“L’onada” o l’experiència d’escriure amb el rellotge al davant

El dilluns 30 d’abril, a tres quarts de sis de la tarda meves, vaig enviar un conte infantil a Relats en Català. De poc no ho aconsegueixo. Per què? Doncs perquè es tractava d’un conte per al concurs de contes infantils de l’ARC (Associació de Relataires en Català) amb el tema “Les estrelles”, i la data d’admissió finalitzava el dilluns a mitjanit (sis de la tarda a Toronto). A Catalunya una enormitat d’activitats relacionades amb la literatura són a l’abril que, com ja sabeu, és el mes més horrorosament enfeinat per a mi.

Quan va arribar el dilluns, a dos quarts de cinc de la tarda encara no havia tingut temps d’escriure cap conte. Només em quedaven dues opcions: deixar-ho córrer o provar de produir quelcom en un temps record i amb el rellotge davant dels ulls. Em sabia greu no participar, atès que els contes seleccionats apareixeran en un llibre el mes de desembre, tal com s’ha fet aquests dos últims anys. I em sabia greu no tornar a ser amb els relataires, els quals, ja que hi som, he de dir que són magnífics. D’altra banda, escriure un conte mentre es mira la minutera del rellotge és odiós i amb poques possibilitats d’inspirar-se, tot el contrari. Tanmateix, ho vaig intentar.

“Les estrelles, les estrelles, les estrelles, quin conte escric amb estrelles? Ai, ja han passat cinc minuts”. Vaig recordar que tenia un conte infantil en anglès amb aquest tema, però no arribava ni a conte, era curtíssim i res no passava, però era qüestió de començar amb alguna cosa. Quan el vaig tenir, uns altres cinc minuts havien desaparegut. Apa, doncs, a traduir ben de pressa –deixeu-me dir aquí que sóc negada per traduir els meus escrits; els penso en una llengua i no sé pensar-los en una altra–. La idea era aprofitar el primer i l’últim paràgraf de l’escrit en anglès. Bé, vaig traduir el primer paràgraf, curtet, i vaig aconseguir un magnífic nyap. “Ai, marededéu, això s’ha de polir”. Poleixo i entre tot plegat ha passat mitja hora; em queda una hora i encara no sé que passarà al conte, sense comptar que em caldrà temps per enviar-lo. A més el paràgraf no rutlla, amb la traducció ha perdut tot el ritme que tenia en anglès. Bé deixem-lo de moment i desenvolupem alguna cosa.

Vaig posar la banda sonora d’una peŀlícula (la música m’ajuda molt quan escric) i amb aquella banda sonora ho vaig encertar: podia “veure” un seguit d’imatges que anaven perfectes pel conte. Però una cosa és veure imatges i l’altra és escriure-les com una narració –i amb la minutera del rellotge que, asseguraria, feia trampa; no podia ser que ja haguessin passat quaranta minuts d’ençà que vaig començar! “Vinga, Shaudin, que ho pots fer!” i el clic-clic de la minutera fent-se un tip de riure. Vaig aconseguir el pernil del conte –un llarg paràgraf– en un temps record, tot sigui dit. Però em faltava traduir el paràgraf del final (que també volia aprofitar) i millorar el del principi. I la minutera fent clic-clic amb la impassibilitat d’un psicòpata. Aquesta traducció va resultar en un altre nyap (què redimoni s’havia fet del ritme!). Amb un ull a la pantalla de l’ordinador i l’altre al rellotge, vaig acabar el conte. Ràpid, ràpid, a obrir la pàgina de Relats en Català, penjar el conte i enviar un correu a l’ARC. Buffffff. Tres quarts de sis. Encara vaig tenir quinze minuts per recuperar-me.

Us poso una part de la banda sonora de la peŀlícula Kolya que em va ajudar moltíssim a escriure el conte (la peŀlícula, tot i que m’agrada molt, no té res a veure amb el tema del conte). I us enllaço el conte (curtet) intitulat “L’onada”. Jo no l’he tornat a llegir des que el vaig enviar, no goso, però potser vosaltres em podreu dir si ha resultat.

L’ONADA