De quan treballava al restaurant

Quan tot just feia un any que era al Canadà, a Toronto (sempre he viscut en aquesta ciutat), vaig trobar feina en un restaurant –per penjar abrics. Era un restaurant car on hi anava gent molt rica, però a mi no em pagaven cap sou, només guanyava el que podia arreplegar amb les propines. Encara bo que compartia pis amb una xilena, una mare molt jove amb tres fills, i a canvi d’una habitació l’ajudava amb els petits, perquè no hauria pogut pagar un lloguer. Mai no li ho agrairé prou a la Dinah, si no arriba a ser per la seva generositat (a penes em coneixia i ella ho passava magre) jo m’hauria trobat al carrer.

Aquell restaurant era d’un espanyol, qui era també l’amo d’un altre, fins i tot de més luxe que aquest, on hi treballava la Dinah. L’havia vist alguna vegada que es passava per parlar amb el maître, el qual duia els comptes del restaurant. Un fatxenda, l’amo, però no l’havia de tractar (la Dinah sí i n’estava farta). El maître, d’origen italià, es deia Paolo i era un home desagradable, abusiu i que es creia el rei del mambo. Tots l’odiàvem. Tots vol dir els tres cambrers fixes, el cuiner principal i jo. Sort en tenia dels altres per evitar en Paolo i per alegrar-me una mica les hores que treballava allí. Eren tots molt agradables i em mimaven amb begudes exòtiques, cafès exceŀlents i platets amb menjar per un gurmet, quan en Paolo era al seu despatx al capdamunt del restaurant o ja havia plegat. I abans de tornar a casa, cap a les dues de la matinada, el cuiner em tenia preparat un paquet amb menjar del qual en gaudíem l’endemà la Dinah, els nens i jo.

Hi treballava tots els dies menys els diumenges i dilluns. Els divendres i dissabtes totes les taules les ocupaven parelles riques. Ells molt amables i elles insuportables (que ho fa que les dones molt riques en solen ser?). Jo m’estava en el meu racó que consistia en una mena d’armari gran amb la paret del darrere plena de penjadors i al davant un petit taulell. M’asseia en una cadira i mirava al buit durant hores i hores, perquè en Paolo m’havia prohibit fer qualsevol cosa, fins i tot provar de llegir amb aquella llum quasi inexistent. Quan ell no era per allí, els tres cambrers (he oblidat els noms, però recordo que un era espanyol, un altre italià i l’altre anglès) feien petar la xerrada de tant en tant o em duien les coses per menjar i beure.

Les propines que rebia eren força dissemblants. Els divendres i dissabtes, amb les parelles, no guanyava quasi res. Les dones aquelles em fotien al taulell uns abrics de pells que pesaven tonelades, i que havia de penjar bé sota la mirada d’harpia de la dona de torn. Dels homes rebia algún abric més lleuger i un somriure amable, que sempre ajuda. I el show era quan se n’anaven. Les harpies esperàven que el seu home recollís l’abric i anés cap a la porta, no fos cas que em deixés una propina, i aleshores l’harpia em deia que l’ajudés a posar-se l’abric i llençava al plat una monedeta que hauria servit, estirant molt, per pagar un sol cacauet. Eren horroroses aquelles nits, aburrides fins a la desesperació i tot per no guanyar quasi res. Els dimarts i dijous venia poca gent, alguna parella (tractament com divendres i dissabte) i alguns homes de negocis per parlar, suposo, de negocis (bona propina), o no venia ningú. Ah, però el dia que esperava amb candeletes era el dimecres, el dia amb partit de hockey prop del restaurant. Era fantàstic. El restaurant s’omplia d’homes (rics, això sempre), que anaven en grups per veure el partit de hockey. Arribaven aviat, sopaven sense entretenir-se i sortien després de deixar-me una propina boníssima, tots. Ja no venia més gent, ens en podíem anar aviat i jo amb les butxaques plenes de dòlars.

Una nit de dimarts, amb el restaurant buit, una tempesta de neu a fora i sense en Paolo (havia decidit quedar-se a casa), de sobte es va obrir la porta i van entrar tres homes coberts de neu. Se la van espolsar i em van deixar les jaquetes. Un d’ells, amb barba, cabells una mica llargs i roba més aviat gastada, em va deixar una jaqueta prima amb algun forat. Es van entaular i jo vaig passar a somiar desperta que era el meu entreteniment al restaurant. No s’hi van estar gaire sopant, aquells tres homes. Els dos més ben vestits van recollir les jaquetes i van esperar davant la porta al de la roba gastada que havia anat al lavabo. Jo ja tenia a punt a jaqueteta prima amb forats quan l’home de la barba va venir. Em va donar les gràcies amb una gran afabilitat, va deixar alguna cosa al plat, em va oferir un ample somriure encara donant les gràcies i va sortir amb els altres.

Jo em vaig quedar uns moments pensant si potser es tractava d’un sensellar que els altres homes havien recollit, però anava molt net per ser-ne. I vaig posar la mirada al plat de les propines. Valga’m déu i tot plegat! M’havia deixat un bitllet que equivaldria avui en dia a uns 500 o 600 euros. No entenia res. Vaig avisar els cambrers amb tot de crits i movent els braços. Aquell home s’havia equivocat i m’havia pagat el sopar a mi, oi?, no podia ser una propina! I van i em diuen que ells també han tingut propines esplèndides. Però si és un home pobre, vaig dir. Es van fer un tip de riure, perquè, em van explicar, es tractava de Gordon Lightfoot, el famós cantant de folk-rock.

En aquell temps no sabia qui era Gordon Lightfoot, però després em vaig interessar per la seva música. És súper conegut al Canadà, d’on és, i als Estats Units. Ara és un home de 85 anys que ha tingut molts problemes de salut, i cada cop que llegeixo que ha estat hospitalitzat em sap tant de greu com si el conegués molt més que d’haver-li penjat la jaqueta fa dècades. A més té fama de ser molt bona persona i d’una gran generositat.

Volia parlar-vos una mica d’ell, però seria massa llarg. Espero fer-ho d’aquí una setmana.