Avui torno a ser aquí

Aquest cap de setmana no puc deixar de publicar una entrada o aviat ja no em comunicaré amb ningú —entro a les xarxes socials quan puc un parell de minuts—. La feina m’aclapara tot el dia i tots els dies (enguany cobro molt menys i treballo encara més), i no em trobo mai bé, sobretot des que ha començat el fred i em fan mal els pulmons. Em van dir a l’hospital que a l’hivern evités sortir al carrer, però amb tot l’embolic d’obres que hi ha en el meu edifici, que entre balcons i altres coses reconstrueixen els garatges dels soterranis u i dos, el cotxe és en un altre edifici a deu minuts de caminar (quan tinguem 20 graus sota zero, o menys, em moriré).

Però encara sóc viva i vull explicar que el dissabte passat vaig tenir una alegria. Vaig trobar-me amb una amiga, lectora i seguidora d’aquest blog, que fins ara només coneixia virtualment. Es tracta de la María Sanchez, la qual es trobava a casa d’uns amics en una altra ciutat d’Ontario, i, com que era lluny i jo estic lligadíssima, no ens va quedar més remei que trobar-nos a l’aeroport de Toronto, hores abans d’ella agafar l’avió cap a Barcelona. I més de tres hores vam ser allà xerrant.

Encara en pago les conseqüències, pel que fa a no treballar aquelles hores, però va valdre la pena. Conec la María des de l’estiu de 2011, quan les dues participàvem en un blog de fotos (ella és una boníssima fotògrafa), i just s’havia estat a Toronto. Després, en anar jo a Barcelona l’estiu de 2012, ella no era a Catalunya. I va tornar a venir a Ontàrio fa un any, però per distància i la meva feina no ens vàrem veure. Per tant, aquesta vegada havíem de trobar una manera. I cap a l’aeroport falta gent! I no parlo de manifestar-se al Prat.

Em van quedar moltes coses per dir, de segur que a ella també li va passar, malgrat no deixar de parlar en tota l’estona, envoltades de viatgers amunt i avall. Tant de bo la propera vegada puguem continuar la conversa a Catalunya. Una abraçada, María, i esperem que fins a aviat!

Com sempre, estic al dia de què passa a Catalunya. No és només interès a saber-ho, sinó que ho he d’entendre tot molt bé perquè cal que ho expliqui a la classe de cultura catalana (i a tothom a qui escau). I la veritat és que en part no entro més a les xarxes socials perquè seguir les notícies no només em treu temps, sinó que em treu també les ganes de parlar d’altres coses. Fa més de dos anys que estic si fa no fa així, però ha anat en augment. Em costa molt parlar de coses meves si no estan relacionades a allò que passa a Catalunya, i quan escric és el mateix.

Ja sabeu que a la universitat aquest any estem pagant les pitjors conseqüències de la vaga de 2018, amb pocs estudiants a les classes de literatura i d’altres, com ara la de Cultura Catalana que ha tingut el nombre d’estudiants més baix en quasi un quart de segle —en un any normal en tenia uns 35 i enguany en té 9—. A la vaga s’ha d’afegir la nova legislació del govern conservador que lidera a Ontàrio, per la qual els estudiants universitaris ja no reben més beques (en tenien quasi tots per ajudar a pagar la matricula tan alta), però continuen els préstecs que ara els endeutaran fins a que siguin avis.

Com que els únics cursos que estan plens al Departament d’Estudis Hispànics són els de llengua castellana, l’administració ja ha demanat que s’eliminin cursos per l’any vinent. I els meus cursos de Cultura Catalana i l’avançat de Literatura d’Hispanoamèrica, els meus preferits, han començat a trontollar. Aquests dos cursos fan ombra al curs de Cultura Espanyola, que enguany només tenia 3 estudiants i es va haver d’eliminar, perquè els estudiants poden triar-ne un o dos d’aquests tres (depenent de a quin programa són). És a dir que si eliminen el de cultura catalana i el de literatura, els estudiants hauran de matricular-se per força al d’Espanya. I com que ja sabeu també que l’ambaixada mana…

Tot va en davallada ràpida i jo i el meu curs de cultura catalana aviat ens fotrem una trompada històrica.

Em sento més sola, aïllada i frustrada que mai, aquí.