No tenia per on sortir-me’n i va arribar el daltabaix

Avui ho he d’explicar, als lectors d’aquest blog, als amics, als lectors dels meus llibres i als que sou tot això alhora. Ho deixava i ho deixava perquè estic cansada, malalta, preocupada, no em puc concentrar, i explicar-ho no em resulta gens fàcil…

Començaré pel dia, fa moltes dècades, que li vaig dir a la mare que seria escriptora. Tenia sis anys i vaig escriure un conte. Després d’altres. Als dotze anys una noveŀla. Després d’altres.

La meva mare sempre em va animar a escriure. Ella venia de família d’escriptors, i escrivia molt bé (amb un català meravellós que ja voldria tenir jo), però deia, i s’equivocava, que no en sabia prou per dedicar-s’hi. La meva mare que va morir el febrer passat, quan jo estava amb les pneumònies que van precipitar la davallada a l’infern. Perquè sóc en un infern.

El que tinc als pulmons és greu, i ho he d’assumir. D’altres problemes de salut, si fa no fa, ja els sabeu. Estic ensordida del soroll, amb aŀlèrgia de la pols i sense poder reposar com em cal per culpa de la destrucció dels balcons. I gràcies a la vaga de fa més d’un any, els estudiants fugen d’aquesta universitat, la qual cosa repercuteix particularment en els departaments petits, com el meu, i s’afegeix al problema que ja teníem —la majoria de joves no volen estudiar literatura—. A això hi hem d’afegir a més el govern conservador d’Ontàrio, que fa estralls a les humanitats. Per tant, després de perdre el contracte que tenia, les classes estan mig buides d’estudiants (algunes buides del tot), i les que pugui arribar a tenir, amb un contracte pitjor pagat que el d’abans, són poques perquè mig departament se n’ha anat en orris.

La gent cada dia llegeix menys literatura i jo escric noveŀles. I les escric en català, perquè les he d’escriure en català passi el que passi, tot i arriscar-me a escriure en una llengua que potser aviat serà morta o mig morta. Estic pesimista, amb tot plegat. Hauré de convocar els meus personatges de la saga a veure si m’animen. Som molt amics (amb alguns) i tenim unes xerrades! Sense la seva companyia ja hauria enfollit.

Aquests personatges són més reals que tota la gent que conec, perquè he entrat a la seva ànima, i en animar-los a créixer, ells ho han fet dins la meva. Som inseparables i ho serem fins el dia que em mori. Mai no els hi vaig dir com havien de créixer, de desenvolupar-se. Només els hi vaig indicar el camí que havíem de seguir per a completar la història, però pel seu desenvolupament van tenir tota la llibertat. En el cas dels personatges principals i més joves, han crescut també literalment (l’Anna tenia 12 anys i acaba amb 15, per exemple) amb tots els canvis que això comporta, com ara el despertar de la sensualitat. Com sabeu, és una saga força èpica (sobretot en avançar la història), però m’entendreix comprovar com són d’humans molts dels personatges.

La meva impressió és que la tercera i quarta noveŀla, Les urpes del drac i Ombres i flames, han superat les dues primeres. N’he quedat contenta, sobretot d’Ombres i flames: dels seus moments àlgids o tràgics, alguns terribles, i dels moments de tendresa i humanitat. I encara em pregunto com vaig poder sortir-me’n amb més de 200 personatges (no que tots siguin importants, però els que en són pugen a unes quantes dotzenes) i centenars de detalls que havia de tenir en compte de la primera noveŀla a l’última (era imperatiu que no m’equivoqués i que tot quedés ben lligat). M’ajudava el fet que ja en escriure Més enllà del somni tenia els punts més eminents de la història (de tota la saga) força clars, i el final més clar que tot, però els centenars de detalls m’aclaparaven. Una feinada, malgrat la iŀlusió d’escriure-ho. I tenint en compte que el meu temps disponible és ben escàs, fer la saga, molt particularment les dues últimes noveŀles, ha suposat que, tret de la feina a la universitat, no he pogut fer pràcticament res més.

Tanmateix, qui haurà de decidir si la saga de la Interferència resulta atractiva, interessant, seran els seus lectors, no pas jo. Però no sembla que això passarà mai perquè aquest juliol, onze mesos després d’enviar l’últim manuscrit, l’editorial em va comunicar que no les pensa publicar: ha passat massa temps d’ençà de Més enllà del somni (2008) i Perduts a l’altre món (2012) i els lectors no recordaran de què anava; confiaven que les dues últimes noveŀles poguessin funcionar soles, sense dependre de les dues primeres, que es poguessin llegir sense haver llegit les precedents, però això rarament es el cas amb una saga i, definitivament, no amb la meva on tot està tan entrelligat. I la meva saga es ven poc, per tant l’editorial no pot arriscar-se a continuar-la.

Sé que en català les sagues de fantasia i d’èpica (per molt que s’apartin dels estereotips) no tenen gaire èxit. Hi ha força rebuig, tret que siguin traduccions d’altres llengües (Harry Potter, Hunger Games…), però saber-ho no em consola. El cas és que la meva no l’acabaran de publicar i, per tant, es queda enlaire. I no s’hi queda només la saga (la història), sinó que m’hi quedo jo. Jo sóc la saga de la Interferència, les quatre noveŀles són jo. Si alguna cosa volia deixar en morir-me era la saga, perquè és jo més que cap altra cosa, és la meva ànima. I m’he quedat amb l’ànima ferida, tallada. Fa molt mal, i el crit que fas continua i continua i continua fins que tota tu ets el crit i has perdut les ganes de viure.

Donaria la vida per veure aquestes noveŀles publicades i saber que es llegeixen. Però me n’aniré amb tot enlaire i amb un tall ferotge a l’ànima.