Avui retorno a la nostra llengua, tema que vaig iniciar amb el verb deixondir. Tanmateix, en aquest cas, no es tracta d’un verb, sinó d’un seguit de mots que formen un refrany: A l’estiu tota cuca viu. Ben segur que l’heu sentit i potser fins i tot l’empreu, tot i que no n’estic segura pel que fa als més joves que visiten aquest bloc. És molt probable que l’hagin sentit, però el fan servir? I empren altres refranys catalans? És una llàstima si els refranys ja no formen part de la seva parla perquè es perdria una part molt important del català. Els refranys, com també les frases fetes, les dites i les locucions, donen una gran riquesa a la llengua i perdre’ls voldria dir empobrir el català.
De l’estudi dels refranys, o proverbis, se’n diu paremiologia i és tota una ciència. Un estudiós de la paremiologia és en Víctor Pàmies i Riudor, un lingüista que a més de fer una exceŀlent recerca de refranys, dites i frases fetes, té un seguit de blocs sobre el tema de la paremiologia. Darrerament, i després d’una enquesta a més de mil de persones, ha publicat en el seu bloc Raons que rimen, i sota el títol de Top Ten, articles sobre els 10 refranys més populars. El refrany número 10 en popularitat, era sobre A l’estiu tota cuca viu, que jo he triat per dir-ne alguna cosa.
I és que a l’estiu les cuques semblen d’allò més deixondides, i no només les cuques. Quan arriba l’estiu tots plegats ens sentim revifar, i tot ens sembla al nostre abast: les figues dolces i temptadores, amb un regalim de mel transparent; les cireres vermelletes que pengen de les branques com sumptuoses arracades; els préssecs vellutats, sucosos i pesants. I la visió d’un camp de blat amb les tiges atapeïdes de grans ens dóna una sensació de pau. Sol, bon temps i abundància per a tothom. L’estiu omple el pap de totes les criatures, petites i grans: la nena que es deleix amb les ametlles tendres sota un arbre, l’home que assaboreix unes gambes davant del mar, els senglars que fan grunys satisfets en trobar tantes arrels tendres. Hi ha conills que roseguen, ocells que picotegen, i guineus que d’ambdós gaudeixen. I, és clar, hi ha els insectes, insectes pertot arreu brunzint a cor què vols perquè, com ja sabem, a l’estiu tota cuca viu.
Shaudin Melgar-Foraster 
Shaudin,
Jo crec que aquesta dita de A l’estiu tota cuca viu fins i tot els lectors més joves del teu blog la deuen conèixer.
Per cert, el meu segon cognom és RIUDOR, un cognom relativament nou del Bages.
Moltes gràcies per fer-te ressò de la meva iniciativa. La veritat és que em plantejava tenir dades sobre la vitalitat actual dels refranys, perquè tenim molts reculls, antics i més moderns, però tot sobre paper.
M'agradaM'agrada
Hola Víctor,
Encara m’estranya que enviessin els teus comentaris a spam. Estan guillats aquests de wordpress. Si més no, ja no et tornaran a enviar al racó dels nens dolents si envies més comentaris. Bé, ara que s’ha solucionat et responc.
Tens raó, aquesta dita ben segur que l’han sentida i és possible que l’emprin, més que qualsevol altra, em sembla. Però sempre és bo fer que s’hi fixin per si de cas no la fan servir gaire. La meva intenció era parlar-los breument de la paremiologia i donar un exemple que els fos familiar, per començar, perquè més endavant –no sé quan– tornaré al tema amb un altre refrany. També la vaig triar perquè té un no-sé-què infantil. I, a més, havia trobat les fotografies d’insectes que no podia deixar de banda –a mi em semblen magnífiques i molt expressives–. Aquestes fotografies també poden fer que s’hi fixin.
Si algun dia vols esbrinar sobre la vitalitat actual dels refranys entre els joves, potser et puc ajudar una mica. Conec alguns joves dels Països Catalans (entre 12 i 15 anys) que potser voldran participar. Aquí mateix tenim una lectora molt jove de la meva noveŀla i del bloc que ens envia comentaris. Es diu Bel, és de Mallorca i ja enviava comentaris quan només tenia 11 anys (ara en té 12). La Valèria (13 anys), de Sant Cugat, també ha enviat alguns comentaris. Els altres lectors joves només em fan comentaris directament a mi.
No sé si algun llegirà aquesta resposta, però per si de cas:
Bel, Valèria i tots els altres, dieu alguna vegada “A l’estiu tota cuca viu”?
M'agradaM'agrada
Shaudin, em sembla que el comentari s’ha perdut per l’hiperespai! Et donava les gràcies per referir-te al meu estudi i deia que em semblava que els joves d’avui sí que deuen conèixer (i emprar) aquesta dita, molt i molt popular. No posaria la mà al foc amb altres del top ten (com la del març, marçot, per exemple).
PD.: Hauries de canviar també el segon cognom de l’etiqueta. 🙂
M'agradaM'agrada
Fet. Ja he canviat el cognom a l’etiqueta. Em sap greu haver-me equivocat dos cops.
M'agradaM'agrada
Molt interessant el post sobre aquesta dita i la paremiologia.
Per cert que al treball dut a terme per en Víctor Pàmies, el Top Ten, els del grup de debat de Català Sempre, vàrem tenir la ocasió de participar-hi.
M’ha suggerit o recordat dues coses el teu post.
Fa anys que no veig cuques de llum. I les enyoro. Era preciós tornar al poble, els capvespres d’estiu, amb els marges dels camins plens de cuques de llum instal·lades en el fanal. Un altre nom que s’ha perdut.
I posats a recordar expressions, n’hi ha una del tot incorrecte però que m’agrada molt: encabat. Per referir-se a una situació posterior. Per exemple: de tal cosa en parlarem “encabat”, és a dir més tard. Estava tan arrelada al poblet del Penedès on passava els estius que l’enyoro tot i ser incorrecta, repeteixo.
M'agradaM'agrada
Jo encara veig cuques de llum en un poblet de l’Empordà on hi tinc una casa. Com que no hi ha gaire contaminació lumínica, en les nits ben fosques s’hi veuen. Vaig escriure un conte al voltant d’això. Us l’enllaço per si us ve de gust.
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/173570
M'agradaM'agrada
Anna Maria,
Veig que vas publicar aquest conte a l’estiu. Algun dels que em vaig perdre amb tot l’atabalament de les votacions. L’he llegit ara de pressa i m’ha agradat molt. El tornaré a llegir, i com cal, aquesta nit o demà i et deixaré un comentari.
M'agradaM'agrada
Quico,
Sí, ja me’n recordo. Jo també hi vaig participar, però ara no puc recordar quins refranys li vaig enviar. Van ser els primers que em van passar pel cap.
Jo també enyoro les cuques de llum. Quan era petita en veia moltes a l’estiu, quan el passàvem en algun poble o al mig del camp. De fet, quan buscava fotografies pel post, en vaig buscar abans de res de cuques de llum, però no eren bones i jo volia fotografies expressives.
No coneixia “encabat”, o si l’havia sentit quan era petita no me’n recordo. Com s’enyoren aquestes coses, oi? Jo recordo el que deien els nens i nenes dels pobles i masies quan havien d’anar al lavabo: “Me’n vaig a can Felip”. Jo, que venia de Barcelona, al principi no entenia què volien dir; sens dubte per allí hi vivia algú anomenat Felip que era molt popular. Sempre he pensat que es referien a Felip V, tot i que mai no ho he llegit enlloc. Bé, ben segur que ja no ho diu ningú.
M'agradaM'agrada
Shaudin, sí, es referien a Felip V. No hi havia cap altre Felip que fos popular. La dita es feia servir a tot Catalunya i era per dir que anaven al water a fer les necessitats. Can Felip era el water, la comuna. Això s’ha fet servir molt de temps i jo m’ho trobo als meus sainets. Joan Amades ho recull i jo t’ho podria enviar tot (vull dir les explicacions d’Amades), però tinc el llibre a l’Empordà i fins que no hi vagi no el podré recollir. M’ho apunto per fer-ho.
Recordo molt bé que el meu avi a Barcelona també ho deia.
Si no ho recordo malament, també surt en algun poema del Rector de Vallfogona. Com que ara estic fent classe del Barroc, si em surt us ho faré saber.
Petons
M'agradaM'agrada
Evidentment, perdoneu pel lapsus. Tinc tantes coses al cap que pararé boja. El Rector va morir el 1623, molt abans de l’arribada de Felip V.
Però jo tenia in mente aquest poema que us copio, on també relaciona el water amb un Felip (III), la monarquia imperant i la batalla de Lepant:
La Monarquia regint
Felip terç, que la millora,
se féu esta cagadora,
essent papa Paulo quint.
En sa traça artificiosa
no pose lo maliciós
la llengua ab zel envejós,
perquè la tendrà merdosa.
Si per obres soberanes
són tinguts los mausoleus,
colossos i colosseus,
memòria de coses vanes,
ací mil culs retronant
faran memòria perfecta
de l’assalt de la Goleta
i victòria de Llepant.
M'agradaM'agrada
Bé, els Felips de terres veïnes mai no ens han agradat, així que potser la idea ja havia sorgit abans i es devia acabar d’assentar amb Felip V.
Gràcies pel poema i la informació.
M'agradaM'agrada
Sembla mentida com va perdurar això d’anar-se’n a can Felip. Si és Felip V, des de principis del segle XVIII! Trobo que és una llàstima que s’hagi perdut, ves. I si ho reviscoléssim?
M'agradaM'agrada
A la Garrotxa encara fem servir la paraula encabat 🙂 i veiem cuques de llum als marges i jardins poc endreçats.
M'agradaM'agrada
Els refranys i les dites populars tal i com dius, són una font de riquesa molt important , que tobo bonica. A casa en diem moltes , la meva mare en sap un munt; però en trobo amb moltes persones que no saben que els dic quan m’en surt una espontaniament i és una verdedera llàstima. Per cert les fotos molt maques, sobretot l’última, la guardo per posar-la de fons de pantalla. El primer que obri l’ordinador s’endurà un bon ensurt amb aquets ull que miren. Petons.
M'agradaM'agrada
Tens molta raó, Gemma, és una llàstima que es perdin. Com ja dic a l’article la aquesta pèrdua empobreix la llengua. La meva mare també en sap un munt, és més que res d’ella que les he après jo.
Estic contenta que t’agradin les fotografies. En vaig haver de mirar centenars fins a trobar aquestes. N’hi havia d’altres de bones, però no eren prou expressives (difícil trobar insectes expressius). I sí, l’última és magnífica, una veritable troballa. Hahaha! Ben cert que algú es donarà un ensurt.
Una abraçada.
M'agradaM'agrada
Com bé dius, Shaudin, les dites i frasses fetes són un gran patrimoni de la nostra llengua i l’enriqueixen extraordinàriament. N’hi ha un fotimer. Una o més per a cada cas o situació. Val la pena preservar-les a la memòria popular utilitzant-les sovint.
M'agradaM'agrada
Hola!
Gràcies per comentar l’article.
És cert que en tenim per donar i vendre, i no podem deixar que es perdin.
Ah, t’enviaré un missatge personal a Facebook sobre aquest tema. Té a veure amb els refranys i amb en Jordi Bilbeny.
M'agradaM'agrada
Shaudiin, què t’haig de dir de les parèmies si n’he parlat fa tan poc? Ja ho saps, i el Víctor també. I m’hi trobo sovint en la meva feina d’investigació. I la meva àvia en deia moltes.
A casa meva, el Manel i jo tenim una dita. La meva àvia deia tantes frases fetes i refranys i tan encertats, que nosaltres els apliquem sovint a la nostra vida quotidiana o a la societat que ens envolta. El cas és que han assolit un nivell tan alt de credibilitat, que simplement la meva àvia és per a nosaltres “els clàssics”. Davant de certes situacions, el Manel i jo simplement ens mirem i diem: “els clàssics tenien raó”. O “Veus com ja ho deien els clàssics?”
I els clàssics, són la meva iaia.
M'agradaM'agrada
Com li he dit a la Gemma, la meva mare sempre n’ha dit moltes i sovint. Una cosa que feia, però, alguna vegada que estava atabalada, era barrejar-ne dues, és a dir, una part d’una i una part d’una altra. El resultat era divertidíssim, sobretot perquè ella no se n’havia adonat i ho deia molt seriosa.
Divertit també això “dels clàssics”. Ara quan em parlis dels clàssics no sabré si et refereixes a Ausiàs March o a la teva àvia. Hahaha! Quin embolic ens podem fer!
M'agradaM'agrada
Hahahha. Mira, gairebé no titllo Ausiàs March de clàssic.
Els clàssics son els grecollatins o la meva àvia. Ningú més no mereix la consideració. Hahahhaha
M'agradaM'agrada
Ah, només els clàssics de debò.
M'agradaM'agrada
Jo també vaig participar enviant refranys i tampoc recordo quins van ser!
Trobo un encert fer recerques d’aquest tipus. Segur que amb el material recollit, es podrà treure més d’una conclusió. Els que hi hem participat, com a mínim, hem fet un esforç de recerca dins el record de cadascú. I, per mi, això ja ha estat una satisfacció. Els refranys que faig servir solen anar relacionats amb records amables de temps passats, la majoria. Dic que no recordo quins refranys vaig enviar però, si que recordo que no vaig pas trigar gaire a tenir-los pensats. I enviats 🙂
Jo encara veig sovint les cuques de llum i m’agraden molt.
Algú coneix alguna cançó sobre cuques de llum? Jo no, i em sembla estrany que uns animalons tan màgics no en tinguin cap de dedicada!
Me’n vaig d’un tema a l’altre, com sempre 🙂
Bé.
He tardat en llegir el teu post, aquesta vegada, però per sort no caduquen i els pots agafar quan tens una estoneta 😉
M'agradaM'agrada
Hola Dolors,
Efectivament, pots enviar comentaris quan vulguis. Jo de vegades n’envio a articles de blocs que foren escrits fa un o dos anys, o més. Si el bloc no ha desaparegut, endavant.
Jo vaig enviar els primers refranys que em van passar pel cap i, com tu, no vaig haver de pensar gaire. Potser algun dia faré una cerca per si de cas encara tinc el correu. Ara tinc curiositat de saber quins eren.
Ho sento, no sé cap cançó sobre cuques de llum. Potser n’hi ha alguna i no la sabem.
M'agradaM'agrada
hehehe, sempre s’aprenen coses noves!
Tant temps sentint dir a la gent que va a ca felip i no sabia d’on venia. És igual si és un rei o l’altre, el cas és que la dita és d’orígen monàrquic, hahaha. Molt bé!
Molt bonic, el conte de la cuca de llum i el roser 🙂
M'agradaM'agrada
Això mateix, és sobre els monarques aquells. Celebro, però, que hagis aprés alguna cosa; ves per on quines coses aprens en aquest bloc, oi?
M'agradaM'agrada
Sempre disposada a aprendre 🙂
Hi ha tantes coses interessants!
M'agradaM'agrada
Ben fet!
M'agradaM'agrada
Sobre la dita escatològica: “Anar a can Felip” encara s’usa entre gent de la meva edat (70 anys) i encara s’utilitza també: “Anar al cent” = Consell de Cent, els adversaris i/o enemics. Salut per la vostra magnífica tasca. Ben cordialment. Cxta
M'agradaM'agrada
Benvinguda al meu bloc, Concepció! I moltes gràcies per deixar un comentari i la informació sobre el tema. Així encara s’empra això d’en Felip –que bé. Ves per on mai no havia sentit “anar al cent”, ni sabia que existís. Ja he après una cosa nova, gràcies!
Salutacions,
Shaudin
M'agradaM'agrada