Fa unes setmanes us vaig comentar la meva descoberta d’un llibre singular anomenat Llibre de La Frontera: de Musa ibn al-Tubbi. Us vaig dir que us en parlaria, però la pneumònia em va fer endarrerir. Avui estic millor i ara ho faré.
Ja us vaig comentar que el Llibre de La Frontera el va escriure el poeta i crític literari Jaume Pont. He d’afegir que aquest autor, nascut a Lleida, és també traductor i professor de literatura a la Universitat de Lleida. Com a poeta li han estat atorgats el premi Vicent Andrés Estellés (1982) i el Carles Riba (2006). Com a crític literari ha rebut, dues vegades, el Premi Crítica Serra d’Or (1991 i 1997); i el Premi de la Crítica Catalana de poesia (2001), aquest precisament pel Llibre de La Frontera: de Musa ibn al-Tubbi. I fa poc, el juny d’enguany, va rebre el guardó que atorga el Cénacle Européen Francophone a autors destacats en el món de les lletres, l’art i la poesia, en una cerimònia a l’espai cultural Mompezat de París.
També us vaig explicar la manera tan insòlita que em va dur a descobrir el Llibre de La Frontera, mentre preparava un nou relat que té lloc a la ciutat de Bagdad durant el segle X i està relacionat amb algunes coses de la literatura aràbiga. El títol de la meva història és “El palau dels folls”, i quan havia decidit que li posaria un epígraf, de pura casualitat em vaig topar a l’internet amb el fragment d’un poema d’un tal Abd-Allah ibn Yahya, que m’anava perfecte perquè feia referència no solament al títol sinó a una altra cosa que també té a veure amb la meva història. El fragment era “Vull retrobar el fil perdut dels folls”. Com us deia l’altre dia, vaig trobar el fragment i el poeta quan era a l’internet en una pàgina sobre la poesia andalusina de Lleida, però la pàgina no m’aclaria qui era aquell poeta. Van passar els dies, i en aconseguir una mica de temps em vaig posar a la cerca i captura d’aquell Abd-Allah ibn Yahya. Va costar, moltíssim. I el que vaig descobrir, gràcies a una entrevista a la revista Núvol, em va deixar bocabadada, perquè recordareu que el meu relat és metaficcional, oi?, doncs el tal Abd-Allah ibn Yahya va resultar ser un poeta fictici creat per Jaume Pont al seu Llibre de La Frontera, un llibre també metaficcional, amb un munt de poetes ficticis, heterònims de l’autor a l’estil de Pessoa, com el mateix Jaume Pont corrobora a l’entrevista de Núvol. Casualitats que semblen tretes també d’una ficció.
Ens diu Jaume Pont a Núvol:
[F]unciona de la mateixa manera que en el cas de Pessoa. Els poetes àrabs del meu poemari no deixen de ser heterònims meus, però jo no sóc aquests poetes perquè un cop creats ja fan via pròpia, són autors. Jo me’ls crec i funcionen ells en solitari. Tenen la seva vida, la seva manera d’escriure, la seva forma d’entendre el món, etc. En aquest sentit em sento molt proper a l’obra de Pessoa. Quan ell va crear els seus heterònims, es va adonar que eren tan diferents a la seva personalitat que es va veure obligat a crear unes biografies i adjudicar-los uns poemes que hi estiguessin en relació. Doncs bé, jo faig una cosa semblant.
Fent recerca sobre el Llibre de La Frontera, per escriure aquesta entrada al blog, he trobat un comentari sobre aquest llibre, que apareix a la web de l’AELC i que es tret de l’article de Xulio Ricardo Trigo (a qui uns quants de vosaltres coneixeu força) “La impostura feta art”, El Temps (València), 2000. A sota us copio el comentari d’en Xulio:
Perquè el poeta [Jaume Pont] fa un exercici extrem de saviesa i de coneixement de la pròpia tradició oferint-nos una antologia de poetes del districte àrab de Lleida durant els segles X, XI i XII. La sorpresa no és que els susdits poetes siguin una invenció, idea que ha sovintejat entre els que fan versos, sinó l’extraordinària justificació que troba: una història de papers retrobats digna del millor narrador.
No content amb això, Pont ens explica la vida de cada poeta, els situa històricament i, la qual cosa augmenta encara més l’encert i l’interès del volum, assatja estils singulars, treballa el poema curt —sens dubte una de les seves facetes més admirables— sense abaixar als llargs i, tot plegat, ens transmet la impressió que si no hi van existir aquests poetes va ser perquè Lleida esperava encara un creador amb l’autenticitat de Jaume Pont. Una joia.
I si fa no fa això explica Pont a l’entrevista de Núvol, en dir-nos que aquests poetes ficticis podrien haver existit perfectament:
Tenim constància que a la Larida àrab [Lleida] hi havia hagut diversos poetes. Poetes lleidetans, és clar. Quan jo vaig escriure aquest llibre tenia dues coses clares: en primer lloc volia ser un homenatge a una tradició sentida com a meva i en segon lloc volia fer un acte d’afirmació, és a dir, visibilitzar que aquesta tradició andalusina, amb les seves petjades, al costat de la jueva, de la cristiana i de la grecoromana, també forma part de la nostra tradició. El problema és que quan reflexionem sobre el nostre llegat, sempre ho fem només en una direcció: des d’occident. L’orient i el sud en queden exclosos, s’obliden molt sovint. La meva intenció era visibilitzar-ho i no em va quedar més remei que fer-ho a través de la ficció, perquè, a diferència d’altres indrets, a Lleida no ha quedat pràcticament res del llegat poètic àrab. Jo només vaig ser capaç de trobar un autor, el qual ja havia estat documentat per l’arabista Emilio García Gómez: Alí Ibn Jalaf al-Laridi. Aquest és l’únic poeta verídic. Tota la resta és ficctícia, inventada per mi, des de les biografies als poemes.
Mentre llegia el Llibre de La Frontera em venien al cap un a noveŀla, El Quixot, i l’autor argentí Jorge Luis Borges. És clar que jo havia llegit l’entrevista de Núvol i ja sabia que el llibre de Pont és una ficció, per tant tota la trama previa a l’entrada dels poetes i poemes, amb el manuscrit trobat, et fan pensar de seguida amb el Cide Hamete Benengueli de El Quixot, el suposat autor de la noveŀla de Cervantes, un musulmà historiador que va relatar les aventures del Quixot. És a dir, un altre joc metaficcional. Al Llibre de La Frontera tenim a Mohamed Omar Sumi, un investigador i bibliotecari de la Universitat d’al-Azhar al Caire, que es posa en contacte amb el narrador (se suposa que és el mateix Jaume Pont), per tal que tradueixi uns poemes al català. Perquè el bibliotecari ha trobat un manuscrit del segle XII de versos en àrab, escrits darrere un inventari andalusí de pastissos. Es tracta d’una antologia de poemes que, segons sembla, va copiar un tal Musa ibn al-Tubbi de poetes de l’amal àrab de Lleida dels segles X al XII. És a dir que Musa ibn al-Tubbi copia els poemes i probablement escriu la biografia de cada poeta. Naturalment, tant els poemes, com les biografies dels poetes, com el copista Musa ibn al-Tubbi i com el bibliotecari Mohamed Omar Sumi que ha descobert el manuscrit i ha traduït els poemes al francès i a l’italià, no han existit mai fora d’aquest llibre.
Tot plegat és també molt de Borges: una gran erudició que ho amara tot —amb tocs irònics i picades d’ullet— i un joc entre realitat i ficció. Tant a diversos contes de Borges com al Llibre de La Frontera, no saps mai què és real i què fictici. Notes al peu de pàgina, o títols de llibres o noms d’autors que no saps quins són ficticis i quins no, o bé a quin punt una dada autèntica es transforma en ficció. Amb Borges els casos són nombrosos, per exemple llibres que existeixen però el títol no és ben bé igual o a la pàgina 140 no passa el que ens diu. Al Llibre de La Frontera ens trobem amb una gran quantitat d’informació, però s’ha de fer tota una recerca si vols saber què és real i què fictici. Per exemple, a la biografia d’Abd-Allah ibn Yahya, el poeta del fragment pel meu epígraf, ens diu que Manuela Marín parla d’aquest poeta al seu llibre Individuo y sociedad en al-Andalus, Madrid, 1992. I és cert que aquesta historiadora, experta en al-Andalus i la poesia andalusina, existeix i va escriure el llibre assenyalat (i molts i molts d’altres), però jo no he pogut trobar que parli d’algú anomenat Abd-Allah ibn Yahya.
Els poemes, o fragments de poemes, que ens ofereix de cada poeta fictici, són magnífics i tenen estils diferents, segons qui és el poeta. A més, a l’entrevisa de Núvol, l’autor ens explica:
[H]e parlat amb àrabs de Lleida que, per suposat, entenen i parlen el català i els hi vaig preguntar: «hi has trobat, en el poemari, alguna cosa que et grinyoli» i em van respondre «no, la nostra poesia és així».
I acabo amb un parell de poemes, dels cap a 60 que ens ofereix el llibre.
Lleida, la Llunyana (d’Abu Bakr al-Balagi)
Quan abatut arribis a Lleida la Llunyana,
la medina cabdal del Zugr-al-Aqsa,
gaudiràs al punt del goig inefable
dels amants.
Beure l’aigua delitosa del seu riu
d’ones agitades,
feliç i ressonant entre les ribes,
és com abeurar els llavis
de la meva Itimad
quan acluca les parpelles.
El cant del gall (de Gayat “al-Waydiyya”)
Quan arran d’alba dorm tothom,
la torxa dels amants encara crema.
Una mà l’apaga per mesura.
L’altra, delerosa, l’encén un altre cop.
I de tant apagar i encendre la lluerna,
reverdeix el cant del gall, implacable,
a les golfes estretes de la son.