I vet aquí que un dia vaig obrir els ulls

Un onze d’agost em vaig trobar en aquest món on ja hi éreu alguns de vosaltres i moltes i moltes altres persones que probablement mai no coneixeré. La Barcelona on vaig anar a raure era una ciutat amb poques esperances de llibertat. Capital d’un poble subjugat mirava cap al mar enyorant benaurances passades. Lluny, molt lluny en el temps, s’havien quedat els seus velers que solcaven les aigües mediterrànies amb el vent de la llibertat. Perdut en el temps era també el govern propi, sense interferències de pobles forasters. Res de tot allò quedava, ni tan sols les iŀlusions d’alguna mena d’autonomia o la institucionalitat de la llengua pròpia. Barcelona, quan jo hi vaig arribar i vaig obrir els ulls per primera vegada, era una ciutat grisa i abatuda; una ciutat encara amb por.

Tanmateix, ningú no m’ho va dir tot això, i les moixaines i petonets amb que m’omplien pares i avis, a més de la meva innocència de persona tan nova, no m’ho deixaven veure clar. Tampoc no sabia encara que la llengua amb la qual em parlaven no era pas la llengua acceptada. Així que jo creixia i aprenia a dir poma o menjar, i poc m’esperava que un dia descobriria que aquells mots eren paraules de segona classe, segons havia decidit una gent d’aspecte carca i estrambòtic alhora, però amb un gran poder.

Vaig passar el primer any de vida ben distreta de la realitat que oprimia la meva ciutat, la meva terra, la meva llengua. Jo era feliç explorant sota les taules, enfilant-me amunt, amunt per les cortines –la meva mare, en descobrir que havia tingut un mico i no una nena, les va despenjar totes per por que un dia em matés– i jugant a llepar-nos la cara amb els infants de la meva edat, els quals tampoc no sabien on eren realment. Érem tan feliços tots plegats, tan innocents i estàvem tan convençuts que havíem anat a parar a un paradís on tothom era amable i ens tenia pel centre del món! Què més podíem demanar?

Shaudin amb la mare a La Rambla

Jo era massa jove per adonar-me que la meva mare, tot empenyent el cotxet, defugia els policies quan els veia al carrer, o que el pare i la mare havien de canviar de llengua amb les persones carrinclones i antipàtiques que omplien els edificis governamentals. I així, ben absent del que passava, jo creixia contenta. Si de vegades veia la mare trista, em devia semblar que n’estava perquè jo no havia fet bondat, i potser em proposava no tornar-me a menjar les fulles de la planta del rebedor. No sabia que la mare s’entristia de frustració per culpa d’un general ridícul i amb bigotet.

Vivíem en un pis molt gran al barri de Sant Gervasi; un pis alegre, sempre ple de llum. Per a una nena petitona aquell pis era un món amb grans possibilitats, fins i tot després que havien desaparegut aquelles cortines tan magnífiques. Com que tret d’enfilar-me als mobles no em quedaven més alternatives per fer el mico, em vaig dedicar a l’atletisme –un pis gran amb un llarg passadís era ideal per l’entrenament–. Segons diuen, als deu mesos ja feia veritables curses sense caure gairebé mai. També vaig aprendre a dir força coses i, alhora que m’entrenava fent curses, m’entrenava parlant, sense saber que les aptituds atlètiques d’una femella tenen poques sortides quan manen els homes plens de medalles, ni saber tampoc que aquella llengua amb tantes possiblitats expressives que anava desenvolupant amb gran alegria –és fantàstic poder-se expressar sense haver de recórrer a la mímica– era malvista per la gent que decidia el destí de la terra on havia anat a parar. Per tant, jo continuava creixent feliç en aquell paradís casolà de llum, pistes olímpiques i moixaines.