Problemes amb la nissaga

No tinc temps per a res més que la feina (i uns bocinets de temps per escriure en aquest bloc que aconsegueixo fent malabarismes). Voler escriure una noveŀla en aquestes condicions ―tres o quatre horetes esgarrapades a la feina cada quinze dies, si hi ha sort― és per acabar guillada. Penso molt entremig, això sí, perquè quan m’hi poso he de tenir les idees clares i avançar tant com puc. Tanmateix, tot i que la falta de temps per escriure agreuja la situació, no és de la manca de temps que us voldria parlar, sinó de la nissaga.

Clar i català: no me’n surto.

Els personatges ja fa temps que se m’han revoltat en adonar-se de com va tot plegat i la tercera noveŀla comença a semblar un llarg telegrama. I ara us preguntareu: té un bloqueig, se li ha acabat la imaginació, s’ha cansat d’escriure, no sap per on va? No a tot. Es tracta de les pàgines. Del nombre de pàgines, per ser precisos. No és possible acabar la història amb quatre llibres si cada llibre que queda està limitat al nombre de pàgines que se suposa ha de tenir. I em nego a fer més llibres perquè tot està pensat per ser quatre llibres, però com sabeu els que heu llegit els dos primers hi ha encara mil i una preguntes a respondre i tot un seguit de misteris que necessiten ser aclarits. És clar que puc aclarir els misteris, això no és el problema que tinc, sinó que aquestes respostes han de ser integrades amb certa gràcia dins la història narrada, i fer-ho requereix més pàgines.

Acabo més preocupada pel nombre de pàgines que van sortint que per la història. “Aviam si puc retallar això o allò. Potser no cal que la Ling digui això altre, és divertit però m’ocupa sis línies. Tal vegada puc suprimir aquests pensaments de l’Anna; quedarà poc versemblant però m’estalvio una pàgina. Si trec aquest episodi no hi haurà qui es cregui la resta però, ostres, podré treure’m de sobre cinc pàgines! I aquest diàleg, no, queda massa llarg el capítol, sí, massa pàgines, faré callar els personatges i que ho resumeixi el narrador”. Però el resultat de fer aquests canvis no és gens atractiu: sense versemblança, explicacions telegràfiques i uns personatges que no creixen. Per això se m’han revoltat; m’han enviat a pastar fang i no coŀlaboren. Ja al tercer capítol l’Anna i l’Alison se’m van posar ben difícils. Volien fer una cosa que, de fet, era una bona idea, però era seguir un altre camí que suposava allargar la noveŀla perquè tenia ramificacions inevitables, i prou ramificacions té aquesta nissaga. Vaig haver d’enfadar-me i aturar-les. Des de llavors que no coŀlaboren i se m’estan desinflant. A en Tam l’he deixat més lliure però ara l’estic fent anar per un camí més recte i comença a revoltar-se també. Fins i tot la Ling i la reina Lula em miren malament. L’Arnom s’ha tancat al castell d’Ofort i el Senyor de Rocdur me la té jugada.

I tot per una qüestió del nombre de pàgines. El meu parer és que una noveŀla ha de tenir les pàgines que requereix, poques o moltes, segons. Però el mercat és qui decideix. A la noveŀla juvenil en català li demanen llibres curts i a l’anglesa llibres llargs. Les meves noveŀles de la nissaga són ja més llargues del que cal (les més llargues que ha publicat la meva editorial) i de la versió en anglès de Més enllà del somni m’ha dit més d’un lector canadenc que llàstima que sigui tan curta. A mi m’és igual que una noveŀla sigui llarga o curta, només vull que sigui bona, però la gent sembla que s’ha acostumat a una llargària determinada, cada país la seva. I quan escric és horrorós haver de tenir el nombre de pàgines sempre present. Recordeu El secret de L’oreneta? doncs té 109 pàgines i no n’hauria afegit ni una més per res del món. D’altra banda les dues primeres noveŀles de la nissaga havien de ser molt més llargues perquè així ho demanava la història, i la tercera hauria de ser-ho encara més per evitar un nyap. Sembla lògic si considerem que hi ha gairebé cent personatges, dos mons (amb diversos països), molts misteris a resoldre i una situació política força embolicada.

I ara què faig?