Àngel Ruiz i Pablo: el meu besavi escriptor

Vell talaiot, qui de tan alt domines,
¿què hi veuen eixes pedres gegantines
que coronen ton front, en l’infinit?
Vident etern qui beus les alenades
del cel i de la lluna i les boirades,
parla-li del pervindre a l’esperit!

Això que acabeu de llegir és un fragment del poema “Lo talaiot”. El va escriure el meu besavi menorquí Àngel Ruiz i Pablo que va morir l’any 1927 quan tenia 62 anys. Va morir trist, segons m’explicava la meva mare, relatant el que sempre li explicava la seva, la meva àvia. Enyorava Menorca amb desesperació. L’any 1911 Àngel Ruiz i Pablo, amb la seva dona i els fills, se’n va haver d’anar a viure a Barcelona. Mai més no van tornar a l’illa.

Àngel Ruiz i Pablo va néixer a Es Castell, però d’ençà que es casà vivia a Ciutadella i treballava en una delegació del banc de Maó. L’Ajuntament de Ciutadella ens explica: “Quan Menorca va patir l’anomenat crac bancari de 1911, el Foment va fer fallida, i Ruiz i Pablo s’hi va veure arrossegat pels seus efectes, fins al punt que hi va ser imputat en la causa judicial que la crisi bancària havia provocat a tot Menorca. Fins i tot el van acusar de desfalcar, però la investigació judicial va posar les coses en el seu lloc i Ruiz i Pablo hi va ser exculpat de tota responsabilitat o de qualsevol acció punible en els afers. L’aspecte trist d’aquell episodi de crisi financera va ser que la família deixà Menorca amb la sensació de no haver rebut cap suport humà ni personal de la major part de les autoritats i de la societat menorquina en general”.

Cent anys després, l’Ajuntament de Ciutadella va organitzar un acte institucional de reconciliació pública amb Àngel Ruiz i Pablo. Entre d’altres ponents, la professora Josefina Salord va parlar del paper literari de l’escriptor i d’un llibre inèdit, El pare, escrit pel fill gran de Ruiz i Pablo, on “s’explica el drama familiar per les terribles acusacions que pesaren sobre el cap de la família, a la vegada que tots hi patien la desafecció social de Ciutadella i Menorca”.

Com deia més amunt, el meu besavi va morir trist. Tanmateix, era un home de temperament alegre i posseia un gran sentit de l’humor que es fa palès en molts dels seus articles i a les noveŀles breus Classes passives i Viatge tràgic de l’amo en Xec de S’Uastrà. D’aquesta noveŀla, que narra les peripècies d’un pagès menorquí que viatja a Barcelona perquè la seva dona s’ha d’operar, s’ha dit que és una de les millors obres humorístiques escrites en català. Viatge tràgic de l’amo en Xec de S’Uastrà és una narració costumista amb un llenguatge molt ric de la parla de Menorca, aspecte que també trobem a les altres noveŀles. Francesc de B. Moll el troba un text “deliciós” on “l’autor va poder fer ús de tots els recursos expressius de la llengua viscuda des de la infantesa”. Segons Maria Cardona Serra, aquesta noveŀleta “s’ha convertit amb els anys en una icona de la cultura menorquina”, fins al punt que el final del text “és a dia d’avui una frase feta que s’empra en la llengua col·loquial oral en sentit figurat, per dir irònicament que una cosa que havia d’anar bé no hi ha anat tant com s’esperava”. Viatge tràgic de l’amo en Xec de S’Uastrà ha estat adaptada per al teatre i representada diverses vegades.

No totes les seves noveŀles breus són humorístiques, perquè també tenim Del cor de la terra. Em va encantar quan la vaig llegir per primera vegada, molt joveneta, potser perquè, com comenta Anton M. Espadaler, “té un final d’una gran plasticitat, gairebé cinematogràfic”. L’any 2010, quan es complia el centenari de la seva publicació, se’n va fer una nova edició amb pròleg de Josefina Salord i unes iŀlustracions molt reeixides de Sergi Bernhard (aquí les podeu veure). La professora Salord ens diu que “ens ha arribat el moment de poder gaudir d’un text amb una forta autonomia, tant pel que fa al lloc que ocupa dins la trajectòria del seu autor com a l’ambientació rural i a la temàtica tràgica d’un enfrontament fins a la mort. Les festes de sant Joan, amb tot el seu fons teŀlúric, són l’àmbit en què emergeix la rivalitat entre els cavallers, muntats en cavalls tan mals de domar com la mateixa passió amorosa que desafia la pau de la natura”. Heus aquí el primer paràgraf:

El sol, dalt un cel sense núvols, flamejava. El rostoll, ressec, les figueres del voltant de les cases, els abatzers del camí, tot cruixia com un incendi; les cigales cantaven fins a morir; se sentia fins el crec-crec dels llagosts al botar i estendre les ales, i en la tanca de l’era de Son Abatzer no hi havia un dit d’ombra ni alè de vent hi corria.

Àngel Ruiz i Pablo era bilingüe. El seus pares no eren menorquins i a casa parlaven castellà. No té res d’estrany, doncs, que escrivís també en castellà, llengua amb la que va escriure molts articles i diverses noveŀles breus i que compaginava amb l’obra en català. Pel que fa a aquestes noveŀles, Francesc de B. Moll comenta que eren “realment bones, especialment la titulada Las metamorfosis de un erudito“, però que hi ha “una discordància entre el llenguatge castellà, exòtic, i els temes i personatges, que són sempre menorquiníssims”, comentari amb el que estic absolutament d’acord. Tanmateix, el llibre en castellà pel que ha estat més citat i reconegut és el treball d’investigació Història de la Real Junta Particular de Comercio de Barcelona (1758 a 1847), el qual va escriure per encàrrec de la Cambra de Comerç de Barcelona. L’historiador Josep M. Fadrera, en el pròleg de la darrera edició d’aquest llibre, ens diu que “supera amb escreix la condició d’obra d’encàrrec per la qualitat de la informació i l’estructuració, que l’han convertida en una obra de consulta indispensable fins avui.”

Tot i que els seus primers escrits foren en castellà, l’any 1895 començà a escriure en català. Aquell mateix any va publicar un recull d’articles intitulats Per fer gana. En el pròleg, l’escriptor ens diu que el títol l’ha triat “perquè voldria que obrigués ses ganes de voler llegir es menorquí; perquè donaria qualque cosa perquè fes ganes d’escriure’l”. Tres anys més tard començà una llarga correspondència amb Joan Alcover, amb qui mantindria una gran amistat tota la vida. Més endavant, l’any 1906, participà en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana amb una ponència sobre els anglicismes de la parla menorquina. I ja a l’any 1919 li varen encomanar el Discurs de Gràcies dels Jocs Florals de Barcelona que se celebraven al Palau de la Música. Àngel Ruiz i Pablo va fer el discurs i els va dir que, com és costum que en aquests discursos es toqui un tema i es deixi un mot com a recordança, ell els diria el seu mot: “Passen grans vents de tempestat sobre Europa, un vent qui du clams de desolació alena per ses terres somogudes per la guerra i fins aquí n’és arribat es ressó, i jo no us podria dir altra paraula més forta que tot clam i tota veu . . . i aquesta paraula és: Pau”.

Francesc de B. Moll va dir de Ruiz i Pablo: “ell, que estava tan ben dotat d’esperit d’observació i d’una gracia d’expressió com pocs l’han tinguda, va fer un gran servei a la restauració de la llengua catalana, mostrant les virtuts de la nostra illa com a conservadora d’aquell llenguatge catalanesc que el bon Rei Alfons III ens va dur amb els repobladors, fa prop de set-cents anys . . . Davant el fet d’un home que, amb els seus dos llinatges castellans, cultiva literariament el menorquí, hauríem de pensar si no és hora que els qui tenim tots els llinatges menorquins treballem per incorporar Menorca al moviment de recuperació de la nostra llengua com a mitja d’expressió literaria”.

Diuen que Àngel Ruiz i Pablo era millor prosista que poeta, però va escriure poemes molt bonics. He descobert una cantant menorquina amb una veu preciosa, Mari Àngels Gornés, que canta dos poemes d’ell: “Sa guiterra” i “Menorca” (en aquests enllaços només heu de clicar la fletxa per sentir-los).

Fins aquí us he parlat del personatge públic Àngel Ruiz i Pablo. Tanmateix, era també besavi meu. Evidentment, mai no el vaig conèixer, i va morir quan la meva mare només tenia 5 anys. Per acabar-ho d’adobar la meva àvia va morir del cor quan encara no tenia 40 anys, molts anys abans de jo néixer. Però la meva àvia li parlava molt a la seva filla de l’avi Àngel i després la meva mare me’n va parlar molt a mi. Tant la sentia parlar d’ell que quan jo tenia 7 anys, i ja feia un any que escrivia contes, li vaig dir que seria escriptora com el besavi. Mai no vaig canviar d’idea. Per mi el besavi no era aquell home seriós de les fotografies, per mi era l’home de les històries que em contava la mare. Un home que estimava amb bogeria la seva família, un home honest, senzill, rialler. Un home que cantava i tocava la guitarra. Un home que volia escriure per damunt de tot, però que ho passava magre i havia d’escriure moltes vegades per encàrrec i, en conseqüència, no podia escriure tot el que volia. Un home que estimava Menorca amb passió però, si fa no fa, l’havien fet fora de la seva terra estimada i per això va morir tan trist.

Avui, quan he trucat a la meva mare, li he preguntat si se’n recordava del seu avi Àngel. De seguida m’ha dit: “I tant que me’n recordo! És com si ara mateix el tingués davant meu. Era tan alegre i carinyós i estava tan content quan em veia! Me l’estimava molt. Es feia estimar.”

I us asseguro que, tot i que no l’he conegut, ha aconseguit que també l’estimi molt.