“Em dic Aylan i tinc set anys”

I no sap què més escriure perquè ell voldria parlar de la llum.

La mestra es passeja per la classe, una sala amb grans finestres que donen a un exterior atapeït de vegetació per on s’escola la llum de finals de primavera. L’aula està immergida en una lluminositat verdosa, agradable, que embadaleix l’Aylan. Se sent segur, ja fa quatre anys que se’n sent. La mestra s’atura al costat del pupitre del nen.

—Només aixó, has escrit? Vinga, Aylan, afegeix d’altres coses sobre tu.

La dona continua el seu passeig, aturant-se ara en aquest pupitre ara en aquell, mentre els alumnes s’esforcen a escriure la redacció.

“El meu germà es diu Ghàlib i té 9 anys”, afegeix l’Aylan, sense ganes. Com voldria parlar de la llum! Però hauria de parlar de la foscor, perquè de primer tot era llòbrec, negra nit al cel i al mar. “Visc a la ciutat de Vancouver, al Canadà”, escriu amb un esforç per allunyar el pensament de la barca curulla de gent, del fred, de la paüra. Feien basarda les onades que els queien al damunt tota l’estona. I els xiscles de la gent. I l’espant que s’ensenyorí de tothom quan una dona va caure al mar i va desaparèixer; esborronaven els planys del seu home i dels seus fills, però no podien dominar el rumb de la barca. Una esgarrifansa recorre l’esquena de l’Aylan, que comença a tremolar. Han passat quatre anys i no s’ha pogut treure de sobre els tremolors cada cop que recorda aquella nit. S’agafa amb força al pupitre com si es tractés de la barca, com si anés a caure a les aigües que no perdonen. Aixeca el cap, avergonyit que algú, potser, s’hagi fixat en ell, però els altres nens estàn concentrats escrivint i la mestra és més enllà parlant amb un alumne. La llum verdosa apaivaga el moment de terror i l’Aylan retornà a la seva redacció.

“La meva mare és perruquera, com la tieta.” L’Aylan pensa que estima molt la tieta, des que la va veure aquell dia, ara fa quatre anys, esperant-los a l’aeroport, i els va dur a casa seva, una llar calentona i neta, i ell i en Ghàlib van dormir al menjador, mentre a fora se sentia una pluja tranquiŀla, ben tapats amb flassades de coloraines, sense mullar-se gens ni mica; només enyorava l’os de peluix, que havien salvat dels trets i de les bombes en aquella altra fugida abans del mar, però que no s’havia pogut endur a la barca. Pobret, l’osset. Tanmateix s’hauria ofegat. Tot i que els ossos de peluix no s’ofeguen, és clar; la gent sí. Ho sap molt bé, ho havia presenciat, gent que ja no veuria la llum, per sempre més dins la foscor. I tot d’un cop recorda el pànic quan les onades van tombar la barca i es trobà a l’aigua.

“El pare treballa a la part nord de Vancouver”, escriu, en un intent d’escapar dels records, però són persistents i li burxen el cap. El pare… el tenia agafat fort amb en Ghàlib. I allí mateix se sentien els crits de la mare, afogats d’aigua i de por, i el pare no donava l’abast mentre provava de nedar cap a ella sense deixar anar els fills; s’ofegaria, petitó i tot com era l’Aylan sabia que aniria a parar al fons d’aquelles aigües denses, negres i fredes, a poc a poc, avall, avall, avall. Però de sobte una llum, enmig de la foscor i l’horror un resplandor que encegava, la llum d’una embarcació. I el van treure del mar embravit. I res més no recorda perquè es va adormir esgotat, només aquella llum que era l’esperança, que era la vida mateixa. L’Aylan pensa que sense aquella llum s’hauria mort, ofegat, i qui sap si les onades haurien arrossegat el seu cos sense vida fins a una platja aliena.

Fa un bot quan sona el timbre anunciant l’esbarjo, com si es despertés d’un malson. La llum verdosa, irreal, el torna a assossegar. Lluny han quedat la violència, les bombes i les onades, les fugides per terra i per mar cap a una vida sense espants. Molt lluny d’ençà que aquella altra llum, resplendent com un estel, li va salvar la vida. I l’Aylan, abans de córrer al jardí, fa un gros sospir i afegeix uns mots precipitats a la redacció: “Sóc molt feliç”. I mentre surt a fora amb els altres nens, pensa que algun dia escriurà sobre la llum que li canvià el destí.