Amb iŀlusió

Avui em fa molta iŀlusió oferir-vos una petiteta part de la quarta i última noveŀla de la saga, la intitulada Ombres i flames, Fa tant que s’hauria d’haver publicat que em neguiteja tenir-la tota emmudida. Sempre he dit que escric per comunicar alguna cosa. I necessito compartir les meves històries o em desespero. Doncs bé, a sota teniu alguns trossets que he copiat del primer capítol (els punts suspensius corresponen a paraules o a paràgrafs sencers, que he d’amagar perquè revelen massa), i que continua directament de l’últim episodi de Les urpes del drac. No heu llegit tampoc la tercera noveŀla, però us adonareu de moltes referències a la primera, Més enllà del somni, com ara a la història del manuscrit trobat a la cova on s’estava en Groc, la història del drac que la Tariana li llegeix a en Tam.

Remolí de terror

La figura corpulenta de Farró, amb la banya a les mans, avança cap a Carià, ambdós xops de la sang del drac, i dalt de la cova Gilan s’ho mira tot quiet, sense ni tan sols anar fins a ella i endur-se-la lluny, que Farró no li pugui treure els ulls com ja es disposa a fer-ho amb Carià, mentre milers de mosques s’agiten, llamineres de tanta sang escampada; mosques i mosques que a ella se li fiquen a la boca, al nas, a les orelles, i no pot respirar i tanca els ulls per impedir que se’ls mengin, allí a terra, immòbil de terror, tot sentint com les mosques li entren al cap i li devoren el cervell.
     Les tenebres la colguen.

 

La llum d’unes torxes li fa entreobrir les parpelles On és? S’està asseguda en un racó, sobre les lloses fredes, en una sala amb parets de pedra d’on pengen espases. Al fons hi ha una gran finestra; al mig, una taula de fusta fosca amb una butaca folrada de cuir vermell; i amunt i avall de la sala es passeja la figura corpulenta del Senyor de Rocdur, els seus ulls vermells com brases.
     Què hi fa, allí? I per què el Senyor sembla ignorar-la?
     Se senten uns cops a la porta, just al costat de l’Anna.
     —Entra!
    Un home borni es ficà a la sala, s’agenollà i acotà el cap. L’Anna se’l mira atònita: . . . . . .
     —És a punt l’exèrcit . . . . . .? —fa la veu imperiosa del Senyor.
     —Gairebé —respon el savi—. Sortirà d’aquí deu dies, m’han dit.
     —Tenen les ordres ben clares?
     —Sí, Senyor, . . . . . .
     —Te’n pots anar!
    L’Anna, horroritzada pel que acaba de sentir, estàtica en aquell racó, veu sortir el savi, que tanca la porta. El Senyor reprèn el passeig d’una banda a l’altra. L’Anna s’ha quedat sola amb el Senyor de Rocdur, que continua sense fer-li cas, com si ella no hi fos, i comença a parlar sol.
     —. . . . . .—el Senyor s’atura i mira l’Anna de fit a fit, tot i que no sembla veure-la; ella, incapaç d’aguantar aquell esguard d’ulls encesos, mira a terra . . . . . .
     “Anna”, li diu una dona dins del cap.
     Sobtadament tot desapareix, ella cau en un forat negre i deixa d’existir.

 

Els gats, potser centenars, han grimpat als roures i es repengen a les branques retorçades mentre contemplen el drac mort on s’hi han concentrat totes les mosques. Enfosqueix. Ni Farró, . . . . . . ni Carià són allí. Tampoc Gilan dalt de l’entrada de la cova. L’Anna no es pot moure. Ho prova posant-hi tota la seva voluntat, però el cos no li respon, com si estigués totalment tenallat. Gira els ulls cap a totes bandes: la sang del drac ha deixat de córrer i s’ha estancat en bassals pudents. I aleshores els veu: uns ulls ensangonats, molt a prop d’ella, els ulls de Carià, . . . . . . Crida horroritzada, horroritzada dels ulls, dels records, de tanta violència, però cap so surt de la seva boca, només la té oberta, amb tota la vida que se li escapa.
     “Anna”. Aquella veu de dona al seu cap. “Anna, assossegat. Surt d’aquí, torna, sisplau, Anna”. Però la vida continua fugint-li. “Torna, Anna, torna…”.