Una casa tota blanca

Fa poc vaig tenir aquest somni

La casa tota blanca es trobava enmig dels camps. M’aniria bé passar uns dies allí per descansar del brogit de la ciutat, pensava mentre era sota el porxo ja obrint la porta d’entrada. A dins, la casa també era blanca: parets, portes, finestres, mobles…

Començava a vesprejar. Sota la minsa llum d’hivern, els camps s’enfosquien i una boira fina ho deixava tot difús. El silenci –absolut; ni un ocell se sentia– convidava a ficar-se al llit i dormir tot el que mai no podia dormir. Em feia iŀlusió passar uns dies envoltada d’aquella pau i sense cap obligació. Vaig anar a la cuina. La nevera era tan blanca per dins com per fora; gairebé buida tret d’una gerra blanca plena de llet. Vaig omplir de llet una tassa i mentre me la prenia ho deixava tot a punt per anar a dormir: agafar el pijama, baixar les persianes, assegurar-me que la porta d’entrada era tancada amb clau, també la que donava al darrere. Tanmateix, la del darrere no tenia pany, només hi havia la maneta de la porta que qualsevol podia obrir des de fora. La vaig mirar, indecisa. Tant era: aquelles rodalies eren molt tranquiŀles. Me’n vaig anar a dormir.

Em trobava dormint quan uns cops forts a la finestra em van despertar. Tot i que l’habitació donava al porxo d’entrada, els cops no havien estat a la porta sinó a la fusta de la persiana. Vaig obrir la persiana i vaig mirar a través dels vidres tot dient: “Qui hi ha?”. Ningú no va respondre. Vaig forçar la vista, però la foscor m’impedia veure res. Tanmateix, el silenci profund em deixà sentir unes passes que baixaven els esglaons de fusta del porxo i es perdien cap a la part dreta de la casa. Tot d’una vaig pensar en la porta sense pany. Vaig tancar la persiana i d’una correguda vaig arribar al darrere. Havia d’impedir l’entrada a qui era a fora. Vaig agafar una cadira i la vaig ajustar bé sota la maneta de la porta. Tot just ho havia fet que la maneta va girar. La cadira, però, va impedir que poguessin obrir. Em vaig enretirar sense deixar de mirar la porta amb pànic.

–Qui hi ha?

Aquesta vegada em va respondre una riallada esfereïdora. Vaig correr a l’habitació per trucar a la policia amb el mòbil. I aleshores vaig saber que no tenia cap mòbil. Es repetiren els cops a la finestra. Potser si cridava força em sentirien al poble. Però vaig saber que no hi havia cap poble.

–Qui hi ha?

Altre cop la riallada, i les passes als esglaons i a la dreta de la casa. Una altra correguda al darrere i la maneta que girava sense que s’obrís la porta. I una altra riallada. Què podia fer? A qui podia avisar? Hi havia alguna altra casa per allí? No. Ni cases, ni pobles, ni ciutats, ni gent, ni tan sols animals. Només existia aquella casa blanca envoltada de camps erms, de bosquets cendrosos, de boirina, de dens silenci. Fins a l’infinit. Ho vaig saber de cop. Estava sola i romandria sola, amb els cops a la finestra i les passes i la maneta que girava a la porta i la riallada. Per sempre més.

__________________________________________________________

Us recordo que encara sou a temps de votar el meu llibre Perduts a l’altre món a La Llança de Sant Jordi d’Òmnium. Al “Cercador” de La Llança (a l’esquerra de la seva pàgina), podeu posar el títol del llibre i votar. Us estaré molt agraïda.

La Llança de Sant Jordi