La patanada

Uns articles més avall us vaig parlar de la velocitat de la llum, relacionada amb el meu pare i l’estiu que vaig passar prop de Banyoles, quan vaig fer nou anys. Aquell estiu fou magnífic i el recordo amb molta estimació. De segur que us en parlaré altres vegades, com ara que us vull explicar “La patanada”.

Només feia dos dies que ens havíem instaŀlat en una caseta adossada a una masia, prop del poblet de Corts i no gaire lluny de Banyoles. Mentre la meva mare tenia cura de la meva germaneta de no gaire més d’un any i, de segur, intentava desfer-se dels milers de mosques que tot ho omplien, vaig sortir d’exploració. A les tres nenes de la masia, amb les quals arribaria a fer una amistat de les bones, encara no les coneixia gaire, així que, tota sola, vaig enfilar un camí vorejat de conreus que em va dur cap a una altra masia. Tot just hi arribava que em vaig trobar un nen de la meva edat, assegut a la vora del camí i amb un llarg bri d’herba entre els llavis.

–Ei! Nena de Barcelona! –va fer.

Ras i curt: allò era una provocació.

Tot d’una vaig arrencar un bri d’herba que vaig deixar penjant de la boca i, amb les mans a les butxaques dels pantalons curts i un posat de persona avesada a la vida (o això pretenia), m’hi vaig apropar. Em vaig quedar plantada davant d’ell, encara amb el bri d’herba a la boca (em començava a molestar el gust; qui sap quina herba havia agafat).

De seguida va quedar clar que aquell nen tenia ganes de competir amb “la nena de Barcelona”. Va quedar patent, també, que una nena de Barcelona era, per definició (la del nen), una bleda assolellada. Com que a mi, en aquella època, no m’agradava Barcelona, ni els nens ni les nenes de Barcelona (tret dels meus cosins), i tenint en compte que mai no desaprofitava l’ocasió de demostrar que de bleda no en tenia ni l’ombra, vaig entrar de ple a la competició amb el nen.

Ja amb els cabells plens de pols, amb cops i els genolls pelats, després de fer tombarelles sobre la pols del camí, i rodes, salts i tota mena d’acrobàcies, i de llançar pedres i fer xiulets estridents, el nen es va adonar que aquella nena de Barcelona era força estranya i no se la podia guanyar fàcilment. Ha, aquell nen no tenia ni idea amb qui es trobava.

Aleshores, el nen va fer un somriure entremaliat, se me’n va al mig del camí, s’asseu al costat d’una patanada de vaca (o de cavall, qui ho sap) i l’agafa amb les mans. Em vaig quedar de pedra allí on era. El nen, tot passant-se la patanada d’una mà a l’altra, es feia un tip de riure. La seva darrera estratègia m’havia vençut: no em veia capaç d’emular tal tàctica guerrera. El vaig deixar allí, al mig del camí, i vaig tornar a casa amb l’orgull per terra.

He de dir, però, a favor del nen, que mai no em va retreure l’episodi de la patanada. La meva capitulació mai no va passar a la història i, fins i tot, em vaig guanyar un cert respecte del vencedor. Vam jugar moltes vegades a córrer al voltant del paller, a enfilar-nos als arbres i a fet i amagar amb les nenes amigues. Tanmateix –ai, tanmateix–, la ferida de la derrota mai no s’ha tancat del tot. Al llarg de la meva vida, quan he hagut de competir, com ara per una posició a la universitat, sempre he sentit un desassossec en pensar “i si els altres agafen una patanada de vaca?”

Quant a Shaudin Melgar-Foraster

University professor and writer
Aquesta entrada s'ha publicat en Retalls de biografia i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

28 respostes a La patanada

  1. Gemma C.O. ha dit:

    Hohoho, quines coses. Els marrecs dels pobles , i sobre tot llavors, ara suposo que és tot més igualitari, eran uns entremaliats. Ara, també és cert que es feien unes bones amistats . Al tenir una edat similar molts d’aquests fets en són familiars. Els anyoro tant aquells estius………. Una forta abraçada.

  2. Maria ha dit:

    Boníssima l’experiència i boníssima la moral que en treus! Llàstima que no hi hagués a prop algun ratolí per caçar; encara n’hauries sortit victoriosa, de l’enfrontament. També és veritat que les derrotes són més instructives que no pas les victòries.

    La mare m’havia explicat que, quan era petita, les nenes i els nens del poble on ella vivia (Banyeres del Penedès) recorrien habitualment els carrers recollint en un cabasset els cagallons que havien deixat cavalls i matxos. Els aprofitaven per adobar els horts. Jo no recordo haver-ho fet (agafar-ne amb les mans per jugar, sí, als quatre o cinc anys; les cagarades de cavall no són fastigoses com les de vaca) però suposo que els meus amics del poble, de famílies que tenien hort, també els arreplegaven.

    No coneixia la paraula “patanada”. Nosaltres en dèiem “cagarades”.

    • Hahaha! Sí, tens raó, Maria, mancava un ratolí.
      Quan jo era molt petita a Barcelona hi havia uns homes que anaven pels carrers amb un cistell i recollien excrements de cavall (dels carros de les escombreries que encara eren amb cavalls). Era la seva feina; vés quina feina, ben mirat.
      Segons sembla es pot dir buina (el mot més correcte), bonyiga (del castellà, però força emprat, fins i tot per grans escriptors) i patanada.

    • Maria ha dit:

      Per cert, no cregueu que els meus pares no es preocupessin de la meva salut o de la meva higiene quan tenia quatre o cinc anys. En la pràctica, és impossible de tenir vigilats i controlats, sense distreure’s ni un moment, els gestos d’una criatura, per exemple quan està provant de fer construccions o castells de fang. Al poble (el Milà, uns 200 habitants aleshores), tota la poca quitxalla que hi havia jugava al carrer i tota la feina agrícola es feia amb cavalls, mules i rucs. Però aviat vaig aprendre de distingir entre materials adequats per jugar (com el fang net) i materials inadequats (com les buines).

      • Amb les criatures ja se sap. Arriba el dia que, tal com dius, aprenen a distingir. I, de tota manera, diuen que és bo per la salut que els infants tinguin una miqueta de contacte amb els bacteris; un excés d’higiene no és aconsellable perquè el sistema immunològic ha d’aprendre a lluitar contra els bacteris. Ho he llegit moltes vegades.
        No respondré comentaris durant un parell de dies. Vull canviar l’aparença del bloc. Ara tinc el bloc amb un tema (aparença) molt antic (el primer que va tenir wordpress) i em limita. Vull canviar-lo a un més avançat i ara mateix m’hi posaré. No sé quan estarà llest del tot (s’ha de fer molta feina, com ara que s’esborraran les fotografies a la dreta i les hauré de tornar a posar i problemes amb les fotografies de molts articles), però en un parell de dies ja estarà prou bé per emprar-lo. Espero sortir-me’n!!! Ja fa mesos que ho volia fer i he decidit que ha arribat el moment.
        Una abraçada, Maria.

  3. Maria ha dit:

    Per cert, això del fàstic és ben curiós. Ves d’on treuen l’aigua per beure els astronautes. I uns enciams alimentats amb els adobs d’abans són més ecològics (i duen més magnesi) que els d’ara, produïts a base de nitrats industrials. És clar que no és igual menjar-s’ho en forma d’enciam que en forma d’adob, com no és igual menjar glans que menjar pernil…

  4. Yves ha dit:

    També podríem pensar que vas guanyar tu per no agafar la tifa!

  5. Dolors ha dit:

    hahaha. Acabo d’aprendre una paraula nova: patanada. Sempre n’he dit tifa, ensaïmada, o merda de vaca, directament.
    Aquell nen, volia ser amic teu, segur. En cas contrari, en veure’t t’hauria dit: ei, tu, la de can fanga! 🙂
    És un bon record.
    Un petó i una abraçada, que avui és el dia! i també el de la Pachamama 🙂

    • Hola Dolors,
      Sembla que pels excrements de vaca hi ha mots per triar i remenar.
      No sabia això de “can fanga” –o si ho sabia abans ho he oblidat.
      D’aquell estiu prop de Banyoles en tinc molts records i tots bons (tret de ser vençuda per una patanada, hahaha).
      Avui és el dia? Quin dia?
      Petonets!

      • Dolors ha dit:

        Avui, al Perú, a Xile, a l’Argentina i suposo que a més llocs, celebren el dia de la Pachamama, la mare natura. I pel feisbuc també es va escampar un esdeveniment per fer avui el dia del “besiabrazo”. Una manera amable d’acostar gent.
        I si, per aquí, aquells estius, als de Barcelona que venien a passar l’estiu els deiem de can fanga, xaves (no sé si s’escriu així), pixapins, camacos….i segur que hi havia més noms. Ells i elles, a nosaltres ens deien pagesos.
        He de dir que tinc una colla d’amics i amigues d’aquella època 🙂

        • Ah! No ho sabia això d’avui; estic una mica desconnectada del Facebook. La Pachamama sí que sé qui és.
          Doncs a mi no em van dir mai, que recordi, cap d’aquests noms. M’agradaven molt els nens i nenes dels pobles –en canvi no m’agradaven els de Barcelona– i de seguida ens feiem amics. Potser era per això.
          Doncs molts petonets i abraçades, Dolors.

  6. Anna M. ha dit:

    Hola, quina història. Pel que sembla, eres tremenda.
    Mai no havia sentit la paraula “patanada”. Tinc curiositat per saber d’on l’has tret.
    Els records del passat, com sempre, donen per molt i, si els passem pel sedàs de la ficció literària, poden esdevenir fantàstics. Moltes gràcies per compartir aquest, que és el reflex d’una època que ja no tornarà.

    • Tens tota la raó, Anna Maria, els records del passat són una font inesgotable per escriure.
      Tothom sembla estranyat per la paraula “patanada”. Jo l’havia sentit força de petita. Com li explicava a la Maria, el mot més correcte és “buina” i és el que trobem al DIEC. Però el més emprat sembla que és “bonyiga”, tot i que és incorrecte (segons el DIEC) perquè està tret del castellà (boñiga); tanmateix l’usen molts escriptors dels grans i s’empra molt coŀloquialment. “Patanada” no és al DIEC, però sí al diccionari de l’Encicloèdia Catalana que sembla trobar-lo correcte. Per a l’article no volia emprar “bonyiga” per considerar-se incorrecte, ni “buina” perquè no recordo haver-lo emprat mai, així que em vaig decantar per “patanada”.

  7. Francescs Foraster i Maria Foraster ha dit:

    Hola

    Estic amb la teva mare i l’oncle Francesc. Hem llegit la teva història i ens ha agradat molt.

    Un petó,

    Cosí Francesc Foraster

    • Ai, caram!!! Hola Francesc!!! Quina sorpresa!!!
      Fa tants anys que no ens hem vist –des que tu eres un marrec, tot i que ens vàrem escriure ja fa anys.
      Doncs ara ja saps on em pots trobar de segur, al bloc. Publico una entrada cada setmana (si fa no fa).
      Com t’ho has fet perquè ho pugui veure la meva mare? Portaves un ordinador portatil?
      Molts records a l’oncle Francesc si el tornes a veure aviat. Amb la mare ja hi parlo cada setmana.
      Petons, cosinet!

      • Francesc Foraster ha dit:

        Hola,

        Ja li donaré records a l’oncle. La veritat és que va ser tot de casualitat. Aquesta setmana estic sol a Barcelona i li vaig dir a l’oncle que a veure si el podia acompanyar a veure la teva mare ja que feia temps que no hi anava. Un cop allà, en un moment donat els hi vaig explicar que eren les xarxes socials i llavors com exemple, amb l’I-Phone els hi vaig ensenyar que estàvem connectats a través del LinkedIn i allà hi havia el link cap aquí. Llavors els hi vaig llegir el text.

        Quin rotllo que t’he clavat! Perdona!

        Records al Ioting

        Francesc

        • Hola cosinet,
          No t’he de perdonar de res, home, gràcies per respondre.
          Tinc els meus dubtes que l’oncle i ma mare entenguessin alguna cosa de les xarxes socials, hahaha! Però és bo que els llegissis el meu article.
          Per cert, ja que hi som, és “Yotin”.
          Una abraçada.

  8. Isabel-Helena ha dit:

    Shaudin, llegir el teu relat m’ha transportat molts anys enrera quan, de menuda, estiuejava a un poblet del Maresme. Em penso que qui més qui menys té records semblants d’infantesa. Gràcies per fer-me’ls avinents. Ho he fet amb un somriure als llabis. Petons!

  9. Josepa Ribera Vallès ha dit:

    molt bonic e interessant el teu relat, està molt be que ho expliquis aqui, tantes vegades com s’et acudeixi. Magnific!. Tampoc coneixia la paraula patanada, aqui en diem tifa!

  10. Jaume ha dit:

    M’imagino el vailet amb la tifa a les mans, que ridícul! Vas ser més intel·ligent tu al no agafar-la.
    A la vida ja ens en venen prou de cagarades, que ens hem d’empassar amb patates. No cal que les recollim del terra. Quina catipén!
    Fil o llana ? Més fil que llana, calor i bon temps. Els dies que hem voltat pel Canada Est, una experiència inoblidable. Un país enorme i florit, on es respira seguretat, respecte i la sensació de no sentir-se estrany . De totes les visites que varem fer ( no et marejo amb els detalls ,els llocs habituals pels turistes, ciutats endreçades i paratges plens de natura) potser el que més ens va impactar va ser la basílica de Sta Anna precisament el dia de Sta. Anna, el peregrinatge de la gent
    indígena, els Inuit.
    Ens va sorprendre pel que representen, a les ciutats no hi són habituals. Ja ens van explicar que viuen a les seves ciutats o reserves, lliures d’impostos.
    Quantes maleses hem fet al llarg de la història.
    Avant
    Dolors i jaume

    • Hola!
      Celebro que més fil. Hahaha, els altres lectors no deuen saber de què parlem. I, naturalment, celebro que t’agradi tant el meu segon país –tanmateix, t’he de dir que a l’hivern et semblaria molt diferent; la seguretat i respecte igual, però.
      Una forta abraçada, parella!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s