Cavallets

Quan era petitona m’agradaven molt els cavallets. Els cavallets de fusta que donen voltes mentre van amunt i avall i sona la música. I fins i tot ara, quan veig algun carousel (com en diem en anglès) em quedo embadalida mirant-lo —a Toronto n’hi ha dos, i un és de l’any 1907.

De la meva infantesa a Barcelona en recordo bé dos: el que hi havia al parc d’atraccions del Tibidabo i el de la Plaça Gaŀla Placídia. Al Tibidabo hi anava quasi sempre amb el pare, que se m’enduia els diumenges al matí per tal que la mare es quedés unes hores tranquiŀla. I al de Gràcia hi anava amb la mare, després o abans d’anar a comprar al mercat de la Llibertat que, em sembla, no se’n deia així llavors.

Al Tibidabo m’encantava pujar a la Talaia, des que era tan nap-buf que el pare m’havia d’aixecar perquè ni de puntetes podia veure avall —no tenia gens de vertigen i m’agradava enfilar-me a llocs ben alts, i en canvi ara semblo en Jimmy Stewart en aquella peŀlícula de Hitchcock—. Tanmateix, el que més m’agradava era donar voltes i voltes en els cavallets. Mai no en tenia prou.

La mare, quan anàvem al mercat i ella tenia pressa, havia de fer un camí tot enrevessat per tornar a casa, perquè si jo veia els cavallets o en sentia de lluny la música, no hi havia força humana que em fes desistir de pujar-hi. Eren màgics, els cavalls, els llums, la música, tot. I jo em sentia tota una amazona de conte. No m’agradava voltar amb la carrossa o els cotxes, havia de ser dalt de tot d’un senyor cavall.

Hi havia d’altres cavallets a Barcelona, però no els recordo amb tanta precisió com els de Gràcia i els del Tibidabo, perquè no hi pujava tan sovint, només de vegades, com el dia a la fotografia de sota on tenia tres anyets (segurament enfadada perquè no m’agradava que em fessin fotos).

M’he assabentat que els cavallets del Baix Guinardó encara funcionen, que són els únics cavallets permanents a la via pública que existeixen a la ciutat, és a dir, tret dels que es troben en parcs d’atraccions, com el del Tibidabo, que encara dona voltes el mateix d’abans. D’altra banda, les atraccions Caspolino, amb els cavallets i els petits cotxes de xoc, de la Plaça Gaŀla Placídia, han tancat després de tres generacions. I ignoro si encara n’hi ha d’ambulants, com els que s’instaŀlaven als pobles durant la Festa Major.

No sé per què s’ha deixat que desapareguin. Segons els articles que he llegit sobre el tema, a molts llocs d’Europa i Amèrica els cavallets han estat substituïts per centres comercials, i em sembla molt trist. Alguns resultaven veritables obres d’art, però a més les criatures s’hi encisaven i els esperonava la imaginació. Sortosament, encara en queda una pila a països com França, Alemanya, els Estats Units…

Avui he descobert que els cavallets tenen un origen molt antic. Vénen de certs entrenaments pel combat que tenien els genets a Europa i a l’Orient Mitjà. Per exemple, els cavallers feien voltes en cercle mentre es llançaven una pilota, la qual cosa requeria un gran domini de la muntura. I ja en el segle XVII, havien esdevingut espectacles. D’aquests origens ve el nom de la Place du Carrousel, a París, així anomenada per Louis XIV l’any 1662. Però a finals del segle XVIII la gent va tenir un espectacle diferent en aquesta plaça: s’hi va erigir la guillotina.

El principi dels cavallets com a entreteniment adreçat sobretot a les criatures, el trobem en entrar el segle XVIII, tant a Anglaterra com a l’Europa central. Eren cavallets ambulants que s’instaŀlaven a les fires, però no tenien plataforma i, per tant, els cavalls anaven penjats de cadenes. I no és fins a mitjans del segle XIX que surten els cavallets moderns, tal com els coneixem. Amb els anys, van apareixer innovacions mecàniques, eventualment llums elèctrics, música i cavalls més elaborats.

I bé, amics, amigues, si surto del problema laboral que tinc, i la salut no es deteriora més ni un disgust moral majúscul que vaig tenir fa cap a una setmana no me’n priva tampoc, escriuré un conte amb una història al voltant d’uns cavallets. És que m’acaba de passar pel cap.