Metges, Catalunya i un conte

Tota la setmana intentant tenir hora a diferents metges –me la volen donar al setembre, octubre, novembre o molt més tard, quan estaré treballant a tota hora. Quina manera de fer perdre el temps amb totes aquestes trucades amunt i avall. El meu metge de capçalera, però, fa tot el que pot i més –deu ser el metge més bona persona i qui més hi posa el coll de tota la ciutat de Toronto. El meu pneumòleg també és exceŀlent; quan hi vaig anar fa dos mesos, la visita amb ell va durar més d’una hora i, com sempre, ens vam fer un tip de riure mentre parlàvem. És un metge molt jove (encara té cara de noiet) però ja s’ha guanyat un cert prestigi; és senzill, pacient, té un bon sentit de l’humor i t’escolta amb atenció encara que li parlis de la independència de Catalunya. Tots els seus pacients que he conegut (fa tres estius anava allí a fer rehabilitació i en vaig conèixer un munt) estan encantats amb ell. Sempre li fa iŀlusió veure’m (això em diu). Jo crec que és perquè riem molt. El dia que el vaig conèixer, fa més de tres anys, li vaig dir: “Perdona, però quants anys tens?”. Es va posar a riure, i em va preguntar: “Quants et sembla?”. “Doncs, per l’aspecte diria que 18, per això t’ho pregunto, però pel teu càrrec a l’hospital suposo que uns quants més”. Vam congeniar molt bé des del primer moment.

Bé, doncs, aquests dos metges, el de capçalera i el pneumòleg, no podrien ser millors; però d’un munt d’altres més val que calli el que en penso, sobretot quan a sobre no hi ha manera de veure’ls i és urgent! Entre això i l’inacabable atabalament de les diverses administracions de la universitat que em demanen coses a tota hora (que aquest estiu no cobro cap sou, senyores i senyors!)… En fi.

I pel que fa a Catalunya: la maleïda taula de diàleg (m’agafen calfreds només de pensar-hi) i la puntada de peu a la presidenta del Parlament de Catalunya. Tinc una gran tristesa, estic de molt mal humor i sento vergonya. Estic segura que amb tot el que ha passat els últims anys, molts catalans tenim poc o molt trastorn per estrès posttraumàtic.

Com que no trobo quina imatge seria adient per posar, poso una foto qualsevol de les meves. És una de les entrades del Passeig del filòsof.

Aquesta setmana també tinc un conte per oferir-vos.  Ja em direu si us ha agradat.

Non compos mentis 

Els improperis s’havien incrementat amb el temps, en una relació que ja era tòxica, abusiva per part de l’home, fins i tot perversa, per bé que ell ho hauria rebutjat amb energia tot argüint que només s’havia de veure com es comportava la molt llagotera: després de parlar de coses interesants, boniques o divertides, o de posar música agradable o de cantar-li –que en sabia d’allò més–, tot d’un plegat, quan ell menys s’ho esperava, canviava el xip i l’atabalava amb lloances de les coses més banals, i pitjor, volia que ell les comprés: una cafetera nova, entrades per un concert, una nevera que fa glaçons de gel tota sola, un sofà…

–Què n’hem de fer ara d’un sofà per a l’exterior, tan petit com és el balcó! I amb la meva pensió miserable que ni per anar al cinema arriba? Estàs guillada. Ja pots insistir ja, que no el comprarem. I calla d’una vegada! Et dic que no insisteixis, pesada, que ets una paparra. Prou!

I sense pensar-s’hi li tapava la boca i feia que s’estés callada, de vegades durant hores, sense cap remordiment. En algunes ocasions se la mirava una estona des del sofà –havia de reconèixer que encara era bonica– i la perdonava de seguida.

Però sempre, quan s’adonava que l’havia volgut entabanar a comprar coses, s’enfilava, i més d’un cop de poc si no li agafa un infart de tant com s’havia arribat a enrabiar. Abans de jubilar-se era diferent: passava moltes hores fora de casa i no s’alterava tan fàcilment. Fins i tot durant els primers deu anys, ja jubilat, anava a fer llargues passejades per la ciutat, però d’ençà del genoll avariat només sortia una mica al matí. La resta del dia el passava a casa i, au, vinga a rondinar i a fer crits cada cop que no li agradava el que feia la llepa que vivia amb ell.

La situació va esdevenir insuportable. Un matí ell va sortir, no per anar a fer un cafè i llegir el diari, sinó que va ranquejar cap al metro que el deixà a l’estació de ferrocarrils. Poc després era en un tren de camí al poble on el seu cosí hi tenia una caseta. En arribar-hi, la clau era on havia de ser. Va regirar els armaris fins a trobar el que cercava i que ara necessitava. Va haver d’esperar unes quantes hores per un tren, però més tard retornava a la ciutat.

Quan des de la cantonada va veure l’edifici rònec on vivia, ja vesprejava. Entre l’embalum que duia i que havia pujat els tres pisos de cop, s’estava al seu replà, esbufegant davant la porta. A la fi l’obrí, entrà i la tancà. Evitava fer soroll, com ara que, treta la lona que l’embolicava, carregava l’escopeta. Amb violència a la mirada va aparèixer de cop al menjador i sense ni dir un mot la va cosir a trets. En acabar, no l’hauria reconegut ningú. Quin carnatge! Això es temien els veïns que van trucar a la comissaria, que es devia tractar d’un assassinat ferotge.

Els mossos que van acudir es van trobar amb un vell assegut en una cadira amb la mirada absent, una escopeta per terra, i escampada a trossos el que quedava d’una ràdio.