Setmana fosca

Fa més de dues setmanes que estic desesperada. No us n’he dit res, no encara, perquè intento allunyar-ho de la ment com si no passés de debò (les nits són brutals, però). Perdoneu que gairebé no us faig cas fora del blog, i fins i tot aquí us responc amb molt de retard.

Diumenge 14 de juny: hi ha possibilitats que el meu fill tingui la covid-19. Mal de coll i febre (no molta). Marededéusenyor, si ja no m’hi veig de feina i preocupacions. Que no anava prou malament tot? Sigui com sigui jo he d’acabar de preparar un exàmen electrònic que és interminable i ha d’estar llest demà.

El meu fill continua igual, i tancat a la seva habitació. Com pot haver agafat res, el covid o qualsevol altra cosa, si sempre que cal duu la mascareta? Però espero que sigui una altra cosa.

M’acabo d’assabentar de la mort de Manuel Cuyàs. M’ha sabut greu, entre altres coses perquè va ser molt amable. Fa uns anys es va posar en contacte amb mi, perquè havia vist la meva entrada al blog sobre el meu besavi i volia fer-me unes preguntes. Vam intercanviar uns missatges i, com deia, era súper amable. Això va ser tot, però prou per deixar-me un bon record d’ell.

Les obres al meu edifici continuen a tutti pleni des d’abans de les 7:00 del matí. És terrible pel meu fill que està igual (ni millor ni pitjor). Estar malalt enmig d’aquest estrèpit sense treva ha de ser horrorós. I la polseguera que hi ha a tota hora! Potser té mal de coll d’això? Per sort, a les hores de la classe els homes de les obres estaven en una altra banda de l’edifici i el soroll era esmorteït.

La pesta bubònica no s’havia erradicat a Anglaterra des del segle XIV, quan hi va haver un greu brot a Londres l’any 1665, particularment als barris on la gent vivia en condicions espantoses de pobresa. Aquell any, en una població de 460.000 persones, hi va haver més de cent mil morts. Acabat l’any, l’epidèmia es va erradicar per sempre més i per un accident molt bèstia: el famós gran incendi que va arrasar gran part de la ciutat de Londres, tots els barris pobres on hi havia més malalts.

Del tema n’hi ha per parlar-ne hores, però el que acabo de llegir és sobre el dietari de Samuel Pepys, un administrador que va decidir escriure un dietari del brot de 1665. I en el seu dietari, que a més de contar què passava també tenim interessants caviŀlacions de l’autor, és curiós constatar similituds amb la pandèmia actual, com per exemple la gent confinada a les seves cases —els rics ben instaŀlats a les seves mansions al camp—, o molta gent que de principi no en feia cas, fins que els carrers es van començar a omplir de cadàvers per anar a enterrar. Tanmateix, força gent no es prenia la quarentena amb serietat i se la podia veure emplenant els pubs, malgrat que els metges demanaven distància. També menciona com les autoritats deien que s’havia d’estar de bon humor, que una actitut positiva allunyava la pesta, i a mi m’ha recordat aquest show que s’ha muntat pertot arreu sobre divertir-nos a tota hora, i una actitut positiva de no passa res i els morts que es fotin.

Ha mort la cantant Vera Lynn, de qui vaig parlar aquí. Tot un símbol de la Segona Guerra Mundial que ja no hi és.

Ha mort Ian Holm —quin greu, i quina setmana de morts!—, exceŀlent actor a qui he vist en incomptables peŀlícules i en tots els papers m’ha agradat.

Anit vaig somiar amb els personatges de la meva saga. Em vaig despertar amb un crit a dins, de ràbia, de dolor, de voler-me morir com més aviat millor.

Fa dos dies que el meu fill no té febre, però continua amb molt mal de coll, ja van set dies, i ell no és propens al mal de coll. Esperarem uns dies més abans de descartar que pugui ser el nou coronavirus.

Avui he sentit a la ràdio una música que m’ha agradat. És la banda sonora de l’última versió de Far from the Madding Crowd. El tràiler no m’ha convençut i no la penso veure. Ja vaig llegir a fons la noveŀla de Thomas Hardy per a un curs de literatura anglesa, i he vist la peŀlícula de 1965, amb Julie Christie, molt fidel a la noveŀla. Però la música de l’última versió em fa volar la imaginació. A sota la teniu (és la primera).