L’amic

Primera part

L’estiu que tenia set anys —i que en vaig fer vuit— el vam passar en algun indret de Catalunya que ara no us sabria pas dir on era. Els meus pares havien llogat una caseta que era part d’una propietat. A més de la caseta, hi havia una masia imponent, però abandonada, una casa de pagès i uns conreus. Tot plegat era enmig de muntanyes i boscos i molt lluny de cap altre lloc habitat. Els pagesos que vivien allí —un matrimoni amb dos fills grans i la dona d’un d’ells— era una gent molt estranya: es passaven el dia bevent del porró i eren grollers, però el pitjor de tot era la seva crueltat. He conegut molts pagesos al llarg de la meva infància i tots han estat persones molt agradables, mai cap com aquella família. Tenien diversos animals i alguns havien esdevingut molt violents, perquè així els havien fet tornar aquells pagesos. Els violents eren tres gossos, una mula i una ovella mascle amb banyes molt i molt grosses. A la mula la tenien sempre tancada. El primer dia de ser allí, jo, tota contenta, vaig anar a veure els animals i em vaig atansar a l’establa on tenien la mula. Un dels homes joves em va veure allí mirant l’animal per una escletxa. Va venir amb un pal que passà per l’escletxa i començà a martiritzar la mula. L’animal feia salts i tirava guitzes a tort i a dret —feia molta por— i l’home reia com un boig. Em va dir que mai no entrés on era la mula perquè era molt ferotge i se’m menjaria. Vaig anar-me’n d’allí ben de pressa i molt trasbalsada. Als tres gossos els tenien lligats i només els deixaven anar a la nit. Ens van dir a mi i als meus pares que eren molt ferotges i que no ens hi acostessim mai. A l’ovella mascle la vaig conèixer també aquell mateix dia quan havia anat d’exploració per les rodalies. Va sortir de sobte, al capdamunt d’un camí que feia baixada, i es llançà cap a mi. Em vaig enfilar en un arbre i l’animal es queda a sota esperant. A la fi es cansà i se’n va anar. Quan em va semblar que ja no era per allí, vaig baixar de l’arbre i vaig córrer com una espiritada fins a la casa que havíem llogat. Els meus pares, atabalats amb les maletes i tenint cura de la meva germaneta, que només tenia mesos, no em van fer gaire cas quan vaig explicar l’encontre amb l’ovella de l’infern —sabien com se’m disparava la imaginació.

La caseta que havíem llogat m’agradava molt; era tota feta de pedra i tenia un pati, amb munts d’herbotes però ple de papallones, i una llar de foc al menjador. Els inconvenients de la casa no em preocupaven gens ni mica, si de cas amoïnaven la meva mare ja que la casa no tenia ni electricitat, ni gas, la qual cosa no sabien els meus pares quan la van llogar. La meva habitació, tota per a mi sola, tenia un llit de ferro i una finestra, amb porticons, des d’on veia les muntanyes. Oh, quantes aventures m’esperaven i que feliç em sentia! L’endemà, el meu pare va dir que ell i jo aniríem a buscar fòssils a una vall on, segons havia investigat, n’hi havia molts. En passar per la casa de pagès vaig veure l’animal de les banyes dins d’un tancat i em va semblar que em mirava malament. I, allí mateix, davant la casa de pagés, el meu pare el va descobrir: un gos que no era cap del altres tres, ni estava lligat, i que s’atansà a nosaltres bellugant la cua. Era bonic, jove, força gros i simpàtic.

–Ens el podem endur a buscar fossils? –vaig preguntar, esperançada.

El meu pare, a qui li agradaven molt els gosos, va indagar a la casa. Li van dir que aquell gos no servia per a res i que si ens el voliem endur a passeig no hi tenien cap inconvenient. I així vaig fer la coneixença d’un dels millors amics que he tingut a la meva vida.

dog and child

Vàrem passar-hi tres mesos, allí. La meva mare, la meva germaneta i jo, i el meu pare només els caps de setmana i dues setmanes a l’agost. Com que la meva mare tenia molta feina amb la petita i fent funcionar aquella casa prehistòrica, jo passava els dies pel meu compte anant d’exploració. Però no pas sola. Em despertava molt de matí, obria els ulls i, tot d’un plegat, una sensació d’extrema felicitat m’envaia. Saltava del llit, obria la finestra i mirava a baix. El gos era allí, sempre hi era! Em vestia en uns segons, baixava al primer pis i obria la porta d’entrada. Era un moment d’èxtasi quan m’omplia amb la llum del matí i el gos venia fins a mi i em deixava un palet als peus. No hi podia haver res més meravellós en tot el món que aquella estona que amanyagava el gos i li llançava el palet, que ell agafava al vol i me’l portava perquè li tornés a llançar. Em sembla que mai a la vida he tingut matins més magnífics que aquells. I després d’esmorzar hi havia tot un dia davant meu per endinsar-me pels boscos, pujar turons, xipollejar al rierol i buscar bestioletes per endur-me al pati de casa. I sempre, sempre, acompanyada del meu amic.

Res no sabia llavors de la dissort que m’esperava.

Segona part

De vegades, el meu amic desapareixia. Havent dinat, sortia de casa i ell no hi era. El cridava i no venia. Enfilava el caminet que duia a la casa de pagès amb aprensió: qui sap on podia ser l’ovella mascle o la mula o si els tres gossos s’haurien deslligat. Quan preguntava pel meu amic a algun dels pagesos la resposta era una riallada antipàtica. En insistir, em deien que ara res de gos, que estava tancat. Retornava cap a casa molt trista i preocupada: per què l’havien tancat? li haurien fet mal? i si el martiritzaven com feien amb la mula? Anava fent passetes cap a casa i notava que les cames em feien figa. Em sentia petita i no sabia què podia fer. M’assegurava, si més no, que l’ovella era dins del tancat, però algunes vegades, abans d’arribar a casa, sentia la veu gruixuda i les riallades dels pagesos. Em girava i veia que havien obert el tancat de l’ovella i com l’animal corria cap a mi. Arribava a casa sense alè i sabia que no podria sortir durant una bona estona.

Al principi la meva mare no em feia cas quan li explicava els encontres amb l’ovella i tot plegat, però així que passaven els dies s’anava adonant que aquells pagesos eren molt estranys. La mare en va parlar amb el meu pare quan ell va venir, però el pare no ho acabava de copsar. Entre que era molt despistat i que quan anava a veure els pagesos el tractaven d’allò més bé, al meu pare tot li semblava molt normal. Tanmateix, anava bé tenir el pare amb nosaltres perquè, quan era allí, el meu amic sempre estava disponible i l’ovella sempre tancada. I el pare i jo anàvem a buscar fòssils, o a nadar en un gorg que era molt lluny i de tornada el pare em duia a collibè.

gorg

—I tu vols ser exploradora? —em deia— Si no pots arribar a casa caminant.

—Però llavors ja seré gran —feia jo.

En una d’aquelles excursions al gorg vaig topar-me amb una nena de la meva edat i, en un tres i no res, ens vam fer amigues. Era una nena encantadora, molt diferent a mi perquè ella era reposada, però em resultava d’allò més interessant. Els seus pares eren uns pagesos que vivien en una casa més enllà del gorg i als quals vam visitar un dia. Ens van venir a buscar a tota la família amb un carro i cavall i ens van convidar a berenar a casa seva. La meva nova amiga em va mostrar tots els animals que tenien, i encara recordo la iŀlusió que em va fer una ovella molt i molt petiteta que la nena em portà i me la va deixar als braços. Li agradaven els animals i era molt dolça amb ells. Els seus pares també eren molt bona gent i resultaven un bon contrast amb els bàrbars que vivien prop de casa. Vam quedar que abans que s’acabés l’estiu em podria quedar tot un cap de setmana a casa d’ells. Abans que aquell dia arribés, però, només vaig veure la nena un parell de vegades perquè vivien molt lluny.

La meva mare va entendre què era trobar-se amb l’ovella mascle quan una tarda va sortir a passejar amb mi i amb la meva germaneta en el cotxet. Era una d’aquelles tardes que tenien el meu amic tancat, així que vaig anar amb la mare tot arrossegant els peus. Anàvem per un camí ample vorejat de boscos espessos. Tot d’una, al camí se sentí un cataclop-cataclop. Ens vam girar. Era la ovella mascle dirigint-se molt de pressa cap a nosaltres i amb les banyes apuntant. Tot passà molt ràpid. La meva mare va treure la petitona del cotxet, me la donà i em va dir que em fiqués al bosc. I tot just hi havia entrat, amb la meva germaneta plorant a cor què vols, que vaig veure com l’ovella mascle llançava enlaire el cotxet de ma germana. Però el que em va deixar clavada on era fou veure com la meva mare s’enfrontava a l’animal amb un roc. I va resultar, perquè l’ovella de l’infern girà cua i se n’anà. Vam haver de tornar a casa travessant els boscos; jo arrossegant el cotxet com podia i la mare portant la petita —no gosàvem anar pel camí.

Aquell vespre la mare va anar a veure els pagesos i els va fer un escàndol. Li van dir que l’ovella havia fugit del tancat tota sola, que ells no hi tenien res a veure. Jo sabia que no era veritat, i la meva mare semblava força preocupada. Tanmateix, després d’aquell incident, tot es va calmar i l’estiu va transcórrer amb pau: l’ovella dins del tancat, el meu amic disponible a tota hora i les meves exploracions amb ell per les rodalies foren moments inoblidables i màgics.

Poc m’imaginava què ens esperava. 

Tercera part

Tot el temps que vaig passar amb el meu amic és a la meva memòria, clar com un dia assolellat. Recordo en particular les excursions que feiem cap al desconegut —si més no per mi era el desconegut—. Ens allunyàvem molt de la caseta de pedra, de la masia abandonada, dels pagesos cruels. Deixàvem enrere fins i tot els camins, i travessàvem boscos amb els arbres tan atapeïts que gairebé no es podia passar. I eren plens de bardisses i pertot hi havia teranyines amb unes aranyes grosses i acolorides. Una vegada, en passar entre uns arbres, una d’aquelles aranyes se’m va quedar posada sobre la cuixa. Era enorme i de molts colors, i jo duia pantalons curts. No feia cap gràcia. Li vaig donar un cop ràpid amb la mà i va anar a parar no sé on. Vaig continuar l’excursió molt contenta; em sentia una veritable exploradora, sense por a res, i pensava que m’estava entrenant bé per quan fos gran i anés a Papua o a l’Amazones. Vaig atrapar el meu amic i li ho vaig explicar. Ell em va escoltar, com sempre, i jo sabia que m’entenia. El final de l’exploració d’aquell dia va ser dalt d’un turó. Sempre acabàvem dalt d’alguna muntanyeta i, un cop allí, ens asseiem a mirar tot el que ens envoltava —muntayes i boscos fins molt enllà, fins a l’infinit, semblava—.

dibuix

—Quan sigui gran i vagi d’exploració, tu vindràs amb mi —li deia al gos— Anirem a un d’aquests tepuis que hi ha a Veneçuela, com els que explica el pare, plens d’animals que ningú no ha vist mai, potser dinosaures i tot!

Ell em mirava amb aquells ulls que semblaven plens de tota la tendresa del món. I ens quedàvem així molta estona, ben a prop l’un de l’altre, feliços d’estar junts, contents d’aquella llibertat que compartíem. Com voldria retornar a aquells moments!

A la fi va arribar el cap de setmana esperat, quan aniria a passar-lo a casa la meva amiga. Em sabia greu deixar el meu amic sol, però només serien dos dies i tot i que la nena no es podia comparar al gos, també em feia iŀlusió estar amb ella. Vaig omplir de petons el meu amic i vaig pujar al carro. Mentre me n’anava camí enllà, veia al darrere, fent adéu, els pares amb la germaneta, i el gos tan quiet que trencava el cor. Però en arribar a casa la meva amiga em vaig animar i vaig passar dos dies fantàstics, a més de probar la confitura de tomàquet més bona d’aquest món i de l’altre, que havia fet la mare de la meva amiga.

Vaig retornar a la caseta de pedra el diumenge al vespre, quan el meu pare ja se n’havia anat a Barcelona. El meu amic no em va venir a rebre. La mare no en sabia res i jo no vaig gosar anar a veure els pagesos a aquella hora —qui sap on era l’ovella mascle o els tres gossos ferotges—. L’endemà al matí vaig obrir la finestra i el meu amic no era a baix esperant-me amb un palet. Després d’esmorzar estava tan trista que la mare em va dir que més tard ella aniria a preguntar pel gos als pagesos, però que jo no hi anés perquè eren unes males bèsties. Vaig decidir anar-me’n pels boscos jo sola. I tot just m’allunyava de casa que en una clariana em vaig trobar amb els tres gossos ferotges. En un no res em vaig trobar envoltada d’aquelles feres que m’ensenyaven les dents. Sabia que d’allí no en sortiria viva i tenia molta por. I aleshores, tot d’una, va aparèixer el meu amic. D’on havia sortit, mai no ho he sabut, però va arribar en el moment precís, i de seguida vaig ser al bell mig d’una baralla de gossos, una baralla brutal. Aterroritzada, vaig córrer a casa tot cridant a la mare.

I sí, la baralla havia estat terrible: els tres gossos ferotges ferits, l’un mal ferit, segons els pagesos.  Del meu amic no se’n sabia res, i prou que els pagesos volien saber on parava. Les hores es van escolar plenes d’intranquilitat. On era el meu amic? Estava ferit? Res no en vaig saber. I aquells pagesos furiosos intranquiŀlitzaven fins i tot la mare que va decidir fer les maletes. Quan vingués el pare el cap de setmana retornaríem tots a Barcelona.

El dissabte tardava a arribar i jo m’estava a casa, molt preocupada i trista. Una tarda la mare em va deixar endur-me algunes deixalles del dinar per donar-les a les gallines, i cap al galliner dels pagesos vaig anar mentre la mare vigilava per la finestra. Estava absorta a l’altra banda del filat del galliner quan vaig sentir cataclop-cataclop i un crit de la mare. No vaig tenir temps de res. Vaig volar, literalment vaig volar. L’ovella de l’infern m’havia llançat enlaire i vaig aterrar d’esquena quedant-me atordida. En incorporar-me vaig veure la mare llançant rocs a l’ovella que fugia. La mare em va dur cap a casa a coll —entre l’ensurt i el dolor jo no podia ni caminar—. A casa se sentien els plors de la meva germaneta. La mare em va posar al llit i no recordo res més d’aquell dia.

El dissabte va arribar el pare, va anar a veure els pagesos, hi va haver crits. El diumenge vam tornar a Barcelona. Segons havien dit els pagesos, l’ovella era morta, d’un cop de roc. “Impossible”, repetia la meva mare, “ells la deuen haver matat!”. Del meu amic només en vaig saber el que em digueren els pares, que l’havien donat a uns altres pagesos i que ara estava molt bé. Anys després em van dir la veritat: un dia després de la baralla de gossos els pagesos l’havien trobat. I el van matar.

Com et recordo, amic. Et van prendre la vida, però ets ben viu dins del meu cor.

66 respostes a L’amic

  1. JepMaria ha dit:

    Cada cop m’agraden més els teus relats, gràcies Shaudin !

  2. Marta Valls ha dit:

    Un començament que fa ganes de continuar….

    Bon dia Shaudin!

  3. Gemma Matas ha dit:

    És un relat molt maco i es fa interessant de seguir llegint…
    Una abraçada Shaudin, espero que tinguis una bona setmana!

  4. Juli Salvà ha dit:

    Tinc ganes de llegir la continuació

  5. María ha dit:

    Un buen inicio pero preocupante.
    A la espera del proximo capítulo
    Un abrazo

  6. Carme Luis Tatjé ha dit:

    Espero amb candaletes, la sogona part !
    Cuida’t molt una abraçade.

  7. Coi, jo vaig viure una cosa similar, gairebé fins aquest moment el relat podria ser meu. En el meu cas era una gossa, que jo li deia Quissa. A veure com continua, ja et diré, clònica de vides paral.leles.

    • Ostres, Potato! Clòniques, sí, en moltíssimes coses, fins i tot de la infància. Quan l’acabi d’explicar ja em diràs si hi ha més semblances amb la teva. I no t’atabalo més que estás malaltona. Cuida’t molt! Petons!

  8. montserrat vilaro berenguer ha dit:

    Jo vivia en una casa de pages i teniu un gos anomenat Dick, vaig tenir una infancia molt feliç

  9. aflordepell ha dit:

    Preciós el que descrius. Per com ho descrius i perquè s’assembla molt a la meva d’infància; A casa sempre n’havíem tingut de gos; en recordo almenys tres o quatre; un parell de Jocs, la Gina, la Frica i segur que algun més. Espero saber com continuarà. De moment, però, les emocions reviscudes ja me les has permès retrobar…

    • Gràcies, Quico. Jo de gos mai no n’he tingut cap, vull dir meu de debò, sempre han estat gossos d’agú altre, com a la història que explico. Quan tenia 2 anys vaig passar un estiu també amb un gos, però això és una altra història. Fa molt temps que volia contar la història de “L’amic”, fins i tot en algun moment que ens vàrem comunicar et deia que hi havia una història que desitjava que llegissis quan l’escrivís. Era aquesta. Diumenge que ve tindràs la segona part.

  10. Tura Nogareda ha dit:

    Què bonic, Shaudin! Quins records tan bonics, els de la infantesa…quan erem feliços i no ho sabiem…espero l’altre amb candeletes!
    Una abraçada forta!

  11. Dolors ha dit:

    no m’agraden els continuarà 😉

  12. Jesús (Xess) ha dit:

    Com sempre deliciós.
    I per entregues el fa més… llaminer 🙂

  13. Gemma Colomé ha dit:

    Genial

  14. Tura Nogareda ha dit:

    Esperem la continuació…els records de la infantesa, què bonics…m’has fet pensar quan anava
    a Hostalets a passar els estius…fins diumenge, petons Shaudin!

  15. Molt maco Shaudin, gràcies pels escrits. Abraçada cordial de JM

  16. Gemma Matas ha dit:

    Noia, això es presenta molt interessant!

  17. montserrat vilaro berenguer ha dit:

    Molt maco reina, espero mes

  18. Carme Luis Tatjé ha dit:

    Impacient per la terecera, que passarà amb el gosset pobret ??
    M’agrada molt, fins diumenge que bé..
    Petons i guarda’t molt del fred !

  19. Anna M ha dit:

    ja friso per la tercera! Quins degenerats!

  20. Estimats amics,
    Moltes gràcies pels comentaris.
    Una abraçada ben forta des de la ciutat de Toronto que avui està a 41 sota zero.

  21. Dolors ha dit:

    bé! un trosset més 🙂

  22. Juli Salvà ha dit:

    Esperem en delit la tercera part

  23. Jordi Canals ha dit:

    Ets la reina dels contes. M’encanten els teu relats.
    Una abraçada!

  24. Dolors, Maria, Jesús, Juli i Jordi,
    Moltes gràcies. Aviat la tercera part.

  25. Mayte ha dit:

    Els gossos ,més fidels que no pas moltes persones…i ja pots dedicar-te a il.ilustrar contes! El dibuix és entranyable.

  26. Marta Valls ha dit:

    Un conte entranyable llàstima de la mort del gos… quin males bèsties els amos aquells. Per cert, el dibuix m’agrada molt, eh?… Una abraçada!!

  27. Griselda ha dit:

    Un conte senzill, ben bonic. Tots tenim records de l’ infantesa – o de qualsevol temps passat- però no tots tenim la capacitat de descriure-ho de manera bonica i entenedora. Quina sort poder-ho fer! …..41 graus sota zero!!!!!!!!!!!!!!!!!!! deu n’hi do!

  28. Carme Luis Tatjé ha dit:

    Precios!! Shaudin, quasi m’imaginava aquest trist final.M’hi hi he endinsat tan dins el conte, que he recordat, el meu gosset d’imfantesa el Twist, que el van tenir de sacrificar, quan el meu pare estava malalt, jo tenia nou anys.
    Gràcies i una molt forta abraçada de calor !

  29. Però d’on havia sortit aquesta gent? Que bèsties! No entenc com vau arribar a llogar aquest lloc. Quina pena. Et va salvar. Pobret. Una bonica i melangiosa història, Potato.

    • I com vols que ho sàpiga, Potato? Eren així —i les coses que no he explicat perquè era sortir-se massa del tema!—. El lloguer d’aquell lloc va ser una estafa perquè ens havien mostrat fotos d’una casa diferent. Qui ens la va llogar era l’amo de la caseta, la masia abandonada i la casa de pagès. Es deia Lamigó (ni idea si ho escric bé), ho recordo perquè els pares van parlar-ne (d’ell i de tot plegat) durant anys, però no puc recordar on era el lloc (potser mai no ho vaig saber ben bé). Els pares, en aquell temps, ho passaven molt magre i era un sacrifici passar l’estiu a fora, però volien que jo fes salut amb bons aires i tot això. Suposo que un cop van ser al lloc (difícil d’anar-hi: tren, autobús, taxi) era massa complicat deixar-ho córrer, tornar a Barcelona i passar l’estiu a la ciutat. No recordo els detalls, era massa petita. Com li vaig dir a algú, sembla una història ficticia, però no en té res de ficció. No només me’n recordo perfectament, sinó que els pares la van comentar durant molts anys (i ningú se’ls creia!). Petonets!

  30. Tura Nogareda ha dit:

    Quanta tendresa en el teu relat…i quanta gent dolenta…qui pot ser tan poc
    sensible amb els animals?, m’ha agradat molt el relat i el dibuix!
    Una abraçada Shaudin!!

    • Hola Tura,
      Aquella gent era cruel amb els animals però també n’era amb les persones, només hem de pensar com obrien el tancat de l’ovella mascle perquè se’m llancés a sobre. Gent cruel, psicòpata jo diria.
      Gràcies, guapa! Una forta abraçada!

  31. Jesús (Xess) ha dit:

    Això no es fa!!
    Jo que ja m’encarinyava amb el quiso…

    Això si, m’ha agradat el relat sencer, aventurera 🙂

  32. Gemma Matas ha dit:

    Quina crueltat!!!
    M’agrada molt la naturalitat i el sentiment que has anat deixant al explicar-nos la teva història.
    Una abraçada!
    Gemma

  33. Juli Salvà ha dit:

    Aquests pagesos quina gentussa que eren. M’ha agradat molt el conte. Una abraçada, Juli

  34. aflordepell ha dit:

    Molt trist pel que fa al gos, a l’amic. Qui ha tingut gos des de petit, primer a casa, i més endavant, quan ja vivia pel meu compte en vaig tenir dos, i els dos me’ls va matar algun veí o veïna. Tot i ser ja adult, és realment dolorós i el dolor perdura en recordar-los. D’altra banda el relat m’ha transportat als voltants del poble d’estiueig, quan jugava a descobrir món entre vinyes, bosquets de pins o d’alzines, entre bardisses, marges coberts de fanal i barrancs inabastables. També jo, amb el Joc o la Frica, sortia a vagarejar per la riera, o pels camins; el de la Noguera, el de les Planes, el de Mas d’en Tort… i solia acabar assegut dalt d’un turó, el de Mas d’Isard, Sant Jeroni o Puigcúgol… a veure el món de més avall com en una maqueta a l’hora dolça de la tarda, quan l’aire es torna de vellut i tot es prepara per a somiar… Gràcies per aquests detalls d’infància, malgrat la tristor d’aquest conte…

    • Hola Quico,
      Quan era a Barcelona em vas explicar la història d’un dels gossos que et van matar. La recordo molt bé. Colpidor.
      Tu també acabaves dalt d’un turó amb el gos? Quina gràcia, féiem el mateix! I que bonic com ho descrius, és molt poetic i m’ha encantat. Moltes gràcies!

  35. Diego Pardo. ha dit:

    Hola Shaudin! Com et trobes? Ja fas molt de temps que no parlem. Vull que sapigues que llegeix tots els escrits que m’arriben. M’ha agradat molt aquet conte. M’has fet pensar molt a les vacances que passava amb ma familia colombiana. Hi havia una gossa preciosa qu’es deia Alianza. Aquesta gossa m’estimava molt. Fins i tot, quand la meva avia em demanava d’anar fins al llot on es trobaven els seus treballadors, aquesta gossa anava amb mi. Jo sempre tenia molta por perque hi havian sempents i tarantules pel cami i Alianza s’els menjava totes (em salvava la vida, hahaha). Gracies Shaudin.
    Con que no parlem, no saps que ara visc a prop d’Orangeville i la escola on enseny es troba a Brampton. Digue’m quand faras un’eltre trobada amb els teus ex-alumnes. M’agradaria veure’t i que parlem catala. Amb tu vaig aprendre molt. Ara entenc molt be la radio i puc llegir practicament qualsevol cosa. Nomes em falta parlar mes per tenir mes fluidesa. Un peto. Et recordo amb molt carinyo. – Diego.

    • Hola Diego! Quina sorpresa!
      Doncs, mira, ara mateix estem en vaga (strike) a la universitat. Ja veus que divertida estic. Celebro molt que t’agradi l’escrit. I caram amb la teva Alianza! Deuen ser records molt bonics. No, no ho sabia que ets a Orangville, ni que ensenyes en una escola. Que bé, no? Quant a les trobades amb ex alumnes solien ser a l’estiu, però l’estiu passat no en vam fer cap. Per cert, el teu català és molt bo, ningú no diria que vius al Canadà. Recordo que eres molt bon estudiant i tenies molta facilitat per les llengües. A veure si ens podem veure a l’estiu, si vens algun dia per Toronto. Petons!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s