16 d’octubre: 39 anys al Canadà

O Canada!
Our home and native land!
la, la, la-la…

“Casa meva”? No ben bé.
“La meva terra”? Una micona, només.
“la, la, la-la…”? Aquí res a dir.

Ai, caram, tan sols un any més i en seran 40 en aquest país. No m’hauria pensat que en passaria tants, al Canadà, a Toronto. I com corre el temps! Aquí més de pressa que en altres llocs, em sembla, perquè anem d’estiu a estiu; els hiverns són un malson que has d’aguantar fent el cor fort i, si fa no fa, fer veure que no existeixen tot somiant amb l’estiu que arribarà algun dia, i amb l’esperança que no serà un estiu fred, emboirat i plujós —tampoc amb una calor tan espantosa que ni pots sortir de casa a passejar, com a l’hivern però al revés pel que fa a la temperatura—. Però l’estiu és bonic, amb la natura que esclata pertot arreu encara que plogui o que el termometre pugi a 40º —llàstima que l’estiu passat em va fugir amb operacions i etcètera—. Però l’hivern… Una medicina amarga que t’has d’empassar. Tot i que a l’hivern estic tan enfeinada que el temps se m’escola a cent per hora, caps de setmana i tot (que els passo treballant tant o més que els altres dies), i encara bo que m’esforço a publicar aquests escrits setmanals que em mantenen amb un mínim de salut mental.

p1020984

Estimo aquest bloc. En tinc d’altres (mig abandonats per manca de temps), però aquest és el meu bloc de debò, el que no deixo de banda més que en comptades ocacasions per temes de salut. És en aquest bloc on puc explicar com avanço amb alguna noveŀla o compartir amb vosaltres l’alegria de publicar-la. I és també aquí on, de tant en tant, aconsegueixo publicar algun relat, o escriure sobre cosetes que trobo interessants, o expressar la necessitat que tinc d’escriure, un desig que m’omple com una foguera, una passió per la que enviaria totes les altres coses a pastar fang i no deixaria d’escriure ni un moment; però hi ha allò que se’n diu “responsabilitats”, i com que són pràcticament indefugibles i com que em considero una persona responsable quan de mi depèn no solament la meva supervivència sinó, sobretot, la d’altres persones, o es tracta de la responsabilitat que tinc amb els estudiants que cap culpa tenen de la meva necessitat d’escriure, bé, no cal explicar res més, oi? I parlant dels estudiants, és en aquest bloc on tinc, també, la llibertat de parlar-vos de les meves classes de cultura catalana, que no m’apassionen tant com escriure, però déu n’hi do. Perquè la meva vida es redueix a dues coses, literatura i ensenyament, i aquí, en el bloc, tinc un portal obert per comunicar aquesta vida feta d’escrits i de classes, i de petites alegries que, com he dit moltes vegades, ajuden a viure. A viure lluny, molt lluny, de la terra que més estimo, a viure amb el cor esquinçat.

Quant a Shaudin Melgar-Foraster

University professor and writer
Aquesta entrada s'ha publicat en Canadà, Retalls de biografia i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

23 respostes a 16 d’octubre: 39 anys al Canadà

  1. Maria ha dit:

    Un relato triste que resume casi cuatro décadas de tu vida, aunque este año has tenido la alegría de acabar la novela.
    Tu alumnos tienen la fortuna de disfrutar de tus clases y tus novelas. A muchos también nos gustaría disfrutar de ambas.
    Gracias por mantener y cuidar este blog, y así esperar cada domingo a ver qué nos cuentas.
    Ojalá llegue pronto el día que te puedas dedicar sólo a la literatura, para beneficio tuyo y de tus lectores.
    Una abraçada

    • Suposo, María, que la majoría de vides tenen més o menys de tristor. Em sembla que viure és una barreja de tristesa i de petites alegries (algunes grans i tot), però potser m’equivoco i no és igual amb tothom.
      Moltes gràcies a tu per ser una lectora tan fidel d’aquest bloc.
      Una abraçada!

      • Maria ha dit:

        En todas las vidas se combinan tristezas y alegrías pero en distinta proporción. Encuentro que lamentablemente tu balanza está muy desproporcionada.
        Hay una parte que depende de nosotros y otra nos viene del exterior.
        Mejor lo dejo aquí… no hay espacio suficiente 🙂

        • Et dono tota la raó, María: una part depèn de nosaltres i una altra ve de l’exterior. Probablement la meva està desproporcionada, però més val pensar en la tremenda desproporció, infinitament més gran que la meva, a les vides de tanta i tanta gent del món.
          Sí, no hi ha prou espai per a aquest tema.

  2. Marta Valls Tomàs ha dit:

    El bloc que jo rebo cada setmana i m’agrada tant llegir.

    Vius lluny en un país molt diferent i pot ser difícil de viure-hi però saps que a Catalunya hi tens família i bones amistats que fan la distància quasi inexistent.

    Una abraçada i bon diumenge!!

    Marta Valls

    • I a mi m’agrada rebre els teus comentaris, Marta. Una manera de comunicar-nos que trobo molt bonica.
      De vegades critico l’internet (hi ha força coses a criticar), però he de reconèixer que, entre els aspectes positius, té això d’escurçar distàncies que és fantàstic pels que vivim lluny de família i amics.
      Una abraçada!

  3. tura nogareda ha dit:

    Quants anys fora de casa!, però ha de ser bonic Canadà, malgrat el canvi brutal de les temperatures…sembla que siguis aqui, amb el post setmanal!
    M’agrada llegir-te i espero el diumenge per trobar-lo!
    Cuida’t molt bonica, abraçades!

    • És bonic, el Canadà, Tura. Així, parlant en general, perquè té una natura que és una meravella, però també pot ser terrible. És tan impressionat que aclapara, com si no fos feta per als humans. De tota manera, jo no em moc mai de Toronto que, a l’estiu, també t’ofereix un escalt fantàstic de natura, però no deixa de ser una ciutat, i força avorrida, la veritat.
      M’encanta tenir lectors com tu que esperen el diumenge per trobar un escrit meu. De fet, sou vosaltres que m’empenyeu a fer-ho, sé que ho espereu i això és bo perquè altrament potser acabaria deixant d’escriure cap post amb tanta feina com tinc.
      Una abraçada!

  4. Gemma COLOMÉ ha dit:

    No sé què dir. Tants i tants anys en una altra terra que ja deu ser teva, a la que també estimes però enyorant la pròpia. Difícil cruïlla. 🍁💓

  5. Anna M. Villalonga ha dit:

    Un petó ben fort, estimada. Des de Barcelona, Potatito de Toronto.

  6. Dolors ha dit:

    …literatura i ensenyament, i lluita, no te n’oblidis! Ets una lluitadora de mena. No et conec físicament, a banda les fotografies, però a través d’aquests bloc i els relats que t’he anat llegint, doncs mira, sí que et conec força 🙂 I ets una lluitadora de mena, sí senyora. I una activista cultural, com alguna altra que em sé i volta per aquí. No he aprés poques coses, amb vosaltres!
    Gairebé quaranta anys lluny d’aquí, i tan aprop gràcies a aquest giny que ens permet fer més petites les distàncies. Una abraçada ben gran, carregada d’un munt de colors de tardor, i flaireta de castanyes torrades 😉

    • És veritat, Dolors, m’he deixat la lluita. Em sembla que tens raó amb això que sóc lluitadora de mena, si més no ma mare sempre ho deia.
      Fa una pila d’anys que ens coneixem, noia, tot i que no ens hem vist mai. Uns 8 anys; força impressionant, sobretot perquè mai no hem deixat de comunicar-nos sovint d’una manera o d’una altra. I si has après amb nosaltres (i ja sé de qui més parles) és perquè t’agrada aprendre tota mena de coses (jo també et conec), de fet, si fossis estudiant series d’aquests estudiants ideals que tant m’agrada trobar —desig d’aprendre, no demano gaire més—.
      Nyam, nyam, castanyes torrades! Ara me’n menjaria unes quantes!
      Una forta abraçada cap a Besalú a la senyora coloraines!

      • Dolors ha dit:

        A mi les castanyes no m’agraden, em fan mal de ventre. Però m’encanta l’oloreta de quan es torren…. i la festa 🙂
        Si, noia, aprendre m’encanta: escoltar, imaginar, buscar, relacionar, descobrir…. estudiar no tant 😉

  7. Mercè Bagaria ha dit:

    Sempre aconsegueixes tocar-me la fibra més pregona. Trenta-nou anys són molts lluny de la terra que un s’estima, però també t’estimes el Canadà tan verge i la docència i l’escriptura i ens tens més a prop que no et penses malgrat que hi hagi un oceà pel mig. Una abraçada ben forta, Shaudin!

    • Moltes gràcies pel teu comentari, Mercè. Tens raó, també estimo el Canadà, de fet em sento molt dividida, però Catalunya em crida amb insistència. Si com a mínim tingués l’oportunitat d’anar-hi més sovint… Ho sé que us tinc a prop, en certa manera, i m’ajuda d’allò més. Una forta abraçada per a tu també!

  8. juli salvà ha dit:

    40 anys al Cànada fent el que t’agrada, enhorabona. Petons Shaudin

  9. Me dol escriure’t massa. llavors et veus oblidada a contestar-me i sé que et manca temps. Crec que saps que t’admiro molt i per diferents motius. Un és precisament pel fet de ser capaç de viure al Canadà, on t’esmerces en divulgar la nostra cultura a gent tan allunyada, la qual.sense el teu esforç no en sabria res ni tampoc de les males formes que hem de suportar. Això té molt de mèrit, Shaudin estimada.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s