Dues vides

DUES VIDES

A la nena no li agradava la seva família. El pare, quan s’enfadava, feia uns brams que esporuguien; la mare només es preocupava del seu aspecte físic; la germana era dormilega i egoista; l’oncle, ai, vet aquí un autèntic maldestre; i el cosí, si fa no fa, no era més que un lladregot. També tenia uns quants grapats de parents, però tots plegats eren bons per a no res. Ara bé: tothom tenia poders. Tothom menys la nena. L’única cosa especial que semblava posseir, segons li va dir un dia la mare mentre s’admirava les mans, era tenir dues vides, però la nena mai no en va treure l’aigua clara. Tanmateix, sí tenia clar que a ella li tocava fer net després de les barrabassades dels altres. No li feien fer, no, però la nena se sentia angoixada si no hi posava remei i, a més, així tenia alguna cosa per entretenir-se perquè s’avorria d’allò més. La casa on vivia amb tota la família era molt gran i molt bonica, un veritable palau; d’altra banda, li mancava caliu i la nena no sabia que fer-hi. S’estimava més fer tombs pel jardí que s’estenia enllà i enllà envoltant la casa. Era una meravella aquell jardí: gespa verda tot l’any, arbres curulls de fruites, bosquets encisadors, riuets i estanys d’aigües transparents i delicioses. Tanmateix, fins i tot el jardí l’avorria; a més de saber-se’l de memòria, anés on anés sempre es trobava amb parents que tocaven l’arpa o es gronxaven en gronxadors d’or o feien saltirons amunt i avall com la colla de dròpols que eren.

La nena encara era un nap-buf, però feia més feina que un obrer explotat del món que hi havia allà a baix. Qui li donava més feina potser era l’oncle, tot i que ella li perdonava una mica més que als altres. Era un veritable desatre, l’oncle, però tenia bones intencions. No feia gaire el va haver de convèncer que poses bé la muntanya del món d’allà a baix i acompanyar-lo per assegurar-se que ho feia com cal. Cap per avall l’havia posada el molt enze: el cim, tot primet, tocant a terra, i la falda allí a dalt que feia basarda; un vent fort i, pataplaf, la muntanya cauria i les roques anirien a parar als poblets que hi havia més enllà esclafant les cases. Sempre era així amb l’oncle: bones intencions i després, voilà, un bunyol. Com en aquell cas que havia volgut que els poblets d’aquella plana tòrrida tinguessin una mica d’ombra amb la muntanya, però vet aquí el resultat. Per no parlar de l’ensurt que l’oncle va donar a la gent de la plana en fotre’ls la muntanya. El molt totxo de l’oncle va posar la muntanya en ple dia, davant de tothom. Per tant, l’ensurt més gros no va ser veure el nyap de muntanya, sinó veure l’oncle. Però ell com un babau somreia i tot, ben feliç, ensenyant aquelles dentases com una serralada mentre mirava ara els uns ara els altres amb el seu ull immens al mig del front.

L’oncle li donava molta feina a la nena, però déu n’hi do els altres. No feien tants disbarats com l’oncle, però mai no els arreglaven. Li tocava a la nena posar-hi remei tota sola. Com ella no tenia la força de l’oncle ni cap dels poders de tots plegats, havia de cercar dins del cap per trobar la manera. Quan encara no feia ni un dia que l’oncle posà bé la muntanya, la nena va haver de solucionar l’estropell que havia causat la mare. La mare estava de bona lluna i li va venir un rampell: aniria al món d’allà a baix i allisaria les arrugues de la primera dona que trobés. S’endugué la nena amb ella i la primera dona que varen veure fou una velleta que prenia el sol al seu jardí; una velleta que mai res no havia demanat sobre les arrugues sinó que algú li fes marxar la maleïda artritis! Després de l’encontre amb la mare, la velleta es va trobar amb la pell llisa com una criatura però tota ella encongida i recargolada com abans. La pobra velleta se sentia una cosa rara i més desesperada que mai. La nena li va dir a la mare que ho arreglés, però ca, la mare només volia anar a casa a que la pentinessin una munió de parentes gairebé tan boniques com ella, i la velleta a pastar fang.

La nena no sabia com posar-hi remei. Com ella no tenia poders ni per anar tota sola al món d’allà a baix, va decidir que li calien la catifa i la llàntia que el cosí havia pispat a un parent. Després de molt estira i arronsa, el cosí va accedir a deixar-li la catifa amb la condició que li portés una cosa anomenada Nintendo i la gallina dels ous d’or. Si li duia, li deixaria també la llàntia. La pobra nena va tenir una feinada amb tot plegat. Anar al món d’allà a baix volant amb la catifa va ser bufar i fer ampolles, però no cal dir que trobar la gallina dels ous d’or fou molt i molt costerut, i encara bo que la trobà. Amb un ou d’or que la gallina posà a la catifa, la nena va poder obtenir el Nintendo i deixar l’home que li va vendre més content que un gínjol, allí en aquella botigueta tota plena d’aparells electrònics. El cosí, embadocat amb el Nintendo, no feu cas de la gallina (una gallina ben antipàtica, tot s’ha de dir) i assenyalà a la nena on era la llàntia.

La nena tenia gana i volia acabar d’una vegada, així que tornem-hi, cap al món d’allà a baix amb la catifa. Anà fins al jardí de la velleta, ara sense arrugues, que era en un racó del jardí. Bo, la dona no semblava esverada de veure-la arribar amb la catifa. La nena agafà la llàntia i, apa, a fregar-la bé fins que va aparèixer el geni a qui digué que li retornés les arrugues a la velleta, i el geni així ho va fer. La nena havia decidit que, ja que hi era, li demanaria al geni que li fes marxar l’artritis també, però el geni, morrut, digué que un sol do i es ficà a la llàntia com un coet. La nena, mentre pensava que el geni era ben desagradable, altre cop fregà bé la llàntia. El geni tornà a aparèixer i, tot tibat, s’adreçà a la nena com si no l’hagués vista mai. Realment era insuportable, aquell geni. A la fi la nena se n’anà a casa afamada però contenta. Havia deixat la velleta feliç d’haver retrobat les seves arrugues i fent plans per apuntar-se a un gimnàs.

A casa seva tothom era entaulat i tothom estava de mal humor. Ningú s’adonà de la seva arribada —mai ningú semblava adonar-se ni de la seva presència—. La nena de seguida va veure què passava: la germana s’havia llevat molt tard i ara volia esmorzar i dinar alhora i, com que tenia tenia molta gana, feia estralls al dinar familiar. Allargant els seus quatre braços la germana feia despareixer el menjar de la taula a gran velocitat, fins i tot el menjar dels plats dels altres. Ara bé: quan prengué la cuixa de xai rostit del plat del pare, ell va fer un bram que llançà tothom de les cadires, menys l’oncle que va haver de tancar l’ull, però, atesa la ventolada que li venia de cara.

            —M’has escabellat tota! —es queixà la mare.
            —Tu i el teu cabell! —cridà el pare—. Més valdria que t’ocupessis d’educar la teva filla! (La germana, és clar, perquè de la nena ningú no se n’ocupava).

S’esdevení una baralla general. La nena agafà unes pomes que havien rodolat per terra i se n’anà al jardí tota capficada. Què devia haver passat amb el bram del pare? De segur que al món d’allà a baix tenien un huracà. Però no es veia capaç de solucionar-ho, estava molt fatigada.

Volia ser lluny de la seva família, així que camina caminaràs anà fins a l’abisme on s’acabava el jardí de meravella. Molt i molt avall hi havia el món d’allà a baix. La nena va mirar avall amb un sospir. Com li hauria agradat ser una nena normal com totes les que havia observat al món d’allà a baix quan hi anava amb algú de la seva família. I la seva iŀlusió més gran era poder ser com aquelles nenes que de bon matí anaven a l’escola on aprenien un munt de coses. Res es podia comparar a aquell desig tan fort. Tanmateix, el seu destí era romandre allí a dalt i resoldre els embulls que creava la família. Se li negaren els ulls de llàgrimes. S’abocà cap a l’abisme tot fregant-se els ulls per veure-hi bé, però com que estava tan cansada vet aquí que tingué un rodament de cap i s’adonà que queia avall, avall, avall, fins que es va fer una truita en aquell món d’allà a baix.

La nena obrí els ulls i  no va veure res. No sabia on era, però sí recordava com havia caigut avall per l’abisme. Sens dubte havia aterrat al món d’allà a baix i havia quedat ben esclafada. Va treure les mans –semblava estar embolicada amb un llençol–, palpà al seu voltant i notà fusta, com si fos ficada dins d’una caixa. Es palpà la cara i passà les mans per sota el llençol: no tenia res trencat i res no li feia mal. Tampoc no era morta, n’estava segura. Només podia ser que s’havia mort una de les dues vides que tenia. I això era una bona notícia: era una nena normal! No podia esperar ni un moment més per anar a l’escola, així que provà de sortir d’allí. La part de dalt de fusta cedí i s’obrí la caixa. La nena va sortir-ne, s’incorporà i mirà al seu voltant: era en una mena de saleta, amb altres caixes, totes allargades, i amb una porta oberta per on entrava un feix lluminós. Es posà bé aquella mena de llençol, arromagant-lo per poder caminar, i sortí d’allí a un dia assolellat.

Es sobresaltà en mirar el sol i adonar-se que era avançat el matí. Faria tard a l’escola! Va veure un camí, entre parets amb tot de nínxols, que baixava cap a un jardí amb estatues i lloses de marbre, i més enllà una porta de sortida. Molt a prop de la nena, uns homes la miraven amb els ulls esbatanats. Els anava a preguntar l’hora quan, tot d’un plegat, un dels homes cridà: “És la nena morta!” Tots es posaren les mans al cap i, amb veritable pànic, van girar cua i es llançaren, cames-ajudeu-me, camí avall. La nena els anà al darrere. Algunes persones que passejaven pel jardí es quedaren clavades on eren en veure arribar una colla d’homes que corrien cap a la sortida amb els braços alçats i clamaven: “Un zombie! Un zombie!” I al darrere corria, com un espiritat i amb la mortalla arromangada, un nap-buf de cadàver que cridava: “Quina hora és? Faig tard a l’escola! Faig tard a l’escola!”. Tots plegats sortiren rabent al carrer. Els homes s’escamparen en totes direccions i la nena passà la calçada. De poc si un cotxe no li pren la vida que li quedava, però frenà en sec. Qui conduia era la velleta, amb arrugues i sense artritis, que li obrí una porta del cotxe.

Ara la nena viu amb la velleta i gairebé s’ha oblidat de la seva família d’inútils. Ara només s’ha de preocupar d’anar a l’escola i aprendre moltes coses, de jugar amb els altres nens i nenes, de llegir i imaginar, d’estimar la velleta i sentir-se estimada per ella. Ara la nena és molt feliç i no vol retornar mai més al paradís avorrit d’allà a dalt.

25 respostes a Dues vides

  1. JOSEP MENORQUI ha dit:

    Estimada Shaudin, estic extasiat d’aquest fantàstic relat que potser es infantil, però a mi que ja tinc 45 estius m’ha deixat ben aturat i transportat al món extraordinari de aquesta nineta.
    Gracies per aquest regal i aprofito per desitjar-te que poguis gaudir d’unes festes nadalenques i entrada d’any nou plena de felicitat i amor dels que t’envolten.

  2. Emili Gil ha dit:

    Eeeeeeeiiiiii, molt bééééeéé, m’ha agradat força!!!! És un bonic conte de nadal, moltes gràcies per aquest regal!!!!! Bon danal i bon cap d’any, Shaudin!!!!

  3. mercè trias ha dit:

    Imaginaciò al poder… aquesta ets tù, Ha sigut un plaër llergir.
    Per mi el 25 no es el meu dia preferit.. però el començament d’any ja m’agrada més… aixì que BON 2013 amb totes les conseqüencies que ens portrà
    I ja saps…
    els Reis…. a dormir d’hora i aixecarse aviadet.. sempre deixan alguna cosa en el balconet.
    Una abraçada.

  4. Jordi Canals ha dit:

    M’ha agradat molt, Et felicito per la facilitat que tens en escriure donat el poc temps que dius que has esmerçat en fer-ho. Un conte bonic –que si que es de Nadal-. Moltes, moltes gràcies Shaudin. Espero que aquests dies et trobis força bé i puguis gaudir d’aquestes festes amb tota la teva família. Bon Nadal i un millor 2013. Molts petons i una forta abraçada des de Barcelona on aquests dies tenim una temperatura quasi de primavera a tot Catalunya, una Catalunya que camina cap a la independència amb pas ben ferm gràcies a l’entesa entre CIU i ERC.

  5. Anna Maria ha dit:

    hahahaha. Hi passa de tot en aquest relat. Mare de déu del cel! Ciclops, zombies, cirurgia estètica celestial. Ets un cas com un cabàs. He rigut força. Molt bon Nadal, Potatito meva. Hahahaha (encara ric).

  6. jmsalva28b15a ha dit:

    M’ha agradat molt,…molt bon Nadal i un bon any 2013

  7. Juli (Julius de Mataró) ha dit:

    Trobar la felicitat en la normalitat és la lliçó per aprendre de la nena. Deixar a banda el món pintat de color de rosa pels de baix i que en realitat són maldestres, egoistes i narcisistes. Un bon relat Shaudin.

  8. Dolors ha dit:

    Gràcies, Shaudin. M’encanta!
    Amb el teu permís, el proposaré com a lectura als meus nens, segur que els encantarà!
    Una bona abraçada garrotxina i nadalenca!

  9. Moltes gràcies pel conte. M’ho he passat molt bé llegint-lo. I BON NADAL, Shaudin, que el Solstici d’Hivern et sigui propici.

  10. Marta Marly ha dit:

    Gràcies Shaudin per aquest regal. Quina barreja d’ingredients! He disfrutat. Que passis unes molt bones Festes!

  11. Bonic conta de Nadal . Gràcies per aquest obsequi i que per tu també sigui un Bon Nadal plè de “moltes vides” .

  12. Jaume Benavente ha dit:

    M’agradat el teu conte de Nadal, Shaudin!

  13. Us agraeixo moltíssim els vostres comentaris. Són un magnífic regal de Nadal.
    Una abraçada ben forta a tothom i, altre cop: Bon Nadal!
    Shaudin

  14. Lurdes Estruch ha dit:

    que bonic! de vegades és molt més gratificant i enriquidor no aspirar a fer meravelles sinó deixar de la manera més digna possible el que es remena entre mans. un petonàs, Shaudin, i els millors desitjos per al 2013.

  15. Jesús (Xess) ha dit:

    M’ha agradat el que (suposo) és el teu últim conte de l’any.
    Ja tinc ganes de llegir el que facis per celebrar la bona-nova de l’estat propi 😉

  16. Teresa Ugas ha dit:

    Moltes gràcies, Shaudin!!
    L’he llegit ara i ha sigut un regal ben original i amè!! Com diu l’Anna, passa de tot!! I sort que l’has escrit amb poc temps!! Ets genial, quina imaginació!! El llegiré al meu nebot, segur que li encantarà!

    Un petonet molt fort i Bon Nadal!

  17. Lu, Jesús, Teresa,
    Estic molt contenta que us hagi agradat “Dues vides”.
    Us desitjo un 2013 amb molta salut i moltes alegries.
    Petons!

  18. Marta Valls Tomàs ha dit:

    Hola Shaudin i gràcies. Es un encant de conte l’he llegit de cap a cap i m’he quedat meravellada de la teva imaginació… Quina sort que la nena pugui acabar fent la vida que li pertoca…
    Una abraçada molt forta. i els meus millors desitjos perl l’any 2013… Que siguis el mes feliç possible!!!

  19. Tura Nogareda Carrera ha dit:

    No cal dir res més, PRECIÓS, en mayúscules !! Petonàs !! Tura

  20. Marta i Tura,
    Moltíssimes gràcies pel vostres comentaris!!!

  21. M’he divertit molt llegint-lo, i m’ha encantat el personatge: “la nena que no estava per hòsties”… ah, si nasquessin més nenes com la teva! Sort en tenim de tu, que de tant ens envies a redreçar el que és tort…. Gràcies !!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s