POT (Part II)

On la selva ha perdut terreny, Pot s’estén àrid i desolat.

A l’antiguitat, en fugir del monstre que els aguaitava a les selves, els potians van trobar un refugi a les contrades solitàries del desert. Però llavors aquelles planures cobrien només una petita part de Pot. Ara les dunes de sorra, els serrals rocallosos i les extensions de terra eixarreïda han avançat fins a ocupar la meitat de la península de Pot. Aquell desert on van viure els potians després del seu èxode és ara molt lluny de l’aigua i del verd –mai més cap potià no hi ha tornat–.

Només serps, insectes, petits rosegadors i les aus que pertot volen es poden trobar a les terres desertitzades; allí on matolls dispersos i algun arbre raquític aguanten el sol inclement i els vents sobtats que tot ho arrabassen. Lluny són els temps quan aquell petit desert que hi havia a Pot s’omplia amb les rialles clares dels infants potians. Lluny en el temps s’han perdut les fogueres a la nit, les colles d’homes celebrant una cacera de serps, els dibuixos a la cova de la font que explicaven la història del poble potià. I lluny, molt lluny, és ara la bonica veu de la Nana. Què faria ara la Nana si veiés la desolació de la seva terra? Tornaria a salvar el seu poble? Nana, la decidida, –ai, que tristes serien ara les seves cançons. I com ploraria la Lula tot tocant el palet dolç. Qui els havia de dir que un dia homes guerrers del nord envairien la seva terra estimada? Homes sense consciència que arrencarien el verd i deixarien per arreu la pols i l’oblit.

Allí on en els temps antics s’estenien les selves, allí on abans les llacunes emmirallaven arbres i flors, ara és una tristesa d’arbres escanyolits i aigua estancada. I avancen, les terres àrides avancen. Un dia és l’arbre retorçat i ressec que es desploma, l’endemà és un peix panxa enlaire flotant en un toll d’aigua pudent. I hi ha boscos sencers que aviat no seran res més que fantasmes. I tanmateix, si poguéssim oblidar que el desert avança, que el verd es va perdent, que el poble potià viu a la misèria, i poguéssim somiar que hem retornat a aquell desert que era només un trosset de Pot, ben segur que podríem copsar la bellesa de les terres d’horitzó precís, de cels oberts, de terres grogues i rosades que pinten paisatges d’una bellesa extraordinària.

Mireu el cel immens, superb i resplendent amb la llum entre els núvols. Núvols que potser s’obriran i amararan aquesta terra dessecada i calenta. I aquí i allà naixeran flors, una, una altra, una altra, flors del desert, sempre exquisides. Mireu-les: blanques, grogues, morades, pintades de vermell i delicades.

    

Crèiem que el desert era tot monòton i de sobte ens adonem que pot ser una meravella.

I ara podem cloure els ulls i imaginar una gran serenor que a poc a poc s’emplena amb les rialles dels infants potians, amb la melodia de la Lula tocant el palet dolç i amb la cançó de la Nana, la coratjosa, una cançó d’esperança per al seu poble.