Avui anem al Pacífic

No pensava escriure un conte, però mentre buscava una cosa per un examen de llengua (he de preparar tres exàmens per la setmana que ve), m’he topat amb una fotografia que m’ha fet imaginar una història i, bé, no m’ho he pensat més. Aquí el teniu.

Tornar a començar

Després d’anys de penúries li va tocar la loteria, i una de ben ben grossa. Tant n’era que ni en somnis s’hauria imaginat poder tenir mai una quantitat semblant. Va pagar deutes, va repartir diners entre amics, veïns i coneguts –de família no n’hi quedava des de la mort del pare pel COVID-19–, i no es va descuidar d’omplir les arques de diverses organitzacions que vetllaven per la gent o per la natura. Va deixar la feina, aquella oficina sense finestres que cada matí feia fortor de lleixiu i on s’hi sentia presonera, va canviar el número de telèfon i se’n va anar d’on vivia per evitar la gentada, que ni coneixia però que l’assetjava dia i nit demanant diners, una foto o una entrevista. Fins i tot va canviar de país, sense dir a ningú on anava i sense endur-se’n cap possessió, cap record, res; partia amb el que duia posat.

Al país on anà a raure, va llogar una illa llunyana, una d’aquestes de revista, de súper luxe. Era prop d’una altra illa molt més gran que tenia un antic volcà, altíssim, al bell mig, i un munt d’hotels a les costes. Hi va arribar amb el que duia posat de casa seva, sense maleta, només amb una bossa de plàstic on hi havia dues samarretes, dos shorts i unes xancletes. Un dia a la setmana hi aniria un helicòpter des de l’illa gran, amb la gent de la neteja i els queviures. De moment, la casa estava neta i a la cuina hi havia de tot.

Quan es va quedar sola, es va canviar i va pujar a la terrassa del segon pis d’aquella casa immensa situada en una petita elevació de l’illa anomenada Apukohai, la seva illa fins que s’acabessin els diners o se’n cansés –no havia fet plans més enllà de les dues possibilitats. Ara, des de la terrassa contemplava una vegetació frondosa, platges de sorra blanca i aigües d’un blau de cobalt que per la banda de l’oest s’estenien fins a l’horitzó. La terrasa no quedava prou amunt per veure el contorn de l’illa, un gran peix tal com l’havia copsat des de l’helicòpter.

Feia tres dies que era a l’illa i ja havia gandulejat, nadat a la piscina i caminat per la platja a la banda de l’est, on més enllà hi havia l’illa gran amb el volcà. Durant aquells tres dies s’havia begut tota una ampolla de cava, ella que mai no bevia, i s’havia atipat de fruita i de menges suculentes que li havien deixat a la nevera i només havia d’escalfar. Ni havia mirat la tele, ni posat música, ni fullejat unes revistes, ni s’havia connectat a la xarxa amb l’ordinador que també era a la casa. El que més li agradava era estar-se a la terrasa de cara a l’oest i cantar cançons de quan era petita, mentre mirava cap a l’horitzó i escoltava l’aigua de l’oceà, només això.

Passada una setmana va venir l’helicòpter. Li van netejar la casa, tan gran que hi havia lloc per a un regiment; la tenia força neta, però van haver de fer set llits, un a cada un dels dormitoris que hi havia, ja que es dedicava a dormir en una habitació diferent cada nit. Quan tot era net, la cuina altre cop plena i l’helicòpter es posava en marxa, va sentir una glopada d’angoixa. Va córrer a l’helicòpter, que es va aturar. “No, res, no passa res. Ho sento. Adéu.”, va fer. Però sentia com un forat a l’estómac, i hauria volgut demanar a aquella gent que es quedessin a l’illa amb ella.

Quan se’n va anar a dormir i mentre traslladava el raspall i pasta de dents a la cambra de bany de l’habitació que havia triat, es va dir que potser començava a trobar-se massa sola. Bé, si se n’atipava se n’aniria a un altre lloc, ara que era lliure de fer el que volgués. I de sobte li tornà el buit a l’estòmac, i per uns moments una sensació de desassosec. Era estrany. Es va rentar les dents i anà a la terrasa a cantar i omplir-se de cel i d’oceà, l’última cosa que feia cada nit abans de ficar-se al llit. Era una nit amb els estels que resplendien i feien brillar les aigües fosques. S’estirà a la chaise longue i contemplà el firmament, sentint-se molt petita, molt petita, molt petita. S’adormí a la terrasa.

Va pensar que era un terratremol, mentre s’incorporava i mirava a totes bandes. O potser era el volcà? Va córrer a l’altre costat de la casa. Des de la finestra es veien llunyans els llumets dels hotels, però res semblava ocórrer al volcà. I tornà a passar: un sacseig brutal que ara va fer caure els objectes i la va fer perdre l’equilibri. Havia de ser un terratremol, segur. Que podia fer? Hi havia una llanxa motora a la platja; hauria d’arribar-se fins a l’illa gran on hi havia els helicòpters.

Quan va sortir de la casa, ja s’hi esquerdaven les parets, i a fora el terra trontollava. Mentre corria cap al petit moll de la platja, va veure arbres que es desplomaven, pedres que rodolaven avall i se sentien les aigües agitades. Va saltar a la llanxa i tot just treia la corda que la lligava quan la seva illa, l’illa d’Apukohai, s’aixecà de les aigües. Va engegar la llanxa i provà d’allunyar-se’n, mentre Apukohai s’espolsava tot el que tenia al damunt, es submergia i tornava a la superfície, provocant multiples onades que la llanxa trampejava com podia. La va aturar i es va girar. Es quedà immòvil mentre contemplava el cap descomunal del peix que havia sorgit de les aigües i que, tot quiet, semblava mirar-la. Tot d’un cop el peix se submergí, i poc després el seu traç sobre l’aigua fosca s’allunyava cap a l’oest.

Sense presses, la llanxa s’acostà a l’illa gran.

Espero que us hagi agradat. Jo encara no he tingut temps de saber si m’agrada. Voldria afegir que el nom de l’illa, Apukohai, en llengua hawaiana vol dir “monstre”.