Una mena de diari personal

Ja sabeu com estic d’ocupada des que va començar el confinament (i ja n’estava massa abans). Vaig acabar el curs d’hivern com vaig poder i em vaig trobar immediatament amb el curs d’estiu, en un altre departament, en un altre campus. Tant se val que sigui ara un curs a distància i no en el campus físic, perquè és un altre departament i fa les coses d’una manera diferent. M’he hagut d’espavilar, quin remei, sobretot amb moltíssimes coses tecnològiques de les quals fins ara no sabia ni que existissin, però el cas és que cada mes m’arribi algun sou. Estic molt cansada, però molt i molt.

Bé, com que moltes setmanes se’m fa súper difícil escriure tot un article, i com que no vull deixar de banda aquest blog per res del món —on puc ser jo, i no és fer feina per a la universitat; i és un lloc on m’agrada, més que cap altre, trobar-me amb amics i lectors—, he decidit que les setmanes que no puc fer un article com cal, copiaré cosetes que hauré escrit durant la setmana en petits moments. Ja em direu, sisplau, si us resulta prou interessant. El que teniu a continuació va del dissabte passat (16 de maig) fins ahir.

Acabo d’escriure al professor Joseph Gulsoy (antic coŀlaborador de Joan Coromines), responent un missatge d’ell. Encara treballa en un diccionari (n’ha fet tants!) i ja té uns 95 o 96 anys (he perdut el compte). Diu que l’ha d’acabar abans de morir, i per això no surt de casa per a res, no fos cas que la covid-19 li espatllés completar el diccionari. Però està molt malament de la vista i ha de treballar amb una lupa.

Quina troballa el vídeo en portugués d’un conte de Salvador Macip. L’han fet uns bombers portuguesos i resulta preciós.

No suporto un moment més un alumne del curs d’estiu. El fa des de Bangladesh, d’on és (estudiava aquí i va poder anar-se’n abans que es tanquessin les fronteres). Al principi li responia els missatges constants que m’enviava (entre 10 i 20 al dia), amb preguntes de tipus tècnic (Moodle, Zoom, Supersite…),  de gramàtica (és un curs de llengua castellana), etcètera. Fins que no puc més —em dóna més feina ell que tots els altres 31 estudiants junts—. Al penúltim missatge em deia que no pot aprendre’s ni el vocabulari ni la gramàtica, que l’he d’ajudar! A l’últim, que no li funciona bé la webcam i que l’he d’ajudar! Farta, n’estic.

Acaba de passar un dels falcons pelegrins que viuen al barri. Llàstima que els taulons als vidres de la finestra no me l’han deixat veure bé. A Toronto n’hi ha moltíssims. És impressionant veure’ls volar.

Quin temps que fa! Fins fa uns dies encara baixavem a 4 o 5 graus sota zero a la nit. Ara fa “bon temps”, que vol dir 13 graus durant el dia i pluja quasi sempre. El meu fill diu moltes vegades que els catalans no saben què tenen, referint-se al temps i a d’altres coses.

He de regar les plantes, però ara no tinc temps.

Em pregunto com deu estar el meu especialista dels pulmons. Trenta cinc anys (amb aspecte de 25), i ja molt bon metge i a més súper simpàtic. Cada cop que he tingut hora amb ell a l’hospital ens hem fet un tip de riure. Hi penso moltes vegades des que tenim la covid-19. Entre la seva especialitat i que treballa a l’hospital, m’imagino que deu estar ficat fins al capdamunt amb tot això de la pandèmia, pobrissó.

Fa una bona estona que a la ràdio hi ha una opereta de Gilbert i Sullivan, potser The Pirates of Penzance…, no, em sembla que és aquella altra famosa, com-es-digui, amb allò de “That he is an Englishman, that he is an Englishman!” Vaig a canviar l’emissora que això és una llauna.

No sé què pensar. A les notícies a cada moment diuen que algú —ara un canadenc— ha trobat un medicament que fa que els infectats de la covid-19 es recuperin molt millor. I cada cop parlen com si sigui la primera vegada que es troba alguna cosa així.

Una amiga que viu a Montreal m’ha fet saber d’una cançó de Sud-àfrica que ha estat un gran èxit. Va sortir el desembre passat i tota l’Àfrica en va plena. M’ha agradat molt. M’encanta el ritme que té i me n’he d’estar de posar-me a ballar, però vaig movent les espatlles i el tòrax mentre l’escolto tot treballant. Es diu “Jerusalema”, del compositor Master KG i cantada per Nomcebo Zikode, ambdós de Sud-àfrica.