L’ARNOM I EL 10 DE JULIOL

Aquests dies em sento frustrada. M’agradaria tant poder ser part de la manifestació del 10 de juliol! Però sóc molt lluny. Fins i tot hi ha un oceà entre vosaltres i el Canadà. I volia escriure alguna cosa al bloc sobre el 10 de juliol, però s’ha escrit tant per arreu que no trobava res més a dir. Així que he decidit aportar un text que, de fet, és una altra cosa, però que m’ha semblat que esqueia. Potser només m’ho sembla a mi –ja m’ho direu.
Els que heu llegit Més enllà del somni sabeu que l’Arnom és el cap dels rebels de Maiera (gairebé tot el poble de Maiera segueix l’Arnom). També sabeu que Maiera era un país independent en el passat, fins que fou envaït pel Senyor de Rocdur el qual considera Maiera part de Rocdur. I els que no heu llegit el llibre ara ja ho sabeu. Tant Maiera com Rocdur són països imaginaris –potser– d’un món paraŀlel. Però tot i que Maiera no és Catalunya, i menys encara la Catalunya del segle XXI, hi podem trobar una certa semblança. Per tant, he decidit copiar, aquí al bloc, un trosset del segon llibre, Perduts a l’altre món.

En el capítol 16 de Perduts a l’altre món l’Arnom s’assabenta que un exèrcit rocdurià ha entrat a les terres de Maiera. L’Arnom es troba a l’antic castell d’Ofort, dalt de les muntanyes. És el capvespre quan l’Arnom va a l’esplanada davant del castell per parlar amb la seva gent, i això és el que els diu:

–Companys –va dir amb la seva veu forta–, un exèrcit rocdurià ha entrat a la nostra terra i fa cap a les contrades de El Mig. La seva incursió vol dir que hi haurà violència contra els maierans, i ho hem d’evitar. Tot mirant al meu voltant us veig, homes defensors de Maiera: pagesos disposats a protegir els nostres conreus, menestrals decidits a preservar les nostres obres, homes lletrats que no voleu la nostra història foragitada a l’oblit per uns rocdurians invasors, descendents de cavallers que anheleu que Maiera torni a ser una terra pròspera. Us veig aquí, homes joves que somieu un futur sense violències; homes no tan joves que voleu arribar a una vellesa amb pau, i homes vells, encara aptes pel combat, que desitgeu una vida digna per als vostres, una vida sense por. I us veig aquí també a vosaltres, dones eixerides i valentes de Maiera, que seguiu el nostre exèrcit per tal de donar-nos ànims, ja que sense el vostre suport no seríem capaços de fer front als rocdurians. Tots nosaltres, doncs, tenim una cosa en comú: tots volem una Maiera lliure d’exèrcits invasors. Que puguem gaudir de la nostra terra, sí, que en puguem gaudir, sense que ens oprimeixi el cor la por de veure uns rocdurians a l’aguait per prendre’ns la vida i tot allò que és nostre. Això és el que tots volem, homes i dones de Maiera: volem ser i volem ser a la nostra terra estimada, una terra ben nostra!

Se sentiren molts crits de “Visca Maiera!” entre la gent de l’esplanada.

–Per tant, benvolguts companys –prosseguí l’Arnom–, us he de demanar que us mobilitzeu un cop més, que em seguiu cap a les terres de El Mig per fer fora l’exèrcit que ens assalta –féu una pausa abans de dir–: Sortirem a trenc d’alba.

Quant a Shaudin Melgar-Foraster

University professor and writer
Aquesta entrada s'ha publicat en Catalunya, Més enllà del somni i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

26 respostes a L’ARNOM I EL 10 DE JULIOL

  1. Jesús (Xess) ha dit:

    Amb el teu permís, ja cridaré jo una mica per tu ;p

  2. Maria ha dit:

    Ens falta un Arnom, als catalans. Fins i tot hi ha hagut un conflicte complicat que ha fet difícil decidir com seria l’encapçalament de la manifestació.

    Al final, pel que sembla, qui ha dirigit la negociació i ha aconseguit un acord transaccional ha estat la Muriel Casals, presidenta d’Òmnium. No sé si del seu treball se’n pot dir lideratge, però potser aquesta és la mena de lideratge que escau en democràcia. No té càrrec polític; però, a Catalunya, els polítics han estat fent un inaguantable paper d’estrassa durant tants anys que la societat civil ha hagut de prendre la ioniciativa fins i tot en àmbits que ells haurien hagut d’assumir. Sort en tenim, de dones com la Muriel Casals.

  3. Maria ha dit:

    Veig que a Maiera, quan està a punt d’arribar una invasió militar, de les dones se n’esperen suport i ànims, que el fragment no concreta en què consisteixen. A la guerra del 36 – 39, al front hi havia milicianes i infermeres, tant catalanes com de les brigades internacionals.

    Al món de “Més enllà del somni”, al primer llibre, hi ha dones amb les responsabilitats polítiques més altes, no solament a Mai, que és una societat matriarcal, sinó al país veritablement democràtic de Fosca. El que no hi ha són dones que lluitin físicament amb un heroisme actiu, com la mare del conte que ens vas explicar al teu escrit precedent.

    A totes les guerres n’hi ha hagut d’haver, d’heroïnes actives, perquè els moviments de tropes i la conducta que s’esperava dels soldats havien de portar per força a situacions com la del teu conte i perquè de mares que s’estimessin així els fills també n’hi havia. Però no surten a cap llibre d’història; els seus actes han quedat silenciats. Joana d’Arc, la francesa, seria l’excepció d’aquesta regla, potser l’única. I encara el que va fer és dirigir un exèrcit, no pas salvar vides, que als historiadors els deu semblar cosa secundària.

    • Ep, Maria. T’has oblidat de la Nana! Encara vols més heroïsme? Si tota sola va salvar el seu poble!
      És ben cert que els llibres d’història no parlen d’heroïs o d’heroïnes que són gent normal. El meu conte “I si cal amb les dents” el vaig escriure en gran part per treure’m el barret davant aquestes persones (homes i dones), dels quals no ens en solem assabentar. I les dones han quedat més marginades encara perquè, com tu dius, les seves accions no solen ser les que interessen als historiadors.

  4. Anna M. ha dit:

    Diverses coses, Shaudin.
    En primer lloc, lamentar profundament que no puguis ser amb nosaltres. No puc saber com et sents, perquè no ho he viscut. Però intento imaginar-m’ho. Hi seràs, però, en esperit i en el nostre pensament. Prometo cridar una mica en el teu nom.
    En segon lloc, gràcies pel text. És superescaient.
    En tercer, sembla que la Maria m’ho ha tret de la boca. No creus que les dones de Maiera es mereixien un paper més representatiu i actiu?
    Una abraçada ben forta, Shaudin.

    • Diverses coses, Anna Maria.
      Abans de res, gràcies per intentar comprendre com em sento. Sí, si et plau, crida una mica en el meu nom. En Jesús (Xess), més avall, també ha dit que ho farà.
      I estic molt contenta que trobis el text súperescaient. Molt contenta.
      Pel que fa a les dones de Maiera, bé, pensa que només has llegit mitja pàgina d’una noveŀla de gairebé 300 pàgines i, com tu precisament ben segur que saps molt bé, no es pot entendre una noveŀla amb només mitja pàgina. I, per cert, a veure quan tens temps de llegir la primera noveŀla!
      Tornant a això de les dónes de Maiera, però, t’he de dir que vaig decidir que no entressin a les batalles. Ja sé que Hollywood ara ens presenta dones guerreres lluitant com els homes, però quan ho veig no ho trobo gens creïble (deixant de banda que els homes també fan coses difícils de creure). No em puc imaginar que una dona pugui donar cops a tort i a dret amb una espasa més grossa que ella. Hi ha d’altres coses que poden fer, però. A la noveŀla (noveŀles) m’estimo més donar rellevància a les dones d’altres maneres, com ara posant-les en alts carrecs de diversos governs (un dels països és un matriarcat) o mostrant el seu coratge (no necessariament en una batalla) o la seva inteŀligència. Per fer-ho curt: et puc assegurar que a les meves noveŀles no hi ha ni dones, ni noies, ni nenes que siguin bledes, i si alguna ho sembla una miqueta a la primera noveŀla, els lectors s’adonaran a les altres noveŀles que, fins i tot aquestes poquetes, de bledes no en tenen res.

  5. Boladevidre ha dit:

    Ja hi ets Shaudin, amb totes i tots nosaltres. Hi som tothom. Arreu dels Països Catalans i de la resta d’Europa hi ha concentracions i mobilitzacions, si bé que més modestes, tan o més importants. Palma, Tolosa, Londres, etc.

    I tant que hi ets Shaudin! un poble ho farà possible, i, per la meva part intentaré penjar imatges per tal que encara t’hi sentis més endins.

    I el teu text és idoni pel moment. Vibrant, emotiu i amb una certa èpica. Com cal davant la gravetat de les circumstàncies.
    Una abraçada que abraça l’atlàntic.

    • Gràcies per totes les teves paraules!!! Espero poder veure ben aviat les imatges que penjaràs al teu bloc. I, noi, això d’una abraçada que abraça l’Atlàntic és una abraçada d’allò més grossa. Moltes, moltes gràcies! Que tinguem sort, company.

  6. Gràcies per aquest regal, Shaudin. El tindré molt present aquest dissabte, mentre seré amb els companys i companyes d'”Horta-Guinardó decideix” en una de les taules que hi ha previst posar al llarg del recorregut de la manifestació per animar el procés de consultes del proper 10 d’abril a Barcelona (la posem a l’alçada del cinema Comèdia, a Gran Via-Passeig de Gràcia). Tant important com aquest dissabte serà l’endemà, i l’altre, i l’altre…

    • De res, Humbert. Em fa molt i molt feliç que t’agradi. Molt bona idea això de posar les taules al llarg del recorregut de la manifestació. Sí, sí, l’endemà i l’altre i l’altre… seran també molt importants, han de ser-ho si volem que tot plegat vagi bé.
      Una abraçada i molta sort!

  7. Maria ha dit:

    Tens raó, Shaudin, no vaig pensar en la Nana. Potser perquè al llibre hi apareix com a personatge d’una llegenda que en Tam havia après de l’àvia. No vaig pensar que les llegendes constitueixen el mitjà de què disposen les cultures àgrafes per perpetuar el coneixement de la història.

    El que ja no tinc tan clar és que a la mare del teu conte precedent no li hagués anat bé, en lloc de disposar només de les dents, tenir una espasa o, almenys, un bon ganivet de carnisser i certa pràctica en utilitzar-lo (jo vaig conèixer una carnissera que comprava els xais vius i se’ls matava ella, per assegurar-se que era gènere amb salut).

    D’altra banda, ja a la guerra de Crimea els anglesos van disposar del cos d’infermeres fundat per miss Florence Nichtingale, gràcies a les quals la taxa de supervivència dels soldats ferits va créixer espectacularment; aquest col·lectiu femení es considera precedent immediat de la Creu Roja. De vegades, sense ser metgesses, feien coses tan bèsties com amputacions sense anestèsia, salvant així la vida de força nois. Com que intervenien al mateix camp de batalla o molt a prop, el grau de perill que corrien no era gaire inferior al dels combatents.

    És ben veritat que les dones de la teva novel·la, de bledes, no en tenen res. Tot això ho he dit, principalment, per mostrar que en la guerra s’acostuma a atribuir tot el protagonisme de l’activitat als homes i que això no és ni “natural” ni tan sols habitual.

    • La història de la Nana és, de fet, més que una llegenda o la gran història mítica del poble potià. Potser en Tam afegeix detalls, o d’altres ho han fet també. Ja se sap que en una història de dos mil anys es van canviant algunes coses, però la Nana va existir i salvà el seu poble, amb molt d’ardit i coratge.
      No sé si li hagués anat bé a la mare del conte tenir alguna mena d’arma, potser sï, però amb la ferida que té poca cosa hauria pogut fer per salvar-se. I a mi m’anava bé que només tingués les dents per salvar la filla. Anava bé per arrodonir més el conte amb “i si cal amb les dents”. També donava més rellevància al fet que no disposa de res més que la determinació i el coratge.
      Ben cert que la Florence Nightingale fou molt important. I les infermeres que eren al front van salvar moltes vides.

  8. Maria ha dit:

    Volia dir “Florence Nightingale”. Disculpeu l’error ortogràfic.

    Ah, i Shaudin, jo també cridaré en nom teu a la manifestació d’aquesta tarda.

  9. vermelldelx ha dit:

    Des del Canadà i des de l’Extrem Sud del País Valencià!

    Jo tampoc hi seré però també he fet una entrada al blog i he votat els teus darrers articles magnífics.

    • Hola!
      Si comptem els que hi érem amb l’esperit ben segur que hem estat molt més d’un milió i mig de persones.
      I vet aquí que jo avui també t’he votat el teu bloc. Ja ho havia fet des de casa, però avui he anat a casa una veïna per aconseguir el seu vot (aviat no em quedarà ningú més) i he aprofitat per votar-te el teu bloc (amb els articles tan bons que hi tens).

  10. Maria ha dit:

    Certament, el teu conte “i si cal, amb les dents” ha de ser tal com tu el vas escriure. Que la mare s’hi trobi desarmada (o només amb les dents) hi és essencial. Això de l’espasa o el ganivet no ho vaig dir com a suposada correcció del relat i em sabria força greu que s’interpretés així. El que volia dir és una altra cosa: que, en la conducta femenina, el recurs a la violència armada pot ser naturalíssim i no tenir res d’increïble.

  11. Grocdefoc ha dit:

    Benvolguda Shaudin, segueixo llegint el teu bloc i continuo trobant semblances entre els teus mons imaginaris i aquest petit país que frisa per tornar a sentir-se lliure de submissions més properes a un passat remot que no pas a una humanitat sabia i lliure. Qui sap si arribarà un dia en que tot el que hauria de ser, serà! Rep una abraçada des d’aquest turó mediterrani.

    • Potser és perquè sóc una persona optimista, però em sembla que no trigarem gaire a ser lliures.
      Celebro que trobis semblances entre nosaltres i l’altre món. Així ho tenia pensat en escriure el llibre, però sense que fos massa igual, només un toc que ho fes identificable.
      Una abraçada des de Toronto fins al turó mediterrani on viu Grocdefoc.

  12. Jordi Bel i Caralt ha dit:

    Així m’agrada Shaudin, que siguis optimista. Jo penso igual que tu i ja ho vas veure el dia 10 de juliol, més de 1.500.000 de persones de totes les edats, pensen igual en aquest sentit de la Independència. Estigues tranquila Shaudin, que jo tot i estan a pocs kilòmetres de Barcelona, tampoc hi vaig poder ser present a la manifestació, perquè hi teniem que anar la dona i jo amb un altre matrimoni amic, però a última hora, la dona del meu amic, no es va trovar massa bé i ens vam quedar tots quatre a casa seva, i ho vam veure tot per la tele. Ara, amb esperit, tots hi érem. Ja fa dies que estic votant tots els teus articles que m’envies. Per cert, encara no he pogut llegir el teu llibre que tinc encomanat fa gairebé un mes a la llibreria Saltamartí de Badalona, ja que encara no l’han rebut. Una abraçada des d’aquí, l’altra banda de
    l’Atlàntic i molt arran del Mediterrani. Adéuuuuu!! Jordi.

    • Hola Jordi,
      Sense optimisme no faríem mai res, oi?
      Gràcies per les votacions, realment necessito els vots. No sé si segueixes la classificació dels blocs que són entre els deu primers de la categoria “Personal”, però si la segueixes ja deus veure que és ben difícil pujar. Cada cop que aconsegueixo una pila de vots, els altres blocs n’aconsegueixen més.
      Em sap greu que triguin tant a tenir el llibre. Recordo que a en Jesús li van tenir en poc temps. Potser a l’estiu van més lents, no ho sé. Ja has reclamat?
      Una abraçada lluny del Mediterrani, ai!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s