L’Anna Roig i Manent

Fa temps us vaig explicar l’origen de Més enllà del somni (aquí). Ara us vull contar com van ser les primeres passes un cop em vaig decidir a escriure la noveŀla.

La història em va demanar ser escrita, m’ho va demanar amb la insistència dels somnis repetitius que ja us vaig explicar. No me’n podia desempallegar, així que vaig decidir escriure’n una noveŀla. Tanmateix, què en sabia de tot plegat? Ben poca cosa: uns guerrers que lluitaven en una vall, la paraula “Maiera”, algú que semblava anomenar-se Arnom, una nena a la vall, un nen que caminava entre muntanyes, una tempesta al mar i no gaire més; però amb optimisme i una forta dosi d’iŀlusió (feia anys i panys que no escrivia una noveŀla) vaig començar a escriure –sense saber ben bé què em feia, tot sigui dit.

Vaig descriure la vall a la matinada: una vall d’herbes altes sacsejades pel vent. Veia aquesta imatge com si fos davant meu, ben real però, alhora, tenia un no sé què d’oníric. Mentre imaginava la vall tot just descrita, i era evident que en qualsevol moment s’hi esdevindria la batalla amb els guerrers, hi va aparèixer la nena dels somnis. Res anormal, fins aquí, ja que era talment com en els somnis, però em va sobtar veure que la nena duia posat un pijama –això no ho recordava dels somnis; de fet, no tenia ni idea de com anava vestida la nena en els somnis–. Ho vaig escriure. I vaig continuar fins que el guerrer corpulent i pèl-roig anomena l’Arnom i mira cap a la nena.

Aquí em vaig quedar estancada, no sabia com continuar. Així que em em vaig posar a pensar en la nena. Qui era? Què hi feia allí amb pijama? Era òbvi que no pertanyia a aquell món de guerrers d’aspecte medieval. Havia anat al passat? No, alguna cosa em deia que no era el cas. Em vaig concentrar en ella: uns dotze anys, moreneta amb uns ulls molt foscos, cabells una mica rinxolats, aspecte força sa. Era curiós perquè s’assemblava molt a la meva mare, a les fotografies de la meva mare quan era joveneta. I com es devia dir aquella nena? Sabia que era important descobrir el seu nom, així que li anava posant noms i veia si li esqueien. Noms en català, noms en anglès, però no reaccionava amb cap. A la fi vaig pensar en noms per ordre alfabètic. El primer que em va venir al cap fou Alison. Cap reacció de la nena amb pijama, però sí que vaig sentir alguna mena de curtcircuit al meu cap. Era estrany; bé, continuem amb els noms: Anna. Ara no va ser un curtcircuit, sinó una sensació gairebé d’èxtasi, com veure una sortida de sol esplendorosa, com sentir una música celestial; perquè vaig saber tot d’un plegat que aquella nena no solament es deia Anna, sinó que era l’Anna. L’Anna Roig i Manent, ja que els cognoms van aparèixer tot seguit.

Tanmateix, això fou només el principi d’una allau d’informació que el meu cervell anava processant ràpidament. En saber el seu nom vaig saber molt més d’ella: qui era, com era, on vivia i, el més important, què hi feia a la vall. Acabava de néixer l’Anna.

Quant a Shaudin Melgar-Foraster

University professor and writer
Aquesta entrada s'ha publicat en Més enllà del somni i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

18 respostes a L’Anna Roig i Manent

  1. Ferran ha dit:

    Molt ben descrit Shaudin, és això mateix, ni més ni menys, és com viure un somni o una realitat dins dels ulls, una realitat interna ben certa que t’obliga a explicar-ho als altres, i alguns tenen, o tenim, la sort de poder escriure aquestes coses que veiem, i que ens cal fer sortir i compartir amb tothom. És tot un neguit això d’escriure.
    Bon cap de setmana!

  2. Gemma Colomé ha dit:

    Fantàstic, no sé com es pot imaginar una història així, jo no tinc tanta imaginació.

  3. Anna Maria Villalonga ha dit:

    És una sensació, com diu en Ferran, que es fa difícl d’explicar, això de tenir les idees o de buscar-les o de com et sobrevenen, I tu ho has fet molt bé. A mi em fa il·lusió veure que l’Anna, aquesta nena protagonista del pijama, sempre plena de valentia, curiositat i també seny, té el mateix nom que jo. Anna (no ho dic perquè sigui el meu nom) és un nom preciós. I sempre he pensat que és un nom molt literari. Gràcies per acostar-nos més als nostres estimats personatges, Shaudineta meva.

    • Sí, Potatito, el procés de crear quelcom és una sensació fantàstica. En el cas de la literatura, que és el que conec més bé, és molt interessant. M’agrada molt saber com els altres escriptors han arribat a crear els seus textos. Vaig llegir un llibre, “El sabor de la guayaba”, que és una llarga entrevista a Garcia Màrquez. L’escriptor colombià explica el procés de la creació de “Cien años de soledad”. Te’l recomano, és boníssim. Entre altres coses explica com va aconseguir finalment que Remedios la Bella pugés cap al cel (durant dies i dies no hi havia manera que pugés) o el tip de plorar que es va fer en “matar” al Coronel Aureliano Buendía. Hi ha anècdotes molt divertides.
      Estic totalment d’acord amb tu, Anna és un nom preciós i molt literari.

  4. Quico Romeu ha dit:

    Que bo! A veure si n’aprenc d’una vegada! he he he…m’ha instruït molt aquesta descripció del procés. I anima a no renunciar per falta d’idees. Sempre es pot fer una capcinada i a veure què en surt…. això sí, després s’ha de ser capaç de relatar-ho amb la màgia i la fantasia que ens regales tant sovint! (picada d’ullet)…

    • Que bé. Celebro que t’hagi servit d’alguna cosa, Quico.
      Totes les idees serveixen per a crear una història (el meu problema és que tinc més idees que temps per escriure’n alguna cosa). Julio Cortázar deia que un bon escriptor pot escriure una bona història de qualsevol cosa, fins i tot d’una pedra. Ara bé: la meva experència és que de qualsevol idea se’n pot fer un relat, però escriure una noveŀla requereix, a més, certa habilitat, i pràctica, per tramar una llarga història, conjuminar totes les peces, visualitzar-ho tot plegat. A mi m’ha servit molt haver-me passat l’adolescència escrivint noveŀles curtes de misteri, fou una bona pràctica.

  5. Un somni bonic i engrescador.

  6. Com diu en Jordi un somni molt engrescador. I et va sortir tota la història, com funciona la imaginació. Jo l’he llegit i me va agradar molt. Ara fa tres setmanes esper el nou, als de Barcelona ja els hi ha arribat a mi encara no.

    • Ai, pobre Juli, sempre esperant pacientment que els meus llibres arribin a Mallorca. Esperem que aquest no tardi gaire. Tingues-me al corrent, perquè si passa gaire temps més miraré si t’hi puc ajudar.
      Gràcies per la paciència!

  7. Dolors ha dit:

    Què bé que puguis estirar així el fil d’un somni!
    Ha nascut l’Anna i tu ens regales la seva història. Fantàstic 🙂

    • Costa molt, no et creguis, això d’estirar el fil. Com tot en aquesta vida. Una vegada li van preguntar a Fred Astaire com s’ho feia per ballar tan bé. Els va respondre que suant, suant i suant. En fi, que res no és fàcil; s’ha de posar esforç. Jo he suat força escrivint la història de Més enllà. Bufa, i tant. Però també m’ho passo d’allò més bé, tot sigui dit.
      Gràcies, Dolors!!!

  8. Bel Miquel Cazorla ha dit:

    Anna és unnom que funciona sempre molt bé, per a mi: senzill, curt i comú. Va ser una molt bona idea aquest nom, i concorda harmoniosament amb els cognoms que li posares.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s