Com ja sabeu vaig escriure tres articles sobre Rocdur, i m’agradaria oferir-vos-en d’altres sobre més indrets de l’altre món. Tanmateix, no puc parlar de tots els països perquè probablement hi ha lectors d’aquest bloc que no han llegit Més enllà del somni, però que el llegiran, i no els vull espatllar la descoberta de certes coses del llibre.
POT
Les costes que retallen la península de Pot, boniques i tot com són, donen a un oceà d’aigües profundes i espess
es: l’Oceà dels Monstres. Per aquest motiu els potians mai no s’han dedicat a la pesca en el mar. Allí on Pot està cobert de selves té una costa també plena de verdor. Arbres, fu
llatge de tota mena i flors arriben fins a frec de l’aigua, i en alguns paratges, quan la marea cobreix les platges, sembla ben bé que els arbres hagin crescut dins de l’oceà. Però no tot Pot té platges, sinó que més aviat es tracta d’unes costes rocoses, 
de vegades amb grans penya-segats que es precipiten impassibles cap a les aigües denses i misterioses de l’oceà. Un oceà al que els potians, molt assenyats, s’han tombat sempre d’esquena, tot desenvolupant la seva cultura i les seves activitats a la terra ferma.
Podríem dir que a Pot trobem dos colors primordials: verd i groc; és a dir, selves i desert.
A l’antiguitat gairebé tota la península era coberta de vegetació, tret d’una zona desèrtica al ponent, allí on van anar els potians en el seu èxode anomenat El Llarg Camí. Ara, però, en el present narratiu de Més enllà del somni, Pot s’ha desertitzat molt i ben bé a la meitat del país impera l’aridesa. El resultat més notable de la desertització ha estat la manca de recursos, i és per això que els habitants de Pot s’han vist obligats a emigrar en gran nombre cap a Rocdur. Sens dubte és força irònic ja que la desertificació de Pot ha estat a causa de les males pràctiques dels 
rocdurians els quals, a sobre, tracten amb menyspreu i fins i tot amb crueltat als potians. Com ja vaig esmentar a “Rocdur (Part I)”, els potians fan tota la feina que els rocdurians no volen fer i són considerats gent primitiva, inferior, pures bèsties. Tanmateix, els potians són persones ben inteŀligents i que gaudeixen d’una llarga història pròpia d’esdeveniments notables. Però són també gent de natural pacífica, gens partidària de la lluita armada –un bon contrast amb els beŀlicosos rocdurians– i, per tant, Pot va ser una presa fàcil.
En el present narratiu de la noveŀla, Pot ha esdevingut un país colonitzat pels rocdurians durant els 200 anys en que ha dominat l’autocràtic Senyor de Rocdur. Un país que es desertitza més i més per moments, on els seus habitants emigren al país del nord o bé viuen a la misèria en el seu i, per acabar d’arrodonir la situació crítica de Pot, els rocdurians posseeixen les úniques terres cultivables de Pot, on hi tenen plantacions, com ara una de molt gran anomenada “La Fruitera” que els lectors trobaran a la segona noveŀla el dia que es publiqui.
Pot és un país amb una llarga tradició oral curulla d’històries i de llegendes merave
lloses –una d’èpica i tot, amb una heroïna molt valenta i un monstre temible–. Malauradament molts potians, degut a la fam i a l’emigració, han oblidat la seva història, però encara n’hi ha que recorden aquestes històries fil per randa, com ara l’àvia d’en Tam. I ell mateix. O potser en Tam s’hauria de considerar rocdurià? Jo crec que sí. Estrany, oi? Ja em direu què en penseu els que heu llegit la noveŀla.
Shaudin Melgar-Foraster 
Noia, no he llegit la novel·la ja que en aquests moments no em va bé de comprar-la i a la Biblioteca de Vilanova no es troba al fons encara.
Se m’ha fet curt aquest article. Molt curt. En vull més, perquè m’has submergit molt bé en aquesta fantàstica península de Pot.
La seva lectura m’ha produït un efecte que vull explicar-te.
Quan devia tenir uns setze o disset anys, a casa els pares encara i durant uns dies al llit, malalt, repassant la biblioteca em va caure a les mans “Les Històries Naturals” de Calders. Al marge d’una primera desorientació, em va fascinar submergir-me en aquell món fantàstic i quasi surrealista.
El teu article m’ha renovat aquestes sensacions, i t’ho agraexio. Ja et dic: en vull més. Gràcies
M'agradaM'agrada
Potser si els ho fas saber a la biblioteca de Vilanova demanaran la noveŀla i la podràs llegir. És una idea. No costa res provar, oi?
S’ha t’ha fet curt? És que no volia allargar-me massa, sobretot pel que fa als lectors joves. Però aviat en tindràs més perquè penso escriure uns altres dos articles sobre Pot, l’un sobre la zona dels deserts i l’altra sobre la selva.
Escolta, em sembla que t’equivoques amb “Les històries naturals” perquè és una noveŀla de Joan Perucho, que per cert m’agrada moltíssim. Si et refereixes, però, a les històries de Pere Calders, doncs també m’agraden d’allò més. És a dir que, sigui quin sigui dels dos casos, has encertat amb textos que estan entre els meus preferits. Ambdós bona literatura, divertits i súper originals.
Ah, i ja que vens molt per aquí no voldries subscriure’t al bloc? A la dreta, avall a “Seguidors” i “Inicia la sessió”.
Gràcies per participar!
M'agradaM'agrada
Té raó Bladevidre, perquè aconsegueixes introduir el lector en el món de la ficció i obrir-li les ganes de saber més coses.
Per cert, espero que aquest cop, benvolguda Shaudin, la col·locació de les precioses fotografies hagi estat més fàcil. Queda tot molt bé i, a més, estic contenta que, avui, aquest estri del dimoni em deixi escriure’t un missatge.
Volem més notícies de Pot!!!!
Molts petons i gràcies.
M'agradaM'agrada
No sé com t’ho fas, Anna Maria, per respondre els comentaris al teu bloc tan de pressa. Jo aquí, ja ho veus, responc hores i hores després que s’han enviat. És clar que hi ha 6 hores de diferència entre Toronto i Catalunya, però tot i això…
Ja ho dius bé anomenat-lo “estri del dimoni”. Molt útil, però de vegades per tornar ximple a qualsevol. Jo encara tinc molts problemes amb les fotografies, perquè quedin ben coŀlocades al “post”. No et pots imaginar el maldecap que m’hagafa cada vegada i les hores i hores que hi haig de dedicar. I ara sé ben bé com fer-ho, el problema és aquest estri del dimoni, en aquest cas el bloc. Perquè quan faig l’article dins del “dashboard”, abans de publicar-lo, l’espai que et donen mai no coincideix amb l’espai de la pàgina publicada (ja em van dir que no es pot fer res sobre això), per tant, ja ho puc coŀlocar bé, ja, que després surt diferent. Així que tinc que anar de “editing” a pàgina principal, amunt i avall durant hores, fins que surt, si fa no fa, com ho tenia pensat. I no és el final del malson, perquè després de publicat del tot encara, tot d’una, es canvia tot de lloc (avui m’ha passat, ja ho he arreglat). És un miracle que l’ordinador encara no hagi sortit volant per la finestra. M’hauran de donar una medalla per paciència.
Com ja li he dit a Boladevidre, tindreu més notícies de Pot.
M'agradaM'agrada
Pot, país desertitzat pels colonitzadors… Allà on no hi ha guerra oberta, a més, els colonitzadors es neguen a admetre que ho són. Segurament tothom que ha llegit el llibre té tantes ganes com jo de saber què se’n farà, del país de Pot: potser la desertització s’aturarà; potser fins i tot la selva s’anirà recuperant. De la magnífica selva en deu quedar prou perquè hi vegem un bosc com aquell de què ens parlava la Valèria, que “ple de secrets amagats en cada arbre / guarda en el cor un desig adormit.” A la novel·la hi ha herois, començant pel mateix Tam, ben capaços de descobrir els secrets dels arbres i, qui sap, de despertar el desig adormit de la selva i de tot el país.
M'agradaM'agrada
Hola Maria,
Doncs, sí, per saber que se’n farà del país de Pot haureu de llegir els altres llibres. Quant a quedar prou selva, sí que en queda força, prou per escriure un article, diguem, ple de verdor (ja tinc unes fotografies precioses!), però serà l’article 3 sobre Pot, primer hi haura el 2 (sobre el desert).
M'agradaM'agrada
Pot és un país oprimit, maltractat. Els potians no mereixen tanta dissort. Algú els salvarà del poder infame de Rocdur i aquest algú potser serà en Tam, amb l’ajut de les dues heroïnes de la novel·la: l’Anna i l’Alison. Ho espero i ho desitjo, perquè els destrets dels potians m’ha fet patir molt. La descripció que l’autora fa del paisatge és magnífica, m’encanta. Només puc afegir que recomano a tothom que compri i llegeixi aquesta novel·la, “Més enllà del somni”, de la nostra estimada Shaudin Melgar. Tots desitjareu, com jo, que ben aviat en publiqui la segona part.
Rosa Nebot
M'agradaM'agrada
Ei, Rosa! Gràcies per participar!
No se la mereixen, no, tanta dissort els potians. Són un poble d’allò més agradable (o ho eren, si més no). I com algú diu al llibre 2 referint-se als potians, “són bonics com un arbret de primavera”. Però són un poble pacífic, just al sud d’un poble beŀlicós i ara, amb el Senyor de Rocdu,r amb un gran desig de conquesta i d’explotar a qui puguin.
Encara falten moltes aventures abans d’arribar al final de la història i saber què passarà amb Pot, i amb moltes altres coses. Ho tinc tot al cap… Òndia! Mira que si demà em cau un test al cap i perdo la memòria! A veure si entre tots plegats ens afanyem –jo escrivint, els lectors comprant i llegint els llibres i l’editorial publicant-los– no fos cas que em passa alguna cosa un dia d’aquests.
M'agradaM'agrada
Com més hi va, més ràbia em dóna que no puguis publicar la segona part del llibre.
Ens haurem de conformar llegint-te aquestes pinzellades delicioses.
Segueix pentjant-ne, siusplau!!
M'agradaM'agrada
Jesús / Xess.,
Gràcies per la teva fidelitat al bloc i al llibre!
M'agradaM'agrada
En Tam és rocdurià, com diu la Tariana. No pel fet de viure i treballar a Rocdur (la seva àvia també ho fa i no n’és), sinó perquè s’ha fet seves les aportacions interessants de la cultura original de Rocdur que els 200 anys de tirania no han aconseguit de destruir. (No en vull explicar exemples per no donar claus a qui no hagi llegit el llibre. Només diré que els secrets del Castell són ben rocdurians i només l’enginy d’en Tam és capaç d’endevinar-ne algun.) No sé si també es podria dir que ell és de Rocdur perquè hi ha nascut; potser això recordaria massa els versos satírics d’en Sagarra (del 1931): “són espanyols: la manola, / els rectors i els magistrats, / els nats en terra espanyola / i els fills d’aquests desgraciats.”
Però aixequem l’ànim, que hi ha esperança. En Tam podria fer seus els versos d’Espriu: “nosaltres escoltem les veus del vent / per l’alta mar d’espigues”. Se’n sortirà, potians i rocdurians se’n sortiran, segur.
M'agradaM'agrada
Maria, si no tingués altres comentaris, amb tu sempre en tindria més d’un.
Efectivament, en Tam és rocdurià, com diu la Tariana. Sí, perquè ha nascut a Rocdur, i també per altres coses que s’expliquen al llibre 2. Al cap i a la fi ell només ha conegut Rocdur fins començar a viatjar a Més enllà del somni. De fet, amb en Tam voldria explicar (amb tots el llibres) què és tot això de ser immigrant o no ser-ne, i què fa que una persona sigui d’un país o d’un altre. Però haureu d’esperar a tenir més aclariments al llibre 2 i als que segueixen.
M'agradaM'agrada
Shaudin tu ens dius: “O potser en Tam s’hauria de considerar rocdurià? Jo crec que sí. Estrany, oi? Ja em direu què en penseu”. Com que tu ens planteges el problema, es comprèn que intentem reflexionar-hi sense esperar que surti publicada la continuació de la novel·la.
Els anys cinquanta, a Reus, si preguntaves a una criatura de sis o set anys: “i tu, d’on ets”? la resposta que donaven era “de Reus” (o, de vegades, d’Alcover, de Falset, potser de Granada…) Però vaig conèixer un grup de gitanets fills de famílies sedentàries, establertes en un barri de la ciutat des de feia força anys, que responien “del món”. A casa els havien inculcat que aquesta era la resposta obligada. Això em fa sospitar que, qui sap, potser tenien la seva raó i no n’hi ha prou amb haver nascut i viscut sempre en un lloc pe poder dir amb raó que ets d’allí.
El cas d’en Tam és diferent, ja ho he dit abans. Els habitants de Rocdur amb cabells verds no s’aïllen expressament de la població d’altres colors de cabell.
M'agradaM'agrada
Disculpa les faltes (són les presses, com sempre) “Per poder dir…”. “Shaudin, tu ens dius…” (amb coma). Ja es devia entendre, però em fa vergonya, ves!
M'agradaM'agrada
No pateixis, Maria, tots ens equivoquem quan som a Internet. Escrivim comentaris a blocs, comentaris a fòrums, comentaris a Facebook, a més de respondre correus. És difícil no equivocar-se.
No n’hi ha prou, no necessariament, amb haver nascut i viscut en un lloc per sentir-se del lloc. El que jo vull explicar amb en Tam és que ell oficialment hauria de ser rocdurià perquè allí va néixer i allí va créixer, encara que els seus pares siguin immigrants. Naturalment, això mai ho acceptarà un rocdurià de cabells rojos (o ben poquets). També vull explicar altres coses sobre això, però no tenim res més en el primer llibre.
M'agradaM'agrada
Gràcies per l’aclariment, Shaudin. (Si els potians fossin menys sociables, com que és dur tractar amb qui ens mira amb menyspreu, potser la gent de cabells verds a Rocdur rebutjaria i esquivaria tant com pogués els de cabells rojos i no voldria ser anomenada rocduriana perquè “rocdurià”, per a ells, significaria “bel·licós”. Dirien que viure a Rocdur és viure desterrat, com els jueus a Egipte.)
M'agradaM'agrada
Sí, tens raó, Maria. Encara que no sabem què en pensen de tot això els altres potians de Rocdur. Ben segur que n’hi ha molts que ni voldrien ser considerats rocdurians. El cas d’en Tam és una mica diferent per la seva amistat amb la Tariana. La seva situació el permet conèixer els rocdurians més bé de com ho poden fer els altres potians, i es pot adonar que també hi ha bona gent entre els rocdurians, tot i el rentat de cervell que tenen. Ara bé: ja sabem que quan la Tariana li diu que ell és rocdurià, en Tam es queda molt sorprés.
M'agradaM'agrada
He llegit atentament aquesta primera part sobre Pot… i ja en vull saber més!
Bona prosa i bones imatges, contingut interessant i presentació impecable han col.laborat a fer-me assaborir l’entrega sobre la península desconeguda per a mi… que la meva imaginació ha fet present després de la lectura.
Gràcies, Shaudin, per permetre’m somiar una estona!
T’envio una abraçada somiadora,
Maite
M'agradaM'agrada
Hola Maite,
Gràcies per tornar per aquí i participar. Celebro molt que l’escrit et faci somiar. A veure si aconseguiré que els altres dos articles sobre Pot també t’agradin.
Una abraçada potiana (els potians són molt agradables).
M'agradaM'agrada
Tal com diuen els altres comentadors, Shaudin, la teva descripció de Pot és molt bella i engrescadora i fa venir ganes de llegir-ne la continuació. Les fotos, tan ben triades, també hi ajuden. En canvi, he de manifestar el meu desacord amb l’injust paral·lelisme que estableix la Maria entre la bona gent de Reus i els bel·licosos rocdurians.
Quan els gitanos ensenyaven als seus fills a dir que eren “del món”, no ho feien per ressentiment contra els reusencs sinó per fidelitat als seus avantpassats, perquè els xiquets aprenguessin a conèixer els seus orígens i també perquè continuessin considerant compatriotes els parents que mantenien costums nòmades.
Els anys cinquanta, Reus era especialment maltractada pel franquisme per la fama que tenia de ciutat “rojoseparatista”. A la fama hi contribuïa la institució del Centre de Lectura, amb les seves activitats culturals d’alt nivell i amb el seu catalanisme resistent; la biblioteca, el teatre Bartrina, les classes de música i dansa clàssica, les exposicions de pintura etc. ajudaven a dissimular les classes clandestines de català que hi feien la Teresa Miquel i Pàmies i d’altres intel·lectuals que ningú no es recorda d’honorar, però sense els quals no hauríem salvat els mots.
Probablement hi havia friccions entre gitanos i paios. Però el poder de Rocdur recorda la tirania del franquisme, no pas les friccions entre veïns d’orígens culturals i maneres de guanyar-se la vida diferents.
M'agradaM'agrada
Celebro que hagis tornat per aquí, Francesc. I gràcies per les teves paraules sobre la descripció de Pot.
Pel que fa a la teva referència al comentari de la Maria, em sembla que no has copsat ben bé el que deia ella. La Maria, segons jo ho entenc, es refereix a com persones diverses se senten d’un lloc o d’un altre. Alguns s’enfoquen només en la ciutat o poble on han nascut o on viuen, mentre que d’altres obren aquest sentiment cap a tot el món, com és el cas dels gitanets que ens esmenta, que té sentit si pensem que és venen d’un poble nòmade, tal com tu dius. Bé, això és el que jo he entès. I el que no trobo en el seu comentari és que faci un paraŀlelisme entre la gent de Reus i els rocdurians. Em sembla que vas errat en això.
Tens raó amb que Rocdur recorda més aviat la tirania del franquisme, si més no Rocdur sota el poder del Senyor. De fet, per a mi, el Rocdur dels últims 200 anys, simbolitza la tirania política en general, sota una classe política privilegiada i amb un exèrcit poderós, com s’ha vist tantes vegades al llarg de la història del món. També representa el colonialisme, tot i que dictadura i colonialisme no sempre van junts al nostre món. Rocdur és un país que tiranitza la seva pròpia població i els altres països que domina.
I de debò, torna a llegir el que ha comentat la Maria i veuràs com no ho havies entès bé.
Espero que tornis a visitar el bloc! Escriuré dos articles més sobre Pot, però encara no he tingut temps per posar-m’hi.
M'agradaM'agrada
Shaudin, potser sí que m’havia precipitat. He rellegit els comentaris i, certament, la Maria enlloc no diu que només hi hagi un motiu possible per no sentir-se del lloc on s’ha crescut. Però ella estava comentant el teu escrit sobre Pot. En aquest context, em va semblar que, quan ella parlava d’una gent que no vol ser compatriota d’una altra gent, havia de ser perquè els estava atribuint els motius dels potians de Rocdur per tenir el mateix sentiment.
M'agradaM'agrada
Francesc,
Em sembla que ja has entès el comentari de la Maria. Gràcies.
M'agradaM'agrada
Quan vaig esmentar el cas dels gitanets, el que la Shaudin havia escrit era: “en Tam és rocdurià, com diu la Tariana. Sí, perquè ha nascut a Rocdur, i també per altres coses que s’expliquen al llibre 2. Al cap i a la fi ell només ha conegut Rocdur fins a començar a viatjar (…)”. També diu que, per tenir aclarida la qüestió, ens caldrà esperar als propers llibres. No és fins al comentari següent, que aclareix que fa referència als drets de ciutadania i no necessàriament als sentiments. Quan jo parlava dels nens de Reus, era raonable pensar que la reflexió de la Shaudin es referia a tots dos aspectes i que no hi havia cap motiu per limitar el problema als casos de tirania. Em sap greu el malentès amb el Francesc (reusenc com jo, em sembla), sobretot perquè és ben clar que en la qüestió de fons estem tots d’acord. Però no ha estat culpa meva.
M'agradaM'agrada
Gràcies, Maria.
M'agradaM'agrada
Hola de nou!
Jo no he llegit el llibre, però després de la primera part de Pot, m’agafen ganes de fer-ho!
És un bon incentiu de cara a la lectura del llibre.
He aprofitat la recomanació que em van fer i he passat una bona estoneta, espero que vindran més parts.
Endavant amb el bloc, Shaudin!
Alba
M'agradaM'agrada
Hola!
Aquest comentari teu no surt publicat, no sé per què. A veure si ara que el responc sortirà.
Si vols llegir el llibre ja ho saps, vés a la llista de la dreta d’aquesta pàgina, a dalt de tot on diu “Pàgines”, i clica “On trobar el meu llibre”. Hi ha una llista de biblioteques i llibreries (físiques i en línia) on es pot trobar el meu llibre.
Sí, jo també crec que pot ser un bon incentiu pels que no han llegit la noveŀla i, a més, va bé de cara als que sí l’han llegida i volen saber més del món que apareix al llibre. Al llibre mateix no em puc allargar massa amb descripcions, només el que cal per fer-se’n una idea, perquè al llibre hi ha totes les aventures dels personatges i tota la història de Més enllà del somni, i ficar-hi una pila de descripcions trauria fluïdesa a la història.
El tercer article que escriuré sobre Pot serà sobre les selves de Pot. Ja tinc un munt de fotografies molt boniques, però encara no he escrit el text. Trobar les fotografies (i que sigui legal emprar-les) i després adaptar-les al text és el que em dóna més feina; escriure el text és només una estoneta un cop he pensat què vull dir, però les fotografies són un maldecap d’allò més gros.
Espero que tornis per aquí!
M'agradaM'agrada