Començo, i a veure què enfilo

Avui Donald Trump era a Arizona per donar suport al partit republicà. Ha dit moltes bestieses, com li és propi, i amb aquella veu de curt de gambals que té. No és important, sempre diu les mateixes bajanades, però una cosa m’ha cridat l’atenció: parlant contra els democrates (l’esquerra radical, segons ell), deia que aquesta gent “no creu en Déu i no creu en el petroli!”. O sigui que posava les dues coses al mateix nivell. Està ben torrat. Tota la dreta dels Estats Units, i també del Canadà, està obsesionada amb fer servir petroli i conduir, conduir, conduir, com si no hi hagués demà –evidentment, no n’hi haurà si depèn de gent com ells.

Aquests 22 i 23 de juliol els he tingut molt presents. L’estiu de fa 10 anys, quan em trobava a Catalunya, vaig passar uns dies a Casavells, a l’Empordà, amb l’Anna Maria Villalonga i en Manel Mora. El 22 de juliol vaig tornar a Barcelona perquè l’endemà, dia 23, era l’aniversari de la meva mare i la volia dur a dinar a un lloc prop del mar –des del seu accident s’estava en una residència i enyorava el mar (abans de l’accident ella caminava molt i hi anava sovint, però després ja no podia caminar i s’havia d’estar a la residència). Doncs el dia 22 va ser el mateix que va començar un incendi forestal terrible a l’Empordà. Quan l’Anna Maria i el Manel em van dur a l’estació de tren encara no en sabíem res. I no va ser fins l’endemà que en llevar-me i sortir al jardí de la casa on m’estava vaig notar una fortor de fum, del foc de l’Empordà! Es va sentir tot el dia per tot Barcelona. Aquells dos dies van ser l’última vegada que vaig veure l’Anna Maria i en Manel, i en el cas d’en Manel era l’última per sempre, com va ser l’últim aniversari que vaig celebrar amb la meva marona, també per sempre.

Em va saber molt greu que es morís la Núria Feliu. A casa meva, a Barcelona, els meus pares tenien discs de la Núria Feliu i l’havia sentit moltes vegades. Em sembla que la cosa que ens fa més conscients d’envellir és que van desapareixent tot de personatges que eren referents, que els havies vist sempre. Us recomano aquest article de Vicent Partal: Gràcies, Núria Feliu“.

Com sabeu (en vaig parlar aquí), el partit conservador va guanyar a la província d’Ontario (on hi ha Toronto). Doncs ja comencen a fer disbarats. Avui, a les notícies de la ràdio, ens han dit que el govern havia decidit que a les escoles se suprimirien diverses assignatures, com ara estudis indígenes (a sobre de prendre’ls-hi la terra, ara a ignorar les seves cultures), i s’enfocarà quasi tot a aconseguir, quan acabin els estudis, feines molt ben pagades. Com si no tinguessin cada any que passa menys coneixements (a mi m’arriba a la universitat el resultat de les escoles) i ara, doncs, a preocupar-se només dels grans sous que volen en acabar. Ja fa uns anys, el partit conservador, que és la segona vegada seguida que guanya la legislatura i amb majoria (callo el que penso) va dir que té en ment un nou projecte de llei per a les universitats (encara no ho ha fet però les universitats ja fan un munt de coses per aquest camí): s’eliminarien tots els programes que no aconseguissin que els seus alumnes en acabar tinguessin abans d’un any una feina molt ben remunerada. La qual cosa vol dir que la majoría dels programes d’humanitats acabaran per desaparèixer del tot.

Darrerament parlo poc de Catalunya perquè no veig que pugui afegir res constructiu. Només diré que tot plegat és d’allò més depriment. I la repercussió negativa a l’estranger, si més no aquí, és per donar-se cops al cap contra la paret. Per mi, que he fet tants esforços tota sola durant tants anys, per obrir els ulls a la gent i engrescar-la, i veure que ara ningú en fa cas, és molt dolorós.

Us deixo amb una fotografia del Philosopher’s Walk (Passeig del filòsof), aquí al centre i que travessa part de la Universitat de Toronto. La vaig fer fa unes dues setmanes. Ara continuo sense poder caminar, de l’espasme a l’esquena. El metge em va receptar antiiinflamatoris però avui ja no l’he pres perquè em fa molt mal a l’estòmac (sembla que m’hi donin cops de puny).

Compte amb la calor (aquí també tenim onades de calor molt forta), cuideu-vos.

Quant a Shaudin Melgar-Foraster

University professor and writer
Aquesta entrada s'ha publicat en Canadà, Catalunya, Universitats i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

26 respostes a Començo, i a veure què enfilo

  1. Marta Valls ha dit:

    Recordo quan ens vem veure. Em vas reconèixer de seguida i em va fer molta il·lusió.
    Perdona si no t’escric cada setmana m’estan passant coses i cap de bona. Espero que tot passi aviat.
    T’envio una forta abraçada!
    Marta

    M'agrada

    • Jo també ho recordo, Marta, i em va fer molta iŀlusió conèixer-te personalment! A la llibreria Catalònia el dia de la presentació de Perduts a l’altre món. És que eres tan igual a les fotos!
      M’he adonat que darrerament de vegades no comentes. No t’he dit res per no molestar, però he estat preocupada. I no t’has de disculpar, i ara! Espero de tot cor que aquestes coses dolentes se solucionin aviat.
      Una forta abraçada! 💛💛💛

      M'agrada

  2. Toni Fmsknr ha dit:

    Cada mal i persona i moment, és un mal especial i variat. A mi aquests medicaments em servien si els prenia poc, no contínuament. I menjant aliments protectors uns minuts abans i després. Pes sistema músculoesquelètic alternava celecobix. I sobretot repòs, calor, revisar postures, com ara des coixins i matalàs. I cuidar-mé molt, filant prim en sentir es músculs, sa propiocepció. I després igual, en realitzar contraccions i massatge lleu, sense moviments. I encara més en mobilitzar. Era molta dedicació, mooolts mimltos…

    Fou gros s’incendi que expliques. Em sembla que el vaig notar a centenars de quilòmetres, a Mallorca!
    Un dia o dos després de molt dematí vaig anar nedar, a una punta a es nord-est. I s’aire que venia de la mar i des nord-est, feia una olor a aiguarràs subtil, difusa, però punyent, raríssima. Em vaig quedar astorat, i no m’ho creia. I no vaig nedar! I vaig tornar a casa, cercar uns prismàtics i pujar a cims sullà, per observar i trobar una altra explicació local o a la mar… Però es vent era clar, i uniforme, i es niguls… Era s’olor a reina de pi estimat de l’Empordà!

    M'agrada

    • Toni Fmsknr ha dit:

      Hi ha altre aspecte important, però molt complicat i de cada persona. I jo no ho seguesc com aprenent de fa temps, i no sabria dir si ho explic bé.
      Em referesc a una diversitat de cicles metabòlics. En una gràfica al llarg del temps solen dibuixar-sé com una línia d’ondulacions, que varia prou…
      Es relacionen, per exemple, amb so repòs en contrast amb s’activació corporal. O amb so desgast i sa fatiga contrastant amb sa recuperació i enfortir.
      Aquests aspecte pot ser clau per a intentar dosificar una cura, recuperar-sé, enfortir…
      Són cicles diaris, setmanals, mensuals, propis de sa vida. Es relacionen també amb desenes de cicles diaris hormonals, sa temperatura corporal… I què se jo, fa temps que nl ho mir…
      Sovint no es valoren prou per a adaptar-sé, excepte per alt rendiment esportiu, i poden ser complicats, perquè varien.
      Es seus cims i valls varien molt amb s’edat. Però més ràpid amb so canvi sobtat d’hàbits, es sedentarisme, sa manca d’estímuls o requeriments ambientals, o variar sa pròpia imatge i estima, ses postures corporals, o per exemple coses tan petites com es cafè o ets analgèsics…
      I jo menys en tenc idea de com son quan calen metges o es fan intervencions i tractaments mèdics, fisioteràpies importants…
      Amb aquest truc des cicles personalitzats ets esportistes són campions més fàcil. Perquè viuen un ambient estimulant variant per cicles adequats, i a més es posen forts i es curen quan descansen i es mimen seguint aquesta marxa… O igual per anar de marxota… 😉 Tots es mimitos i esforços es fan a uns ritmes clau, i per arribar a uns cims i valls clau, molt…
      Ara bé, aquest aspecte i pautes de cura i atencions, segons com pot semblar o ser una mica massa parcial, racional, poc natural, emocional…
      Sa vida, es dolor i gaudir és un procés molt més complexe 😊
      🙂

      M'agrada

      • A mi sempre em fan enveja els esportistes més o menys famosos que tenen tantes coses a la seva disposició quan es fan qualsevol lesió o per millorar el rendiment. Jo no tinc res de tot això (ni moltíssima altra gent que ho necessita) i m’indigna. De vegades he llegit articles o vist reportatges on expliquen sobre l’avançament fet en qüestions de recuperació de lesions de tota mena, i em posa de mal humor no tenir-hi accés, ni als mimitos que tenen els esportistes. 😕

        M'agrada

    • Toni Fmsknr ha dit:

      Ooops, ‘reïna’ on deia ‘reina’ des pins, però supòs que ja s’entenia que era un error meu.

      I si vos fixau molt en es text i sa foto, podreu riure amb això:

      “Entre tant de fems una mica d’humor 🤡 va bé:
      Amb so deport (esbarjo) de netejar la mar nedant
      també es troba salut, expressió, art, humor, evasió i distreure’s…
      Intentar estar atent a s’entorn de fons, en es detall, ajuda. 👀
      Ses bones arts que hi ha darrera des deport 🤭
      🤗 aixequen s’ànim alliberant graaaans ‘penotes’! 😉”

      Bon estiu i aferrades Shaudin!

      M'agrada

      • Sí, s’entenia.
        Tot això trobes? A veure si un dia, per variar, trobes un tresor!

        M'agrada

        • Toni Fmsknr ha dit:

          Hi, hi, i sí, gràcies Shaudin,
          Sí, per segons qui si que potser trob ‘tresors’. Però ja mooolt banyats i espenyats. Hi, hi…
          Potser són ‘tresors’ des fatxes desinformadors amb mòbil, o es dets admiradors locals des trumpeters americans.
          Diria que encara van més torrats amb ses calors, i perden més es seus ‘tresors’ a la mar:


          (Imatge modificada d’OpenIA, DALLE Mini)

          Liked by 1 person

    • Mira, Toni, doncs Celecobix és el que em va receptar el metge. Em va dir que ho pregués durant una setmana, però no he passat de 4 dies. Sembla que l’esquena (i maluc i cama) m’ha millorat una micona, però és insuficient. Si de cas ho tornaré a prendre quan tingui millor l’estómac. Faig repós però em fa rabiar, no soporto haver de fer repós; a més em convé exercici per altres coses, i ara que no faig gaire classes i són més fàcils de fer que les de la universitat i fa bon temps, era el moment ideal per mi per fer exercici, que havia arribat a quasi no poder caminar amb tants problemes com tinc. Ara ja aconseguia caminar força (vaig augmentar-ho diariament), però he de fer repós!
      Caram! Fins a Mallorca va arribar l’olor de cremat dels pobres pins!
      Una aferrada!

      M'agrada

  3. Marti Millanes ha dit:

    Bon dia, Shaudin!

    És ben cert que els partits d’extrema dreta i personatges com Trump, cada cop tenen més seguidors i votants arreu d’occident. I una part important del seu èxit també te el seu origen en la relaxació de l’educació. La incultura, fa molt de mal, perquè li dona credibilitat als discursos populistes.

    Però una altra part i no menys important, és el mal govern dels partits d’esquerres quan arriben al poder. En molts casos, i parlo especialment de Barcelona, Catalunya i Espanya, en el seu afany de ser més progressistes que ningú, no paren de cometre errors. I com que no són capaços de revertir els problemes socials i de tota mena, perquè això requereix treball, temps i enfrontar-se amb la banca i les grans multinacionals, tot ho arreglen prohibint, prohibint i prohibint. Com que són al costat bo de la història, ni dialoguen amb els seus votants, ni responen a les necessitats reals de la població. I és així com apareixen personatges com Trump o com Ayuso, que parlant de llibertat guanyen els vots necessaris per arribar al poder.

    Ho tenim molt malament. Tornem pas a pas cap el feixisme. Del canvi climàtic,

    M'agrada

    • Bon vespre, Martí!
      Totalment d’acord que la incultura fa molt de mal. Sempre advoco a favor d’una bona educació (èmfasi a “bona”); és tan, tan, tan essencial per a la societat, el món, la pervivència, tot. Coneixements i pràctica de pensar amb lògica.
      Em sembla que quan diem “la dreta”, sobretot “extrema dreta”, és molt clar de que es tracta, però amb “l’esquerra”, “les esquerres”, etc., tenim un poti-poti d’ideologies, objectius i mètodes que resulta força embullat. És la meva opinió. I hi ha partits que es diuen d’esquerres i que, malgrat que un dia en fossin, ara no saben ni què es fan. I el pitjor: aquesta mania del llenguatge dit inclusiu (amb desdoblament i punyetes) que em treu de polleguera! Però, ei, no que vull la dreta, déu me’n guard! 😱
      Sí, del canvi climàtic parlem-ne un altre dia (he vist el segon comentari 😉)
      Una abraçada!

      M'agrada

  4. Marti Millanes ha dit:

    Del canvi climàtic volia dir, ja en parlarem un altre dia!

    Liked by 1 person

  5. Juli Salvà Bibiloni ha dit:

    Hola Shaudin,
    Jo no puc veure en Trump me fa fastic i, pareix a ser tant de bo me equivoqui que a Espanya tornarà a gunyar el PP. No comprenc aquesta gent que els i vota. Amb el PSOE la meva pensió ha pujat, amb el PP mai. Molt maco aquest passeig que ens mostres. M’ha sabut greu el de Núria Feliu.
    Una abraçada

    M'agrada

    • Hola Juli!
      En Trump és fastigós, sí. Em sembla que tens raó, que a Espanya guanyarà el PP i, probablement, Vox pujarà molt (partit d’oposició?). Tremolem. Aquí també.
      El Passeig del filòsof m’encanta. Fa més de 100 anys era un rec d’aigues residuals, però van fer passar el rec per una canonada i ho van cobrir tot amb terra. Ara és molt verd (a l’hivern blanc) i tot ple d’arbres, esquirols i ocells. A l’estiu s’hi està molt bé, en un banc (força còmodes) i amb un llibre.
      Pel que fa a la Núria Feliu 😢.
      Una abraçada!

      M'agrada

  6. rosanebot ha dit:

    Per on començo? Tot és prou trist. Ens hem quedat sense la Núria Feliu, tu no et poses bé, La qüestió política va fatal arreu. Una cosa bona? Sí, no hi ha cap independentista català que hagi deixat de ser-ho; estem decebuts, desanimats, els nostres polítics, desunits, no se’n surten… però un dia ho aconseguirem, serem independents. Potser fins i tot jo aconseguiré veure-ho.

    M'agrada

    • Hola, Rosa. Sento no fer articles al blog més alegres. En part deu ser el meu estat físic (i no només físic; ja saps, per exemple, què va passar amb la meva saga, cosa de la qual encara no m’he recuperat –em va deixar amb una bona ferida a l’ànima) el que em fa enfocar coses poc optimistes. A veure si l’article de la setmana que ve és més alegre, perquè de coses bones, divertides i interessants n’hi ha moltes.
      Jo també confio que un dia ho aconseguirem. Si fos més jove i sobretot saludable em sembla que em plantaria a Catalunya i començaria una revolució per desempallegar-nos d’Espanya. Que jo puc ser molt beŀlicosa quan cal, oi? Recordes què bé me’n sortia amb les batalles i lluites de tota mena a les noveŀles, hahaha! I, sí, és clar que ho veuràs, estimada amiga (la independència, no la meva revolució, hahaha).
      Una abraçada ben forta!!!

      M'agrada

  7. Imma C. ha dit:

    “I va trobar un començament de pàgina que deia més o menys que l´home és amo dels seus actes, amo de voler o no voler, gràcies a la força del pensament, la virtut de la raó.”

    Mercè RODOREDA. Quanta, quanta guerra…

    Bon estiu! Cuidem-nos!

    M'agrada

  8. lgarate2013 ha dit:

    Como siempre, muchos ánimos Shaudin.
    Me veo reflejado en lo que dices sobre la situación en Cataluña. He pasado de una defensa cerrada de todo lo relacionado con el ‘Proces’ a una de escepticismo total. No veo por dónde puede salir el asunto, pero no me parece buena por ningún lado.
    Altfullatik, besarkada handi bat, K&M.

    M'agrada

    • Gràcies, Luis María i Marga.
      No m’estranya el que comentes. Hi ha un desencís general, i és lògic que hi sigui. El pitjor és com actua el govern de la Generalitat, i molt particularment el president actual i la claca que el segueix (inclosos votants). No sé quina solució hi pot haver, només confio que hi sigui. Justament un professor emerit de ciències polítiques de la meva universitat (en parlaré un dia d’aquests), que s’ha estudiat molt bé el cas de Catalunya, deia que per molt que s’hi encaparra no veu la solució.
      Torontotik, besarkada bat!!!

      M'agrada

  9. Maria Sanchez ha dit:

    Me ha vuelto a ocurrir. Te leo a primera hora, todavía no había comentado nadie, pero como no me gusta escribir desde el móvil…. por poco no llego a tiempo… 🙂
    Y una vez más coincido con los comentarios que te han hecho. Está claro que tus lectores (por lo menos los que comentamos) tenemos mucho en común.
    Espero vaya mejorando tu espalda.
    Bonita foto de un paseo muy sugerente: filosofo!!!
    Una abraçada.

    M'agrada

    • Hola, María,
      A mi també em passa una cosa semblant, que llegeixo els comentaris i penso que els respondré quan acabi alguna cosa urgent que he de fer. De vegades no tinc l’ocasió de respondre, però d’altres vegades és que me n’oblido.
      Dona, a temps n’estàs sempre, mentre el blog existeixi pots comentar encara que hagin passat 10 anys (a mi m’arribarà la notificació per email). El que passa quan em comenten dies o mesos o anys després de la publicació és que com que rebo tantíssims emails (quasi tots de la universitat; sí, ara també tot i no treballar-hi aquest estiu, m’atabalen totes les hores del dia), bé, doncs que de vegades la notificació d’un comentari tot sol se’n va avall, avall, dels altres emails i desapareix de la meva vista amb un km de notificacions d’emails a sobre.
      Ho tinc observat, que els lectors que comenteu sovint teniu força en comú, més que res que sou persones intel.ligents, cultes, educades i posaria la mà al foc que sou tots també molt bones persones.
      El dia que tornis al Canadà, t’he de dur a veure el Passeig del filòsof.
      Una abraçada!

      Liked by 1 person

  10. Anna M Villalonga ha dit:

    Estimada, el món sembla encaminar-se al desastre. Quins records d’aquells dies a l’Empordà. Feia molta calor i estava tot molt ressec, la gespa del meu jardí s’havia assecat. Per això es van produir els incendis. Ho vam passar molt bé! I recordo amb un nus a la gola quan ens vam acomiadar a l’estació de tren, sense saber si ens tornaríem a veure mai més. Cuida’t molt, Potatito. I petons al Yotin!

    M'agrada

    • Estimada Potato, em preocupa molt com va tot plegat al món: medi ambient, violència de tota mena, extrema dreta, virus (sempre n’hi ha hagut però ara s’escampen que fa por amb tant viatjar), caiguda de les humanitats. Terrible. Tret de parlar-ne molt amb els meus alumnes per tal que s’assabentin bé de com són les coses i, per exemple, votin en conseqüència, no veig que tal com estic pugui fer res més. I em fot molt!!!
      Recordo aquells dies a l’Empordà com si hagués sigut aquesta setmana, sobretot les converses a la nit quan tothom ja dormia (em va quedar present tot el naixement de la Colette). I l’estació de tren, i tant!
      Petons!!!

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.