Fragment de Calai-Onvà

Com que continuo amb un desgavell d’allò més gros, entre els problemes amb la vaga de professors, que si us ho volgués explicar no sabria ni per on començar de tan complicat com és tot, i ara ja amb la manca d’un mes de sou, i a sobre tinc els familiars malalts (l’un crític a les UCI, encara), doncs continuo també sense poder-me concentrar i escriure ni que sigui un article al blog. Per tant avui em limitaré a copiar un fragment del capítol “Calai-Onvà” de la tercera noveŀla (saga de la Interferència) intitulada Les urpes del drac. Espero que us agradi. Els qui heu llegit les dues noveŀles precedents, Més enllà del somni i Perduts a l’altre món, podreu recordar els personatges: l’Anna, l’Alison i l’Ival (el noi de Maiera amb una cama de fusta, que a la primera noveŀla les noies troben a l’altre món i després apareix al Parc Güell de Barcelona) i en Jovial (a la segona noveŀla les dues noies i l’avi de l’Anna el coneixen al país Fosca; a la tercera noveŀla és l’ambaixador de Fosca a Maiera).

Calai-Onvà

L’Anna estava contenta de ser allí amb els seus amics, acampats vora un riuet d’aigües alegres; amics amb qui compartia moltes coses i a qui no havia d’amagar l’existència de cap món. Prop de la riba en Jovial encenia una foguera mentre l’Alison, ajudada d’un mirallet, provava de fer-se una trena com les que havia vist a les noies maieranes.
            —Em queda bé? —preguntava a cada moment.
            —Sí! —responia tothom sense ni mirar-la; però ella s’observava, desfeia la trena i tornava a començar.
            Amb els pantalons arromangats l’Anna s’estava dins l’aigua freda. Li alleujava el cansament de caminar per terreny muntanyós, després de viatjar des de Montvell al Castell d’Ofort i d’allí a Calai-Onvà. Hores i hores a la cerca d’algun poble, d’algú. Però ni amb l’ajuda de la brúixola cap habitatge ni ningú no van trobar. Va mirar l’Ival, assegut en una roca movent el peu de debò dins l’aigua, els ulls tancats, la cara alçada rebent el sol de la llarga tarda d’estiu. Ara mateix era feliç, li semblà a l’Anna. No entenia perquè tenia la xicota que tenia, tan aclaparadora que havien hagut d’esperar fins a l’agost, quan la Carlota passava uns dies a la platja, per poder anar a Calai-Onvà. Arrufà les celles. Fins i tot li havia espatllat celebrar el seu aniversari a Montvell amb l’àvia. L’Anna i l’Alison no s’havien esperat a anar a l’altre món, però, perquè havien fet uns quants viatges a Maiera, d’unes hores, de vegades amb regals, com els blocs i estris per dibuixar que van entusiasmar l’Arnom.
             —Fet! —va dir en Jovial, contemplant les flametes que s’alçaven entre la llenya—. Aquest estri que anomeneu encenedor va molt bé!
            —Good for you —va fer l’Alison; en Jovial la va mirar, i va riure en veure que no aconseguia fer-se una trena decent.
            —T’ajudo?
            —Que en saps, de fer trenes?
            —I tant! N’he fet moltes vegades a les meves germanes. Amb els cabells tan arrissats que tenen, és ben difícil, però amb tu no em costarà gens.
L’Anna se’ls mirava des de l’aigua i li va fer gràcia veure l’ambaixador de Fosca entretingut fent de perruquer. Li quedava bé la roba que li havien dut, va pensar mirant-se’l vestit amb pantalons i una samarreta, més adequat que la túnica curta foscana.
            —Els diners de l’Alison no s’acaben mai —va mormolar l’Ival des de la roca, mentre observava en Jovial i la noia, com si hagués llegit el pensament de l’Anna. —D’on els treu per comprar tantes coses?
            —Pares rics.
            —Però no viu amb uns oncles?
            —Sí, però abans d’anar-se’n, els seus pares li van donar un munt de diners que va amagar, i els que li envien al banc, que controla la seva tieta. I d’altres que li van donar fa poc.
            —Ei, mira, ja té la trena!
            L’Ival anà amb l’Anna cap als altres.
            —Que ben feta! —va exclamar l’Anna.
            —En vols una, tu? —li preguntà en Jovial.
            —Me la vols fer…?
            —Quines preguntes. Vinga, asseu-te aquí.
            En Jovial va tardar una mica a pentinar els cabells sempre embullats de l’Anna. Els hi allisà fins a tenir-los ben domats, mentre l’Anna s’endormiscava —d’haver estat un gat hauria fet rum-rum—. Mirà de reüll cap al riuet en sentir les rialles de l’Alison: competia amb l’Ival a veure quina de les pedretes que llançaven feia més bots sobre l’aigua. L’Anna aclucà els ulls quan en Jovial li passà els dits pels cabells, els hi estirà i començà a trenar-los. Se sentia tan bé que hauria volgut que en Jovial no acabés mai. Parpellejà molesta quan li sentí:
            —Apa, feta. A veure… Estàs molt bonica, Anna de Maiera!— i li donà el mirallet.
Es va observar ràpidament, sense gairebé veure’s. De sobte se sentia vergonyosa.

            Mentre sopaven asseguts al voltant de la foguera, s’explicaven coses dels seus països i dels seus mons. En acabar l’Anna va trucar a l’àvia abans que fos massa tard.
            —Bona nit, avieta. Molts petons —s’acomiadà—. L’Alison i l’Ival també te n’envien.                —És increïble tot el que teniu al vostre món —feu en Jovial quan l’Anna apagà el mòbil—. I jo que em pensava que a Fosca érem molt avançats.
           —No te’n pots fer una idea, de totes les coses que tenen —va dir l’Ival—. I no només estris. Com la xocolata. Em mengem una mica? Tinc ganes de postres.
            —Val més no tocar les provisions —advertí en Jovial—. Han de durar uns quants dies.
            —Podem anar a Maiera a buscar-ne —feu l’Alison—. Amb la brúixola és molt fàcil.
            —Com qui va al supermercat? —va riure l’Anna—. I allí només trobarem llenties.
            L’Ival s’havia aixecat i mirava dins del bosc.
            —Què us hi jugueu que per aquí hi ha gerds? Qui ve amb mi a buscar-ne?
            L’Anna i l’Alison s’hi van apuntar, però en Jovial s’oferí a rentar els plats i posar una mica d’ordre mentre ells eren al bosc.
            —No aneu lluny, eh? —van sentir que els deia.
            El bosc era ombrívol i hi feia una mica de fred. Es van separar per examinar la vegetació, i quan l’Anna apartava uns branquillons, se’l trobà. Retrocedí a poc a poc, tremolant de dalt a baix, i ell la seguí i es quedà quiet a uns tres metres. L’Anna no gosà moure’s. Amb els ulls esbatanats mirava aquell ésser alt, de cabells llargs, tòrax ample i braços gruixuts, tot pelut menys la cara, amb no gaire més que dos forats per nas i un front voluminós que sobresortia i deixava els ulls amagats a l’ombra. L’Anna arrossegà un peu enrere i el monstre va aixecar el llavi superior i ensenyà unes dents grosses i groguenques. Va fer un so gutural, potser amenaçador. L’Anna va obrir la boca per cridar els seus amics però no li sortia ni un mot.
            L’Ival la veié tot d’una, i el monstre. Va córrer cap a la noia i se situà al seu davant, barrant el pas a aquell ésser monstruós que va fer un salt, tirà el noi per terra d’una empenta tremenda i atrapà l’Anna. Se la posà sobre l’espatlla, agafant-la fort amb els braços, i inicià la fugida, just quan l’Alison apareixia i s’adonava de la situació. El seu xiscle ressonà pel bosc.
            Per sobre l’espatlla peluda del monstre l’Anna va veure que els seus amics els corrien al darrere i cridaven en Jovial, però prou feien de seguir-los i aviat els va perdre de vista. Sentia els seus crits al lluny i a prop el panteix del monstre. Va forcejar per deslliurar-se, sense que els braços peluts amollessin la pressió. D’on havia sortit aquell ésser? L’Anna se sentia aterrida.
            Travessaven una clariana quan se sentí: TOOOOO! Un so intens que apagà tots els sorolls del bosc. Es repetí i el monstre deixà caure l’Anna. A terra, atordida, va veure que l’ésser pelut la mirava indecís. Quan el TOOOOO misteriós tornà a sonar, el monstre semblà decidir-se i sortí disparat, perdent-se entre uns arbres. I aleshores van repicar tot de campanetes, moltes campanetes, un so continuat que venia d’on havia desaparegut el monstre. Quin sentit tenia, allò? Les campanetes no s’aturaven i repicaven en algun indret molt a prop. L’Anna es posà dempeus, adolorida i tremolosa. Començà a caminar amb passes vaciŀlants, sense saber en quina direcció quedava el campament, quan va veure els seus amics.
            —Que ha passat, Anna? —feu en Jovial, i l’abraçà—. Diuen que t’ha agafat un monstre?
            —Sí, però m’ha deixat anar quan s’ha sentit aquell so tan fort. L’heu sentit, vosaltres?
            —I tant! —assentí l’Ival—. I el so de les campanetes, que ens ha orientat cap aquí.
            —Tornem —feu l’Alison—. Ben de pressa. Amb la brúixola de seguida serem a Maiera.
            —Però hauríem de veure què són aquestes campanetes. —opinà l’Anna.
            —Ets boja! Encara vols més gresca?
            —L’Alison té raó —digué en Jovial—. Estic a càrrec de protegir-vos i hem de tornar
            —I si fem només una miradeta? —apuntà l’Ival.
            Van decidir fer un cop d’ull, ben ràpid. Es van ficar entre l’espessor d’arbres, en Jovial amb la seva espasa corba a la mà, cap a on repicaven les campanetes, a prop, molt a prop, ja allí mateix, i amb compte van apartar unes branques.
             Al peu d’una muntanya perforada de coves, uns homes amb túniques de coloraines aguantaven una mena de trombó de grans dimensions mentre d’altres feien repicar campanetes. Més endarrere hi havia cavalls, però amb una banya, com unicorns, i pèl llarg i abundant. Davant dels homes amb túniques s’aplegaven cap a dues dotzenes de monstres que emetien sons guturals. L’Anna va forçar la vista. Alguns dels monstres tenien mamelles grosses. Eren humans? I va veure criatures, monstruoses com els adults, i una de molt petita que era arrapada al pèl d’una femella, xuclant-li el pit.
            —Who are you? —van sentir al seu darrere.