Quan llegiu literatura, us fixeu si l’escriptor ha emprat el passat simple o el perifràstic? I els escriptors que passeu per aquí, per què feu servir l’un o l’altre o ambdós? Hi ha incomptables articles i discussions sobre el tema del passat en català, però si et pares a examinar els textos literaris contemporanis et trobes que cada escriptor decideix el que li sembla.
Per si algú no està al cas, el passat perifràstic el fem servir quan diem, per exemple, “en Joan va dir que volia anar a Figueres, però l’Elena i la Gemma van dir que volien anar a Girona”. Si fem servir el passat simple, direm “en Joan digué que volia anar a Figueres, però l’Elena i la Gemma digueren que volien anar a Girona”.
Totes dues formes s’han emprat en català d’ençà del segle XIII i ambdues són equivalents, però avui en dia predomina la forma perifràstica, sobretot al Principat i sobretot en la llengua parlada. Segons el lingüista Germà Colon, “la victòria de la perífrasi no hauria estat tan esclatant” si de finals del segle XV i fins el XIX la literatura catalana no s’hagués decantat força pel castellà. Fins llavors, el passat perifràstic havia estat considerat massa d’estar per casa, però durant aquests segles a la literatura catalana no hi havia una normativa dels gramàtics i van triomfar les tendències populars de la llengua.
Els dos passats encara coexisteixen en català, tanmateix, com deia més amunt, a la llengua parlada domina el perifràstic. I a la literatura? També el perifràstic pel que fa al Principat, tot i que el passat simple no ha desaparegut, no en la tercera persona. Hi ha escriptors que s’estimen més emprar el perifràstic i d’altres el simple. Màrius Serra, per exemple, deia en un article (perdoneu, ara no sé on para) que fa anys que s’ha decantat pel perifràstic. D’altres utilitzen majorment el simple, sobretot autors valencians.
A mi m’agrada molt el passat simple, potser perquè la meva mare sempre deia que, ves, quina llàstima que es perdi; i de vegades havia arribat al punt d’emprar la primera persona del passat simple perquè el trobava bonic. És clar que sorprenia de valent quan explicava a algú que “ahir aní (vaig anar) a veure la Lluïsa i coneguí (vaig conèixer) el seu gendre”. Jo no arribo tan lluny i en tinc prou amb la tercera persona que és la que emprem molts escriptors. Tot i això a Perduts a l’altre món surt una carta (pàgines 80-84), que va escriure un maierà fa uns mil anys, i fa servir la primera persona del passat simple —un homenatge personal a la meva mare—. Però a les meves noveŀles no uso només el simple, sinó que l’alterno amb el perifràstic, i si es tracta d’un diàleg de gent del nostre món només empro el perifràstic.
Per curiositat he mirat alguns llibres de diversos autors. Què fan servir? Aquí ho teniu:
A la noveŀla La copa dels origens, l’autora valenciana Isabel Canet fa servir sobretot el simple, amb algun perifràstic ocasionalment.
A les noveŀles d’autors del Principat La filla del raŀli d’Andreu Sotorra, Vaig fer la maleta un dia de juny de Cinta Arasa, El Gorg Negre de Margarida Aritzeta i La dona de gris d’Anna Maria Villalonga, només he trobat el perifràstic (corregiu-me si m’ha passat per alt algun passat simple).
A Fang i llimones, de l’autora del Principat Rosa Nebot, predomina el perifràstic, però també fa servir el passat simple.
A Viatge d’hivern de Jaume Cabré, també del Principat, trobem que va alternant els dos passats.
I no he tingut temps de mirar-ne cap més.
Vosaltres què n’opineu?
Shaudin Melgar-Foraster 
Bon tema per debatre, Shaudin. Acadèmicament, utilitzo el simple (que, a més, també m’agrada molt) i el perifràstic, per tant, alterno com tu. Diria que com a escriptora, però, utilitzo el perifràstic perquè també és el que faig servir oralment i de forma natural. Bona nit!
M'agradaM'agrada
Hola, Gemma, gràcies pel comentari. Per escrits acadèmics és força corrent emprar el simple, em sembla. Bona tarda, guapa!
M'agradaM'agrada
Molt ben vist. Ara m’agrada usar el present històric i l’imperfecte, combinats. Però mai el el passat simple
M'agradaM'agrada
Sííí! Me’n vaig adonar que de vegades uses el present històric combinat amb l’imperfecte, Margarida —m’agrada molt—. I alguna altra combinació, que ara no recordo què era, i que evita l’us exagerat del passat perifràstic. Precisament ho anava a comentar al post, però no em volia entretenir (ja saps: 5 minuts asseguda, 5 minuts movent-me); algun dia n’hauré de parlar.
M'agradaM'agrada
OOOOOOOOOOOOOH!!!!!!!!!!! (aquí iría bien la carita de sorpresa del Facebook)
Yo leo. Escucho…. ahora me doy cuenta que NO PIENSO… Tus escritos me cuestionan…
Siempre es interesante leerte.
UNA ABRAÇADA 😉
(veo que no soy tan madrugadora como pensaba jajaja)
M'agradaM'agrada
Glubs. Veo que me he metido a opinar en un post para escritores. jajaja
M'agradaM'agrada
No, dona! L’opinió dels lectors també és important, i com pots veure, no tots els comentaris són d’escriptors.
M'agradaM'agrada
Hi ha d’altra gent que comenta que també es lleva molt aviat, María. No sé com us ho feu perquè a mi em costa molt (i no només ara amb l’esquena).
Suposo que quan s’és lector, però no escriptor, no et fixes tant en aquestes coses. Potser a partir d’ara te n’adonaràs quan llegeixis.
Gràcies, i una abraçada!!!
M'agradaM'agrada
Yo soy una alondra, en plan bonito; yo antes de saberlo decía que era una gallina. Mi reloj biologico es de acostarse pronto y levantarse cuando canta el gallo. 😉 Tu eres un buho, aunque con lo poco que duermes… no se… no se…
M'agradaM'agrada
Hahaha, això de dir que ets una gallina… Molt millor una alosa, sí, és més bonic. I jo mussol, suposo, tot i que m’encanta la llum, la nit no m’agrada —contradiccions—, però tal com dius: no sé, no sé.
M'agradaM'agrada
Faig ús del present perifràstic a la vida diària perquè és l’habitual general, hi hauria gent que crec que no m’entendria si no ho fes així. Quan corregesc activitats a la pissarra sòl utilitzar el present simple, és més directe i més breu i és una manera de què els alumnes sàpiguen que també existeix aquesta fórmula. Quasi mai faig ús del present històric a l’aula, ja ve just explicar Història usant el passat.
M'agradaM'agrada
Hola Caterina. A mi també em sembla que no tothom sap el passat simple. Fas bé emprant-lo a la classe quan escrius a la pissarra, seria una llàstima que es perdés. T’entenc. Una abraçada, bonica!
M'agradaM'agrada
Una besada per a tu!
M'agradaM'agrada
Faig servir els dos però m’enamora el perifràstic.
Bon dia Shaudin. Breu com de vacances que com tot el bo es breu.
Una abraçada!
M'agradaM'agrada
Tens molta raó, Jordi. Una abraçada!
M'agradaM'agrada
Que interessant, Shaudin! M’agrada que em facin repensar, i aquest article ho aconsegueix. M’adono que tant parlant com escrivint (ja saps que no escric més que ocasionalment) m’nclino per la forma perifràstica i que ho faig perquè és el que tinc més a mà, tot i que no m’agrada gaire. Molt de tant en tant, en escriure alguna cosa, me’n recordo del passat simple i aleshores si que l’empro. I m’agrada molt, fins la següent vegada en què recordo que existeix….
M'agradaM'agrada
Hola Quico. A mi m’agraden tots dos, però el perifràstic es pot fer pessat (va anar, va menjar, va escriure…). Si l’intercales amb el simple hi ha més varietat a l’escrit. Tanmateix, hi ha escriptors que han trobat altres maneres de no repetir el perifràstic sense usar el simple.
M'agradaM'agrada
Jo en la prosa faig servir pràcticament només la forma perifràstica però en algun poema hi apareix la forma simple. A l’hora de parlar únicament empro la forma perifràstica.
Amb tot, considero que ambdues formes fan de bon llegir i no noto cap problema en la lectura de les formes simples. Tenint en compte que parlo el dialecte central, aquesta qüestió també em passa quan llegeixo textos d’autors i autores del País Valencià i de les illes on hi ha més formes simples i moltes altres petites diferències que no representen cap dificultat. Mai no he escollit un llibre per llegir tenir en compte d’on són les persones que els escriuen sinó que només tinc presen l’interès que em desperten.
M'agradaM'agrada
Jo també faig servir el perifràstic quan parlo, Joan. De poesia no n’escric, per tant no sé que usaria. Quan escric literatura, en prosa, empro els dos.
Molta gent no discrimina un llibre per ser l’autor d’un lloc o d’un altre, però també n’hi ha molta que sí ho fa, sobretot, m’he adonat, els molt joves, precisament perquè només volen llegir en la parla a la que estan acostumats.
M'agradaM'agrada
Shaudin, la meva novel.la està escrita en present, de manera que el passat només apareix en algun fragment escadusser que fa referència a alguna cosa que ja havia succeït abans de l’acció de la novel.la. Si escrivís una obra en passat, com ja he fet en alguns contes, alternaria les dues formes. Mai en els diàlegs, on només faria servir la forma perifràstica per mantenir la versemblança, ningú parla actualment en passat simple. Per a mi, el passat en català és un problema alhora d’escriure. El simple a voltes no funciona, si n’abuses queda arcaïc. Però tot en perifràstic fa feixuc el text. El castellà, pel que fa al passat, ho té més ben resolt.
M'agradaM'agrada
Sí, Potato, sé que està escrita en present, com vaig fer notar a la ressenya que vaig escriure. Va ser una tria feta de pressa i no reflecteix prou bé quin passat empres. Volia fer servir noveŀŀes, llibres escrits pel mateix autor, no llibres amb diversos autors, i vaig agafar “La dona de gris’. De tota manera em vaig basar en els passats que aparèixen (aquí i allà i en el preàmbul). D’haver buscat altres textos teus, m’hauria adonat que fas servir els dos passats, tot i que al bloc només parlava d’aquesta noveŀla en concret. D’acord amb el teu comentari sobre el passat.
M'agradaM'agrada
A l’hora, perdó
M'agradaM'agrada
Doncs mai havia pensat en el passat perifràstic i el simple, jo som de ciències, però m’ha agradat saber-ne la dieferència. Una abraçada
M'agradaM'agrada
Doncs ara ja hi pensaràs, Juli. Una abraçada!
M'agradaM'agrada
Normalment no em fixo quin temps utilitza qui escriu el text. Llegeixo, m’hi diverteixo i no hi penso, excepte si noto que allò no “em funciona”, llavors sí que hi busco què passa.
M'agradaM'agrada
Crec que és normal que no te n’adonis si no ets escriptora, Dolors. Potser et fixes més en els detalls quan mires un dibuix o una pintura. O m’equivoco? Fas ben fet de buscar què passa quan alguna cosa no “et funciona” en un llibre; és bo aclarir el perquè.
M'agradaM'agrada
M’agrada el passat simple, més que el perifràstic, tot i que a la llengua parlada no el faig servir gaire, perquè és veritat que sona arcaic. Quan escric els alterno en les descripcions, no pas en els diàlegs per la mateixa raó. Tanmateix, als meus alumnes els recomano que utilitzin el passat simple en les redaccions, és més… elegant; seria una llàstima que es perdés.
M'agradaM'agrada
Sí que seria una llàstima, Rosa. Fas bé de recomanar als alumnes que el practiquin. Veig tu i jo que fem el mateix: alternar el perifràstic i el simple, i en els diàlegs el perifràstic. Em sembla que jo tampoc no el faig servir quan parlo, tot i que pot ser que alguna vegada n’empri algun.
M'agradaM'agrada
Shaudin, ara em fas pensar de nou. Fa temps que li dono voltes al tema. Quan vaig començar a escriure utilitzava sempre el simple perquè em semblava mes literari. En començar a publicar literatura infantil, les mateixes editorials em corregien el simple i me’l passaven al perifràstic. I a poc a poc, jo mateix he generalitzat el seu ús. Però em segueix agradant més el simple. El perifràstic se’m fa pesat tant en escriure com en llegir. Vaig arribar a pensar que el simple era arcaic, però no és així. M’encanta quan parlo amb els meus amics valencians, que fins i tot el fan servir en la primera persona. Aquest debat demostra que la llengua catalana està molt viva.
M'agradaM'agrada
Hola Rodolfo! Jo mai no he tingut problemes amb l’editorial que em publica la saga, potser perquè és valenciana i el passat simple el troben molt normal. Suposo que les teves editorials t’ho canviaven perquè escrius més aviat literatura infantil, encara que també deus tenir lectors adolescents. Però no em sembla bé que ho canviïn. Hi ha una tendència a simplificar el llenguatge a la literatura infantil, i també a la juvenil, però trobo que és una mala idea —acabarem empobrint la llengua de les noves generacions—. Hauries de retornar a alternar els dos passats i insistir a l’editorial que no t’ho toqui. Tens raó, el perifràstic es fa pesat. A més, si el català ens ofereix dos passats equivalents, és una llàstima no aprofitar-ho per donar més varietat i riquesa als escrits.
M'agradaM'agrada
No m’havia fixat en aquest detall però ara que ho dius, tens raó, en el llenguatge parlat o escrit sovint només fem servir la forma més simple, és una economia d’esforç, crec.
Cal afegir que l’ús d’alguns temps verbals poc usats habitualment fa que la gent acabi prenent l’orador o l’escriptor per un pedant.
Estic fent un curs, no ve al cas explicar de moment de què, si aprovo ja ho diré, on una part del temari és matèria jurídica, i aquí el llenguatge empra uns temps verbals no habituals en el llenguatge diari.
M'agradaM'agrada
No hi entenc sobre textos de matèria jurídica i ara no em ve al cap el llenguatge que fan servir —una mica tibat, em sembla, però no recordo els temps verbals—. Espero saber de què va el curs que fas; ja m’ho diràs, doncs.
Pel que fa als temps verbals del passat, a mi m’agrada molt el passat simple. Tot i que només s’usa en tercera persona, serveix per donar variació al perifràstic que arriba a cansar (va escoltar, va dir-se, va trobar, va sentir…, ad infinitum); el simple té més diversitat (escoltà, es digué, trobà, sentí), sobretot si es barreja amb el perifràstic (escoltà, es digué, va trobar, sentí), perquè aleshores tenim diverses opcions. Parlo d’escriure, perquè en el llenguatge parlat amb el perifràstic ja fem, i també en els diàlegs escrits per tal de reproduir-ho. Però cadascú escriu com vol i per tant és una opció molt personal.
M'agradaM'agrada
Almenys en castellà, que són els que jo he llegit, els temps verbals i el llenguatge és pretesament antic, desconec si en anglès succeeix el mateix, al marge dels llatinismes i tecnicismes.
Totalment d’acord. I en el teu cas és normal, sent escriptora, que empris un temps verbal concret, el passat simple, en aquest cas, i no embolicar la troca amb temps verbals que ens sonen estranys a la majoria dels lectors, fins i tot als que hi estem acostumats a llegir.
En el llenguatge escrit tenim la possibilitat de pensar com dir les coses, en el llenguatge oral potser és preferible no complicar-nos la vida.
Hi ha un risc quan parlem o escrivim i emprem determinat llenguatge, el risc d’acabar semblant pedants.
M'agradaM'agrada
Bé, això de tenir dos passats (simple i perifràstic) que jo sàpiga només ho té el català. Quant al castellà, sé que s’ha simplificat la gramàtica a través dels anys.
Cert, el llenguatge oral és una mica diferent a l’escrit, és més simple; passa amb totes les llengües.
M'agradaM'agrada