Quan els personatges van a la seva

Això em passa per treballar amb adolescents. L’Anna i l’Alison, que al començament de Més enllà del somni tenien 12 anys, a la tercera noveŀla ja en fan catorze. En Tam és més jove, a punt de fer-ne tretze, i potser per això encara m’escolta força (no tant com abans, però). A les dues noies les tinc ben esvalotades des dels primers capítols de la tercera noveŀla i més d’un cop m’han fet sortir de polleguera. I us asseguro que els dono molta llibertat, ho he dit moltes vegades en entrevistes i aquí al bloc, però tinc un límit, caram, perquè elles molt tranquiŀles sense pensar que sóc jo qui ha d’encarar l’editorial, les vendes, els lectors i la feina de cada dia. És que els ho explico i res, se’m giren d’esquena.

No sé si els altres escriptors s’hi han trobat, que els personatges se’ls rebeŀlen. Jo experimento per primera vegada una insurrecció, la veritat, força irritant. S’ha de dir que pel que fa als aspectes més rellevants de la història no em posen cap dificultat. Els encanta anar a l’altre món, i això precisament és part del problema, perquè no els hi deixo anar tant com voldrien. Volen trobar la solució al manuscrit de la interferència, cert, i també n’és que trobar-se a l’altre món no sempre són flors i violes, però massa vegades les veig amb el desig d’oblidar-se de l’escola i anar de vacances. Han fet molts amics a l’altre món, s’hi senten més properes que amb la gent del seu món, i l’Anna n’és conscient, fins i tot la preocupa una mica, —ho comprenc—, però divertir-se a l’altre món no és la seva tasca.

Intento que ho entenguin, que no ens podem desviar a cada moment per anar a veure això o passar-s’ho bé fent allò altre, que hi ha conseqüències. Conseqüències per a mi! Perquè no puc escriure noveŀles de mil pàgines, pobra de mi, que no me les publicarien. Però són unes inconscients —es fan un tip de riure quan els ho dic, sobretot l’Alison que ho ha tingut tot sempre massa fàcil—. Quan en parlem, sense que l’Anna arrufi les celles ni l’Alison parpellegi i em miri amb aires de superioritat, em diuen que la noveŀla no pot resultar si els personatges no es desvien de tant en tant i actuen com els correspon, que no tot pot ser seguir el fil de la història. I, no us penseu, sé que tenen raó en aquest punt. Cal donar espai als personatges per tal que creixin, i la història es més versemblant si conté tot de digressions enriquidores. Molt bé. No obstant, quan es tracta d’una història amb tantíssims personatges, i diversos països i dos mons, s’ha d’anar amb peus de plom perquè no s’allargui massa. S’ha de trobar la justa mesura.

Però ca barret, les noies continuen anant a la seva i m’obliguen a fer tota mena de malabarismes per aconseguir el que s’ha d’aconseguir. També a enfadar-me, esborrar pàgines i pàgines, on elles es divertien, i reescriure-ho tot ajustat als esdeveniments més essencials. Que no s’adonen que la universitat està a punt de començar el curs i no trobaré temps per a res? Per què em fan perdre temps d’aquesta manera? Però me les estimo, és clar. Entenc que no tot és fàcil per elles, que en passen de ben grosses. Són molt joves i, malgrat no acabar de ser conscients de la magnitud de tot el que succeix, saben que la seva comesa exigeix molta fortitud. Pobrissones. Només els falta que jo els atabali amb el nombre de pàgines i vendes de llibres. En el proper capítol els oferiré unes pàgines perquè es diverteixin.