És així, amiga

Fa dies que no em trobo gens bé de salut, a més de sentir-me esgotada moralment. I alhora em trobo amb una feinada aclaparadora, la qual cosa no ajuda gens a que em recuperi. De vegades, moltes vegades, és ben costerut viure.

No fa gaire l’Anna Maria Villalonga va publicar un escrit que em va impactar força —em va semblar tan proper en contingut i forma, tan meu, per dir-ho d’alguna manera, que hauria desitjat haver-lo escrit jo—. De segur que alguna vegada us heu trobat amb un escrit que es comunica tan i tan bé amb vosaltres, que expressa exactament allò que voldrieu expressar, que sembla que qui l’ha escrit hagi entrat molt endins vostre i comuniqui allò que ha trobat. Així ha estat per mi després de llegir el preciós escrit de l’Anna Maria, “A pedaços”, que ara desitjo compartir amb vosaltres (teniu també l’enllaç al seu bloc).

A pedaços

L’ànima, com si fos de matèria sòlida, de vegades fa mal, i cou, i es queixa. I s’esmicola en trossets, com un trencaclosques de moltes peces. I és difícil de reconstruir, perquè totes les peces són del mateix color i no es distingeixen. Malgrat això, tots acabem asseguts a terra, amb les cames creuades i els ulls ansiosos, mirant d’esbrinar quina peça va a l’esquerra, i quina a la dreta. I apedacem el trencaclosques i despleguem les cames. I ens aixequem a poc a poc, dubtant encara si l’hem segellat correctament, aquella destrossa. I volem creure que sí, que ho hem fet bé. Però gairebé sempre alguna peça resta oblidada en un racó, rebregada i bruta. I així anem perdent, quasi sense adonar-nos-en, bocins de l’ànima. I la que queda, esdevé cada cop més fràgil, amb cicatrius, escarbotada. I ja no és la mateixa, perquè mai més no estarà sencera.

Anna Maria Villalonga
El fil d’Ariadna (II)
 

Quant a Shaudin Melgar-Foraster

University professor and writer
Aquesta entrada s'ha publicat en Més enllà del somni i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

24 respostes a És així, amiga

  1. jaumeorti ha dit:

    La salut és el primer. Cuida’t i millora’t.

  2. Estimada Potatito meva. La sola idea que estiguis amb l’ànima ‘a pedaços’ em trenca el cor. Moltes gràcies pel detall de compartir el meu text, em fa molta il.lusió. Però voldria veure’t contenta i tranquil.la, amb menys feina i més descans. I menys cabòries, també. L’ànima és complicada i reclama ajuda.
    Tot llegint el teu post, m’ha vingut el record vivíssim del nostre comiat a l’estació de tren de Flaçà. La desesperaciô de la separació i de la incertesa de si ens tornarem a veure. Va ser un moment especial i potser ens va esguinçar també un bocinet d’ánima. Un petó fortíssim. Saps perfectament que, malgrat la distància, sempre sóc amb tu.
    T’estimo.

    • Com recordo aquella despedida a l’estació de Flaçà! De segur que se’m va esguinçar un bocinet de l’ànima. L’estiu passat se’m van perdre un grapat de bocinets a Catalunya. Si els trobes, ja m’ho diràs.
      Jo també t’estimo.

  3. Maria Teresa Galan ha dit:

    Estimada Shaudin!!!!
    Sí que és dura la vida, molt dura, sobretot quan s’ajunta la mala salut i els problemes de mil coses diferents, i, a sobre, no es té una persona prou propera per donar-nos un cop de mà i ajudar-nos a ajuntar les peces del trencaclosques i desplegar les cames i començar a caminar de nou. Sabem que tard o d’hora els problemes passen i les aigües tornen a mare (del riu), però el dolor i el desànim és tan gran que ens és impossible veure-ho per nosaltres mateixes i ens debilitem pel camí.
    Et comprenc molt bé en el dolor corporal, en els problemes de la feina, en la solitud interior que s’apodera de les nostres armes…
    L’Anna Maria va fer un escrit preciós, sensible i molt representatiu d’aquesta destrossa que es pateix i que ens debilita, però què hi podem fer? Ens cal més amor i comprensió, menys egoisme; la societat cada dia és més individualista i els qui governen o tenen una mica de poder només intenten omplir-se les butxaques per enriquir-se a costa dels altres, dels desvalguts…
    No vull amargar-te. Cuida’t molt, molt, molt!!! Busca el moment per dormir 12 hores seguides
    Una abraçada molt forta,

  4. ramiro barbera bosch ha dit:

    llegir-te sempre em dona un punt de patiment,però m’agrada fer-ho

    ________________________________

  5. Elies ha dit:

    Ànims Shaudin!

  6. Jordi Canals ha dit:

    Pensa en tots els que et tenim en gran estima, si, si, m’hi incloc, el frec a través de l’ordinador també provoca aquest sentiment de manera entranyable. Procura fer el que t’agradi en el teu temps lliure, ja se que no en disposes de gaire, potser unes vacances encara que siguin curtes! Quan hagis llegit “El Pou” si vols puc enviar-te una altre novel•la, també m’ofereixo per a qualsevol cosa que necessitis de Barcelona només tens que dir-m’ho i t’ho vaig arribar, ja sé que tens moltes amigues i amics que poden fer-ho però compte amb mi també pel que vulguis. Estimada Shaudin, saps de cert que ets una persona molt considerada de tothom i que estem molt pendents de les clarícies que puguin haver al teu voltant. Ah!, i la independència: ho tenim difícil però acabarem posant-nos d’acord i tirant endavant, ja ho veuràs! Molts petons i “courage” que diuen els francesos.

  7. No té massa remei quan l’ànima se’ns troba a pedaços. No en té massa, però algun en deu tenir. Pot ser? Jo diria que sí. D’entrada un pedaç serveix per procurar que un estrip no es faci més gran, per evitar que l’aire fred de l’hivern penetri fins el moll dels nostres ossos a través del forat d’una peça de roba que estimem, però que ens neguem a abandonar doncs porta tant temps amb nosaltres…! Un pedaç no és més que un retall aplicat. Un tros de roba diferent i oblidat que, generós, encara ens ofereix un darrer servei. I aquí està el fet meravellós. Quan apedacem, tot i que hi haguem de gastar una bona estona, amb el cor encongit davant l’incertesa del resultat, al final ens adonem que aquella peça de roba, encara l’hem pogut salvar una vegada més. Encara tornarà, amable, a protegir-nos de les inclemències i amb ella retrobarem, gràcies a un petit retall que se’ns escapava de la vista, l’emoció de l’estrena. De l’estrena llunyana, sí, no cal que ens enganyem. Però aquest petit detall ens farà tractar amb molt de mirament aquella peça recuperada, i la rentarem amb precaució, i la “mimarem” amb la il·lusió del retrobament. N’estic convençut, Shaudin, que en l’immens calaix de retalls que has anat guardant amb tanta cura, trobaràs el petit trosset que et servirà per apedaçar l’estrip. I tornaràs a sentir-te protegida contra les inclemències, i amb la il·lusió que de dues coses velles n’has fet una de nova. Això sí, només durant un temps, com tot, però sabent que tens les eines i les ganes renovades per poder mirar-te al mirall i que aquest et retorni amb una clicada d’ulls la imatge sencera.
    N’estic convençut i mes ara que sé una mica més sobre tu. Mai no estem sols del tot. Sempre ens queden un bon grapat de retalls i pedaços, i sort en tenim!
    Un petó!

  8. Rosa Nebot ha dit:

    T’entenc molt bé, estimada Shaudin. La vida és molt dura, sobretot quan manquen les petites, o grans, compensacions que t’haurien d’arribar. Sovint et fa pensar si paga la pena subsistir en aquest món tan difícil on tan poca gent aconsegueix ser feliç, i si ho aconsegueix, vénen les malalties que et fan malbé la salut. Però jo estic segura que te’n sortiràs, perquè la teva ànima és molt més forta que el teu cos i seràs capaç d’aplegar aquests bocinets que sembla que perdis;
    que no perdràs, ja que som molts els que t’estimem i t’estem ajudant a trobar. I, sobretot, tingues molta cura del teu cos, per tal de consevar i augmentar la salut que et queda.
    Una abraçada,
    Rosa

  9. Teresa ha dit:

    Abraçadetes de cotó fluix i petonets de xocolata…Aixoò també passarà i segur que trobaras el camì cap la teva “Itaca”

  10. Joan Rubiralta ha dit:

    En aquest moments és lògic sentir-se “down” però els moments passen i en vénen d’altres de millors. No hi ha res etern, encara que quan ho passem ens ho pugui semblar. Has de buscar-te temps, Shaudin. No sé com ho has de fer, però és important que la teva salut la mimis i l’acaronis, perquè en depèn la teva vida. Recorda, com ja t’han dit altres persones que t’estimem i que cal tornar-se a aixecar una i altra vegada. Com els castellers. Ja saps que l’única lluita que es perd és la que s’abandona i a més pensa que Catalunya està apunt d’assollir una fita històrica que ha tardat 300 anys a poder-se donar. Confiança i fortalesa, doncs.
    Una abraçada.

    • Aquest és el problema, Joan: trobar temps. Hi ha qui em necessita per subsistir, a més de jo mateixa, i temps o no temps he de continuar amb aquest ritme.
      Realment desitjo que tinguis raó i vinguin temps millors, per a mi, per a les persones que estimo, pel nostre país…
      Una abraçada!

  11. Maria ha dit:

    Caram… Com et podem ajudar?

  12. Maria ha dit:

    Potser no ens hauríem de riure dels pobres savis de Rocdur i els seus esforços per reconstruir els miralls. La nostra ànima és ben nostra i, encara que en puguem perdre alguna peça, ens en queden prou per seguir essent qui som; només a qui està viu se li formen cicatrius. Perquè som lliures. En canvi, aquells desgraciats, si tenen ànima, els ha quedat enterrada i inservible i l’únic puzzle que pensen a intentar reconstruir és el del poder d’un tirà. Quan tenim l’ànima esmicolada i comencem a reunir-ne novament les peces, imagineu-vos que algú ens les robés i les enviés a la deixalleria: potser ja no ens faria mal; l’hauríem perduda. És el cas dels fanàtics, els sectaris, els supersticiosos…
    Alegrem-nos de poder sentir el dolor.

  13. Maria ha dit:

    A mi em va bé la música. Un CD de Raimon o de Maria del Mar Bonet. Encara millor, Mozart. Una altra persona triaria altres músics. Com a mínim, dóna prou força per seure a terra i posar-nos a classificar bocinets quan ens sentim l’ànima esmicolada.
    (Sobre el que he dit abans: de viure espantat, com els savis de Rocdur i com els fanàtics, els sectaris i els supersticiosos, potser també se’n pot dir dolor, no ho sé. Però més aviat és una mena de camisa de força. I sentir un sofriment viu ja prova que no ens hi trobem.)

    • Hola Maria,
      Com em podeu ajudar? Doncs mira, amb la independència. Hahaha. Ara sense bromes: estic tipa de viure un malson (i deixar-hi la pell), any rere any, per salvar les classes de català. És part del meu malestar. N’hi ha d’altres, també. Però si tenim Estat propi ja quedaré força alleujada. També si es venen els meus llibres. També si aconsegueixo trobar temps lliure (amb això no em podeu ajudar) i ajudar alguns familiars i trobar-me una mica bé (amb això tampoc).
      Sí, sort en tenim de no ser els savis de Rocdur, ben mirat.
      A mi també m’ajuda molt la música: Raimon, sí, Maria del Mar Bonet, també, Mozart, de segur. Però el que em va millor per aixecar la moral és el jazz.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s