16 d’octubre: 39 anys al Canadà

O Canada!
Our home and native land!
la, la, la-la…

“Casa meva”? No ben bé.
“La meva terra”? Una micona, només.
“la, la, la-la…”? Aquí res a dir.

Ai, caram, tan sols un any més i en seran 40 en aquest país. No m’hauria pensat que en passaria tants, al Canadà, a Toronto. I com corre el temps! Aquí més de pressa que en altres llocs, em sembla, perquè anem d’estiu a estiu; els hiverns són un malson que has d’aguantar fent el cor fort i, si fa no fa, fer veure que no existeixen tot somiant amb l’estiu que arribarà algun dia, i amb l’esperança que no serà un estiu fred, emboirat i plujós —tampoc amb una calor tan espantosa que ni pots sortir de casa a passejar, com a l’hivern però al revés pel que fa a la temperatura—. Però l’estiu és bonic, amb la natura que esclata pertot arreu encara que plogui o que el termometre pugi a 40º —llàstima que l’estiu passat em va fugir amb operacions i etcètera—. Però l’hivern… Una medicina amarga que t’has d’empassar. Tot i que a l’hivern estic tan enfeinada que el temps se m’escola a cent per hora, caps de setmana i tot (que els passo treballant tant o més que els altres dies), i encara bo que m’esforço a publicar aquests escrits setmanals que em mantenen amb un mínim de salut mental.

Estimo aquest bloc. En tinc d’altres (mig abandonats per manca de temps), però aquest és el meu bloc de debò, el que no deixo de banda més que en comptades ocasions per temes de salut. És en aquest bloc on puc explicar com avanço amb alguna noveŀla o compartir amb vosaltres l’alegria de publicar-la. I és també aquí on, de tant en tant, aconsegueixo publicar algun relat, o escriure sobre cosetes que trobo interessants, o expressar la necessitat que tinc d’escriure, un desig que m’omple com una foguera, una passió per la que enviaria totes les altres coses a pastar fang i no deixaria d’escriure ni un moment; però hi ha allò que se’n diu “responsabilitats”, i com que són pràcticament indefugibles i com que em considero una persona responsable quan de mi depèn no solament la meva supervivència sinó, sobretot, la d’altres persones, o es tracta de la responsabilitat que tinc amb els estudiants que cap culpa tenen de la meva necessitat d’escriure, bé, no cal explicar res més, oi? I parlant dels estudiants, és en aquest bloc on tinc, també, la llibertat de parlar-vos de les meves classes de cultura catalana, que no m’apassionen tant com escriure, però déu n’hi do. Perquè la meva vida es redueix a dues coses, literatura i ensenyament, i aquí, en el bloc, tinc un portal obert per comunicar aquesta vida feta d’escrits i de classes, i de petites alegries que, com he dit moltes vegades, ajuden a viure. A viure lluny, molt lluny, de la terra que més estimo, a viure amb el cor esquinçat.