Cambra de bany, una cançó i un relat

No paro de badallar. Estic cansada de passar moltes hores fent neteja. He netejat la cambra bany (la banyera el meu fill) ara que els homes no tornaran, i quin bunyol han deixat! Volia mostrar-vos alguna fotografia, perquè és inconcebible el que han fet, però em fa molta mandra cercar la càmera, fer les fotos, pujar-les a l’ordinador, etcètera. Un altre dia. L’únic que rutlla és la banyera, perquè no la van treure, només van haver de fer un forat a la paret on hi ha la dutxa. Pel que fa al vàter, han instaŀlat el mateix que havien tret, però no han posat el guix que va al voltant de la canonada a la paret. I el lavabo és tot un poema: s’han desfet de l’antic, de porcelana i del temps que van fer l’edifici però molt bonic, i han posat un nyap quadrat de plàstic que a més està torçat i les potetes són a dos dits de terra (s’aguanta agafat a les parets de la cantonada) i, quan l’he netejat, m’he trobat que la silicona que havien posat als dos marges on s’ajunta a la paret, es desfeia mentre hi passava una esponja. El mirall a sobre el lavabo també està torçat i els llums sobre el mirall també n’estan. Les parets estan mal pintades, amb parts on hi falta pintura, trossos bruts, un desastre (tan ben pintades i netes com les tenia!). Però la cirereta se l’endú el terra al voltant del lavabo, una veritable espifiada —no trobaven rajoles com a la resta de la cambra de bany i es van limitar a posar ciment de qualsevol manera (això volia fotografiar especialment) i que es trenca a les vores.

La cambra de bany del meu fill és pitjor: s’ha quedat sense dutxa i te un forat a la paret, prop de terra, d’uns 40 cm d’alçada i mig metre d’ample, perquè ahir, dissabte, quan ho havien d’enllestir tot, el manager de les obres va dir que necessitaven dues setmanes més per acabar-ho, perquè tenia uns quants nois malalts i els altres no podien anar més de pressa a enllestir més de 50 apartaments. “Malats? Què vol dir, malalts? No s’hauran infectat del Covid-19?”, “Oh, no, només tenen un refredat… Sí, sí, segur, dona, no tenen febre.” No valia la pena discutir amb un home d’allò més ignorant. Li vam dir que adéusiau, que ja ho acabaran quan hagi passat la pandèmia, sigui quan sigui. I vaig afegir que no volia tornar a veure ningú, ningú, ningú més dins de casa meva fins llavors. Home! Estaríem frescos! Que hi han estat ficats des de mitjans de febrer! I quan a Toronto s’estan enfilant els casos d’aquest nou coronavirus.

Ara només cal que acabin els balcons. Grrrrrrr…

M’he adonat que aquests dies a la ràdio es fan un tip de posar cançons dels anys de la Segona Guerra Mundial: “In the Mood”, “Begin the Beguine”, etc. I mentre preparo classes i exàmens i responc als estudiants i intento entendre tot això de les classes en línia —de moment, com que tinc els estudiants molt avançats, me n’he pogut sortir amb Moodle, powerpoint i poc més, però necessitaré coses més sofisticades, com ara zoom, pel curs d’estiu, si vull continuar cobrant algun sou—, doncs mentre treballo vaig sentint totes aquestes cançons, que trobo molt animades i amb un ritme increïble (difícil no posar-se a ballar). I aquí us en penjo una que Glenn Miller va fer famosa:

Don’t Sit Under the Apple Tree

I ara us vull recomanar un relat. Un amic me l’ha passat i l’he començat només per veure el què, però no l’he pogut deixar fins a acabar-lo. I una de les coses que m’ha cridat l’atenció ha estat el sentit de l’humor en una situació seriosa (sempre resulta si es fa bé). L’ha escrit Miquel Casacuberta, traductor de literatura al català, i al twitter explica que aquest conte està basat en l’experiència d’un amic seu que va estar ingressat en una unitat d’aïllament pel coronavirus. Tanmateix, explica Casacuberta, tot i que els fets són veridics, els pensaments del protagonista son fruit de la seva imaginació. Aquí el teniu:

El lavabo de la 344/345

Per acabar, només indicar-vos que he afegit dues imatges a la dreta de la pàgina. L’una és la Mafalda i l’altra l’Asterix. Les vaig penjar al facebook i ara les penjo també aquí.

Bona nit i bona sort!