“Em dic Alan i tinc set anys”

I no sap què més escriure perquè ell voldria parlar de la llum.

La mestra es passeja per la classe, una sala amb grans finestres que donen a un exterior atapeït de vegetació per on s’escola la llum de finals de primavera. L’aula està immergida en una lluminositat verdosa, agradable, que embadaleix l’Alan. Se sent segur, ja fa quatre anys que se’n sent. La mestra s’atura al costat del pupitre del nen.

—Només aixó, has escrit? Vinga, Alan, afegeix d’altres coses sobre tu.

La dona continua el seu passeig, aturant-se ara en aquest pupitre ara en aquell, mentre els alumnes s’esforcen a escriure la redacció.

“El meu germà es diu Galib i té 9 anys”, afegeix l’Alan, sense ganes. Com voldria parlar de la llum! Però hauria de parlar de la foscor, perquè de primer tot era llòbrec, negra nit al cel i al mar. “Visc a la ciutat de Vancouver, al Canadà”, escriu amb un esforç per allunyar el pensament de la barca curulla de gent, del fred, de la paüra. Feien basarda les onades que els queien al damunt tota l’estona. I els xiscles de la gent. I l’espant que s’ensenyorí de tothom quan una dona va caure al mar i va desaparèixer; esborronaven els planys del seu home i dels seus fills, però no podien dominar el rumb de la barca. Una esgarrifansa recorre l’esquena de l’Alan, que comença a tremolar. Han passat quatre anys i no s’ha pogut treure de sobre els tremolors cada cop que recorda aquella nit. S’agafa amb força al pupitre com si es tractés de la barca, com si anés a caure a les aigües que no perdonen. Aixeca el cap, avergonyit que algú, potser, s’hagi fixat en ell, però els altres nens estàn concentrats escrivint i la mestra és més enllà parlant amb un alumne. La llum verdosa apaivaga el moment de terror i l’Alan retornà a la seva redacció.

Boat refugees

“La meva mare és perruquera, com la tieta.” L’Alan pensa que estima molt la tieta, des que la va veure aquell dia, ara fa quatre anys, esperant-los a l’aeroport, i els va dur a casa seva, una llar calentona i neta, i ell i en Galib van dormir al menjador, mentre a fora se sentia una pluja tranquiŀla, ben tapats amb flassades de coloraines, sense mullar-se gens ni mica; només enyorava l’os de peluix, que havien salvat dels trets i de les bombes en aquella altra fugida abans del mar, però que no s’havia pogut endur a la barca. Pobret, l’osset. Tanmateix s’hauria ofegat. Tot i que els ossos de peluix no s’ofeguen, és clar; la gent sí. Ho sap molt bé, ho havia presenciat, gent que ja no veuria la llum, per sempre més dins la foscor. I tot d’un cop recorda el pànic quan les onades van tombar la barca i es trobà a l’aigua.

“El pare treballa a la part nord de Vancouver”, escriu, en un intent d’escapar dels records, però són persistents i li burxen el cap. El pare… el tenia agafat fort amb en Galib. I allí mateix se sentien els crits de la mare, afogats d’aigua i de por, i el pare no donava l’abast mentre provava de nedar cap a ella sense deixar anar els fills; s’ofegaria, petitó i tot com era l’Alan sabia que aniria a parar al fons d’aquelles aigües denses, negres i fredes, a poc a poc, avall, avall, avall. Però de sobte una llum, enmig de la foscor i l’horror un resplandor que encegava, la llum d’una embarcació. I i el van treure del mar embravit. I res més no recorda perquè es va adormir esgotat, només aquella llum que era l’esperança, que era la vida mateixa. L’Alan pensa que sense aquella llum s’hauria mort, ofegat, i qui sap si les onades haurien arrossegat el seu cos sense vida fins a una platja aliena.

light_beam_star

Fa un bot quan sona el timbre anunciant l’esbarjo, com es si despertés d’un malson. La llum verdosa, irreal, el torna a assossegar. Lluny han quedat la violència, les bombes i les onades, les fugides per terra i per mar cap a una vida sense espants. Molt lluny d’ençà que aquella altra llum, resplendent com un estel, li va salvar la vida. I l’Alan, abans de córrer al jardí, fa un gros sospir i afegeix uns mots precipitats a la redacció: “Sóc molt feliç”. I mentre surt a fora amb els altres nens, pensa que algun dia escriurà sobre la llum que li canvià el destí.

20 respostes a “Em dic Alan i tinc set anys”

  1. María ha dit:

    Buenos días, paso por aquí pero luego me lo leo con tranquilidad, me han invitado a un concierto en el Auditori.
    Me alegro poder leer tu cuento seguro será muy bueno. Hasta luego.

    • María ha dit:

      Sí, he acertado. Una historia impresionante de uno de los muchos Alan que vemos casi a diario en la pantalla del televisor. Y muy acertadas las imágenes que acompañan el cuento. Enhorabuena. Es estupendo poder leer estos textos breves a la espera de que te sea concedido tiempo para acabar la novela.
      un abrazo

      • Com li he respost a la Margarida (comentaris al post), el tema dels migrants m’interessa moltíssim. Aquest conte es basa en la història del petit Alan (així l’anomenaven a la premsa, tot i que sembla que es deia Ali) que va morir ofegat i el seu cos va aparèixer en una platja. La seva família volia arribar al Canadà. Aquesta va ser la idea, però vaig fer un canvi a la història trista amb allò que ens preguntem molts cops els escriptors: què hauria passat si…? En aquest cas, si hagués aparegut una embarcació de salvament.
        Una abraçada, María. Toca ferro que pugui retornar a la noveŀla —tan poc com em queda!

  2. xavier ha dit:

    Hola Shaudin, emotiu i colpidor. Crec que sé qui és el protagonista, ens vas parlar d’ ell en alguna ocasió.

    • Hola Xavier. Celebro que t’hagi agradat. Bé, el nen de la història és el petit que es va ofegar i el seu cos va ser trobat en una platja (aquella foto que va donar la volta al món). Jo he canviat el final de la seva història, un final que hauria pogut passar, però malauradament va ser un altre final.

  3. Gemma Colomé ha dit:

    CORPRENEDOR

  4. Senzill, tendre, elegant i amb un missatge esfereïdor: enhorabona, Shaudin!

  5. Rosa Nebot ha dit:

    Molt bo, el teu conte, i emotiu. Aquest recull de contes serà presentat d’aquí a pocs dies a l’auditori del Vapor Vell, aquí a Sabadell, i no perdré l’ocasió de comprar-lo.
    Una abraçada.

    • Gràcies, estimada Rosa. És cert, es presentarà a Sabadell, a El Vapor Vell! Que bé que hi vagis! Quan siguis allí, em pots fer un favor? Mirar si tenen les meves noveŀles. En teoria les tenen, però tinc la impressió que ja no és el cas.

  6. Anna Maria Villalonga ha dit:

    Gràcies per compartir-lo. L’he llegit amb el cor encongit, Potato. 😢😢😢😢

    • Hola Potatito,
      No sé si tu has entès que es tracta del nen que van trobar en una platja de Turquia, ofegat, i la imatge va sortir pertot arreu. Jo no la vaig compartir, vaig pensar que seria més bonic escriure un conte basat en aquest nen. Quan ja no em quedava més temps per presentar un conte a “La llum”, se’m va acudir fer-lo sobre l’Alan (ara Ali), que a més podia representar molts altres nens refugiats, i amb un final que no va ser però hauria pogut ser.

  7. boladevidre ha dit:

    Preciós, Shaudin. No goso fer cap més comentari perquè tinc por que trenqui la llum que emana del teu conte.

  8. Ricard Pons ha dit:

    Gràcies.

  9. Juli Salvà ha dit:

    Un conte precios, gràcies Shaudin
    Una abraçada 🙂

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s