Gats i finestres

M’agraden les finestres i m’agraden els gats. No sé si als gats els agraden els altres gats, però ben segur que també els agraden les finestres. 

Toronto és una ciutat plena de gats. N’està cosit. Gairebé tothom té un gat, o més d’un. Quan vas pel carrer, tret de les avingudes amb molt tràfic, sempre veus gats. Moltes vegades te’n trobes algun al mig de la vorera, prenent el sol o estirat sobre la neu; en aquests casos s’ha d’anar amb compte i no dir-li res, perquè si t’ajups i el grates una mica, primer tot va bé, el gat es rebolca i fa rom-rom i et llepa la mà, però així que te’n vas, en un tres i no res, el gat se’n va amb tu. De vegades m’he trobat amb gats que fan tota una excursió darrere meu. Ja li pots dir “apa, ves-te’n a casa” que res, el gat se’t refrega a les cames i quan comences a caminar ja el tens altre cop al darrere. I, és clar, penses que es perdrà o l’atropellarà un cotxe, per tant no et queda més remei que tornar enrere, deixar el gat on era, despistar-lo i fugir. I no us penseu que els que s’estan als jardins de les cases s’hi queden. A Toronto, a qualsevol gat que veus en un jardí, de vegades ben lluny del carrer, li dius alguna cosa i ja el tens miolant, la cua amunt i trotant cap a tu d’allò més content. I, aleshores, tornem-hi, ja no te’n pots desempallegar. Així que amb l’experiència que tinc de com va tot en aquesta ciutat, ara als gats només els miro sense dir-los ni un mot –alguna vegada no me’n puc estar, però–, és clar que els gats em miren a mi amb una expressió de tristesa o d’enuig, depèn del gat, però jo, res, ben ferma. 

Com deia més amunt, també m’agraden les finestres, i en això m’assemblo als gats perquè tinc ben comprovat que tot i veure gats als carrers i als jardins, on se’n veuen més és a les finestres. A la finestra dins de la casa, a la finestra per la part de fora, però a la finestra. Les finestres són pels gats com un imant. I s’hi poden estar hores i hores. De vegades miren a fora amb gran atenció, d’altres s’hi estan ajaguts prenent el sol si és que en fa, o bé dormen, o es llepen o volen atrapar una mosca, però a la finestra. Quan vaig per Toronto, i em fixo en les finestres de les cases, tot sovint hi veig un gat. Com si el gat fos l’amo de la casa. De fet, l’únic habitant de la casa perquè mai no hi veus ningú més. Fins i tot de nit, quan les finestres tenen una dolça llum daurada que es reflecteix a la neu, mai no veus a dins cap més silueta que la d’un gat immòbil a la finestra. Potser la gent està tan enfeinada que s’ha oblidat de les finestres? O tal vegada les persones s’estan a dins mirant les notícies a la televisió i no se’n recorden de mirar què passa a fora? Potser només els gats estan assabentats que les finestres et donen llum i alegria, que son els ulls d’una casa? Només ells se’n recorden que la finestra és l’enllaç entre el refugi de l’interior i el món atractiu de l’exterior? És possible que ells siguin dels pocs que encara s’adonen que les finestres són boniques? 

I us sembla que la meva atracció als gats i a les finestres em va dur a crear el malvat Senyor de Rocdur que no vol ni un gat al seu país, a més de tenir solament una finestra al seu castell? Ja m’ho direu.