La patanada

Uns articles més avall us vaig parlar de la velocitat de la llum, relacionada amb el meu pare i l’estiu que vaig passar prop de Banyoles, quan vaig fer nou anys. Aquell estiu fou magnífic i el recordo amb molta estimació. De segur que us en parlaré altres vegades, com ara que us vull explicar “La patanada”.

Només feia dos dies que ens havíem instaŀlat en una caseta adossada a una masia, prop del poblet de Corts i no gaire lluny de Banyoles. Mentre la meva mare tenia cura de la meva germaneta de no gaire més d’un any i, de segur, intentava desfer-se dels milers de mosques que tot ho omplien, vaig sortir d’exploració. A les tres nenes de la masia, amb les quals arribaria a fer una amistat de les bones, encara no les coneixia gaire, així que, tota sola, vaig enfilar un camí vorejat de conreus que em va dur cap a una altra masia. Tot just hi arribava que em vaig trobar un nen de la meva edat, assegut a la vora del camí i amb un llarg bri d’herba entre els llavis.

–Ei! Nena de Barcelona! –va fer.

Ras i curt: allò era una provocació.

Tot d’una vaig arrencar un bri d’herba que vaig deixar penjant de la boca i, amb les mans a les butxaques dels pantalons curts i un posat de persona avesada a la vida (o això pretenia), m’hi vaig apropar. Em vaig quedar plantada davant d’ell, encara amb el bri d’herba a la boca (em començava a molestar el gust; qui sap quina herba havia agafat).

De seguida va quedar clar que aquell nen tenia ganes de competir amb “la nena de Barcelona”. Va quedar patent, també, que una nena de Barcelona era, per definició (la del nen), una bleda assolellada. Com que a mi, en aquella època, no m’agradava Barcelona, ni els nens ni les nenes de Barcelona (tret dels meus cosins), i tenint en compte que mai no desaprofitava l’ocasió de demostrar que de bleda no en tenia ni l’ombra, vaig entrar de ple a la competició amb el nen.

Ja amb els cabells plens de pols, amb cops i els genolls pelats, després de fer tombarelles sobre la pols del camí, i rodes, salts i tota mena d’acrobàcies, i de llançar pedres i fer xiulets estridents, el nen es va adonar que aquella nena de Barcelona era força estranya i no se la podia guanyar fàcilment. Ha, aquell nen no tenia ni idea amb qui es trobava.

Aleshores, el nen va fer un somriure entremaliat, se me’n va al mig del camí, s’asseu al costat d’una patanada de vaca (o de cavall, qui ho sap) i l’agafa amb les mans. Em vaig quedar de pedra allí on era. El nen, tot passant-se la patanada d’una mà a l’altra, es feia un tip de riure. La seva darrera estratègia m’havia vençut: no em veia capaç d’emular tal tàctica guerrera. El vaig deixar allí, al mig del camí, i vaig tornar a casa amb l’orgull per terra.

He de dir, però, a favor del nen, que mai no em va retreure l’episodi de la patanada. La meva capitulació mai no va passar a la història i, fins i tot, em vaig guanyar un cert respecte del vencedor. Vam jugar moltes vegades a córrer al voltant del paller, a enfilar-nos als arbres i a fet i amagar amb les nenes amigues. Tanmateix –ai, tanmateix–, la ferida de la derrota mai no s’ha tancat del tot. Al llarg de la meva vida, quan he hagut de competir, com ara per una posició a la universitat, sempre he sentit un desassossec en pensar “i si els altres agafen una patanada de vaca?”