Narcisisme

L’altre dia vaig anar a passejar per primera vegada d’ençà que em vaig trencar el peu el mes de gener. Encara em fa mal i haig d’anar amb bastó, però si més no estic més bé i el temps també.

Vaig fer algunes fotografies de la Universitat de Toronto i vaig tornar a casa, cansada perquè no estava acostumada a caminar, i tipa de la gent que es fa selfies. Vull dir centenars, potser milers, de selfies. És que no ho entenc: gent sola que fa cares, somriu, riu i fa petons mentre mira la càmera. Tant narcisisme em desconcerta. I no és una cosa que passi només amb gent jove, perquè en veus de totes les edats que vinga a clicar la càmera del telèfon a la seva cara.

Me’n vaig trobar dues, d’aquestes persones, totes dues davant de Trinity College. I jo, entre el bastó, la meva càmera i que volia enquadrar una fotografia sense gent, havia de fer equilibris i m’estava irritant d’allò més amb aquelles dones que s’estaven allí al mig com dues lloques i es feien selfies com si en allò els anés la vida. Sobretot la més jove: quaranta minuts clicant la seva cara sense parar. Més ben dit, quan feia quaranta minuts me’n vaig anar, però ella encara hi deu ser.

Aquí a sota teniu una imatge amb les dues dones i una amb la jove. Més avall d’altres fotografies. I per avui això és tot perquè he tornat a la noveŀla, quan no tinc coses a fer amb la vaga de la universitat, i la vull acabar aviat. Espero que us agradi Toronto a la primavera.