Llengua catalana: Antoni Maria Alcover

Tot l’any que em dic: la setmana que ve, la setmana que ve… Tanmateix, per un motiu o un altre, acabo escrivint sobre un tema diferent. Ara, però, ha arribat el moment de fer un escrit sobre Antoni Maria Alcover i Sureda. Encara som a l’any que se celebren els 150 anys del seu naixement (1862) i els 50 anys de la publicació de l’últim volum del Diccionari català-valencià-balear (1962) que va acabar Francesc de B. Moll, coŀlaborador principal d’Alcover.

Parlar avui d’Alcover trobo que s’escau força atesa l’última agressió, d’un seguit interminable d’agressions d’Espanya contra la nostra llengua. Recordar la magnífica tasca d’Antoni Maria Alcover (o Mossèn Alcover, com més us estimeu) en favor de la llengua catalana em sembla un bon antídot al fort malestar que tots sentim aquests dies.

Antoni Maria Alcover va ser un eclesiàstic mallorquí absolutament prolífic, perquè no només va dedicar-se a la llengua catalana, com ara impulsant el diccionari esmentat més amunt o organitzant el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, sinó que fins i tot va tenir temps de dissenyar esglésies. A les biblioteques o a l’Internet podeu trobar tot el que vulgueu saber sobre Alcover, si encara no n’esteu assabentats, per tant només comentaré sobre una de les moltes coses que va fer: les rondalles.

Mossèn Alcover va anar amunt i avall per la seva terra de Mallorca cercant contes d’aquests que la gent s’explica durant generacions i que esdevenen rondalles, històries orals del folklore d’un poble i que, per tant, són part de la cultura del poble en qüestió, de la cultura mallorquina en el cas d’Alcover. Va passar molts anys recopilant les rondalles que la gent li explicava i que ell després escrivia emprant un llenguatge molt i molt ric. De tot plegat va sortir l’Aplec de rondaies mallorquines que publicà sota el pseudònim de Jordi des Racó. Més de 400 rondalles! És una obra tan important, com a recull folklòric i com a obra literària, que se la situa al costat d’altres de grans folkloristes europeus, com ara els germans Grimm.

No recordo quan vaig llegir aquestes rondaies mallorquines per primera vegada, tampoc si les he llegides totes, només sé que n’he llegit una pila a través dels anys i, algunes, moltes vegades. A casa, a Toronto, tinc un dels volums de l’Aplec de Rondaies mallorquines (concretament el tom III), per això les rondalles que conté són les que tinc més presents, com ara “En Ferrandí”,  “L’amor de les tres taronges”, “Una qui no volia pastar” i d’altres.  He de dir, i que em perdonin els mallorquins, que la primera que he esmentat, “En Ferrandí”, no m’agrada gens ni mica, em produeix fins i tot basques amb tot allò de tallar el cap a la reina mora, posar-lo al coixí, desmembrar el seu cos, cuinar-lo i deixar que se’l mengi el seu marit sense saber-ho. Francament, passo. D’altra banda sempre m’ha agradat “L’amor de les tres taronges”, tot i que em sobra que al final esquarterin l’esclava mora (ai, marededéu, quines coses). Aquesta rondalla m’agrada perquè és plena d’aventures, de gegants, de màgia. I em recorda altres contes populars d’altres països —fins i tot hi ha parts amb els gegants que trobem gairebé iguals en rondalles d’Anglaterra i d’Alemanya—, cosa que em resulta molt curiosa. Pel que fa a la rondalla “Una qui no volia pastar” és molt divertida; l’he llegit moltes vegades i sempre em fa somriure. La coneixeu? Us la recomano.

Per acabar, vull esmentar les iŀlustracions d’aquestes rondaies. Les van fer Francesc de B. Moll i Josep Moll. N’hi ha de molt interessants, però cap m’agrada més que una de les que trobem a “L’amor de les tres taronges”. L’he fotografiat del meu llibre i us la penjo aquí a sota.