I vet aquí que un dia vaig obrir els ulls

Un onze d’agost em vaig trobar en aquest món on ja hi éreu alguns de vosaltres i moltes i moltes altres persones que probablement mai no coneixeré. La Barcelona on vaig anar a raure era una ciutat amb poques esperances de llibertat. Capital d’un poble subjugat mirava cap al mar enyorant benaurances passades. Lluny, molt lluny en el temps, s’havien quedat els seus velers que solcaven les aigües mediterrànies amb el vent de la llibertat. Perdut en el temps era també el govern propi, sense interferències de pobles forasters. Res de tot allò quedava, ni tan sols les iŀlusions d’alguna mena d’autonomia o la institucionalitat de la llengua pròpia. Barcelona, quan jo hi vaig arribar i vaig obrir els ulls per primera vegada, era una ciutat grisa i abatuda; una ciutat encara amb por.

Tanmateix, ningú no m’ho va dir tot això, i les moixaines i petonets amb que m’omplien pares i avis, a més de la meva innocència de persona tan nova, no m’ho deixaven veure clar. Tampoc no sabia encara que la llengua amb la qual em parlaven no era pas la llengua acceptada. Així que jo creixia i aprenia a dir poma o menjar, i poc m’esperava que un dia descobriria que aquells mots eren paraules de segona classe, segons havia decidit una gent d’aspecte carca i estrambòtic alhora, però amb un gran poder.

Vaig passar el primer any de vida ben distreta de la realitat que oprimia la meva ciutat, la meva terra, la meva llengua. Jo era feliç explorant sota les taules, enfilant-me amunt, amunt per les cortines –la meva mare, en descobrir que havia tingut un mico i no una nena, les va despenjar totes per por que un dia em matés– i jugant a llepar-nos la cara amb els infants de la meva edat, els quals tampoc no sabien on eren realment. Érem tan feliços tots plegats, tan innocents i estàvem tan convençuts que havíem anat a parar a un paradís on tothom era amable i ens tenia pel centre del món! Què més podíem demanar?

Shaudin amb la mare a La Rambla

Jo era massa jove per adonar-me que la meva mare, tot empenyent el cotxet, defugia els policies quan els veia al carrer, o que el pare i la mare havien de canviar de llengua amb les persones carrinclones i antipàtiques que omplien els edificis governamentals. I així, ben absent del que passava, jo creixia contenta. Si de vegades veia la mare trista, em devia semblar que n’estava perquè jo no havia fet bondat, i potser em proposava no tornar-me a menjar les fulles de la planta del rebedor. No sabia que la mare s’entristia de frustració per culpa d’un general ridícul i amb bigotet.

Vivíem en un pis molt gran al barri de Sant Gervasi; un pis alegre, sempre ple de llum. Per a una nena petitona aquell pis era un món amb grans possibilitats, fins i tot després que havien desaparegut aquelles cortines tan magnífiques. Com que tret d’enfilar-me als mobles no em quedaven més alternatives per fer el mico, em vaig dedicar a l’atletisme –un pis gran amb un llarg passadís era ideal per l’entrenament–. Segons diuen, als deu mesos ja feia veritables curses sense caure gairebé mai. També vaig aprendre a dir força coses i, alhora que m’entrenava fent curses, m’entrenava parlant, sense saber que les aptituds atlètiques d’una femella tenen poques sortides quan manen els homes plens de medalles, ni saber tampoc que aquella llengua amb tantes possiblitats expressives que anava desenvolupant amb gran alegria –és fantàstic poder-se expressar sense haver de recórrer a la mímica– era malvista per la gent que decidia el destí de la terra on havia anat a parar. Per tant, jo continuava creixent feliç en aquell paradís casolà de llum, pistes olímpiques i moixaines.

Quant a Shaudin Melgar-Foraster

University professor and writer
Aquesta entrada s'ha publicat en Retalls de biografia i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

30 respostes a I vet aquí que un dia vaig obrir els ulls

  1. Anna M. ha dit:

    Ostres, t’acabo d’escriure un missatge prou llarg i crec que ha fallat. Si ha arribat, tu mateixa tria.
    Et deia que els amics de Barcelona som aquí, amb tu, desitjan-te un feliç aniversari, malgrat que el passis a Toronto, tan lluny de casa.
    També et deia que pel que veig ets una mena d’esser primitiu, com un mico trepador i corredor. Hahahahaha.
    La Barcelona on jo vaig nèixer era igual que la teva, tot i que no sé exactament l’edat que tens. Però per la foto, molt similar a la meva. Així que la ciutat era grisa i estava oprimida. Però jo, tot i no viure en un pis gran i asolellat de Sant Gervasi, també era innocent i feliç. Les ombres van venir després.
    T’assembles molt a la teva mare, que era molt guapa (i segur que encara ho és).
    Si no et sap greu, comparteixo amb alguns amics l’article. Estic segura que, com m’ha passat a mi, les emocionarà.
    Una abraçada.

    • Hola Anna Maria,
      Doncs no he rebut cap altre escrit teu, només aquest.
      Sí que em sembla que tenim una edat similar i, sí, les ombres van venir després. Quant a ésser un ser primitiu trepador i corredor hauríem de canviar el temps verbal que has emprat, que ara ja no ho sóc! Però és ben cert el que explicava de les cortines; quan era petita sempre m’estava enfilant, primer eren cortines i mobles, després arbres, parets i tot allò que tingués alguna possibilitat per enfilar-se; a més de córrer i saltar tot el dia. I res em feia por; les pors van venir més endavant.
      Sí que era molt guapa la meva mare; ara és velleta, però.
      És clar que no em sap greu que comparteixis l’article! Moltes gràcies!
      Una abraçada.

      • Anna M. ha dit:

        Hahaha. Bé, canviarem el temps verbal si ja no t’enfiles.
        Espero que hagis passat un molt bon dia. I veig que t’ha escrit la Gemma. És amiga meva (i família, la seva germana és la dona del meu germà Jordi) des que érem ben jovenetes.
        Petons, Shaudin.

  2. Gemma C. O. ha dit:

    Hola, sóc amiga de l’Anna Villalonga que m’ha passat el teu escrit: I vet aquí…….. Primer de tot felicitats per l’aniversari, avui també fa anys la meva mare i esclar, una gran celicitació per reflecsar tant bé aquells anys, la celicitat que descrius, la inicéncia respecta la llengua…. també jo ho recordo aixi. Nosaltres viviem a Badalona i fins que no vaig anar a vuire a BCN als 2nys i mig no havia sentit parlar el castellà. No entenia res del que em deien, va ser un despertar duur.

    • Hola Gemma,
      Gràcies pel teu comentari!
      Quina casualitat que la teva mare faci anys també avui. Espero que tingi un bon aniversari.
      Em sembla que vam ser molts i moltes que vàrem tenir un despertar dur, oi?
      Una abraçada.

  3. aitana ha dit:

    Hola Shaudin,

    Espero que hi hagi segones i terceres parts d’aquesta entrada. M’agrada conéixer la història de la teva família.

    Salut,

    Aitana

    • Aitana!
      Quina iŀlusió rebre un comentari teu al bloc!
      Potser sí que hi hauran més “retalls de biografia” més endavant. Em resulta força fàcil escriure sobre la meva vida (obviament no cal pensar gaire ni fer recerca), d’altra banda no vull cansar als lectors, perquè per a mi són coses importants, però si no vigilo una mica com ho presento, o n’abuso, pot resultar avorrit als lectors. Bé, alguna altra entrada faré, no sé quan.
      Records a la teva família i petonets a l’Oriana.
      Una abraçada.

  4. Dolors ha dit:

    el cotxet amb el que em passejaven a mi, és molt semblant al teu. M’ha portat bons records veure’l 🙂

  5. Joan Rubiralta i Suriol ha dit:

    Que la felicitat t’acompanyi avui i sempre, amiga.

    Joan

  6. Maria ha dit:

    Per molts anys! No t’he pogut felicitar abans perquè era al poble sense Internet, però dos dies de retard no m’han d’impedir de desitjar-te una vida molt llarga i molt bona. Endavant, amb l’ànim i l’energia que ja demostraves quan eres petiteta. Són boniques, la història de les cortines i la de les curses de passadís: es veu que ja t’entrenaves per ser ballarina. Quina vocació més precoç!

    Després t’ha tocat de substituir la dansa per la literatura. Els problemes de salut són dolorosos (cuida’t), però la bona literatura arriba a més persones i deixa testimoni per sempre.

    • Hola Maria,
      Ja m’ho vaig pensar que eres al poble sense Internet perquè feia molts dies que no passaves per aquí. Moltes gràcies per les teves paraules.
      Bé, quan era molt petita més aviat m’entrenava per ser mico, la dansa vingué una mica més tard. Pel que fa a la literatura sempre m’ha acompanyat, tant escrivint com llegint els escrits dels altres: quan encara era força mico, quan volia ser pirata, amb la dansa, i després. No sabria viure sense la literatura.
      Una abraçada.

  7. Maria ha dit:

    Fins avui, tampoc no havia pogut llegir els darrers escrits precedents (però ara ja els he votats, és clar). Molt interessants. Bona pensada, l’endevinalla. I molt interessant i informativa, l’explicació sobre el Passeig del Filòsof i l’escriptora Lucy Maud Montgomery, que no havia sentit anomenar mai i no sé si deu haver estat traduïda al català.
    per cert, tenia entès que ets llicenciada en arqueologia per la Universitat de Barcelona. Quina carrera vas fer a Toronto? Potser llicenciatura i doctorat en filologia? I posada a preguntar: de què tractava la teva tesi?

    • Em sembla que sí ha estat traduïda: Anna de Teules Verdes. No n’estic ben segura, però, ni sé si deu ser una bona traducció en cas d’existir.
      La setmana que ve potser faré una altra endevinalla, però abans vindrà un altre article que penso publicar el diumenge.
      Sí, vaig fer una llicenciatura en arqueologia a la Universitat de Barcelona. A la Universitat de Toronto vaig fer una llicenciatura, un master i un doctorat, tot en literatura, el que en dieu filologia. Vaig fer cursos de literatura anglesa, però la meva especialització va ser literatura hispànica. Ai, la tesi! Volia que fos sobre literatura catalana, però no em van deixar i acabà sent sobre literatura escrita en català i escrita en castellà. Era sobre noveŀla contemporània i aplicant la fenomenologia hermeneútica i també feminisme. La noveŀla en català que vaig estudiar a la tesi fou L’hora violeta, de la Montserrat Roig.

  8. Maria ha dit:

    Com a comentadora habitual del bloc, voldria donar una benvinguda molt afectuosa a na Bel. Ja sabíem que el bloc de la Shaudin tenia molts seguidors adolescents i preadolescents, però trobàvem a faltar la seva veu als comentaris. Bel, és molt bonic de llegir comentaris de la frescor i la simpatia dels teus. Gràcies per venir!

    • La Bel ha participat diverses vegades en aquest bloc, tanmateix no sempre escriu el comentari a l’últim article publicat. No té perquè fer-ho, però potser per això no t’havies adonat d’ella abans. De vegades escriu comentaris per articles de fa temps o a les pàgines. El primer comentari que va enviar fou a la pàgina “Ressenyes i comentaris”, aquí a la dreta.

  9. Bel ha dit:

    Hola.
    Fem anys molt juntes, eh, Shaudin? Felicitats!
    Devia ser molt trista, la teva primera Barcelona.Sort que el van llevar del mig,el Franco.
    Per molts anys!

  10. Jesús (Xess) ha dit:

    Shaudin, encara que tard, per molts anys!!

    Estem molt a prop al calendari per l’aniversari, el meu va ser el 20 d’agost 🙂

    Bel, aquell nan assassí no el van treure del mig, tots aquells que ara s’omplen la boca de ser defensors de la llibertat i la democràcia el van deixar morir de vell al llit. I encara està molt més pressent del que us penseu el jovent.

  11. Maite ha dit:

    Un article excel.lent!
    Boníssim, de veritat… m’ha conmogut, m’ha complagut, m’ha admirat i m’ha fet somriure!

    T’envio una abraçada admirada,
    Maite

  12. Josep Mª Torrents ha dit:

    Hola, i la Montse?

  13. Carme Luis Tatjé ha dit:

    Oh, Shaudin, m’emocionat al llegir-te, jo també vaig neixer, en quells dies grisos. A mida que vaig llegint, semble que aqueste nena soc jo.Suposu que tots els de la nostre generació varem viure una situació similar. Recordo a casa , quan parlaven els grans , que ho feien amb pó, no entenía gaire el perque.Mès endavant, com diu la Gemma, el despertar va ser dur.
    Nomès vull dir per acavar, que els moments que vam viure nosaltres, a partir del 20N-75., jo tenía 20 anys, sortir al carrer i cridar, per la Llibertat, Amnistía i Estatut d’Autonomia, aquella felicitat d’aquells dies, n0 s’oblida mai, peró aixó ja és una altre história.
    M’agradat moltissim aques trosset de la teva biografía, anima’t, un altre dia una miqueta més.
    Molte gràcies Shaudin, acava de gaudir d’aquest gran dia.
    Fins Toronto, una colla de petons.
    Carme.

  14. jmsalva ha dit:

    Hola Shaudin,

    M’ha agradat molt l’article i, la foto. Eres com un mico?jejjejejjee. Jo vaig neixer a l’any 53, el franquisme estava ben instaurat, però a Palma parlava català tot el dia, amb els amics de 6o7 anys amb tothom i ningú me deia res. A casa també parlavem català. Vaig tenir una infància feliç sempre al carrer amb els amics, sense internet ni televisio,…Et desitjo un molt bon dia amb el teu fill i les teves amistats.

    Petons,

    Juli

  15. Retroenllaç: 1.cat.6 I vet aquí que un dia vaig obrir les ulls | Uassaps 3

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s