorials, i és important que sigui a les editorials (és la manera més senzilla i ràpida d’aconseguir-los, si més no els meus). Per si passa per aquí una bona ànima, us els enllaço a sota (falta una noveŀla perquè l’editorial que la publicava va tancar).
Més enllà del somni.
Perduts a l’altre món (continuació de Més enllà del somni).
Històries d’hivern.
I a sota teniu la meva molt personal història de Sant Jordi i el drac, la qual, com sabeu els que heu llegit Més enllà del somni, és a la primera part d’aquesta noveŀla. Ja us la vaig copiar un altre Sant Jordi fa uns 3 o 4 anys, per tant la poso per a qui no l’hagi llegit abans.
Aquest episodi a Més enllà del somni agafa més de 30 pàgines, per tant us el resumiré, sense fer gaire spoilers, i us en copiaré alguns fragments (color blau).
Un dels personatges principals de la saga de la Interferència es diu Tam, té 11 anys (a la primera noveŀla) i és fill d’immigrants que van anar-se’n de l’empobrit país de Pot al país dictatorial de Rocdur, on han acabat esdevenint no gaire més que esclaus. Una de les característiques més notories d’en Tam és el seu gran talent per contar històries, i moltes vegades n’explica al Cap de l’exèrcit de Rocdur (les raons d’això les podeu llegir a la noveŀla).
L’episodi comença amb en Tam que explica un història molt antiga de Pot (d’on ve la seva família). És a la casa del Cap de l’exèrcit rocdurià, i amb el Cap hi ha també la seva filla Tariana. En Tam conta els orígens dels potians a les selves de Pot, com han d’anar al desert per fugir d’un drac verd (o ‘animalot’, per capricis del Cap) que se’ls menjava, com s’instaŀlen en unes muntanyetes amb coves on hi ha una font, com cacen serps grogues molt grosses per menjar, i com de tant en tant van fins a la selva a proveirse de peixos i més aigua. En aquestes incursions, de vegades el drac verd es menja algú.
Un dia el drac es menja el pare de la Nana, una noia molt llesta que dibuixa la història de Pot a la paret d’una cova, i a més canta molt bé. I ens explica en Tam:
—La Nana estava molt trista amb la mort del seu pare, i aquella nit va caminar pel desert cap a la selva i va asseure’s a terra prop d’on començaven els arbres. Allí, la Nana va alçar els ulls al cel i es va posar a cantar una cançó molt trista —en Tam beu un glop d’aigua—. Jo no sé cantar com la Nana però la cançó feia així:
T’he esperat, pare, dalt les muntanyes mirant molt lluny
on el verd esclata i l’aigua fa pampallugues de llum.
T’he esperat sota la forta calor que baixa del sol
fins que les primeres ombres m’han parlat d’un incert retorn.
I ara és de nit, i ploro al desert la tristor per la teva partença.
—Després de cantar la cançó, la Nana va caminar fins gairebé la selva i va dir: “Adéu pare”. I ja se n’anava cap a les muntanyes quan una veu poderosa va dir: “Qui ets, dona jove?”. La Nana va sentir un calfred a l’esquena però es va girar cap a la selva on es veia una forma molt grossa amb tot de dents que resplandien en la foscor. “Em dic Nana”, digué ella amb claredat, mentre aguantava el tremolor que l’envaïa. “Cantes molt bé, Nana. Per què no cantes per a mi?”, va dir l’animalot, ja que era l’animalot qui li parlava. La Nana va sentir un gran odi cap a aquell monstre que s’havia menjat el seu pare i ara li demanava que li cantés, de manera que sense dir res més la Nana va tornar cap a les muntanyes, i mentre caminava allunyant-se de la selva sentia la veu forta de l’animalot que deia: “Torna, Nana, canta per a mi. No et menjaré, només vull que em cantis”.
—Quines penques aquest animalot —fa el Cap—. A més a més de menjar-se-li el pare, volia que li cantés. No ho va fer pas mai, oi?
—Bé, ara us explicaré el que va passar —diu en Tam, i el Cap torna a aclucar els ulls. . .
—. . . La Nana no cantava ni tampoc no dibuixava. La seva mare i la seva germaneta, que també sentien una gran pena, s’entristien més encara en veure la Nana tan apagada. L’únic que feia la Nana ara era anar-se’n per les muntanyes a donar cops amb pedres, així tot el dia, una contra l’altra, pam, pam, pam.
La història continua amb la Nana polint la pedra, mentre diu: “L’haig de fer més punxeguda”. A la fi la Nana comunica a tothom que se’n va a la selva a cantar-li al drac verd, així no tornarà a menjar-se ningú.
—. . . I aquella mateixa nit, sota un cel ple d’estels, la Nana va caminar pel desert cap a la selva, acompanyada de tots els potians. . . . En arribar als arbres, va alçar la veu: ‘Sóc la Nana i vinc a cantar-te!’ Es va sentir un cop violent a l’aigua i la forma enorme de l’animalot aparegué entre els arbres. ‘Vine aquí, Nana’, digué una veu forta que venia d’una boca plena de dents, i la Nana s’endinsà en la foscor de la selva i no se la va veure més.”
—No se la va menjar, oi? —vol saber la Tariana.
—Bé, els potians van romandre allí, a frec de la selva, una bona estona, escoltant la bonica veu de la Nana, i després van tornar a les muntanyes. . . . Van passar els dies i la Nana seguia a la selva amb l’animalot. Tot just trencava l’alba l’animalot es despertava a la llacuna donant cops de cua i cantussejant i, tot seguit, es capbussava. La Nana, que s’havia despertat amb l’enrenou i l’esquitxotejada d’aigua, s’agenollava a la vora mirant dins l’aigua d’on emergia allà mateix on era ella el gros cap de l’animalot amb un somriure sinistre tot ple de dents. “Canta, Nana”, li deia, i ella li responia: “Primer he de menjar o no tindré veu per cantar”, i es posava a menjar fruitetes mentre l’animalot s’impacientava i donava més cops de cua a l’aigua deixant la Nana tota xopa. Quan havia menjat prou, la Nana s’asseia i començava a cantar, i l’animalot es quedava quiet dins l’aigua, escoltant sense moure’s; només se li veia la banya verda dalt del cap, els forats del nas i els ulls negres. Després de molta estona cantant la Nana deia: “He de dormir perquè si no dormo no tindré veu per cantar”, i s’arraulia a dormir. Si l’animalot donava cops de cua a l’aigua la Nana s’enfadava i li cridava: “Estigues quiet, que no em deixes dormir i no tindré veu!”, i l’animalot deixava de donar cops de cua i se n’anava per les llacunes a caçar durant una estona. A vegades l’animalot sortia de l’aigua mentre la Nana dormia i es quedava al seu costat mirant-se-la o jeia també per dormir. Quan es feia fosc la Nana tornava a menjar, a cantar i ja molt entrada la nit tornava a dormir.
—I amb tot això els potians anaven a la selva? —pregunta la Tariana.
—Sí, —contesta en Tam—. Anaven a la selva molt sovint ara, ja que l’animalot no va tornar-se a menjar cap més potià, però no veien mai la Nana perquè, quan els potians s’endinsaven a la selva, l’animalot feia pujar la noia al seu llom i se l’enduia selva endins per les llacunes. I així anava tot fins que va arribar el que els potians anomenem La Diada de la Sang.
—La Diada de la Sang? —fa la Tariana—. Recordo que quan era petita hi havia un dia a l’any en que tots els potians abans d’anar a la feina picaveu de mans i us posaveu garlandes verdes, i la mare deia que celebraveu La Diada de la Sang que era una celebració potiana molt antiga.
—Sí —afegeix el Cap—, i feieu un aldarull insuportable, per això el Castell ho devia prohibir.
—No era un aldarull, pare, recordo que era una celebració molt interessant.
—Si el Castell ho va prohibir és perquè no era res de bo —diu el Cap mig enfadat, incorporant-se a la butaca—. Però vinga, Tam, explica què més va passar.
—Doncs un dia, de bon matí, quan l’animalot va començar amb els seus cops de cua i la cantarella, es va adonar que la Nana ja no dormia i que tampoc no s’estava agenollada a la vora de la llacuna esperant-lo per dir-li que havia de menjar o no tindria veu. La Nana s’estava més enllà de la vora, dreta, les mans als malucs, mirant cap a on era ell. L’animalot va solcar l’aigua fins prop d’on era la noia i li va dir: “Què et passa, Nana bonica? No vols menjar?”. “No tinc gana” va dir ella. “Vols cantar?”. “No, no vull cantar, no vull cantar-te mai més”. L’animalot va donar un cop de cua a l’aigua tot enfadat i va cridar amb una veu forta com un tro: “Has de cantar!”. “Doncs no et cantaré perquè no m’agrades gens”. I ara sí que l’animalot es va enfadar de debò i vinga a donar cops de cua a l’aigua esquitxant-ho tot i fent fugir tots els ocells i els micos, espaordits de l’escandol que feia. I després de molts cops de cua va calmar-se una mica i li va preguntar a la Nana: “I per què no t’agrado?” “Perquè ets dolent. T’has menjat molta gent. No tens cor”. “Sí que en tinc!”, va cridar l’animalot. “No m’ho crec”, va dir ella. “Et dic que sí que en tinc!” I la Nana li va dir: “A veure, vull escoltar-lo”. I l’animalot va sortir de l’aigua i va caminar fins on era la noia.
En Tam s’adona que hi ha molta tensió a l’habitació, fins i tot el Cap té els ulls cansats ben oberts mentre mira en Tam amb expectació. El nen prossegueix.
—La Nana va posar l’orella al costat de la pell gruixuda de l’animalot i va dir: “Veus com no en tens, no sento res”. “Perquè és a sota” digué l’animalot, “t’has de posar a sota”. Però l’animalot, tan gros com era, tenia unes potes ben curtes, de manera que la Nana li va dir: “No em vull posar a sota perquè m’aixafaràs”. Així que l’animalot s’estirà a terra de panxa enlaire, on tenia una pell molt més fina. La Nana s’enfilà sobre la panxa i anà posant l’orella i escoltà fins a trobar el lloc exacte on bategava el cor de l’animalot. I mentre li anava dient “sí que en tens, sí que en tens”, la Nana es treia a poc a poc la pedra llarga i punxeguda que portava amagada sota les corretges de la cuixa. Però quan tenia el braç alçat amb la pedra, l’animalot va aixecar el cap i ho va veure. Els ulls de l’animalot i els ulls de la Nana van restar un instant en una sola mirada, fins que amb una rapidesa sorprenent la Nana va clavar-li la pedra al cor. L’animalot no va tenir temps ni de fer “ui”, i quedà mort.
A l’habitació tots s’han quedat muts. Només se senten els espetecs que fa la llenya a la llar de foc. A la fi, el Cap trenca el silenci aplaudint tot content.
—Vaja, vaja —diu—. Quina noia aquesta Nana. Si tots els potians fossiu així us podríem donar feina a l’exèrcit.
En Tam no diu res de que potser als potians no els agradaria treballar a l’exèrcit i es disposa a acabar la història.
La part que ve després, fins a acabar amb aquest episodi, és majorment sobre la sang del drac, que té el poder de fer sortir una cosa (no és una rosa, no), però haureu de llegir la noveŀla per saber de què és tracta.
Us l’he enllaçat amb un producte que jo faig servir i que també venen als Països Catalans. 
Raffi ha escrit alguns llibres infantils (n’hi ha que són les mateixes cançons). 
També em criden l’atenció els ulls dels rosegadors que semblen tots d’un sol color ja que no es veu l’escleròtica (la part blanca de l’ull). Ara, per ulls rarots el camaleó. Aquest reptil té dels ulls més grossos de tots els animals, però les parpelles estan enganxades i només deixen obert un foradet petit per la pupiŀla; a més, pot moure els ulls independentment l’un de l’altre i cadascun pot girar 360°. I, tot i això, no superen els ulls de l’estomatòpoda, un crustaci tipus llagosta, amb uns ulls que, tal com fan el camaleons, poden moure’s independents l’un de l’altre. Segons els experts, tenen els ulls més increïbles de tots els animals i amb un sistema visual com mai s’havia vist de tant complex.
Les pupiŀles horitzontals les tenen els animals que no són predadors; herbibors que solen ser la presa, com cabres i ovelles o antilops, per exemple. Les pupiŀles com rectangles horitzontals, a més de tenir els ulls situats molt laterals, els permeten veure si s’acosta un predador encara que es trobin amb el cap avall mentre mengen herba o beuen d’un riu.,_Parque_natural_de_la_Arr%C3%A1bida,_Portugal,_2020-07-21,_DD_62.jpg)
Shaudin Melgar-Foraster 