Procés creatiu

M’agrada molt saber de quina manera es va crear una història, com ara un conte literari i encara més una noveŀla. Generalment no m’interessa gaire la vida d’un autor tret de tot allò que pugui relacionar-se amb la creació de la seva obra i, naturalment, m’interessa llegir què va escriure. El procés creatiu sempre m’ha apassionat. Recordo que quan només era un nap-buf i llegia alguna noveŀla infantil o juvenil anava molt de pressa perquè volia saber què passava, però tot d’una premia el fre i m’aturava en alguna frase, paràgraf o diàleg i ho tornava a llegir. Aleshores, pensava i anava enrere una pàgina o dues o el que fos per adonar-me bé de com havia evolucionat un episodi o fragment fins a atènyer el punt on m’havia aturat de cop.

Gairebé sempre ho feia perquè em semblava genial com l’autor havia arribat allí i volia entendre com s’ho havia fet; i en alguna ocasió em semblava que a l’autor no li havia sortit prou bé o, senzillament, que es podia millorar de la manera com jo ho faria. No sé si tenia raó perquè no me’n recordo de res concret, només sé que ho feia sovint, això de posar el fre. Sempre pensava que m’hauria agradat tant poder-ho parlar amb l’autor! I en aquell temps ni tan sols hi havia material per esbrinar com s’havia fet una història, no a nivell infantil.

En fer-me gran vaig continuar posant el fre de tant en tant mentre llegia. I encara ho faig, però menys perquè sempre estic cansada.

A la universitat vaig estudiar literatura molts anys, per tant em vaig fer un tip d’examinar textos del dret i del revés, i m’agradava molt, però els analitzàvem, estudiàvem, interpretàvem, des del punt de vista d’un critic o estudiós de la literatura, no des de la perspectiva d’un escriptor. I amb això que no se m’interpreti malament perquè no em refereixo als escriptors dels textos que estudiàvem. Res d’allò tan tronat de “l’escriptor (qui sigui) ha volgut dir que…”, “l’escriptor tenia la intenció de…”. Ningú ho sap això, és una bajanada. No, volia dir des del punt de vista d’un altre escriptor. I els cursos de literatura creativa són una altra cosa, segons he vist.

Sóc conscient que a Catalunya hi ha molts clubs de lectura (no tants al Canadà) i no puc pretendre saber què s’hi diu perquè no he anat mai a cap, però em sembla que les preguntes a l’autor de torn (quan n’hi va un) deuen ser més aviat sobre els personatges, la història en general, d’on va sortir la idea, etcètera. Potser m’equivoco, però no crec que es pregunti, per exemple, per què en aquest diàleg o fragment narrat hi ha una progressió com la que hi ha quan, si s’hi afegeix el que sigui o es retalla allò altre, el lector no s’adonarà de bla, bla, bla. Repeteixo que em puc equivocar, tanmateix no crec que la majoria dels assistents siguin escriptors i les preguntes que jo penso són les que faria un escriptor.

En qualsevol cas, veig que me n’he anat cap a una altra direcció d’on volia anar al principi i ja són més de les 6 de la matinada i no em rutlla bé el cap, a més se’m tanquen els ulls, per tant no puc tornar a començar aquesta entrada. Perquè de fet volia parlar del que s’anomena en anglès, i referint-se al cinema, el making-of (he trobat que en català es pot dir el com-s’ha-fet), és a dir un documental (en el cas del cinema) que explica com s’ha fet la peŀlícula, pero aplicat a la literatura.

Com ho veieu vosaltres? Heu anat a clubs de lectura? Com són? Hi va molta gent? A algú li passa el que explico que em passa a mi? En què us fixeu més quan llegiu?

La majoria de lectors d’aquest blog (si més no els que comenten i sé qui sou) són lletraferits o escriptors (o les dues coses alhora), per tant tothom em pot respondre aquestes preguntes.

Bona nit!

Nota: continua la vaga.