Àngel Ruiz i Pablo: el meu besavi escriptor

Vell talaiot, qui de tan alt domines,
¿què hi veuen eixes pedres gegantines
que coronen ton front, en l’infinit?
Vident etern qui beus les alenades
del cel i de la lluna i les boirades,
parla-li del pervindre a l’esperit!

Això que acabeu de llegir és un fragment del poema “Lo talaiot”. El va escriure el meu besavi menorquí Àngel Ruiz i Pablo que va morir l’any 1927 quan tenia 62 anys. Va morir trist, segons m’explicava la meva mare, relatant el que sempre li explicava la seva, la meva àvia. Enyorava Menorca amb desesperació. L’any 1911 Àngel Ruiz i Pablo, amb la seva dona i els fills, se’n va haver d’anar a viure a Barcelona. Mai més no van tornar a l’illa.

Angel Ruiz i PabloÀngel Ruiz i Pablo va néixer a Es Castell, però d’ençà que es casà vivia a Ciutadella i treballava en una delegació del banc de Maó. L’Ajuntament de Ciutadella ens explica: “Quan Menorca va patir l’anomenat crac bancari de 1911, el Foment va fer fallida, i Ruiz i Pablo s’hi va veure arrossegat pels seus efectes, fins al punt que hi va ser imputat en la causa judicial que la crisi bancària havia provocat a tot Menorca. Fins i tot el van acusar de desfalcar, però la investigació judicial va posar les coses en el seu lloc i Ruiz i Pablo hi va ser exculpat de tota responsabilitat o de qualsevol acció punible en els afers. L’aspecte trist d’aquell episodi de crisi financera va ser que la família deixà Menorca amb la sensació de no haver rebut cap suport humà ni personal de la major part de les autoritats i de la societat menorquina en general”.

Cent anys després, l’Ajuntament de Ciutadella va organitzar un acte institucional de reconciliació pública amb Àngel Ruiz i Pablo. Entre d’altres ponents, la professora Josefina Salord va parlar del paper literari de l’escriptor i d’un llibre inèdit, El pare, escrit pel fill gran de Ruiz i Pablo, on “s’explica el drama familiar per les terribles acusacions que pesaren sobre el cap de la família, a la vegada que tots hi patien la desafecció social de Ciutadella i Menorca”.

Com deia més amunt, el meu besavi va morir trist. Tanmateix, era un home de temperament alegre i posseia un gran sentit de l’humor que es fa palès en molts dels seus articles i a les noveŀles breus Classes passives i Viatge tràgic de l’amo en Xec de S’Uastrà. D’aquesta noveŀla, que narra les peripècies d’un pagès menorquí que viatja a Barcelona perquè la seva dona s’ha d’operar, s’ha dit que és una de les millors obres humorístiques escrites en català. Viatge tràgic de l’amo en Xec de S’Uastrà és una narració costumista amb un llenguatge molt ric de la parla de Menorca, aspecte que també trobem a les altres noveŀles. Francesc de B. Moll el troba un text “deliciós” on “l’autor va poder fer ús de tots els recursos expressius de la llengua viscuda des de la infantesa”. Segons Maria Cardona Serra, aquesta noveŀleta “s’ha convertit amb els anys en una icona de la cultura menorquina”, fins al punt que el final del text “és a dia d’avui una frase feta que s’empra en la llengua col·loquial oral en sentit figurat, per dir irònicament que una cosa que havia d’anar bé no hi ha anat tant com s’esperava”. Viatge tràgic de l’amo en Xec de S’Uastrà ha estat adaptada per al teatre i representada diverses vegades.

No totes les seves noveŀles breus són humorístiques, perquè també tenim Del cor de la terra. Em va encantar quan la vaig llegir per primera vegada, molt joveneta, potser perquè, com comenta Anton M. Espadaler, “té un final d’una gran plasticitat, gairebé cinematogràfic”. L’any 2010, quan es complia el centenari de la seva publicació, se’n va fer una nova edició amb pròleg de Josefina Salord i unes iŀlustracions molt reeixides de Sergi Bernhard (aquí les podeu veure). La professora Salord ens diu que “ens ha arribat el moment de poder gaudir d’un text amb una forta autonomia, tant pel que fa al lloc que ocupa dins la trajectòria del seu autor com a l’ambientació rural i a la temàtica tràgica d’un enfrontament fins a la mort. Les festes de sant Joan, amb tot el seu fons teŀlúric, són l’àmbit en què emergeix la rivalitat entre els cavallers, muntats en cavalls tan mals de domar com la mateixa passió amorosa que desafia la pau de la natura”. Heus aquí el primer paràgraf:

El sol, dalt un cel sense núvols, flamejava. El rostoll, ressec, les figueres del voltant de les cases, els abatzers del camí, tot cruixia com un incendi; les cigales cantaven fins a morir; se sentia fins el crec-crec dels llagosts al botar i estendre les ales, i en la tanca de l’era de Son Abatzer no hi havia un dit d’ombra ni alè de vent hi corria.

Àngel Ruiz i Pablo era bilingüe. El seus pares no eren menorquins i a casa parlaven castellà. No té res d’estrany, doncs, que escrivís també en castellà, llengua amb la que va escriure molts articles i diverses noveŀles breus i que compaginava amb l’obra en català. Pel que fa a aquestes noveŀles, Francesc de B. Moll comenta que eren “realment bones, especialment la titulada Las metamorfosis de un erudito“, però que hi ha “una discordància entre el llenguatge castellà, exòtic, i els temes i personatges, que són sempre menorquiníssims”, comentari amb el que estic absolutament d’acord. Tanmateix, el llibre en castellà pel que ha estat més citat i reconegut és el treball d’investigació Història de la Real Junta Particular de Comercio de Barcelona (1758 a 1847), el qual va escriure per encàrrec de la Cambra de Comerç de Barcelona. L’historiador Josep M. Fadrera, en el pròleg de la darrera edició d’aquest llibre, ens diu que “supera amb escreix la condició d’obra d’encàrrec per la qualitat de la informació i l’estructuració, que l’han convertida en una obra de consulta indispensable fins avui.”

Tot i que els seus primers escrits foren en castellà, l’any 1895 començà a escriure en català. Aquell mateix any va publicar un recull d’articles intitulats Per fer gana. En el pròleg, l’escriptor ens diu que el títol l’ha triat “perquè voldria que obrigués ses ganes de voler llegir es menorquí; perquè donaria qualque cosa perquè fes ganes d’escriure’l”. Tres anys més tard començà una llarga correspondència amb Joan Alcover, amb qui mantindria una gran amistat tota la vida. Més endavant, l’any 1906, paticipà en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana amb una ponència sobre els anglicismes de la parla menorquina. I ja a l’any 1919 li varen encomanar el Discurs de Gràcies dels Jocs Florals de Barcelona que se celebraven al Palau de la Música. Àngel Ruiz i Pablo va fer el discurs i els va dir que, com és costum que en aquests discursos es toqui un tema i es deixi un mot com a recordança, ell els diria el seu mot: “Passen grans vents de tempestat sobre Europa, un vent qui du clams de desolació alena per ses terres somogudes per la guerra i fins aquí n’és arribat es ressó, i jo no us podria dir altra paraula més forta que tot clam i tota veu . . . i aquesta paraula és: Pau”.

Francesc de B. Moll va dir de Ruiz i Pablo: “ell, que estava tan ben dotat d’esperit d’observació i d’una gracia d’expressió com pocs l’han tinguda, va fer un gran servei a la restauració de la llengua catalana, mostrant les virtuts de la nostra illa com a conservadora d’aquell llenguatge catalanesc que el bon Rei Alfons III ens va dur amb els repobladors, fa prop de set-cents anys . . . Davant el fet d’un home que, amb els seus dos llinatges castellans, cultiva literariament el menorquí, hauríem de pensar si no és hora que els qui tenim tots els llinatges menorquins treballem per incorporar Menorca al moviment de recuperació de la nostra llengua com a mitja d’expressió literaria”.

Diuen que Àngel Ruiz i Pablo era millor prosista que poeta, però va escriure poemes molt bonics. He descobert una cantant menorquina amb una veu preciosa, Mari Àngels Gornés, que canta dos poemes d’ell: “Sa guiterra” i “Menorca(en aquests enllaços només heu de clicar la fletxa per sentir-los).

Fins aquí us he parlat del personatge públic Àngel Ruiz i Pablo. Tanmateix, era també besavi meu. Evidentment, mai no el vaig conèixer, i va morir quan la meva mare només tenia 5 anys. Per acabar-ho d’adobar la meva àvia va morir del cor quan encara no tenia 40 anys, molt abans de jo néixer. Però la meva àvia li parlava molt a la seva filla de l’avi Àngel i després la meva mare me’n va parlar molt a mi. Tant la sentia parlar d’ell que quan jo tenia 7 anys, i ja feia un any que escrivia contes, li vaig dir que seria escriptora com el besavi. Mai no vaig canviar d’idea. Per a mi el besavi no era aquell home seriós de les fotografies, per a mi era l’home de les històries que em contava la mare. Un home que estimava amb bogeria la seva família, un home honest, senzill, rialler. Un home que cantava i tocava la guitarra. Un home que volia escriure per damunt de tot, però que ho passava magre i havia d’escriure moltes vegades per encàrrec i, en conseqüència, no podia escriure tot el que volia. Un home que estimava Menorca amb passió però, si fa no fa, l’havien fet fora de la seva terra estimada i per això va morir tan trist.

Avui, quan he trucat a la meva mare, li he preguntat si se’n recordava del seu avi Àngel. De seguida m’ha dit: “I tant que me’n recordo! És com si ara mateix el tingués davant meu. Era tan alegre i carinyós i estava tan content quan em veia! Me l’estimava molt. Es feia estimar.”

I us asseguro que, tot i que no l’he conegut, ha aconseguit que també l’estimi molt.

Quant a Shaudin Melgar-Foraster

University professor and writer
Aquesta entrada s'ha publicat en Països Catalans i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

75 respostes a Àngel Ruiz i Pablo: el meu besavi escriptor

  1. Mercè ha dit:

    I també aconsegueixes que l’estimem els lectors. Potser els gens del teu besavi són també els que t’empenyen a tu a escriure, a explicar les històries amb tot un seguit de detalls que les fan encisadores. M’ha agradat molt.

    • Moltíssimes gràcies, Mercè. De segur que l’existència del meu besavi m’ha ajudat a voler escriure, però no són els gens sinó saber sobre ell des que era petita, quan vaig entendre per primera vegada que es podia ser escriptor. Una abraçada!

  2. Pilar ha dit:

    Era el teu besavi, quina sorpresa! A casa teniem la seva obra i de joveneta la llegia, record que amb la mev amare comentàvem la història tan trista de L’Amo en Xesc de S’Ullastrar, m’agradava molt la seva narrativa.

  3. Recordar és tornar a viure encara que sigui només una estoneta i es nota en el teu escrit que recordes al teu besavi com si ho haguessis conegut.
    Diu molt d’ell que sense haver nascut a MENORCA, fos un fidel defensor de l’illa i sobretot que la va saber estimar i defensar a qui li va donar acollida …. una persona agraïda.
    El que va passar després, va ser de perfil humà, i el que mata per dins és ser imputat, acusat i jutjat per alguna cosa que no s’hagi comès.
    Potser hagis d’agrair que per això la família es va desenvolupar a Catalunya …. encara que un mai sap ….

    • Hola Jordi!
      Un detall: el besavi sí va néixer a Menorca, però els seus pares eren de fora i de parla castellana. Però estic d’acord amb tu perquè no era comú que, amb aquestes circumstàncies, algú es posés a escriure en català i a defensar la llengua.
      Una forta abraçada!

  4. María ha dit:

    Interesante artículo, como de costumbre, Entiendo que te apasione este personaje pues encuentro que tenéis algunas similitudes.
    Ahora me miraré los enlaces
    Un abrazo

  5. Emili Gil ha dit:

    Hola Shaudin, m’ha agradat molt aquest article. És un plaer rellegir-lo, adonar-se que tanta i tanta gent ha fet tants d’esforços per mantenir les arrels de Ses Illes. Amb el teu discurs narratiu has aconseguit que jo també estimi el teu besavi. Moltes gràcies.

    • Estic molt contenta que t’hagi agradat, Emili. Era una època en la qual els escriptors que estimaven la nostra llengua, i els que l’estudiaven, tenien una gran iŀlusió. El Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana ho demostra; l’assistència fou increïble! I, efectivament, l’estimació per ses Illes i les seves arrels ha estat molt forta. Gràcies per les teves paraules, estimat amic!

  6. Rosa Nebot ha dit:

    Hi ha dèries que s’hereten, no hi ha dubte. El teu cas ho confirma. La teva narració, tanmateix, és un homenatge emotiu al teu besavi i a la parla menorquina. M’ha agradat molt.

    • És possible que s’hereti, però jo sóc del parer que és més aviat ser conscient, en el meu cas, de qui era el besavi, i no només saber què va escriure, sinó sobretot estar assabentada de com era realment. Les històries que m’explicava la meva mare sobre el besavi les tinc ben gravades.
      Un munt de petons, estimada Rosa!

  7. Joan Rubiralta i Suriol ha dit:

    ola Shaudin,
    He aconseguit baixar la cançó de Mallorca i la passaré per TIRANT DE LLIBRES el dimarts que ve dia 4 de març. Sortirà a les 9 del vespre acompanyat d’una breu explicació del teu besavi. Si algú hi vol connectar-s’hi, que ens busqui al Facebook.

    Una abraçada.
    Joan

  8. Francesc Magrinyà ha dit:

    Uixxxxxxxxxxxxxxxx….. Tantes coses que els del Principat no sabem!!!!! Cal intercomunicar-nos més!

  9. Tura ha dit:

    Ai Shaudin, com m’ha agradat la història del teu besavi; només llegint el que has escrit, ja me’l estimo…com vols no tenir mà per escriure amb aquestes arrels? He pogut escoltar “la guitarre”, en canvi, “Menorca” l’he baixat en un arxiu, no sé si s’escoltarà bé!
    Moltes gràcies per les teves publicacions, tú i d’altres em feu viure més feliç…
    Ja saps que t’estimo, petons!

    • Hola Tura, maca. Et passo la lletra dels poemes/cançons. Molts i molts petons!

      “Sa guiterra”
      No sé que té sa guiterra,
      jo no sé que té a ses cordes,
      que tothom qui la sent riu
      i a mi me sembla que plora.

      Un vesí meu ne té una;
      moltes vegades la toca;
      quan més alegre ell la fer,
      amb més tristesa ella sona!

      O ses mans de mon vesí
      no saben fer altra cosa,
      o sa guiterra està trista,
      o és lo meu cor el qui plora

      “Menorca”
      Sobre la mar qui allunya de l’Àfrica abrasada
      les catalanes costes, mirant vers el llevant,
      Menorca, com balena monstruosa, encadenada,
      o com vaixell de pedra, se mostra al navegant.

      No en té, casi, de platges: sols té penyals altíssims;
      tota ella és pedra viva, tota ella és de granit;
      de tant com l’han batuda los temporals fortíssims,
      ja no li queda arena per a formar son llit.

      La vésseu quan l’envesten furioses les onades
      i brama damunt ella el nord o bé el mestral!
      Del blanc polsim de l’ona se n’alcen nuvolades
      qui com espessa boira cobreixen el penyal.

      I venç sempre. Humiliada llavors la mar sospira
      i canta, i l’enamora besant sos penyalars,
      i el vent rendit la canta amb so de dolça lira,
      portant-li, amb olor d’algues, perfum de trongerars.

      Llavors ho és hermosa! Sultana marinera,
      se vest la verda túnica brodada de mil flors.
      El sol tota la daura i ella, gentil, riallera,
      escolta el vent i a l’aigua cantar-li sos amors.

  10. Jaume Benavente ha dit:

    Hola Shaudin, desconeixia del tot aquesta història menorquina. Quin besavi més interessant!

    • Hola Jaume, doncs, mira, avui has après una cosa nova. Tot just fa unes hores la Margarida Aritzeta em deia que el va estudiar a la universitat i que n’havia parlat quan feia classe de literatura catalana. Ha estat una agradable sorpresa. Moltes gràcies pel comentari, amic, i una abraçada!

  11. Jesús (Xess) ha dit:

    Ara ja sabem d’on has tret la teva mestria literària…
    Quanta dolçor fins i tot quan el to és rude.
    M’encanta el teu besavi!!
    Penjaràs més escrits???

  12. Jordi Canals ha dit:

    Bones arrels a la família eh!. M’ha agradat molt llegir la història. Un bon homenatge al besavi escriptor. He trobat Angel Ruiz y Pablo al Google suposo que és ell, pel que dius tu i el que narra el Wiquipedia. Pertanys a una saga d’escriptors. Segur que el besavi des del cel estarà somrient amb les meves investigacions. Una abraçada!!!!

    • Gràcies, Jordi! Malauradament, el que es troba a la xarxa sobre ell és poc i sol tenir moltes errades de contingut. L’entrada a la wikipedia és en castellà (i amb errades); res a la viquipèdia en català. Una forta abraçada!!!

  13. Griselda ha dit:

    Trobo molt bonic recordar els nostres avantpassats amb tendresa, siguin o no escriptors clar, penso que és una manera de agrair el fet que gràcies a ells també nosaltres som aquí. Seria fantàstic poder saber molt mes de la vida que han tingut, de las coses que han fet…pot ser aleshores podríem entendre coses nostres ,o dels nostres fills o germans o nebots, que ara no sabem fer.

    • Absolutament d’acord amb tu, Griselda, tant és que fossin escriptors o no, sense ells no hi seríem. El cas d’aquest besavi és especialment important per a mi perquè també escric. I, és clar, quan els avantpassats eren persones públiques, és més fàcil saber coses d’ells. A mi també m’agradaria saber coses d’altres avantpassats, fossin qui fossin. Però en aquells temps no hi havia internet. A les generacions futures els serà més fàcil saber coses sobre nosaltres, així que vigila amb el que penges a la xarxa, hahaha!

      • Griselda ha dit:

        ..ja ho faig …ha ha ha… molts cops diria mes coses però me’n estic per prudència i també, tot s’ha de dir, perquè no sempre sabem (els que no som escriptors ) expressar-ho d’una manera entenedora i fàcil.

  14. Quico Romeu ha dit:

    I jo, que no tenia el més mínim coneixement de la seva existència, també l’estimo des d’avui. L’estimo perquè, estimant com estimo Menorca i Ciutadella en particular, trobo cruel i trisitíssim morir lluny i enyorat del paradís de l’illa. M’ha commogut l’esbós de la seva vida i ja tinc preparats els enllaços per allargar l’estona que gaudiré de l’enyor del cel, i sol i el vent, i els llagosts pel juny i l’olor de la terra barrejant-se amb la del ginebró, que tant el deurien enamorar. Gràcies Shaudin, un cop més, per cultivar aquest bloc i cultivar-nos a través de la teva sensibilitat que escurça tant les distàncies.

    • Gràcies, estimat Quico, per estimar-lo. Ell estaria content, i content de saber que estimes tant Menorca. Un dia que tingui temps (haha) penjaré un article d’ell sobre la seva infantesa a Es Castell; s’intitula “Jocs d’aŀlots”. Em sembla que t’agradarà força.
      Per cert, has escoltat les cançons de dos dels seus poemes? Mari Àngels Gornés n’ha fet una adaptació preciosa.
      Molts petons!

  15. Benvolguda Shaudin,
    No sé don has tret la meva adreça, però benvigut sigui.
    El meu pare també era de Es Castell i va venir a Barcelona on va treballar, viure, va anar a casar-se a Maó, amb la meva mare alaironca i van venir a viure a Barcelona on son enterrats. Hem estat deu germans. Jo he viscut quasi quatre anys (dels 7 ala 11) a Alaior i sempre m’he sentí menorquinista.
    El meu pare va ser un gran admirador del teu besavi i ens va inculcar, amb gran plaer, la lectura de les seves obres. Tinc el volum blau de les seves obres completes i també els petits volums.
    Fa prop d’un parell d’anys, les Amas de Casa d’Alairo em van demanar de fer una xerrada i vaig fer servir, entre d’altres, els escrits del teu estimat besavi. Adjunto el paper que tenia per anar fent la conferencia on a les pag. 1,5 i 6 i trobaràs referencies a la seva obra. (en ser l’escrit una guía per no perdrem en la xerrada no cal que t’esforcis en llegar-le tota)
    És d’agraïr el teu interés, que si bé el deu provocar el vincle familiar, has tingut la bona pensada de fer-lo pùblic, ell s’ho mereix i jo en donc les gràcies.
    Ben cordialment,
    Pere Fàbregues i Morlà

    • Benvolgut Pere,
      La teva adreça? Que estrany perquè no la tenia. T’asseguro que no t’ho vaig enviar. No ets pas membre de Catala Sempre? Vaig enviar l’enllaç al grup de debat i potser et va arribar des d’allí.
      Quina casualitat que el teu pare també fos de Es Castell i se n’anès a viure a Barcelona. El meu besavi Àngel també es enterrat a Barcelona.
      M’agraden molt totes les coses que em contes. I em fa iŀlusió saber que el teu pare us va inculcar la lectura de les obres del meu besavi. Per cert, no m’ha arribat el paper de la conferència que esmentes. Potser que me l’evïis a la meva adreça electrònica (melgar@glendon.yorku.ca ).
      T’estic molt agraïda per les teves paraules!
      Una abraçada,
      Shaudin

  16. Ets un sac de sorpreses, Shaudin! Expliques les coses tan bé i amb tant sentiment que fas que siguem de la família: ens n’alegrem, ens entristim quan tu ho estàs, i celebrem el goig de tenir un besavi, que malgrat haver deixat aquest món tan jove, va poder estimar tant la seva llengua i fer tantes coses. Felicitats!!
    Una abraçada,
    Maria Teresa

  17. Anna Maria V. ha dit:

    Quina gràcia, Potato. I quin article més bonic i més substanciós. Jo coneixia l’existència del teu besavi, però només de nom. Ara em quedo de pedra al saber el vostre parentiu. M’interessa molt tot el que expliques i intentaré llegir-lo. És una mostra més del poc que ens han parlat a tots els nivells dels nostres homes, dels nostres artistes, dels nostres literats. Una llàstima. Hem de recuperar tota la informació possible, exhumar-la, divulgar-la, donar-la a conèixer. Els ho devem a ells, ens ho devem a nosaltres i també a les noves generacions.
    D’altra banda, i més personalment, m’ha fet també molta gràcia tots els noms que esmentes. L’Anton Maria Espadaler, per exemple, és amic meu, va ser professor meu en quatre assignatures de Filologia Catalana i ara, òbviament, és company meu de departamento. També conec la Josefina Salord, a la qual cito força en els meus estudis sobre teatre i amb la qual he tingut tractes per qüestions de publicacions, etc. El món de la catalanísitica és petit i tots ens coneixem.
    En fi. No cal que digui res més perquè crec que ja es detecta com m’ha interessat el tema.
    Una forta abraçada, estimada. Gràcies un cop més per la tasca.

    • Hola Potatito! Quina gràcia per part meva també. No tenia ni idea que en sabies res del meu besavi. No sé si has vist la meva resposta a la Tura, li he copiat la lletra dels dos poemes musicats dels enllaços; una bonica manera de començar a llegir/sentir l’obra del menu besavi.
      Fins ara no havia dit res d’ell perquè m’estimava més no parlar del parentiu, no fins passats uns anys després de publicades algunes novel.les meves. No volia que el parentiu influenciés ningú pel que fa als meus llibres.
      És ben cert que desconeixem molt i molt sobre la nostra gent que ha fet tant per la cultura; el franquisme va aconseguir que s’oblidessin molts noms.
      Que bo que coneguis a Espadaler i a Salord! Un dia en parlarem més. Personalment ho trobo fantàstic, que siguem un país petit i sigui fàcil conèixer tanta gent.
      Corro a ensenyar una classe (sóc a la universitat). Un munt de petons!!!

  18. jmsalva ha dit:

    Hola Shaudin, m’ha agradat molt llegir aquest relat del teu besavi, me llegiré el llibre que se va reeditar l’any 2010,…i tu l’has estat escritora i bona, jo també l’he arribat a estimar al teu besavi llegint el text, una forta abraçada

  19. Carles Romero Baró ha dit:

    Bon dia des de Vallgorguina, es el primer cop que m´ Atreveixo a fer-vos un comentari d’ ençà l’ inici del Grup “Català Sempre” . Ara que estic a la “Retraite” de fa poc, es probable que continuï amb aquest atreviment. Quant molts poquets tenien l’ atreviment de expressar els seus pensaments clarament a favor d’ una Catalunya Independent, en aquet grup de debat. Vos ho fèieu. Segueixo de tan entan les vostres inquietuds i la vostra aportació imprecindible a la Cultura Catalana. De la meva epoca de “viatjant” per ses Illes (fa mes de 20 anys), recordo la musicalitat del llenguatge de la nostra Llengua, sobretot a Menorca. Sempre mes he estat captivat per el parlar a ” ses Illes” que expressen majoritàriament una tendresa i molt sentiment. No m’ ha sorprès conèixer els vostres orígens per que hem confirmen el que ja pensava de vos.
    Una forta abraçada, i que continueu ajudan a la divulgació de la nostra Cultura e Historia.
    Un numerari de Omnium Cultural i de L’ Assemblea Nacional Catalana.
    Carles R. B.

    • Bona nit des de Toronto, Carles,
      Pel que fa als comentaris, tot és començar. Jo em vaig estrenar amb Català Sempre, ara fa uns sis anys (com passa el temps!). Abans de Català Sempre mai no havia comentat res a la xarxa, però d’ençà que em vaig estrenar i els primers tres anys, els vaig enviar gairebé 2.000 comentaris (molts tenien 1 o 2 pàgines). Després, quan ja havia aportat força en aquest coŀlectiu, vaig escampar comentaris pertot arreu (blocs, diaris, etc). Encara comento força a la xarxa, però no tant ―entre la feina a la universitat, les meves noveŀles i contes i els meus blocs no em queda gaire temps―.
      T’estic molt i molt agraïda per les belles paraules que m’escrius (espero que no et molesti el tractament de “tu”, estic poc acostumada al “vos” tot i que el trobo molt bonic).
      Una forta abraçada, i endavant amb Omnium i amb l’Assemblea Nacional Catalana!
      Shaudin

  20. Gemma Colomé ha dit:

    Bona nit, ho he vist ara i ja entenc d’on et ve aquesta facilitat per escriure. Felicitats per la part que et toca i una abraçada.

  21. Gemma Colomé ha dit:

    Les cançons són una joia

  22. Maite Velasco ha dit:

    Hola, Shaudin! Em dic Maite Velasco Ruiz, i com tu també sóc besnéta de n’Àngel Ruiz i Pablo. De tant en tant busco informació d’ell, és com una mena de projecte personal des de fa molts anys; i així t’he trobat! Jo vaig ser a Ciutadella el Febrer de 2013, quan se li va fer l’acte que comentes de reconeixement. Va ser molt emocionant i jo no parava de pensar en ell i en la seva dona, en les llàgrimes que van vessar l’any 1911. He anat recopilant informació sobre ell des de fa molt temps, per si t’interessa. A mí m’encantaria saber aquestes anècdotes que dius que t’explicava la teva mare. Jo visc a Terrassa (a prop de Barcelona), i potser ens podríem trobar si algun dia ets a Barcelona. Una abraçada molt grossa!
    Per cert, jo sóc néta de’n Jesús Ruiz Manent, i tu?

    • Ei, hola cosineta! Quina iŀlusió haver-nos trobat!
      Jo també sempre busco coses d’ell, però a la xarxa no se’n troben prou.
      Dius que ets néta de Jesús Ruiz Manent, doncs el coneixia, el tiet Jesús que li deiem a casa perquè era tiet de la meva mare, i també coneixia la teva àvia (Eloisa, oi?) i els dos fills que tenien, un noi i una noia, de quin ets filla? La meva mare va anar moltes vegades a Menorca amb la seva tieta Eloisa, quan ja feia molts anys que s’havia mort el tiet Jesús.
      La meva àvia, filla d’Àngel Ruiz i Pablo i mare de la meva mare, es deia Consol Ruiz Manent.
      Pel que fa a trobar-nos, m’encantaria, bonica, però ho veig difícil. Ja deus saber que resideixo a Toronto (Canadà) ―des de fa 36 anys― i no sé pas quan tornaré a Catalunya. Et passo la meva adreça electrònica: melgar@glendon.yorku.ca
      Hem de seguir en contacte! Una forta abraçada!

      • Maite Velasco ha dit:

        Sí, seguirem en contacte! Jo sóc filla de la noia que dius, que també es diu Eloísa. Ara que m’has explicat qui és qui, jo vaig veure moltes vegades a la teva mare! Precisament a Menorca, amb la meva àvia. Afortunadament, nosaltres estem a l’època de les xarxes socials, o sigui que podem anar xerrant sense necessitat de trobar-nos físicament. M’agradaria de veritat que m’expliquessis anècdotes i jo t’explicaré tot el que he anat trobant. El meu e-mail és nuramai@gmail.com. Una abraçada gegant!

  23. montserratvilaro ha dit:

    No sabia lo del basava, un relat maquissim

  24. Dani Sintes ha dit:

    Bon dia. Aquestes darreres paraules m’han arribat. Enhorabona per aquest bloc. Som de s’associació foment cultural i, jo personalment, vaig proposar que el 2015 fos proclamat any Ruiz i Pablo. Proposta acceptada per unanimitat per tots es partits polítics. L’avi teu és avui fill ilustre de Menorca, ses seves obres seran fomentades per a que tothom les conegui i es reeditaran un parell d’elles, fins i tot, “memorias de un perro”. Es teu besavi és menorquí, és avui una persona estimada i ben segur que s’esperit descansa a sa nostra illa. Salutacions!

    • Benvolgut Dani,
      Estava assabentada de l’any 2015 com a l’any Ruiz i Pablo a Menorca. Però no sabia que tu ho havies proposat! Com ho havia de saber si ni et coneixia, és clar. Em fa una iŀlusió immensa saber que qui va fer aquesta proposta m’escriu en el meu bloc! Moltíssimes gràcies, Dani!!! Espero que continuem el contacte. No ets pas al facebook? I espero poder anar algun dia a Menorca i conèixer-nos personalment.
      Una abraçada des del Canadà!

  25. Meb ha dit:

    No os habéis enterado de nada, pero que de nada. Angel Ruiz Pablo, menorquín por excelencia, demuestra cómo es el pueblo menorquín, nunca tuvo ningún ningún problema para expresarse en español o en menorquín, por favor, no le quitéis lo que representa.

  26. Carmen ha dit:

    Bones!
    Som Carmen Garcia, mestra de música de primària a l’escola Àngel Ruiz i Pablo des Castell. Enguany al centre esteim realitzant algunes activitats per donar a conèixer el nom del teu besavi. Una companya del centre ha descobert el teu bloc i ens ha passat l’enllaç. M’ha cridat l’atenció les cançons de M Àngels Gornés, no coneixia aquesta versió de Sa Guiterra, però sí aquesta altra de la cantant alaiorenca Rita Barber:

    Salutacions!

  27. Joan Miquel Pons ha dit:

    Bona nit.
    Jo també som d’Es Castell, de vàries generacions i et vull dir que al nostre poble el tenim bastant present. Tenim un carrer amb el seu nom, una placa a la casa on va néixer i l’escola pública. Et pos l’enllaç a una cançó preciosa del poema “Pàtria” interpretat pel grup menorquí S’Albaida. L’enregistrament del disc és encara millor, amb un final de l’orgue de l’església de Santa Maria de Maó. Crec que narra la seva entrada al port de Maó en el moment del seu retorn, m’encanta.
    http://www.viasona.cat/grup/salbaida/mateixos-temps/patria

    • Bona nit, Joan Miquel,
      Un altre menorquí que conec, i d’Es Castell! Encantada de fer la teva coneixença!
      Acabo de sentir “Pàtria” pel grup S’Albaida. Tens tota la raó, és preciosa. En algun moment hauré de fer un post al bloc i fer-la conèixer als meus lectors. Teniu musics boníssims a Menorca. Una illa tan petita (si la comparem a Austràlia, per exemple) i quanta cultura! Estic molt orgullosa de les meves arrels.
      Una abraçada!

      • Jesús (Xess) ha dit:

        El món és un mocador…
        En Xavi Lozano del vídeo (barba, toca flautes diverses) era veí meu davant per davant quan era petit. Fins i tot havia anat a algun aniversari a casa seva!!
        Per cert, és un gran músic, luthier que crea instruments amb objectes quotidians. Ha voltat el món sencer amb la música i fins i tot sortia amb en Roger de Gràcia en un programa de TV3.

  28. Joan ha dit:

    Hola! L’Angel Ruiz també era el meu besavi. La meva àvia es deia MªAngels Ruiz, era la seva filla.

  29. macasanovascoma ha dit:

    Hola! jo sòc la MªAngels Casanovas! I com el meu nom diu, sòc la neta de la MªAngels Ruiz. I germana del Joan Casanovas. El nostre pare sap més coses del seu avi que nosaltres del nostre vesabi, pero just ahir llegia el conte que va publicar fa poc la Eloisa sobre el Noti, el seu gos… és molt bonic. Dálguna manera es pot veure com era ell.
    Una abraçada!

    • Hola Mª Àngels! Una altra cosina fins ara desconeguda! Que bé!
      He sentit parlar d’aquest escrit de l’Eloisa sobre el gos Noti (no recordo on vaig trobar la informació), i tinc moltes ganes de llegir-lo.
      Una abraçada, guapa!

  30. Nando ha dit:

    Hola,
    sóc en Nando Cano, menorquí resident a Catalunya. Enguany vaig participar al Premi Narració Curta Illa de Menorca amb l’obra “El retorn de l’ànima”, basada en la marxa de n’Àngel Ruiz i Pablo de l’illa. Curiosament la protagonista és la seva bésneta (bé podries ser tu), la qual arriba a Menorca convidada per les autoritats locals per commemorar el 150è aniversari del naixement de l’escriptor.
    Aquest relat ha quedat finalista i la setmana passada es va publicar el llibre amb l’obra guanyadora i les sis finalistes que suposo que es podrà adquirir a les llibreries de l’illa a partir d’ara. Et deixo l’enllaç d’aquest esdeveniment.
    http://www.bibliomenorca.net/WebEditor/Pagines/file/Not%C3%ADcies/2015/DM151215.pdf

    I per últim dir-te que l’IME ha publicat la novel·la “El Pare”, de Josep M. Ruiz Manent, dedicada a la memòria del seu pare, l’Àngel Ruiz i Pablo.
    http://www.bibliomenorca.net/WebEditor/Pagines/file/Not%C3%ADcies/2015/DM151230.pdf

    Salutacions

    • Hola,
      Que petit és el món de vegades. I tot ple de casualitats, com ara això que m’expliques de la besnéta a “El retorn de l’ànima”. Ei, i l’enhorabona per quedar finalista! A més d’agrair-te que hagis escrit sobre el meu besavi.
      Moltes gràcies per la informació. I espero que seguim en contacte.
      Una abraçada.

  31. Nando ha dit:

    Moltes gràcies!
    I felicitats a tu també per aquest blog magnífic (penso que dies enrere ha fet aniversari) i per les teves obres que he estat llegint (no totes, encara!)
    Seguim en contacte

    Una abraçada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s