Robin: una història

P1010130

En Robin va néixer a l’Uruguai fa setze anys i morí a Catalunya el dilluns passat. Tenía unes orelles d’aquestes caigudes que aixecava una mica tot expressiu quan alguna cosa li cridava l’atenció. Quan era jove tot el seu pèl era negre, però a la vellesa la seva carona s’omplí de pelatge gris. Era simpàtic, ben educat, coratjos i inteŀligent, unes qualitats que el van ajudar a sobreviure quan, abandonat, recorria els afores de Montevideo.

Els dos primers anys de vida van ser difícils, i tràgics. Ningú no sabia d’on havia sortit aquell cadellet espavilat que buscava menjar amb el seu pare; només era clar que pare i fill eren dos gossos abandonats. Un dia els veins d’aquell barri a frec del Rio de la Plata, a un pas de l’oceà, van presenciar una escena dantesca que s’esdevenia a la platja: una colla de nois rics a cavall i armats amb fusells van encerclar els dos gossos. El gos adult va poder fer fugir el seu fill del cercle de cavalls i el cadell s’amagà darrere un arbust des d’on va veure com els nois assassinaven a trets el seu pare. Els criminals dels fusells se’n van anar al galop platja enllà i el cadellet s’apropà al cos mort del pare. Va plorar i plorar fins que la nit ho omplí tot de tenebres. El cadell s’havia quedat tot sol.

El cadell aconseguí sobreviure aliant-se a una colla de gossos abandonats que vivien en aquell barri. Va aprendre a caçar conills i rates, i també a ser simpàtic amb els humans dels quals sempre aconseguia teca.

La meva germana, en anar a viure a l’Uruguai, anà a parar al barri del cadell que ara era un jovenet fort i eixerit. Es trobaven cada dia quan ella passejava per la platja i li duia menjar, fins que un dia al matí se’l trobà palplantat davant la porta de casa. Durant un temps el gos apareixia cada matí davant la casa tot esperant el plat de menjar que la meva germana li oferia. Un matí, quan la meva germana obrí la porta, es trobà el gos jovenet acompanyat d’una gosseta a la que havia vist moltes vegades recorrent la platja amb ell. Els dos gossos es van repartir el plat de menjar. Això es repetí durant uns dies fins que un altre matí la meva germana es trobà amb el gos jovenet, la gosseta i cinc gossos més! Tots asseguts, molt educadets, esperant la teca. Allò no podia continuar, així que la meva germana els va haver d’aviar a tots. L’endemà només aparegué el gos jove, però l’animaló la sabia llarga: començà a passar dia i nit davant la casa, a seguir ma germana quan sortia, a ficar-se a la casa quan ella es descuidava i, sempre, amb una simpatia difícil de resistir. Sense que la meva germana ni se n’adonés el gos s’instaŀlà a la casa; s’havia fet adoptar. La meva germana l’anomenà Robin, en honor a Robin Hood. I en Robin i ella ja no es separarien fins la mort d’en Robin el dilluns passat.

La gosseta amiga d’en Robin, per cert, va morir assassinada de la mateixa manera que el pare d’en Robin i qui sap si també els altres gossos abandonats habitants d’aquell barri perquè sembla ser una pràctica habitual en aquelles contrades, però la meva germana mai no ho va saber perquè se n’anà a viure a un altre indret de l’Uruguai.

Eventualment la meva germana va adoptar una gossa abandonada, la Nina, que esdevingué la companya d’en Robin fins que ella morí l’any passat d’una infecció als pulmons. Dos fills que van tenir, la Socks i en Taca, s’han quedat orfes i molt tristos; des del dilluns que s’estan al llit del seu pare.

P1000138

Vaig conèixer en Robin força bé quan era a Catalunya l’estiu passat. Ja no era un gos jove i trempat; s’havia quedat mig cec i es movia amb dificultat atès el problema que tenia a la columna produït per una paparra, problema del que va morir. L’observava moltes vegades mentre ell s’estava al jardí mirant els ocells, sense veure’ls, amb una expressió pensarosa. Què devia pensar, potser recordar? La vida a l’Uruguai, el viatge a Catalunya, la Nina? Mai no ho sabrem, però sí sabem que fins el dia que va morir en Robin va tenir pànic als cavalls.

Quant a Shaudin Melgar-Foraster

University professor and writer
Aquesta entrada s'ha publicat en Una mica de tot i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

21 respostes a Robin: una història

  1. Glòria ha dit:

    encara que hi haurà coses de Robin que mai sabràs, el que sí saps és que mentre va ser amb la Nina, va ser estimada. Se n’ha anat als setze anys, però va tenir una vida bona amb la Nina que se l’estimava. La meva filla Gemma va recollir un gosset, el Puk, a una de les corbes de la carretera que hi ha entre Sant Feliu de Guíxols i Tossa, d’això ja fa uns onze anys. Ara ella té tres criatures i el gos està malalt del cor,però viu amb ells i té una vida plàcida entre la família.

  2. Carme Luis Tatjé ha dit:

    Com quasi sempre, la realitat supera la ficció, a mida que anava llegint, amb pensava que era un relat, he vist deseguida que era realitat. Quina història tan culpidora, la del ROBIN,peró també molt bonica. M’agrada tan com ho expliques! jo mi he endinsat, ho estava vivin… va patir molt, peró també l’han estimat molt: era precios, a les fotografies es pot veure la seva cara de bò, i posat tan fidel i agraít. Com el trovara ha faltar la teva germana, han de ser terribles aquests moments per ella, li queda el consól i el record de tots aquest anys, amb moments tan feliços, i sobret tot, que el va salvar d’una mort segura.
    Jo tinc el meu Brillant, molt vellet, en té disset, esta bastan delicat de tot, pren molta medicació, de moment va fen.., ultmament esta bastan distret, amb la seva nova germana la gateta Marruxa, que de vegades el treu de pollaguera…
    Moltes gràcies Shaudin, una forta abraçade a la teva germana i a tu, per fer-me saber aquesta maravellosa història del Robin.

  3. Emilià ha dit:

    Hola Shaudin,
    hem estat llegint la història d’en Robin amb el meu fill i m’ha preguntat si aquesta és una història real. Jo li he dit que si. Ens hem quedat horroritzats pensant com és possible que hi hagi gent tan malvada que pugui divertir-se assassinant gossos. També m’ha demanat que se le enviï al seu correu electrònic perquè la vol compartir amb els seus amics.
    Té 12 anys i des de sempre té molt clar que ell serà veterinari, per tant, pots imaginar com la impactat aquesta història.
    Moltes gràcies per explicar-nos la història d’en Robin.

    • Hola Emilià,
      Recordo que em vas parlar del teu fill quan vaig publicar l’article sobre “La vida de Pi”. No sabia que volia ser veterinari, però, i m’imagino l’horror que deu haver sentit amb la primera part de la història d’en Robin. Malauradament hi ha gent molt cruel. La meva germana m’ha explicat anècdotes terribles d’aquesta mena de quan vivia a l’Uruguai. I de molts animals abandonats. La gossa, la Nina, que la meva germana també adoptà i que esdevingué la companya d’en Robin, l’havien abandonat lligada!
      Espero que el teu fill continui endavant amb la iŀlusió de ser veterinari; és una professió molt bonica.

  4. Anna Maria Villalonga ha dit:

    Potato, tot i que coneixia gran part de la història, m’ha colpit igualment. Sé com està de desolada la teva germana i sé que en Taca i la Socks estan fatal, trobant a faltar el pare. La història l’has escrit tan bellament…
    No cal que et digui com me’n sap de greu tot plegat. Només queda el consol que va tenir amor i una vida llarga. En fi. No hi ha paraules, en realitat.
    Una forta abraçada a tots. Shaudin, Sotsó, Socks i Taca.

    • Gràcies, Potatito. Va tenir els dos primers anys ben difícils, en Robin, però suposo que els altres 14 plens d’amor devien compensar. Ja era vellet i potser li tocava morir-se (tot i que de no haver sofert el problema de la paparra qui sap quants anys més podia haver viscut), i això passa amb gossos i amb tothom, però volia explicar els seus origens perquè aquestes històries s’han de contar. Molts petons, guapa!

  5. Canals Josep ha dit:

    Com es fan estimar aquests animalons

  6. Maria Teresa Galan ha dit:

    Shaudin, és una història tristíssima, llàstima que sigui certa! Redactada amb tota la humanitat que molta gent no té: els salvatges de la platja. Els animals són molt sensibles i més intel·ligents que molts salvatges. A Montevideo, hi viuen els meus cosins.
    El Robin va tenir molta sort i la teva germana, també, Ells ens ensenyen moltes coses a canvi, a vegades, d’una carícia.
    Un relat preciós!!!!! Sense el teu permís, l’he compartit al meu mur.
    Una abraçada

    • Hola Maria Teresa, costa de comprendre, oi, la crueltat d’alguns humans? Ves quin mal els feien als criminals a cavall aquells dos pobres gossos! Trobo que a gent així l’haurien de tancar perquè, a més, qui és capaç de divertir-se assassinant a trets un gos pacífic que va amb el seu fillet, ves a saber de què més és capaç. Gràcies per compartir la història. Una forta abraçada!

  7. Marta Valls Tomàs ha dit:

    Una bonica història. En Robin va tenir una vida difícil però va trobar la teva germana i amb ella una familia amb qui es van estimar molt. Sento la seva mort. Gràcies Shaudin.

  8. Jordi Canals ha dit:

    A casa no hem tingut mai gossos, però sempre m’han agradat, son molt fidels I saben fer bona companyia I estimar a les persones del seu entorn. Sento la pèrdua de Robin.

  9. Teresa Ugas ha dit:

    Una història emocionant, Shaudin…Realment estem rodejats de petits herois que ens ensenyen un munt de coses durant la seva curta vida. Segur que la teva germana el trobarà molt a faltar. Gràcies per la vostra sensibilitat! Una abraçada!

  10. jsbibiloni ha dit:

    Una història molt maca i també trista pels que maten animals indefensos. La teva germana el devia estimar molt per portar-lo de l’Uruguai a Catalunya. Una abraçada!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s