L’11 de setembre de 1889 a París

Sembla que els onze de setembre passen moltes coses, i no només a Catalunya. Fins i tot una no gaire coneguda —potser perquè es tracta d’una dona compositora.

Del 6 de maig al 31 d’octubre de l’any 1889, i per commemorar el centenari de la Presa de la Bastilla, a París es va celebrar l’Exposició Universal. Entre d’altres pavellons que eren part de l’Exposició, hi havia l’immens Palais de l’Industrie on s’havia de presentar una cantata per celebrar la revolució, un chant séculaire que uniria totes les exhibicions del Palais de l’Industrie.

La Comissió de les Festes del Centenari tenia planejada la presentació d’una cantata, que un jurat d’escriptors i músics hauria triat com a millor lletra i música. Tanmateix, totes les cantates presentades van ser rebutjades per manca de prou qualitat per a un esdeveniment com aquest. La situació es feia més i més difícil perquè no trobaven ningú que fos capaç d’escriure i compondre la cantata que s’esperava. Es van proposar noms de diversos compositors que ho van intentar, però cap ho aconseguia.

A la fi va sorgir el nom d’una dona compositora: Augusta Holmès.

Francesa d’origen irlandès, Augusta Holmès va demostrar ja de molt jove un gran talent al piano. I malgrat que no se li va permetre estudiar al Conservatori de París, va tenir classes privades. Quan tenia 29 anys esdevingué alumna de César Franck a qui va considerar sempre el seu mestre. Mai no es va casar, però vivia amb el poeta Catulle Mendès amb qui va tenir cinc fills.

Les primeres peces musicals que va compondre les signava amb un pseudònim masculí, però va acabar signant amb el seu nom. Componia cançons, oratoris i poemes simfònics —als quals escrivia la lletra—, i operes (també va escriure la lletra d’una d’elles), cantates, peces per orquestra i música de piano. I la Comissió de les Festes del Centenari va elegir la seva cantata Ode triomphale per a l’Exposició Universal. En saber la notícia, Holmès va dir: “Sembla que em trobi en un conte de fades i que no sigui real”.

L’11 de setembre de 1889 es va presentar al Palais de l’Industrie l’Ode triomphale, una obra ambiciosa que va requerir 1.200 musics (900 cantants i 300 instrumentalistes). Ja l’anunci de la seva presentació havia resultat un gran esdeveniment, si tenim en compte que el Palais de l’Industrie s’havia remodelat perquè tingués un escenari gegantí i 22.000 espectadors. L’obra mostrava França com la nova república de Roma. Cap al final, sortia una dona amb els cabells llargs, vestida de negre i amb cadenes, que caminava per l’escenari; aleshores apareixia l’encarnació femenina de la República, i la dona de negre trencava les cadenes i sota la roba negra duia els colors de França. Per fer-ho curt, aquesta figura representava la República universal a qui la República francesa li havia donat la llibertat. Tota l’obra tenia un to molt èpic.

L’Ode triomphale va tenir en el seu moment un enorme èxit, malgrat que a algunes persones els va semblar que tenia massa elements de República radical. I, ateses certes característiques de l’obra i d’algunes altres de la mateixa compositora, a partir de llavors Augusta Holmès va ser considerada una compositora d’obres amb significat polític.

No és fàcil trobar material sobre Augusta Holmès, sobretot digitalitzat, ni les seves composicions al Youtube. De l’Ode triomphale només he trobat un vídeo molt dolent, per tant us en penjo un d’una altra obra seva, una oda simfònica.