Classes de català del passat

La meva salut igual, però no penso parlar-ne perquè m’aclapara massa i no ho vull al meu blog. També m’aclapara la feina a la universitat i tampoc no en parlaré.

L’estiu passat, per primera vegada en ben bé 15 anys, i potser més i tot, vaig poder endreçar algunes de les dotzenes de caixes on munts de coses s’hi queden acumulades per manca de temps d’endreçar mai res. Només vaig aconseguir ocupar-me de la punta de l’iceberg, però. Entre diverses troballes, de les quals ni recordava la seva existència o bé no sabia on paraven o em pensava que les havia perdut, s’hi trobaven unes carpetes amb fulls impresos per a les classes de català. No sé si recordeu (ho havia explicat fa molts anys) que la Universitat de Toronto em va oferir fer classes de llengua catalana de sobte, uns dies abans que comencés el curs acadèmic al setembre. Just quan jo havia de preparar-me perquè només faltaven dos mesos per defensar la meva tesi doctoral. I mai havia ensenyat català —ni tan sols havia anat mai a classes de català! I no tenien ni un llibre de text per als estudiants! Passava el mateix amb el curs de cultura catalana que també havia d’ensenyar de sobte. Bé, em vaig haver d’espavilar i fer jo una mena de llibres de text en un temps rècord: unes lliçons per començar i les altres les creava sobre la marxa (llavors no hi havia les coses que ara tenim en línia). Doncs he pensat copiar-vos alguna cosa del llibre de text improvisat de llengua, per deixar-ne un poquet de constància ja que quasi hi vaig deixar la pell. No us atabalaré amb les pàgines de gramàtica (va ser brutal fer-les) i us copiaré una mostra d’altres cosetes per fer práctica de vocabulari i de comprensió lectora. És súper senzill, perquè els estudiants no havien estudiat mai català i jo feia el que podia i a cent per hora. Els dibuixos me’ls feia el meu fill. Tot, menys una de les vinyetes, va ser fet el primer any.

—Bona nit. Que hi ha un gat, aquí?
—Un gat? No, no hi ha cap gat.

—Bon dia. Que tenen xocolata?
—No, no tenim xocolata. Això és una llibreria!
—Ah. Bé. Adéu-siau.

—Digui?
—Hola, Ester, sóc en Roger.
—Hola, on ets?
—Sóc al carrer.

El tren

Quan la Mercè era petita sempre anava amb un tren. Agafava el tren per anar a l’escola, l’agafava per anar a jugar amb els seus amics, l’agafava per anar al llac i l’agafava els diumenges quan anava a casa la seva àvia. Fins i tot agafava el tren per anar a dormir.

Els amics de la Mercè també jugaven amb les seves coses: un gat roig que sempre volia fugir, un cotxe petit groc que tenia tres rodes, una casa de nines i una bicicleta. Però només la Mercè anava sempre amb el tren.

Els pares de la Mercè en deien “el tren de la punyeta”, però la Mercè plorava i deia que el seu tren es deia Jaume.

Molts anys després, la Mercè va esdevenir una pintora famosa. Feia pintures abstractes que els crítics explicaven. Però no sabien explicar per què en una pintura hi havia un home llarg que corria com una sargantana, ni tampoc sabien per què la pintura es titulava “En Jaume”.

Exercici de comprensió:

1. Amb què anava sempre la Mercè quan era petita?
2. On anava?
3. Amb què jugaven els amics de la Mercè?
4. Què deien els pares de la Mercè?
5. Qui era en Jaume?
6. Què va esdevenir la Mercè molts anys després?
7. Quines pintures feia?
8. Qui explicava les seves pintures?
9. Què hi havia en una pintura que no sabien explicar?
10. Com es deia aquesta pintura?

Petit conte d’en Roger

En Roger va arribar al Llac de les Bruixes cap a les vuit del vespre. Havia sortit de la ciutat molt aviat al matí i ja era fosc. Feia molt temps que en Roger no gaudia dels plaers de la natura, i ara que tenia vacances havia decidit passar uns dies prop del llac.

Va treure el que portava a la motxilla: sac de dormir, culleres, forquilles, plats, una paella, tasses, menjar, roba, paraigua… En un tres i no res hi va haver una gran escampada de coses pertot arreu. En Roger volia preparar-se un bon sopar i va cercar el que necessitava fent-se un embolic amb l’escampadissa. Quan ho va trobar van arribar els mosquits, milers i milers de mosquits. En Roger va haver de tapar-se cap i tot i es va posar un mocador a la cara i uns mitjons a les mans. Aleshores va provar de fer un foc, però amb els mosquits i les mans dins dels mitjons no n’encertava ni una. En Roger va menjar formatge i una poma. Mentre menjava, va començar a ploure una miqueta. En Roger va obrir el paraigua. Després van arribar llamps, trons i molta pluja.

Mullat, fastiguejat i amb fred, en Roger va arribar a l’estació a les onze de la nit. No passava cap tren fins l’endemà i va haver de dormir arraulit en un banc de l’estació.

En Roger va decidir passar les vacances anant al cinema. I lluny de la ciutat, al llac, una bruixa donava cops als mosquits amb uns mitjons oblidats.

(Us estalvio les preguntes de comprensió  de la lectura)

I acabo amb unes fotografies d’avui de la Universitat de Toronto, la mateixa on vaig estrenar-me a fer classes de català i de cultura catalana.

Respondré els comentaris de la setmana passada de seguida que pugui. Em sap greu no haver-los respost encara  —tanta iŀlusió com em fan quan els llegeixo!